EL CLIMA, L'ORATGE I EL CANVI CLIMÀTIC

Després d'un primer mes d'estiu més bé suau, durant el darrer cap de setmana de juliol ha arribat la calor (per fi?, malauradament?) i sobre gustos: colors i temperatures.
Darrerament, fins i tot els mitjans de comunicació més seriosos, ens estan donant la tabarra amb el tema del canvi climàtic, presentant-lo com a cosa feta que tenim, ja, al present. Fins i tot una presentadora del suposat informatiu de Canal 9 (sí, el programa on es parla més de festes, parcs temàtics, amèriques cups, fòrmules unes, del València Club de Futbol i del Camps de Golf -el personatge omnipresent- que d'autèntica actualitat valenciana i mundial) va afirmar un dia, des d'una platja costanera (no recorde si era Cullera, però, això sí, al sud de València cap-i-casal) que en un any la mar s'havia menjat més de 30 metres d'arena de platja degut al canvi climàtic... No seria degut a les obres realitzades al port de València? Açò també passa a la platja d'Almassora, per exemple: cada metre que es menja el port de Castelló a la mar, el recupera la natura a la platja d'Almassora (uns metres més al sud).
Naturalment, si no es substitueixen, ja, els combustibles fòssils com el carbó i el petroli que porten escalfant l'atmosfera des de finals del segle XVIII amb els inicis de la Revolució Industrial, el canvi climàtic que s'esdevé serà imparable perquè hi ha molts indicis. Ara, afirmar que el canvi climàtic ja és entre nosaltres i que cada canvi d'orate és cosa d'aquest fenomen quasi dona ganes de riure, perquè la llengua no té ós, estem en democràcia, tots tenen dret a opinar i cada dia hi ha més opinadors friquis.
L'oratge, és a dir, el temps d'un moment determinat de qualsevol dia o estació de l'any, ha sigut, és i serà variable, molt variable: sempre hi ha anys més plujosos que d'altres, estius més o menys calorosos, hiverns més o menys freds, dies de sol o de pluja... però això no té res a veure amb el clima. A la costa mediterrània tenim clima mediterrani típic i el clima és una cosa constant: encara que un estiu arribara a nevar (per dir, quasi, una barbaritat) no podríem afirmar que ha canviat el clima. Mentre tinguem hiverns curts i suaus, estius calorosos, pluges escasses i irregulars amb fenomens de gota freda als inicis de la tardor, etc., això continuarà significant que el nostre clima és el mediterrani.
Ara, si del que es tracta és d'evitar o d'allargar l'arribada d'un canvi climàtic que ens porte a les nostres terres -per exemple- un clima tropical o desèrtic o, fins i tot, polar, el que s'hauria de fer és començar a usar combustibles no fòssils i, sobre tot, popularitzar l'ús de les energies renovables i alternatives. De tota manera, els que no som de ciències ni experts en energia sí que pensem que, hui per hui, com passa amb els ferrocarrils elèctrics, els automòbils també podrien anar amb electricitat i carregar-se com els telèfons mòbils. I, sobre tot, tampoc estaria de més que els nostres polítics potenciaren el transport públic -quasi inexistent al País Valencià- amb infraestructures ferroviàries, autovies gratuïtes com a la resta de l'estat espanyol i propiciant accions concretes per afavorir el seu ús que no consistesquen, únicament, en apujar el preu del petroli i la benzina.

URBANISME DE CONSENS

Que Vila-real necessita revisar el Pla General d'Ordenació Urbana (PGOU), municipal per suposat (PGMOU), és una notícia de fa molts anys, massa per al meu entendre.
Els darrers 15 anys Vila-real ha crescut al compàs d'un urbanisme sense cap visió de futur, sense projectar una circumval·lació completa que millore la mobilitat del transport interurbà i la comunicació amb els pobles dels voltants, ni una distribució de jardins i zones dotacionals que milloren la qualitat de vida dels conciutadans, ni una amplària suficient de voreres i vials...
Vila-real ha crescut al compàs de l'especulació urbanística pura i dura, potser molt legal si voleu, però amb l'objectiu fonamental -i, tal vegada, únic- de guanyar diners tothom: els propietaris dels solars, els constructors, els promotors i, fins i tot, els compradors que s'han vist beneficiats pels increments imparables del preu dels habitatges i per l'abaratiment dels costos bancaris als darrers anys.
El nou PGMOU s'ha de fer per consens, pensant en tots els vila-realencs, en tots els ciutadans actuals i en tots els que encara han de venir, via natalitat o via immigració. No potser que cap grup de pressió s'impose sobre cap altre, ni que cap partit -per més vots que tinga en un moment donat- tinga la temptació de vendre quantitat per qualitat.
Ni cases de quatre altures, segons la proposta eclèctico-pija d'Esperanza Aguirre (PP) a Madrid, ni apostar descaradament per l'altura en nom d'un ecologisme recurrent i oportunista com el de la ministra Carme Chacón (PSOE).
Construir en altura pot resultar sostenible si en horitzontal hi ha amplis jardins, generoses voreres i boulevards de quatre carrils, però tal com s'està aprofitant el terreny a Vila-real en les darreres dècades és de bojos projectar més de 20 altures sobre carrerons estrets amb voreres tercermundistes.
L'urbanisme de consens no és solament una idea del BLOC, és l'urbanisme del futur, l'únic que practiquen les persones partidàries del civisme, del seny i del sentit comú.

DE BODA

Sandra i Sergio es van conéixer a l’època de les noves tecnologies audiovisuals i, com a la famosa pel·lícula del show de Truman, tot va començar davant les càmeres de Canal 9 Televisió Valenciana, mitjançant uns amics comuns, quan el famós periodista i promotor cultural de la ciutat José Antonio Parra va portar la tele autonòmica a Vila-real, un diumenge al matí, per retransmetre en directe -per primera i última vegada fins ara- una actuació del grup de danses El Raval, des de la Plaça Major de la ciutat on, ves per on, participava la que 10 anys després és la seua cunyada Sandra.
Això era el 1997 i, tot just, tenïen 20 anys, però ja havien aprés, tots dos, moltes paraules d’amor, senzilles i tendres, i això que Sergio va nàixer molt xicotet i molt mudet, és a dir, va tardar bastant a parlar... però també diuen que ja no ha callat des d’aquell dia que, a l’escola dels cagons, li va contestar a sa tia Lourdes sense por a posar-se roget. Sandra, en canvi, ha estat molt matinera en tot -segons m’han dit- ja que solia llavar-se les llaganyes a la bassa del Jardí, fent el ball dels Pastorets i les Pastoretes, després vindria el grup de danses El Raval i el grup Castelló, per acabar, com a cosa del destí, al costat de Sergio el Pastoret –qui anava a dir-ho, que això de fer de pastoreta a la infatesa podia ser una premonició! Sandra va experimentar, amb Sergio el Pastoret, la primera classe pràctica de Química, mentre Sergio trobava la seua vocació de florista al descobrir en Sandra la flor més rogeta, bonica i exòtica que havia vist mai.
I varen aprendre que una parella és l'expressió de dues vides que s'uneixen per a sumar, per a aportar l'una a l'altra. I, en el seu cas, han aportat la joventut dels 30 anys de vida, els 10 anys de relació, un fum de projectes, un grapat d’objectius, d’inquietuds comunes que no són quantitats, sinó més bé qualitats engrescadores que evidencien la calidesa de la seua relació, fonamentada sobre la base objectiva de l’amor i projectada cap a l’altura subjectiva de la il·lusió, la imaginació i, fins i tot, la creativitat artística perquè -com va dir el filòsof Erich Fromm a la seua famosa obra L’art d’estimar- amar-se, voler-se, estimar-se és un art i, per tant, avui ja podem dir, sense por a equivocar-nos, que els nostres bons amics Sandra i Sergio, Sergio i Sandra s’estimen i, per tant, són uns artistes.
La seua atracció mútua, física i química, els donarà totes les flors que desitgen, serenament, perquè l’amor és una planta que creix quan s’alimenta, diàriament, i ells, Sergio i Sandra, en saben molt de plantes, i de flors, i de física i de química...
Ahir es van casar amb una boda, una festa, molt emotiva que es va allargar fins la matinada. Ara ja no són nuvis: són marit i muller. Enhorabona i molta sort!

GLÒRIA MARCOS I LA COCA COLA COMUNISTA

Segons la premsa d'avui dimecres, Coca Cola produirà el refresc nacional rus KVAS, una beguda consumida en aquest país des de fa més de mil anys i més antiga que el vodka, ha anunciat un portaveu de la multinacional nordamericana.El portaveu de Coca Cola a Rússia, Vladímir Kravtsov, va afirmar que la companyia ja ha registrat la nova marca davant el Servei Federal per a la Propietat Intel·lectual, Patents i Marques Comercials de Rússia, informà l’agència Interfax.El KVAS es una beguda fermentada a base de pa negre elaborat amb blat, civada i ordi, i, per a donar-li sabor també se poden afegir fruits silvestres.Des dels temps de la guerra freda, i degut al seu sabor dolç, la seua escuma (malta) i el seu color, similar al del refresc nordamericà, el Kvas era conegut com la "Coca Cola comunista".
Mentrestant, Glòria Marcos -coordinadora d'Esquerra Unida al País Valencià i diputada a les Corts Valencianes per Compromís (fruit del pacte autonòmic amb el BLOC)- s'entesta a confonfre una coalició de partits polítics (Esquerra Unida) amb el Partit Comunista i una coalició electoral (Compromís pel País Valencià) amb el Partit Comunista.Naturalment, reconec que no sóc neutral en aquesta temàtica perquè ni sóc comunista, ni sóc d'Esquerra Unida, però els analistes polítics tenen clar que Esquerra Unida no es va fundar, en principi, pel salvar el PCE (Partit Comunista d'Espanya), sinó per aglutinar les forces progressistes a l'esquerra del PSOE i això, després de tants anys, sembla que no ho té clar ni Glòria Marcos ni cap afiliat al PCE.El comunisme està de baixa a tot el món. Els seus principals líders històrics a Rússia (Lenin o Stalin), a Xina (Mao Zedong) i a d'altres indrets han passat a la història agafats de la maneta d'Adolf Hitler (el personatge més criminal de tots els temps).Esperem que el PCE no acabe també amb Esquerra Unida, ni pose als seus socis en compromisos no consensuats. La gent d'Esquerra i País tenen un compromís ètic amb els nacionalistes del BLOC de regenerar la política valenciana i acabar amb el bipartidisme vergonyós de PP i PSOE.

AYALA

Vila-real és una ciutat on hi ha molts diners, poques persones i, pràcticament, res més. És veritat que tenim hospitalet, auditoriet, carreronets, voreretes, molt de fem pels carrers (és una ciutat molt bruta perquè els serveis públics de neteja no funcionen correctament), molts cotxes i poques places de pàrquing.
El cas de Roberto Fabián Ayala que va saltar ahir a l'actualitat i que tanta indignació causa entre els aficcionats del Vila-real Club de Fútbol (el nom del club encara és en castellà i, per tant, no representa a la ciutat, perquè democràticament fa més d'un any que hem recuperat el nom històric en Valencià que ens furtà Felip V el 1707) és una mostra més d'això: que ací només hi ha diners, un gran equip de futbol i poques persones (50.000 habitants no en són molts comparats amb els de les ciutats que tenen equips de futbol jugant per Europa). De tota manera, les poques persones que hi ha a Vila-real són gent emprenedora, treballadora, generosa, preparada, altruïsta i amb la que pots conviure de bon rotllo.
Oblideu-vos d'Ayala, perquè els problemes que donen els diners s'arreglen amb més diners. El Vila-real C.F. farà un equip d'allò més competitiu. Endavant Vila-real!!!