La nit de dimecres, a Vila-real se va dormir bé, molt bé, després de la clara victòria contra el Racing de Santander. Anit, després de la victòria contra l'Sporting de Gijón, encara vam dormir millor. Quan plou, i de leaders, la nit és més plàcida.
Naturalment, i deixant a banda el que faça avui el València a Mestalla contra el Depor, no ens enganyem, tot resulta anecdòtic quan la Lliga només ha fet que començar. Però les sensacions continuen sent positives.
Ahir el joc del Vila-real no va ser, ni molt menys, brillant, però el nostre equip de futbol ja guanya com els grans... Veient com guanya el Barça o el Madrid no hi ha molta diferència, encara que alguns posen l'accent en la polèmica i no acaben de posar-se d'acord. Els de l'agència EFE veuen unes mans inexistents de Rossi, l'autor del gol: Pero la mala suerte casi siempre se ceba en los más débiles y, en un córner, el balón llega rechazado a Rossi, que aparentemente se prepara el balón con la mano y, luego, dispara batiendo a Cuellar en medio de la protesta generalizada de los espectadores de los jugadores.. Els d'EL PAÍS, en canvi, li encolomen les suposades mans al bo de Llorente: Cuando el balón acabó en la red, los jugadores del Sporting se lanzaron como una manada de fieras sobre Paradas Romero. Todos habían visto mano previa de Llorente, que ni el árbitro ni su ayudante señalaron....
Els aficionats grocs només vam observar un córner contra la porteria de l'Sporting que rebutja un defensa de cap, el baló va en direcció a Godín (de cara a porteria) que intenta evitar-lo i tracta d'apartar el braç i, com el baló, no toca o, fins i tot, a penes acaba de fregar, involuntàriament, el braç del central vila-realenc, Rossi engalta un bon xut que serveix per afusellar el porter asturià, aconseguir els tres punts i tornar a dormir de leaders a la Lliga de les Estrelles (i de Raul, ja que els seus anecdòtics gols, el sisé i el seté de l'anterior jornada, encara omplin les portades d'alguns periòdics madrilenys que confonen el futbol amb la vida sentimental d'alguns jugadors blancs...). Però al que anàvem, si Godín hagués tocat el baló, involuntàriament -torne a repetir- de segur que desviava la trajectòria i hagués dificultat el remat de Giuseppe Rossi que s'estrenava ahir com a golejador.
El partit contra l'Sporting de Gijón no era gens fàcil, ja que es tractava d'un històric camp, El Molinón, on guanyar ha estat el més normal, però els modestos rivals van eixir molt motivats després de perdre i rebre molts gols a les darreres jornades i, a més, els nostres, diguen el que diguen, ja tenien el cap pensant en el dimarts i l'excepcional encontre de Champions League contra els amics del Cèltic de Glasgow. De tota manera, no cal dir noms, aquest gran Vila-real juga amb foc, perquè, de vegades, desapareix més d'un jugador sobre el camp... De segur que el proper dimats aniran tots com a motos, perquè particpar a la Lliga de Campions ja és un alicient, i un premi, per a tots.
I si, finalment, l'àrbitre s'hagués equivocat, ja sabeu: la sort dels campions? Gaudiu el moment, carpe diem!
Adéu a la tertúlia de Ràdio Vila-real / Punto Ràdio, és a dir, al programa Primera Plana com es deia darrerament, o no... la veritat és que mai m'he acabat d'aprendre el nom oficial, perquè tots anomenàvem La Tertúlia al programa de conversa i debat -de vegades, fins i tot acalorat- sobre temàtica local, cultural i política en general... 10 anys de llibertat d'expressió en estat pur.
Ho recorde perfectament, ja que la temporada 1999-2000 fou la primera, de la mà de la periodista Anna Artero, més endavant amb Alícia Llop i ara, als darrers anys, amb Gemma Font. Per cert, alguna cosa m'havia comentat la directora, Carmen Lourdes Costa, el propassat dimecres de festes a la bodeguilla de la Fira de la Tapa (uns moments abans de l'arribada de Don Carlos, de la Gabilonda i tota la parafernàlia del Caiga quien Caiga de La Sexta), però aquesta vesprada m'ho han confirmat amb un explícit missatge escrit al telèfon mòbil (degut, potser, a que quasi sempre el porte en silenci):
<< La direccio d radio vila-real ha decidit fer un canvi editorial a la tertulia.aprofite x agrair-vos els 3 anys q ens heu dedicat >>
En el meu cas particular, com us he dit, no n'han estat tres, sinó deu anys, tota una dècada (sense comptar aquelles tertúlies pioneres de La Cope amb Xavier Manzanet, als temps d'Enrique Ayet... quant ha plogut! O les més recents d'Onda Cero Vila-real -amb Juanjo Bellés i Alejandro Amposta i, això sí, sempre ben moderat per Ana Artero- que s'acabaren amb la meua incorporació a l'Ajuntament durant un temps breu, molt breu, com a regidor).
La crisi econòmica, la crisi del PSOE, la crisi del PP... no ho sé, al capdavall, després de tants anys és d'agrair un descans. A més, si voleu estar informats de tot el que passa a la nostra ciutat, Vila-real, ja tenim una televisió local on, cada divendres (emulant el mateix Hugo Chávez? -això diuen les males llengües de la ciutat), el nostre alcalde actual ens trau de dubtes i ens explica d'on venim, on som i on anem... L'ombra de les majories absolutes és, cada vegada, més allargada. Sigueu feliços, tot serà per a bé!
Com ja hem comentat moltes vegades, la manipulació dels mitjans de comunicació porta a la focalització de la notícia i/o la propaganda en dos punts centrals, similars i equidistants, és a dir, en el PSOE (Partit Espanyol de centre-esquerra) i el PP (Partit Espanyol de centre-dreta), si parlem de política; o en el REAL MADRID i el BARÇA, si parlem de futbol.
Aleshores tot acaba en un maniqueïsme a dos bandes, irreal, avorrit, simplista (de rojos i blaus, encara, en un món tan descolorit com l'actual!), cainita, que només es dedica a buscar culpables de quasi tot (per uns és Zapatero el pare de tots els mals, pels altres Rajoy) i, fins i tot, surrealista davant una realitat social plural, polièdrica, complexa i que cada dia va canviant a major velocitat.
Tots sabem que el PP no és un partit liberal perquè, per exemple, ha intervingut en l'economia quan ha tingut el poder. Tot sabem, no solament que el PSOE tampoc és liberal, sinó que tampoc és un partit socialista, ni socialdemócrata a l'ús perquè, per exemple, ha recolzat grans multinacionals, capitals i empreses privades quan ha tingut el poder.
Aleshores, qui té la culpa de la crisi? -es pregunten els maniqüeïstes, bipartidistes i gent amb bona o mala fe, però partidària de seguir amb aquest sistema tant antic de fer-ho tot a dues bandes, fins i tot el joc de buscar culpables (rojos o blaus, tant se val!) en persones individuals, com si tot fos tant fàcil, pla i lineal... Vet quina cosa! ... Si us interessa aprofundir en els orígens de l'actual crisi econòmica, aquest article de l'AVUI, d'avui mateix, ens dóna alguna pista interessant...
Profecies, contradiccions del capitalisme i crisi actual
QUATRE CARICATURES
Ferran Sáez Mateu / Escriptor i professor a la URL (*)
Des que tinc ús de raó escolto profecies sobre la imminència d'una crisi que clourà definitivament "les contradiccions del capitalisme", com es deia abans. De fet, cada vuit o deu anys es produeix una mena de catarsi col·lectiva a còpia d'elevar un conjunt de problemes greus a la categoria de cataclisme final. Es tracta d'un cerimonial perfectament estandarditzat, en què resulta obligatori: a) establir sofisticades comparacions amb el crac del 1929; b) fer primers plans fotogràfics a operadors borsaris amb cara de pànic; c) publicar llargues entrevistes a suposats experts que van repetint: "Jo això ja ho veia a venir!" (sense que, per norma general, l'entrevistador li repliqui: "I per què no ho deia abans, doncs?"). En cada episodi es produeixen petites novetats a nivell de format, però el discurs caricaturesc de fons no ha variat des de começaments de la dècada dels 70. Heus aquí quatre variacions sobre el mateix tema.
LA PRIMERA: LA CRISI L'HAN PROVOCAT uns senyors amb barret de copa que fumen havans (prèviament encesos amb un bitllet de 500 euros) i fan reunions secretes per a controlar el món, com els malvats dels dibuixos animats. Estaria bé que fos així, perquè quedaríem alliberats de qualsevol responsabilitat. És cert que aquests tipus existeixen, tot i que segurament ja no porten barret de copa. Però la crisi l'ha generat també una inacabable suma de conductes individuals d'altíssim risc, com la dels que demanaven crèdits hipotecaris a 50 anys sobre el 120% del valor d'un habitatge ridículament sobrevalorat; o la dels que, en comptes de provar de pagar el que devien, "unificaven deutes" gràcies a estrambòtics productes financers que els lligaven de mans i peus la resta de la seva vida. En si mateixes, d'una en una, aquestes conductes eren simplement errònies; totes juntes han tingut un efecte duríssim -que, dit sigui de passada, ha afectat els qui tenim costums una mica més assenyats.
LA SEGONA: EL CONEGUT CAS de les entitats creditícies nord-americanes Fannie Mae i Freddie Mac demostra les maldats de la iniciativa privada i les bondats de l'intervencionisme estatal, etc. Quantes trampes! Resulta que aquestes dues companyies no eren precisament un exemple de capitalisme salvatge, sinó tot el contrari: partien d'una iniciativa estatalista relacionada amb els exercicis d'enginyeria social de l'era Roosevelt, a la dècada del 1930 (molts dels quals, per cert, foren derogats durant el mandat del demòcrata Clinton). L'estatut jurídic de Fannie Mae i Freddie Mac era el propi d'allò que als Estats Units s'anomena government-sponsored entities, és a dir, entitats auspiciades i avalades per l'Estat.
LA TERCERA: UNA MAJOR INTERVENCIÓ de l'Estat evitaria el que ha passat. Segur? Aleshores algú m'hauria d'explicar per què una gran part de la classe mitjana ha adquirit tristes caixes de llumins de l'extraradi a preu de Taj Mahal. La resposta la trobaran en qualsevol imprès de la declaració de la renda: era l'única manera d'obtenir desgravacions fiscals substancials -es tracta de la cucanya, com deia el mestre Pla-. Qui no ho feia, clatellada. És així com l'Estat ha participat activament en una dinàmica absurda, els resultats de la qual estan a la vista. I aquesta no és precisament l'única intervenció proactiva dels poders públics en aquest desastre. Es parla molt d'urbanisme salvatge, però no gaire dels imprescindibles permisos municipals que calien per fer-lo efectiu. Era l'única manera de recaptar impostos a cabassos per poder inaugurar, una setmana abans de les eleccions, poliesportius de categoria olímpica en poblets de 400 habitants censats.
LA QUARTA: EL LIBERALISME és la causa de tots els mals. Anticipant-se molts anys a l'estatisme d'Hugo Chávez i a l'autarquisme del general Franco, als plans quinquennals soviètics i a l'"ordine economico nazionale" de Benito Mussolini, mossèn Feliu Sardà i Salvany publicà l'any 1884 El liberalisme és pecat.
AL NOSTRE PAÍS, AQUESTA DOCTRINA ha fet forat. Encara ara forma part del decàleg autòcton de la correcció política. Potser per això, alguns personatges que es trobaven en ple procés de putrefacció dins de l'abocador ideològic de la història han cregut que disposaven d'una pròrroga per tornar a insistir en les dèries que van fer malbé el segle XX. En la mesura que ja coneixem a bastament el resultat real d'aquest tipus d'idees, això és més perillós del que sembla. L'amic -i director adjunt d'aquest diari- Toni Cruanyes alertava dissabte passat contra aquesta caricatura. "El liberalisme defensa la lliure competició en el mercat dintre d'unes normes bàsiques, clares i respectades per tothom. I això no és el que hem vist en els últims anys (...) Això no era liberalisme. Era senzillament, un escàndol que no podia durar massa temps".
COMPTE, DONCS, AMB LES caricatures, que les carrega el diable. Entre la necessària i legítima denúncia d'errades imperdonables i la defensa de solucions màgiques basades en un Estat obès i sobredimensionat que ho controla tot hi ha una ratlla que convindria no saltar.
* Universitat Ramon Llull (Publicat al diari AVUI, pàgina 24. Dimarts, 23 de setembre del 2008)
Causalitats? Casualitats? No, no és només un joc de paraules. El divendres dia 21 de setembre de 2007, tal dia com avui fa un any, vaig tindre el plaer de participar en la presentació del curmetratge LA TERRA PROMESA, realitzat per Xavi Manzanet i produït per Miquel Notari.
Doncs, bé. Ha estat, precisament, l'amic Micalet Notari qui, ahir dissabte, em comunicava la bona nova: La Terra Promesa en porta tres, però no em referisc a les versions, ni a les edicions com solen fer els americans amb Batman, Rat-Penat II, El Drac i Robin III, etc. No, no, ni molt menys... El que tracte d'explicar-vos és que LA TERRA PROMESA acaba d'aconseguir el Premi de Medi Ambient atorgat pel Jurat del XVII Festival de Cortometrajes de Madrid i, per tant, en van tres.
MUTXAMEL...
FINESTRAT...
I, ara mateix (el Festival acaba avui, primer aniversari de l'estrena), Madrid.
Sí, sí, heu llegit bé! Potser Xavi no ha estat profeta a la seua terra (sempre serà una promesa?), potser al Festival de Curts de Vila-real van ser això, molt curts! Tal vegada, van usar unes altres vares de medir o metratges. També -per allò que, diuen, sempre és més fàcil veure la palla a l'ull de l'altre-, potser la contaminació produïda per les empreses ceràmiques a la comarca de La Plana es veu menys des de dins. Però la realitat és tossuda i el treball conjunt de Xavi i Miquel, Miquel i Xavi està donant els seus fruits. Ara només resta que les nostres autoritats es prenguen seriosament aquesta temàtica que afecta, directament, la salut de tots i facen pràctiques de transparència informant puntualment, com ens informen els professionals de l'oratge, quin és l'estat real de l'aire que respirem...
Pels no iniciats en la matèria puc dir-vos que LA TERRA PROMESA és un curtmetratge de producció totalment independent que es va gravar a Vila-real, l'Alcora, Castelló i València entre els mesos d'agost i setembre de 2007. Es tracta d’una aproximació, completament allunyada de posicionaments polítics i interessos particulars, a la realitat de la indústria ceràmica i la seua relació amb el Medi Ambient, sense oblidar l'estreta relació que ha tingut en els seus orígens amb un sector en perill com és el dels cítrics.
Al sector ceràmic, a banda de la temàtica mediambiental, els que estan en perill -ara mateix- són els treballadors que figuren als llistats (¿negres?) d'Alaplana, Azuvi, Zirconio i, fins i tot, alguns del Grupo Porcelanosa... perquè els que han anat al carrer en els darrers dies i mesos, ja no tenen que patir pel seu lloc de treball... ara els queda el pitjor, és a dir, cobrar de l'atur i buscar una feina nova amb els temps que corren.
Tornant al documental, per si encara no l'heu vist, dir-vos que compta amb testimonis de persones relacionades amb el món de la ceràmica, siga per motius laborals o per la seua relació en alguna institució. Entre d'altres, amb els de Joan Carda, professor titular de Química Orgànica en la Universitat Jaume I i insignia d’or de la Associació Espanyola de Tècnics ceràmics; Josep Ferris, metge especialista i responsable de la planta d’oncologia infantil en l’hospital La Fe de València o Manuel Vilanova, alcalde de Vila-real entre 1995 i 2007.
El documental està centrat en una investigació realitzada al voltant d’un informe del CSIC sobre la qualitat del aire a la nostra comarca, que mai es va fer públic. Produït davall el segell d’Enquadre Produccions, és el tercer treball del realitzador vila-realenc Xavi Manzanet i la seua primera incursió en el món del gènere documental. Enhorabona!!!
Ahir, sense anar més lluny, Vila-real, la ciutat del futbol que va superar la línia psicològica dels 50.000 habitants al 2007, és a dir, només passar les Eleccions Autonòmiques i Municipals (la segona ciutat en nombre d'habitants de les comarques de Castelló i, tal vegada, una de les 12 més habitades del País Valencià) va ser mediàtica per partida doble.
En positiu, a nivell global pel gran empat a Old Trafford contra el Manchester (0-0), actual Campió d'Europa. I, en negatiu (per la mala imatge que es dona de les comarques de Castelló i dels seus dirigents), a nivell estatal i, per suposat, de rebot, al programa de La Sexta, Caiga quien caiga, on poguerem veure imatges de la Fira de la Tapa de la nostra ciutat (també les podeu visionar ací, gràcies a les noves tecnologies) mentre la neboda de Gabilondo i la gent de CQC resseguien el rastre del president de la Diputació, DonCarlos Fabra Carreras...
En primer lloc, els assumptes mediàtics globals:
A continuació els més locals, comarcals, quotidians o, millor dit, provincials perquè La provincia de Castellón también existe:
1) El ple més polèmic (29/07/2008).-
2) CQC I (17/09/2008).-
3) CQC II (17/09/2008).-
...................................................................................................... P.D.- Dedicat als vila-realencs desplaçats a Manchester i als despistats que s'ho perderen en acabar-se el partit... De res!
Manchester-Liverpool. Barcelona-Mataró. Reus-París-Londres. Castelló-Almassora-Vila-real-Onda-Vila-real-Borriana... El tren, La Panderola... Hi ha noms de ciutats que han quedat enllaçades per a la història... Potser Manchester (bressol de la revolució industrial del vapor i del tèxtil) sempre quedarà d'alguna manera, alemenys per als vila-realencs, enllaçada amb Vila-real, bressol de la revolució industrial del taulell ceràmic, també d'artistes, sepulcre d'un gran Sant...
Manchester, pels grocs, mai arribarà a tenir el batec i el sentiment de Glasgow, però el futbol, la Champions League, també la fa especial.
Manchester United - Villarreal C.F., a les 20.45 i a Old Trafford, sí senyor! Malgrat l'enveja sana que em donen els vila-realencs desplaçats a l'estadi dels somnis, avui pot ser un gran dia per a tots. Ens ho hem de plantejar així, com va dir el Joanet... Que perden, que empaten, que guanyen, però tres anys després ja hi som ací. L'EuroVila-real segueix fent història i sent la il·lusió, de tot un poble que vol ser ciutat... Porra: 1 - 1. Qui la firma?
... I si els germans Canós tornaren a fer hores extres a la impremta, al mes de maig de 2009, per confeccionar un pòster semblant a l'anterior? Somniar és debades. Carpe diem!
En el dia d'avui, captiu i desarmat el professorat... No, tampoc és això, però la guerra que s'havia armat amb la nova assignatura d'Educació per la Ciutadania, just el dia en què han arribat els alumnes d'ESO i Batxillerat a les aules (prefabricades o no), sembla que ha minvat a les darreres hores.
La Conselleria d'Educació, mitjançant una Resolució d'1 de setembre publicada al D.O.C.V. (Diari Oficial de la Comunitat Valenciana) nº5.849 d'avui dilluns, dia 15 de setembre, ha decidit que els professors responsables d'impartir la matèria, és a dir, els de Filosofia o els de Ciències Socials (la veritat és que m'he passat un estiu molt divertit al respecte perquè ja sabia, des de juny, que, al meu institut, el mort li anava a caure al Departament de Filosofia) puguen, o no, fer-se acompanyar d'un professor d'anglés, així com avaluar els alumnes amb qualsevulla de les dues llengues oficials (valencià o castellà) a més de l'Anglés.
Com quasi sempre, un curt viatge amb unes pesades alforges on l'ase de càrrega, com també sol ser habitual, ha estat el professorat en general, avessat a patir els canvis d'humor dels comissaris polítics que controlen l'ensenyament, canvis de criteri entre els legisladors que tant canvien la normativa als darrers anys, canvis de govern que comporten (necessàriament?) canvis en el sistema educatiu (LOGSE-LODE-LOE.. ¿la pròxima la JOE?),però, sobretot, l'immobilisme financer d'Ajuntaments, Generalitat i Govern Central per acabar, d'una vegada per totes, amb el fracàs escolar, els barracons i els ínfims nivells lingüístics en valencià, castellà, anglés i qualsevol llengua de l'aldea global.
La polèmica sobre l'Educació per la ciutadania continuarà, de segur, ja que, llengües vehiculars al marge, cap proposta consistent en imposar l'ideari concret de cap partit polític pot arribar a bon port. I, per desgràcia, vivim un temps on sembla que PP i PSOE només poden arribar al consens quan arriben al mateix punt del currículum: Espanya, una lengua (el castellà), una cultura (la castellana), un imperio (el britànic?)...
De moment, però, el Conseller Alejandro Font de Mora, al contrari que Donald Sutherland -el protagonista de Johnny cogió su fusil-, ha decidit soterrar el fusell... Per reempendre el camí artístic i antibelicista de Dalton Trumbo (guionista i director de la famosa i trista película) o n'estarà preparant una de l'Oest?
RESOLUCIÓ D'1 DE SETEMBRE DEL 2008, DEL DIRECTOR GENERAL D'ORDENACIÓ I CENTRES DOCENTS I DEL DIRECTOR GENERAL DE PERSONAL, PER LA QUE S'ESTABLIXEN ORIENTACIONS METODOLÒGIQUES, DIDÀCTIQUES I ORGANITZATIVES PER A LA IMPARTICIÓ DE LA MATÈRIA EDUCACIÓ PER A LA CIUTADANIA I ELS DRETS HUMANS EN L'EDUCACIÓ SECUNDÀRIA OBLIGATÒRIA EN COMPLIMENT DE LES INTERLOCUTÒRIES DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE LA COMUNITAT VALENCIANA.
Com a conseqüència de les interlocutòries dictades pel Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, de data 23 i 28 de juliol del 2008, respecte de l'Orde de 10 de juny de 2008, de la Conselleria d'Educació, per la que s'establixen formes d'organització pedagògica per a impartir la matèria Educació per a la Ciutadania i els Drets Humans en Educació Secundària Obligatòria (DOCV número 5782, d'11 de juny de 2008), la secretària Autonòmica d'Educació va dictar la instrucció de 30 de juliol de 2008.
Atés que, fins que no es dicte sentència ferma o el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana revise les seues interlocutòries, els alumnes que hagen sol·licitat l'opció B hauran de cursar l'opció A, procedix dictar una instrucció específica amb la finalitat d'establir orientacions metodològiques, didàctiques i organitzatives per a l'atenció a l'alumnat que curse en 2n de l'ESO la mencionada matèria.
Per això, en virtut de les competències que ens atribuïx el Decret 118/2007, de 27 de juliol, del Consell, pel que s'aprova el Reglament Orgànic i Funcional de la Conselleria d'Educació; així com per l'Orde de 29 de febrer de 2008, de la Conselleria d'Educació, de Desplegament Del Reglament Orgànic i Funcional del dit departament,
RESOLEM
Ú.
De conformitat amb l'article 3.1 de l'Orde de 10 de juny de 2008, de la Conselleria d'Educació, per la que s'establixen formes d'organització pedagògica per a impartir la matèria Educació per a la Ciutadania i els Drets Humans en Educació Secundària Obligatòria, la matèria s'impartirà en anglés segons el currículum establit en l'annex del Decret 112/2007, de 20 de juliol, del Consell, pel que s'establix el currículum de l'Educació Secundària Obligatòria en la Comunitat Valenciana.
Dos.
El professor o professora que tinga atribuïda la docència de la matèria podrà comptar amb la presència simultània en l'aula del professorat especialista en llengua anglesa. En este cas, correspondrà a este últim vehicular la impartició de la matèria, d'acord amb les orientacions de qui tinga atribuïda la docència de la mateixa i de conformitat amb la programació didàctica elaborada pel departament didàctic corresponent.
Tres.
Per a l'adequada atenció a l'alumnat, tant el professor responsable com el de suport es coordinaran setmanalment en relació als següents aspectes de la programació didàctica: a) La distribució temporal dels continguts curriculars. b) Els procediments i instruments previs per a avaluar l'aprenentatge de l'alumnat i seguir la seua progressió. c) Els materials i recursos didàctics que es vagen a utilitzar, inclosos els materials curriculars per a ús de l'alumnat. d) L'adequació dels objectius, continguts i criteris d'avaluació a l'alumnat amb necessitats educatives especials.
Quatre.
Els criteris d'avaluació de la matèria, als que fa referència l'article 9.3 del Decret 112/2007, seran el referent fonamental per a valorar el grau d'adquisició de les competències bàsiques i el de consecució dels objectius, adequant-se a les característiques individuals i a les circumstàncies personals de cada alumne o alumna. Les proves escrites que, si és el cas, es realitzen per a avaluar el progrés en l'aprenentatge de l'alumnat, podran efectuar-se indistintament en castellà, valencià o anglés.
Cinc.
De conformitat amb el que disposa l'article 3.5 de l'Orde de 14 de desembre de 2007, de la Conselleria d'Educació, sobre avaluació en Educació Secundària Obligatòria (DOCV núm. 5.665, de 21.12.07), el professor o professora que tinga atribuïda la docència de la matèria Educació per a la Ciutadania i els Drets Humans decidirà sobre les qualificacions d'acord amb el que disposa el punt 3 de l'article 2 de la mencionada orde.
València, 1 de setembre de 2008
Francisco Baila Herrera, Director general d'Ordenació i Centres Docents David Barelles Adsuara, Director general de Personal
Fragment inèdit (facilitat pels familiars de l'autor) de la novel·la La gasolinera de la Plaça Major d'Aidea Niput (pseudònim del malaguanyat autor Jaume Prim Erdelavila, assassinat per uns talibans fonamentalistes ara fa tres o quatre anys), Premi de Narrativa del Palaciet de la Pola, llogaret costaner de la Plana Baixa:
- El cadàver està calent -va dir ell. Després d'una lenta agonia -va proseguir- durant més de quatre anys, va expirar el 2006 a mans d'un regidor sense trellat... - L'últim que es perd, però, és l'esperança -va replicar ella. Pensa en les noves tecnologies, els darrers descobriments científics o els avanços en medicina... - Sí, tens raó. La societat segueix progressant, malgrat la legió de maltractadors de la democràcia... abans un dictador, després un mafiós disfressat de demócrata, ara un analfabet addicte als micròfons, flaixos i càmeres, més endavant un psicópata coronat de porpres i llorers... Però la fauna literària tampoc no és millor! -Home, no sigues tan pesimista, alguna cosa de bona n'hi haurà per aquests indrets .................................................................................................................
Les festes no són res sense l'humor i la cultura. A Vila-real, per sort, anem sobrats de les dues coses que, en certa manera, complementen tant de futbol i tant de bou.
Anit, sense anar més lluny, vam tenir temps de passar per la Casa dels Mundina (i de tanta gent!), abans de sopar una excel·lent cassoleta de conill guisat amb bajocons (a més d'altres entrant saborosíssims) i xarrar amb premiats, membres del Jurat i, fins i tot, amb les autoritats locals.
El Certament Ciutat de Vila-real, després d'uns anys de desprestigi a base de fer, només, una edició cada dos anys i certs mangoneos que, ara, no venen al cas, ni tinc ganes de recordar, sembla que, a poc a poc, podria recuperar l'esplendor d'uns anys enrera on, a base de treball i constància, es va crear un corpus d'autors joves locals que avui s'han guanyat un merescut prestigi (on Vicent Usó i Mezquita ja és l'icona de referència).
De tota manera, encara queden certs detalls pendents:
1) No s'ha donat cap explicació convincent sobre l'aplaçament del Fallo del Jurat i del lliurament dels Premis, ja que en principi (així ho diuen les bases) s'havia previst per al mes de maig.
2) L'acte continua sent d'una modèstia espartana (i que no me diguen que és per la crisi...), malgrat la gran actuació musical d'un guitarrista que va tancar l'acte.
3) S'ha perdut, a més, aquell costum primigeni de lliurar les obres premiades als assistents. De tota manera, sí que és veritat que hi havia una bona mostra de llibres d'edicions anteriors que, com en un bufet lliure, vam poder agafar els presents mentre -això que mai falte!- ens féiem un refrigeri al pati de la planta baixa del que, ara per ara, és l'edifici que fa moltes de les funcions de Ca la Vila.
Entre els membres del jurat, tinguérem l'ocasió de saludar a Vicent Cerdà (professor socarrat al servei de Montilla), Rosanna Cantavella (professora universitària i companya de fatigues al Tàrrega, quants anys!), Vicent Gil (l'arxiver de la Vila), Mª José Badenas (la jove guanyadora de l'assaig sobre El Garrofer al 2000) i, com no, al senyor Santiago Fortuño (professor de la UJI posat de ple en la redacció de la història literària de la ciutat)...
També felicitàrem els guanyadors, Jeremies Soler de Terrassa (narrativa), Teresa Serramià de Barcelona (poesia) i, sobretot, al premi d'assaig Jaume I (per un estudi sobre la Banda/bandes de Música de Vila-real), Onofre Flores, amic vila-realenc i company de tertúlies radiofòniques.
L'edició dels Premis Ciutat de Vila-real 2009, és a dir, la propera, podria acabar certificant la mort d'un cadàver, però com això, a més d'una llicència literària del Tot a 100 és impossible, esperem de veres que signifique tot el contrari, és a dir, donar-li l'alta a un malalt que ha tornat del tanatori, ha superat la UCI i pot tornar a fer una vida sana amb unes quantes sessions de rehabilitació i una injecció econòmica que -com dirien els apocalíptics- ja s'hauria d'haver fet en temps de vaques grasses... Ara toca apretar-se el cinturó, però que no ho pague, com sempre, la cultura.
Enhorabona als premiats i als amants de les lletres que és, al cap i a la fi, el que us volia dir... I és que en festes, com deia el meu avi, El que no siga home que no se llogue (de fet, al cobertor fester -supose- és el que ha volgut manifestar l'amic QuiQue).
Barracot, barracó, barraca... mal forjada, ruïnosa, dolenta, mal feta...
Primer fou la L.O.G.S.E. (dels socialistes) que va allargar l'ensenyament obligatori fins els 16 anys... sense una Llei de Finançament per materialitzar l'assumpte.
Després la L.O.D.E. dels populars... La L.O.E.
La Ciutat de les Arts i les Ciències, l'arribada massiva d'immigrants al País Valencià...
La visita del Papa, la Copa de l'Amèrica, el Palau de la Música, el pacte Dreta-Esquerra (entre PP i PSOE) -com diria Alfonso Guerra- per l'Estatut(et) de 2006...
L'Educació per a la Ciutadania (EpC), la Fòrmula-1, el pacte Dreta-Esquerra -com hauria de tornar a dir Alfonso Guerra- per triar els representants del C.G.P.J.... i la normalitat/anormalitat de cada inici de curs.
Des de 1998, portem 10 anys de Barracons = Aules Prefabricades a Vila-real!
Feliç Aniversari?
P.D.- Si ho pregunteu als responsables, igual us responen Aniversari Feliç! .............................................................................................................
El curso escolar empieza con normalidad... (Mediterráneo)
El Cervantes de Vila-real sin instalaciones (Levante)
La Comunidad Valenciana es la segunda autonomía con más fracaso escolar (El Mundo)... la primera en percentatges és Ceuta (però 77.000 habitants fan un total molt reduït en nombres absoluts).
Faltan maestros en el 60% de los colegios (El País)
La mitad de los españoles de entre 25 y 64 años no ha terminado la secundaria (Las Provincias) .............................................................................................................. Ah, se m'oblidava: FELICITATS A TV3 pel 25 anviersari!!!
Des de finals dels 70 i, sobre tot, arran de la implantació dels primers ajuntaments democràtics al 1979 (quasi 30 anys ens contemplen!), la festa de Vila-real va anar obrint-se al poble, a la gent, i evolucionant cap a la tradició i el costumari més ancestral.
La nit de xulla, en principi, és una herència de les festes de carrer (o de barri), ja que era tradicional que els clavaris de la festa soparen a l'aire lliure, és a dir, al carrer, el dilluns de la setmana de festa. També la recepta o el menú: en principi el mot "xulla" (vegeu a la part final d'aquest comentari les definicions i accepcions de la paraula segons el Diccionari, Català, Valencià, Balear) només significa tall i, per tant, el tall podia ser de carn de qualsevol animalet (segons les disponibilitats de cada casa en aquells temps d'autoabastiment i economia agràra): porc (sobre tot), pollastre, conill, corder, vedella...
Més endavant, però, la burgesia i les classes benestants imposarien, amb la bonança econòmica, la tradicional cassoleta de carn al forn amb quereguilles (us recomane, si no voleu guisar, la de Montiel), pinyonets, etc. És, quasi exactament, com ara mateix, quan uns segueixen la tradició de la cassoleta de carn al forn, altres torren de tot al carrer i, potser els més joves, es mengen un bocata, tranquil·lament, perquè encara no tenen l'edat de lligar festa i gastronomia.
Siga com siga, la tradicional Xulla de Vila-real ha esdevingut, 30 anys després, l'esdeveniment més multitudinari i seguit per les ciutadanes i els ciutadans de Vila-real. Bon profit!
1. XULLA (i ant. sulla, dial. xuia). f. || 1. Cansalada (Mall., Men., Eiv.); cast. tocino. Posen... cinc o sis taiadons de xuia, Alcover Cont. 221. Xulla fresca: la cansalada de porc mort de fa poc (Men.); cast. saladillo, maharrana. Xulla vella: la cansalada que es guarda amb sal per a ser menjada durant molt de temps (Men.); cast. tocino salado. Panna o Tauló de xulla: tros gros de cansalada; cast. témpano de tocino. || 2. Carn de porc, no sols cansalada sinó també carn magra (té aquest sentit en alguns pobles de Mallorca, com Felanitx, Porreres, Santanyí, S'Alqueria Blanca, Els Llombards). Xulla blanca: la cansalada (es diu en els pobles citats, per distingir-la de l'altra carn del porc). Xulla vermella: la carn que no és cansalada, i que, pastada, resulta de color vermell i serveix per a fer sobrassades. Xuya blanca y mellas, doc. a. 1772 (arx. de Felanitx). || 3. Llenca de cansalada fregida (Empordà); cast. torrezno. Sulla, o tallada de carn salada: Segmentum carnis suillae, Nebrija Dict. Chulla o carbonada: Offella, offula, Pou Thes. Puer. 132. Una truita d'ous amb xuies o un plat de carn amb arròs, Víct. Cat., Ombr. 67. Menjar xulles: menjada de carn de porc, acompanyada de vi, que es fa el dia que maten el porc (Osor). || 4. Carn magra de porc (Plana de Vic, Pallars, Urgell, Ll.); cast. magro. Se dóna a esmorzar un plat de talls de xulla o carn magra, Serra Calend. folkl. 324. || 5. Carn del coll i bescoll del porc, que té cansalada i magre (Llucena, L'Alcalatén)). || 6. Costella de porc, de corder, de cabra o de boví, amb una porció de carn adherida, que es menja fregida o torrada (val.); cast. chuleta. Loc. —Ser com sa xuia de verro: ser una persona de mal gènit i cada vegada més mal de sofrir (Sineu). Refr. —«Aleluia, aleluia: qui no mata porc, no menja xuia». Fon.: ʃúјə (or., mall., eiv.); ʧúʎa, ʧúʎɛ (occ., val.); ʃúə (Sóller, Sa Pobla, Porreres, Ciutadella); ʃúɛ (Maó, Alaior). Intens.: xullassa, xulleta, xullota. Etim.: probablement, segons explica Corominas DECast, ii, 90-91, del llatí axungia, ‘greix d'animal’, que donà normalment en català ensunya o ensuia o *enxunya, que es convertí per dissimilació de palatals en *enxulla, i després, per separació de l'element en- interpretat falsament com a prefix, quedà reduït a xulla.
2. XULLA f. Tall fondo fet a alguna part del cos, especialment a una mà (Empordà); cast. corte. Fon.: ʃúјə (or.).
3. XULLA f. || 1. Xolla (Labèrnia-S. Eicc.). || 2. Trena petita dels cabells d'una dona, o de les crins d'un cavall (Camp de Tarr.); cast. crizneja, soguilla. || 3. Caixa d'espiga, sobretot la que té arestes o punxa (Empordà); cast. cascabillo. || 4. Seny, senderi (pir-or., Cast.); cast. seso, caletre. De la poca xulla i formalitat del ditxós sastre, Pascual Tirado (BSCC, i, 151). Era un rat camperol de xuya limitada, Caseponce Faules 164. Loc. —Tocar la xulla a algú: donar un cop amb la mà plana al cap d'algú a qui acaben de tallar els cabells (Vall-de-roures). Fon.: ʃúјə (Empordà, Rosselló); ʧúʎə (Camp de Tarr.); ʧúʎa (val.). Etim.: la mateixa de xolla?
A Vila-real sempre s'ha dit, falsament, que una part del terme municipal dona al mar (concretament l'antiga finca de La Pola, en Borriana). Després va arribar aquell rumor que negava l'arribada dels americans a la Lluna o que les mamelles d'Ana Obregon li havien explotat d'alt d'un avió per excés de silicona. Els darrers anys, des que s'ha sobrepassat la barrera psicològica dels 50.000 habitants, es diu que una llei inexistent prohibeix fer bous al carrer. I, des d'ahir, també se comenta l'afer, desmentit per la FAES (Fundación para el análisis y los estudios sociales), de José Mª Aznar, l'ex-president del govern, amb una ministra francesa...
De tota manera, a força de conviure amb la mentida quotidiana, els valencians mai ens hem sentit desagust amb les xafarderies i la desmesura: somos una comunidad que avanza a pasos agigantados hacia el futuro, esta tierra es lo miyor del món, la Copa América ha beneficiado incluso a los pescadores de Alicante y Castellón, después del gran éxito de la Fórmula-1 no nos haría falta trabajar a los valencianos... a no ser por los otros, los malos (Alejandro Amenábar?, els socialistes?, els nacionalistes?, els que mai voten PP?, les persones que no mengem de la política ni estem disposats a vendre'ns al poder per un plat de llentilles?...).
Los valencianos, con un presidente popular, teníamos mejor financiación, mejores carreteras, más hospitales, más colegios. Ahora, en cambio, con la crisis provocada por el gobierno central, todo ha desaparecido, todo es un caos... hasta el dia en que vuelvan a gobernar los buenos para salvar al pueblo del Apocalipsis.
Per a que després diga la premsa que els bloggers som els principals responsables de la difussió dels falsos rumors... Bones festes i visca la Mare de Déu de Gràcia!!!
Avui dimecres, encara que sone estrany, comença la vint-i-unena edició del Festival Internacional de Danses de Vila-real. Són ja 21 anys d'esforços i dedicació del grup El Raval de Vila-real, per la qual cosa tots els vila-realencs hem de felicitar-nos i felicitar-los encara que, darrerament, sembla -és una opinió subjectiva- que la cosa haja anat minvant, no sé si per factors interns però, de segur, molt per altres factors externs com ara, per exemple... (que redoblen els tambors, malgrat que tots ho heu endevinat)... la manca del seu escenari propi, és a dir, la Plaça Major.
Efectivament, el Grup de Danses El Raval també és víctima del segrest de la Plaça Major de Vila-real durant més de tres anys per part, sobre tot, de l'equip de govern municipal i d'una empresa constructora que fa i desfà, accelera i frena, potser quan pot, quan la deixen i, almenys dóna la imatge, quan li ve de gust... Una altra cosa és que si la plaça quedarà bé, quedarà malament, quedarà inútil, quedarà servible per alguna cosa... però el llarg segrest del cor de la ciutat quedarà enregistrat en alguna història de la ciutat -no sé si també, supose que sí, en la Història Oficial que faran uns senyors (però, cap senyora!) per encàrrec directe, democràtic i legítim, dels representants del PP de Vila-real, és a dir, d'un únic partit polític....
Per una altra banda, les festes de setembre, com sempre, se presenten genials i el regidor del ram, Héctor Folgado, també de l'equip de govern (encara que, potser, de vegades no ho semble) continua recollint aprovats i cum laudes pertot arreu amb, això sí, el treball discret i constat de la Junta de Festes.
Grups de Tenerife, Menorca, Illa de Pasqua, Romania i Cuba actuaran en aquest XXI Festival de Danses que se celebra, com hem dit al principi, des d'avui mateix, 3 de setembre, fins el proper diumenge dia 7.
Avui hi haurà la recepció oficial dels grups participants en la Casa dels Mundina o dels Mil Noms (de la Música, de la Falange, Cassino Republicà, de la Massoneria...) i l'acte inaugural a la plaça de Sant Pasqual. Dijous, mercat ambulant pels carrers de vianants més cèntrics durant la vesprada i començament de les actuacions a l'Auditori(et) que, a falta de plaça/ceta, ben bonic que és... i així fins el diumenge a la nit amb el comiat al punt de partida, la plaça/placeta de Sant Pasqual!
Vila-real necessita plaça, però no una, no, millor -com el nombre o quantitat de festivals- vint-i-una...
Centrals nucleares amb fuites no-perilloses per la salut humana (o incertesa nuclear com diu el setmanari El Temps), centrals tèrmiques que provoquen pluges d'oli, fallides mortals i inexplicables en avions de certes companyies, les apagades elèctriques típiques de l'estiu... a banda de la reconeguda crisi econòmica, global i conjuntural, aquest estiu s'han produït notícies per la pell de brau que evidencien cert deteriorament de la maquinària i, sobre tot, en l'apartat més urgent i necessari: l'energètic.
Totes les centrals espanyoles -tèrmiques o nuclears- construïdes als seixanta, és a dir, durant el franquisme, comencen a patir problemes de manteniment i no caldria oblidar Txernòbil, malgrat que la caiguda del Mur i del comunisme soviètic no tinguen res a veure amb la situació actual (on el demócrata rus, Putin, vol construir una mena de pau freda), ja que el major desastre nuclear a Europa va venir, precisament, per falta de manteniment.
Vivim a una societat hipòcrita, on es parla molt de desenvolupament sostenible, però sempre s'acaba usant i tirant. El manteniment, la rehabilitació i el reciclatge d'instal·lacions i/o edificis públics i privats és bastant lamentable. I ara, quan arriba setembre, les mirades van cap als col·legis i instituts on passaran moltes hores els nostres fills, els nostres alumnes i, per suposat, nosaltres el ensenyants...
A Vila-real, per sort, el manteniment és un vell costum que pren força els dies propers al divendres anterior al primer diumenge de setembre (quan comencen les festes dedicades a la Mare de Déu de Gràcia, segons mana la tradició) quan les nostres iaies deixaven les voreres pulcres i immaculades (les purissimeres) o més fresques i netes que una rosa acabada de collir (les rosarieres), mentre els pintors deixaven les façanes emblanquinades -sobretot les del carrer l'Ermita i tot el recorregut de la baixada de la Verge, una mena de processó de l'encontre entre vila-realencs després d'un parell de mesos de diàspora... Això, per desgràcia, també va acabant-se perquè les iaies dels nostres fills van retirant les graneres i els espolsadors casolans tal com van complint anys...
Però, a banda del manteniment privat de les cases -si és que hi ha cases d'algú com diu Sisa-, hi ha el manteniment públic que a Vila-real sol ser una mica especial durant les festes ja que, per desgràcia, durant la resta de l'any és una ciutat plena de brutícia.
Vila-real necessita més neteja i més manteniment (independentment de la titularitat -pública o privada-, l'Ajuntament de Vila-real porta massa anys mirant cap a un altre costat davant solars i edificis abandonats que fan més lletja la Vila)... L'exemple de la rehabilitació privada de l'Edifici dels Carlins o la pública del col·legi Cervantes (massa tard, però benvinguda siga)poden ser un camí a seguir. D'ací a unes setmanes començarà l'exposició Espais de Llum de la Llum de les Imatges, però, de moment, hi ha massa espais foscos plens d'escombreries... sense anar més lluny, una goteta entre un riu d'exemples, pels voltants de la basílica de Sant Pasqual ,entre Ràdio Vila-real i el Raval, hi ha un solar abandonat des de fa quasi una dècada...
El manteniment és la façana del trellat, l'enteniment, la salut i el pols dels pobles. La desídia és el primer símptoma de la mort civil... Vila-real s'examina cada setembre, però enguany encara més perquè, si faltava alguna cosa, el proper 16 de setembre comença la Lliga de Campions i el 30 hi haurà una invasió pacífica d'immigrants temporals escocesos, vinguts des de Glasgow per compartir 90 minuts de futbol i moltíssimes coses més amb nosaltres, els amics de Vila-real... De segur que els seguidors del Cèltic no vindran amb la carpeta d'examinadors, sinó amb la cervesa sota el braç i se sentiran, una vegada més, com a casa, però vivim a un món mediàtic on la imatge de neteja i manteniment és un valor afegit per cotitzar, alguna vegada -tampoc hem de perdre l'esperança!- en el mercat internacional de ciutats xicotetes amb cert encant...
