EL CIRC I EL PLURALISME

Fins ara, els apolítics, indecisos, abstencionistes i votablanquistes s'han dedicat a contemplar el món, però, realment, del que es tracta, ni més ni menys, és de millorar-lo.

Tots sabem que la campanya és un circ bipartidista per fer vissible, només, dues Espanyes, dues formes d'entendre la vida, quan tots sabem que l'escenari polític no és en blanc o en negre, perquè al davant hi ha un paisatge a tot color, plural, plurinacional, plurilingüístic...

Més que un o dos debats maniqueïstes, necessitem que l'espectre polític s'òbriga de bat a bat, que s'escolte la veu de tots els racons i territoris, que puguem veure la TV3, Euskal Telebista o la Televisió de les Illes Balears... Que el debat bipartidista entre Rajoy i Zapatero no siga comentat a Canal 9 pels mateixos de sempre, per gent amb ulleres blaves que no veuen més enllà del Miquelet sota l'ombra de les Torres Picasso de Madrid...

Necessitem que el Senat siga, vertaderament, una cambra territorial on s'expresse la veu de totes les autonomies d'un estat plural amb electors conservadors, progressistes, nacionalistes (mesetaris o perifèrics), etc. que tenen visions i solucions diferents per afrontar els problemes que presenta la realitat local, autonòmica i estatal davant un món global sense fronteres...

Un Senat i un Congrés dels Diputats on cada representant del poble s'expresse en la llengua del poble, perquè l'Estat Espanyol encara se pot permetre pagar tres sous de traductors del gallec, de l'euskera o del català al castellà, perquè ja n'hi ha prou d'imposar el castellà al Parlament bicameral (Congrés i Senat) i de destinar funcionaris a les autonomies perifèriques amb l'encàrrec de demanar als indígenes: Por favor, hábleme en castellano que acabo de llegar al destino, quan els Estatuts d'Autonomia dels territoris bilingües declaren la cooficialitat de les dues llengúes.

Ja n'hi ha prou d'amagar la realitat plurinacional i plurilingüística, amb l'excusa de que España se rompe, en un estat on els partits majoritaris, encara, es posen nerviosos cada vegada que es parla de balances fiscals i de transparència...

I si algú parla de canviar la Llei Electoral perquè aquesta siga més ajustada als vots que rep cada partit, efectivament, posem-nos. Si un partit majoritari, digueu-li Y (de Rajoy) o digueu-li Z (de Zapatero) trau a nivell estatal 10 milions de vots i li corresponen uns 160 diputats, per què a un partit nacionalista perifèric (digueu-li C de català o de Convergència) amb un milió de vots no li'n poden correspondre mai 16?

És més. Per què un partit com Ciutadans, que no arriba a Catalunya, ni molt menys, al 5 per cent del vots, té tanta cobertura mediàtica des de TV3 fins els canals privats estatals i un partit com el BLOC (que individualment sempre ha estat fregant el 5%, encara que a València el PPSOE mai ha volgut deixar la barrera autonòmica en el 3% com a Catalunya) a penes ix a Canal 9? És això por, manipulació, abús de poder? Hi ha coses que no tenen substantius ni adjectius per definir-les...

De tota manera, tots sabem que, malgrat el circ i el pa que es mengen els polítics i els fans del bipartidisme durant la campanya, a partir del 10 de març tampoc no canviaran massa les coses: la crisi de la construcció seguirà un parell d'anys, els preus dels cereals i la llet seguiran en alça mentre la P.A.C. de la Unió Europea no desbloquege les actuals quotes a la producció, al País Valencià seguirem estalviant aigua amb el reg per degoteig i en tindrem de sobra per seguir construïnt camps de golf i apartametns... i la gent del PP i del PSOE seguiran sentint-se còmodes parlant en castellà al carrer, als mitjans de comunicació, al Congrés, al Senat, etc. Però, per suposat, faltaria més: sempre tindran un detall per festes, tot cridant allò de Madalena, festa plena, Vítol! o un Visca Sant Paqual, patró de Vila-real!.

A Vila-real ciutat, però, els resultats electorals, tal vegada, no canviaran massa les coses, sobretot de portes endins de Ca la Vila. Què, per què dic açò? Que no us han contat què va passar a l'últim plenari municipal? Doncs, el de sempre.

El món a l'inrevés. Els que manen a Vila-real continuen igual de nerviosos que el primer dia i, en comptes de ser feliços per la seua pírrica i inesperada victòria a les Eleccions Municipals del 2007, continuen criticant a l'oposició i donant canya a destra i sinistra. L'oposició, com és normal, pregunta sobre tot allò del que, en principi, l'equip de govern hauria d'informar i que -potser per inèrcia del final de l'anterior legislatura (on quasi mai s'informava de res)- continua amagant com si tot foren secrets del sumari. Aleshores, el Plenari és un autèntic circ perquè l'oposició pregunta i l'equip de govern critica, mentre les càmeres de televisió ho enregistren tot pensant en els vila-realencs, cada dia més nombrosos, que mai se'ls perden televistats i en diferit...

Fins i tot els de La Sexta s'han mostrat interessats: Sé lo que dijiste en el último pleno (encara que alguns, pel que sembla, no han volgut assabentar-se mai del que, realment, va dir l'autor d'aquest blog la nit del recompte electoral i, per tant, s'equivoquen reiteradament -quin cansament!- en esmentar tantes vegades la bitxa austríaca... però, en democràcia, com vaig dir aquella nit, tots tenim dret a equivocar-nos).

PASSIÓ X CASTELLÓ

M'agrada Castelló!

No és la meua intenció, ni molt menys, fer-li la competència al bo de Raül Puchol que té l'exclussiva en aquestes temàtiques passionals. Però, conciutadans de Vila-real, ho reconec: m'agrada Castelló.

Ja sé que en altres temps era l'exemple del que no s'havia de fer en urbanisme i, fins i tot, el paradigma de poble gran que no havia sabut créixer per proporcionar-se la imatge i l'estructura d'una ciutat a l'ús.

Avui, però, les coses han canviat. Hi ha molts problemes que resoldre, com a la majoria de ciutats que s'apropen, cada vegada més, als 200.000 habitants, però s'han fet moltes coses bé: des de les històriques places i placetes d'Antonio Tirado -el primer alcalde democràtic- fins les actuals rondes i circumval·lacions, el sistema mixt de pàrkings rotatoris i per a residents, la impecable neteja dels carrers, la compatibilització del xicotet comerç amb les grans superfícies (encara que aquestes han arrosegat les sales de cinema cap a la perifèria -vaja quina moda més poc sostenible-, com a tots els lloc), àmplies àrees i carrers per a vianants, infrastructures culturals i de serveis de tot tipus... i moltes coses més que, si no canvien radicalment les coses, tardarem molts anys en aconseguir-les per a Vila-real.

Enveja sana, sí senyor!

Els castellonencs, en canvi, ambiciosos com són, només poden sentir enveja sana per Vila-real en un aspecte (o dos!), però també comprenen que no se pot tenir tot.

Avui, participant plenament de les festes fundacionals de la capital de La Plana, de segur que retrobaré vells amics, joves amigues, ex-companys d'estudis... i, sobtadament, brollarà l'anecdotari de l'ullal dels records. Mal rotllo, bona canya, una romeria dels setanta que començà la nit anterior, una antiga discoteca desapareguda, un indret perdut, un pub que ja no existeix, ni l'Escola de Magisteri, ni el CUC, ni uns estudiants adolescents que somniàvem amb pilotes de futbol i en ser futbolites de majors, malgrat les autèntiques pedrades que li enviàvem al crack Pichi Alonso, el noi de Benicarló.

Madalena, enyorances, figues albardades, però sempre festa plena...

AMB NOTÍCIES DE GURB A BILBAO

Des del partit cum laude contra el València al Madrigal, el Vila-real Club de Futbol s'havia metamorfosat en el personatge invisible d'una novel·la d'Eduardo Mendoza. Empatava o perdia a casa, guanyava amb molta potra fora (a Múrcia, per exemple) o perdia l'oportunitat de seguir en la UEFA per errors propis, falta de caràcter, velocitat i joc per les bandes.

Ahir la cosa no pintava millor i la primera part era una fidel imatge del que havia estat, darrerament, aquest equip tant invisible com el mateix Gurb.

La segona part, però, tornà a reaparéixer el millor Senna, es consolidà la seguretat en defensa (Godín s'ha guanyat el protagonisme merescudament i Gonzalo torna, a poc a poc, a ser el gran central que tots coneixem) i Eguren es reivindicà com el jugador robador de balons que necessitàvem, tot ficant el peu i mostrant l'agressivitat necessària i suficient requerida al futbol d'alt nivell perquè, no cal oblidar-ho, futbol és futbol i sempre consisteix en atacar, defensar i, sobretot, guanyar els tres punts en joc sense maltractar el baló.

La reaparició de Mati-gol, Mati-poc, Mati-prou... que, pel que sembla, vol tornar a ser el passador precís que coneixem al Madrigal (tot esperant el "Mati-gol" xilé), juntament amb la combativitat i eficàcia del Guille Franco i Capdevila i, per fi, el sentit comú de Pelegrini (l'haurà recuperat definitivament?) posant l'imprescindible Cani com a titular, feren la resta... sense oblidar l'inestimable col·laboració d'Osasuna i Depor.

Si algun dia el Vila-real aprén a no perdre punts al Madrigal, és a dir, dins de casa, potser la Lliga ja no serà cosa de dos. Però si enguany ja hem fet tard, bo serà consolidar un lloc de Champions (tercer o quart) encara que siga guanyant fora de casa.

El Vila-real Club de Futbol ha reaparegut. Felicitats!

CAMPANYA

Dijous a la nit, després del futbol i el monòleg de Godoy, vaig saludar cordialment uns companys-rivals, rivals-amics, amics-contraris, del PSOE local que -ves quina cosa!- em van fer vindre a la memòria que havia començat la campanya electoral... és a dir, seguim en campanya com sempre però, això sí, amb la diferència que des de les zero hores de divendres ja es pot demanar el vot per una opció determinada i, el que és més evident i visible, penjar cartells pertot arreu.

Amb la Llei d'Hondt a la mà, tothom sap que a Castelló en trau tres el PP i dos el PSOE, de diputats/des vull dir. En quant a senadors/es, però, encara que el més lògic és un 3-1 a favor dels populars, la cosa és més incerta perquè l'electorat en general no és tant partidista, ni bipartidista, quan li donen llibertat per posar creus i, el que és el millor encara, posar-ne a candidats de partits diferents.

Ja sé que aquestes coses, potser, penseu alguns que està lleig dir-les segons qui... un servidor, per exemple, per allò de ser Secretari Local del BLOC a Vila-real i no sé quantes coses, etc. però no estic parlant-vos de desitjos personals, sinó de dinàmiques generals de la política a nivell de la circumscripció de Castelló.

Però trencar aquesta dinàmica del 3-2 a favor del PP durant més d'una década, no solament depén de l'electorat socialista, sinó de la fidelitat dels votants del BLOC com a tercera força i dels seus socis de coalició electoral (Iniciativa pel País Valencià-Verds) per convéncer l'electorat jove, així com els possibles votants d'Esquerra Unida (molt desunida en aquests moments), que el BLOC, ara per ara, és l'única força amb possibilitats de trencar amb el fossilitzat bipartidisme (immobilisme) dels darrers anys.

Demà a les sis de la vesprada, tots els del BLOC (també podeu vindre els lectors del blog!) anirem a recolzar el candidat ALFRED REMOLAR a la terrassa Brissamar de Betxí, el seu poble natal, perquè ja va sent hora d'aportar una veu valenciana i un aire fred, fresc, al Congrés dels Diputats, encara que només siga perquè els membres de la cambra alta deixen de discutir del sexe dels àngels...

I, sobretot, de marginar aquest racó de Castelló on no tenim desdoblada la N-340 (cas únic peninsular i europeu), ni tenim dissenyat un AVE que ens porte a Europa, ni un tren de rodalies que vertebre el nord de Castelló amb la resta del País Valencià, ni unes miserables ajudes al camp dels cítrics, ni un tractament dels residus i la contaminació mediambiental per complir amb Kioto que no recaiga, únicament, en els nostres empresaris, ni una Llei de Dependència que assegure el futur dels més vells, ni un sistema d'ajuts i VPO per als joves, ni... ni tantes coses pendents que venen prometent-se i incumplint-se tantes vegades per part d'uns (Aznar i el PP no han manat mai?) i d'altres (els darrers quatre anys ha manat la coalició post-electoral PSOE-ERC-IU)...

La pilota, malgrat d'Hondt (un àrbitre molt bipartidista), està al teulat dels electors. Com resa el cartell del Bloc Jove, és l'hora de Votar (al BLOC) i de Botar (el bipartidisme/centralisme): els candidats tenen la paraula, els electors el dret a decidir!

LES RELÍQUIES DE HARRY POTTER

No molesteu, estic llegint!

Efectivament, el més ràpid de l'Oest. Ja el tinc: HARRY POTTER i les relíquies de la mort, l’edició en català feta per l’editorial Empúries del seté i darrer volum de la col•lecció de més èxit, no solament de l’autora britànica J.K.Rowling, sinó de la Literatura infantil i juvenil, per no dir la Literatura en general de tots els temps a seques...

Aquesta vesprada, a les 18,30 hores en punt, l’he aconseguit a la llibreria. Els llibreters tenien a sobre l’espasa de damocles, de la denúncia més estricta, si començaven a distribuir-lo ni un segon abans de l’hora H assenyalada, del dia D, que és avui.

L'extrema protecció del llançament de Harry Potter and the Deathly Hallows ha portat a l’aparició en els darrers mesos de múltiples traduccions no autoritzades en diferents llengües, des del llançament mundial en anglés de juliol passat. Així, al cap de pocs dies de la publicació de l'original van aparèixer a Internet vàries versions en català, castellà, italià i francès. En aquest últim cas, la policia francesa va detenir i interrogar un adolescent acusat d’haver publicat a Internet una traducció pròpia. També hi ha hagut un grup de lectors que s’han animat a fer una traducció en català, penjar-la a internet i despenjar-la, a les poques hores, per no tenir problemes amb l’editorial Empúries:
Enllaços sobre la traducció al català de Harry Potter

Salamandra, l’editorial encarregada de la traducció al castellà, ha posat avui 1.500.000 exemplars en circulació, a més de les edicions en català, gallec i euskera. Aquestes coses, fora de l’àmbit de les maldats intel•lectuals i els prejudicis literaris, per no dir les enveges, m’omplen de satisfacció i d’optimisme. Per què? –direu alguns. Sobre tot, perquè passen els anys i un pensa en els anys encara més joves que els actuals, però en un entorn agrari i rural, sense llibres de lectura propis i, el que és pitjor, sense luxes culturals d'aquesta mena...

El divendres, sense anar més lluny, ja vaig manifestar en la introducció a la conferència sobre La Guerra Civil que férem a la Caixa Rural, que per mi la Història és una teràpia per mantenir l’optimisme i l’autoestima sense, això sí, ser crítics i autocrítics amb el present, i en el present, per continuar millorant i seguir progressant d’una manera més adient encara que l'actual.

Quan se diu, tantes vegades, adduint l’informe PISA sobre les carències formatives dels nostres alumnes, per exemple, que la joventut d’avui té uns nivells conceptuals ínfims comparats amb els dels joves de molts estats europeus, i que la joventut -com ja deia la meua iaia- està tirada al dimoni, oblidem d’on venim.

Sí, venim del nord, venim del sud, per suposat, però sobre tot Venim d’un silenci antic i molt llarg com cantava el Raimon durant la transició. Venim d’un segle XX on l’analfabetisme campava pertot arreu fins ben entrades les dècades dels seixantes, setantes i vuitantes i on, els joves i no tant joves, no solament compraven pocs llibres sinó que, el que és pitjor, encara en llegíem menys. Avui en dia, efectivament, l’índex de lectors en general encara és per plorar, però no tant si contrastem les dades amb un passat ben recent...

Més que com a lector o com a professor, l’èxit de Harry Potter m’ha vingut bé, fins i tot, com a pare, ja que he pogut visionar totes les pel•lícules de la sèrie amb l’excusa de la paternitat responsable i allò de la complicitat intergeneracional.

FELICITATS, VILA-REAL!!!

CARTA POBLA DE VILA-REAL
Traducció al valencià d’Arcadi García Sanz
per a la Revista “EXÁGONO” nº 371 dels Lluïsos de Vila-real
(Gener / Febrer de 1984)

“Sabran tots que, per tal com és propi dels reis i els prínceps assignar termes certs a les poblacions que fan i concedir als seus pobladors furs o costums, baix els quals hagen de viure i regirse, per això Nos, Jaume per la gràcia de Dèu rei d’Aragó, de Mallorca i de València, Comte de Barcelona i d’Urgell i senyor de Montpeller, per Nos i pels nostres successors, vos donem i vos concedim a vosaltres, tots i cadascun dels pobladors de la població de la Vila-real, que hem manat fer en terme de Borriana termes certs, és a dir, de la séquia de Borriana amunt, cap a la dita població, i d’allí tal com ratlla amb el terme de Nules, i d’allí fins a la construcció antiga denominada Misquitiella, que està cap a Betxí, i d’allí fins al corral cobert del turó on s’extrau la pedra i fins al riu de Millars. En el qual terme tindreu, efectivament, l’ús de les aigües i el de les llenyes i les herbes i el de la pedra i la calç i el de les altres coses necessàries per a vosaltres –o per al vostre ús i el dels vostres ramats- lliurement i en pau, sense que nnigú no vos puga posar impediment o contradir d’alguna manera en estes coses; salvant, emperò, que els veïns de Borriana i els seus ramats tindran en el dit terme l’ús de les coses abans dites, exceptuades les finques que vosaltres i els postres llaurareu, tal com han acostumat de tindre-les fins ara i tal com vosaltres les teniu igualment en la resta del terme de Borriana.
Volem també i vos concedim perpètuament a vosaltres, pobladors abans dits, i als postres, que us regiu en la dita població pel fur d’Aragó, amb aquell mateix grau de llibertat que tenen els hòmens de Borriana, tal com consta plenament en la carta que d’aixo tenen atorgada per Nos. I pel present document vos concedim i vos donem a vosaltres i als postres el mateix fur i la mateixa franquesa, que els dits hòmens de Borriana tenen per Nos concedida.
Vos concedim a vosaltres i als vostres perpètuament, que tots aquells que tenen o tindran finques o possessions dins el dit terme, estiguen obligats a pagar per elles igual que vosaltres i els vostres, en les peites, les cenes, el monedatge i la redempció del Servei militar i en qualsevols altres impostos reials, i que estiguen obligats a fer-se veïns en la dita població de Vila-real.
Vos concedim també perpètuament a vosaltres i als vostres un mercat, que es celebrarà a la dita vila cada dissabte, i a més una fira una vegada a l’any pel temps que vullgau, mentre no sia al mateix temps que fa la fira a Castelló o als altres llocs dels volts de Borriana. Nos, tanmateix, per Nos i pels postres, prenem baix la nostra ferma custòdia, protecció, encomanament i guiatge especial, sots la pena de cinc-cents morabatins d’or, tots els qui venguen als dits mercat i fira, tant venint, com estant o tornant-se’n, si no és que són raptors de dones, lladres, homicidas, bandits, o bé inculpats o acusats d’altres crims, pels quals hagen d’estar presos, o que sien deutors o fiadors manifests.
Cal saber que ens retenim en la dita població els foros, els molins, la carnissería, el pes, l’almodí i els obradors o tendes.
Damunt d’això, per Nos i els nostres encara vos fem francs i lliures pels deu anys primers vinents, tant a vosaltres, dits pobladors, com als vostres i a tots els vostres béns presents I esdevenidors, de tota peita, quèstia i cena i de host i cavalcada –i de la seua redempció en diners- i de qualsevol altre tribut o exigència reial, de manera que, durant els deu anys abans dits, no estigau obligats ni vosaltres ni els vostres a donar a Nos o als nostres alguna cosa per les raons abans dites o per alguna d’elles, ni Nos o els nostres vos la pugam reclamar ni a vosaltres ni als vostres, sinó que sigau d’aixó francs, lliures i absolts del tot durant el dit temps.
Manem, per tant, fermament als batlles, tribunals, justícies, jurats, alcaids, governadors i a tots els alters officials I súbdits nostres presents i esdevenidors que tinguen per fermes totes i cadascuna de les coses damunt dites, les observen i les facen observer, i que no les contravinguen ni permeten contravenir-les a ningú per cap raó.
Donat en València el dia deu de les calendes de març de l’any del Senyor mil dos-cents setanta-tres
Signe de Jaime, per la gràcia de Déu rei d’Aragó, de Mallorca i de València, comte de Barcelona i d’Urgell i senyor de Montpeller.
Són testimonis fra Andreu, bisbe de València, Jaime, bisbe d’Osca, Bernat Guillem d’Entença, Blasco Maça, Sancho Martín de Oblites.
Signe de Simó de Sant Feliu, qui per manament del senyor rei, abans dit, féu escriure estes coses i ho tancà en el lloc, dia i anys abans precisats.



TEXT LLATÍ DE LA CARTA POBLA DE VILA-REAL
Populatio Ville Regalis. Noverint universi, quod cum ad reges et principes spectet populationibus quas faciunt certos terminos asignare, et earum populatoribus foros seu consuetudines concedere, sub quibus vivere debeant atque regi: idcirco nos Jacobus, Dei gratia rex Aragonum, Maioricarum et Valentie, comes Barchinone et Urgelli et dominus Montispesulani, per nos et nostros succesores damus et concedimus vobis, universis et singulis populatoribus populationis Ville regalis, quam in termino Burriane statuimus facienda, terminos certos, scilicet a cequia maiori Burriane sursum versus dictam populacionem, et exinde, sicut afrontat cum termino de Nuules, et exinde, usque al antiguor vocatum Misquitiella, quod est versus Bechin, et exinde, usque ad mollonem cohopertum cabecii, in quo scinditur petra, et usque in rivum de Millars.
In quo quidem termino habeatis usum aquarum et lignarum et erbarum et petre et calcis, et aliorum necessariorum vobis seu usui vestro et ganatorum vestrorum libere et in pace, et nullum vobis in hiis impedimentum facere valeat vel contrarium ullo modo. Salvo tamen quod habitatores Burriane et sui ganati, habeant usum predictorum in dictis terminis, exceptis hereditatibus quas vos et vestri laborabitis, sicut hactenus habere consueverunt, et vos similiter in terminis aliis Burriane.
Volumus etiam et concedimus vobis, dictis populatoribus et vestris imperpetuum, quod sitis populati in dicta populatione ad forum Aragonum, et ad illam franquitatem ad quod seu quam homines Burriane sunt populati, et in carta quam inde a nobis habent plenius continetur. Et nos de presenti ipsum forum et franquitatem, sicut ipsi homines Burriane eam a nobis habent, vobis et vestris concedimus atque donamus.
Concedentes vobis et vestris imperpetuum, quod omnes et singuli illi, qui hereditates vel possessiones infra dictos terminos habent seu habuerint, teneantur pro ipsis vobiscum et cum vestris contribuere im peitis, cenis, monetatico et in redempcione exercituum, et in quibuslibet aliis regalibus exactionibus et demandis, et vicinitatem facere in dicta populatione Ville Regalis.
Concedimus etiam vobis et vestris imperpetuum, mercatum tenendum in dicta villa seu populatione singulis diebus sabatinis, et firam etiam semel quolibet anno, tempore quo vos volueritis, dummodo non sit eo tempore quo fira tenetur in Castilione vel locis aliis circumstantibus Burriane. Nos autem, per nos et nostros recipimus sub firma custodia nostra, protectione, comenda et guidatico speciali, sub pena quingentorum morabatinorum auri, omnes et singulos ad ipsum mercatum et firam in veniendo, scilicet, ad ipsum mercatum et firam, et stando ac redeundo, nisi fuerint raptores, latrones, homicide, banditi vel de aliis maleficiis, pro quibus capi debeant, inculpati seu etiam accusati, vel debitores aut fideiussores manifesti.
Est tamen sciendum, quod retinemus nobis in predicta populatione furnos, molendinos, carniceriam, pensum et almudinum et operatoria sive tendas. Insuper etiam per nos et nostros infranquimus et franchos ac liberos facimus vos, dictos populatores et vestros, hinc ad decem annos primos venturos et continue completos, et omnia bona vestra presentia et futura, ab omni peyta, questis et cena, et exercitu ac cavalcata et redemptionibus eorundem, et a qualibet alia exactione sive demanda regali. Ita videlicet, quod in predictis decem annis, non teneamini vos vel vestri dare nobis vel nostris aliquid pro predictis vel aliquo eorum, nec nos vel nostri ea a vobis vel vestris, infra ipsos decem annos petere valeamus, set sitis inde per ipsum tempus franchi et liberi, cum omnibus bonis vestris et penitus absoluti.
Mandamus itaque firmiter baiulis, curiis, justiciis, juratis, alcaydis, procuratoris et universis aliis officialibus et subditis nostris presentibus et futuris, quod predicta omnia et singula firma habeant et observent ac faciant observari, et non contraveniant nec aliquem contravenire permittant aliqua ratione.
Datum Valentie Xº kalendas martii anno Domini Mº. CC. LXXº. tercio.
Sig+num Jacobi, Dei gratia regis Aragonum, Maioricarum et Valentie, comitis Barchinone et Urgelli et dominis Montispesullani.
Testes sunt: frater Andrea episcopus valentinus, Jacobus, episcopus oscensis, Bernardus Guillelmi de Entença, Blaschus Maça, Sanctius Martinus de Oblitis.
Sig+num Simonis de Sancto Felicio, qui mandato domini Regis predicti, hic scribi fecit et clausit, loco, die et anno prefixis.

MOLTA SORT, KOSOVO

La declaració d'independència de Kosovo arriba en època d'Eleccions a l'estat espanyol i, malgrat que a partir del 9 de març tots els partits democràtics saludaran el nou estat europeu (fins i tot els partits nacionalistes espanyols), ara és temps de contemporitzar perquè convé a Rajoy, i convé -sobre tot- a Zapatero. El moderantisme jacobí mesetari és així...

És per això que, com Miquel Roca i Junyet a la seua excel·lent columna de La Vanguardia, des d'ací l'únic que podem fer, per ara, és desitjar-los sort, molta sort.

Molta sort, Kosovo!

FIRES I MERCATS

Vila-real té una tradició de 734 anys de fires i mercats, és a dir, tot el seu temps d'existència des de la fundació reial de la ciutat pel monarca català Jaume I (fill de Pere el Catòlic i de Maria de Montpeller) un 20 de febrer de 1274.

Aquest febrer de 2008 ha començat amb CEVISAMA, la fira de ceràmica, on Vila-real sempre juga un paper destacat com a motor d'aquesta indústria a nivell comarcal... però també estatal i, fins i tot, mundial, malgrat els símptomes de canvi, que no de crisi, que porta endavant, precisament, la més gran empresa de la ciutat, amb la reconversió o reestructuració de càrrecs directius que ve produint-se, darrerament i molt discretament, a l'únic grup que no sol participar en la Fira de València (com diu un veí amb humor: On és Vila-real? Venint de València, a l'entrada sud, el trobareu amagat al darrera de la fàbrica)...

El proper cap de setmana (del dijous 21 al diumenge 24) hi haurà l'AGROFIRAal Casal de Festes. Malgrat la bona voluntat dels organitzadors, sempre sol ser una exposició de productes industrials i de serveis confeccionats amb l'objectiu de facilitar-li la feina al citricultor i, en certa manera, acabar de descapitalitzar-lo.

Després de les desastroses campanyes anteriors, l'escassa collita de l'actual i els canvis que, a curt termini, es preveuen a l'horitzó d'una Unió Europea que mai ha destacat, precísament, amb els ajuts al sector citrícola, aquest fira servirà, com cada any, per passejar amb carro i haca, retrobar vells amics i desemboirar-se...

La citricultura valenciana en general i la vila-realenca en particular, més que una Fira, necessita que les autoritats econòmiques (local, provincials, autonòmiques, estatals i europees) li facen de fira... Fer de fira a Vila-real significa el que a d'altres pobles veïns diuen fer les estrenes, estrenar-se, donar diners, regals, ajuts econòmics en una paraula...

La taronja ha estat la primera font de divises de l'Estat espanyol durant una bona part del segle XX (abans, durant i després de la guerra civil) i ara, pel que sembla, només interessa que els nostres llauradors estalvien aigua per a d'altres activitats econòmiques, venguen les parcel·les a baix preu i -com els treballadors de la ceràmica- continuen tant calladets com fins ara...

TERTÚLIES, FÒRUMS I DEBATS

Després de passar per les tertúlies de la COPE als inicis de la dècada dels noranta amb Xavier Manzanet (al temps de l'hegemonia local del PSOE i d'Enrique Ayet), les de Ràdio Vila-real amb Anna Artero que traslladà la tertúlia a Onda Cero en canviar d'emissora i, finalment, les de Ràdio Vila-real Punto Ràdio amb Gemma Font... estic en condicions d'afirmar que tinc alguna/es experiència/es al respecte, és a dir, positives i negatives.

És positiu perquè pots exercir el dret a la llibertat d'expressió i a la crítica constructiva, tractant sempre de no ofendre a ningú i, per suposat, sense renunciar a les idees pròpies; a banda de practicar l'altruïsme, perquè, al final, sempre es tracta d'invertir part del teu temps sense demanar cap remuneració en efectiu...

El negatiu és que sempre n'hi ha de malpensats que, a banda de pensar que en aquest món tots deuen de ser tant materialistes com ells mateixos, no solament no es creuen que participem en tertúlies pel morro, sinó que, fins i tot (la ignorància és molt atrevida), criden al programa per preguntar quant cobrem per assistir de contertulians o, el que és pitjor, per explicar-nos coses de les que, normalment, solen estar encara menys assabentats que nosaltres, els modestos tertulians.

D'aquesta manera, a banda de tertúlies i fòrums mentiders i malintencionats com quasi tot allò que prové de l'anonimat, es repeteixen consignes i llegendes urbanes que, a base de repetir-les, acaben semblant veritats, com ara que els ciutadans elegim l'alcalde, el president de la Generalitat o el del Govern de l'Estat, que Zapatero ha governat amb majoria absoluta, que els partits polítics no tenen cap problema a l'hora de fer les llistes de candidats perquè tots cobren sous de futbolita-estrella (des dels regidors de poble fins els diputats europeus), que els valencians tenim un dèficit hídric major que els saharauis o que el català que ens portà Jaume I és una llengua estrangera (senyor Alejandro Font de Mora, il·lustre vila-realenc, deixe el medicament de l'Electoralina o acabarà perdent el coneixement...).

El problema és que els poc polítics sabuts que tenim, al passar-se'n de sabuts donen la imatge que tenint l'enteniment begut és més fàcil aconseguir el vot descregut i, aleshores, les tertúlies esdevenen debats inútils i prèdiques en el desert de la ignonímia. Quin país... perdó, Kyna Komunidaz, volia dir!

EL PEIX GRAN ES MENJA EL MENUT

La globalització és una selva. Ens ha aproximat i comprimit dins d'una aldea global on les distàncies geogràfiques han desaparegut, perquè ja no els importa l'espai, importa el temps: més ràpid, més aprop... Com tota moneda, falsa o no, la globalització presenta dues cares: la tecnològica, és a dir la bona, la d'aquesta modernitat que fruïm un 20 per 100 dels habitants del planeta i la creu, és a dir, la mala, on el peix gran es menja el menut al tercer món i al primer...

Els Estats Units, el Japó i la Unió Europea és l'espai comprimit on miccionen les feres del neoliberalisme, acabant amb el llaurador tradicional, els negocis familiars de ramaderia, el xicotet comerç, la multiculturalitat i el pluralisme polític, intel·lectual i religiós...

És per això que, aquest matí, no m'ha estranyat gens, ni miqueta, llegir al Levante (versus El Mercantil Valenciano) la denúncia de la Unió de Llauradors (versus Vicent Goterris) advertint que 274 explotacions ramaderes van tancar durant el 2007 a les comarques de Castelló...

Ni tampoc m'han sorprés les bromes del PP de Vila-real presentant-se, després del funeral, com a ressucitadors de la morta citricultura al mateix periòdic: Excusatio non petita, acusatio manifesta, malgrat viure a un País (Valencià, malgrat la diglòssia governamental sempre en favor del peix gran: EL CASTELLÀ) o zona geogràfica, amb partides judicials on el jutges solen fotre al camp... com diu un blogger d'El Mundo...

Per coronar-ho, el vila-realenc Ramón Tomàs (PP), diputat del ram a la Plaça de les Aules, ha fet un crit a la calma -i amb tota la raó del món- que recull El Mediterráneo tot afirmant que l'urbanisme no posa en perill l'agricultura a Vila-real... ara, ja no Ramón, perquè com la meua iaia -que en glòria del cel estiga- si no hagués mort, encara viuria, malgrat l'urbanisme depredador de cada dia, la contaminació industrial intuïda i mai publicada, les pràctiques mafioses d'alguns representants dels peixos grossos i d'altres pinsos compostos que se mengen des de les altures...

No siguem ingenus, per favor! En agricultura només té problemes el propietari modest tradicional perquè la campanya passada el peixos grossos van treure molts diners de la citricultura. El mateix passa amb la ramaderia. El mateix passa amb el comerç tradicional o xicotet comerç: tot són facilitats per als peixos grans (hipermercats i grans superficies, és a dir, aquells que poden fer "negocis" amb els peixos del poder: pregunteu a la Història per François Miterrand i l'afer Carrefour, per exemple)... el mateix passa amb les forces polítiques minoritàries, és a dir, les úniques que poden denunciar la Llei de la Selva als països desenvolupats... Algun dia desenvoluparem la terrible problemàtica del tercer món (o països no desenvolupats) i/o dels estats en vies de desenvolupament.

Siguem més seriosos. Prou de teatre i de circ i de subhastes dels diners públics i parlem clar. Si un llaurador de Vila-real, o valencià en general, pensa deixar de regar el tros (o xicoteta parcel·la tradicional de tota la vida) a quina oficina del municipi, de la Diputació, de la Generalitat (Valenciana, se suposa, malgrat la invasió de cuners i mesetaris centralistes tant al PP com al PSOE, per no parlar del Canal Nueve Televisió Valenciana a temps parcial, que ja se fa prou a Punt 2 encara que el veiem quatre) o del Govern de l'Estat (Ministeri d'Agricultura) pot adreçar-se perquè l'assessoren (gratuïtament) a l'hora de reconvertir l'hort de cítrics en camp solar (per generar energia fotovoltaica) o sembrar cereals destinats a l'elaboració de biodièsel?

Segona pregunta, i última, quina partida en milions d'euros té destinada cada institució pública per subvencionar el xicotet propietari agrícola o ramader per al 2008?

-Joi, joi, joi, que me voy (resposta de Rajoy).
-Cero patatero (resposta de Zapatero).
-Camps productifs n'hi ha muchs prochectats (resposta De Golf).
-Jo faig prou animant els llauradors i no ho dec de fer molt mal quan m'han votat tantes vegades (resposta tipus las lentejas, si las Tomas, Ramón, ya no las dejas)...

GUERRA CIVIL CONTRA EL PLÀSTIC!

L’ús del plàstic va popularitzar-se als anys 70, tot just quan son pare, el petroli, començava a fer-ne de les seues amb un increment sobtat del barril de cru, amb el vist-i-plau de l’OPEP, allà pel 1973.

L’ús del plàstic s’ha generalitzat i la seua erradicació comença a ser un objectiu prioritari si volem, realment, aconseguir el tant desitjat desenvolupament sostenible. El seus efectes nocius són evidents: les boses de plàstic no són biodegradables i, cada any, n’usem una mitjana de 200 per habitant, mentre que les grans superficiels comercials –com ara la que hi ha a l’entrada sud de Vila-real- en reparteixen 70 milions al mes (també s’oferten, però, bosses reutilitzables). Si multipliquem aquesta xifra pel nombre de grans superfícies que hi ha a la comarca de La Plana, ens podem fer una idea de la dimensió de la problemàtica.

Hi ha ciutats pioneres en aquesta lluita a favor del Medi Ambient, com ara Terrassa, on s’han portat a terme campanyes per reduir el consum de bosses de plàstic en forns, fleques i/o panaderies, tot aconseguimt una reducció del consum d'entre el 2 i el 65%, a més de saludar la reaparició d’aquells saquets o bosses de tela de la nostra infantesa que, fins ara, s’havien trobat en un greu perill d’extinció. On teniu el saquet del pa? Busqueu per les golfes, la pallissa, el rebost, per baix l'escala, pel bagul dels records... però hem de retrobar-nos amb el sac de tela. Els escolars dels seixanta i els setanta, anàvem tots a l’escola i a l’institut amb el nostre saquet de tela amb l’entrepà de cada dia (res de bollicaos, ni menjar basura) sense ornaments de plàstics, paper d’albal, ni paper d’estrassa...

Les últimes dades ens diuen que a l’estat espanyol únicament es recicla 1 de cada 10 bosses de plàstic, però una directiva de la Unió Europea diu que, a partir d’enguany, s’ha de reciclar, com a mínim, un 22,5% del plàstic, mentre que hi ha països on l’ús està prohibit per llei (Bangla Desh) o s’està reduïnt mitjançant l’aplicació de taxes per l’ús com ara a Irlanda (Plastax) i Alemanya.

Aquesta setmana que acaba (i acaba bé, futbolísticament, amb un gol del Guille Franco al temps de descompte, com els grans), el Bloc de Vila-real ha proposat a l’equip de govern municipal llançar una campanya per informar al ciutadà del dany i l’impacte ambiental que genera l’ús generalitzat de les bosses de plàstic, amb la finalitat de reduir el consum i animar els comerciants de la ciutat a oferir bosses fetes de materials orgànics, com ara el cotó per exemple. Tota la ciutat, tots el ciutadans contra el plàstic: guerra "civil" contra el plàstic!



Per cert, parlant de Guerra Civil -amb majúscules- us convide a la conferència que farem a mitges, Domingo Font i un servidor, el proper divendres dia 15 de gener a les 19,30 hores en la Sala d'Actes de la Caixa Rural: LA GUERRA CIVIL A VILA-REAL (1936-1939). Memòria fotogràfica. Només per les fotografies dels bombardejos i altre material novedós, esperem despertar la vostra curiositat envers un temps molt cruel del que, fins ara, hi havia molta història oral i poca imatge... Us esperem!

PREMIS A VILA-REAL

Febrer a Vila-real és sinònim de premis. Els pioners en aquesta tasca han estat, sens dubte, els Socarrats de Vila-real o, millor dit, l'Associació Cultural Socarrats que, des del 1994, ve atorgant cada any aquest guardó a alguna persona o entitat involucrada de manera directa en la defensa de la llengua catalana. Enguany el Socarrat Major serà l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), tot coincidint amb el centenari de l'acadèmia catalana. El vicepresident de l'IEC, Salvador Alegret, serà l'encarregat de recollir el premi en un acte que tindrà lloc dissabte a les nou del vespre a Vila-real. També assistirà a l'esmentat esdeveniment el delegat del President de l'IEC a Castelló, Vicent Pitarch que, a més, ha estat el primer guardonat com a Socarrat Major (1994) d'una llarga nòmina de premiats: Ràdio Vila-real (1995), Rafael Súria i Joan Simon (signants de les Normes de Castelló al 1996), Enric Valor (1997), Escola Valenciana(1998), Universitat JAUME I (1999), Grup de Danses EL RAVAL (2000), Isabel-Clara Simó (2001), Pasqual Juan (el millor dolçainer del món, el 2002), Raimon Pelejero Sanchis (2003), Xarxa Teatre (2004), Centre Excursionista de Castelló (2005), Al-Tall (2006, en el 300 aniversari de la crema i saqueig de Vila-real per les tropes borbòniques) i, per últim, Enric Arenós, Quique (2007).

Per la seua banda, la revista POBLE (publicació mensual) enguany atorgarà els vuitens premis del mateix nom a destacades personalitats de la ciutat. Els afortunats han estat el primer alcalde democràtic de la Història de Vila-real (Baptista Carceller Ferrer), el millor dolçainer de Vila-real i del món (Pasqual Juan Rochera, que ja havia estat nomenat Socarrat Major) i un destacat neurocirurgià (José Ramón Carda Llop).

També des de l'any passat, l'Ajuntament de Vila-real atorga els Premis 20 de febrer, per commemorar cada aniversari de la Fundació de Vila-real per Jaume I (20/02/1274), a destacades personalitats que, com no pot ser d'altra manera, solen ser algunes de les premiades per les entitats anteriors.

I si no n'hi havia prou amb l'explicat fins ací, també hi ha alguna que altra emissora de ràdio que atorga els seus corresponents premis, al Novembre, a una quantitat nombrosa de conciutadans i entitats (entre 12 i 15, més o menys).

Està molt bé açò dels premis i, a més, quasi sempre són merescuts pels afortunats, però, de tota manera, a Vila-real comencem a patir certa inflacció premiadora que, a curt termini, podria evolucionar cap a una forta depreciació del valor dels guardons -¿imitant l'efecte bombolla que està patint el sector immobiliari?-, sobretot d'aquells que acaben concedint-se a vàries persones i cada any...

Com a socarrat i com a col·laborador de POBLE (avui ens espera una nova gala espectacular a l'Auditori) no puc desmarcar-me del tema, ni criticar-lo gratuïtament, però pensant en constructiu sembla que la dinàmica dels Socarrats d'atorgar els premis d'un en un i, a més, alternant entre vila-realencs i personalitats -o entitats- de fora, és un gran encert. Si a tot això afegim que l'associació cultural Socarrats mai ha estat sant de la devoció dels darrers equips de govern municipals, com s'ha reflexat en les minses subvencions rebudes, més mèrit i valor afegit li podem concedir al producte final...

Ah, se m'oblidava: enhorabona a tots els premiats, per qualsevulla de les entitats!

Erre que eRRe

Si errar és d'humans i rectificar és de savis, a Vila-real anem sobrats d'humanitat... Podeu clicar la imatge per veure-la més gran!

A FITUR (Fira Internacional del Turisme) l'eRRe simple majúscula (R) tornà a treure el cap, erròniament, al costat del guionet (Vila-Real?) i tots els conciutadans honrats reclamen que els responsables escriguen 100 vegades: El nom és Vila-real, El nom és Vila-real, El nom és Vila-real, El nom és Vila-real, El nom és Vila-real, El nom és Vila-real, El nom és Vila-real, El nom és Vila-real...

El topònim del nostre interessant poble / discreta ciutat, Vila-real, tornà a quedar emborronat per les mateixes institucions públiques que l'haurien de promocionar, és a dir, l'Ajuntament, la Diputació, la Generalitat Valenciana (tant se val!)... i en van, tantes com edicions de FITUR. En aquesta Fira, Vila-real mai ha existit, sempre s'ha vist un topònim escrit erròniament per Diputació o per qui siga, però els responsables de l'Ajuntament de Vila-real sempre fan ma-callà amb tot allò que, pel que sembla, no els interessa, aleshores és quan l'oposició, naturalment, envida la falta... només falta que els ciutadans arriben, com al truc (el joc de cartes nacional del País Valencià, segons Vicent Pitarch), a descobrir els que van de farol i enviden la falta, passen al quatre en val i joc fora!

CAMPANYES POLÍTIQUES I FINANÇAMENT

El proper nou de març ens esperen les urnes i, a partir del 22 de febrer (encara que no ho sembla), una pesada i desigual campanya electoral, on el bipartidisme espanyol -una vegada més- seguirà ocupant tots els mitjans de comunicació haguts i per haver, com no podria ser d'altra manera, places i carrers... Però aquestes coses poden canviar-se, amb permís del senyor d'Hondt, amb un finançament més transparent i, sobre tot, amb la mobilització de l'electorat abstencionista que -com l'expresident de Catalunya, Maragall- volen castigar l'actual estat de coses amb un vot en blanc...

El propassat mes de juny (2007), el Congrés dels Diputats aprovà la Llei de Finançament dels Partits Polítics que, oficialment, ha entrat en vigor aquest 2008. Aquesta nova llei comporta una ampliació substancial dels ingressos públics dels partits estatals i una major transparència, almenys en teoria, per a les donacions dineràries... Però continua mantenint certes clàusules oligàrquiques en la fixació dels ajuts públics, de manera que sembla impossible que tant els dirigents del PP com és el PSOE canvien el xip i l'hermetisme sobre les pràctiques secretes que es duen a terme per al finançament dels grans partits polítics espanyols... i els electors amb sentit comú s'escandalitzen, parlen de vergonya de finançament, d'escàndol i, fins i tot, n'hi ha qui se pregunta si estem governants pels diners negres.

El finançament dels partits polítics és mixt. L'aspecte públic es justifica donat que els partits són l'instrument fonamental per a la participació política. L'Estat destina partides pressupostàries molt importants a finançar les despeses electorals, els grups parlamentaris, el funcionament ordinari dels partits i les fundacions adscrites, de manera que els partits polítics són finançats en proporció als escons assignats i als vots obtinguts.

En període de campanya, l'Estat anticipa diners únicament als partits parlamentaris. Aquests partits, a més de ser els únics que obtenen ingressos, tenen un tracte preferent en l'assignació d'espais gratuïts als mitjans de comunicació públics i dels llocs reservats per fixar cartells, així com per a la celebració d'actes als locals cedits pels municipis.

Per tant, el règim actual de finançament no potencia la igualtat d'oportunitats de totes les forces polítiques, sinó que, per contra, dificulta l'aparició i consolidació de noves opcions i avala un tractament desigual entre els partits parlamentaris majoritaris i minoritaris. Per descomptat, cap força parlamentària no es planteja modificar aquesta privilegiada situació, que fàcilment es corregiria suprimint les ajudes estatals a tots els partits polítics o subvencionant, com fan els suecs, aquelles formacions que obtinguen un percentatge superior a l'1 per 100.

Respecte al finançament privat, els partits tenen, a més de les quotes dels militants, donacions de particulars i crèdits de les entitats financeres. També ací són afavorits els dos partits grans, amb opcions de poder, perquè reben crèdits bancaris —de vegades estranyament condonats quan s'arriba al poder— que són garantits amb les ajudes a percebre de l'Estat. Els consells d'administració de les caixes -no caldria recordar-ho- són, també, un reflex del bipartidisme electoral...

L'escassa experiència personal en campanyes locals, almenys a Vila-real, m'ha demostrat que, des del BLOC (tot i ser la tercera força), tractem de caçar elefants amb una fona de fabricació casolana, mentre PP i PSOE porten munició nuclear arribada des de tots els llocs, és a dir, tant provinent de casa pròpia (la ciutat) com des de la pròpia central a Madrid...

És per això que l'amic Alfred Remolar, candidat del BLOC al Congrés dels Diputats, haurà de ser pacient amb els seus rivals. De moment, té un gran avantatge: no ha de perdre temps anant a Madrid a demanar diners i/o permís per tirar endavant la campanya o, com els seus rivals, visitar amics i familiars, ja que és nacionalista valencià, jove i resident a Betxí de tota la vida...

POLÍTICA, RELIGIÓ I CRISPACIÓ

Als temps de Jaume I (1208-1276) política i jerarquia eclesiàstica eren una mateixa cosa (per celebrar la data del 800 aniversari del natalici del nostre rei fundador, us esperem a la conferència de VICENT GARCÍA EDO a les 19,30 h. al Casal Jaume I). Als temps del franquisme (1936-1975), també (no oblideu les monedes on resava -mai millor dit- Caudillo por la gracia de Dios).

Ara vivim en democràcia. Tots tenim amics de dretes, d'esquerres, agnòstics, que van a missa o que passen de tot... La política i la religió no tenen res a vore amb la crispació i, a més, no s'entenen sense els missatges de pau i concòrdia.

Tots coneixem gent que mira la política des de lluny, altres que la veuen com un ofici i una forma de menjar i, sobre tot, gent que confón la militància i el partidisme amb la política o l'eixir a les processons amb el fet religiós... Però la crispació només és perceptible als mitjans de comunicació i a les rodes de premsa de certs polítics exagerats o certs bisbes que són partidaris de dir misses de cara a la paret i del retorn de nacional-catolicismo...

La política no són els polítics, ni molts menys els partits... La política és una ferramenta necessària, i quasi mai suficient, per organitzar la societat i pal·liar les mancances i necessitats bàsiques del territori i dels seus habitants.

La religió no són els bisbes, ni els capellans, ni molt menys els edificis religiosos, sinó tot un conjunt de creences teòriques i experiències pràctiques per tractar d'explicar-nos tot allò més trascendent on no arriba la ciència, ni la política, ni alguns bisbes...

La política està en mans d'humans, la religió també, aleshores no és gens estrany que uns i altres s'equivoquen contínuament... com ens equivoquem, cadascun de nosaltres, en qualsevol activitat quotidiana... Tots coneixem gent de dretes que en altres temps més hipòcrites que els actuals, potser, portaven les filles a abortar a Londres, homes que viuen amb homes que voten al PP, al PSOE o al BLOC, dones que viuen amb dones, etc. i no per això són més conservadors o progressites, més religiosos o més descreguts...

La política (i els polítics) i la religió (i els religiosos) han de col·laborar a la concòrdia i al progrés dels pobles i no tractar de manipular la ciutadania d'una forma dirigista, com si s'adreçaren sempre a un públic infantil, és a dir, com si a cada moment necessitàrem els consells del polític, o del religiós de torn, que sempre solen oblidar-se que no tots tenim la mateixa forma de pensar, de vore les coses i, molt menys, d'actuar... el problema és que sempre usen un llenguatge específic que no s'entén fora de la militància i, fins i tot, del fanatisme. Perquè l'Església ha de ser plural i els partits polítics que no saben recollir certes sensibilitats acaben trencant-se (recordeu UCD)...

En democràcia les lleis han de ser iguals per a tots i, a l'estat espanyol, no podem tenir unes lleis molt diferents a les que hi ha a la resta de la Unió Europea on la separació Església - Estat és un fet consumat des de molt abans que l'inoblidable Cardenal Tarancón deixara tancat el tema.