DESDE VILA-REAL, BON ANY 2009

Avui
hi havia un home a la plaça
amb tants nassos
com dies li quedaven
al dos mil vuit;
a les dotze de la nit
ja s'acosta el 2009,
amb un segon de retard
perquè no vol anar-se'n
l'anterior, un any pesat...

A les zero hores, exactament
-i no ho mana l'Ajuntament-,
arriba per la Pola,
remuntant, com les carpes
Millars amunt, giravoltant;
mentrestant el Barco Voltat,
voldrà aturar-lo, juganer,
perquè no sap que l'any,
com totstemps, no s'està quiet,
i es passeja pel Termet,
fent un salt cap a la Séquia
per eixir-se'n poc després.

Ara va per Madrigal,
ja se veu des de Pinella,
en un tres i no res
data nova, data vella,
tempus fugit, el futur
és present, que és passat,
que són nous temps,
nova gent, vells amics,
moltes esperances,
anem fent...

Des de Vila-real...
igualment, bon any NOU,
zero nou,
dos mil nou,
dos, zero, zero, nou,
2009...
i a la plaça hi ha una bassa,
i a la bassa n'hi ha un bou,
de matí, de vesprada,
bona coca amb cansalada...
no jugem, coneixement,
salut, molta salut,
feina i bon humor.

Des de Vila-real,
bon any 2009 a tothom
de qualsevol indret del món,
d'aquesta aldea global,
blogal,
genial,
bojal,
cabal,
caval,
champagnial...

ARNAU DE PINELLA (31/12/2008).-

..........................................................................................................................

P.D.- Gràcies a Laura i Arnau per l'altruïsta col·laboració en aquest ribàs de cubs, construït en sec amb rípios cromàtics que conformen la salutació i els bon desitjos per l'any nou... Bon 2009!

=====================================================

Vila-reinnocent

Als tots els vila-reinnocents, bon any NOU...9...2009 i felicitats per viure o ser de la ciutat amb la plaça major més bonica i espectacular del món, on regna la neteja als carrers, la pau a les cases, l'ocupació i els sous espectaculars al món laboral, l'honradesa i la sinceritat en la classe política, la netedat en l'aire que respirem... i sobretot per ser tant fidels a la història i les tradicions, després d'un Any Jaume I carregat d'actes d'alt nivell i, ara mateix, amb la commemoració respectuosa de l'efemèride de la mort de Maria de Luna a Vila-real.

Enhorabona, a tots els vila-reinnocents... els altres, ens resignarem a pagar la crisi, que no és solament global, sinó, també, molt, molt local!

L'ALDEA SEGRESTADA (conte nadalenc)

Ningú sap com van aparéixer! Primer va ser un bing i després un bang... o va ser a l'inrevés?

Els científics no se posaven d'acord. Havien explotat unes minúscules partícules de matèria, però cap testimoni podia explicar, ni donar fe, del seu origen: qui les havia creades o posades enlloc? Aleshores va aparéixer la religió: Déu va crear el mon en sis dies i el seté va descansar... Així de senzill!

Així de senzill? La dialèctica entre la fe i la ciència va donar lloc a la filosofia o, com a mínim, va ser la filosofia (divina?) la que va donar lloc a la dialèctica...

Ja tenim aldea, ciència, religió i filosofia... però no només d'idees vivia l'home (aleshores només vivia l'home, la història de la dona continua -a dia d'avui- sent bastant invisible), li s'havia de donar el pa i el circ... L'evolució continuava i això que Darwin tardaria milions d'anys en arribar a veure la llum. Hi hagué canvis climàtics, extinció d'espècies, increments brutals de la temperatura terrestre, glaciacions, canvis en la flora i en la fauna... El circ, amb tantes feres pululant pels ecosistemes, estava assegurat: des de la famosa serp fins el monàrquic lleó. Però, i el pa?

Homínids, eslabons perduts, neanderthals, l'homo antecessor, el sàpiens... Aquella espècie tan dèbil, com inútil, que no arribava a emancipar-se de la mare biològica (qui havia dit que la dona era invisible, si la dona sempre havia estat sinònim de vida?) fins ben entrats els quaranta anys, va caminar sense rumb fins arribar a quasi tots els racons de l'aldea. En principi, la moda va ser el nomadisme: culo veo, culo quiero! (començava a aparéixer algun idioma dominant, és a dir, a reinventar-se la diglòssia, tot partint de certs sons guturals). Una moda, realment, estressant, les 24 hores del dia perseguint animalets per alimentar-se, depredant les pomeres i d'altres arbres menys mediàtics d'aquell antic Paradís. Aleshores, va venir un dels més importants miracles de la creació: el Neolític!

El pa començava a guaitar el cap per l'horitzó, mentre aquells primers hòmens també aprenien a mantenir postures erectes que els diferenciaren d'altres espècies moníssimes que sempre havien caminat al seu costat. No calia destruir els arbres, després de recollir els fruits, podien cultivar-los, regar-los, plantar-ne de nous. No calia matar tots els animals, podien tancar-los, alimentar-los, fomentar la seua reproducció i, fins i tot, esperar-los a vora riu en compte de perseguir-los.

El descobriment de l'agricultura i la ramaderia va comportar l'aparició del sendentarisme, de la cultura urbana, dels excedents, dels intercanvis en espècie, de la moneda i, en definitiva, del capitalisme i dels diners. Però van passar quasi 6.000 anys fins l'arribada del segon miracle: la Revolució Industrial! Mentre, havien anat apareixent les monedes de metalls preciosos (or, argent) que, a poc a poc, desaparegueren del mapa. Després els bitllets en paper. Més endavant, els pagarés, els títols de crèdit, els xecs. Ara els diners de plàstic, les targetes de dèbit i de crèdit i, sobretot, el compre avui que ja pagarà durant la resta de la seua vida.

La Revolució Industrial va comprotar l'agrícola (benviguda citricultura! -van dir els pares de la Plana de Castelló), la dels transports, la científica, la democratització del consum...

La resta, fins al dia d'avui, ja ho coneixeu (podeu llegir l'article adjunt de Pérez Reverte): els llauradors practiquen l'agricultura, els ramaders la ramaderia, els xicotets empresaris la indústria, els de la Pymec el comerç... però tots els beneficis se'ls emporten les grans multinacionals, les grans empreses bancàries i financeres, els brokers i voltors de la gran Borsa i Banca Mundial, amb la connivència dels grans partits polítics globalitzats. Però no passa res, perquè, qui pot estalviar fins acumular el suficient per comprar-se un bon cotxe? Molts pocs. Qui pot estalviar fins acumular el suficient per comprar-se un bon pis o una bona casa? Amb aquest sistema, a níngú li convé pagar al comptat, perquè els preus, com els diners, també són virtuals: el que ara val 2, demà pot valer-ne 4.. o no res! Mentre l'anarquia financera va ser responsable, el sistema va aguantar; quan la plutocràcia s'ha globaltizat, el sistema ha fet fallida.

La delinqüència va aparéixer amb les matemàtiques, perquè els números són infinits, però abans se robava casa a casa, poble a poble, ciutat a ciutat... Amb la globalització es va anar mundialitzant, mot a poc a poc, l'estat del bennestar, però també el del malestar i, sobre tot, la cleptomania de coll blanc, és a dir, això que ara s'anomena crisi i tots sabem de què es tracta: del segrest de l'aldea global. Els cleptómans també han assaltat molts ajuntaments, diputacions, governs autonòmics i estatals i, el que és pitjor, els consells d'administració dels bancs i les caixes d'estalvi, mentre els assessors financers han apostat, únicament, per l'especulació immobiliària com a fòrmula fàcil i ràpida de l'enriquiment.

L'aldea està segrestada, els mortals no tenim liquidesa per consumir, però hi ha una minoria que s'està comprant el món al comptat i que tampoc descansa aquests dies d'amor, pau, concòrdia i bons desitjos. Diuen els especialistes que la indústria crida a la indústria i el consum reactiva el consum.

Brindem per un 2009 que desbloquege aquest segrest global. Brindem perquè la ciutadania de bona voluntad denuncie les minories que segresten majories.

L'aldea global ha estat segrestada al 2008,
les desegrestadores i els desegrestadors que la desegresten
bones desegrestadores i desegrestadors seran.

BON NADAL!!!



...................................................................................................................
PÉREZ REVERTE, Arturo, el propassat novembre ho contava així:

Usted no lo sabe, pero depende de ellos. Usted no los conoce ni se los cruzará en su vida, pero esos hijos de la gran puta tienen en las manos, en la agenda electrónica, en la tecla intro del computador, su futuro y el de sus hijos.
Usted no sabe qué cara tienen, pero son ellos quienes lo van a mandar al paro en nombre de un tres punto siete, o un índice de probabilidad del cero coma cero cuatro.
Usted no tiene nada que ver con esos fulanos porque es empleado de una ferretería o cajera de Pryca, y ellos estudiaron en Harvard e hicieron un máster en Tokio, o al revés, van por las mañanas a la Bolsa de Madrid o a la de Wall Street, y dicen en inglés cosas como long-term capital management, y hablan de fondos de alto riesgo, de acuerdos multilaterales de inversión y de neoliberalismo económico salvaje, como quien comenta el partido del domingo.
Usted no los conoce ni en pintura, pero esos conductores suicidas que circulan a doscientos por hora en un furgón cargado de dinero van a atropellarlo el día menos pensado, y ni siquiera le quedará el consuelo de ir en la silla de ruedas con una recortada a volarles los huevos, porque no tienen rostro público, pese a ser reputados analistas, tiburones de las finanzas, prestigiosos expertos en el dinero de otros. Tan expertos que siempre terminan por hacerlo suyo. Porque siempre ganan ellos, cuando ganan; y nunca pierden ellos, cuando pierden.
No crean riqueza, sino que especulan. Lanzan al mundo combinaciones fastuosas de economía financiera que nada tienen que ver con la economía productiva. Alzan castillos de naipes y los garantizan con espejismos y con humo, y los poderosos de la Tierra pierden el culo por darles coba y subirse al carro.
Esto no puede fallar, dicen. Aquí nadie va a perder. El riesgo es mínimo. Los avalan premios Nóbel de Economía, periodistas financieros de prestigio, grupos internacionales con siglas de reconocida solvencia.
Y entonces el presidente del banco transeuropeo tal, y el presidente de la unión de bancos helvéticos, y el capitoste del banco latinoamericano, y el consorcio euroasiático, y la madre que los parió a todos, se embarcan con alegría en la aventura, meten viruta por un tubo, y luego se sientan a esperar ese pelotazo que los va a forrar aún más a todos ellos y a sus representados.
Y en cuanto sale bien la primera operación ya están arriesgando más en la segunda, que el chollo es el chollo, e intereses de un tropecientos por ciento no se encuentran todos los días. Y aunque ese espejismo especulador nada tiene que ver con la economía real, con la vida de cada día de la gente en la calle, todo es euforia, y palmaditas en la espalda, y hasta entidades bancarias oficiales comprometen sus reservas de divisas. Y esto, señores, es Jauja.
Y de pronto resulta que no. De pronto resulta que el invento tenía sus fallos, y que lo de alto riesgo no era una frase sino exactamente eso: alto riesgo de verdad.
Y entonces todo el tinglado se va a tomar por el saco. Y esos fondos especiales, peligrosos, que cada vez tienen más peso en la economía mundial, muestran su lado negro. Y entonces, ¡oh, prodigio!, mientras que los beneficios eran para los tiburones que controlaban el cotarro y para los que especulaban con dinero de otros, resulta que las pérdidas, no.
Las pérdidas, el mordisco financiero, el pago de los errores de esos pijolandios que juegan con la economía internacional como si jugaran al Monopoly, recaen directamente sobre las espaldas de todos nosotros.
Entonces resulta que mientras el beneficio era privado, los errores son colectivos, y las pérdidas hay que socializarlas, acudiendo con medidas de emergencia y con fondos de salvación para evitar efectos dominó y chichis de la Bernarda.. Y esa solidaridad, imprescindible para salvar la estabilidad mundial, la paga con su pellejo, con sus ahorros, y a veces con su puesto de trabajo, Mariano Pérez Sánchez, de profesión empleado de comercio, y los millones de infelices Marianos que a lo largo y ancho del mundo se levantan cada día a las seis de la mañana para ganarse la vida.
Eso es lo que viene, me temo. Nadie perdonará un duro de la deuda externa de países pobres, pero nunca faltarán fondos para tapar agujeros de especuladores y canallas que juegan a la ruleta rusa en cabeza ajena.
Así que podemos ir amarrándonos los machos. Ése es el panorama que los amos de la economía mundial nos deparan, con el cuento de tanto neoliberalismo económico y tanta mierda, de tanta especulación y de tanta poca vergüenza.

FUTBOL TOTAL AL MADRIGAL: Vila-real1, Barça2

Des de Vila-real s'esperava el partit del Barça amb il·lusió de victòria.

Darrerament el Vila-real, un equip de futbol de saló de classe més alta que mitjana, li havia pres la mida al Barça, l'aristocràcia futbolística. Però ahir va ser diferent. L'aristocràcia s'ha posat el mono blau de la classe treballadora i posa molta sang, potser grana, a l'hora de la pressió al contrari i l'esforç físic.

El Vila-real, que als darrers mesos estava perdent la condició d'equip de futbol de saló, va recuperar ahir el crèdit futbolístic amb una primera part excel·lent, un gol magistral de Cani (un jugador d'alt nivell tècnic i físic que, probablement, no ha rebut el mateix tracte que altres amb aptituds menors) amb una perfecta passada de Rossi-passe/Rossi-gol (aquest, sí!) i... una desconnexió de 15 minuts, després del gol, que va ser letal.

Ahir van ratllar tots els grocs a gran altura, però va faltar una miqueta d'encert en algunes jugades puntuals d'Àngel, de Diego López, del Guille Franco o de Nihat... amb les que, ara mateix, estaríem parlant d'un empat o una victòria del Vila-real contra el millor Barça que ha passat pel Madrigal... I això que Messi i Etoo van quedar, pràcticament, anulats per la pressió dels grocs.

De tota manera, sempre no se pot encertar, però la lluita, l'esforç físic, la velocitat i la pressió durant els 90 minuts, és a dir, l'actitud demostrada al partit d'ahir hauria de fer acte de presència més a sovint, en un equip de tanta qualitat com el Vila-real Club de Futbol, i no només quan hi ha la motivació, o el valor afegit, de tenir enfront un gran, o grandíssim, com el Barça de Pep Guardiola.

Per cert: futbol de qualitat mereix informació de qualitat. Un 10 per la retransmissió de Joaquim Maria Puyal, el mestre, i un 9 per la crònica del partit a Cayetano Ros d'EL PAÍS (un periòdic que continua amb el "Vila-Real" on hauria de dir Vila-real).

BON NADAL I ...

... I visca la República de Vila-real! Per quasi tots els vila-realencs, de segur que el 2009 serà molt millor que aquest annus horribilis del 2008 i no cal dir per als innocents que pateixen la crisi que, ara mateix, està justificant moltes coses injustificables (acomiadaments, increment dels beneficis d'alguns bancs i empresaris que també diuen estar en crisi, etc.).

Des de Vila-real, bon nadal a tothom, amigues, amics, coneguts, desconeguts, familiars, lectores i lectors tots... Pau, salut i feina... pel canut (*)!!!
...........................................................................................................................

P.D.- Ho podeu interpretar com vullgueu, però va de veres que és el cognom d'un company que s'ha quedat sense feina...

CONGRÉS DEL BLOC: AUTOCRÍTICA I RENOVACIÓ D'IDEES

Vivim mediatitzats pel bipartidisme.

Les veus dels partits de la tercera via, com el BLOC, és a dir, més enllà del centre-dreta del PP o del centre-esquerra del PSOE són, en la pràctica, invisibles entre la selva mediàtica i la voracitat informativa dels dos grans partits espanyols.



És per això que, tot aprofitant les NNTT (noves tecnologies) o, millor encara, les TIC (tecnologies de la informació i la comunicació), podem posar a l'abast de tots els internautes les opinions del Secretari General del BLOC, Enric Morera, de cara al proper Congrés del Bloc Nacionalista Valencià on es farà, entre el 28 de febrer i l'1 de març de 2009, un procés d'autocrítica i renovació d'idees com ja s'està fent a tots els col·lectius locals.
...............................................................................................................






=================================================

ITINERARI URBÀ

Vila-real comptava a la dècada dels trenta amb un bon grapat d’entitats culturals i econòmiques que abraçaven tots els sectors, des de les més místiques i, fins i tot, esotèriques, ja que la ciutat també compta amb una lògia maçònica, anomenada Sol Naciente, fins les més crematístiques com ara una entitat bancària pròpia. El mateix podem observar en l’àmbit polític i cultural, amb institucions que van des de l’àmbit més religiós fins a les més arrelades a les reivindicacions socials del proletariat de l’època, amb una gran diversificació d’interessos polítics entre les forces més representatives del moment: catòlics, republicans, radicals i socialistes.

En el camp educatiu, durant l’etapa republicana el govern acomet la creació d’emblemàtics grups escolars que encara hui perviuen (l’escola del Cedre o Cervantes i la de la Huerta o Guitarrista Tàrrega), així com les primeres gestions per dotar la ciutat d’una biblioteca. A la vegada, es pot constatar una inusitada activitat cultural, malgrat tractar-se d’una població de només 20.000 habitants, amb dificultats econòmiques, diferències socials i un elevat índex d’analfabetisme, sobretot entre les dones. Bona prova d’això s’aprecia en els concerts de la Banda Municipal La Lira i la Rondalla “Ta-go-ba”, així com els de grups de caràcter més lúdic com ara Los 6 y jazz, la tasca desenvolupada a les escoles musicals d’Els XIII i dels Lluïsos (Schola Cantorum); la presència de tres grups teatrals d’aficionats (el quadre escènic d’Els XIII, l’Agrupació Peris Celda i la Penya Artística Obrera) que possibilitaren l’aparició de nombrosos autors locals. En l’àmbit econòmic, a banda de la crisi tarongera de finals de 1935, es va desenvolupar la vocació industrial de la ciutat, diversificant-se l’espectre productiu amb un incipient sector terciari, encara que l’agricultura, naturalment, seguirà sent la principal activitat i, a la vegada, el motor del naixement d’importants indústries paral•leles.



En el terreny dels ideals, són predominants els religiosos, però molts creients i practicants catòlics s’integraren en el règim republicà: no s’ha d’oblidar la militància catòlica en els sectors moderats del radicalisme. La importància dels cercles republicans, sobretot el radical, així com el protagonisme del sectors sindicals, catòlics i socialistes, marquen certa tendència republicana moderada, que ve a confirmar-se amb l’escàs arrelament del partits d’ideari feixista, comunista o, fins i tot, del sindicalisme de signe àcrata que tradicionalment s’arrelava en l’entorn agrari. El sector primari continuarà sent el més influent pel gran pes del conreu citrícola des de finals del segle XIX.

Al final del període republicà, amb la Guerra Civil, es deslligarien els vells fantasmes maximalistes. La propietat de la terra, malgrat la inseguretat que pot crear un bombardeig, vindria a ser una espècie de vacuna perquè, encara que mal alimentats, els vila-realencs podrien resistir a base de pa de panís, dacsa i moniatos. El 14 de juny de 1938 s’acabava la guerra a Vila-real després d’una acarnissada lluita, cos a cos, quan enfilaren el Camí Real la resta de tropes franquistes del general Aranda.

Fragment de “Vila-real al temps de la República (1931-1936)”. Ajuntament de Vila-real, 2006 de Domingo J. Font i Antoni Pitarch.-














............................................................................................................

EL VILA-REAL, SEGON DE GRUP A LA CHAMPIONS...

El Villarreal C.F., l'equip de Vila-real (Plana Baixa del País Valencià, Spain, U.E.), continua fent història. Després de perdre a Glasgow contra l'equip germà del Cèltic (2-0), en un partit que començà dominant, i perdonant alguns gols contra la porteria contrària, acabà perdent, potser, per l'expulsió injusta del Guille Franco i certa dessídia habitual dels jugadors titulars (per cansament) i dels menys habituals (per tradició).

De tota manera, aquesta jornada de Champions League (la més alta competició de clubs de futbol a nivell mundial) es prestava a cert morbo per allò de l'especulació amb els resultats: el Manchester també acabà perdent a la primera part contra un modest, però ràpid, Aalborg, potser perquè tampoc tenien clar que els interessara acabar com a campions de grup. El Vila-real, però, no donà lloc a l'especulació i acabà perdent per impotència i, potser, el Manchester no va tenir més remei que assumir la responsabilitat de ser el primer del grup per allò de mantenir l'honor de ser, encara, l'actual campió d'Europa de clubs de futbol.



El Vila-real, per tant, ha aconseguit -perdent a la darrera jornada de la primera fase de grups- dos objectius importants:

1) Passar a vuitens de final de Champions, com els altres tres equips de la Lliga de les Estrelles (Barça, Madrid i At.Madrid).

2) Ser segon de grup (com el Madrid o el At.Madrid) i, de passada, evitar alguns segons classificats de molta talla futbolística, com ara, per exemple, Chelsea (potser ja no és tan ferotge sense la verborrea del Mourinyo), Inter de Milà (no seria la primera vegada que els férem fora) o Arsenal (toquem fusta!)... De tota manera, al sorteig del divendres 19 de desembre ens esperen altres equips tan o més importants: Roma, Panatinaikos, Liverpool, Bayern de Munich, Porto o la Joventus de Torino.



Anit, a banda que ja estàvem classificats d'entrada, el millor va estar -per mi- l'ambient de la penya Cèltic Submarí, però també -segons una amiga molt destra en ambients futbolístics- els pantis de Viera, les grenyes de Matigol (Matiex-gol, segons Maldini, és a dir, el savi de Canal Plus... i gràcies, perquè els de Territorio Chotis, vul dir Territorio Champions d'Antena 3, s'han oblidat de nosaltres, perquè només fan partits del Real i de l'Atlètic... i sort que el Geta no està a Europa), la personalitat del Guille Franco, les excentricitats de Cani, l'elegància d'Edmilson i el perfil neoclàssic de Pellegrini quan adopta aquella postura de cariàtide masculina reclinada que ens trasllada als temps decimonònics de Polo de Bernabé... I què voleu que us diga? Si aquesta amiga ho diu... Enhorabona a tots, grogues i grocs!

P.d.- I a vore si tenim sort els pobres, a nivell personal, i cau la següent eliminatòria de Champions entre Pasqua i Sant Vicent, és a dir, en dies no laborables i així poder viatjar per Europa amb el Vila-real... I que conste que no ens sap gens greu tenir-nos que guanyar el pa, amb el suor del front propi, per a tot el personal dependent (polítics, parats, jubilats, joves en espectativa de trobar el primer treball... és a dir, tots aquells que, aquesta vegada, sí que han pogut viatjar a Glasgow).

DRETS HUMANS, 60 ANYS...

Vivim a cops d'aniversari: 60 anys de la Declaración Universal dels Drets Humans i de frase feta: Soy ciudadano del mundo... Ara toca parlar de drets humans, millor dit demà (10 de desembre), i ja netegem les consciències per tot l'any, com si això dels drets i les problemàtiques diverses, locals i globals, només foren cosa d'un dia i de països llunyans que res tenen que vore amb nosaltres...

Potser són una declaració d'intencions i de mínims, tal vegada s'haurien d'ampliar a problemàtiques més actuals, però s'ha de reconéixer que vivim a un món, encara, molt injust i on de cada 10 persones, només 2 tenen tot allò del que podem fruir al nord, a les societats occidentals o als països desenvoluopats -la nomenclatura és sinònima-, tenint en compte que pobresa i subdesenvolupament també conviuen amb nosaltres: on hi ha molta riquesa, també hi ha molta misèria (a les grans ciutats, per exemple).



Els drets humans s'han de reivindicar a nivell global i a nivell local i, a més, aquestos no s'acaben amb quatre reivindicacions de caràcter material (alimentació, sanitat, educació i vivenda), encara que ja seria un gran pas per la humanitat eradicar la pobresa i la mortalitat infantil, perquè després hi ha el respecte per la multiculturalitat, és a dir, per la biodiversitat ètnica i lingüística, però sempre començant per la nostra. No val a dir que s'ha de respectar el swahili i després despreciar el valencià a casa nostra o fer cas omís de les sentències a favor de la unitat de la llengua del tribunal suprem, i això que en van vint.

Que és convenient que els valencians dominem el castellà, l'anglés, el francés o l'alemany? I tant! Qui ho nega això? ... Que és prioritària l'alimentació i la salut al coneixement de llengües o al coneixement en general? No, no tant evident! Ensenyar a pescar sempre serà més important que donar peixet... Per cert, durant el mes de novembre he tingut el goig de participar en un curs de formació sobre Escoles Solidàries que m'ha fet recuperar l'esperança amb l'ésser humà en general i, sobre tot, amb els més joves.



Si parlem d'idiomes, o de drets lingüístics, també seria convenient que els habitants de Madrid conegueren alguna llengua diferent al castellà (espanyol?) i prengueren exemple de Barcelona, la ciutat del món on s'editen més llibres en castellà i la majoria de ciutadans són, com a mínim, bilingües (castellà/català). O que els habitants de Nova York, la ciutat del món on s'editen més llibres en anglés conegueren alguna llengua diferent a l'anglés (nordamericà?) i prengueren exemple de Brussel·les, on la majoria de ciutadans són, com a mínim, bilingües (neerlandés /francés)... I ara alguns diran que, potser, per això estan a punt de partir l'estat belga en dos... Aleshores, per què no passa el mateix a Suïssa o, a l'inrevés, per què no s'ajunten Alemanya i Austria, si ara resulta que els espanyols han descobert que cada estat ha de tenir un idioma propi però només un? Potser, per això, els governants valencians també volen tenir el seu idioma propi, el problema és que no acaben d'explicar que ja fa temps que s'han decidit només per un: el català de Francesc Camps?, l'anglés d'Alexander Fountain of Blackberrye? El... No sigueu innocents, el castellà d'Espanya!

Com diu, Joan Puig i Ferreter, a la web del 60 aniversari dels Drets Humans (d'on m'he currat la il·lustració), la ignorància és la font de tots els mals: el vostre fanatisme, la vostra misèria, tots els fills de la ignorància.... I si no és la ignorància, encara m'ho poseu pitjor: la mala fe? El món continuarà sent de quatre, mentre els drets humans i les lleis s'arxiven en dies de pluja o es llancen, directament, als abocadors controlats del paper mullat...

EL DIA QUE VÍCTOR MUÑOZ VA TORNAR A SER ELL MATEIX

Els que vàreu llegir el post El dia que Pellegrini va ser Víctor Muñoz, de segur que haureu fet la lectura correcta del títol: gràcies, Víctor!

No és res personal. Fins i tot, Víctor Muñoz, me cau simpàtic... després del regal d'ahir, encara més! Com a jugador, va ser l'Eguren del Barça als temps del dream team. Com entrenador, però, té els seus defectes i les seues virtuts: sap jugar molt bé a la contra i sorprendre a les primeres de canvi, però encara no ha aprés a mantenir un resultat.

L'anorexia futbolística del Vila-real C.F. a la primera part, la que va concloure amb un contundent 0-3, va revertir-se en bulímia a la segona. I al final, ja se sap, un 3-3 que cap aficionat vila-realenc esperàvem al descans però, al capdavall, dos punts més que volen dins de casa (esperem no necessitar-los al final de la correguda).

L'afició que ha acudit al Madrigal, com sempre, de chapeau, la millor afició d'Europa, mai em cansaré de repetir-ho (aquesta vegada, només uns 15.000 espectadors, com el dia de la Selecció: la crisi -ja se sap!-, ve un pont i tothom se la fot al camp). És d'agrair, d'entrada, que a cap aficionat se li creuaren els cables i entrara dins del terreny de joc, durant la primera part, per tractar d'agredir als apàtics, lents i acomodats jugadors de groc... encara que sabem que això mai passarà perquè la gent de Vila-real som tranquils, serens, equilibrats i, sobre tot, educats, però la dessídia que s'observa, jornada a jornada (no vull parlar d'errades defensives, ni tàctiques) és desesperant. Quan els jugadors corren una miqueta (mai han sigut de córrer molt), l'afició sempre anima, qui diu que no?, encara que les coses no els acaben d'eixir del tot...

Tots els partits de futbol duren 90 minuts (més l'afegitó subjectiu arbitral), però els jugadors del Vila-real encara no s'han aprés, o ningú els ha ensenyat, aquesta elemental lliçó. Potser, perquè la Champions (la Copa del Rei ja no!) ve a ser una bona excusa per no entrenar el múscul durant la setmana, cosa que es tradueix, a hores d'ara, en un estat de forma física ratllant el lamentable. O perquè enguany no s'ha fitxat com tocava per a tanta cosa i, al jugar sempre els mateixos (pam dalt, pam baix), la majoria dels jugadors presenten un esgotament prematur. I, fins i tot, la popularitat de les tàctiques de Don Manuel (lents, sempre pel centre i previsibles) que són, ja, més conegudes que La Charito. De vegades, resulta que els nostres excel·lents jugadors van de sobrats o, tal vegada a l'inrevés, agafen una por escènica especial en arribar al segon lloc de la taula de classificació. Poden ser tantes coses... però la realitat, quan veus un Barça - València no és, solament, que l'equip de Guardiola fa el millor futbol del món i a una velocitat de vertígen, és que, fins i tot, el modest (tècnicament) València juga a tres o quatre velocitats per dalt del mateix Vila-real.

La primera part d'ahir contra el Getafe, lamentable. Durant la segona, quan se van posar ganes, actitud i tota la velocitat que queda, encara que siga poca, el Vila-real se va meréixer la victòria, perquè van quedar penals a favor sense xiular (un parell, clars) i Rossi va deixar escapar una gran oportunitat al minut 90 de joc. Naturalment, el punt també li'l devem a l'amic de la casa Víctor Muñoz, que ahir, pel que siga, va veures obligat a retornar-li al Vila-real un dels dos punts que va deixar escapar, sent entrenador groc, quan guanyava a la mitja part per 3-0 contra el Barça (el 8 d'abril de 2001).

De tota manera, no hi ha lloc pel pesimisme, perquè la història és cíclica, es repeteix, i els entrenadors, com els hòmens en general, solen tropessar dues o més vegades amb la mateixa pedra. Les darreres temporades amb Don Manuel, sempre hem tingut un equip minvat físicament per aquestes èpoques de l'any. En canvi, tal com avança l'hivern, es guanya es fortalesa física i mental fins el punt que, durant les darreres temporades, s'acaba guanyant tots els partits seguits. Per si de cas, el senyor Llaneza sembla que comença a temptejar el mercat d'hivern: per fer un bon paper en Lliga i Champions calen un parell o tres de reforços.

FA 10 ANYS QUE TÉ 20 ANYS

Allà pel 1978, és a dir, fa 30 anys, hi havia una cosa què es deia mili, a més d'uns hòmens vestits de verd, o era de caqui?, que s'anomenaven soldats. Fer el soldat, o fer la mili, era sinònim de metamorfosi, de transició, de passar de ser un xiquet a fer-te un home de profit... En definitiva, la mili era una pèrdua de temps per als joves, i sobretot per als estudiants que ja teníem un incipient perfil laboral i, fins i tot, ideològic.

Els militars no solien tractar massa bé la gent amb estudis: ¡Pitarch -sempre estava a punt d'esguitar-me la cara amb la ch, perquè traduïa els fonemes del meu cognom al castellà. El 6 de diciembre me reunes a toda la compañía de servicios, después de desayunar, i venga, ¡coño!, todos a votar un NO, contra esta Constitución propiciada por rojos, masones y separatistas...

Allò sonava a amenaça, però un soldaet andalusista, avui advocat, laboralista, no va poder contenir la ràbia i li va replicar: Mi capitán, yo también votaré en contra de la constitución, pero por todo lo contrario.... A mi, m'ho havien prohibit a casa, però em trobava a més de 400 quilòmetres que, en aquell temps, n'eren 500 reals: Mi capitán, el voto es libre y, por tanto, me temo que no podemos hacerlos formar y llevarlos a todos a votar, uno a uno.... Un furri -cabo furriel en dien- a punt de llicenciar-se, era un veterà que estava de volta de tot i, per tant, podia permetre's el luxe de dir el que pensava davant un senyor amb tres estrel·les, tres, però allò va ser una imprudència, en tota regla, per la meua part. ¿Cómo que no podemos llevarlos a todos a votar? ¡Eso será en la vida civil, porque aquí mando yo! ¿O es que todavia no lo tenéis claro? Y tu, Del Hierro Valdés, ve jugando, que no te licencias, a no ser que vengan el Rey y la Reina a suplicármelo por favor...

El furri era, físicament, poca cosa, sobretot en aquell context militar, però hi havia molta empatia entre ell i els oficials de complement (gràcies als quals podia, fent una xicoteta trampa, eixir de l'Acadèmia d'Infanteria vestit de paissà), sobre tot amb el fill d'un capità general, Llicenciat en Filosofia, que estava fent milícies (portava una estrel·leta d'alferes!) i detestava els militars en general, malgrat l'ofici de son pare... Entre tots, però, van fer entrar en raó el capità i fer-lo baixar de l'obcecació en què s'havia instal·lat.

De tota manera, ja era tard. La notícia que el capità volia obligar-los a votar a tots, ja havia circulat per l'Acadèmia. El 6 de desembre de 1978, cap soldat de la companyia va votar la Constitució de 1978. Com era dimecres, i molts estàvem a punt de llicenciar-nos, tampoc ens va fer cap gràcia quedar-nos a celebrar la festa de la patrona, la Immaculada, després d'haver-nos promés que el 7 marxàvem cap a casa.

Finalment, diumenge dia 10 s'acabà la història de la mili. Dinar de camí amb el vell amic d'Alacant, Pepe Sempere, sopar a Elda amb Manolo Font i, dilluns dia 11, a casa a dinar... a les quatre a fer escola, a la Fundació Flors, i fins avui... És de veres que han passat 30 anys?

PREMIS PERTOT ARREU

Aquesta vesprada, amb el lliurament dels premis Onda Cero a destacats vila-realencs, com ara els amics Leandre Adsuara i Josep Pasqual Sancho (als que felicitem públicament!), continua una incipient Lliga de Premis a la nostra ciutat, desconeguda fa només uns anys on hi havia la ja tradicional Gala de l'Esport (l'edició 2008 es va fer el propassat dissabte) i poc més. Un fenomen que, potser, l'ex-alcalde Baptista Carceller podria qualificar de eclosión azaharosa de unos premios en flor...

Escric "continua" perquè fa, només, uns dies, va ser la Regidoria de Medi Ambient la que encetava, d'alguna manera, la temporada; després hem tingut els premis del Festival de Curmetratges amb les ja famoses No-gràcies del director, Sergio Caballero, als polítics i empresaris que, enguany, no han recolzat la iniciativa.



Amb l'any nou, seguirà el Premi Socarrat Major al voltant del 12 de gener -més o menys-, els Premis Poble al febrer o, el mateix mes -valga la reiteració-, els Premis 20 de Febrer atorgats per l'Ajuntament de Vila-real... Per no parlar dels trofeus festers del mes de maig, on la disbauxa va, des de Ca la Vila, fins la colla festera més difícil de topetar... Ara, això sí, del Certament Literari val més tapar-se el nas i deixar-ho córrer, perquè els darrers, han estat dos anyets horribles... per no dir-ho en llatí! (L'any que ve no cal que publiciten els terminis, ni les bases, perquè ara es porta allò d'anar canviant-les sobre la marxa... i el que no s'ho crega que pregunte als que s'han presentat -jo en conec a dos- o als membres del jurat que van rebre els treballs en juny, és a dir, dos mesos després de tancat el termini de presentació).



L'augment demogràfic de Vila-real ha estat notable als darrers anys, encara que l'I.N.E. no s'ha dignat a reconéixer-ho (a més d'ignorar el codi postal de la ciutat!, que ja és greu, per no parlar del manteniment del topònim bilingüe Vila-real / Villarreal que fa dos anys que ja no és oficial, etc... quanta ignomínia!), però, parafrasejant Malthus a la inversa, s'hauran de prendre mesures de control davant la fertilitat premiadora perquè la proliferació de trofeus s'ha multiplicat en progressió geomètrica, mentre la població només ho ha fet en progressió aritmètica...

Les teories de Malthus, malgrat tot, continuen vigents als països subdesenvolupats, on la població no té constància de la crisi global perquè la població creix en progressió geomètrica, mentre que els trofeus o premis (no m'agrada l'humor negre, ni aquesta metàfora alimentària) es mantenen estables o, com a molt, només experimenten increments aritmètics escassos.

De tota manera, la dèria premiadora dels vila-realencs als darrers anys, més que un estudi estadístic, demogràfic o econòmic, necessita ja, urgentment, una anàlisi qualitativa des del punt de vista psicològic o, millor dit, una psicoanàlisi. Si Malthus i Freud alçaren el cap... seria un miracle. Si els vila-realencs recuperàrem el trellat, també?
........................................................................................................................

CRÒNICA COMPLETA?

Quan el vent és l'antic amic
que davalla muntanyes per poder-te dur el seu bes
i en l'amor és brau i en el joc fidel
penso que he tingut sort de poder obrir els meus ulls aquí.

Quan el mar és l'antic amant
que et penetra les roques i amara la teva pell
i en l'amor és brau i en el joc fidel
penso que he tingut sort de poder obrir els meus ulls aquí.

Quan el temps... quan el temps...

Temps era temps, quan encara les bruixes
campaven dalt del campanar
i eren mestresses de nits i tempestes
amb línies de vols regulars.

Passeu nens, passeu, és com un guinyol,
hei, canta el gall, s'ha aixecat el teló
acte primer, a poc a poc surt el sol.

La plana es desvetlla i el Montgrí fa un gran badall.

Temps de fileres de carros mandrosos
que anaven buscant l'horitzó,
temps del llonguet i la bossa de cuiro
per anar a escola, i "cara al sol",
temps de dir, "mossen: fa més d'un mes
i no sé quants mals pensaments he tingut",
"Fes un promig, fes un promig".
Tocar les parts és un pecat, valga'm Déu,
deu mil inferns van cremant, valga'm Déu.
Ai, pels anys cinquanta la moral dins un bastó.
Temps de cinema a tres peles
amb dret a xiular pel retall del petó.
Mentre els avis practicaven llengües
amb els turistes dels contorns:
"Vus tiré tot druat
i després truas quilometres giré cap a la goix.
I ja ho trobareu, ja ho trobareu".
Veus com m'ha entès, el proper te'l fas tu:
Pssa, en francès qualsevol se'n surt.
Ai, pels anys cinquanta la saviesa dins el cor.

Quan el temps és l'antic company
que et fa ric en records i pobre en el que vindrà
i amb el vent tan brau i amb la mar fidel
penso que tindré sort si puc tancar els meus ulls aquí,
penso que tindré sort si puc tancar els meus ulls aquí.

(El meus ulls aquí, Lluís Llach).-
...........................................................................................................................

Quina sort tenim de no viure en dictadura!

Quina sort de veure que els diners de tots els vila-realencs s'administren de forma transparent!

Quina joia, fullejar el Crònica de Vila-real del mes de desembre de 2008... on, per cert, s'han oblidat dels 10 regidors de l'oposició? Com pot ser que s'hagen despistat i no posen els articles d'opinió del BLOC i del PSOE? Mekàsson, quins despistats!

Mira que l'Ajuntament de Vila-real té compte amb aquestes coses perquè, normalment, la publicitat institucional que paguem tots els vila-realencs mai sol confondre's amb la publicitat del PP o Partit en el Poder...

Només cal fullejar tots els diaris, escoltar totes les ràdios o visualitzar les teles locals, que per això tenen un gran espill on mirar-se: Canal 9 - Televisió Valenciana de tots els valencians, sí, senyor... encara que, mekàsson altra volta!, m'acabe d'assabentar que els de la tele autonòmica s'han oblidat, aquest cap de setmana, d'informar sobre una manifestació que va tindre lloc a València on tots lloaven molt un conseller de la nostra ciutat... Millor, millor, si total no arribàven ni a 70.000! A més l'Educació per a l'Estrangeria, això que fan en anglés, què ens va i què ens ve als valencians?

Temps, era temps...