RAJOY-MARÍAS (COMENTARI DE TEXT)

Javier Marías ja no és, solament, el fill de Julián entre els literats i assatgistes en castellà. A banda de la seua producció novel·lística i els seus guions cinematogràfics, destaca, entre d'altres raons, pel seu tarannà liberal i fins i tot humorístic com deixa ben palés en aquest article (publicat al suplement de EL PAÍS d'ahir diumenge) que, per estalviar-vos de clicar a l'enllaç, us adjunte a continuació (pense que el títol "Rajoy-Rovira" és una mica desafortunat ja que Rajoy és un nacionalista espanyol -segons l'autor- i, en canvi, Josep Lluís Carod Rovira és un home nascut a Cambrils -meravellosa ciutat turística de la Costa Daurada que, personalment, conec molt bé- que es defineix com a independentista català):

TRIBUNA:El texto de Rajoy-Rovira
JAVIER MARÍAS El País, 26/10/2007

En vísperas del 12 de octubre, el líder del PP hizo llegar a los ciudadanos un mensaje por televisión sobre el que vale la pena detenerse. O, mejor dicho, hacer un análisis de texto, ya que era un texto lo que sin disimulo estaba leyendo (los ojos fijos en una pantalla más que en la cámara, ni rastro de espontaneidad en su alocución). La iniciativa fue criticada por el Gobierno, por otros partidos de la oposición y por no pocos columnistas y tertulianos: que si se creía el Rey, que si había confundido la fecha con la Navidad, que a qué venía la arenga, que si en realidad era un ataque subliminal contra Zapatero ... Nada de eso invita a detenerse, sino el propio texto, porque es difícil concentrar en tan poco espacio semejante sarta de incoherencias, contradicciones, vacuidades y tonterías, hasta el punto de que quien hablaba parecía un híbrido, digamos Rajoy-Rovira.

"Mi deseo es que este año, por razones que todo el mundo conoce, los españoles celebremos de manera especial esta fiesta", empezó. Ya es bastante presuntuoso anunciar cuál es el deseo de nadie, sobre todo si concierne a los demás (otra cosa habría sido decir "Deseo celebrar", etc). Pero es que además mencionó unas misteriosas "razones" que él conocerá tal vez, pero desde luego no "todo el mundo". Podrían ser tantas...

"Porque somos una nación y queremos celebrarlo y dejar constancia de que nos alegramos", añadió. La causalidad de ese "porque" es incomprensible, dado que España (no "nosotros") es una nación cualquier día del año y desde hace siglos, aunque el señor Rajoy-Rovira parezca haberse enterado anteayer y quizá por eso quiera celebrar la nueva, y además "dejar constancia" de que se alegra de tal sorpresa, como si a alguien le importara nada si la Gran Noticia lo preo-cupa, lo alarma, lo entristece o lo extasía a él, que a fin de cuentas no es más que un ciudadano particular.

"Por eso", prosiguió (otra causalidad absurda), "vamos a honrar y a exhibir el símbolo que, con la Corona (ambigua redacción: habría sido más claro escribir "junto con la Corona"), "mejor nos representa en todo el mundo: la bandera que aprobamos en 1978" (sospechoso que tuviera que especificar que no era la de Franco con águila). "La que exhiben nuestros deportistas con orgullo" (o quizá por mimetismo o convención; los escritores, por ejemplo, no solemos llevarla cuando nos dan un premio extranjero). "La que cubre el féretro de nuestros soldados" (como si éstos estuvieran por encima de otros ciudadanos, la mayoría de los cuales sólo cubre su cadáver con la tradicional caja de pino). "La que saludan con respeto todos los jefes de Estado que nos visitan" (vaya cosa, faltaría más, que Putin o Sarkozy se limpiaran los dedos con ella). "El símbolo de la nación libre y democrática que formamos más de cuarenta millones de españoles" (menos mal que no la forman tunecinos, estonios o congoleses). "La bandera de todos, porque en ella estamos todos representados" (aquí una falacia deliberada, pues el propio Rajoy-Rovira es el primero en quejarse de quienes, siendo españoles, queman la bandera y no la sienten como propia).

Pero aquí comenzó lo mejor: "Yo estoy orgulloso de ser español". El que es español, o catalán, o vasco, o ilerdense, o lituano, o chipriota, ni está orgulloso de serlo ni deja de estarlo, porque es un hecho que no depende de su mérito ni casi nunca de su elección. Vendría a ser lo mismo que exclamar: "Estoy orgulloso de ser varón, o mujer, o niño, o anciano, o de apellidarme Gómez, o de llamarme Jenaro". Sólo pueden estar orgullosos de ser españoles quienes en realidad no están muy convencidos de serlo. "Sé que los españoles también lo están", agregó, lo cual vino a ser como llamarnos a todos inseguros, inconsecuentes e imbéciles. "Por eso" (más causalidades sin ton ni son) "pido a todos que ... el 12 de octubre lo manifiesten con franqueza". Eligió mal la palabra "franqueza", por cierto, en un país con cuarenta años de "franquismo" a sus espaldas. Pero lo más loco vino luego: "Y que hagan algún gesto que muestre lo que guardan en su corazón. En casa o en la calle, de forma individual o con la familia y amigos. Para que todo el mundo sepa lo que los españoles sentimos por España". Se me escapa. Si yo hago "un gesto individual en casa", no veo cómo va a saber "todo el mundo" lo que "siento por España", aparte de que al mundo le trae sin cuidado saberlo, no ya en mi caso, sino en el de cualquiera, incluido Rajoy-Rovira. Por otra parte, si "guardo algo en mi corazón", qué sentido tiene que lo muestre y exhiba, en vez de seguirlo guardando como cosa íntima que es. ¿Y cuál podría ser ese "gesto individual en casa" (Rajoy-Rovira nos podría haber orientado un poco al respecto)? ¿Bastaría leer un Episodio nacional de Galdós? ¿Ponerse un vídeo de la selección española (menudo rollo)? ¿Tararear el himno en la ducha? ¿Un solitario brindis a la salud de Butragueño? Aún añadió algo más el falso orador, es decir, el lector de textos: "Y que sabemos proclamarlo sin aspavientos pero con orgullo y con la cabeza bien alta". Esto lo dijo tras soltar este mensaje que era puro aspaviento teatral, con un banderón a su espalda, con la cabeza no muy alta (estaba demasiado pendiente de la pantalla en que leía estas perlas) y con el dubitativo orgullo de quien afirma su orgullo. Porque el orgullo, precisamente el orgullo, es bien sabido que, cuando se tiene de veras por algo, jamás se expresa ni se alardea de él.

No cal fer comentaris. Bon profit!

REGENERACIÓ DEMOCRÀTICA

Tots els estats occidentals, o quasi tots, necessiten una regeneració democràtica perquè la igualtat davant la llei de tots els ciutadans, la igualtat d'oportunitats, la transparència política i econòmica, la llibertat d'expressió, etc. deixen de ser paper mullat i es consoliden com autèntiques conquests socials.

De tota manera hi ha estats que ho necessiten més que d'altres, com ara l'Estat espanyol. Recorde que, fa molts anys, potser durant la primera majoria absoluta del PSOE, el vicepresident del govern Alfonso Guerra va exclamar allò de Montesquieu ha muerto! I ho deia de veres: Montesquieu, millor dit la seua idea de la separació de poders (executiu, legislatiu i judicial) i de l'esperit de les lleis en favor de la ciutadania, van morir amb la primera majoria absoluta de l'actual règim democràtic.

Quan un partit guanya les eleccions per majoria absoluta com ara el PSOE de Felipe González (al 1982, 1986 i 1989... tres vegades consecutives... cosa que, personalment, em sembla una barbaritat en democràcia perquè m'horroritza) o el PP de Jose María Aznar (en 2000 només, ja que al 1996 havia estat el partit més votat però va haver de pactar amb Coalició Canària, parlar català en la intimitat i fer-se el simpàtic entre la progressia nacionalista)l'esperit de Montesquieu no solament es difumina, desapareix completament, sent substituït per una dictadura partidista ja que aquest partit guanyador -siga quin siga, PP-PSOE, tanto monta, monta tanto- té el poder executiu (govern), legislatiu (té la majoria de diputats al Congrés i, fins i tot, també al Senat, una cambra que hauria de ser de representació territorial i autonòmica i encara no ho és) i, a més a més, proposarà un major nombre de membres del Tribunal Constitucional, del Consell General del Poder Judicial, etc.

És per això que, situacions com l'actual de recussacions mútues per part del PP i del PSOE, de membres del poder judicial, a més de no estranyar ningú i ser més desitjable que les majories absolutes anteriors, ens hauria de fer reflexionar sobre la conveniència de començar a canviar el sistema electoral... però no com diu Mariano Rajoy (per reforçar encara més aquest fals bipartidisme guerracivilista, crispant, vetust i decimonònic) sinó per obrir una tercera via als altres partits democràtics a base de llistes obertes que trenquen l'actual estructura piramidal i caciquista de la majoria de partits democràtics, consoliden de veres un estat plurinacional on el bilingüisme siga una realitat acceptada per tothom (per Juan, per Joan i per Ivan) i es presenten les balances fiscals per comunitats autònomes tot reconeixent que l'AVE Madrid-Sevilla va estar una cacicada de l'andalucista Felipe i el de Madrid-Valladolid del radical nacionalista castellà José Mari... quan tots els economistes reconeixen que l'Eix Mediterrani continua sent el més col·lapsat i el que suporta (d'Almeria a Girona) les densitat de trànsit per carretera i ferrocarril més importants d'Europa.

Montesquieu, el gran filòsof il·lustrat, ha estat tractat fins ara com una espècie de comte Dràkula a base de donar-li estacades al cor, però tots sabem que tornarà a resuscitar per acabar amb aquest sistema partidista tant poc participatiu, on les èlits dels dos partits majoritaris tracten els assumptes d'Estat com ho faria el Juan Palomo. Mentretant la ciutadania canta la Sarsamora bipartidista (llora que llora por los rincones, la que siempre reía y pressumía de que partía los corazones) entre el PP i el PSOE... Molt de plorar, molt de criticar i, a l'hora de la veritat, a votar només als dos partits que ixen per la tele (local, autonòmica o estatal) i que tant poca consideració li manifesten al bo de Montesquieu mentre les seues respectives oficines de col·locació o pessebres continuen funcionant a millor ritme que mai.

Per l'enemic la llei, per l'amic el favor: aquest és, actualment, l'ideari dels partits majoritaris... En canvi, el dilema a plantejar-nos per part de tots els ciutadans hauria de ser REGRESSIÓ O REGENERACIÓ that is the question...

DES DEL TERMET CAL APLEGAR-SE AL PUIG

Darrer diumenge d’octubre
el camí ja és ben sabut
eixiu a la carretera
que cal aplegar-se al Puig.

La Marina, la Ribera,
l’Horta, els Ports i la Safor,
Vall d’Albaida i la Costera,
la Plana de Castelló.

Albocàsser, Elx i Alzira,
Carcaixen, Sagunt i Alcoi,
Ontinyent, Carlet, Gandia,
Almassora i Vinaròs.

El Garbí i el Puig Campana,
el Montgró i el Montcabrer,
Calderona, Bèrnia, Aitana,
Montot i Benicadell.
(Lletra de Vicent Torrent. AL TALL Deixeu que rode la roda. LP-1977)

Els vila-realencs hem recuperat enguany l'Aplec mitjançant, entre d'altres, la gran tasca realitzada per la pedrera nacionalista, és a dir, el Bloc Jove. Aquest Aplec es va realitzar, entre d'altres indrets, al Termet de la Mare de Déu de Gràcia de Vila-real (durant el cap de setmana del 21 al 23 de setembre) amb gran èxit de participació que, als que no podem formar part d'aquest col·lectiu -per una data que ens delata al DNI-, ens va portar a la memòria la remembrança d'aquells sis Aplecs de La Plana de la dècada dels setanta (1973-78) quan alguns anaven perdent l'edat de la innocència i d'altres descobríem que hi havia un País, Valencià per suposat, amb unes senyes d'identitat de les que, a més de ser les nostres, mai se'ns havia parlat al col·legi.

Aquest darrer diumenge d'octubre, els nacionalistes de Vila-real partirem, com cada any, des del Termet nostrat fins El Puig de Santa Maria per fer la tradicional marxa a peu des de València. Una marxa que, per primera vegada, es va fer l'any 1964, va ser prohibida pel governador civil al 1968, per reemprendre el camí, ara ja d'una manera ferma i constant des d'aleshores, al 1977 després de mort el dictador.

Els vila-realencs de primeries de segle (1920) ja eren habituals dels Aplecs Valencianistes de Betxí a la Muntanyeta de Sant Antoni fins que, un altre dictador (Primo de Rivera), va tallar en sec la iniciativa de l'artanenc Vicent Tomàs i Martí.

Serà un dia de trobada i d'homenatge a la lluita i el treball de tots els valencianistes de Vila-real, de les comarques de Castelló i de tot el País Valencià amb activitats lúdiques i parlaments, entre d'altres, del nostre Secretari General i diputat a les Corts Valencianes, Enric Morera i Català.

TERUEL EXISTEIX, LA PLANA DE CASTELLÓ TAMBÉ

No és la meua intenció recórrer al victimisme, però hi ha coses que clamen al cel i que em trauen de polleguera.

Un exemple: si us fixeu en la il·lustració d'aquest article (d'Ortifus -el Xipell de València- que li publica avui mateix el periòdic LEVANTE - El Mercantil Valenciano) recordant l'ascensió de l'arquebisbe Garcia Gascó a Cardenal, resulta que, potser, per l'autor Ortifus no ha existit mai un tal Cardenal Tarancón, natural de Borriana (un dels pobles valencians més importants!!!), precisament ara que comença, a partir de demà, un cicle de conferències (en l'any del centenari del naixement del cardenal valencià més important del segle XX) on participaran oradors de gran prestigi polític, intel·lectual i acadèmic des de visions ideològiques diferents, per estar a l'altura del personatge històric que va fomentar la reconcicilació i el pluralisme al temps de la Transició.

Que vinc a dir amb tot açò? Doncs, una perogrullada i una evidència que ja la sabeu tots: els valencians -començant pels de la capital- vivim d'espatlles uns amb altres, instal·lats en un fals encara que, còmode?, provincianisme... i així ens va!

D'Almenara cap avall, la terra se'ls trague -diuen per Castelló. Castellón no existe i Alicante està muy lejos -diuen pel Cap-i-casal, en castellà, naturalment. I per Alacant, continuen cridant contra Canal 9... i això que tenen tota una delegació (de l'empresa audiovisual localista CANAL 9 de València Cap-i-Casal) amb uns edificis i unes infraestructures que, amb la meitat, mai han somniat, ni somniaran, els soferts treballadors de Castelló.

A nivell estatal passa el mateix o pitjor encara: hi ha diaris més madrilenys que mesetaris, on el tema Catalunya és recurrent: de todo tienen la culpa los catalanes!-diuen dia sí i dia també. L'altre dia, sense anar més lluny, llegint La Tronera, una xicoteta columna d'opinió al diari "EL MUNDO - Castellón al Día" del gran intel·lectual i escriptor andalús Antonio Gala me va sorprende moltíssim que, després d'argumentar, breument, que a Barcelona i a Catalunya en general sempre s'ha parlat castellà i català i que sempre serà així, més o menys (opinió que compartisc), una frase lapidària: tiempo hubo en què los catalanes dejaron de hablar su lengua autòctona... És a dir, ni els intel·lectuals de Castella comprenen que els catalans, com el valencians o els mallorquins hem heretat una llengua diferent a la castellana perquè, ininterrompudament, de Jaume I fins avui s'ha anat traspassant de pares a fills, malgrat les prohibicions polítiques a nivell oficial o que mai s'havia ensenyat a les escoles... I encara van dient per ahí que vam començar a parlar valencià a partir de 1975, per art de màgia i després de la mort de Franco.

I ja que hem citat alguns periòdics, me'n vaig a comprar-me "EL PAIS" que avui estrena edició i és un periòdic que, a banda de tenir el defecte de la majoria (des de Madrid estan acostumats a explicar-nos que és Espanya i no admeten cap explicació plurinacional perifèrica), està prou ben fet i, a més, ara es permeten el luxe de criticar fins i tot Zapatero (com canvien els temps, pensarà Felipe!). Jo acabe criticant Maria Teresa Fernández de la Vega, una senyora de Madrid que mai ha exercit de valenciana (malgrat els seus orígens), i que ara es postula com la subtituta de Pla el Caigut (un home de la terra, malgrat els seus innombrables defectes). El PSOE (més que el PSPV que no s'hi troba enlloc) ens té acostumats a personatges que mai han exercit ni exerciran de valencians (però és una moda que li va molt bé al PP de València).

Com diuen a Terol, Teruel también existe, però els valencians i sobre tot els ciutadans de les comarques de Castelló haurem de fer campanyes semblants per anar eliminant, progressivament, el provincianisme i la incultura capitalina (de capital... provincial, autonòmica o estatal, tant se val!). Ja sabem que a Madrid hi ha un equip que va de blanc, i a València també, però des d'ací hem de dir que a Vila-real n'hi ha uns que van de groc i que guanyen o perden contra qualsevol (guanyen al Barça i al València, perden amb el Madrid) i que la comarca de La Plana està plena d'històries i personatges il·lustres que s'han de tenir en compte més a sovint.

PLOU SOBRE MULLAT

Plou sobre mullat a Vila-real quan me dispose a enllestir aquest escrit.

De moment les pluges han respectat la comarca de La Plana, cosa que no poden dir a l'Horta de València on, entre d'altres, s'ha inundat el Palau de les Arts construït al llit natural del Túria, ni a les comarques de la Marina Alta després dels epidsodis de pànic a Beniarbeig (on s'ha desplomat un pont), El Verger (no "El Vergel" com ha dit algun locutor mesetari d'aquest que no saben dir Sabadell) o a Calp, zona inundable de per vida degut, oficialment, al llac situat per sota del nivell del mar, però -segons la saviesa de la vox populi- a causa dels abusos urbanístics.

Vila-real té riscos localitzats, malgrat que el llit del Millars és una assegurança de vida, però també s'està construint a la babalà: sense anar més lluny, els llauradors més entesos del lloc sempre repeteixen, en arribar aquesta època que l'Hospital de La Plana (tal vegada, per fer-li la competència a la Ciutat de les Arts, les Ciències i les Maledicències que s'ha construït al llit natural del riu del Cap-i-casal) s'ha ubicat, precisament, en la confluència de tots els barrancs i barranquets del Terme.

Els poders públics, des del municipal fins l'estatal -sense oblidar la Diputació i la Diputació del General o Generalitat-, s'haurien de preocupar molt més de les infraestructures bàsiques, com ara el clavegueram, la neteja del llit dels barrancs o el control de l'urbanisme especulatiu... i de tots els assumptes que només els venen a la memòria, com Santa Bàrbara, quan trona...

Està molt bé, per exemple, que l'Ajuntament de Vila-real canvie tot el paviment del centre de la ciutat, fins i tot el que presentava un estat de conservació immillorable, però hi ha barris on les voreres brillen per la seua absència o no s'han endreçat mai i estan plenes de basses a la primera de canvi, barris on no se pot circular després de quatre gotes mal comptades i zones on l'olor a defecació per via fluvial -com ara la Sèquia- són aromes d'allò més tradicional en dies de pluja.

Vivim davant un possible canvi climàtic però, mentretant, cada tardor ens arriba la gota freda a totes les comarques de clima mediterrani des que els ilercavons, els contestants i els edetans habitaven el sud del riu d'Ibèria (Iberus, Ebre) o, el que és el mateix, la zona oriental de la península o Terra dels Conills (Hispània).

Haurem d'oblidar-nos dels envoltoris si els caramels que s'amaguen a dintre tenen un sabor agredolç: la política de façana, de rentar la cara als problemes, la cara de la galeria -mai de l'interior- per poder seguir afirmant que som els millors en tot, potser, donarà molts vots a curt termini però, a la llarga, el que dóna és una imatge tercermundista a la resta del món mundial.

De tota manera, a La Plana encara confiem en la dita de vell que diu allò de serà bona la tardor, amb pluges no escadusseres que al camp portaran saó omplint torrents i rieres...

EL PARANY

La sentència del 22 de juny del 2005, de la secció cinquena de la Sala del Contenciós Administratiu del Tribunal Suprem va denegar el recurs de cassació interposat per la Federació de Caça, el Club de Caça APAVAL i la Generalitat Valenciana, i manté íntegra, per tant, la prohibició de la caça amb parany, establerta per la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana el 26 de setembre de 2002 que, a més, anul·lava el Decret 135/2000 en el qual s’establien les condicions i requisits per a la caça de tords amb parany. Fins ací l'estat legal de la qüestió.

De tota manera, qui més pel qui menys, tots som sabedors -perquè tenim amics i coneguts- de la gran quantitat de paranyers que, des d'ahir, hi són al peu del canó, és a dir, al parany... per fer què? Alguns per seguir caçant -supose-, altres per fer sopars amb els amics (on solem participar, de tant en tant, els profans en la matèria) i d'altres, majoritàriament, com un acte de militància i rebeldia davant una llei que no comprenen.

Vivim a un món cada vegada més contaminat, on el Protocol de Kioto (una modesta proposta per tal de mantenir els actuals nivells de CO2 en l'atmosfera) se'l passen pel forro més de tres i més de quatre i més de mil empreses i molts estats industrialitzats que encara se neguen a signar-lo, el transport públic brilla per la seua absència a les nostres comarques (fent del Dia Sense Cotxe la riota general), matar bous en plaça o al carrer es considera una festa, marbellitzar Orpesa, Moncofa o Benidorm més que la destrucció a tota costa està considerat una font de llocs de treball i de riquesa... Mentretant, les lleis i els ecologistes segueixen posant el focus del fil-i-prim en una activitat tradicional i mil·lenària que, ben regulada (i al que la faça que la pague perquè les lleis s'han de cumplir) no té perquè causar cap d'any a la natura, ni menys, ni més que la contaminació dels cotxes, de les fàbriques o l'agricultura intensiva que destrueix els aqüífers a base de l'adobament massiu amb nitrats... Tots hem de ser partidaris del desenvolupament sostenible, tots hauríem de voler que si cada any es talen X milions d'arbres que se'n planten X+y per a què d'ací a 25 anys en tinguem els mateixos, per exemple.

L'ensanyament legal contra el parany també prové de l'origen i la debilitat demogràfica dels aficcionats: només es practica en l'àrea mediterrània (sud de França, Itàlia, Catalunya, Aragó, Balears i València).

Jo sempre comente -mig seriosament, mig en broma-, que si Garcia Berlanga hagués exercit d'autèntic ciutadà valencià al cinema, s'hauria pogut inventar una espècie de "Els sants innocents" cinematogràfics on, en compte dels senyorets castellans i andalussos acompanyats de la seua escopeta de caça (vaja cacera selectiva la de l'escopeta!!!, es veu que ací tots són molt llargs de vista -no n'hi ha cap miop!- perquè saben, exactament, contra qui disparen i quina llei i article regula cada pardal, malgrat que l'au hi siga a milers de metres) els protagonistes haurien estat els nostres llauradors tradicionals valencians (els més perseguits als darrers 30 anys pels poders públics democràtics que mai els han ajudat en res!) amb el seu parany.

Actualment, tant la citricultura com l'aficció al parany aporten un plus ecològic de sostenibilitat del nostre territori: el dia que els valencians tampoc tinguem tarongers, ni arbres preparats per a la caça tradicional amb parany, els incendis substituiran les falles com a reclam turístric i ens vorem envoltats d'apartaments i camps de golf per als guiris que reclamaran, dia sí i dia també, tota l'aigua del Nil, del Mississipi-Missouri, del Volga i del planeta Mart (on -diuen- han descobert aigua per a tots!).

UN VILA-REALENC A FRANKFURT

La Fira de Frankfurt és la Fira del Llibre més important del sector editorial internacional. Funciona des del 1949 i ocupa un espai enorme, al voltant dels 200.000 metres quadrats al centre de la ciutat i té cinc dies de durada a principis del mes d´octubre: enguany, del 9 d’octubre (Diada Nacional del País Valencià) al 13 (un després del Dia de la Hispanidad, festa instituïda pel general Franco el 1958 en substitució de la Fiesta de la Raza -blanca?- que venia celebrant-se des del 1918).

La història de la Fira del Llibre de Frankfurt remunta al segle XV, quan Johannes Gutenberg va inventar més que la impremta -que és cosa dels xinesos-, els tipus mòbils en un poblet a tocar de Frankfurt cosa que va contribuir a convertir-lo en el centre indiscutible de la fira del llibre europea ja al segle XVII però, sobre tot, després de la represa de la Fira a partir del 1949 (la primera fira del llibre de la postguerra mundial).

Tot açò us ho dic perquè, a banda de polèmiques interessades, la nostra cultura, la nostra literatura, és la convidada honorífica d’enguany (d'ací el recel d'alguns escriptors en lengua española? ..perquè el castellà, segons ells, és la única lengua espanyola, com no!)... i qui millor per representar-nos que autors valencians de la talla de Joan Francesc Mira (convidat per la Generalitat de Catalunya) o de l'escriptor vila-realenc Vicent Usó i Mezquita (convidat pels editors valencians).

Al pavelló on es reuneixen majoritàriament les editorials en llengua catalana ha començat a fer feina l'estand que ha muntat el Gremi d'Editors i l'Associació d'Editors en Llengua Catalana, que ofereixen espai a les editorials petites. També ha treballat de valent l'expositor muntat per l'Institut Ramon Llull amb autors de València, les Balears, Andorra, Perpinyà i l'Alguer.

Els editors valencians han invitat un grup d'escriptors i il·lustradors perquè participen en esta fira i facen visibles els seus treballs i propicien contactes i intercanvis. Els 17 autors invitats són: Joan Borja, Carles Cano, Cristina Duran, Josep Antoni Fluixà, Josep Franco, Josep Vicent Galán, Paco Giménez, Montse Gisbert, Ramon Guillem, Josep Lozano, Begonya Mezquita, Carme Miquel, Josep Palomero, Manel Rodríguez-Castelló, Vicent Usó, Llucià Vallés i Mercé Viana.

A més, l'Associació d'Editors del País Valencià ha organitzat una conferència a càrrec de Manel Rodríguez-Castelló amb el títol València: una país de llibres, on es presentarà una visió del que són i han sigut els valencians, des dels papes Borja fins a l'America's Cup, i una taula redona sobre el panorama de l'edició valenciana, on participaran Enric Sòria, Ramon Guillem, Joan Borja, Mercé Viana i Carme Miquel.

En definitiva, si molts vila-realencs esteu pensant, ja! (ja?), en la final futbolística de la UEFA a Manchester (al maig de 2008) -després del sorteig favorable d'ahir-, penseu que, ara mateix, hi ha un vila-realenc jugant una final literària europea a Frankfurt... I, com al futbol, tots desitgem per a l'escriptor -i també per a l'amic- Vicent Usó, i per a la nostra literatura en general, que en siguen moltes més!

JAUME I, EL CONQUERIDOR DE LA XARXA

Per molts valencians -i molts vila-realencs!- el 9 d'octubre no és, només, un dia de festa i el nostre fundador, Jaume I, un monarca més per encetar l'etern debat monarquia-república (com diria Jordi Pujol, ara no toca). El 9 d'octubre de 1238 entrava a València, Cap i Casal, posant la primera pedra de la nostra institució política més antiga: el Regne de València, amb govern propi (les Corts Valencianes) i amb Constitució pròpia (els Furs Valencians).

469 anys després, és a dir, el 1707 (300 anys ens contemplen!), s'acabà l'obra política de Jaume I perquè un altre monarca, Felip V (a qui el vila-realenc Carles Sarthou deixà penjat cap per avall al Museu de Xàtiva en ple franquisme, a l'agost de 1956, sense cap enrenou constatat), por el justo derecho de conquista ens imposà les Lleis de Castella i obrí les portes a la construcció d'un estat que avui coneixem com Espanya (després d'abolir els Furs de València, Aragó, Mallorca i Catalunya entre 1707 i 1716) i on, des d'aleshores, només hem fet que discutir uns amb altres (llevat de la guerra del Francés) perquè la legislació espanyola mai ha estat implantada d'una manera uniforme per a tots els espanyols, ni al llarg de tot el territori (el finançament autonòmic o les lleis electorals actuals en són, encara, un bon exemple).

L'obra legislativa del rei de tots els valencians, Jaume I (1208-1276), va suposar la modernització del dret i de les institucions dels estats de la Corona d'Aragó, però aquesta activitat no ha estat ben valorada a causa de l'enorme dispersió dels documents conservats. A través d'una web de la UJI, coordinada per Vicent García Edo -el millor especialista en la matèria- no solament podeu consultar 20 documents de la Vila-real medieval, sinó una gran quantitat de documents de la seua cancelleria, així com d'altres institucions i particulars; tasca que no es limita al seu regnat sinó que, des de l'any passat, va estenent-se als segles d'allò que s'anomena Baixa Edat Mitjana per part dels historiadors i especialistes en la matèria.

Jaume I va conquerir molts territoris mediterranis, nombrosos cors femenins... ara també està conquerint la xarxa.

EDUCACIÓ PER A LA CIUTADANIA

L'allau d'immigrants arribats al nostre país durant la darrera dècada ha trencat molts esquemes socials, mentals i infrastructurals: la població està augmentant en progressió geomètrica mentre els serveis bàsics només ho fan en progressió aritmètica. Patim una evident manca d'infrastructures educatives i sanitàries que s'ha agreujat als darrers anys.

De tota manera, l'aparició de partits d'extrema dreta -com ara España 2000- a ciutats com ara Onda, per exemple, és un indicador evident de la preocupació ciutadana davant el repte de la integració dels nouvinguts.

Vivim a una societat democràtica i un món globalitzat des de fa uns anys, però cada dia se'ns presenten situacions novedoses davant les quals hi ha molta gent que no sap com reaccionar: sense anar més lluny, aquest dies vinc explicant a certs alumnes àrabs (no molts!) qui era Jaume I.

Abans d'arribar Jaume I al nostre territori, per ací han passat musulmans, visigots, romans, cartaginesos, grecs, fenicis i un llarg etcètera... Tots som fruit de la multiculturalitat, però tots hem d'acceptar i conéixer les normes de la democràcia.

Per exemple, és normal en democràcia que les alumnes (en femení) de certa confessió religiosa vagen a classe amb el mocador (a França està prohibit)?

Per conéixer el sistema democràtic i la societat en la què vivim és necessari impartir assignatures tipus "Educació per a la ciutadania", "Ètica", etc. se posen com se posen els poders fàctics i, sobretot, els integristes catòlics i la gent d'extrema dreta.