ALERTA, QUE VE EL 2 DE MAIG!

Que no us enganyen, que ve el 2 de maig, el segon centenari de quan Espanya se trencava de veres... I se trencava, precisament, allò que els Borbons -Felip V en concret- havien intentar acoblar i unificar por el justo derecho de conquista, a partir del 1707, és a dir, només cent anys abans...

La història d'Espanya és, com quasi totes, prou lamentable. Començant per l'inici de l'imperi-negoci castellà a Amèrica (fins la segona meitat del segle XVIII, els ports de l'antiga Corona d'Aragó tingueren vetat el comerç ultramarí) que consolidà, tal vegada, una forma d'entendre la vida. Després vingué la imposició de les Lleis de Castella a tot el territori en nom d'una uniformitat que mai s'ha aconseguit, perquè tant bascos com navarresos aconseguiren el reconeixement dels Furs propis (que encara reconeix la Constitució actual per allò del concert econòmic) mentre recolzaven Felip V a carregar-se els nostres.

L'única data on, potser, quasi tots els ciutadans de l'estat caminaren de la mà fou, precisament, a partir del 2 de maig de 1808 (si ens oblidem dels afrancesats) perquè un enemic extern aconsellava allò de junts i revoltats... Però, una vegada el francès retorna a París, la Història del segle XIX i la del XX, és, ni més ni menys, que una guerra civil contínua amb motins, pronunciaments i intents de cops d'estat per part de tothom: conservadors, liberals, carlins, republicans, feixistes, revolucionaris d'esquerra... Si s'hagués de celebrar un dia de la Nación Española (¿?) aquest hauria de ser, necessàriament, el 2 de maig o, com a molt, el 6 de desembre, però mai el 12 d'octubre instituít per un dictador...

Ara fa 27 anys, només, que no n'hi ha cap intent de cop d'Estat i, a més, Espanya pertany a la Unió Europea i aquesta classe de coses estarien molt mal vistes des de Brussel·les... És per això que, malgrat la crisi conjuntural de l'ús i'abús de l'atovó i la hipoteca immobiliària, podem afirmar que qualsevol temps passat no ha estat mai millor. I això que, malgrat la democràcia consolidada, comptem amb una esquerra funambulista i una dreta que no sap cap on pegar...

Espanya mai se trenca, però n'ha tingut moltes ocasions.

SÍ, SÍ, SÍ, QUE ESPERE EL MADRI....... ZZZ

Ho tenien tot preparat a la Cibeles...

El Vila-real (que segons Madriz, és al futbol el que Terol a la demografia ja que s'encaboten en negar la nostra existència) havia d'empatar o perdre, el Real Madrid, naturalment, ja tenia el partit guanyat abans de jugar-lo i a totes les televisions locals de Madrid (TV1, TV2, Antena3, Cuatro, Tele5, La Sexta, La7, La 8.. i la que fa 1000) portaven tota la setmana parlant de la festa blanca...

Però el Vila-real existeix i, a més, és el segon equip de la LLiga Espanyola, a quatre punts del Barça, a 10 de l'Atlètic de Madrid (el quart) i, per tant, amb la Champions a la butxaca quan encara queden 12 punts en disputa...

Un golàs de Senna i un 0-1 final, un partit discret, i a seguir fruint del futbol, de la Lliga i de l'èxit de l'equipàs de la ciutat que compta amb menys habitants a la Primera Divisió (52.642 exactament, més la població fluctuant no empadronada) cosa que, a hores d'ara, no és més que una anècdota...

Ho dic perquè, com tota la gent de trellat té clar, el nombre d'habitants d'una ciutat no serà mai com el còmput de punts a l'esport... En futbol, quants més punts millor. En demografia, quants més serveis i menys habitants, encara millor: a Vila-real, a dia d'avui, anem faltats de serveis i sobrats de bon futbol.

A vore si d'una vegada per totes, els èxits del futbol serveixen perquè les autoritats que manen dels diners públics (autonòmiques i estatals) ens ajuden a posar aquest excel·lent poble (la gent) al nivell d'infrastructures que, com a ciutat, li correspon... i, les properes temporades (perquè el Vila-real té vocació de seguir en Primera i en Europa) podem acollir com cal als europeus que ens visiten, vinguen de Glasgow, de Florència, de París o de Londres.

La setmana que ve ja felicitarem als del Barça (per passar a la final de la Champions) i, encara que no s'ho mereixen molt, també, si voleu, als blancs que tant ens ignoren...

25 d'abril, DIADA PER LES LLIBERTATS VALENCIANES

Ahir, en roda de premsa, el regidor Pasqual Batalla i un servidor, en qualitat de Secetari local del Bloc, vam explicar la moció que es presentarà al Ple de l'Ajuntament per tal d'incloure les rondalles dintre del cicle d'animació lectora, una iniciativa presentada el Dia del Llibre per tal de promoure l’ús d'aquest gènere literari tan valencià i traure'l del calaix de la memòria on s'havia deixat darrerament.


Amés a més, tot recordant que enguany celebrem el 8é centenari del naixement de Jaume I, vàrem comunicar la celebració del SOPAR DEL 25 D'ABRIL que enguany dedicarem a parlar de l'URBANISME A VILA-REAL: passat, present i futur, com ja us vaig expressar en un post anterior. Vila-real és una jove ciutat d'un gloriós passat urbanístic que, durant els propers mesos, va a dissenyar el seu futur, per primera vegada, potser, de manera democràtica i per consens...

Aquest és un assumpte de primera magnitud que no hauria de passar de llarg, en primer lloc, a la ciutadania en general i, per suposat, a la premsa pública i privada i a tots els mitjans de comunicació que, de vegades (no sempre i no tots), semblen més preocupats per les audiències, la publicitat i els assumptes crematístics, davant la crisi que ens ve, que no per les notícies d'interés general que, per això mateix, afecten a quasi tots els que vivim, treballem i ens estimem aquesta terra que ens va vore nàixer o arribar...

Sobre el 25 d'abril, simplement dir que, a banda de la mitificació de la Batalla d'Almansa, el més important i greu és el que va comportar un 29 de juny de 1707, és a dir, els Decrets de Nova Planta que feien desaparéixer el Regne de València fundat pel Rei en Jaume I, com Vila-real, i amb ell tota l'obra legislativa, els Furs i Costums, el Dret Civil (que volíem recuperar aquest 25 d'abril, però amb el centralismo del gobierno Zapatero hemos topado) i la implantació, por justo derecho de conquista, de la legislació castellana.

Divendres 25 d'abril a les 21,30 hores i al restaurant Cal Dimoni de Vila-real, té la paraula Vicent Ortells Chabrera (Doctor en Geografia i professor de la Universitat Jaume I) i tots els que decidiu acostar-vos per encetar la tertúlia sobre l'URBANISME A VILA-REAL: passat, present i futur. Ens veiem!

L'ORATGE I LA LECTURA

Plou poc però, pel poc que plou, plou prou... Aquesta dita popular valenciana (tradicional) que, de segur, mai la pronuncien els dirigents populars valencians (Camps i els del PP en general), ni molt menys els murcians, ve avalada per les estadístiques i la premsa: aquesta setmana passada, sense anar més lluny, a Castelló hem tingut que buidar els pantans per l'excés d'aigua de pluja, sí senyor! (cliqueu o, si ho preferiu, llegiu la notícia que s'adjunta al final del post).

Total, que tant de clamar i alarmar per la sequera i la manca d'aigua (per a camps de golf, apartaments, ocis i negocis immobiliaris que, ara, semblen una mica decaiguts), i ara resulta que, almenys a Castelló, com sempre, anem sobrats (recordeu aquell any quan la força de l'aigua va véncer els taps del Pantà de Maria Cristina?). Els que haurien de fer els poders públics és parlar/manipular menys i actuar més: que s'ha fet de la cultura de l'aigua dels nostres avis, de les cisternes i els aljubs? Per què no obliguen els contratistes a fer-ne a totes les finques de nova construcció? Per què l'aigua dels rius no volen que vaja al mar, que és el morir, i la del plogut tant els dóna?

Amb la lectura, diguen el que diguen els diaris, sembla que passa el mateix: Llegim poc però, pel poc que llegim, llegim prou... No obstant, com en el tema de l'aigua, mai hem de ser conformistes i, de la mateixa manera que demanem mesures per a l'estalvi d'un bé tant preuat i necessari (per al consum humà i el reg, per aquest orde), també les demanem per al foment de la lectura i, sobre tot, de la lectura en la nostra llengua, en valencià, perquè malgrat l'esforç del personal docent i l'èxit -un any més- dels Premis Sambori per als alumness de Primària, ESO i Batxillerat dels pobles de la Plana (lliurats dissabte passat a Vila-real, en un Auditori de gom a gom), les estadístiques diuen que, darrerament, l'índex de lectura en valencià decau en zones valencianoparlants... mentre la Conselleria d'Educació apunta cap a la Gran Bretanya.

De tota manera, s'ha de ser optimistes, perquè si l'Índex del Benestar dels valencians també ha decaigut als darrers anys fins situar-se al lloc número 11 d'entre totes les comunitats autònomes, també és normal que als índexs de lectura ocupem l'11é lloc però -ho torne a repetir- mai devem ser conformistes.

L'oratge, igual que no sap ploure (Raimon dixit fa 40 anys), mai ha contribuït a la lectura, ni a l'estudi. Com vaig comentar-li a una professora anglesa, ara fa uns anys, la gent de Londres que estudia no té cap mèrit perquè, en definitiva, el clima humit oceànic convida a la reflexió. Els valencians, en canvi, sempre hem fet vida al carrer, perquè el sol de la Mediterrània enfoca les radiacions cap a la festa, la cridòria i el rebombori... És per això, que hem de lloar els lectors de la terra i, encara més, tots aquells que ho fan en valencià després de 301 anys de lluita.

Llegir les rondalles clàssiques d'Enric Valor, els contes postmoders de Quim Monzó, les Memòries de Jordi Pujol i, fins i tot, les obres del Ruiz Zafón és una pràctica d'allò més saludable i si, a més, fem cas dels consells de l'expert com ara Vicent Usó -i acabem remenant entre les obres més ocultes de la llibreria-, això ja és per a nota. Llàstima que aquesta depressió, o borrasca, que ve de la Gran Bretanya (de Manchester, concretament) ens pot fer malbé el Sant Jordi. Aquest oratget que ha perjudicat València (el), encara ens tocarà la... (Champions blaugrana?). Però... no me canvieu de tema: si sou de Vila-real, de les Illes, de Barcelona, de València, tant se val... Llegiu, llegiu, que el món, mentre hi ha futbol encara no s'acaba... perquè, efectivament, el MARCA i l'SPORT continuen sent les lectures, de capçalera, de la nostra gent mediterrània.

URBANISME DE CONSENS A VILA-REAL?

Encara és possible l'urbanisme de consens a Vila-real? Des del Bloc Nacionalista Valencià sempre hem pensat que sí, només és qüestió de voluntat política de l'equip de govern municipal.

Dimecres passat em preguntava un bon xic, company de tertúlia a Ràdio Vila-real, si recordava aquells anys de la infantesa quan baixava fang pel carrer de l'Ermita perquè, encara, no s'havia asfaltat. Quant ha prosperat Vila-real, va concloure!

A Vila-real, efectivament, hi ha bons xics conformistes perquè molts prefereix el P.A.I. per avui (Programa d'Actuació Integrada que modifica el Pla General d'Ordenació Urbana) i el J.A.V.O.R.E.M. per demà (fam?)... Jo el que recorde, a més del rulo o corró compactador asfaltant el barri, són els partidets que fèiem a la Plaça del Calvari (ara del Llaurador) o les expedicions de la tribu infantil urbana, potser un tant rural, del Carrer l'Ermita per estudiar els paratges naturals de la ribera del Millars (sense cascades, ni elements artificials), les coves i tot allò que, avui en dia, constitueix el passeig Botànic Calduch , més conegut com a Ruta Botànica... D'aquell equip en formàvem part, a més de l'autor d'aquest blog, entre d'alres, Paco Montañés, Pasqual Peris, Jaume Miró, Vicent Mata, Ximo Aimerich i Vicent Ortells...



Qui anava a dir-nos, tant anys després que, potser, aquella descoberta infantil, de la ciutat i del paisatge, ens despertara més endavant l'interés per la Geografia (física i humana, en el meu cas) i, a més, en el cas de Vicent Ortells i Chabrera, la materialització d'una inquietud precoç en una magnífica tesi doctoral sobre La Geografia urbana i del poblament a la Plana de Castelló (Premi Humanitats Ciutat de Castelló, 1986), a més de moltes altres publicacions sobre la disciplina urbanística entesa com a servei i no com a negoci: Solar y hábitat. El medio físico en la construcción de los núcleos castellonenses (Diputació de Castelló, 1992), La Plana de Castelló. Estudio geográfico (Diputació de Castelló, 1993), etc.

El proper divendres dia 25 d'abril, oficialment Diada de les Corts Valencianes, parlarem amb Vicent Ortells d'urbanisme

L'URBANISME A VILA-REAL: passat, present i futur, sopar -xarrada,

al restaurant CAL DIMONI, a partir de les 21.30 h., mentre sopem. Es tracta d'una altra activitat cultural, emmarcada dins l'Any Jaume I, organitzada pel Bloc Nacionalista Valencià de Vila-real i oberta a tota la societat interessada en aquesta temàtica fonamental pel futur immediat de la nostra ciutat.

L'urbanisme de consens és possible, a més de desitjable, perquè els regidors i els equips de govern tenen un mandat de quatre anys i no és étic hipotecar una ciutat amb polítiques de fets consumats i no consensuats quan, en la pràctica, la seua aplicació i les seues conseqüencies (positives o negatives) abracen molt més que una legislatura. El Vila-real del plànol de Viciana, lloat per Eiximenis a la baixa Edat Mitjana pels seus carrers perpendiculars i la seua plaça gòtica amb el cardo i el decumanus, ha esdevingut als darrers anys un laberint intransitable, amb uns accessos prou lamentables i unes dotacions en infrastructures obsoletes per l'agument demogràfric... Té solució, Vila-real? Des del BLOC pensem que sí. Vila-real pot solucionar-se des de l'urbanisme... per suposat, de consens.

Si desitgeu acudir, ja ho sabeu (llegiu la tarja adjunta), el preu és de 32 €, el menú de qualitat (pregunteu al telèfon 630 038 036) i, pel mateix preu, podeu opinar i, fins i tot, preguntar coses com aquestes:

-És suficient la participació ciutadana contestant a un qüestionari estàndard adoptat i adaptat per l'equipn de govern de Vila-real?

-Vila-real només pot créixer cap a l'Horta, en direcció a Borriana?

-És innevitable traslladar l'Estació de Renfe cap a la ratlla amb Borriana si, a dia d'avui, l'estació de Vila-real és una de les que comptem amb més trànsit de viatgers per la comoditat que suposa pujar al tren sense necessitat d'acudir en cotxe (com a Castelló, Nules, Sagunt, el Cabanyal o València capital...)?

-S'ha de reservar una zona agrícola amb totes les compensacions que calguen als llauradors i propietaris?

-És possible fer alguna cosa més per protegir el patrimoni arquitectònic rural i urbà?

-Per què han de pagar els veïns de Vila-real la ronda sud-oest si és un projecte de la Generalitat Valenciana?

-Tenim prou sòl industrial? Què passa a la carretera d'Onda?

-Per a quan el bulevard fins a Borriana?

-És un parxe el TVRcas? Per a quan una estació d'autobusos com tenen les ciutats de més de 50.000 habitants?

-És la partida Madrigal una zona residencial de luxe amb uns carreronets i unes voreres tan estretes? Per què no s'ha medit a tots els veïns amb la mateixa vara?

... I moltes altres coses concretes que poden comentar-me al blog i que poden eixir a la sobretaula. Vila-real per als vila-realencs! (persones que viuen, treballen, s'estimen i/o són empadronades a la ciutat fundada per Jaume I el Conqueridor). S'accepten propostes sense enquesta prèvia...

EL FUTUR SERÀ FEMENÍ, O NO SERÀ

El tema de la violència sobre les dones, a nivell estatal, siga física o verbal... Millor dit, el tema de la igualtat de drets entre persones en general, malgrat el sexe, raça, condició, etc. ha tornat a l'actualitat aquesta setmana arran d'un parell de declaracions fora de to, a més de la mortalitat femenina per violència masclista (siga per demència conjugal o filial) que, per desgràcia, no acaba mai de deixar de ser actualitat.

Un general espanyol en la reserva (parlant de la Ministra de Defensa Carme Chacón) i, el que és pitjor, tot un president de govern d'un estat democràtic europeu (Itàlia) acabat d'elegir, és a dir, Berlusconi, han pixat fora de test una vegada més, i en van... milers i milers.

Tothom tenim clar que, en principi, el nou govern de Zapatero ha optat per la continuïtat (i no solament de la polèmica Ministra de Foment), malgrat certs cops d'efecte com ara el major nombre de dones ministres, per exemple. L'eficàcia o encert d'aquests nomenaments, naturalment, està per vore i temps hi haurà, per part de tots, d'avaluar la tasca de ministres i ministres... O sou dels que penseu que als ministres els hauríem d'anomenar ministros, als futbolistes futbolistos i als taxistes taxistos?

Pense que la majoria estem d'acord en que no, per això mateix caldria distingir entre llenguatge masclista, ús masclista del llenguatge, gènere de les paraules i sexe... coses banals, evidentment, al costat de la violència masclista, però tingueu clar que anomenar al metge, metgessa o mèdica és un tema menor que només afecte al gènere de les paraules.

Quan érem menuts i acompanyàvem la mare al mercat (el pare no solia anar), ja ho deia un rètol ben clarament: No tocar el gènere! Però això sembla, ben entrat el segle XXI, que encara hi ha molt de mascle que no ho té gens clar. Evidentment, les dones d'avui en dia hi són tant preparades intel·lectualment com els homes, són majoria a la Universitat malgrat formar part de les llistes d'atur més vergonyoses de la Unió Europea (l'atur femení a l'estat espanyol, encara) però, això i tot, ni justifica les crítiques gratuïtes abans d'afrontar un compromís, ni garanteix que pel fet de ser dones tot haurà d'anar millor...

Hi ha dones i dones, hi ha homes i homes, esperem que algun dia el sexe no forme part de cap tipus de prejudici ni, molt menys encara, de violència... Els poders públics tenen pel davant un llarg camí que recórrer, sempre que no els entrebanque la feina algun macho ibérico o el primus inter pares de la Itàlia.

RES PÚBLICA

El 14 d'abril de 2006 es va commemorar, molt tímidament per part de totes les autoritats i institucions públiques, el 75 aniversari de la proclamació de la Segona República. Per tant, arribem al que fa 77...

Personalment, la República només m'interessa com a historiador i, potser per això, encara em sorprenen les converses simplistes entre monarquia i república (sobretot democràcia), que si tricolor amb la franja morada o no (quan tothom sap que és un homenatge al pendón morado de Castilla), etc. Però, per una altra banda, també sembla que, a molta gent (de dretes i d'esquerres), els molesten aquestes coses perquè tenen una visió maniqueïsta de la història (Blanc/Negre) i la política quan, evidentment, tot es polièdric (gris, gris i més gris)... sobre tot les persones. En cada context i davant cada circumstància tenim la capacitat de poder comportar-nos de maneres tant diferents que, fins i tot, podem arribar a sorprendre'ns a nosaltres mateixos.

La República, i aquell temps, va tenir molts defectes i moltes virtuts, però tant la República com la posterior guerra civil (que no va tenir cap virtut) encara és com una mena de ferida -per molta gent gran- que molts prefereixen evitar abans que analitzar. A Vila-real, almenys fins el 1936, es va viure una època de certa prosperitat, però llevat d'una modesta publicació de collita pròpia, tampoc no s'ha fet cap acte rellevant quan, la veritat siga dita, tampoc és tant difícil: es pot prendre l'exemple de l'Olleria on, al Saló de Plens, tenen penjats tots els retrats de tots els alcaldes del municipi des del 1931, és a dir, una forma ben pedagògica de difondre la història local... Ja ho saps: PENSA EN GLOBAL, ACTUA EN LOCAL perquè això és el que val!

Ja ho van dir els grecs: la política és, al capdavall, la gestió de la res pública... cosa que molts espanyols i valencians, encara, la identifiquen amb un bou... i després tot són presses i corregudes quan, en definitiva, es tracta de planificar un futur millor per tothom.

QUI MANIPULA LA HISTÒRIA?

Després de 40 anys de franquisme i de 200 de Liberalismo hispano-jacobino (quin dos de maig ens espera!), es d'agrair l'esforç d'alguns autors, com ara Jordi Bilbeny, per treure a la llum els enigmes de la història.

Després d'aquells primers èxits sobre la catalanitat de Cristòfor Colom o els obscurs orígens de Cervantes (Servent?), ara torna a la palestra (des de fa uns mesos) amb La vida de Llàtzer Tormos...

Bilbeny sosté que El Lazarillo de Tormes és d'autor valencià (Joan Lluis Vives?, Joan de Timoneda? ...) perquè, a més que els fets narrats tenen lloc entre València i Gandia... i no a Toledo, ni a Salamanca com se'ns havia dit fins ara, la novel·la fou escrita, originàriament, en llengua catalana.

Bilbeny assegura que El Lazarillo està plagat de catalanismes i que és una al·legoria de la Guerra de les Germanies i que es tracta d'una traducció al castellà. La seua tesi també es bassa en què a Castella, a principis del segle XVI, no hi ha una tradició novel·lesca com per donar un obra tan potent com Lazarillo, mentre que a València hi havia la referència del Tirant Lo Blanc. La vida de Llàtzer de Tormos seria el nom correcte, en referència al poble valencià de Tormos, i no al riu Tormes, segons Bilbeny...

Aquests darrers dies també s'esta vivint la polèmica sobre la Llei de Memòria Històrica perquè, naturalment, quan més anys passen més coses sabem i a més democràcia i pluralisme, més i millor investigació històrica... El dubte, com va dir el filòsof, és el principi del coneixement.

P.D.- Per cert, MOLTES GRÀCIES als quasi 400 visitants d'aquest blog d'opinió i als més de 1.000 del Blog de Ciències Socials en menys de 5 dies, és a dir, des del migdia de diumenge passat quan vaig decidir d'instal·lar els comptadors.

IMAGINE

Supose que quasi tots ho coneixeu i que, fins i tot, us ha arribat aquesta portada per correu... però, com diria l'inoblidable John Lennon, imagina't que som a 19 de maig i aquesta portada és real...

Imagine there's no heaven
It's easy if you try
No hell below us
Above us only sky
Imagine all the people
Living for today...
Imagine there's no countries
It isn't hard to do
Nothing to kill or die for
And no religion too
Imagine all the people
Living life in peace...

You may say I'm a dreamer
But I'm not the only one
I hope someday you'll join us
And the world will be as one

Imagine no possessions
I wonder if you can
No need for greed or hunger
A brotherhood of man
Imagine all the people
Sharing all the world...

You may say I'm a dreamer
But I'm not the only one
I hope someday you'll join us
And the world will live as one

Jo no cantaria, exactament aquesta cançó perquè és molt trista; però, per si de cas, m'estic aprenent la lletra en anglés, no siga que em toque impartir, a l'any que ve, l' Educació per a la Ciutadania...

PD.- Naturalment, no sabem qui ha estat l'artista, ni l'autor, però, per la meua part, demane disculpes als amics valencianistes (del València) per la broma... Deuen ser coses de la primavera futbolística.

LLIGA SENTENCIADA

El Vila-real no va meréixer guanyar ni empatar a Sevilla. El Real Madrid, a Mallorca, encara menys... El Barça, no alça el cap... Per la part baixa de la taula, València continua en picat i la sorpresa, tal vegada, és la posició en zona de descens del Saragossa, on juga el nostre amic Ayala.

No sé si els àrbitres porten una samarreta blanca (del Real Madrid) per sota de la negra, però si Sergio Ramos -per exemple- jugara en el Vila-real, no acabaria cap partit i Raúl -el que nunca hace nada, com diuen irònicament a la SER- portaria la meitat dels gols que porta perquè viu en el fora de joc... L'ajut de Daudén Ibáñez, el de Cantavieja, de dissabte va ser de vergonya: és El chaleco salvavidas del grande, com diuen al Mediterráneo?

El Vila-real Club de Futbol està fent una gran campanya perquè, a més de practicar bon futbol, mai ens han regalat, ni ens regalaran res.

MAÇONERIA

Avui a l’AVUI, m’he tornat a topar amb els maçons, uns personatges misteriosos que, darrerament, s’han tornat a posar de moda (a l'època de Franco en parlaven tots els dies) després dels èxits literaris sobre cavallers mitgevals, càtars, evangelis apòcrifs i altres històries recurrents... El misteri dels maçons sempre ha navegat entre la política, l’economia, la religió o el laïcisme –segons autors-, el sectarisme i, fins i tot, certa dosi de Gran Hermano sense imatges...

Una de les llegendes més importants de la Francmaçoneria, o maçoneria a seques, atribueix a Hiram Abif, el mític arquitecte del Temple de Salomó a Jerusalem, la fundació de l’orde maçònica, però la Maçoneria moderna té el seu precedent més directe en els gremis de constructors medievals de castells i catedrals que evolucionaren cap a comunitats de tipus especulatiu i intel•lectual, conservant part dels seus antics ritus i símbols, per arribar a les nostres terres cap a finals del segle XVIII, és a dir, en el seu moment àlgid d’expansió.

A partir de finals del segle següent, del XIX, la maçoneria valenciana es va anar republicanitzant, militant en l’anticlericalisme, vinculant-se al lliurepensament i preocupant-se pels comportament innovadors. És per això que el seu màxim apogeu arribarà als temps de la Segona República quan eren reconeguts maçons el 53,95 % dels diputats radicals -entre els quals els castellonencs Fernando Gasset, Álvaro Pascual Leone i José Royo Gómez- però també el 38,89 % dels diputats socialistes ho eren.

A Vila-real, el maçó més reconegut fou Manuel Usó Jarque, del Partit Radical d’Alejandro Lerroux, primer alcalde de la Segona República (1931) i destituït per ordre governativa en febrer de 1936 (juntament amb la resta de la Gestora Municipal, formada per radicals i socialistes) després de la victòria del Front Popular a les Eleccions Legislatives (no municipals). Usó i la resta de vila-realencs republicans, i maçons, es reunien -secretament se suposa- al pis del més amunt del Casino Republicà de Vila-real, avui rebatejat com a Casa dels Mundina, on tenia la seu la Lògia Maçònica Sol Naciente de Vila-real.

Si voleu trobar informació sobre maçoneria històrica valenciana la trobareu, entre d'altres, a Tinguda Blanca de Carmen Mellado i Concepción Ponce (L’Eixam Edicions. València, 1995). Sobre maçoneria actual, a l’entrevista de l’AVUI.
...................................................................................

AVUI, pàgina 26. Divendres, 4 d'abril del 2008

L'entrevista
"A la maçoneria aprens a callar i escoltar" (José Carretero Gran mestre de la Gran Lògia d'Espanya)
Lluís Martínez

En trucar per concertar l'entrevista, em van contestar: "Gran Lògia d'Espanya, digui...". Unes paraules impensables fa uns anys...

Sí. I tant és així que, quan vaig ingressar a la maçoneria, el 1972, vaig haver de fer-ho a Itàlia, perquè aquí m'arriscava a anar a la presó.

Faltava poc per a la mort de Franco i la legalització de la maçoneria...

Sí, però jo no ho sabia. El règim podia durar més. I, de fet, la maçoneria no es va legalitzar fins tres anys després de la mort de Franco, via Tribunal Suprem.

Per què la Gran Lògia d'Espanya és a Barcelona i no a Madrid?

El nucli dels que vam reprendre la maçoneria érem a Barcelona. Aquí és on ens vam registrar i on vam buscar local.

L'any 1976 vaig veure enganxat a la paret de la redacció d'un diari on treballava un anònim adreçat al director que deia: "Vas a morir por colaborar con la masonería".

Caram! He, he! Al principi, quan vaig ser el primer secretari de la Gran Lògia d'Espanya, hi havia gent que em preguntava si menjàvem nens o si podrien marxar quan volguessin sense que els perseguíssim. I jo els deia: "Tu deixa de pagar la quota sis mesos, i no és que te'n vagis: és que et fem fora". Certament, s'han escrit moltes mentides. Uns, per guanyar diners; uns altres, perquè no en tenen ni idea, i uns altres, perquè estan obsessionats.

La maçoneria té una certa fama de ser una societat molt poderosa...

He, he! Tant de bo! S'ha de distingir entre la maçoneria regular i la irregular. La irregular, com el Gran Orient de França, vol influir en la societat com un grup de pressió amb més o menys fortuna. Però la maçoneria regular, majoritària a Espanya, no permet influir.

No volen dominar el món, doncs?

He, he! No. El que volem és millorar-lo.

Però, per què molta gent creu que la maçoneria és part d'una conspiració per dominar el món?

És impossible que hi hagi un grup que pretengui controlar el món. Si n'hi hagués un, en sortiria un altre amb la pretensió contrària.

Fan campanyes a favor de determinades idees?

Seria inconcebible. Cada maçó, individualment, intenta ser ètic i treballar a favor de la societat. La gent que pertany a la maçoneria sol tenir més preocupació social.

¿És veritat que a les lògies està prohibit parlar de política i de religió?

Sí. No es pot fer en cap lògia del món. Si algú ho intenta, el venerable que presideix la reunió li demana que no ho faci.

De què parlen a les reunions, doncs?

Depèn del ritual. Hi ha rituals que consisteixen a repetir unes cerimònies i es parla poc. D'altres són de molt discutir i es busquen temes. L'interior de les lògies és com un psicodrama, i el que es fa és repetir gestos, preguntes i respostes...

I tot això, per què?

L'objectiu de la maçoneria és acollir persones que siguin lliures i bones, que creuen en Déu i que volen ser millors per millorar la societat.

Però no hi ha consignes?

La maçoneria de tot el món es reuneix periòdicament. Es debaten les posicions de cadascú, s'expliquen les coses i es donen opinions, però ningú li diu a l'altre el que ha de fer. Cadascú és independent, però ha de complir estrictament unes normes que, a més, són molt generoses. Si algú no ho fa, la gent deixa de reconeixe'l.

Quina és la filosofia dels maçons?

El maçó no és ateu, sinó que creu en un ésser creador. També creu que la societat i les persones són millorables. Tot al contrari del clixé conspirador. Insisteixo: un maçó és una persona l'entorn de la qual sap que s'hi pot comptar.

Tal com està el món, ¿encara confien en l'ésser humà?

¿El món està pitjor que fa dos segles? No sabria què dir-li. Hi ha moments en què hem estat molt pitjor. S'ha abandonat l'ètica, hi ha la idea que tot val, que s'ha de trepitjar l'altre. Però ara la gent comença a demanar un canvi de vida, amb menys consumisme, i penso que nosaltres podem ajudar en aquest canvi.

¿És la maçoneria una societat filantròpica?

No especialment. Som una societat iniciàtica. Creiem en la transcendència, en uns rituals que ens obren uns mons diferents.

Quins són aquests mons?

Descobrir millor com som. Per exemple, una de les coses que aprens quan entres a la maçoneria és a escoltar. I això és molt dur. Aprens a callar i escoltar, i així veus que tens al davant una altra persona a qui has de respectar. Així comprens millor la realitat.

Parlava d'un ésser creador, el Gran Arquitecte de l'Univers, com li diuen. ¿Per entrar a la maçoneria s'ha de ser cristià?

A la nostra lògia hi ha catòlics, anglicans, protestants..., però també jueus, musulmans i budistes. El que demanem és que tothom tingui el sentiment que hi ha un ésser superior que ens ha creat.

LÒGICA ECOLÒGICA

L'Ecologia, com la ciència en general, és una disciplina artificial, no natural, és a dir, és una cosa inventada pels humans amb l'objectiu de procurar-nos un hàbitat natural més humanitzat i, per tant, més còmode i saludable.

Aquesta perogrullada introductòria que, quan toca, explique als meus alumnes és una cosa que, encara al dia d'avui, no tothom té clar, ni molt menys. M'explique... Davant l'enigma, si passetges per la vora del mar amb el teu gos propi i, de sobte, comproves que el teu gos està a punt d'ofegar-se al mateix temps que una persona desconeguda... a qui salvaries en primer lloc? La resposta correcta, ètica i humana és, naturalment, a la persona desconeguda... Però cada vegada hi ha més alumnes, i més adults, que se decanten pel gos! Egoïsme? Cinisme? Incultura? Ecologisme malentés, en el sentit de valorar tant la vida d'un gos com la d'una persona? Aquestes preguntes, més que respostes, necessiten una investigació psicològica ben feta...

Aquests dies es parla molt d'ecologia i d'aigua i d'energia... Les persones necessitem aire pur i aigua neta i clara, però també energia per produir béns i protegir-nos del fred i de la calor... No podem, ni volem tancar les fàbriques, ni deixar de regar els horts de tarongers, ni tornar a viure en coves i, per tant, tenim que optar sempre per aquella solució que supose el més mínim impacte ambiental... Però no per la natura, ni pels boscos, ni per la fauna, sinó per nosaltres mateixos, perquè qui vullga un impacte ambiental zero ja pot anar deixant de respirar i, per suposat, de procrear. Però la vida continua: amb sequera, amb canvi climàtic i amb la inflació pels núvols...

Amb sentit comú, oblidarem les propostes bipartidistes de Transvassaments de cap manera(PSOE) / Dessaladores encara menys(PP)... i optarem pels minitrasvassaments, per les minidesaladores, per la modalitat de caça amb parany i, per suposat, seguirem consumint energia des de la pròpia llar sense preguntar si fem, fins i tot, un ús moderat de la nuclear perquè, ara mateix, igual podria aturar-se el nostre ordinador si ens deixa de subministrar la central de Cofrents... o la de Vandellós.

Quin gran invent domèstic, el de l'Ecologia!

..........................................................................

P.D.- Potser aquest senyor, entrevistat a La Vanguardia d'avui dimecres, us acabe de convéncer, o no!


ENTREVISTA A JOSEP PEÑUELAS
"El trasvase puntual de agua del Segre no es una mala opción en caso extremo"

El prestigioso ecólogo será galardonado hoy con el Premio de Medioambiente 2008
Albert Domènech | Cerdanyola del Vallès | 02/04/2008

Josep Peñuelas es noticia porque acaba de recibir el Premio Medioambiente 2008 que otorgan el Institut d'Estudis Catalans y la Obra Social Caixa Sabadell. Este biólogo y farmacéutiuco nacido en Vic es doctor cum laude en ecología y sus trabajos docentes y de investigación, especialmente en ecofisiología, le han convertido en uno de los nombres de referencia en el conjunto de losa diferentes campos científicos que existen dentro del medioambiente. Entre los temas de trabajo que ha desarrollado recientemente destacan el cambio climático, la contaminación atmosférica y el funcionamiento de los ecosistemas mediterraneos. Según Peñuelas, el corazón de la Tierra es cada vez más latente y el hombre debe aferrarse a su evolución cultural para aprovechar la evolución biológica de nuestro planeta. De momento, la estamos malbaratando.

-Todas las agendas políticas mundiales tienen al medio ambiente como asignatura pendiente. ¿Tenemos motivos para estar preocupados?

- Sí, lógicamente tenemos motivos de sobras para estar preocupados. Más que preocuparse, diría que hay que ocuparse. Es espectacular ver como estamos consumiendo el planeta que tenemos. Si no ponemos freno a esta situación nos lo van a poner igualmente las leyes, que nos echarán de todo esto.

-¿Por qué ahora?

-Cualquier variable que te mires, desde la utilización de recursos o la de combustibles fósiles, se ha incrementado exponencialmente durante los últimos años y el resultado evidente es la alteración extraordinaria de este planeta en el que vivimos. El cambio es muy rápido y todo tiene un límite porque este planeta es pequeño y limitado.

-Dejemos por un momento a los políticos de lado. ¿Qué podemos hacer a título personal para evitar llegar a este límite de recursos?

-Tener sentido común. ¿Cómo? Utilizando adecuadamente todos los recursos y no malbaratarlos. Tener una vida más sencilla de la que nos corresponde.

-Sentido común. Pide usted mucho…

-No, el problema es que vivimos la vida a corto plazo y no le damos importancia a cosas como éstas, que realmente representan un problema importante.

-O sólo lo vemos como problema cuando lo tenemos encima. ¿La sequía que nos azota hubiera sido evitable con el sentido común de la clase política o es derivada de este cambio climático acelerado?

-Hay un poco de todo. Yo estoy un poco decepcionado con los políticos porque quiero profundamente a este país. Pero ellos son el producto de nuestra sociedad y también somos nosotros los que estamos fallando. Es cierto que no ha existido previsión ni se ha actuado correctamente, pero también es cierto que el clima no ayuda nada y, de hecho, el clima cambia por nuestro comportamiento.

-¿El trasvase es la mejor opción?

- Es complicado (sonríe). Desde el punto de vista de un ecólogo lo más prudente sería utilizar los recursos propios de un territorio de la forma más eficaz e inteligente posible.

-Entiendo que haya sequía, pero mójese un poco por favor…

-En un caso extremo como este, que ya hay un territorio y una población como Barcelona en estado crítico, es evidente que hay que encontrar una solución. Y si es algo puntual yo no veo que mal que se pueda sacar agua del Segre en caso extremo. El caso del Ebro ya era distinto porque se quería llevar agua a un sitio que no tenía, para construir casitas y campos de golf. Vaya, para enriquecer a unos cuantos, algo que, desde mi punto de vista, es inconcebible. A veces, nos comportamos igual que otras especies, no hemos superado esta fase del gen egoísta.

-¿Perdone?

-Sí, ¿qué hacen algunas bestias cuando tienen sed o hambre? Hacen lo que pueden. Nosotros ahora tenemos sed y si hay que hacer un trasvase, se hará (sonríe).

-¿Una solución pasa por desarrollar nuevas fuentes de energía?

-Sí, pero tampoco es fácil. La energía solar, la eólica, todas tienen un límite.

-Me está asustando…

-No, pero soy pesimista porque el hombre sólo piensa y ve a corto plazo. El egoísmo que nos ha hecho llegar hasta aquí como especie, es el que ahora puede hacernos desaparecer de este planeta.

-Perfecto, ahora ya me siento mejor. ¿Cuántas especies han desaparecido en estos últimos años de cambio acelerado?

- Muchísimas. Millones de especies. Pero eso a nosotros nos da igual, porque sólo nos preocupa la existencia del hombre como especie. Actuamos como si no hubiéramos sido capaces de superar los límites de la evolución biológica y en la evolución cultural tampoco incorporamos esta preocupación. En este sentido, somos extremadamente egoístas.

-Voy a dejar mi egoísmo de banda. ¿Cómo está afectando ahora mismo a nuestro planeta el cambio de clima?

- Cuando cambia el clima lo primero que pasa es que las especies intentan adaptarse, pero sino no lo consiguen, vienen otras especies en mejores condiciones. Y eso es lo que le puede pasar al hombre perfectamente. Es ley de vida, que dirían nuestros abuelos.

-¿Por qué nadie habla ya de la capa de ozono?

- Es un tema que ya está medio solucionado y ahora ha pasado a ser más importante el cambio de clima y el calentamiento que sufre el planeta y que altera profundamente el ecosistema de vida. El problema de la capa de ozono se pudo solucionar porque era menos complejo que el uso de la energía que estamos haciendo en forma de combustibles fósiles. Hay muchos intereses y está mucho más ligado a la forma de vivir de esta sociedad. Somos una sociedad ligada a la combustión y esto hace que sea mucho más difícil cambiarla.

-Habla de la desaparición del hombre como especie. ¿Y la Tierra?

-A la Tierra como planeta no le pasará nada. Hay un territorio cada vez más urbanizado y tiene menos agua potable, pero la Tierra como sistema físico y químico acabará viendo como desparecemos porque nosotros hemos ido evolucionando en unas condiciones que ahora mismo estamos alternando por nuestras propias acciones. Si una palabra caracteriza el tiempo en el que vivimos es la aceleración. Hemos roto los límites sanitarios, de recursos y de energía, y actuamos como simios con unas herramientas propias de humanos.

-¿Vivimos en uno de los lugares más contaminados del mundo?

- La ciudad de Barcelona no es de las más graves a nivel de contaminación medioambiental pero está en unos límites muy altos de partículas en el aire. Hay que vigilar los aerosoles generados por el tráfico y por la actividad de calderas, por ejemplo.

¿Ir a 80 km/h también ayuda?

(Sonríe). ¡Ya sé por dónde vas! El pecado de esta sociedad es que vivimos acelerados, no sólo en el uso de recursos, sino también en nuestras propias vidas, así que creo que por ir a 80km/hora no nos pasará nada. Se puede discutir si aumenta o no la contaminación, yo diría que se disminuye, pero no se puede negar que ayuda a bajar el riesgo de accidentes.

-¿Cuál de los proyectos en los que ha trabajado últimamente le ha cautivado más?

-Todos. Últimamente he trabajado mucho con los efectos biológicos directos de una atmósfera más rica en dióxidos de carbono, que es la que tenemos ahora.

-Que adaptado a nuestra rutina diaria es importante porque…

-Porque está cambiando el aire que nosotros respiramos. Si cambia el medio en el que respiramos la influencia sobre el hombre y la vegetación es extraordinaria. También estoy estudiando como el dióxido de carbono, además de sus efectos directos, tiene efectos indirectos como es el cambio climático. En definitiva, ¡estoy estudiando como cambia el mundo!

-¿Se puede avanzar un ecólogo a un cambio determinante para nuestro planeta?

-Nosotros no nos atrevimos a decir que predecimos nada, le llamamos proyecciones. Las proyecciones que hacemos están basadas en los conocimientos que hemos adquirido hasta ahora, pero el futuro es tan imprevisible, que es imposible saber que estaremos haciendo de aquí a diez años.

-Hágame una proyección, ¡al menos una!

- De aquí a diez o veinte años tendremos un modelo mucho más seco. Te puedo asegurar que la sequía irá a más. Cataluña es mucho más árida ahora que hace 50 años, a pesar de que llueve lo mismo. Simplemente, tenemos un grado más de calentamiento global que hace cincuenta años.

-¿Entonces?

-Si los humanos queremos tener un poco más de fresco tendremos que plantar las viñas e ir a Inglaterra o a Siberia de aquí a unos veinte años.