MEDIATECA

Segons l'Enciclopèdia Catalana, una mediateca és un centre que recull, guarda i difon documents en qualsevol mena de suport (paper, vídeo, enregistrament fonogràfic, etc).

Vila-real, una ciutat de més de 52.000 habitants censats en aquest mateix instant i projectada al futur P.G.O.U. per a 100.000 habitants (supose que, només, en infrastructures per a la propera dècada -que ja seria hora d'anar prevenint, perquè portem massa anys posant parxes a les ferides urbanes i continuem fent tard en qualsevol tipus d'infrastructura educativa, cultural, sanitària, esportiva o social..- perquè si fem vivenda per a 100.000 i escoles per a 40.000 com ara mateix, la tenim clara!) necessita, urgentment, una mediateca.

Tots hem vist imatges del passat, del senyor Torres, de Pasqual Arnal, de Paco Canales o de qualsevol altre particular... Supose que quasi tots els regidors i moltes dames i reines festeres -per no dir totes-, guarden records audiovisuals, sonors o en paper premsa, del seus anys de protagonisme... però quan parlem d'una mediateca no estem parlant de recursos privats.

Un Ajuntament com el de Vila-real té l'obligació cívica de recollir tot o quasi tot el que se publica sobre Vila-real en qualsevol format. Des de la Biblioteca Pública Municipal (una infrastructura obsoleta que estrenàrem els estudiants dels 70), Joan Francesc Bernat Esplugues i els seus deixebles estan fent una tasca plaussible i encomiable des de fa molts anys. No fa molt, presentaren a la premsa l'arxiu d'articles i publicacions d'autors locals; cada vegada, malgrat els impediments físics de l'edifici, s'estan fent més i millors activitats d'arxiu en diversos formats o activitats per al foment de la lectura dels més menuts... Tot això ho reconeixem, però no és prou.

A Vila-real s'ha construït un nou pàrking a l'antic solar del col·legi Pius XII (on, per cert, continuen les obres paralitzades o ralentitzades, després d'un any a ritme impecable... quina diferència amb el ritme Riquelme de la Plaça Major!) on, diuen els que manen, està previst construir una nova biblioteca... El senyor alcalde de Vila-real, així com el flamant regidor de Cultura saben de sobra què és una mediateca, ara falta que en siguen conscients de la necessitat que hi ha a una ciutat com la nostra, on ens queixem, reiteradament i amb raó, de l'escassa repercussió que té als mitjans de comunicació tot allò que es fa a la nostra ciutat. Ara només falta que li ho expliquen, també, a l'autista portaveu del PP a l'Ajuntament de Vila-real Ignasi Clausell (segons ell, tenim de tot: Ignasi és un xic al que no li fa falta res) i que es posen mans a l'obra.

D'ací 100 anys, un segle... però els historiadors trobaran vídeos, dvds, films en diferents formats i tota classe de documentació a ciutats amb menys capacitat econòmica i demogràfica que la nostra, però res a Vila-real si, urgentment, no s'acorda, entre infinites infrastructures pendents, construir una gran Casa de la Cultura amb mediateca, com es mereixen tots els vila-realencs.

MORTS I SOCARRATS

No s'ensenya a les escoles com van esclafar un país... Això ho cantava Al Tall al 1979, però encara ens val avui en dia. De fet als plans d'estudis, antics i nous, fins a Quart d'ESO no s'estudia el segle XVIII on, per cert, la Guerra de Successió ocupa un espai quasi inexistent, en Primer de Batxillerat només s'estudia Història del món contemporani a partir del segle XIX i en Segon de Batxillerat, altra vegada els segles XIX i XX però referits a l'estat espanyol.

A Vila-real, on l'Associació Cultural "Socarrats" portem molts anys, des del 1994, donant la tabarra amb la temàtica de la Crema i saqueig de la ciutat per les tropes del comte de Las Torres un nefast 12 de gener de 1706 en el context de la Guerra de Successió, es van organitzar uns extraordinaris actes per commemorar el 300 aniversari del Dia més trist de la Història de Vila-real gràcies a la societat civil i al recolzament dels regidors del BLOC...

Per una altra banda, cal dir que els equips de govern municipals sempre han passat de tot, de tots els temes que tenen a veure amb la cultura i la història local vull dir. Ara tenim un extraordinari regidor de festes, però el tema de la cultura autòctona i, sobretot, l'apartat històric, segueix, com sempre, abandonat a la sort de les iniciatives civils i militars: és suficient contractar una exposició itinerant, concretament de l'editorial Bromera, per celebrar l'Any Jaume I, és a dir, el 800 aniversari del naixement del fundador de la ciutat? Perquè vull recordar que tant Vicent Garcia Edo , com ara Antoni Furió, si van fer sengles conferències a Vila-real va ser, ni més ni menys, que per iniciativa dels amics i companys del que subscriu i del grup municipal del BLOC...

Recordeu la mort de la reina de Maria de Luna a Vila-real un 28 de desembre de 1406? Què se va fer per commemorar el 600 aniversari? No res. Els del BLOC vàrem fer un sopar on repartirem un tarja commemorativa, tot dedicant-li -a la Reina que situà Vila-real en molts llibres d'història, un respectuós minut de silenci.

I per què explique tot açò, precisament avui? Efectivament, perquè un 27 de maig de 1912 (encara falten 4 anys per al centenari, és a dir, tenim temps de sobra per fer alguna cosa que pague la pena, encara que, de seguir així, tampoc no es farà res) va tenir lloc el desgraciat accident de l'incendi del cinema La Luz a Vila-real, amb el resultat de 69 morts. Els meus avis, Vicent i Maria Vicenta, així com el meu oncle Vicent (el pluralisme onomàstic decimonònic!), van tornar a nàixer aquella nit...

I ho explique, perquè des de 2006 (arran de l'èxit de la societat civil en la commemoració del 300 aniversari de la crema i saqueig de Vila-real?... Ja està, ara ho comprenc!) se ve commemorant la trista data de l'incendi del cinema. L'any passat, sense anar més lluny, vaig assistir com a regidor del BLOC a una missa de funeral, celebrada a l'aire lliure i al cementeri de la ciutat, en record de les 69 víctimes. No se n'estarà fent un gra massa si comparem amb la desídia tracidional del nostre equip de govern o, parlant clar, hi ha algun vot a guanyar al darrera de tant d'interés amb açò i tant poc amb allò?

La coherència, a Vila-real, mai ha caminat de la mà de l'altruïsme. Si porten tres anys fent coses, potser no se'ls ocórrega res per al centenari al 2012...

VILA-REAL, 10 ANYS DE FUTBOL DE PRIMERA

El 24 de maig és una data enregistrada amb lletres d'or a la història de la ciutat de Vila-real. Va ser, precisament, un 24 de maig quan Alfons XIII va concedir a la Vila de la Plana el títol de ciutat en 1904. Quasi un segle després, concretament 94 anys, en la mateixa data el Vila-real Club de Futbol aconseguia el seu primer ascens a la Divisió d'Honor del futbol espanyol.

El 24 de maig de 1998 va coincidir amb l'últim diumenge de festes. Recorde la Vila deserta al migdia, els cadafals mig desmuntats, el silenci habitual de tot l'any fent-se hegemònic després del tsunami fester. Tothom descansava de la ressaca de 10 dies de rauxa, per si de cas. A la nit, el Vila-real jugava a Santiago de Compostel·la el partit de tornada de la promoció d'ascens a Primera Divisió després d'haver empatat, miraculosament, a casa, a l'haver fallat un penal els gallecs. Potser, jugar la promoció d'ascens ja era, de llarg, un gran premi per a una bona campanya...

Però, tal com arribava l'hora, ens anaven entrant els nervis a tots: als aficionats que es trobaven a Santiago i als que seguiríem el partit a casa o a la pantalla gegant de la Plaça Major (Allò era una plaça! Ja vorem com quedarà l'actual, després d'omplir-la de macroviseres metàl·liques i d'altres megaornaments que, al final, no deixaran lloc ni per l'estàtua de Jaume I! Que Sant Pasqual ens agafe confessats si l'any que ve guanyem un títol, perquè a la Plaça Major s'està fent un autèntic atemptat urbanístic, estètic i financer: quina manera de llançar els diners públics i d'hipotecar el futur d'una ciutat sense consensuar res!!!)

Recorde la paella al maset, la primera part al televisor de casa (era pesimista i no tenia ganes de patir en públic), l'entrevista de l'amic Xavier Latorre per a Ràdio Nacional d'Espanya (on vaig afirmar, a la mitja part, que Sant Pasqual m'havia retornat la fe en la victòria i que n'estava segur que anàvem a pujar a Primera Divisió), el gol d'Alberto Saavedra, com no... Una rosca enverinada del migcampista sevillà acompanyada d'un crit de gol sec que ressonà a la Plaça Major i a totes les cases de la Vila, mentre des de San Lázaro els nostres enviats de la ràdio seguien amb el gooo ooooooooooool goooooooooolll.. gggooooooooollll... Raúl Puchol, Toni Alegre, Pepe Chiva, entre d'altres, allargaren per uns segons el cant de joia col·lectiva.

Divendres passat, durant una hora, remmemoràrem aquestes vivències i alegries col·lectives en la presentació d'un llibre de fotografies, editat per la revista Poble, sota el títol de 10 años en la élite... és el mínim que es podia fer en una ciutat on encara hi ha molta mentalitat de poble rural (llaurador) per part, sobre tot, dels representants polítics municipals i molta mandra a l'hora de commemorar els nostres esdeveniments històrics més pròxims i fer producció pròpia per promocionar la nostra cultura. Per cert, entre tanta desídia i mediocritat, me va cridar l'atenció l'extraordinari parlament improvisat de Xavi Mata, el comentarista de Ràdio Vila-real / Punto Ràdio que, des d'ara mateix, és per mèrits propis el Joaquim-maria-puyal-local... que aprenguen els que parlen molt i no diuen res i, sobretot, els que només parlen en comptes de treballar.

A seguir molt anys en primera, futbolísticament, i tant de bo -ho dic de debò!- algun dia ens arribe l'ascens en qualitat de vida, per passar d'aquesta aldea urbana / ciutat-dormitori, mediocre, avorrida, cada vegada més lletja, espessa i estreta per l'escassa visió de futur dels nostres governants i, sobretot, d'uns poders fàctics que sempre s'han dedicat, només, a guanyar diners!

L'enhorabona futbolística a tots els vila-realencs que, almenys, fruim del futbol.


................................................................................................................................
P.D.- Com avui, diumenge, fa maloratge (el millor pel camp... i no vull fer jocs de paraules) i, tal vegada, us trobeu avorrits... us recomane la lectura d'aquest article de Josep Vicent Boira (professor titular de Geografia Urbana de la Universitat de València) publicat a La Vanguardia d'ahir:


LA SINGULARIDAD VALENCIANA

La valenciana es la única de las cinco comunidades autónomas con lengua propia de España que no tiene un partido nacionalista en el Gobierno (y a duras penas en el Parlamento autonómico). A mucha distancia de Catalunya, su tejido político es bipartidista. Ello se debe tanto a la nefasta barrera del 5% de los votos a escala regional como a los propios errores del nacionalismo local. Pero más allá de este hecho y con un mérito indudable, la Comunidad Valenciana no es en absoluto una "Nueva Castilla", ni tampoco la tierra de promisión que algunos sueñan con redimir. El error se halla en equiparar política y sociedad de forma automática. Valencia, en esto, también es muy italiana. Y compleja. Que, pese a todo, la valenciana es una sociedad singular, lo demuestra el barómetro del 2007 de la Fundació Audiències de la Comunicació i la Cultura para el País Valenciano, que Salvador Cardús presentó hace poco. Sus datos muestran que, hoy, la elite del país es valencianohablante. El 26% de estos asisten a exposiciones, contra un 15% de los castellanohablantes. El 18% de los primeros (por sólo el 11% de los segundos) es consumidor habitual de espectáculos, y casi un tercio de quienes hablan usualmente la lengua propia (contra el 19% de los que se expresan sólo en castellano) va a conciertos. Incluso entre los lectores de libros, los valencianohablantes superan en cinco puntos a los castellanohablantes. El dato es toda una novedad. Hace cuarenta años, el prestigio social se asociaba al castellano. Hoy, en cambio, los valencianohablantes son un grupo dinámico e impulsor de modas y tendencias. Junto a ello, empresas como Mercadona y Consum, líderes de la distribución alimentaria, utilizan el valenciano de forma habitual en su política comercial y en el club de baloncesto de la división de honor, el Pamesa Valencia, que muestra su página web en valenciano. Las instituciones, como siempre, van más despacio.

Hasta cierto punto, Joan Fuster puede descansar en paz: sus ideas han permitido crear una elite que ha alterado sustancialmente la percepción generalizada sobre quienes hablan a sus hijos en valenciano. Pero Fuster se equivocó al no ser capaz de proponer un método para entroncar esta elite emergente con la raíz popular que fue, no lo olvidemos, la que permitió sobrevivir a esta singularidad valenciana durante siglos.

Estos años deberían haber sido suficientes para entender que la valenciana no podrá (ni tal vez quiera) ser una sociedad como la catalana. Pero tampoco se extinguirá su singularidad produciéndose su disolución en el magma de matriz castellana. Desde un punto de vista social y cultural, la Valencia de hoy no se parece en nada a la de hace cuarenta años. Pero, curiosamente, desde un punto de vista político, las diferencias con la Valencia de hace un siglo son mucho menores, y ello explica muchas cosas de la política actual y del éxito electoral de quien gobierna, visionario de este hecho. Ha habido un cierto malestar con España. Rectifico: con el papel que España ha reservado siempre a la sociedad valenciana. Desde principios del siglo XX, subyace en ella lo que Blasco Ibáñez definió como la "agitación moral de los valencianos: pelear por sentimientos mal razonados, pero hondamente sentidos", agitación que se manifestaba ante el abandono de Valencia, su falta de infraestructuras y las escasas inversiones recibidas por el Estado. El calor regionalista nacido de aquella "democracia impetuosa, igualitaria y enamorada de los ideales nuevos" (frase con la que Blasco Ibáñez definió a la Valencia de 1907) ha anidado en esta sociedad, y quien gobierne en Valencia (el PP) y en Madrid (el PSOE) tendrá que lidiar con este hecho. La novedad valenciana es que, por primera vez, junto a este sentido de reivindicar lo justo y necesario para la "región", un sentimiento netamente anticentralista en lo económico, existe ahora una elite leal a la lengua propia y habituada a un entorno cultural activo.

El gran experimento valenciano, el proyecto más ambicioso de los próximos años sería el de aunar ambos componentes. Suena regeneracionista, pero es verdad: hacia dentro y hacia fuera. Y tal vez podría servir de ejemplo para alguna de las otras cuatro comunidades "particulares", legalmente hablando, que tiene España.

CRISI DEL PP O DE LA POLÍTICA AMB MAJÚSCULES?

Aquest migdia, justament, no hem posat el televisor a casa a l'hora de dinar. Ha estat una setmana molt carregada de feina i calia parlar d'assumptes domèstics. Però, heus ací, que gràcies al 3/24 (un canal de la Generalitat de Catalunya que, encara, podem veure a les comarques de Castelló per la TDT) m'acabe d'assabentar de la que li han muntat els madrilenys a Mariano Rajoy...

La crisi dels partits polítics, en democràcia, mai és una bona notícia, ni té perquè agradar a cap demòcrata. Ni m'agrada la crisi d'Esquerra Unida al País Valencià que, de rebot, tracta d'esquitxar el BLOC, ni m'agrada la crisi del PSPV (¿?) -vull dir el PSOE de València-, ni, per suposat, m'agraden aquests numerets que s'estan muntant per part dels populars. I el problema sempre ve pel mateix: pels resultats electorals i per l'histerisme que provoca la derrota en tots aquells que han fet de la política no un mitjà per millorar col·lectivament, sinó una manera com una altra de guanyar-se el pa.

El Bloc Nacionalista Valencià és un partit menut, però som la tercera força municipal valenciana, encara que, és veritat, hem tret mals resultats als darrers comicis electorals. A nivell municipal, per raons internes de cada poble o ciutat; a nivell autonòmic es va aconseguir l'objectiu dels dos diputats (potser a costa de certa pèrdua a nivell municipal) i a nivell estatal, es fracassa sempre, potser, per manca d'un projecte que abaste aquest àmbit i també, tal vegada, perquè d'entrada sempre s'ha considerat inabastable...

Però, malgrat tot açò, al si del Bloc Nacionalista Valencià s'està vivint un moment d'unitat i catarsi, perquè, tal vegada, no patim els tics autoritaris dels partits grans i, a més, com no comptem amb cap tipus de pessebres (tant de moda al PP i al PSOE), la majoria d'afiliats provenen del món laboral i/o universitari, però pocs de l'atur. Sense anar més lluny, aquesta setmana hem elegit Enric Nomdedéu, per unanimitat, com a president de la coordinadora Intercomarcal del Nord del País Valencià i, a nivell local, hem celebrat l'Assemblea d'afiliats i simpatitzants del col·lectiu del BLOC de Vila-real on cadascú ha dit la seua, sense faltar, perquè entre tots aconseguim, de bellnou, il·lusionar el nostre electorat (que el tenim!).

Respecte a la lamentable guerra civil del PP, vista des de fora, tots pensem que es veia venir:

-El PP mai s'ha caracteritzat per una excessiva democràcia interna, ni per ser un partit manifestacioner: ara els seus militants fan manifestació per qualsevol cosa (quant els ha ensenyat la Guerra d'Iraq!) i, a més, li demanen a Rajoy el que ni Fraga, ni Aznar varen fer...

-El PP tampoc s'ha caracteritzat per una excessiva democràcia externa i, tal vegada, s'ha acostumat, almenys al País Valencià, a escoltar sempre la Voz de Su Amo que són ells mateixos i per això es dediquen a censurar emissores (TV3 a Alacant, a emetre coses lamentables i de poquíssima audiència a Canal9-TV, a fer fugir el professorat amb propostes surrealistes com la de treballar debades a l'estiu o, el que és pitjor, fer classes en Anglés perquè sí, etc.).

-Aznar va nomenar Rajoy digitalment, a dit.

-Els caps de llista municipals (almenys a les comarques de Castelló) sempre tenen el vist-i-plau dels de dalt i, per suposat, tots els següents del llistat, és a dir, mai han fet POLÍTICA DE BAIX CAP A DALT, sinó tot el contrari (el Cap o proposa, o disposa, però amb tot el món es posa...).

-Rajoy no va tenir prou autoritat per convidar Zaplana i Acebes a fer mutis fòrum, quatre anys enrera (després de la gran representació del famós 11-M), i va enrocar-se en fer política de dreta dura, per no dir extrema (pregunteu a Pimentel o Piqué).

-Finalment, a l'estat espanyol també hi ha seguidors de Le Pen que, fins ara, no sé a qui hauran votat (hi ha partits, oficialment, d'extrema dreta, però sense cap tipus de resultats electorals), mentre el PP aconseguia l'hegemonia des del centre-dreta fins la dreta més extrema.

-Ara, potser, hi ha tres partits: el de Maria, el d'Esperança i el d'Alberto: falta saber quin és el de Mariano... (per cert, el d'Eduardo tots sabíem que era el Partit Europeu... de l'euro!).

Total, que mentre la política i el partidisme continue a mans dels chupasueldos (així ho cridaven aquest matí els militants concentrats davant la seu del PP i d'aquestos, al PP i al PSOE, n'hi ha molts), continuarà el bipartidisme per un tub (qui va dir crisi?), els partits menuts seguirem sense créixer i els grans, com sempre, es dedicaran a controlar, a formar part de consells d'administració públics i privats (caixes d'estalvi, banca, multinacionals de tot tipus, canals de televisió i comunicació en general, etc.), a tirar de visa-or pública i, com deia el meu avi en un castellà postís, El ca hecho el mundo que lo cuide!!!

EL CAS DEL TVRCAS

No estan els temps per despreciar res, almenys a les comarques centrals de Castelló. Que s'ha de fer un aeroport perquè som l'única província mediterrània que no compta amb aquesta infrastructura? D'acord... i si poguera fer-se amb diners públics de l'estat o de l'autonomia, millor encara. Que s'ha d'unir els pobles de La Plana mitjançant un transport públic terrestre, diguem-li carro-i-haca, trolebús o Panderola? D'acord, però si es fa amb diners públics de l'estat o de l'autonomia, i aquest transport ve acompanyat d'alguna cosa més, potser no serà, només, un parxe... perquè, de moment, el cas del TVRCAS o el blus del trolebús (encara que la mona es canvie de jaqueta, sempre serà mona), sona a parxe o solució puntual a molt llarg termini perquè no se diga que no se fa res...

En el cas de Vila-real, el TVRCas o transport de via reservada de Castelló, ens aportarà (d'ací a 5 anys, o més, és a dir, quan arribe) el següent:
1) Llevarà moltes places d'aparcament als carrers, ja que es de "via reservada".
2) Farà més estrets els ja estretíssims vials de la ciutat de Vila-real i, a més, ocuparà bona part dels escassos vials amples amb que comptem.
3) Com, al capdavall, es tracta d'un trolebús (l'amic Pasqual Batalla dixit), tampoc solucionarà el problema del transport entre Vila-real i, sobretot, Castelló (que mal comunicats que estem amb la capital de La Plana: perquè no es projecta un vial a dos carrils, per salvar la "Rotonda de la Muerte", semblant al projecte entre Vila-real i Onda per salvar l'autovialenta de les rodones?).

La comarca de La Plana (Baixa o Alta, tant se val) compta amb més de 300.000 habitants, amb tendència a l'alça, i es mereix un tracte preferent per part de la Generalitat Valenciana i el Govern de l'Estat que, des de sempre, ens han marginat a l'hora de realitzar les inversions mínimes que necessitem: Estacioneta de Castelló (per on no podrà pasar l'AVE ... Maria Puríssima, quina vergonya!), Hospitalet de Vila-real, desviamentet de la carretereta Nacionaleta 340 amb només un carrilet a cada costadet, etc.

Ja sabem que Solbes té problemes per quadrar els comptes a Madrid, la Generalitat Valenciana fa anys que no té un duro (deu mils de milions a les universitats i s'ho gasta tot a València capital), l'Ajuntament de Castelló tampoc, el de Vila-real -per ara- és el més ric, ja que s'han encabotat de seguir perdonant-li totes les inversions a la Generalitat i, per si quedava alguna cosa, els vila-realencs ens pagarem de les nostres butxaques la Ronda Sud-oest (en agraiment per l'agilitat a l'hora d'acabar les obres de la carretera d'Onda?, on no han estat capaços de desdoblar un miserable pontet a l'altura de l'AP-7?)... Però tenim un avantatge: a Vila-real no hi ha el perill de partir cap jardí o parc, per manca d'existències

Als anys seixanta del segle passat ens van furtar La Panderola, un ferrocarril de vapor que unia Castelló, Almassora, Vila-real, Onda i Borriana, ara ens estant furtant la paciència i, en l'aspecte fiscal, la cartera...

PLUJA FINAL, CAVALCADA VIRTUAL

Per segon diumenge consecutiu, Vila-real s'ha quedat sense cavalcada per culpa de / gràcies a / LA PLUJA / EL PLOGUT / HA PLOGUT / AIGUA PER A TOTS! Si diumenge passat va ploure tot el matí fins l'hora d'acordar la suspensió, ahir va estar a l'inrevés: tot el matí sota un sol de justícia fins les cinc en punt de la vesprada, com a una tragèdia taurina escrita per Garcia Lorca... De tota manera, els seguidors dels ours de Santa Clara han estat de sort perquè, pràcticament, s'ha fet tots els actes previstos llevat de la gafada cavalcada...

Però, a mal / bon temps, bona / mala foto... Ací teniu les carrosses, en una mena de cavalcada virtual del que hauria pogut estar i no va poder ser. Com sempre, bon humor, millor crítica i els temes que estan en boca de tots els vila-realencs.

LES INTERMINABLES OBRES DEL PÀRKING DE L'AJUNTAMENT QUE HAN CONDICIONAT EL SEGREST DE L'ESTÀTUA DE JAUME I DEL BELLMIG DE LA PLAÇA MAJOR







EL POSTRE DE SANT PASQUAL O EL QUE FAÇA FALTA PER AUTOENGANYAR-NOS, EN EL PRESENT, AMB UN INEXISTENT VILA-REAL TURÍSTIC: turisme industrial, llaurador?





LA SORPRENENT RAPIDESA EN CREAR UN SURREALISTA CARRILBICI A BASE DE PINTAR DE VERD EL TERRA D'UN CARRER DE VIANANTS O EL VICI DE CANVIAR D'OPINIÓ, DESPRÉS D'UNA RECOLLIDA DE FIRMES, PER RECONVERTIR EL PROJECTE INICIAL EN QUALSEVOL REALITAT-EXCUSA (APROFITANT QUE LA SÉQUIA PASSAVA PER ALLÍ, PER EXEMPLE EN UNA RUTA DE L'AIGUA) UNA VEGADA TIRATS AL FEM UN FUM D'EUROS DE LES BUTXAQUES DE TOTS ELS VILA-REALENCS (I AIXÍ TINDREM RATLLES VERDES INSERVIBLES IN SECULA, SECULÒRUM, JA QUE ESBORRAR-LES COSTA, ENCARA, MOLTS MÉS DINERS... PÚBLICS)




LA CRISI IMMOBILIÀRIA



LES BARRERES PER ACCEDIR A L'HOSPITAL DE LA PLANA DEGUT A LA SEMPITERNA PRECARIETAT DE LES INFRASTRUCTURES VIÀRIES


EL SECULAR RETARD EN TOTA CLASSE D'OBRA PP... PÚBLICA: CENTRE DE TECNIFICACIÓ ESPORTIVA


ELS ROBATORIS DE COURE A LES SÉNIES I POUS DE REG


CONTENIDORS, VORERES I CARRERS SOTERRATS DE (podeu completar la frase)... a Vila-brutícia


QUI TÉ BOCA, S'EQUIVOCA... QUI TÉ ESPASA I JUGA AMB ELLA TOTS ELS DIES, ACABA FENT-SE SANG, MALA SANG...


TEMÀTICA FESTERA

Normativa cívica als casals


Xovinisme fester (rànking)


Encierro: de bous o de xarangues?


La febra groga dels subcampions (abans del 0-2 a Riazor)


La reina i les dames vistes per la part posterior de la carrossa

CONTRA EL RACISME

Ahir dijous, anant en cotxe cap a la feina (a la Plana Baixa no n'hi cap tipus de transport públic, llevat dels trens de rodalies de la costa), vaig escoltar a Catalunya Ràdio una interessant entrevista d'Antoni Bassas al futbolista Thuram.

Però no, el tema central no era el futbol, ni la crisi del Barça -encara que de passada també en van parlar-, sinó la problemàtica del racisme.

Naturalment, es va dir que si el racisme era més pel color de la pell o per l'status social, etc. Però, de tot, el que més em va cridar l'atenció va ser una frase de Lilian Thuram: Les races no han existit mai...

I em va cridar l'atenció perquè -els meus alumnes en són testimoni- és una frase que, agosaradament, vinc pronunciant a les aules des de fa molts anys, i això que, per formació acadèmica, sóc de lletres i tampoc tinc massa clar si és una deducció personal, si ho he llegit per algun lloc o, simplement, és que Darwin sempre m'ha caigut bé...

La meua teoria -i, des d'ara o des de sempre, també la de Thuram- és que d'igual manera que a l'Àfrica només van perviure les girafes de coll alt o les persones humanes de pell més morena (perquè els rossos i més descolorits van estar socarrats pel sol i la inadaptació al clima equatorial i tropical de les zones centrals), al nord d'Europa també van anar desapareixent els més morenets perquè l'absència del sol els va provocar malalties i epidèmies irreversibles que, en canvi, van suportar els rossos i més blancs.

Darrerament, s'han posat molt de moda els solàriums, però he de reconéixer que, per mi, ja haurien tancat tots: que no m'esperen... Cada estiu tenim aquest debat entre els amics: hi ha persones que no poden viure sense el sol (del solàrium o el de la platja), a d'altres, en canvi, ens molesta cada dia més...

De tota manera, Thuram va dir coses molt interessants tot denunciant el racisme a Europa i al món en general que, si us ve de gust, podeu consultar a l'AVUI.

GENEROSITAT FISCAL

Tots sabem com les gasten certs polítics i/o determinats mitjans de comunicació. Hi ha qui posa ciris als sants i, al mateix temps, als dimonis, però no solament amb intencions bipartidistes i, fins i tot, maniqueïstes, sinó perquè el seu objectiu principal, sempre, és guanyar diners.

Potser no us descobriré cap Amèrica si us expose, a nivell estatal, el cas dels editors de La Razón i de l'AVUI o, a nivell més comarcal de Castelló, el cas de Mediterráneo, editat pel grup Zeta, és a dir, fill natural i directe de El Periòdico de Catalunya... Ahir, sense anar més lluny, vaig llegir amb molt d'interés l'article que Mediterráneo, el periódico de Castellón, dedicava a la "generositat" fiscal dels valencians en general, i dels castellonencs en particular, però vaig trobar a faltar una referència als soferts contribuents catalans... sí, sí, eixos que segons alguns ens furten l'aigua, els diners, la llengua i, en definitiva, són l'origen de tots els nostres mals...

Naturalment, no me va estranyar gens, ni miqueta, "l'oblit" del "nostre" diari i, és per això, que de seguida vaig pensar en la versió que la mateixa empresa hauria tret a Catalunya... A continuació, teniu les dues: vosaltres mateixos!

No us farta ja tant de parlar, inútilment, dels catalans o de l'aigua? Quan els nostres veïns del nord van faltats, precisament, del mateix que els valencians... Una mentida repetida mil vegades, són mil mentides. La resta, històries partidistes i demagògia.


13/05/2008.


LAS CUENTAS DEL MINISTERIO DE ECONOMÍA
Un informe de Solbes dice que la Comunitat es "muy generosa"

La financiación aporta a Extremadura y Cantabria 500 euros más por habitante que a la Generalitat. Los castellonenses perciben 144 euros menos que la media registrada en todas las autonomías del país.

La aportación de la Comunitat Valenciana a la solidaridad interterritorial aumenta cada día. Así lo demuestra un reciente informe interno del Ministerio de Economía, que encabeza el vicepresidente Pedro Solbes, en el que se hace balance de la evolución del actual sistema de financiación autonómica. De acuerdo con este estudio, el modelo presenta una grave perversión: las autonomías que más contribuyen fiscalmente son las peor financiadas. De este modo, en ingresos por habitante la Comunitat --y por extensión Castellón-- se sitúa por debajo de la media, hasta el punto de que recibe más de 500 euros menos que Extremadura y Cantabria, por poner solo dos ejemplos.
Los expertos del Instituto de Estudios Fiscales, un centro de reflexión dependiente del Ministerio de Economía, asesoran a Solbes sobre la marcha de las políticas públicas relacionadas con la fiscalidad y las finanzas autonómicas. Uno de ellos es el economista Miguel Ángel García Díaz, que acaba de evaluar los resultados del actual modelo de financiación hasta el 2005, último ejercicio liquidado. Tanto las estadísticas que expone como las conclusiones que extrae resultan demoledoras, pues revelan los profundos desequilibrios que imperan en la financiación de las comunidades autónomas.
Al analizar la evolución de la financiación por habitante en las 15 autonomías de régimen común, el estudio constata que el vigente modelo discrimina a la Comunitat, donde la recaudación tributaria es una de las más altas: "Las cifras correspondientes al 2005 muestran un año más que comunidades con una elevada capacidad fiscal propia alcanzan al final del proceso una posición desfavorable sobre la media". Tal es el caso de la Generalitat Valenciana, que en el 2005 solo obtuvo 1.870 euros por valenciano, 144 menos que el promedio del resto de las autonomías.
Pese a que muchos defienden el desequilibrio financiero como un ejercicio de solidaridad de las comunidades ricas, el autor del estudio lo considera injusto. Así, sentencia que: "Al igual que podía ser discutible en términos de equidad que mantuviesen una posición privilegiada por el hecho de ser más ricas, tampoco es razonable, bajo el mismo concepto, la situación actual, en la que se ven perjudicadas".
Llegado a este punto, el informe del Ministerio recuerda que la función del sistema de financiación es "garantizar los recursos para que los ciudadanos puedan acceder a un similar nivel de servicios cuando realizan un esfuerzo fiscal similar y no está pensado para cubrir las deficiencias en la capacidad de generar riqueza". Es decir, que el modelo no debería privilegiar a las comunidades pobres frente a las ricas, sino garantizar que, a igual presión fiscal, todas tuvieran los mismos recursos para sufragar los servicios que prestan.
Todavía peor paradas que la Comunitat Valenciana, que es la decimocuarta autonomía de reparto por cápita de las 17 existentes, se encuentran comunidades tan boyantes como la de Baleares (1.656 euros por habitante) y Madrid (1.867), pero también otras menos desarrolladas como Canarias (1.849).


11/5/2008

EL REPARTIMENT DELS RECURSOS|ELS COMPTES DE LES AUTONOMIES
Un informe de Solbes certifica que Catalunya és massa solidària

• El finançament aporta a Extremadura i Cantàbria 400 euros més per habitant que a la Generalitat

• L'estudi adverteix que "no és raonable" penalitzar els territoris amb més capacitat fiscal

ENRIC HERNÀNDEZ. MADRID
L'aportació de Catalunya a la solidaritat interterritorial supera el que seria raonable. Així ho demostra un recent informe intern del Ministeri d'Economia, que encapçala el vicepresident Pedro Solbes, en què es fa balanç de l'evolució de l'actual sistema de finançament autonòmic. D'acord amb aquest estudi, el model presenta una greu perversió: les comunitats autònomes que més contribueixen fiscalment són les més mal finançades. Pel que fa a ingressos per habitant Catalunya se situa per sota de la mitjana, fins al punt que rep uns 400 euros menys que Extremadura i Cantàbria, per posar- ne només dos exemples.
Els experts de l'Institut d'Estudis Fiscals, un centre de reflexió dependent del Ministeri d'Economia, assessoren Solbes sobre la marxa de les polítiques públiques relacionades amb la fiscalitat i les finances auto- nòmiques. Un d'ells és l'economista Miguel Ángel García Díaz, que acaba d'avaluar els resultats de l'actual model de finançament fins a l'any 2005, últim exercici liquidat. Tant les estadístiques que exposa com les conclusions que extreu resulten demolidores, ja que revelen els profunds desequilibris que imperen en el finançament de les comunitats autònomes.

450 MILIONS ANUALS
A l'analitzar l'evolució del finançament per habitant a les 15 autonomies de règim comú, l'estudi constata que el vigent model discrimina territoris com són ara Catalunya, on la recaptació tributària és més alta que a la resta: "Les xifres corresponents al 2005 mostren un any més que comunitats que compten amb una elevada capacitat fiscal pròpia arriben al final del procés a una posició desfavorable sobre la mitjana". Aquest és el cas de la Generalitat, que el 2005 només va obtenir 1.950 euros per català, 64 menys que la mitjana de la resta de les autonomies. Només per aquest concepte, al qual s'haurien de sumar molts altres, l'excés de solidaritat de Catalunya ja puja a 450 milions anuals.
"Catalunya obté un finançament per habitant situat a prop de la mitjana (96,7 sobre 100), però segueix situada per sota, i fins i tot s'allunya lleugerament respecte a la posició aconseguida l'any anterior (97,2), consigna l'informe.
Tot i que molta gent defensa aquest desequilibri financer com un exercici de solidaritat de les comunitats riques, l'autor de l'estudi ho considera injust: "Igual que podia ser discutible en termes d'equitat que mantinguessin una posició privilegiada pel fet de ser més riques, tampoc és raonable, sota el mateix concepte d'equitat, la situació actual, en què es veuen perjudicades en relació amb la resta".

IGUALTAT EN ELS SERVEIS
Una vegada arribat a aquest punt, l'informe en poder de Solbes recorda que la funció del sistema de finançament és "garantir els recursos perquè els ciutadans puguin accedir a un nivell semblant de serveis públics quan fan un esforç fiscal similar, i no està pensat per cobrir les deficiències en la capacitat de generar riquesa". És a dir, que el model no hauria de privilegiar les comunitats pobres davant de les riques, sinó garantir que, a igual pressió fiscal, totes tinguessin els mateixos recursos per habitant per sufragar els serveis socials que presten.

LA FILOSOFIA DE LA GENERALITAT
Justament aquesta és la filosofia que emana de l'Estatut i que inspira la proposta de finançament que presentarà el conseller d'Economia, Antoni Castells, quan Solbes obri la negociació sobre el nou finançament: que l'anivellament de serveis se circumscrigui a la sanitat, l'educació i l'atenció social, cosa que reduiria al voltant del 25% l'esforç solidari que realitza Catalunya.
Encara més mal parades que Catalunya surten comunitats tan pròsperes com Balears (1.656 euros per habitant), Madrid (1.867) o el País Valencià (1.870), però també altres de menys desenvolupades com les Canàries (1.849) o Múrcia (1.918). Per contra, al rànquing de les més beneficiades se situen, immediatament després d'Extremadura (2.372), Can- tàbria (2.343) i la Rioja (2.319), amb una renda per càpita que ja voldria per a ella Andalusia: el seu finançament per habitant se situa més de 200 euros per sota.
L'informe analitza des d'una òptica molt crítica aquesta "dispersió dels resultats", que fa beneficiàries de la solidaritat territorial autonomies que, pel seu nivell de riquesa, haurien de ser contribuents netes. L'autor ho atribueix als pactes que el Govern del PP va segellar amb les autonomies perquè acceptessin aquest model el 2001. "Les regles d'ajust acordades en relacions bilaterals van desvirtuar els resultats finals", es lamenta.

UNA FESTA DE CHAMPIONS

Ni la premsa centralista (de Madrid), ni la localista (de Madrid o de València), ni l'Espanyol de Barcelona, ni el principal enemic d'anit, l'oratge (només van caure quatre gotes mal comptades durant la primera part), van poder amb una Vila-real Club de Futbol que segueix fent història des d'aquell històric ascens a la Primera Divisió del 24 de maig de 1998: 10 anys ens contemplen!

Anit al Madrigal, una festa de Champions: sí, senyor! I no solament futbolística: graderia de gom de gom, afició amb ganes d'animar i passar-ho bé, jugadors treballant per la victòria en un esforç quasi final, un Espanyol que no s'assembla en res al de la primera volta (un golàs de Venta i un altre de Pirés, els dos a la primera part, van deixar liquidat el matx) i, al final, l'Himne del Vila-real corejat per tothom, el We are the champions que ens posava, altra vegada, la carn de gallina, el retorn dels jugadors al camp com autèntiques estrelles de Hollywood, dels tècnics, del president... uns breus parlaments i un piromusical de luxe, de l'escola de Cavaller...

I aquesta nit, visita als patrons, volta d'honor dels campions per les principals avingudes de la ciutat, nit de xulla a la plaça del Llaurador, castell de focs i concert d'Hombres G. La festa continua: Sant Pasqual, que no ens faça mal!

FESTES DE SANT PASQUAL (programa)

A Vila-real, des de dimecres a la nit, hi ha festa.

Festes patronals en honor de Sant Pasqual, barrejades de festa futbolística pel subcampionat (diumenge a la nit al Madridal i dilluns amb concert) i, en acabar la festa el diumenge 18 de maig, no cal oblidar que el dimarts, dia 20 de maig, s'acomplirà el Desé Aniversari del primer ascens del Vila-real Club de Futbol a la Primera Divisió.



Si heu pegat una ullada al programa, n'hi ha per tots els gustos. Us esperem a Vila-real. Bones festes!

ROMANÇ DEL SUBCAMPIÓ (Any Jaume I)

ROMANÇ DEL SUBCAMPIÓ
EN L’ANY JAUME I

Que per maig era per maig
quan Vila-real té calor,
quan la Lliga ja s’acaba
i estan els tarongers en flor,
quan ja canta el Madrigal
i tots responen de tot cor,
quan els aficionats
segueixen el transistor;
i Jaume I, trist i deixat,
que viu a la seua presó,
que ni sap quan es de dia,
si està despert o si té son,
sinó per una oroneta
que anit li cantà a l’albor
dient que aquesta Vila,
de la seua fundació,
és de la Lliga de futbol
el nou equip subcampió.

Freedom for Jaume I!

Arnau de Pinella.-

El coure i els robatoris

El negoci del coure ha anat a més. Els drapaires, aquells que cantaven antigament allò de Compre ferro vell, metall i coure; compre plom i alumini, calderes, velles pels carrers de Vila-real i de qualsevol poble rural o ciutat agrària dels anys de postguerra han desaparegut o, vertaderament, s'han desmhumanitzat.

Primer van ser els pous de reg de totes les partides del terme, sobre tot al Secà (Madrigal, Pinella o Pla Redó), després van anar acostant-se al casc urbà al voltant de les subestacions elèctriques (han deixat sense llum altres indrets valencians i estatals) o l'avinguda d'Alemanya, ara ja roben directament a l'avinguda Josep Ramón Batalla, és a dir, al Barranquet, a tres cents metres de Ca la Vila, al centre de la ciutat... Quin serà el pas següent? Entrar directament als blocs de pisos per mamprendre els ascensors? Això ja no n'hi haurà comunitat de veïns disposada a consentir-ho...

Aquests amants del metall alié, públic o privat, en fan recollida selectiva perquè els paguen entre 4 i 6 euros per quilogram. La demanda de coure, per part del mercat negre i d'empresaris sense escrúpols, ha provocat els primers robatoris de material fins i tot en algunes comunitats de veïns de Madrid i Barcelona, ja que el coure és present en la maquinària dels ascensors.

El robatori de coure s'ha convertit en un problema greu després que el preu d'aquest metall s'ha disparat durant els últims mesos. Les persones que es dediquen a aquest tipus de delicte actuen sempre en grup, ja que el pes i el volum del coure ho fa necessari i han afectat moltes infrastructures col·lectives, com les esmentades subestacions elèctriques o les línies de ferrocarril.

El cas de Vila-real pot ser paradigmàtic del que passa a moltes localitats a nivell estatal: l'augment demogràfic (un 10% a la darrera dècada, una barbaritat), l'eixamplament de la ciutat difusa (abandonament de les cases velles del centre de la ciutat, desplaçament a les zones residencials de la perifèria, xalets i antigues cases de camp), l'escàs increment de les dotacions policials (locals, autonòmiques o estatals) i, fins i tot, una legislació permissiva amb els delictes de baixa intensitat (els robatoris per sota d'una quantitat mínima -em sembla que d'uns 300 euros-, per exemple, no se consideren delicte) han fet la resta.

A Vila-real ho estant patint, especialment, els llauradors i gestors de les infrastructures per al reg, les arques municipals (fa uns dies van robar 30 arbres i 2.000 metres de cablejat de coure a l'avinguda de França) i, pròximament, si no se posen mesures, els conciutadans que no ens podem permetre viure a una casa particular i compartim convivència en una comunitat de veïns amb ascensor propi...

Sort que la medalla de la nostra nadadora més internacional, Yurema Requena, és de bronze (tercera al Campionat del Món, enhorabona!), però compte a l'hora d'escollir vitrina per exposar-la. Toquem fusta!

CIBELES, JAUME I i CANALETES (la Lliga en tres vinyetes)

CIBELES: Me tienen agobiá, con tanto andamio!!!



JAUME I DE VILA-REAL: No te queixes, Cibeles, perquè pitjor és el que me passa a mi, que em tenen segrestat al Magatzem Municipal... Quan, a Vila-real, si forem la meitat d'exagerats que vosaltres, ja hauríem d'estar preparant els andamis per si el dimecres aconseguim el subcampionat!!!



FONT DE CANALETES: Vinga, Jaume, que us queixeu de vici. Almenys la gent se'n recorda de vosaltres. Mireu com passen de mi... I després diuen que volen aigua!!!



Ací teniu LA LLIGA EN TRES VINYETES:
La Cibeles, Jaume I i Canaletes.

A Vila-real teníem clar, des de l'inici, que havíem de renunciar a guanyar la Lliga perquè s'està remodelant la Plaça Major (segons un projecte de quan encara estàvem en Segona B: com passen els anys a Ca la Vila!!!), tenim l'estàtua més emblemàtica de la ciutat, és a dir, la del rei fundador de Vila-real, Jaume I, a l'atur i tothom està esperant guanyar el Subcampionat de Lliga perquè això resultarà, fins i tot, més fàcil que acabar les obres del cor de la ciutat.

Santa Paciència, beneït futbol!

I això és tot. Els comentaris els podeu afegir vosaltres. Bona nit!

LES FESTES I L'ART DE L'ORATÒRIA

Des del triomf del parlamentarisme liberal, la destresa en la comunicació lingüística ha estat considerada com una de les principals habilitats a l'hora de garantir el futur dels nostres representants polítics.

De tota manera, als darrers anys l'oratòria ha abandonat els formalismes i l’eloqüència grandiloqüent per donar pas a les tècniques basades en l’originalitat de la conversa encara que, cada vegada, hi ha més oradors/lectors, és a dir, se llig, no se predica, ni se declama...

No és fàcil parlar en públic i molts menys en actes protocolaris, com ara la proclamació de la Reina de les Festes on la gent en general i, sobretot, els amics i familiars de les Dames d’Honor, solen estar més pendents, com és normal, de l’estètica i la imatge externa de les xiquetes o dels factors emocionals individuals que no dels sentiments col•lectius que pot despertar el discurs d’un mantenidor vingut de fora...

La presentació de la Reina de les Festes de Vila-real, Assun Alamillo Costa, i les Dames de la seua Cort d’Honor va tenir lloc la nit de dimecres (30 d'abril) en el marc d’un auditori, de gom a gom, amb un escenari decorat amb molt de gust, uns presentadors vila-realencs reconeguts al món televisiu (Blanca Benlloch i Abel Campos) i un ritme molt dinàmic, donada la nombrosa representació de reines i dames de les ciutats de la comarca, incloent la representació de Vila-real al 2007 o la gran quantitat d’institucions públiques i privades, locals i d’altres àmbits més llunyans, que se sumaren a l’acte amb el seu corresponent present floral, ornamental o artístic.

Tot va transcórrer d’allò més bé. Fins i tot el mantenidor de l’acte, l’honorable senyor En Manuel Cervera Taulet, conseller de Sanitat, es va esforçar en plantejar un discurs agradable, fent oberts els fonemes valencians que calia, aconseguint-ho en nombroses ocasions fins que, de sobte, l’auditori de Vila-real es va veure envaït de polps, mariscos, arrossos negres, all-i-pebres, infants... Estava a punt de començar el Festival de Teatre al Carrer.

En definitiva, una nit molt agradable on l’audiència va gaudir, sobre tot, de les excel•lents tapes servides a la carpa del Restaurant de l’Ermita de la Mare de Déu de Gràcia fins esgotar existències. L’any que ve, sense acritud, esperem un mantenidor de casa: Vicent Pitarch, Rosanna Cantavella, Adolf Piquer, Ferran Carbó, Enric Portalés, ... Jo sempre reivindique els amics, però a Vila-real hi ha un fum d’oradors galàctics de talla internacional.

Visca la gastronomia... i l’oratòria!