PELS CASTELLS DE LA COSTERA...

El darrer diumenge de març vam seguir la Ruta dels Castells de La Costera. Un grup d'amics de Castelló, Vila-real, Betxí, Artana, membres d'Acció Cultural, de l'Associació Cultural Socarrats de Vila-real, del Bloc Nacionalista Valencià i valencianistes en general, férem front a la pluja passejant pels carrers de Xàtiva la Socarrada (una ciutat que molts voldríem agermanada amb la Socarrada Vila-real, bressol de Carles Sarthou Carreres), pujant al castell amb el trenet turístic (l'actual de Vila-real és de segona mà perquè abans recorria, precisament, els carrers de la capital de La Costera) i, finalment, pujant al castell de Montesa on reposàrem forces amb un excel·lent gaspatxo manxec (Almansa és a la vora de la comarca).

Castell de Xàtiva: Tot i l’origen ibèric i romà, la major part dels murs i de les torrasses que s’han conservat són de tècnica islàmica o d’estil gòtic. Destaca la Porta de Socors, la Capella de la Reina Maria –amb la tomba del Comte d’Urgell–, la Presó d’estat dels reis de la confederació catalanoaragonesa i la Sala del Duc de Calàbria. La panoràmica des de la part més alta del Castell és magnífica: al nord, la ciutat de Xàtiva i la seua horta; al sud, les terres de secà i les serres Grossa, Mariola i Benicadell; i a l’oest, la frontera amb Castella.

Castell de Montesa: Sembla que ja existia un castell anterior, d’època àrab que va suportar els setges de Jaume I fins arribar a mans cristianes i ser lliurat a l'Orde del Temple, després convertida en Orde de Santa Maria de Montesa que va dotar-lo d'església, palau, refectori, claustre, sala capitular, cuines, presó, cisternes, forn, graner i cavallerisses. Va ser en esta època quan va adquirir el seu major esplendor fins el regnat de Felip II quan l'Orde de Montesa pergué la seua independència quedant sotmesa a l'autoritat reial. El terratrèmol de 1748 va provocar una gran destrucció que -juntament amb les desamortitzacions decimonòniques, els expolis i saquejos poseriors- li va donar l’aspecte actual de runes majestuoses malgrat tot.












.......................................................................................................
P.D.- Per cert, l'anècdota-troballa del dia fou la inscripció que teniu tot seguit, realitzada per un il·lustre vila-realenc, el malaguanyat ex-alcalde J.Pasqual Taurà Torres (entre el 20 d'octubre de 1954 i el 24 de febrer de 1958, quan prengué possessió com a primer edil de l'Ajuntament José Ferrer Ripollés) durant els primers dies de la guerra civil (suposem que de camí cap al front: anècdota que ens agradaria contrastar amb coneguts i familiars del recordat alcalde) en la cel·la on estigué presoner Jaume d'Urgell, el candidat perdedor al Compromís de Casp. Era una foto buscada ja que l'amic Miquel Notari, al que mai se li escapa quasi res, la tenia enregistrada al seu mòbil d'una visita anterior.

========================================

GUERRA CIVIL: 70 ANIVERSARI DELS BOMBARDEJOS

Al febrer de 2008, Domingo Font i l'autor d'aquest blog, férem una conferència amb imatges sobre la Guerra Civil a Vila-real.

Avui, 28 de març de 2009, arribem al 70é aniversari dels bombardejos realizats (sobre tot pels italians) sobre territori valencià i el diari Levante - El Mercantil Valenciano publica un reportatge molt interessant per a tots els públics i, en especial, pels amants de la història en general i de la història més recent dels valencians. Per als vila-realencs, hi ha la crònica dels bombardejos sobre Vila-real, feta, precisament, per l'amic Domingo, incansable investigador i membre de la gran família d'amants de la Història de la ciutat de Vila-real...



De vegades els diaris, a més de propaganda bipartidista porten, fins i tot, coses interessants, molt interessants i, a més a més, també hi ha aquest invent diabòlic d'Internet. Encara esteu a temps d'aconseguir un exemplar en paper (amb el 5é CD de la Gran Enciclopedia Temática de la Comunitat Valenciana inclós en el preu) i, per suposat, de baixar-vos-el en format pdf: 70 aniversario del fin de los bombardeos.
.....................................................................................................................

EL MADRID, AMB 19 COPES DE MÉS...

Ho acabe de llegir, amb molt d'interès, a La Vanguardia, però després he anat fins la font original, és a dir, el Blog Oficial d'Un Crit Valent d'opinions i comentaris sobre l'actualitat del Barça on s'explica, en un post, el frau futbolístic del Real Madrid durant 19 Lligues... El grup "Un crit valent" està liderat per l'advocat Jordi Medina, ex candidat a la presidència del Barça en dues ocasiones.

Mitjançant un informe, basat en tres arguments: el polític, l'econòmic i l'arbitral, Medina i els seus demostren com, entre la dècada de 1950 (al document s'afirma que -al 1953- el franquisme ajuda al Madrid a "robar" al jugador Di Stéfano que aleshores pertanyia a la disciplina blaugrana del Barça) i la de 1980, per injerències federatives i de persones afectes al règim, el Real Madrid (el equipo del gobierno, la vergüenza del país... com cantaven els antifranquistes) va eixir clarament beneficiat en, almenys, 19 LLigues de Futbol...

Fins ara, sempre ha estat una temàtica molt comentada i poc contrastada documentalment, però no està gens malament que torne a la palestra, precisament, ara, quan en el terreny polític s'està negociant el finançament autonòmic que, fins ara, sempre ha presentat un aroma mesetari, és a dir, clarament favorable al centralisme i contrari a les autonomies perifèriques de l'Eix Mediterrani. Potser no tinga res que vore, però el pes de la selecció espanyola de futbol (malgrat la majoria de tècnics ex-madridistes) ara recau en jugadors del Barça, del Vila-real i del València... canvi de cicle?

En el futbol, com en la política i l'economia fa falta un canvi de cicle, cap a la trasparència, la justícia, la descentralització real i la plena democratització de les institucions estatals en general.
...........................................................................................................

ABONAMENTS GRATUÏTS, UNA DECISIÓ ORIGINAL...

Aquí no paga nadie!, l'obra teatral de Dario Fo, s'està interpretant, darrerament, al carrers de Vila-real i de moltes altres ciutats del món... Teatre de carrer? No, no, la crisi. Els bancs no fan préstecs a les empreses, les empreses no poden pagar els proveïdors, altres fan "neteja laboral/ètnica" a compte del riu revolt de l'economia... que vaig a contar-vos que vosaltres no sapieu...

La qüestió és que ahir, Fernando Roig, president del Villarreal C.F., va explicar en roda de premsa una decisió original: els abonats del Vila-real que demostren estar en situació d'atur, renovaran gratuïtament l'abonament per a la temporada 2009-2010.

Suposem que la proposta va adreçada, només, per als abonats grocs que, en el moment de renovar (juliol-agost), no estiguen cobrant cap prestació per desocupació, ja que seria un greuge comparatiu regalar l'abonament a tots aquells que reben alguna prestació per estar a l'atur i fer pagar als jubilats que reben, en general i amb diferència, les prestacions més miserables. De tota manera, és una proposta molt original per combatre la crisi, mantenir la clientel·la i fidelitzar l'aficció més fidel del món: si dels 20.000 abonats, només la meitat forem de Vila-real (és a dir 10.000, perquè en la realitat en som molts més), això significaria que el 20 per cent de la població som abonats/seguidors del nostre equip de futbol (Vila-real compta amb uns 51.400 habitants en aquests moments).

La resta, l'eixida de 200 abonaments per al que queda de temporada (a 110 euros) i la promesa de seguir sent un "club comprador" a no ser que s'oferte el que no està escrit (tots sabem que poden abandonar la Casa Groga alguns cracks que estan ratllant a gran altura), completaren una roda de premsa on, una vegada més, es demostra el full de ruta de l'equip més exemplar...

Podem... endavant! (encara que veient el següent vídeo, d'un canal nordamericà, sembla que l'atur de Vila-real està aconseguint altes quotes d'atenció mediàtica, només superades, de moment, per l'equip de futbol de la ciutat):



.................................................................................................................

DIA MUNDIAL DE L'AIGUA

Unes dades per a la reflexió:

► Les aportacions als llits dels rius de l'Estat Espanyol s’han reduït en un 15%, respecte als valors mitjans obtinguts durant el període 1940-1995.

► La reducció ha estat especialment important a la conca del Segura, pròxima al 40%, i també a les del Guadiana, especialment al capçal, Ebre i Conques Internes de Catalunya, que han perdut en només 10 anys entorn d’una cinquena part dels seus recursos.

► El consum d’aigua continua augmentant: el regadiu continua creixent de manera important a les conques de l’Ebre i a la del Guadalquivir, com a conseqüència, principalment, de la posada en reg de desenes de milers d’hectàrees d’oliveres i vinyes. També continua creixent a les conques del Duero, Tajo, Guadiana i, fins i tot, a la del Xúquer. En aquestes dues darreres conques, principalment a causa també de la posada en regadiu de les vinyes.

► El consum per al proveïment urbà s’ha incrementat de manera notable a totes les conques, però especialment a les mediterrànies. A més, el creixement urbà es caracteritza per ser de caràcter turístic, amb un gran nombre de piscines, jardins i camps de golf, amb un retorn molt inferior (menys del 50%) al del proveïment urbà convencional (80%), la qual cosa n’incrementa notablement l’incidència sobre el volum final de recursos hídrics disponibles.

► Mentre el 1990 s’afirmava que existia una única conca amb dèficit estructural (on el conjunt de les demandes supera les aportacions naturals), que era la del Segura, és previsible que abans de l’any 2010 estiguen en aquesta situació les del Xúquer, Guadalquivir, Conques Internes de Catalunya i part del Guadiana i el Sud; en total, més d’un terç de la superfície peninsular.

► Com a possibles solucions, s'apunta a l’increment de l’eficiència en la utilització de l’aigua on siga possible i a la reducció de les demandes d’aquelles activitats productives més consumidores, frenar totalment el desenvolupament de nous regadius, establir mesures restrictives sobre l’increment del consum en el sector turístic de la costa mediterrània, així com aturar l'insostenible desenvolupament immobiliari que s’ha produït a la darrera dècada.

Totes aquestes coses s'apunten des de diversos organismes i institucions cíviques, com ara Ecologistes en Acció i d'altres entitats preocupades pel desenvolupament sostenible. Mentrestant, què proposen els nostres polítics valencians?

Alarte i Camps, ja ho sabeu, recolzar les recents manifestacions que s'han fet a Múrcia (la comunitat autònoma on l'increment de l'asfalt, els camps de golf i l'especulació immobiliària ha presentat registres de rècord guinnes als darrers anys): Aigua per a tots i trages a mida pels amics!!!


......................................................................................................................

LA REVENJA DE QUARTS, CONTRA L'ARSENAL

Quarts de final de la Champions: Villarreal de Vila-real / Arsenal de Londres.

El penal fallat per Riquelme, el morbo de la revenja, l'èxit del Vila-real en la Champions arribant a la Semifinal ara fa tres anys, la història mai torna a repetir-se, la història és cíclica i sempre torna... El Vila-real Club de Futbol, en definitiva, continua fent història i la força de l'afició, una vegada més, pot evidenciar-se omplint El Madrigal el proper 7 o 8 d'abril (l'anada és dins de casa) i amb un desplaçament massiu a Londres (el 14 o 15 d'abril), és a dir, aprofitant la setmana festiva (per molts) que va de Pasqua a Sant Vicent.




Una altra bona notícia és la convocatòria feta pel seleccionador de futbol, Del Bosque, al porter del Vila-real, Diego López: s'ho ha guanyat a pols!
==========================================================================

S'ENSUMA PRIMAVERA...

El sol està faller, està de Magdalena.

S'ha ensenyorejat de cada carrer, complidor, omple tots els indrets de sentor, de bona olor, de color, de pòlvora, de flor primera. Potser ha estat un esclat de la parra, el cant d'un ocell, el so d'una guitarra... brolla per l'asfalt l'anhel d'un jardí, atansar una platja.

Cames creixents, faldilles minvants, capvespres de ponent, la rosa vera, flor del taronger, la blanca nafa!, s'ensuma primavera...



.............................................................................................................................

SOCIOVERGÈNCIA VALENCIANA?

Diuen els analistes polítics que Catalunya, malgrat el tripartit, sempre ha estat sociovergent, és a dir, compta amb un electorat majoritàriament partidari d'una gestió autonòmica situada entre Convergència i Unió (la coaliació més votada) i el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). D'altres afirmen que el País Basc no és Catalunya, però que certa entesa "sociovergent", és a dir, entre el PNB (el partit més votat) i els socialistes d'Euskadi (PSE-PSOE) seria la solució més adient davant el democràtic trencaclosques electoral.

Altres autonomies, com la valenciana, en canvi, mai presenten, ni presentaran cap democràtic trenclacosques electoral perquè hi ha una barrera del 5% que impedeix accedir a les Corts a tots els partits situats més enllà del PP-PSOE, cosa que impulsa certes corrents pro-pacte (BLOC-Iniciativa pel País Valencià?, BLOC-Verds-Esquerra?, BLOC-...?) i anti-pacte, a les quals mai m'he adscrit, ni m'adscriuré...

Els pactes, d'entrada, ni són bons, ni són roïns. Al BLOC Nacionalista Valencià, com a tots els partits polítics, hi ha un sentiment majoritàri de concòrrer en solitari a tot tipus d'eleccions, sobretot a les municipals que és on, fins ara, sempre ens ha anat millor però, al capdavall, tots som conscients de la injustícia que representa que certs partits, com ara el de Rosa Díez (amb un 2% del vot), puga ser decissiu al Parlament Basc, mentre el BLOC ha estat molts anys sense representació a les Corts Valencianes amb uns resultats superiors al 5% ací, a la província/circumscripció de Castelló, que mai han servit per res...

El BLOC ha renovat l'executiva, ha renovat el Consell Nacional, pròximament renovarà els Consells Comarcals, però el més urgent és renovar -i dinamitzar- els col·lectius locals, sobretot els de la Plana Baixa on, darrerament, hi ha certs símptomes de debilitat, sobretot, als pobles on no s'ha tret cap representant muncipals a les darreres eleccions (Borriana, Nules, Moncofa, Xilxes, Almenara, etc.) però, també, on no s'ha conseguit presentar llista, sense oblidar els pobles o ciutats on els resultants han estat minvants, com ara el cas de Vila-real.

Els propers dos anys van a marcar, definitivament, el futur del valencianisme progresista al País Valencià en un context de cert olor a podrit que, fins i tot, pot beneficiar a partits amb les mans netes com és el BLOC. Un no sap si l'electorat valencià és sociovergent, impacient, complaent, inconscient, conservador, progressista, però hi ha molta gent que està demanant fer neteja...

Als País Valencià és respira cert olor a podrit: totes les majories absolutes de la jove democràcia espanyola han fet cert olor a podrit (la de Felipe González al seu temps i després la de José Maria Aznar), però també les majories absolutes de certes autonomies. Només si se limita la duració dels càrrecs de responsabilitat política a 8 anys i se pacta eliminar la injusta i antidemocràtica barrera electoral autonòmica del 5%, se pot netejar el viciat aire polític valencià dels darrers anys. El PSOE valencià té molt que dir al respecte: pot seguir sent PSOE i mirar, només, cap a Madrid o, pel contrari, pot tornar a ser PSPV i pensar en certa "sociovergència" valenciana: el BLOC, a canvi, potser només li demane l'eliminació de la barrera electoral que, com tantes coses, el PSPV-PSOE va pactar amb els seus "amics" del PP...
==============================================

EL REPTE (DE LA COPA) D'EUROPA

El Vila-real Club de Futbol, l'equip que representa a una ciutat de poc més de 50.000 habitants ja és a Quarts de la Champions League. Sembla fàcil, a bou passat, però ja voldrien altres estar, ara mateix, en l'èlit del futbol mundial, és a dir, entre els 8 millors equips d'Europa.

Però el Vila-real no és un equip espanyol, ni molt menys, el Vila-real és un equip galàctic. Si comptem els partits que les televisions de l'Estat Espanyol li han emés en obert (ni un, ni mig, ni cap!), el escassos segons que li dediquen, tradicionalment, les televisions espanyoles (molt pocs) o els escassos minuts (per ser generosos) que li han dedicat les ràdios d'àmbit estatal... arribem a la conclusió que Vila-real no és d'Espanya, Vila-real és un equip valencià d'una altra galàxia... De fet, fins i tot Canal 9, la televisió local de València capital, s'ha hagut de rendir davant l'evidència (i la crisi econòmico-esportiva del club dels seus amors i les seues despeses majors!) i, darrerament, fins i tot li dedica al Vila-real Club de Futbol quasi el 25% del temps que li dedica al València, és a dir, una exageració per al que estàvem acostumats.

I diu el senyor Rincón (un ex-futbolista andalús i ex-internacional, madridista fins avorrir el personal) a la CADENA SER: Ahora al Villarreal que le toque el Liverpool i que venge la derrota madridista... vinga home, que la vengue Gallardón, Esperança Aguirre i la teua sogra! -amb tots els respectes per ella. Sabeu quants segons li va dedicar l'espanyolíssima CADENA SER, anit, al Vila-real, mentre el Real Madrid (dels seus colors/amors) feia el més absolut ridícul a Anfield, perdent 4-0? Almenys 59 segons... segons un amic meu que els escoltava mentre veiem el partit del Vila-ral als Lluïsos, perquè al minut no van arribar. Vengar al Liverpool, que els donen yogurt grec!

Anit, a l'estadi Olímpic d'Atenes, el Repte d'Europa va estar a punt d'esdevindre el RAPTE, degut a un àrbitre cleptóman o, com a mínim, abonat de l'Inter de Milà (era italià, com Rossi!) que encara recorda l'eliminatòria a mans dels grocs, ara fa tres anys, ja que ens va anular, a la primera part, un gol legal d'Ibagaza que, més que el Canyo, ara és un heroi groc/grec consagrat a l'Olimp de la Champions League. A la segona part, va tornar a reincidir en un magnífic llançament pagà des de fora de l'àrea (0-1) i, a més, li va donar la passada de la mort a Llorente (1-2) que, com el fill pròdig, va tornar a casa, a Europa, i, amb ell, va fer retornar els vila-realencs als Quarts de final, consagrant el Vila-real Club de Futbol com la vuitena potència europea.



Partit mític i mitològic que, de bellnou, ens obre la possibilitat de tornar a viatjar per les capitals de la vella Europa. El nom del continent i de la Champions té història: Europa (la Champions), filla d'Agenor (Panathinaikos) i Telefasa (Vila-real), es trobava jugant a les platges de Sidó (estadi Olímpic). Zeus (l'àrbitre) al veure Europa cau enamorat, però, per arribar fins aquesta, es transforma en un bou (àrbitre) d'una blancor inimaginable (és a dir, preferia que passara el Madrid abans que el Vila-real) i banyes semblants a la figura d'una Lluna creixent -això ho diu la mitologia grega, que conste!, no es tracta d'insultar ningú-. Amb aquesta figura Zeus es col·loca als peus d'Europa que, amb el temps, li agafa confiança i acaba asseguda al seu llom, donant-li l'oportunitat de raptar-la... Però, Ibagaza, emulant els tretze (ELS XIII, quin nom més vila-realenc!) treballs d'Hèrcules (Alacant és important!), no va parar fins despistar el Zeus pro-grec, però italià, per emportar-se Europa -la classificació per la següent ronda- cap a la Plana Baixa.

Ambient de luxe als Lluïsos / Cèltic Submarí, pantalla d'UEFA (sent generosos) a la Plaça Major de la Gasolinera Central i, al final del partit, festa per tot Vila-real, allargant-se el bon ambient fins la matinada: Endavant Vila-real, Ibagaza és massa, Llorente presidente, Fernando Roig fitxa Fernando Torres, Benitez Adoremus i Liverpool-Liverpool... foren, entre d'altres, els crits més repetits.

Demà, probablement, el Barça seguirà el camí europeu del Vila-real i l'Atlètic de Madrid -tant de bo guanye i es relaxe per al diumenge que ve- ja vorem... El repte d'Europa, superat amb excel·lent. SENATUS POPULUSQUE VILLE REGALIS. Carpe diem!


===============================================

POSTALS DE GIRONA

La ventada de divendres ens va fer aplaçar l'eixida cap a Girona fins dissabte al matí. Dia primaveral, molt de sol, res de vent. Es va complir la dita: Si vols tornar a Girona, has de fer-li un petó -com diuen els gironins que, per cert, també parlen valencià- a la lleona de la plaça de Sant Feliu, la qual ens recordava d'un llunyà estiu... Quina memòria!



Una pràctica molt localista i molt odiosa, però molt habitual quan viatgem, és observar tot allò que hi ha pel món i que, tard o d'hora, ens agradaria tenir a la nostra ciutat perquè, sempre, acabem comparant el zero actual amb l'infinit que ens resta per a ser una ciutat de bé... L'únic que hi ha a Girona que -amb molta imaginació- pot recordar-nos Vila-real, és l'estació de tren (cèntrica, un luxe que encara tenim i que, si la contaminació mediambiental no acaba per beure's el poc enteniment que els queda als nostres governants municipals, haurem de seguir mantenint pels segles dels segles) i la permeabilització de la via al travessar tota la ciutat (un luxe que a Vila-real tardarem a tenir pels entrebancs locals i la desídia estatal); també el trenet turístic que, per cert, té un trajecte molt interessant (ací ja canvia la cosa): els ponts sobre el riu Onyar, la ciutat gremial, el call o antic barri jueu, la Catedral, les torres del passeig de la muralla, l'església de Sant Feliu, etc.

Aquesta església acull la capella dedicada a Sant Narcís, patró de Girona, conegut com el sant de les mosques (pel grans nombre d'aquests insectes sorgits del seu sepulcre, no se sap massa bé si degut a causes biològiques i mundanals o -com diu la llegenda- perquè volia fer fora de Girona els francesos que ja l'assetjaven / desitjaven al segle XIII) i d'ací les famoses mosques de Sant Narcís, una deliciosa llepolia a base de xocolata i fruits secs... l'explotació turística dels dolços aclericats, una altra coincidència per allò del postre/gelat de Sant Pasqual? Els dolços de Girona porten més anys de tradició i, a més, tenen un punt d'anticlericalisme que els fa més atractius: heu de provar els pets de bisbe, un caprici prepirinenc.

A banda de l'entramat urbà, històric i monumental, (amb senyeres i banderoles de tots colors!), el substrat gastronòmic sempre és important però, això sí, la qualitat es paga, i tant! Només arribar, dissabte al migdia, dues cerveses i una vulgar bossa de papes, nou euros comptants i sonants a la rambla de vora riu... Per cert, la decoració interior de les cases antigues gironines acondiconades, ara, com a restaurants, donarien per un altre post (a banda, dels restaurants xinesos retolats en català i, fins i tot, un Ca'n Kebab). Només un apunt, al barri vell, a L'Angelot, una petita pissarra situada en un racó amb la llegenda següent:

Ens dol que els polítics suspenguin,
però es pitjor que repeteixin curs....

Anava adreçat, al seu temps, a Pujol? A l'ex-alcalde Nadal? De tota manera: clar i valencià/català! Si, ara mateix, s'aprovara una llei que restringira a 8 anys els mandats d'alcaldes, presidents (de Diputació, Generalitat, Govern...), diputats, assessors i gent que viu exclussivament de la política, en general, la corrupció institucional i partidista amainaria a marxes forçades sense esperar als pèndols electorals que, de vegades, mai arriben pel clientel·lisme estructural.

Per la nit, al Teatre Municipal: ALOMA, un musical de Dagoll-Dagom, dirigit per Joan Lluís Bozzo, basat en la novel·la homònima de Mercé Rodoreda... simplement, genial!

...I si, damunt, un bon amic t'envia un sms a les dotze de la nit, en eixir de la sala, on diu final al Madrigal (1-0), l'Espanyol falla un penal... Només ens resta esperar, una postal de champions amb bones notícies d'Atenes: del Partenó de Fídies o de l'estadi de Calatrava, tant se val!, perquè això suposarà preparar un altre viatge dels vila-realencs a l'Ítaca europea. Que tinguem sort i que la Champions ens done un camí ben llarg...