dimecres, 29 d’agost del 2007

DOL FUTBOLÍSTIC


Volia expressar al bloc, dilluns de matinada, l'alegria regnant a Vila-real el diumenge a la nit.
No ja pel 0-3 al València -que també, però sense faltar, perquè per a faltar ja hi són alguns covards que escriuen bajanades als fòrums amagadets sota l'anonimat d'un pseudònim- sinó pel joc seriós i la continuïtat d'èxits respecte a la temporada passada.
Volia expressar la continuïtat respecte a la temporada passada en el comportament d'alguns equips: a més dels enraxats en positiu com el Vila-real (amb les aportacions de la saba novella de Rossi o la renovada de "Paquirrín" Cazorla), la dels que passen de tot (Barça), la dels que guanyen malgrat tot (Real Madrid), la dels que perden com sempre (el Atlético) i la dels que ho protesten tot quan no els ixen els números...
També volia significar la novetat que suposa que els tres debutants en primera (Valladolid, Múrcia i Almeria), ascendits de segona, guanyen a la primera de canvi...
Però hi havia un jove xicot del Sevilla, de només 22 anys, que ens ha robat els pensaments i les sensacions de victòria i/o de fracàs, perquè tot és relatiu, començant pel futbol, quan el dolor arriba, abans d'hora, a la porta que no toca...
Finalment, se n'ha anat per la Puerta grande, com els toreros, envoltat d'intel·lectuals com Paco Umbral o d'actrius com l'Emma Penella, amb els mitjans de comunicació portant-lo als muscles.
Diumenge que ve l'homenatjarem al Madrigal, abans de mamprendre Casillas, però avui dimecres (ja!) és portada a tots els diaris esportius... Descanse en pau!

dimecres, 22 d’agost del 2007

L'AUTONOMIA DEL BENESTAR...


Ja sabeu de sobra -si soleu escoltar els que més manen- que els valencians no solament som els millors en tot, sinó que també som al capdavant de la sanitat, de l'ensenyament, del transport públic, no diguem de les infraestructures crítiques i mítiques i dels esports fashions, com ara la Fòrmula 1 o els aquàtics... De tota manera, les dades més recents venen a confirmar que la Valenciana (la "comunitat sense nom") és la cinquena autonomia en inversions estatals... però, per la cua, naturalment (de fet, des que hi ha autonomies, sempre ha estat més o menys així).
També sabeu que l'anomenat Estat del Benestar es fonamenta en un doble pacte social (entre capital i mà d’obra) i polític (entre dretes i esquerres). Però ha estat Gösta Sping-Andersen, especialista europeu en aquesta temàtica, qui ha estudiat els diferents Estats del Benestar i n’ha trobat de diferents tipologies -segons quant i a què dediquen les inversions públiques- i en distingeix quatre models que són els següents:
1)El model universalista o social-demòcrata amb un protecció social elevada, igual per a tots independentment de les rendes, cobertura universal per a tots i en tots els àmbits (educació, sanitat...), impostos elevats, aconseguint en bona mesura la reducció de les desigualtats socials. Evidentment, és el model de Suècia i de les sueques del Nord.
2)El model liberal o individualista sota el principi de cobertura selectiva amb polítiques socials sectorials per acabar amb problemes específics, alt nivell de mercantilització (col·legis privats, sanitat privada, etc. ja que l’estat no arriba a tots els llocs). És el model del Regne Unit., dels que, per cert -alguns d’ells-, quan se jubilen venen a robar-nos els medicaments públics empadronant-se a la costa d’Alacant, fonamentalment.
3)I, per últim, “el nostre” o el que ens han endossat, és a dir, el model mediterrani amb un mercat de treball encara lent i poc flexible, amb nivells intermedis de mercantilització dels serveis públics i amb el predomini d’estructures clientel·lars (no sabem la intenció de l’expert: vol dir mafioses?) i economies submergides.
Com diu el meu amic Vicent, solucionar el pecat original del finançament estatal seria molt bo pels valencians però, de moment, ens conformaríem en que la meitat dels bars, tallers i establiments amb doble comptabilitat cotitzaren a la Hisenda pública la meitat del que guanyen.
Si voleu, de contratistes, regidors d'urbanisme, promotors immobiliaris i d'altra fauna depredadora dels bens comuns en parlem en una propera avinentesa.

diumenge, 19 d’agost del 2007

RIQUELME


El retorn de Riquelme a la disciplina del Vila-real Club de Futbol (per manca d'ofertes d'altres clubs... perquè Juan Roman les rebutja... no sé, no sé...) està generant un gran debat entre els aficcionats groguets ja que, quasi tots, hi tenim el corassón partío.
Una cosa és el passat (Riquelme ha entrat en lletres d'or a la història del futbol de Vila-real) i una altra el present (Riquelme està porgant la seua rebeldia disciplinària contra el club que li paga... i punt).
Si Palermo (un dels paquets futbolístics més repaquets que han travessat l'Atlàntic per fer el ridícul esportiu a Europa), malgrat tot, va posar Vila-real en el Mapamundi geogràfic, no hi ha dubte que Riquelme ha posat Vila-real en el Mapamundi futbolístic. I és per això que Vila-real sempre n'estarà agraït tant a Palermo (futbolista vulgar) com a Riquelme (artista genial).
Però el futbol europeu és una lluita integral amb tres components essencials: art, lluita i velocitat. Tots els cracks mundials tenen (o tenien) un alt percentatge dels tres components...
Riquelme, en canvi, només aporta el 33,3 % d'art. Potser mai arribe a descobrir la lluita ni la velocitat, però va ser bonic mentre es va mantenir la màgia i l'empatia amb l'afició grogueta. Que li vaja bonito mentre no el trobem de rival.

divendres, 17 d’agost del 2007

EL NEGOCI CITRÍCOLA

Segons El Mundo / Castellón al Día, en la pàgina 8 de l'edició de dimecres passat, la citricultura valenciana -de tot el país- ven a l'exterior per valor de 935,82 milions d'euros en 5 mesos, mentre que el sector ceràmic valencià -fonamentalment, de La Plana- només arriba al 930 milions...
Des de la Unió de Llauradors s'apunta que aquesta dada ve a confirmar que la crisi només afecta, en realitat, al productor citrícola, és a dir, al llaurador propietari de la mercaderia. I jo tinc la temptació d'afegir que això també suposa que el sector del taulell (majoritari a la nostra comarca) no va tant bé com anava uns anys enrera.
Per analitzar les dades citrícoles -que us adjunte al final d'aquesta petita reflexió- s'han de tenir en compte, però, altres factors i conceptes.
Per exemple:
-En els darrers 30 anys la producció de cítrics s'ha triplicat, i no solament la valenciana, ja que avui en dia es cullen més taronges a Andalusia, per exemple, que no entre les tres províncies valencianes malgrat l'augment (degut a la reconversió agrària de moltes zones de muntanya i bosc que mai han tingut cap tipus de protecció o d'ordenació territorial per part de l'autoritat competent).
-En els darrers 30 anys els costos de producció també s'han triplicat: salaris, plaguicides, adobs, aigua, etc.
-En els darrers 30 anys els preus als productors s'han mantingut, més o menys estables (no així els que cobren les grans distribuidores comercials), mentre augmentava l'edat mitjana dels agricultors i els joves començaven l'èxode cap a la indústria i el sector serveis.
-En els darrers 30 anys el pes de l'agricultura en el PIB autonòmic i estatal ha disminuït molt degut, sobre tot, al desenvolupament industrial, però també al del sector serveis -com vinc explicant als meus alumnes des de fa molts anys-...
De tota manera, això no significa que al 2007 els ingressos totals per la taronja -o per l'agricultura en general- no s'hagen multiplicat per 3, 4 ó 5 respecte al 1977 (fa 30 anys). Avui en dia, els ingressos totals o PIB agrari és quatre o cinc vegades superior al de fa 30 anys (l'industrial o el de serveis s'ha multiplicat per molt més, naturalment), però aquestos rendiments agraris mai han arribat al productor tradicional que, en canvi, s'ha proletaritzat.
La taronja ha passat de ser la divisa del franquisme a ser la moneda de canvi de l'urbanisme "democràtic". Una fanecada val molts diners, però mentre se cultiva encara se paguen contribucions irracionals (industrials o urbanes) a molts llocs del país. Els llauradors tradicionals estan sent atracats per molts ajuntaments que requalifiquen el sòl rústic en industrial o, fins i tot, en urbà (ja que comencen a pagar més contribució des del moment de la requalificació i no quan procedeixen a la venda de la seua parce·la), per no dir que la pròpia Conselleria d'Agricultura també els ha castigat a finançar la reforma del sistema de producció (mitjançant el reg per degoteig, un sistema menys ecològic que el reg a manta segons els experts) amb l'objectiu d'estalviar aigua per al sector serveis: turisme (camps de golf), urbanitzacions (construcció d'apartaments i vivenda nova en zones àrides), etc. on estan guanyant molts mils de milions els nous llauradors-empresaris que són els únics que poden invertir en l'agricultura (grans concentracions parcel·làries i aposta per la mecanització i tecnificació) els guanys provinents del sector industrial o de l'immobiliari.
Del camp valencià també va desapareixent el llaurador romàntic a temps parcial (fill del llaurador tradicional) que, si no ho havia fet encara, davant les dades que acompanyen aquestes reflexions ha decidit, finalment, "Fotre al camp!" -com diuen els catalans.
El llaurador valencià tradicional ha mort professionalment amb la complicitat dels partits majoritaris que han format els governs democràtics dels darrers 30 anys i als que, sempre, fidelment i disciplinada, ha anat votant elecció rere elecció. Requiescat in pace!

dilluns, 13 d’agost del 2007

PORTUGAL, AUTONOMIA IDEAL



Cada vegada en som més els que aprofitem l'estiu, o les vacances en general, per viatjar.
Personalment, sempre que puc, opte pel cotxe (turisme, mai millor dit) particular ja que et dona una llibertat que no tens amb els viatges organitzats.
A més, si un té la sort de tenir amics (i amigues) que, a més d'apassionar-se per l'art, la lectura, la cultura, la gastronomia i d'altres plaers humans en general, són especialistes en art, geografia, història, etc. i, a més, xafen terra i tenen debilitats mundanes com ara el futbol i d'altres defectes que tenim les persones vulgars i corrents (no m'agrada la paraula "normal")... la jugada (o la ruta) quasi sempre ix perfecta.
Enguany tocava Lisboa per cultivar els cinc o sis sentits: vista (us adjunte una mostra de les més de 500 fotos que hem fet, més que res per donar enveja), oïda (els fados sonen millor de tornada a casa perquè et fan enyorar Lisboa de seguida), gust (bon abaetjo, sí senyor), olfacte (ací Portugal necessita millorar) i tacte (açò ja depén de cadascu, però si parlem de relacions personals, els portuguesos -malgrat els bigots- encara tenen quelcom de britànics, com ara els horaris).
Enfi, que no vaig a contar-vos el viatge, però han estat 7 dies meravellosos durant els quals no he tingut l'ocasió, perquè tampoc he volgut (a l'hotel llogaven ordinadors portàtils amb connexió wifi), de navegar per internet, ni de contestar a l'amic Paco Montañés que, efectivament, m'ha recordat que sí que venia al Cedre, però és que són molts anys...
Per acabar, a més de Lisboa us adjunte fotos de l'itinerari per aquest ordre: Ocaña, Toledo, Trujillo, Cáceres, Mérida, Belém i Sintra (davant la casa d'Antoni de Pàdua, un sant nascut a Lisboa que el Corte Inglés -a base de felicitar-me cada 13 de juny- ha fet que també siga el meu; a banda de l'Abad, el del 17 de gener, que és l'oficial).
Viatjar és bo per curar tots els mals, fins i tot el del centralisme submís i mesetari que domina tota la península, llevat de Portugal. També hi ha qui diu que el nacionalisme es cura viatjant. En canvi, a mi em passa tot el contrari. Cada mes d'agost, quan retorne dels meus viatges peninsulars i veig les mancances que hi ha al País Valencià i, sobretot, a Vila-real (el nostre gran poble / menudeta ciutat) torne a pensar que l'autonomia ideal és la de Portugal.















dijous, 2 d’agost del 2007

EL CEDRE

Després d'assumir que s'han acabat les vacances del juliol i passar dues males nits, he somniat que sóc professor i què encara me queden les d'agost. Potser animat pel somni, m'he despertat matiner i he consultat les tasques pendents de l'agost a l'agenda: una de les més urgents és un encàrrec personal de la directora del col·legi Cervantes, més conegut per l'escola del Cedre -en record d'un arbre espectacular que vorejava aquest camí des de molt abans que els republicans el convertiren en avinguda-, que al novembre celebraran les Bodes de Diamant (75 anys) de la inauguració d'aquesta escola (el primer edifici d'aquesta ampla avinguda construïda amb perspectiva de futur: que en prenguen nota els responsables urbanístics municipals) al novembre de 1932.
Com ex-alumne, supose, més que com a professor o antic company d'estudis, Clara Soler m'ha encomanat un article al respecte, potser històric, a base de records o anècdotes personals i d'altres coses que són les que, al cap i a la fi, són a la base dels vincles personals i humans dels ciutadans de qualsevol poble civilitzat. I en açò, precisament, consisteix la cultura, en no perdre la memòria i les vivències del passat, però no per buscar enfrontaments i falses polèmiques, sinó per sumar, per aportar granets d'arena i de sorra individual que, a la llarga, quallarà en cultura i en història col·lectiva perquè són vivències que, d'una manera o d'una altra, retraten una generació de xiquets i xiquetes (anàvem separats a l'escola) del Vila-real, en el meu cas, dels anys 60.
Hauré de fer memòria dels mestres (Don Olimpio -aleshores tots eren "dons"- D. José Pascual, D. Manuel, D. Enrique, D. Cecílio i Don Antonio Armelles, el director que, malauradament, va ser assassinat uns anys després al col·legi de Castelló que avui porta el seu nom).
Els xiquets d'aquell temps, sobretot els companys de Joaquín Font de Mora -són pare, l'inoblidable Pascual, ja era aleshores president del Villarreal C.F.-, el que més recordem és el debut com a "futbolistes" (amb menys de 10 anys) al Madrigal entre la classe de Don Manuel (vestits amb la indumentària de l'Atletic de Bilbao) i la de Don Olimpio, la meua (vestits de blaugrana oficial del Barça).
A més de Ximo o Joaquinet, pel Bilbao jugaven els amics Santiago (el Poreno), Llorenç Batalla, Juanito Soler, Joan Campos i d'altres que segur em deixe, encara que la majoria havien estat fitxats d'altres col·legis, que conste. En canvi, al Barça, llevat del porter Enrique que venia dels Franciscans per ser cosí de Batistet, tots érem "legals" de la classe.
L'aliniació oficial del debut, perquè així constava als dorsals de les samarretes blaugranes, fou la següent: Pérez Canet (1); Llidó (2), Moner (4), Climent (3); Cantavella (5), Pesudo (6); Arrufat (7), B. Canet (8), Mezquita (9), Pitarch (10) i Marco (11). Naturalment, després vingueren les lessions, les expulsions i haguérem de recórrer al mercat d'hivern amb les incorporacions d'Alberto Arrufat, el Roget (no recorde el nom) o alumnes de la classe de Don Enrique de la talla humana i futbolística de Román... Román Herrero -sí, senyor- el millor centrecampista vila-realenc de tots els temps (amb permís de Manolo Folch que és d'una altra generació). La resta, ja se sap: la llet en pols, les taules de multiplicar -que avui en dia ja no se saben ni les guapes dels concursos televisius-, els dictats, les preguntes en fila índia, la disciplina, la letra con sangre entra i Isabel y Fernando el espíritu impera, moriremos besando la sagrada bandera...
Ací, sense renunciar a la vocació futbolística (la frustrada), va començar a entrar-me el neguit per la història: Quina bandera? El pendón morado de Castilla? La quatribarrada d'Aragó? I és que les consignes de Franco eren molt polítiques, però gens fonamentades en la historia perquè això de la bandera roja y gualda que ens volia vendre com una cosa antiga del segle XV, vaig saber uns anys després que no arribaria fins a l'època de Carles III, a finals del segle XVIII. Però aquesta és una altra història.
Per cert, si teniu fotografies (tots no teníem "màquina de retratar" en aquell temps)d'aquells partits memorables o de l'escola del Cedre, en general, no dubteu a posar-vos en contacte perquè se n'està organitzant una de grossa.
Res a veure amb l'últimobachilleratopuntocom de Canales, Bustos i cia. Aquesta va de veres!

Laulauenlaseuatinta

Quan Vila-real era un poble (Rafael Beltrán / Antoni Pitarch)

Calendari de Lliga 2025/26

Vila-real, la nostra ciutat (1274-2024)

Els més visitats

El topònim Vila-real a la Península Ibèrica

Vila-real a rajaploma

TV3 EN DIRECTE

Horaris LligaBBVA

Dominio Casilda

Visualitzacions de pàgina l'últim mes