ALTA TENSIÓ

Avui dijous, els cordonets de Sant Pasqual han estat protagonistes.

Pel matí, els diaris comarcals mostraven una foto de la nostra regidora de Turisme, Ana Delfi Martín, tot suportant l'alta tensió de lliurar-li un cordonet de Sant Pasqual al rei Joan Carles en la inauguració de FITUR. A Vila-real tenim clar que per transformar aquesta ciutat en un lloc de reclam turístic (per cert, el Concurs de Reclam no està contemplat al catàleg de tradicions vila-realenques elaborat per l'Ajuntament) fan falta els cordonets de Sant Pasqual, el vist-i-plau del rei i, fins i tot, algun miracle de la Mare de Déu de Gràcia.

Per la vesprada ha estat l'amic Parreta el que, abans de triomfar al concurs Alta Tensión de la Cuatro, ha mostrat el seu cordonet de Sant Pasqual per autodesitjar-se sort (s'ha emportat un bon pessic d'euros!).

Quan són les vuit de la nit passades, l'alta tensió se centra en l'ambient futbolístic: portaran cordonets de Sant Pasqual, grocs i blaus, els jugadors del Vila-real? Un empat a un (1-1) no estaria gens malament... i després el Barça que guanye la Champions, posem per cas.



PDPP (Post Data Post Partit).-
L'alta tensió ha durat fins les 12 de la nit: no ha pogut ser! El Vila-real Club de Futbol ha donat la cara davant el Barça i, sobre tot, davant la cara de l'àrbitre (un tal Mejuto González que, no content amb furtar-nos tots els cordonets de Sant Pasqual, donant un gol en clar fora de joc a Thierri Henry, ha pitat un penal inexistent que, magistralment, ha aturat el millor jugador del partit: el porter del Vila-real, Diego López). De tota manera, si no vaig comprendre la no-convocatòria de Cani (un migcampista jove que pot aguantar molts més partits que d'altres jugadors grocs més majors i més cremats) en el partit d'anada al Madrigal, tampoc he comprés avui la no-aliniació de Nihat (el davanter més en forma dels grocs).

Gran primera part del Barça, molt bon partit de Messi i molt de mèrit del Vila-real aguantant la segona part amb 10 (per l'expulsió de Cygan) i amb els tres canvis realitzats per la lessió de Senna (només començar la segona part) i la precipitació de Pellegrini en fer dues substitucions (una obligada per l'expulsió del defensa central i una altra incomprensible perquè Rossi, amb l'absència de Nihat, és imprescindible a la davantera del Vila-real: almenys un dels dos!).

Val més honor sense vaixells que vaixells sense honor, però això mateix ja ens va passar al Bernabéu davant un Real Madrid més vertical i més efectiu que el Barça. Després d'una setmana contra els grans (València, Barça, Real Madrid i Barça) el Vila-real encara pot aspirar a donar la campanada en la UEFA i aconseguir classificar-se en llocs Champions al final de la Lliga.

El millor, però, és que tenim porter per fer oblidar Pepe Reina i, si Déu vol i Fernando Roig així ho decideix, per molts anys amb Diego López (l'estrella indubtable del partit segons Catalunya Ràdio i Joaquim Maria Puyal, tot un senyor de les ones que no ha tingut cap inconvenient en reconéixer el fora de jóc del gol del Barça i la inexistència del penal: que vagen aprenent els blancs de la Meseta).

VILA-REAL, 1 - JAUME I, 800

Avui, 30 de gener de 2008, fa exactament un any que Vila-real és el topònim oficial i únic de la nostra ciutat perquè així ho decretava el Butlletí Oficial de l'Estat (B.O.E.), com podeu observar a la il·lustració, davant la petició feta per la unanimitat dels regidors de tots els grups municipals de l'anterior legislatura un històric 27 de febrer de 2006 a la Generalitat Valenciana (que la publicà al DOGV amb data 1 de desembre de 2006). El nom que ens havia donat Jaume I i ens va traduir al castellà Felip V, pels Decrets de Nova Planta, tornava a ser l'oficial 300 anys després.

Ara és l'hora perquè l'Ajuntament de Vila-real comence a prendre cartes en l'assumpte, sense presses però sense pauses, perquè tothom se n'assabente d'aquest acord oficial fet amb la voluntat de recuperació històrica, però amb la visió pràctica i de futur d'acabar amb el desgavell de noms que ha tingut el nostre poble i l'heterogeneïtat gràfica que encara podem observar, actualment, pertot arreu: Vila-Real, Villa-Real, Villa-real, Vila-rreal, Vilarreal, Villareal, Villarreal, Villarreal de los Infantes, etc. ... l'amiga Amapola Garrido se'n fa ressò d'aquest ball de noms, per anomenar la ciutat fundada per Jaume I un 20 de febrer de 1274 (734 anys ens contemplen!), al seu magnífic blog.

Aquest primer aniversari de la recuperació oficial del topònim ve a coincidir amb l'inici de l'Any Jaume I ja que, el proper dissabte, anem a celebrar tots plegats el vuité centenari del naixement del pare de la nostra ciutat i de tots els valencians, és a dir, els 800 anys del natalici (1208) del monarca fundador de Vila-real i del Regne de València.


Des del BLOC Nacionalista Valencià de Vila-real hem organitzat una xarrada de Vicent García Edo, professor de la Universitat Jaume I i un dels millors especialistes i conéixedors de l'època foral, per a les 19,30 hores del mateix dissabte, dia 2 de febrer, al Casal del Bloc de Progrés Jaume I de Vila-real, al carrer Solades nº 10 (vora la Séquia Major).

DEMOCRÀCIA TRANSPARENT?

Portem molts anys de democràcia i tot fa pensar que als partits majoritaris no els interessa gens la societat civil, a no ser que hi haja la possibilitat, com a mínim, de conduir-la i, per suposat, de manipular-la.

A Vila-real hi ha un Consell de Participació Ciutadana -cosa plaussible d'entrada-, integrat, majoritàriament, per representants dels partits polítics (cosa que, en principi, no podria ser d'altra manera si es volen respectar les majories que donen el comicis municipals, però que, a llarg termini, sembla un ens reiteratiu) i, fins i tot, per vells coneguts de la política local amb certa querència cap als escons municipals que, en principi, semblen impassibles a l'escepticisme que provoca tota institució de caràcter consultiu amb resultats, fins ara, ben modestos per no dir nuls.

Ara hi ha una associació que reclama retirar l'antena de Telefònica que hi ha a l'avinguda Tàrrega, tot relacionant-la amb l'increment de casos de càncer i d'altres malalties entre els veïns de la zona. Al desembre, el jove Xavi Manzanet era premiat a Mutxamel per La terra promesa, un documental sobre la contaminació de la indústria ceràmica a la comarca de La Plana... Són temes que preocupen els ciutadans, sobre tot, per la manca d'informació i per l'hermetisme dels governs municipals al respecte ja que, normalment, les mocions dels partits de l'oposició solen rebutjar-se a la primera de canvi perquè, quan s'aproven, solen dormir el somni del justos (o dels injustos) als arxius i caixaleres de Ca la Vila... I com a mostra, un botó:

L'Ajuntament de Vila-real i tots els governs en general, tenen el deure d'informar. Informar o preguntar no és el mateix que alarmar. La ignorància és la patologia me´s propensa a l'alarmisme. El poble té el dret democràtic de saber no solament a què es destinen els diners públics, sinó de saber en quines condicions vivim: quins nivells de contaminació hi ha a l'aire que respirem, quantes antenes -legals i il·legals- conformen el parc tecnològic del municipi i on són ubicades... quins projectes mediambientals s'estan confeccionant al respecte (independentment de les artístiques exposicions fotogràfiques i els altruïstes simpòsium per salvar l'Amazones que es fan cada any a la nostra ciutat), etc. Estar informats no ens farà ser més feliços, perquè el pesimisme sol ser cosa d'optimistes ben informats i la realitat, sempre crua, sol superar en intensitat a la ficció.

La millor pedagogia per informar els ciutadans és fer els plenaris a hora de persones, és a dir, quan tots els conciutadans -treballadors o no, que així ho desitgen- puguen presenciar els avorrits plenaris (sobre tot quan no hi ha debat)... independentment de l'escàs nombre de ciutadans que, normalment, solen acudir (alguns afirmen que, almenys a Vila-real, la gent igual no aniria encara que convidaren a berenar). Ara, si professionalitzar la política significa augmentar els salaris dels regidors, disminuir les hores presencials a Ca la Vila i augmentar l'hermetisme de cara als ciutadans l'únic que, potser, s'aconseguirà és acabar de consolidar el partit majoritari: els dels escèptics partidaris de l'abstenció.

Aquesta vesprada, a partir de les 20 h., un plenari de l'Ajuntament de Vila-real tractarà d'aquestes coses... Potser -i tant de bo m'equivoque!-, d'això es tracta perquè, probablement, és el que ens mereixem: una societat civil al llimb, uns sindicats de treballadors representats per polítics apoltronats i un electorat mentider a l'hora de les enquestes d'uns i d' altres. Per damunt de la butxaca hi ha el cor... el vot intel·ligent, però, és una cosa superior de la ment i la democràcia, simplement, és el sistema polític menys dolent inventat per la burgesia liberal durant el segle XIX; durant el segle XX s'ha aprofundit en la democràcia, però la filosofia política i la participació han estat substituïdes per l'economia en general.

EL BO, EL LLEIG I EL DOLENT

El bueno, el feo y el malo (1966) és un dels millors i més populars spaghetti westerns del director i guionista italià Sergio Leone encara que, personalment, el que més recorde és la música d'Ennio Morricone... Ja no sé si el bo era Clint Eastwood, el lleig Lee Van Cleef i el dolent Eli Wallach... o a l'inrevés.

Però com no sóc cap expert en cinema ni en imatge, hauré de contar-vos que algú m'ha fet reparar en les semblances físiques que hi ha entre els tres personatges de la il·lustració, és a dir, entre el bo de Paquirrín (a qui la premsa del cor no deixa viure: no confondre amb Santi Cazorla, el futbolista amic de Melendi), el lleig d'Ignasi Clausell (diuen que el portaveu del PP a l'Ajuntament de Vila-real calladet estaria més guapo, supose que sense voluntat de censura) i el dolent de Jorge Javier Vázquez (que va tacant de tomaca tot el que replega pel davant). Però jo afegiria que també hi ha semblances psíquiques.

D'entrada, pense que Ignasi Clausell no és ningú (Vila-real és una ciutat de 50.000 habitants però amb connotacions de poble, perquè ací tots ens coneixem) ja que pel seu tracte, almenys respecte a la meua persona, no tinc res negatiu a dir. És més, he discrepat políticament quasi tots els dies amb ell i sempre ens hem saludat cordialment o, almenys, així m'ho ha semblat -que conste que sóc sincer i que tampoc tracte ara de competir en tarannà amb ningú-... potser perquè no és rencorós, ignora l'etimologia de moltes paraules, la gramàtica de les oracions, pateix d'alzeimer o, simplement, perquè al ser de Matemàtiques pensa que té dret a usar la sintaxi d'una forma totalment particular, original i, fins i tot, novedosa.

Per tant, psíquicament pot ser igual de bo que el Paquirrín i físicament tenir el cor igual de gran, malgrat tot. A més, tots dos viuen de la política; el primer de la municipal de Vila-real, fent de portaveu de l'equip de govern del PP, i el segon de les cantades flamenques, amoroses, però també polítiques de sa mare (la Pantoja).

Però, per una altra banda, Ignasi sempre ha estat un exagerat a l'hora de parlar off the record, davant i fora de micròfon: ara que es dedica a la política i abans de!

Ignasi no és gens polític, malgrat tot, ja que com a regidor o concejal sempre està innovant, tot allò que fa el seu partit sempre és lo nunca visto! (potser perquè, de vegades, acaba sent traït per la consciència i reconeix, sense adonar-se'n, la política virtual de promeses, primeres pedres i poques realitats tangibles que porta a terme el seu partit, almenys a Vila-real), qualsevol cosa quotidiana és al seu ulls l'octava meravella mundial, un projecte a quatre o vint anys es transforma en una realitat material en arribar a la seua retina, una vaca normal i corrent era un miura durant el seu mandat com a regidor de festes, un porrat popular tradicional amb cacaus i tramussos acabava venent-lo a la premsa com un àpat de la nouvelle cuisine française, el coure és or a les seues mans, l'artesania esdevé art al seu discurs, la corba de l'avinguda de França (que avui 25 de gener encara fem els vila-realencs quan arriben davant de l'estació per salvar el magatzem de Cabrera i les obres que encara estan fent a l'altura del de Ramos) estava aliniada al ulls d'Ignasi fa més de quatre anys (tinc com a testimonis els tertulians i oients d'Onda Cero), anunciar la restauració d'un llibre en lloança de Felip V el mateix 12 de gener de 2006 quan s'acomplien 300 anys exactes de la crema i saqueig de Vila-real per les tropes d'aquest rei nefast per tots els valencians (excepte per a Ignasi Clausell, regidor d'Arxius i Biblioteca, com va quedar demostrat), una plica tancada amb pseudònim i lema en un Certamen Literari municipal s'obri com si fos correu privat a mans d'Ignasi, 900 euros al mes és un salari digne per a un regidor municipal d'una ciutat de 50.000 habitants (i amb això pot comprar-se una VPO de les que construeix el PP, tindre 7 ó 8 fills, un xalet i un descapotable...). Pregunteu, ara, quines coses sol afirmar Jorge Javier Vázquez a la Tomatina de Telecinc (a mi m'han contat que el mateix, però en comptes de parlar d'una ciutat i de política, al Tomàquet parlen dels ciutadans de l'estat i de sexe, tot especulant amb el llenguatge). Se semblen o no se semblen?

Bé. La goteta que ha fet vessar el vas de la paciència personal del que subscriu, ha estat aquesta nota de premsa oficial (amb membret de l'Ajuntament de Vila-real) en castellà -que us transcric a continuació- que publicava avui el Levante de Castelló:

"Ajuntament de Vila-real. COMUNICADO.
DECLARACIONES DEL CONCEJAL DE ARCHIVO, IGNASI CLAUSELL, RESPECTO A LOS PAPELES DE SALAMANCA
En relación con la nota de prensa aparecida en los medios de comunicación sobre los papeles de Salamanca de Vila-real, el concejal del Archivo, Ignasi Clausell ha manifestado lo siguiente:
Esta es una cuestión ya vieja y superada. Desde 1999 la Generalitat Valenciana esta (sic) catalogando, microfilmando y digitalizando los papeles de Salamanca de toda la Comunidad Valenciana. Actualmente, el acceso a los papeles de Salamanca se puede hacer desde el portal Pares del Ministerio de Cultura. El Archivo Municipal de Vila-real, desde la década de los años 90, tiene a disposición de los investigadores un inventario con la documentación de Vila-real que hay en Salamanca y ya han sido muchos los investigadores que han solicitado este inventario. Prueba de ello son libro(sic) como el de Domingo Font Pitarch y Antoni Pitarch Font, secretario local del Bloc, Vila-real al temps de la República, o artículos como Penya Artística Obrera: Teatre proletari a Vila-real, publicado por Domingo Font en la revista Font, dirigida por Pasqual Batalla.
Clausell ha indicado también que desde el 14 de diciembre del 2006 el Archivo Municipal ha solicitado la digitalización de los 487 sumarísimos incoados a vila-realenses entre 1938 y 1939, que se conservan en la Subdelegación de Defensa de Castellón y que el gobierno socialista del presidente José Luis Rodríguez Zapatero pretende trasladar al Centro de Documentación de la Guerra Civil, que se quiere hacer en el Valle de los Caídos.
24 enero 2008"

Al respecte, només haig de dir que per confeccionar el treball sobre la República, amb pròleg de l'arxiver Vicent Gil (com a testimoni), tant Domingo Font com jo mateix ens limitàrem a consultar documents de l'Arxiu de Vila-real i de l'hemeroteca i Arxiu de Castelló de la Plana. Una altra cosa és que el senyor arxiver, i amic, Vicent Gil haja aconseguit pel seu compte algun document dels custodiats a Salamanca, però això no té res a veure amb la moció del Bloc reclamant la devolució dels papers, ni amb la roda de premsa conjunta amb Pasqual Batalla on hem demanat que, mentre arriben els papers físics, es pengen els documents digitalitzats a la web de l'Ajuntament de Vila-real o a la particular de l'arxiu municipal.

La resta, que si Zapatero, que si Rajoy, pense que sobrava... Ignasi Clausell té pendents molts cursos de solfeig, li queden moltes hores d'afinar per atinar en el què diu. De moment els vots li han donat molt de poder, però el que la intel·ligència no dona, Salamanca no presta... I a dia d'avui, 25 de gener, a Vila-real no n'hi ha cap paper oficial del Archivo de la Guerra Civil de Salamanca (el portal pares, per una altra banda, és una web del Ministeri de Cultura, però no és la de l'arxiu de Salamanca).

S'agafa abans al portaveu del PP de Vila-real que al cojo Manteca. Adéu Ignasi, posa't crema al nas o acabaràs socarrat com els vila-realencs del 12 de gener de 1706, aquelles 253víctimes tant ignorades per la ignorància!

SALAMANCA: VOLEM ELS PAPERS DE VILA-REAL

Aquest matí, he tingut roda de premsa -com a Secretari Local del BLOC- al costat de l'amic i regidor Pasqual Batalla. I com, malgrat la meua inexperiència política (7 mesos de regidor i alguns anys com a Secretari Local), pense que tinc alguna noció de com funciona l'Ajuntament de Vila-real de cara a la premsa -i no vull ser innocent, però tampoc malpensat- haig de dir-vos que no m'ha sorprés gens ni mica que, l'únic dia que el BLOC de Vila-real té assignat per aquests menesters, hi havia 4 rodes de premsa més. Conclusió: si el BLOC (tercera força municipal local, provincial i amb dos parlamentaris autonòmics) ja ix poc en blanc i negre, només falta que des de Ca la Vila "tot siguen facilitats"... Demà, com sempre, 6 centímetres quadrats d'informació a la premsa comarcal, i prou!

De tota manera, com les noves tecnologies avancen que és una barbaritat, vaig a usar aquest invent diabòlic per comentar-vos de què va l'assumpte perquè, de veres, és una temàtica apassionant per tots els amants de la història i la cultura.

L’origen d’aquest Arxiu es troba en l’ordre de 29 de maig de 1937 per la qual es creava la Delegación de Asuntos Especiales que depenia directament de la Secretaría General del Jefe del Estado i tenia com a missió replegar la documentació relacionada amb la prohibida i perseguida masoneria (a Vila-real hi havia la Lògia Masònica Sol Naciente que tenia la seua al Cassino Republicà del carrer Major). El 1938 es crea, dins el Ministeri de l’Interior del govern franquista, la Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos amb la missió de recuperar, classificar i custodiar, la documentació procedent d’entitats i persones pertanyents al bàndol republicà, susceptible de suministrar al Estado información referente a sus enemigos. L’Arxiu d’aquesta delegació seria conegut amb el nom de Sección Político – Social... Enfi, que l'expoli documental practicat per l'exèrcit franquista a tots els racons de l'Estat ha conformat El Archivo de la Guerra Civil ubicat a Salamanca (lo que Salamanca no da... ho pot donar la democràcia).

L'estiu de 2005, un any després d'aprovar-se la moció del BLOC sobre la recuperació dels papers de Vila-real custodiats a Salamanca, vaig tenir l'oportunitat de visitar aquest curiós arxiu i realitzar una activitat reivindicativa, amb l'amic Miquel Notari, consistent en enganxar -a la paret exterior de l'edifici- un full amb la llegenda VOLEM ELS PAPERS DE VILA-REAL. Vàrem poder observar algunes males cares dels indígenes del lloc (la polèmica amb Catalunya era vigent), però també mostres de curiositat per part dels turistes i, fins i tot, de recolzament d'alguns col·lectius de les autonomies mediterrànies...

Resumint, per no fer-ho llarg, ací teniu còpia de la proposta del BLOC de Vila-real a l'equip de govern municipal:

"L'Ajuntament de Borriana ha demanat al Ministeri de Cultura, amb caràcter d'urgència, un conveni per poder publicar a la web municipal de la ciutat germana els textos digitalitzats conservats a l'Arxiu de Salamanca que fan referència a la seua ciutat.

El BLOC de Vila-real ja va presentar una moció demanant els Papers de Salamanca, amb registre d’entrada de 7 de maig de 2004, que va aconseguir l’aprovació del Ple Municipal de Vila-real, al juny del mateix any, per 10 vots a favor (dels regidors del BLOC, PSOE i EU) i 11 abstencions (PP). Amb aquesta moció del Bloc Nacionalista Valencià de Vila-real s'aprovà sol·licitar, per part de l'Ajuntament de Vila-real, tota la documentació que legalment ens correspon si ens atenem als acords del Consell de Ministres (de 15 de març de 1995) o, més recentment, a l'aprovació del retorn dels papers de Salamanca a d'altres comunitats autònomes, cosa que -des del BLOC- considerem un greuge comparatiu si el Govern Central no adopta el mateix procediment amb la documentació dels valencians i dels seus municipis.

Arribats al 2008, i després d'uns anys de desídia i desinterès per part de l'equip de govern municipal de Vila-real (PP) i la apatia del govern central del PSOE a Madrid, pensem que, per un acte de justícia i coherència, és arribada l'hora d'exigir, com a mínim, les mateixes reivindicacions que des d'altres municipis com ara el de Borriana, governats pel mateix partit que a Vila-real (PP), s'han fet.

Per tant, mentre seguim esperant, però sense renunciar en cap moment, al retorn material de la documentació confiscada a Vila-real pel govern franquista, demanem a l'equip de govern municipal de l'Ajuntament de Vila-real que mamprenga les accions adients per fer possible, de moment, que les noves tecnologies en avancen, en format digital, allò que ens neguen en paper, és a dir, la possibilitat de penjar a la xarxa, en format digital, tota la documentació relativa a Vila-real que es conserva, encara, a l'Arxiu de la Guerra Civil de Salamanca.

Exigim de l'Ajuntament de Vila-real que faça efectiu el compromís de la sessió plenària del mes de juny de 2004 i, amb caràcter d'urgència, demane permís al Ministeri de Cultura per exposar tota la documentació de Vila-real a al xarxa, de la mateixa manera que ho han fet els seus homòlegs de Borriana.
Vila-real a 23 de gener de 2008".

P.D.- Venint cap a casa, he pogut escoltar a la ràdio la proposta d'atorgament dels Premis 20 de Febrer (Vila-real 2008) a Enric Arenós (humorista gràfic), Xavier Manzanet (periodista), al CEIP Cervantes i la publicació local Cadafal. A tots, l'enhorabona per anticipat ja que tots es mereixen aquesta distinció del municipi!


..................................................................................
AFEGIT DEL DIVENDRES, 25 DE GENER A LES 15 H:

VILA-BRUTÍCIA

Diu l'amic Paco que sóc prolífic. El meu psicòleg personal també opina que m'estic enganxant al blog i que deuria de visitar-lo més a sovint. Però l'estat local de l'aldea global o, si voleu a l'inrevés, l'estat global de l'aldea local em reafirma, almenys, en el dret a la denúncia pública mitjançant la paraula escrita, clar i valencià, és a dir, en l'exercici epistolar del pataleig -com en dirien els castissos, els que esmorzen bocadills de jamó i ques...

Resulta que, entre d'altres adiccions i patologies pròpies afegides, hi ha la lectura de premsa en paper i, el que és pitjor, la compra de diaris... Cada 15 o 20 dies, quan el paper no em deixa veure els arbres ni el bosc de la xarxa, procure practicar el reciclatge tot peregrinant fins un contenidor pròxim que hi ha a la cantonada del pis on visc (gràcies a la generositat d'un banc que em lliurà el capital necessari per adquirir-lo a canvi d'una minsa quota mensual, altrament anomenada hipoteca) i que, sempre, sol estar a vessar perquè el fem s'usa, darrerament, com a reclam turístic al meu poble...

Perquè, com ja va dir l’Estellés, l’inoblidable Vicent Andrés, el meu poble sí que té riu i té unes nobles ruïnes (una plaça porxada del segle XIII, mutilada per la barbàrie política al segle XX i al XXI si algú no ho remèdia), per les estretes voreres caguerades canines, per Nadal pilotes i coques fines, pastissos de glòria i, des d'enguany, unes natilles tocades d’aiguardent rebatejades amb el nom de postre de Sant Pasqual, també hi ha pasqualets a les sucreries, pilotes de frare i taronges penjant, fum al cel, taulells al terra, bajoques al llimb, però de melons de tot l’any mai ne falten, ni manquen...

Al meu poble hi ha Ecoparc, unes poques papereres i una empresa encarregada que no neteja les voreres, perquè això de la limpiesa ho porta molt malament FOBESA i el ciutadans estan alarmats perquè, al contracte actual, diuen que no entren els contenidors soterrats... i només buida els contenidors el dia que està encertada, perquè quan la punteria falla enramada assegurada... Hi ha carrers de vianants i molt poca gent incivilitzada, però deixen fem pels carrers com si en foren una gentada. També hi ha regidors del ram que pressumeixen d'ésser de primera, sobretot quan parlem de futbol perquè la resta és de tercera...

A que se nota que encara me dura l'alegria de dissabte? Sí, perquè és depriment no trobar mai un contenidor buit per al reciclatge de paper, ni un carrer net, ni un parc en condicions per prendre l'aire, llegir o deixar córrer els xiquets... els del psicòleg, per exemple.

La brutícia és real, és de veres. I per això molts conciutadans, enganxats pel tema virtual, afirmen que viuen a Brutícia-real, és a dir, a Vila-brutícia, una ciutat de 50.000 habitants que a partir del proper 30 de gener reivindicarà en FITUR el paper turístic de la brutícia, supose.

A VILA-REAL, FUTBOL CUM LAUDE

El Vila-real Club de Futbol va obtenir, anit al Camp del Madrigal, una victòria cum laude davant el València (3-0, però n'haurien pogut ser 4, 5, 6, 7... si tenim en compte pals i ocasions) que només va posar a prova Diego López amb un potent xut des de lluny de Baraja, aquell que quan arriba la nit saca la navaja, com Marchena... quina màquina de protestar i pegar patades... Tots els aficcionats de l'estat ho varen poder comprovar mitjançant La Sexta, una tele que, potser, dedica quasi tants minuts al Vila-real com al València (a Canal 9, però, encara no han aprés que la tele serveix per guanyar eleccions, no partits de futbol... però tot arribarà).

Mai sabrem si el València va jugar malament, o no va jugar, degut als problemes que arrossega des de l'inici de temporada, perquè els seus grans jugadors no varen estar encertats o perquè -totes les opinions són subjectives-, realment, el Vila-real és molt millor equip, té molta més qualitat, va posar tota l'actitud que s'ha de posar sobre el terreny de joc i, finalment, Pellegrini (que ahir també va abandonar el perfil passota de Polo de Bernabé i va tornar a encertar amb l'alineació i els canvis) li va guanyar la partida a Koeman.

I la victòria va ser cum laude, entre altres raons, perquè anit se va doctorar, definitivament, el jove Bruno, el crack d'Artana que va ser omnipresent en totes les accions. Tots els de groc van ratllar a gran altura però, una vegada més, Cani ha confirmat el seu estat de gràcia i que, hui per hui, és imprescindible al centre del camp per crear joc ràpid al costat de Senna (Mavuba va començar nerviós, però va entonar-se ràpidament) i combinar amb el geni de La France (Robert Pirés sempre apareix contra els grans), sense oblidar Cazorla que és un dels millors de l'equip. Davant, com sempre, la fam de gol de Nihat i la classe de Rossi que, justament, haurien pogut aconseguir una golejada d'escàndol de materialitzar tots els pals i les nombroses ocasions de gol.

També ajuda a superar la xicoteta crisi de joc (que Pelegrini s'havia encabotat en negar) la confiança defensiva que dóna un gran porter com Diego López que es mereix la titularitat (sense desmeréixer a Viera), la reaparició de Javi Venta que sempre ho dona tot (es rumoreja que Sergio Ramos no va voler fitxar pels grocs per la por d'anar-se'n a la banqueta), la tranquilitat de Cygan, la classse de Capdevila (amb gol inclòs) i la rapidesa de Godin (quina defensa podem tenir la temporada que ve amb Gonzalo, Martín Cáceres i Fuentes!!!).

Ara, la qualitat al ralentí no és qualitat. El Vila-real ha de jugar, sempre, ràpid (com anit), pressionant el contrari quan perdem el baló (com anit), combinant al primer toc (com anit) i llançant a porta sempre que es presente l'ocasió (com anit), no volent entrar dins de la porteria amb la pilota jugada com s'ha fet a d'altres partits que, en principi, semblaven més fàcils...

El partit d'anit, potser, ha estat un dels més complets que se recorden i se recordaran al Camp del Madrigal... És per això que us deixe, a continuació, un Dossier en Groc 3.0 que es una manera d'anomenar aquest recull de premsa, per ordre alfabètic i en format jpg perquè pugueu arxivar-lo, sobre el futbol cum laude d'anit al Madrigal de Vila-real:

MANIQUEÏSME ELECTORALISTA

Sempre som en campanya electoral, però ara més que mai després de la darrera sessió del Consell de Ministres Rosa, l'anunci de Zapatero per al 9-M, la nominació de Gallardón per abandonar la Casa Blava...

Torna el blanc i el negre, el ying i el yang, el bé i el mal, el PP i el PSOE... I els grisos? Els grisos sempre han existit, als temps del franquisme eren els maderos, la Policia Nacional d'aleshores. Ara els grisos, encara que no existeixen mediàticament, són la majoria de polítics que usen el maniqueïsme com a tàctica electoral. Ni cas!

Cadascú, de moment, encara és lliure de votar, no votar, o votar en contra de... però més que votar a favor dels transvassaments o de les desaladores, de l'anticlericalisme o de la Religió Catòlica obligatòria, de l'organització terrorista ETA o del retorn dels GAL, de l'independentisme o del nacional-catolicisme, del celibat o de l'orgia sexual comunitària... a molta gent ens agradaria votar pel retorn del sentit comú i de les polítiques reals -no virtuals- de consens en els temes fonamentals: per exemple, a favor d'un Pacte per l'Ensenyament -com han fet els francesos, molt abans de Tsar Kosí i Carlabruní-, per l'Aigua (per què no combinar xicotets transvassaments amb desaladores?), per la Pau i la LLibertat, en definitiva per la Democràcia amb majúscules...

Fora del bipartidisme, els partits nacionalistes poden ser decissius a l'hora de posar una miqueta de seny, és a dir, del trellat com diuen al meu poble. Potser discrepeu, però cada dia en són més els que, davant un sistema de llibertats consolidat pel club de la Unió Europea, valoren més els tripartits malavinguts que les majories absolutes asfixiants, com ara les anteriors de Felipe González o els darrers quatre anys de José María Aznar.

SANT ANTONI I L'AGENDA DEL DIMONI

Vivim estressats. Si els dies foren de 30 hores, de segur que encara ens mancaria temps per poder anar, visitar, xarrar, llegir, caminar o acabar tot allò que hem de fer, volem fer o que volen que fem...

La setmana de Sant Antoni, la setmana dels barbuts, arriba prou carregadeta. En primer lloc, tenim la matxà de dimecres... però enguany, a més d'una i d'un, ens coincidirà amb una cita al camp del Madrigal. Els que encara esteu criant i teniu fills menuts de segur que teniu el panorama més complicat que tots aquells que vàrem fer els deures als temps de joventut. Sóc Antoni (de nom oficial al DNI, malgrat totes les errades i tots els llocs oficials on s'encaboten en escriure'm el nom en castellà), sóc fervent seguidor de la Matxà de tota la vida, però també sóc futboler i, malgrat tenir la sang roja -com tothom-, m'agrada que el groc, el Vila-real Club de Futbol guanye (açò ho ha fet molt sovint) i jugue bé (els darrers partits no ha pogut ser) fins i tot als entrenaments (de segur que entrenen tots els jugadors del planter?, perquè a més d'un se li ha oblidat córrer i lluitar pel baló)... res que s'ha d'eliminar el Recre per seguir endavant en la Copa del Rei.

El dijous és el dia gran de Sant Antoni i a Betxí, el meu poble des del punt de vista laboral, és festa grossa i, per tant, tinc tot el dia per celebrar una onomàstica -en aquest cas- heretada per línia paterna d'una família on només hi havia Antonis, Antònies, Vicentes i Vicents... perquè un pertany a la generació de les onomàstiques, a una infantesa on no n'hi havia aniversaris, ni ciris, ni regals, ni xocolata, ni tortà... tot es concentrava, modestament, El dia del Sant. A Vila-real Sant Antoni també és un Sant de molta tradició... Per cert, si us interessa la temàtica etnològica, al Casal Jaume I de Vila-real (C/ Solades, 10) hi ha prevista una conferència d'Àlvar Monferrer -el Joanamades de Castelló- per a les 19,30 hores, és a dir, mitja horeta abans del Vila-real/Recre, sota el títol de Sant Antoni, Sant valencià.

El divendres també em perdré la conferència de Carlos Taibo (professor de Ciència Política de l'autònoma de Madrid i autor de Nacionalismo español: esencias, memoria e instituciones que us recomanva uns dies enrere) al casal Jaume I de la Vall d'Uixó i, per suposat, l'actuació de Berto -el nebot de Buenafuente en la ficció- a l'Auditori, ja que seré al meu poble laboral a l'acte de lliurament dels Premis Vila de Betxí en condició de membre del Jurat del premis literaris.

Disssabte, a les 22 hores torna la competició futbolística -esperem que també el futbol- i l'emocionant partit de rivalitat entre els equips que viuen més aprop, disputant-se tres punt del Campionant de Lliga, oficialment, i l'honor de ser el primer equip de la Comunitat, com diu algun coent de Canal9-TVV...

Moltes temptacions culturals per a la setmana de Sant Antoni perquè, segons sembla, l'agenda sempre la carrega el dimoni.

Empreses dictatorials

L'empresa és una dictadura. L'any nou no ha començat amb massa alegries: la taronja no funciona, el taulell continua constipat (a Vila-real es parla, i molt, d'acomiadaments sonats de treballadors i dirigents), els salaris pugen mínimament, la cistella de la compra es dispara i els polítics -que no La Política amb majúscules- continuen jugant al joc de la crispació i tirant-se les culpes uns als altres davant la propera confrontació electoral.

L'empresa és una dictadura no és una frase meua, ho diu Koldo Saratxaga, un gurú de l'economia, ex gerent de l'empresa Irizar i, ara, després del seu èxit en la praxis, dedicat a l'assessorament empresarial

Aquest senyor parla de la democratizació de l'empresa, d'establir un màxim de quatre nivells salarials, del repartiment equitatiu del 30% dels beneficis i un comportament ètic que obligue a tots a la transparència. A més sosté que el model piramidal creat ara fa un segle suposa un desperdici ingent de capacitats i energies (també als partits polítics, on tots tenen que fer la pilota al líder i on els interessos partidistes quasi sempre van pel davant dels interessos generals... açò ho he afegit jo mateix).

Es tracta, en definitiva, de creure en les persones i de treure el millor de cadascuna d'elles com a element diferencial i valor afegit. L'empresa del futur és la de la innovació, la creativitat i el coneixement i això exigeix que els treballadors siguen partíceps reals del projecte i, per tant, se senten motivats.

L'empresa és un dels estranys reductes de la dictadura que s'han quedat en les societats democràtiques i està demanant a crits transformar-se en un espai de llibertat i de bennestar. La paraula empresa l'hem de substituir per la d'organització, abolint termes i paraules discriminatòries com ara planter o plantilla, recursos humans o gestió personal... s'ha d'explotar les màquines i mimar a les persones. S'ha de trobar nous líders. Els caps de l'empresa se senten agobiats de treball perquè no volen cedir poder de decissió i tenen por -són humans- i, tal vegada, per això, segueixen dedicant-se a controlar enlloc de concentrar els esforços en estimular, facilitar i responsabilitzar...

Massa bonic? Massa utòpic? Us convide a llegir l'article complet que publicava, dijous passat, El País.

HOMENATGE ALS DIFUNTS DE 1706

Vila-real va patir el embats de la cruenta Guerra Civil i una llarga postguerra de privacions i repressió. Vila-real va patir el greu incendi del Cinema de La Luz (27 de maig de 1912) amb quasi setanta víctimes (els meus avis paterns, junt al meu oncle Vicent de bolquers, hi eren presents a la tràgica sessió). Vila-real va patir els embats de les Guerres Carlines i de la Guerra del Francès (a partir de maig farà tot just 200 anys)... Vila-real, com la majoria de pobles de la nostra geografia, ha patit moltes tragèdies en les quals els nostres avantpassats han estat víctimes.

Totes aquests tragèdies s'han de commemorar com cal per honorar els conciutadans que ens han precedit, però cap de totes elles va concentrar la crueltat del fets del 12 de gener de 1706 (pel nombre de víctimes, quasi el 10% de la població) en un espai tant reduït de temps (tres o quatre hores d'una freda vesprada de gener). A més, les conseqüències d'aquells fets, en principi tan llunyans, encara perduren: Dret Civil Valencià (s'està recuperant en aquest moments amb el nou Estatut), recuperació i consolidació del topònim històric Vila-real (que en molts llocs oficials encara s'empra malament, malgrat l'oficialitat), manca de pes polític de la ciutat de Vila-real, etc.

Des d'ací, un record per totes les víctimes de totes les guerres i, en especial, un senzill homenatge als 253 vila-realencs morts el 12 de gener de 1706 a mans de les tropes borbòniques del comte de Las Torres.

SOCARRATS PEL CENTRALISME

Ara fa, tot just, dos anys commemoràvem (no celebràvem) a Vila-real el tercer centenari (300 anys) del dia més trist de tota la nostra història (mai havien mort 253 vila-realencs en una sola vesprada ni moririen, per sort, mai més tanta gent en tant poc de temps): el 12 de gener de 1706, amb la inauguració d'una exposició que vaig tindre l'honor de comissariar, ja que el muntatge girava al voltant d'aquells fets i, sobre tot, al voltant d'una publicació pròpia feta exprofesso (1706. La guerra de successió a Vila-real), és a dir, com una mena de catàleg (ja sé que, normalment, sol ser a l'inrevés, però aquesta vegada les coses van anar així).

Després, a nivell local de Vila-real, hi hagué altres publicacions com ara un monogràfic de FONT i una publicació d'iniciativa privada (Ara fa 300 anys).

L'any passat, amb el 300 aniversari de la Batalla d'Almansa (vam tenir l'humor d'acompanyar alguns amics vila-realencs i betxinencs per trafegar el camp de batalla tres segles després) va arribar l'excel·lent publicació de Joan Francesc Mira (Almansa 1707, després de la batalla) amb exposició itinerant inclosa i, al novembre, s'editava una obra en castellà de Carlos Taibo (Nacionalismo español: esencias, memoria e instituciones) que, agosaradament, us recomane.

Enguany és el vuité centenari del naixement de Jaume I (1208-2008), el fundador del Regne de València, i l'obra estrella (també de Bromera, com la de Quico) és la d'Antoni Furió (El rei conqueridor. Jaume I: entre la història i la llegenda).

L'Associació Cultural Socarrats de Vila-real juntament amb Acció Cultural del País Valencià, com cada any, organitza la cercavila d'homenatge a les víctimes de les tropes borbòniques el proper dissabte, 12 de gener, a les 19 hores, així com un interessant recital de poemes patriòtics al Casal Jaume I.

Ara més que mai, és temps de plantar cara al centralisme autonòmic i estatal que vol tancar TV3, margina l'eix mediterrani a l'hora d'invertir en infrastructures (AVE, autovies, sanitat, ensenyament, agricultura...), malbarata els diners públics en propagandes institucionals als seus mitjans de comunicació propis o afins que, en el fons, només difonen missatges partidistes d'uns i d'altres (el del got d'aigua dolça i salada a nivell autonòmic i qualsevol d'aquells que emet el govern de Madrid posant-se al nostre lloc)... I si algú encara teniu dubtes de la coalició nacionalista espanyola (PPSOE), pregunteu-li a Joaquín Leguina (ex-president socialista de l'autonomia madrilenya) per què demana un pacte post-electoral a l'estil alemany.

Què ens passa valencians? Seguim amb les actituds meninfotistes que tant de mal ens han fet als darrers 30 anys o és l'hora de dir prou? Diguem prou! Prou de PPSOE nacionalistaespanyol que, seguint la tradició encetada ara fa 300 anys i més (Comte Duc d'Olivares, Felip V, monarquia borbònica, dictadura franquista...), margina el País Valencià i tots els ciutadans que habiten aquestes terres.

EL NIÑO I LA XIQUETA

Com resulta que, després de passar uns dies fora (no us conte la ruta perquè l'enveja és mala companyera de viatge...vinga us adjunte una foto com a pista), vaig entrar en depressió futbolística només arribar a casa (dissabte, 5: 3-0, molt mal!!!) i, a més, m'havia declarat en rebeldia legal contra l'Administració de Loteries de l'Estat, negant-me a comprar ni una mínima participació de la loteria del Niño, ja que, per suposat, no vaig rascar res el dia 22 de desembre (no sóc de la Bona Sort però, que conste, tampoc jugava 10 dècims, ni molt menys) i tampoc no sé qui és, realment, el Gran Hermano que, diuen, governa el món, ens vigila i ens controla... m'ha desconcertat que avui tots parlen del mateix tema: El Niño i la Xiqueta!

Algú me sabrieu explicar perquè tant de rebombori a Castelló capital i a Morella (capital dels Ports)? No serà tot enveja? Vosaltres mateixos!

CARBÓ GROC

Bony any a tothom. Aquest primer post del 2008 vol ser constructiu, obert a l'esperança i carregat de regals i presents dels Reis d'Orient per tots els vila-realencs i lectors en general...

Però, any nou, futbol vell. Sistema Pellegrini: lents i pel mig, mai per les bandes. Molta possessió del baló i poca efectivitat. Molta tècnica, poca agressivitat, poca alegria en el joc... El tema no és nou: llevat de la victòria a domicili contra el Getafe que va maquillar una mica la crisi, el Vila-real C.F. d'enguany no enamora.

No estem parlant de números (en aquest moment quarts en Lliga i vius en UEFA i Copa del Rei, sí; però, per quants de temps jugant com anit?), sinó de joc. L'efectivitat de Rossi i Nihat en atac ha amagat la debilitat defensiva amb un Ángel que no acaba, un gran central que havia de tornar per Nadal, com l'Almendro (Gonzalo Rodríguez), però encara no hi és; un Josico imprescindible a qui no li s'ha buscat o no li s'ha trobat substitut, una davantera amb dos homesgol clars (Rossi i Nihat) i davanter centre clàssic (Guille) i una excessiva quantitat de mitgespuntes que, a l'hora de la veritat, són uns artistes amb el baló als peus i unes mongetes de la caritat quan el perden...

Potser la culpa no és, totalment, de Pellegrini, però no se pot jugar sempre igual quan els contraris canvien a cada partit. El sistema Pellegrini consisteix en jugar igual dins que fora de casa, contra el Barça que contra el Madrid que contra l'Almeria i, en canvi, els contraris ja no se deixen sorprendre per un Vila-real amb molta qualitat i contra el que tots juguen molt motivats...

El futbol, a més de possessió i art, és pressió al contrari, velocitat i agressivitat, és a dir, unes qualitats que... o no tenen els jugadors del Vila-real o Pellegrini no ha sabut exposar-les sobre el camp...

Melcior, Gaspar i Baltasar en han portat carbó futbolístic... Esperem que ens porten coses millors en altres esports i estadis de la vida...