dijous, 31 de desembre del 2009

ADÉU 9, HOLA 10!




B ON ANY 2010
O , ALMENYS, QUE NO SIGA PITJOR QUE 2009
N O ALS ERES, SI A LAEROS


A MOR
N O HI HA CRISI QUE CENT ANYS DURE, NOVES IL·LUSIONS
Y GREGA (FIGURA LUL·LIANA, LA VERITAT ENS FA LLIURES),


D EMOCRÀCIA MÉS TRANSPARENT
O RGANITZACIÓ, SOBRETOT QUE NO FALTE
S ALUT


M OLTA MERDA, AL TEATRE I A LA VIDA
I NVERSIONS EN INNOVACIÓ, DIVERSIFICACIÓ I DESENVOLUPAMENT
L ONGEVITAT, ESPERANÇA DE VIDA INTERIOR, SENSE HIPOCRESIA


D INERS QUE NO FAN LA FELICITAT, PERÒ QUANTA ALEGRIA DONEN
E SPERANÇA I FE EN EL FUTUR
U N DESIG DE PAU I UN BRINDIS PER LA BIODIVERSITAT ECOLÒGICA, CULTURAL I FILOSÒFICA que és, en definitiva, la salsa de la vida...

·2010·2010·2010·2010·2010·2010·2010·2010·2010·2010·2010·2010·2010·2010·2010·2010·

dilluns, 28 de desembre del 2009

SOCARRATS I LLAURADORS



Els dies previs al Nadal, a banda de les compres i d'altres vicis de la societat de consum, hem tingut temps, encara, per participar en dues importants activitats cíviques que mantenen, encara, l'esmorteïda societat civil de Vila-real: una de caire més cultural, organitzada pels Socarrats, i una altra amb una vessant més social, organitzada per un grup de veïns de la Plaça del Llaurador.

Efectivament, dimecres passat, l'Associació Cultural "Socarrats" celebrava l'assemblea anual ordinària on, a banda de passar comptes i explicar les subvencions que s'han rebut (de la Generalitat Valenciana i de la Diputació de Castelló) i les que no (com ara la de l'Ajuntament de Vila-real), es presentava un nou número de la revista "La Vila" que podeu fullejar al meu blog de Socials i, ahí va eixa bomba!, s'aprovava per unanimitat atorgar el Premi Socarrat Major a la cantant mallorquina Maria del Mar Bonet per la seua brillant trajectòria artística i musical feta, des de sempre, en la nostra llengua, la de Llull i Martorell, la de Fuster i d'Estellés, la d'Alcover i d'Ausiàs...

Sí, heu llegit bé, i el primer dissabte de febrer (el dia 6) tindrem amb nosaltres la Maria del Mar Bonet, a Vila-real, per rebre aquesta distinció que ja han merescut, en edicions anteriors, homes i dones de la talla moral i intel·lectual de Raimon, Isabel-Clara Simó, Enric Valor, Al Tall, la Universitat Jaume I, l'Institut d'Estudis Catalans, la Federació Escola Valenciana, Vicent Pitarch... entre d'altres.

La segona temàtica, potser, no és tan lluïda per polèmica. Resulta que ara, després dels anys que ha tardat en fer-se el pàrking de la plaça Major i els problemes de tot tipus causats als veïns de la zona centre i de tota la ciutat de Vila-real en general, a més del fracàs en la construcció del pàrking de Pius XII (que, com tots sabeu, continua amb les obres aturades més de mig any), el Ple de l'Ajuntament de Vila-real -amb premeditació i traidoria- ha aprovat per unanimitat la construcció d'un pàrking a la plaça del Llaurador... naturalment, la notícia ha corregut com la pòlvora i ha provocat les primeres mobilitzacions entre els veïns.

Personalment, pense que tampoc és tan mala idea i, per suposat, ens pot vindre molt bé als aficcionats al futbol, sobretot als que venen dels pobles dels voltants i aparquen allà on els ve bé, perquè, és de domini públic, durant els 90 minuts que duren els partits de futbol la gent pot aparcar per tot Vila-real on els vinga de gust -sobretot si són de Primera o de l'Europa League-, és a dir, al mig del carrer, damunt la vorera, davant un pas de vehicles permanent, contra el vidre d'un aparador de qualsevol botiga, etc. La cosa no està en el què, sinó en el com. M'explique...

Si el Pàrking de la Plaça del Llaurador, com ha anunciat l'equip de govern, es comença a construir a final de maig (aprofitant que enguany, degut al Mundial de Futbol, la LLiga acaba abans) i s'acompleixen, de veres, els terminis d'execució de l'obra -encara que siga per primera vegada en la vida!- per a primeries del 2011, excel·lent! (Piaf i la nova Lubasa s'hauran de donar pressa).

Ara, si comencen a fer cates, per si hi ha alguna resta de l'antic refugi del temps de la guerra civil o de l'antic recinte del Calvari i la seua corresponent capella... mal anem! De tota manera, el que no consentiran ni el Sindicat de Regants, ni la Unió de Llauradors i Ramaders (C.O.A.G.), ni els membres d'Asaja és que se desmunte el momument al Llaurador perquè, al final de la correguda, acabe deslocalitzat al costat de qualsevol fàbrica de taulellets abandonada als afores del terme municipal. Siguem seriosos: si és de veres que van a crear-se entre 700 i 1.000 llocs d'aparcament, que la meitat seran per a residents de la zona i abonats del Vila-real Club de Futbol i que, a més, els preus no pujaran de 6.000 euros la plaça i que la propietat serà fins un termini de 50 anys... que comencen les obres demà, però que acaben el 31 de desembre de l'any que estem a punt d'encetar!

===================================================================

dimecres, 23 de desembre del 2009

BLOG NADAL, BON NADAL



...I en la terra pau a les dones i als hòmens que mai s'han corromput, ni tan sols comprant dècims de loteria per blanquejar, perquè seu és l'infern dels impostos i l'injust regne d'Hisenda, perquè són els que, realment, ens trauran de la crisi, perquè són els que, de veres, es mereixen tots els bons desitjos que, hipòcritament o no, ens fem molta gent aquests dies nadalencs.



Als companys bloguers, caganers globals, caganers locals (també n'hi ha, i molts!), blocaires, lectors, amics que em feu comentaris, anònims desconeguts, anònims coneguts, a tots molta salut i felicitat perquè, diuen, dels errors que cometem sempre s'aprén i, malgrat tot, la crisi pot aportar-nos molts coneixements pràctics que, esperem, siguen efímers i no massa durs si sabem encarar-los des de la força que ens dóna l'amor, l'amistat, el sentiment i, en definitiva, la unió amb els més pròxims i la fe en el futur.

NADALA DE LA CRIDA
(Miquel Peris i Segarra)

Pastorets, veniu,
voreu un estel
que dorm al caliu
de l'Ama del Cel.
La nit tremolava
gelada de fred.
Damunt de la palla
jau nu Jesuset.

Bonic angelet,
pels camins del cel
li porta al Xiquet
llesquetes amb mel.
Veniu tots, veniu,
i qui ha nat voreu.
Mirant-se'l, s'enriu
la Marededéu.

Es ros com l'albada,
tan blanc com la neu,
més dolç que la veu
que té l'estimada.
Sa mare filava,
el fillet dormia,
son pare vetllava
i la neu caïa.

Veniu tots, veniu,
vorem el Xiquet
que, dormint, somriu
gelant-se de fred.


....................



BON NADAL des de Vila-real !!!
============================================================================

dilluns, 21 de desembre del 2009

LA GROSSA DE NADAL



PER UN TOCAMENT DE LA GROSSA
(cançó rogativa d'autor anònim)

En la vida he conegut negoci com el de La Grossa,
diner blanc, no de l’Havana, milers d’euros a la saca,
cent lliures a pèl de l’ala, trenta quilos d’alegria
i en la cara un somriure, m’ha tocat la loteria...

La Grossa toca de dia, diu que així de nit somnia
la dansa de mil, i una, paraules de la fortuna,
i cobrar, i cobrar el dècim, i a oblidar
la hipoteca que ens ofega,
els números rojos i la brega
de matinar cada dia, perquè el treball, diuen,
és el tresor de la vida...

Per un tocament de La Grossa
taparia una destrossa,
per un tocament d’ella
liquidaria el compte estrella
i n’obriria un de solidari
com un ric que ix de l’armari...



P.D.- Es recomana cantar al ritme de Xarop de Bastó.

....................................................................................

divendres, 18 de desembre del 2009

NACIONALISTES UTÒPICS



Com ja sabeu, Friedrich Engels va qualificar d'utòpics els primers socialistes (Saint-Simon, Owen, Fourier...) sense pensar que sense la utopia i sense ells, els pioners, tampoc s'hagués arribat al segon estadi, tan utòpic com el primer, d'arribar a una societat igualitària, justa, sense classes socials i, fins i tot, sense estat -com proposaven els anarquists seguidors de Bakunin (un altre que va tenir els seus pros, però sobretot contres amb Marx, un altre gran filòsof i, per tant, un altre gran utòpic). A més a més, la utopia d'Adam Smith i del liberalisme, del neo-liberalisme i de tots els altres ismes que vullgueu afegir, també se n'ha anat en orris, darrerament, amb la intervenció estatal en la banca dels principals estats liberals, tot començant pels Estats Units d'Amèrica.


Que totes les ideologies tenen les seus contradiccions és evident: pregunteu-li a Zapatero i als socialdemócrates en general? Són socialistes? Són de centre? Fan polítiques d'esquerres en el context de l'actual Unió Europea? També és evident, com sempre s'ha dit, que totes les conquestes socials de l'esquerra i del sindicalisme internacional s'han aplicat molt millor als països democràtics capitalistes (si voleu, on hi ha democràcies burgeses), amb tot allò de l'Estat del Benestar, que no als països comunistes o, com a mínim, sense economia de mercat.

A tot això, sempre hi ha els intel·lectuals que parlen dels diferents nacionalismes o del nacionalisme en general com una rèmora noucentista o decimonònica, com si tant el liberalisme, la socialdemocràcia o l'anarquisme foren figues d'un paner acabat de collir... Tots els nacionalistes som utòpics, és veritat: amb això tampoc ens diferenciem d'altra gent partidària d'altres ideologies; però els nacionalistes valencians, potser pel context en el que hem crescut (poc, però!), encara ho som més. Recordeu Fuster: el nacionalisme valencià, serà d'esquerres o no serà! (un altre utòpic).



Tot açò ve a ser una reflexió política, en veu alta (o en paraula escrita, millor), al voltant de l'important Consell Nacional, de demà dissabte, on els consellers electes al darrer Congrés del Bloc tenim el dret a dir la nostra, a l'igual que els consellers triats pels diferents Consells Comarcals poden portar les opinions majoritàries dels diferents col·lectius locals.

Sí, sóc conseller nacional del Bloc, i pense que tenim tot el dret del món a ser utòpics, potser també a ser suicides, però espere que, al capdavall, s'imposen la lògica, el sentit comú i el pragmatisme... unes qualitats moltes vegades oblidades, en la brega diària, per la nefasta pressió del partidisme i, de vegades, també pels particularismes personals dels que -sense adonar-se'n?- fan de la política un instrument de propaganda personal al servei del propi ego.

Tots volem un BLOC en solitari, un BLOC sense lligams amb cap altra força política, un BLOC com a casa gran del valencianisme polític, un BLOC utòpic, en definitiva, a dia d'avui on -resultats canten- només s'han pogut aconseguir certs resultats, fins ara (ja vorem en el futur!), a nivell municipal, és a dir, a nivell local i a municipis més o menys menuts amb tots els respectes per Castelló de la Plana (València i Alacant, fins ara, sempre s'han resistit)...


Al 2011, cada col·lectiu local, millor dit, cada llista electoral (que no és el mateix), serà examinada per l'electorat i, per suposat, a nivell de Vila-real com a moltes altres ciutats menudes, potser, es decidirà concórrer en solitari, és a dir, com sempre hauria de ser i com ens agrada a tots. Però al 2011, també sabem que el BLOC en solitari pot desaparéixer de les Corts Valencianes, com qualsevol altra força política que no porte les sigles de la coalició PP-PSOE (coalició electoral que al País Valencià manté la injusta barrera del 5% del vots a tot el territori quan -ací rau la més gran injustícia de tots els sistemes electorals democràtics del món mundial- la circumscripció és provincial, i el BLOC tradicionalment sempre havia superat, en el passat, aquest 5% a Castelló).

Per tant, com a conseller nacional i ex-secretari local de Vila-real, us reclame a la resta de consellers que voteu SÍ: Sí, pactem amb Iniciativa! Però pactem bé, pactem com cal, fem valer la nostra força municipalista, fem més visibles els nostres diputats, lliguem bé tots els caps solts o més fluixos, que no ens torne a passar el que hem vist recentment... però no hi ha cap altra possibilitat intel·ligent a nivell autonònic: PACTEM!
=================================================================

dimarts, 15 de desembre del 2009

CENTENARI DE LA MORT DE FRANCESC TÀRREGA


Francesc d'Assís Tàrrega i Eixea va nàixer a Vila-real (21 de novembre de 1852) i va morir a Barcelona el 15 de desembre de 1909, és a dir, avui és, exactament, el centenari del traspàs del vila-realenc més universal, del que va enlairar la guitarra a instrument de concert, de l'autor del politon de mòbil de Nòkia més conegut (el Gran Vals), de l'autor de melodies tan versionades com els Recuerdos de la Alhambra (per Mike Olfield, per exemple, etc.), d'un personatge tant il·lustre amb el que, des de Vila-real, sempre estarem en deute...
















.......................................................................................................................................................................

dilluns, 14 de desembre del 2009

INDEPENDENTISTES DE LA DEPENDÈNCIA


País Valencià, Canàries, Múrcia, Madrid, Balears i Extremadura suspenen en l'aplicació de la Llei de Dependència, davant d'Andalusia, Castella-La Manxa i País Basc, que obtenen un notable alt, segons el IV dictamen de l'Observatori Estatal per a la Dependència.

En l'escala d'avaluació de dades oficials disponibles l'1 de desembre passat sobre l'aplicació de la Llei de Dependència, el País Valencià i les Canàries obtenen 0,5 punts, Múrcia només 1, Madrid 2, Balears 3 i Extremadura 4. Aproven amb un cinquet (5) Astúries, Catalunya i Galícia, mentre Cantàbria aconsegueix 6,5, Navarra i Aragó 7, i Castella-Lleó i La Rioja 8,5, segons la nota de premsa emesa ahir per l'Associació Estatal de Directors i Gerents en Serveis Socials.

L'Observatori, reunit a la ciutat d'Alcázar de San Juan (Ciudad Real), considera «molt preocupant» que una tercera part de la població espanyola viu en comunitats autònomes en les que hi ha «falta de voluntat institucional» d'implantar el sistema, i cita en aquest cas a la Comunitat Valenciana, Canàries, Madrid i Múrcia.


En el capítol de despesa autonòmica per habitant i any, la diferència màxima es situa entre els que van per dalt com ara La Rioja amb 71,47 euros o els 71,42 de Cantàbria, mentre que per baix destaquen, negativament, els 4,01 euros de Balears o els 5,18 de Múrcia. Per sobre de la mitjana (30,7) estan Astúries (36,87), Aragó (37,96), Castella-La Manxa (42,14), Andalusia (50,09) i Castella-Lleó (57,85). Per sota, Galícia (27,01), Catalunya (25,84), Extremadura (24,15), Madrid (20,64), Comunitat Valenciana (19,65 euros/habitant) -penúltims!- i Canàries (11,9).

Mentre al Nord demanen la independència i d'altres se manifesten per la dependència, en terres valencianes triomfa l'autocomplaciència i l'autosuficiència, és a dir, l'independentisme respecte a la Llei de Dependència perquè -com en quasi tot- "som Comunitat Valenciana", som UNA VERGONYA també en atenció a les persones dependents!
===================================================

divendres, 11 de desembre del 2009

GAS NATURAL I LA CIMERA DE COPENHAGUEN


Aquest matí de divendres, concretament a les vuit en punt, ha fet una setmana que seguim sense gas a la meua comunitat de veïns, al tipus de vivenda B de la meua escala per a ser exactes.

Com els senyors de Gas Natural m'han jurat i perjurat -no sé si altra vegada abusant del fals testimoni- que, encara que siga a les dotze de la nit, vindran avui a solucionar-nos el problema, he pensat fer una mica de temps contant-vos que no hi ha mal que per bé no vinga... i també per distraure'm de la poca fe i convicció que tinc, darrerament, amb les "grans" paraules de les "grans" companyies de serveis... de serveis financers per escurar-nos les butxaques cada mes? Perquè altra cosa...

De tota manera sóc optimista perquè, al final, sempre ens queda l'opció al pataleig i a canviar de companyia, ja que els clients sempre acabem tenint la raó però, això sí, cap mecanisme per fugir del servilisme oficial cap a les "grans" companyies que, al capdavall, són les que es serveixen realment de nosaltres amb la permissivitat i connivència de les institucions oficials que tantes facilitats els donen a l'hora de foradar els nostres carrers, infiltrar-se a les nostres cases i al nostres comptes corrents. Potser, la majoria de lectors sabeu de què parle.

Des que visc en la vivenda actual, ara fa més de 14 anys, m'he donat de baixa d'un canal televisiu de pagament, he canviat de companyia telefònica i de servidor d'internet, també m'he canviat de contracte i d'operador de telefonia mòbil, he canviat l'assegurança de l'automòbil, de la llar, he revisat vàries vegades les hipoteques (en plural), he canviat de banc a l'hora de cobrar la castigada nòmina (cada dia més estressada degut a l'acossament d'Iberdrola, Gas Natural, Telefònica, ONO, Orange, Vodafone, Hidroelèctrica, Hisenda, l'Ajuntament... perquè seguir amb el llistat?)... com diuen els de casa, només me falta canviar de parella, de sexe i fer-me del Real Madrid!

No obstant això, sóc optimista de mena. Penseu, per un moment, si tots els Senyors de Copenhaguen hagueren copiat el meu comportament higiènic i domèstic durant els 7 (ja 8!) darrers dies. Sí, és veritat, els companys de feina em rebutgen, els alumnes cada dia ocupen els llocs més endarrerits de l'aula, els veins de l'escala del costat s'arrimen a la porta d'entrada a la finca habillats amb bates blanques i mascaretes sobrants de la minvant Grip A, com si fórem apestats, les tendes ens envien els queviures per correu i ens han prohibit l'entrada a les botigues... són els inconvenients de no frequentar la dutxa freda, ni el menjar calent, ni tampoc la calefacció central, però heu pensat en el canvi climàtic?

Si el senyor Obama ha estat mereixedor del Premi Nobel de la Pau pel que puga fer en el futur, un servidor reclama, com a mínim, un Premi Local a la Sostenibilitat en la propera edició de 2010... Si Obama, el president de la Xina, tots els càrrecs (electes?) del Partit Comunista Xinès, el president Zapatero, el president Camps, el president Fabra, l'alcalde Rubert, tots els regidors de l'Ajuntament de Vila-real es passaren una setmana dutxant-se amb aigua freda -en ple hivern- arribarien a la mateixa conclusió: quines quantitats industrials d'aigua (i de gas!) se poden estalviar amb un rentat ecològic, és a dir, 30 segons al cap més trenta segons al cos i a córrer...

El servei d'urgències de Gas Natural porta una setmana corrent... davant nosaltres, els clients d'una societat de serveis contra-natura.
==============================================================================

dimecres, 9 de desembre del 2009

PLENARIS MUNICIPALS


Aquest cap de setmana, a banda de certes rutes d'investigació (Villaviciosa de Odón, ja us contaré) i/o gastronòmiques (Vilafamés, ahir on, per cert, hi havia tot Vila-real i més), he fet una mica el gos, tirat al sofà, i m'he dedicat a fer zàping pels canals televisius analògics que passaran d'aquesta vida a l'altra el proper 14 de desembre, assassinats per la TDT. Entre una exposició de xarcuteria de tota mena, vaig trobar, finalment, la retransmissió en diferit del darrer Ple Municipal de l'Ajuntament de Vila-real.

La meua curta experiència en aquest escenari, més burocràtic que polític (sis mesos escassos), ja em va deixar molt decebut: tenen alguna utilitat els plenaris municipals quan hi ha algun partit amb majoria absoluta i cap predisposició a explicar les decissions adoptades prèviament? Modestament, pense que ni tenen utilitat política (només legal), ni pedagògica (perquè no posen en valor la democràcia, ni el pluralisme, ni la oratòria, ni l'educació), ni artística, ni lúdica (qualsevol cosa és més entretinguda que un engorrós plenari municipal)... Veient el darrer plenari a la televisió local de Benicàssim -si no recorde malament- vaig pensar que les coses no havien canviat massa els darrers dos anys: mal rotllo entre els portaveus dels tres partits polítics amb representació municipal, males cares i, el pitjor de tot, molt poca transparència i encara menys voluntad d'aparentar certes ganes de donar explicacions... Com passava ara fa dos anys, quan vaig ser un debutant en el que pensava hauria de ser l'àgora de les inquietuts locals, el partit en el govern continua escudant-se en el "Ja li contestarem per escrit", el principal partit de l'oposició continua sense trobar quasi res positiu en la tasca de l'equip de govern i, els tercers en discòrdia, és a dir, "els meus", que voleu que us diga... potser abans massa enganxats al PP, potser ara massa a remolc del PSOE, potser buscant una línia identitària entre el blanc i el negre, entre tant de gris?

Conclusió: no vull ser dur amb ningú, sinó objectiu, però si no heu presenciat mai un plenari municipal, no us perdeu res... almenys a Vila-real. El partidisme -per no dir el bi- com a eina de lluita contra l'atur, està acabant, definitivament, amb la política i l'ètica democràtica.
==================================================

dilluns, 7 de desembre del 2009

QUAN L'ÈPICA POT MÉS QUE LA TÀCTICA


Vila-real, 9 - Getafe, 15... Amb nou jugadors va acabar el Vila-real, anit, al Madrigal després de guanyar, merescudament, un equip com el Getafe que va crear més problemes dels que s'havien previst ja que, a banda de ser un bon equip, va jugar durant els 95 minuts efectius (1+4 afegits) amb 15 jugadors, sense comptar els canvis. I és que, de vegades, els àrbitres confonen l'arbitrarietat amb la imparcialitat.

El pitjor Vila-real dels últims vuit anys va començar voluntariós però, això sí, a la primera de canvi, despiste defensiu i gol del Getafe (0-1). A la segona de canvi, Soldado (un gran davanter que vol substituir El Follonero en Salvados), en clar fora de joc, perdona quan es trobava sol, com un mussol, davant Diego López. El públic protesta la jugada i el partit comença a calentar-se ben prompte: açò promet -pensem-, un davanter follonero, un àrbitre que vol ser protagonista i, per suposat, una afició disposada a fer front als atracadors a domicili.

Després, gol de Crackdevila amb la col·laboració del porter argentí del Getafe i, de moment, que el partit s'encarrilava... Però, passen els minuts, la pilota no entra, Nilmar sí que ho fa, però dins de l'àrea, cau, l'aficció del Gol Nord reclama penal, per la ràdio diuen que sí que ho sembla a la repetició televisiva i l'arbitre que mira cap a un altre cantó... No deu ser fàcil assenyalar penal quan el partit va tant igualat -tornem a pensar. Mentrestant, Senna rep una targeta groga a la primera falta que comet, els jugadors del Getafe tenien carta blanca. El Vila-real pressiona la porteria contrària amb cert desordre, però la primera part acaba amb un esperançador empat a un.

Comença la segona part i, una altra vegada a la primera de canvi, gol del Getafe, però aquesta vegada de penal... inexistent? Torna a ser a l'àrea del gol Nord, però deu haver estat molt clar quan l'àrbitre, des del mig del camp, corre ràpidament cap a l'àrea del Vila-real per assenyalar el punt de penal, treure la roja directa a Cani i quedar-se més ample que llarg. Però els aficionats de casa no ho veuen de la mateixa manera i, a partir d'aquest moment, se protestaran totes les decissions arbitrals... A poc a poc, comencen els primers símptomes de pesimisme perquè el Getafe se tanca, malgrat l'avantatge numèric, i espera el Vila-real a la contra: pinten bastos!



Cazorla que substitueix Pirés tira el primer baló que toca dins de la porteria contrària marcant l'empat a dos. Ha tornat la màgia al Madrigal! Comença la remuntada èpica, 10 contra 15 (els 11 del Getafe més el quartet arbitral), però els 10 grocs tenen 20.000 veus al darrera, l'afició apreta, és possible el somni. Mentrestant el Getafe perd temps, el Soldado s'ha fet recluta a base de teatralitzar cada puntada pròpia al contrari o, a l'inrevès, cada càrrega que rep (quin gran provocador). Bruno se multiplica, Joseba Llorente i Jonatan Pereira aporten un poc de velocitat i, sobretot, molta pressió sobre el porter i la defensa contrària, el Vila-real obre el joc per les bandes, Senna no pot amb l'ànima però assaja el xut des de fora de l'àrea... després d'un córner, però, arriba el miracle.

Gol de Crackdevila i victòria merescuda per un Vila-real que, ahir sí!, va posar tot el que s'ha de posar damunt del camp si aspira a consolidar-se en una posició tranquil·la de la taula classificatòria. 5 minuts abans del xiulit final, l'àrbitre sense nom -perquè tampoc mereix que el recordem- expulsa Àngel per doble amonestació i es guanya -açò potser que si que s'ho mereixia- acabar el partit sent vitorejat per l'afició groga amb noms d'animals diversos, xiulits i altres divertiments que comporta l'emoció i l'èpica de la victòria.

L'èpica és el que vam vore anit al Madrigal (un partit emocionant dels que te retornen l'afició al futbol), la tàctica s'haurà de seguir assajant per millorar-la... perquè diumenge que ve ja no ens esperen soldats, sinó generals ultramaris molt coneguts en terra ferma (Agüero, Forlán, Maxi). Un búnker defensiu, una línia Maginot, un refugi anti-gols... o s'entrena o se compra al mercat d'hivern, però és hora de mantenir la porteria a zero. Endavant, Vila-real!
========================================

diumenge, 6 de desembre del 2009

A LA PURÍSSIMA DE VILA-REAL


Quan el sol tardoral ja declina
i la llum dona pas a la nit,
tot el món de bon cor s’imagina
que el batec de les fulles dels arbres
va sembrant-te un tapís d’enramades,
vers i cançó, pregàries cantades...
tradicions que venen des d’antic.
La teua puresa és l’enveja de l’aire,
del mar i la terra i l’aigua del riu,
que canten a cor un vers de tornada
a la Immaculada del vell paradís...

Quan el sol tardoral ja declina
i la llum dona pas a la nit,
la teua bellesa encega l’artista
que tracta de fer-te un retrat al pinzell,
una escultura de marbre, una talla de fusta
i tothom espera Ortells al cisell.
La teua quietud desorienta el poeta,
un laberint de paraules, un vent desbocat
fa impossible llançar la sageta
que capte l’instant de l’eternitat.
Ets la llum que cercava Giotto,
la taronja més dolça d’un verd taronger,
la pau de París i el protocol de Kyoto,
l’esperança dels pobres, el pit i el bolquer.
La teua puresa és l’enveja de l’aire,
del mar i la terra i l’aigua del riu,
que canten a cor un vers de tornada
a la Immaculada del vell paradís...

Quan el sol tardoral de la Vila
fa cap al Raval de Sant Pasqual,
tots els ulls de blau cel il·lumina
d’amor a la Puríssima de Vila-real.


Antoni Pitarch Font (2007)
.......................................................................................
P.D.- Dedicat a totes les purissimeres en general i, en especial, a les de casa: Rosario (+), Rosarito i Rosarín, així com a les Conxites i a Conxín...
.
==========================================

dimecres, 2 de desembre del 2009

EL SOROLL NOSTRE DE CADA DIA...


De tant en tant, recorde amb certa nostàlgia els sorolls de la infantesa i l'adolescència. No per cap desig freudià de retorn a l'úter matern, ni molt menys, supose, sinó perquè eren un sorolls pre-moderns, naturals i, potser, no gaire contaminants.

Als matins, al clàssic ring-ringrejar del despertador li prenia el relleu la ràdio; mentre, des del carrer, penetraven els clinc-i-cloncs de les ferradures de les últimes haques que encara migraven, cada matí, buscant el tros. De sobte, el timbre d'una bicicleta aturava la percussió d'una senyoreta a ritme de tacons; l'acceleració a destemps de la motocicleta donava pas al clàxon del motocarro que, a tall de salutació, esquivava la furgona de les llimonades o gasoses que, aparcades al cantó, remataven la cançó amb un repic coral de campanetes ofegat, com a punt final, pel baríton clam d'una desfilada de maquinetes de raure... i, de tant en tant, un camió (de Guarque... encara!). Sí, sempre ha estat sorollós el carrer de l'Ermita, però als ulls d'un infant totes les coses tenen un especial encant.

Les velles melodies agrícoles, a poc a poc, foren silenciades pel rock dur de la industrialització i el heavy metal de la terciarització de l'economia: obres i més obres, forats i canalitzacions, fibra òptica, clavegueres -i quan plou tot un femer-, fer i desfer, la feina del matalasser... L'arribada de la contaminació acústica afectà, fins i tot, l'Ajuntament de Vila-real: llàstima que la contaminació corrupta, fins ara, no haja estat perseguida amb la mateixa rapidesa...

Un informe de l'Institut Nacional d'Estadística situa Espanya com l'estat més sorollós del món després del Japó i, naturalment, ja en territori peninsular -no podia ser d'altra manera- el territori valencià com el més sorollós amb diferència de totes les autonomies hagudes i per haver. Parafrasejant Fran, és a dir, Cesc el del camp -sí, home sí, Paquito l'Elegant, el que sempre va amb traje i corbata-, seguim sent líders en tot i més...
========================================

Laulauenlaseuatinta

Quan Vila-real era un poble (Rafael Beltrán / Antoni Pitarch)

Calendari de Lliga 2025/26

Vila-real, la nostra ciutat (1274-2024)

Els més visitats

El topònim Vila-real a la Península Ibèrica

Vila-real a rajaploma

TV3 EN DIRECTE

Horaris LligaBBVA

Dominio Casilda

Visualitzacions de pàgina l'últim mes