DE LA PAU AL CONFLICTE...

Cada 30 de gener (aniversari de l'assassinat de Gandhi), es celebra el Dia Escolar de la No violència i la Pau (DENIP), una iniciativa que va nàixer el 1964 per a fomentar l'educació en i per a la concòrdia, la tolerància, la solidaritat, el respecte als drets humans, la no violència i la pau.

Avui, més que mai, és hora de reivindicar una pau duradora a l'Orient Pròxim que, cada vegada, sembla més impossible entre palestins i israelians... Un altre marró pel bo d'Obama: l'herència rebuda és fotuda!

Avui, més que mai, és hora de deixar les armes sota la taula i de despenjar els pósters del Che (Guevara), de Fidel Castro, de Mao Zedong, d'Stalin, Lenin, Trotski, Ceaucescu, Mussolini, Hitler, Franco i altres dictadors patrocinats, al seu moment, per certs governs nordamericans com ara Sadam Husein, Augusto Pinochet, Rafael Videla, Mobutu Sese Seko... Napoleó i de tots els personatges històrics que han crescut acompanyats pel soroll dels cannons, els aromes de la pólvora i les al·lèrgies antidemocràtiques.



Avui, més que mai, hem de repenjar el cartell de Mohandas Karamchand Gandhi, pensar en clau global i, per suposat, seguir actuant en clau local: què fem a Vila-real en el segon aniversari de la publicació oficial al B.O.E. del topònim oficial únic de la ciutat, nom històric des de 1274 i aprovat, democràticament, per la unanimitat del Ple del nostre Ajuntament al 2006?

Potser, no cal gitar-nos damunt les vies del tren, però sí recordar tothom, pacíficament i tranquil·la (el conflicte lingüístic és cosa, sempre, dels que porten 300 anys imposant la llengua de l'imperio), que "Villarreal" fa dos anys que ja no és el nom oficial del nostre poble i el "Villarreal de los Infantes" (nom franquista dels anys 50) ja en fa més de 25 que no té res a veure, oficialment, amb el nostre pacífic poble, passota ciutat... Entre la pau i el conflicte, tampoc cal caure en la desídia.

......................................................................................................................

90 ANYS DE LA CAIXA... DEL SINDICAT

Sense acabar de completar el primer plor, després de nàixer, al meu avi li va faltar temps per apuntar-me al Lluïsos i obrir-me una llibreta d'estalvis a La Caixa, al Sindicat (oficialment Cooperativa de Crédito y Caja Rural Católico-Agraria). Era una pràctica tradicional d'aquells temps del final de l'autarquia. Més endavant, abans d'anar-me'n a servir, és a dir a la mili -no a fer de cambrer-, vaig fer-me soci, però seria uns anys després quan m'assabentaria que La Caixa va ser fundada per un grup de joves Lluïsos el 30 de gener de 1919. Aquella gestió del meu avi començava a tenir un sentit, no sabia si romàntic, tradicional, però en tenia.

Als inicis del segle XX, Vila-real era una ciutat amb molta empenta, oficialment reconeguda per Alfons XIII des del 24 de maig de 1904. La citricultura donava molts beneficis i s'havia començat la transformació del Secà en regadiu. De fet, des del primer de juliol de 1911, comptava amb una Caixa d'Estalvis pròpia (Caja de Ahorros Villarreal que, als temps de la República, estranava nova seu al carrer major -l'actual de Bancaixa- i s'instal·lava en altres ciutats dels voltants com ara Betxí) que després de la guerra civil seria adquirida per la Caixa de València.

La Caixa Rural, però, va nàixer amb un compromís social que, amb daltabaixos, s'ha mantingut al llarg d'aquests 90 anys. L'encíclica Rerum Novarum de Lleó XIII, les iniciatives del pare Antoni Vicent de (Castelló, 1877-1912) i la tradicional religiositat popular de Vila-real, feren la resta.

La Primera gran guerra (1914-1919) va fer molt de mal al comerç citrícola i els propietaris agrícoles, Lluïsos i catòlics en general, van endevinar la necessitat d'associar-se. Però les iniciatives, per suposat, anaren molt més enllà de l'apostolat: un dels primers resultats fou la construcció de cases per a treballadors i famílies modestes, com ara les famoses Cases dels Amarillos que encara es mantenen en peu, al carrer de l'Ermita, front al Convent dels Carmelites i d'altres iniciatives posteriors com ara el pany de cases i les dues illes situades entre l'avinguda (front a la Torre Motxa) i el carrer Gamboa. També als anys 30, durant la Segona República, s'amplià la seu del Sindicat a l'actual Plaça de Vila (front a l'antic Ajuntament) per acollir la F.O.C. (Federació d'Obrers Catòlics que tenia la seu provincial a Vila-real).

A la dècada dels 50 se va cometre el greu error urbanístic i artístic d'enderrocar els porxes medievals per construir l'actual Cassino, precedent d'altres maldats oficials que s'han succeït sense solució de continuïtat: llàstima de Plaça Porxada, rèquiem per la Plaça de la Vila-medieval!!!

Als darrers anys, a més de la Fundació que recolza tota classe d'activitat lúdiques i culturals, se va aprovar en referèndum molt renyit el seguir en solitari i no integrar-se, totalment, a la plataforma de Ruralcaja... potser el temps ha donat la raó a l'actual directiva.

La Caixa Rural, també és veritat, potser siga cada vegada menys rural perquè Vila-real ha crescut, i molt, als darrers anys, però, tal vegada, és l'única societat, per no dir empresa, que ha fet alguna cosa per la nostra ciutat. Alguns pensareu que poc, d'altres que molt, però mireu al voltant... qui queda?

Si Vila-real, a dia d'avui, té moltes mancances, no és, només, per la falta de pes polític a nivell autonòmic i estatal, sinó per l'escassa implicació que han tingut les societats i les empreses locals en les polítiques socials, educatives i culturals. Potser la Caixa Rural, malgrat tot, és de les poques que podríem salvar de la crema. La seua política d'apropament al xicotet inversor i al vila-realenc d'apeu l'avalen... i encara més, ara, en un context de crisi pel liberalisme salvatge dels darrers anys que està acabant amb el modest citricultor, amb el xicotet empresari i amb la petita i mitjana empresa.

Llarga vida a la Caixa Rural de Vila-real i a totes les societats que s'impliquen a l'hora de potenciar l'economia i la cultura de casa nostra.

PELLEGRINI, NO N'HI HA FUTBOL...

Ahir a la vesprada, després del fallit intent del Madrigal -on només vam anar a passar fred- decidírem canviar el xip i visionar un partit de futbol. Per cert, per què al caminar li diuen jugar al futbol?

D'acord que Cygan va tenir una errada, d'acord que el Vila-relax C.F. (Caminants del Futbol) té millor equip que l'Osasuna i que el Getafe i que el Mallorca (diumenge passat, un altre partit per oblidar!) i que el Poli Ejido... però aquesta temporada pot ser (tant de bo m'equivoque!) la de nunca segundas vueltas fueron buenas...

Falta actitud, agressivitat, esforç, competitivitat, responsabilitat individual i col·lectiva, planter... De veres no se pensa fitxar cap jugador, ni pujar-ne cap del "B" (aquestos sí que són autèntics cracks!), després de la marxa d'Edmilson, el nul rendiment de Matias Fernández, la feblesa al centre de la defensa o la falta de xispa dels guanyadors de l'Eurocopa (Capdevila, Senna i Cazorla)?

Total que en això estàvem, veient futbol, és a dir, a dos equips que van córrer durant 90 minuts, com són el Barça i el Numància (4-1), quan me va entrar al mòbil aquest missatge de text (poètic?):

Pellegrini, no hay fútbol,
se fabrica el fútbol al correr,
al correr ya hay partido
y se olvida el caminar lento,
el toque-toque travestido,
deja el respetable de bostezar
o de lanzar algun pitido
cuando vuelve el juego total,
masculino, aguerrido...

Porque caminar és vegetar,
matar el deporte competido,
desaprovechar la energia potencial
y perder más de un partido...

Futbolista no hay partido,
se hace futbol al correr,
pensar y actuar un segundo antes
es un principio para vencer,
para llegar a la meta
y volver a divisar atrás
a todos los equipos
que nos han adelantado ya...

Antonio Machacado
(abonado amarillo).-

............................................................................................................................................................

DICCIONARI PEGAGÒGIC (no pedagògic)

Aquest diccionari "de pega", no pedagògic, és una broma més de les que circulen per Internet. Me l'acaba d'enviar un jove llicenciat que em comenta -per correu electrònic- que, amb aquesta espècie de Diccionari educatiu LOGSE-LODE-LOE / VALENCIÀ, per fi ha pogut comprendre moltes de les problemàtiques de l'ensenyament en l'actualitat. A l'autor, senyor Anònim, moltes gràcies per ajudar-nos als ensenyants a poder afrontar el mal temps, amb bona cara:

ADAPTACIÓ CURRICULAR.- Donar llibres de Primària als alumnes de Secundària.

ADAPTACIÓ CURRICULAR INDIVIDUALITZADA.- Donar llibres de Primària als alumnes de Secundària, però un de diferent a cada alumne.

ALUMNE A QUI EL PROFESSORAT NO HA SABUT MOTIVAR.- Gandul, mal estudiant.

ATENCIÓ A LA DIVERSITAT.- Dedicar més temps als alumnes que no serveixen per / no volen estudiar que als bons estudiants.

AVALUACIÓ INICIAL.- Test de principi de curs que serveix perquè el professor constate que els alumnes no saben res.

AVALUACIÓ FORMATIVA.- Exàmens parcials.

AVALUACIÓ SUMATIVA.- Exàmens finals.

COMPETÈNCIA SOCIAL.- Es diu que un alumne té "competència social" quan sap llegir, és prou ben educat i sap comptar el canvi que li tornen a les botigues.

COMPETÈNCIES BÀSIQUES.- Saber fer la "O" amb un canut.

CONSTRUCTIVISTES.- Secta fanàtica (i perillosa) que afirma que els xiquets i els adolescents aprenen les coses a soles. També propugna que el mestre o professor, mentrestant, es dedique només a l'observació del que passa al seu voltant.

CRITERIS D'AVALUACIÓ.- Llistat de les coses que puntuen per a la nota.

CRÈDIT.- Fragment d'assignatura que dura 30 hores.

CRÈDIT VARIABLE.- Assignatura "maria".

CRÈDIT DE SÍNTESI.- 30 hores de dula, pasturant. La síntesi del descrèdit del Sistema Educatiu.

CURRÍCULUM.- Programa. Pla d'estudis, perquè així, en llatí, queda més guai.



NIVELL EDUCATIU.- Curs.

UNITAT DIDÀCTICA.- Lliçó, tema.

ACTIVITAT D'ENSENYAMENT-APRENENTATGE.- Exercici.

DIVERSITAT.- Conjunt d'alumnes complidors, sobrats, justets i/o ganduls. També s'hi inclouen els superdotats i els predelinqüents.

EIXOS TRANSVERSALS.- Intentar que els alumnes no es droguen, no atropellen les iaies amb la moto i no tinguen relacions sexuals sense preservatiu.

ESCOLA INCLUSIVA.- Posar les pomes sanes i les podrides al mateix sac (la intenció és que les podrides es tornen sanes, però el resultat sol ser, quasi sempre, el contrari, és a dir que moltes pomes sanes, acaben podrint-se).



ESTABLIR UNA RELACIÓ D'ENSENYAMENT-APRENENTATGE.- Fer classe.

GRADUAT EN EDUCACIÓ SECUNDÀRIA.- Cartrolina tamany DIN A-3 que serveix per a decorar l'habitació.

MEDIACIÓ.- Intentar que un alumne li torne a l'altre l'mp3 que li ha mangat.

PEDAGOGIA.- Bruixeria disfressada de medicina. Pseudociència tan ignorant que ignora la seva pròpia ignorància.

POLIVALÈNCIA CURRICULAR.- Fenomen que es dóna quan un professor de Física dóna classe de Socials.

POSAR ELS ALUMNES EN SITUACIÓ D'ENSENYAMENT-APRENENTATGE.- Fer que s'asseguen a la cadira i que callen.



PRIMÀRIA.- Part de l'antiga EGB. Segons l'edat: de 1r a 6è d'EGB, però segons el nivell actual: de 1r a 3r d'EGB.

ESO.- 6é, 7é i 8é d'EGB, però molt més fàcil.

BATXILLERAT.- 1r. i 2on. BUP, però infinitament més fàcil.

1r de CARRERA.- 3r de BUP i COU en un sol any. Es fa a la universitat.

CICLE FORMATIU DE GRAU MITJÀ.- 1r grau d'FP, però dos anys massa tard.

PROGRAMA DE GARANTIA SOCIAL.- Refugium pecatorum (refugi dels pecadors). Llar d'infants per a adolescents en edat laboral. Pàrking.

PRÀCTICA REFLEXIVA.- Preparar les classes abans de fer-les.

PROJECTE CURRICULAR.- Armari molt gros amb molts papers que se sol obrir un cop a l'any, normalment quan ve l'inspector.

PROFESSOR AMB COMPETÈNCIA CURRICULAR.- Professor que sap molt i que explica bé.

RELACIONS POSITIVES A L'AULA.- Comptar fins a 10 i respirar fons per reprimir les ganes d'insultar un alumne.



SALUT I BENESTAR DEL PROFESSORAT.- No acabar tancat al manicomi. Prescindir dels serveis del foniatra.

(NOVES) TECNOLOGIES.- Informàtica.

TIC.- Informàtica (quan ja t'has cansat de dir "Noves Tecnologies").

TAC.- Informàtica aplicada a la salut (quan ja t'ha entrat un TIC com a conseqüència de donar classse).

DERIVAR AL MERCAT LABORAL.- Donar de baixa els alumnes d'ESO que van a classe, només, a escalfar la cadira i donar-ne pel sac, el dia del seu 16é. aniversari.

DIGNIFICAR EL PAPER DEL PROFESSORAT.- Encarregar-los, per part de l'Administració, tasques d'administratiu, psicòleg, metge, advocat, etc. a canvi d'un augment constant del salari anual del 2% sense tenir en compte l'I.P.C., llevat dels anys de crisi quan se procurarà seguir mantenint la tradició (dels darrers 15 anys) de fer-los perdre poder adquisitiu.

.............................................................................................................................

IN MEMORIAM

In memoriam (a Manolo Canós)

El blog ha perdut un lector,
el BLOC, un militant.
Vila-real, un conciutadà exemplar,
el País Valencià, un nacionalista de debò.
La ciència, un metge...

Nosaltres hem perdut un amic,
però Manolo ens ha guanyat el cor per sempre.



============================================================

L'InfoBLOC? Yes, we can

Aquesta darrera setmana ha arribat a moltes cases de Vila-real... És un ovni? És una au? És superman? Tarzan dels micos? No, és l'InfoBLOC, el Butlletí Informatiu del Grup Municipal i del BLOC de Vila-real.

Som en període electoral? No. És propaganda electoral? No. Podem dir que es tracta del Butlletí Informatiu del Bloc Nacionalista Valencià de Vila-real? Com diu Barack Obama, Yes, we can!

(Cliqueu al damunt de les imatges per engrandir-les)






=============================================

ESPOLI DOCUMENTAL, ESPOLI FISCAL...

Com a historiador i com a Secretari Local del Bloc Nacionalista Valencià de Vila-real, vull manifestar el meu rebuig personal, així com el de tots els militants i simpatitzants del BLOC, contra el trasllat de la documentació existent a la Delegació de Defensa de Castelló -tant se val, si a Madrid o a Salamanca-, quan molts Ajuntaments de La Plana, entre d’altres el de Vila-real, venen manifestant-se, des de temps ençà, en sentit contrari.

Concretament el 7 de maig de 2004, el BLOC va presentar una moció en favor del retorn dels Papers de Salamanca que fou aprovada pel Ple Municipal de Vila-real, al juny del mateix any, per 10 vots a favor (dels regidors del BLOC, PSOE i EU) i 11 abstencions (dels regidors del PP).

Com a historiador, també vull lamentar, públicament, l’actitud i els arguments del subdelegat del govern Antonio Lorenzo sobre la documentació que viatja cap a Madrid, en el sentit que sempre serà millor conservada allà on va. Estes declaracions demostren moltes coses: en primer lloc, la despreocupació del representant del govern central per millorar les nostres infrastructures però, sobre tot, la hipocresia d’un polític que, per moments, oblida que també és historiador.

Per una altra banda, és d’agrair l’actitud del conseller, senyor Rambla (després de tots els entrebancs que han vingut posant des del seu partit, el PP, a l’arribada dels anomenats “papers de Salamanca”), si açò significa un canvi d’actitud en favor del retorn al nostre territori dels papers confiscats.

Des del BLOC denunciem el deute fiscal històric que arrosseguen les comarques de Castelló, on no sembla possible ni la construcció d’un Arxiu Històric Provincial digne, sobretot pel ninguneig constant al que ens han sotmés els governs centrals de Madrid, tant quan han estat a mans del PP, com del PSOE.



Les dades estatals són objectives i fredes, com l'oratge, però cada dia és més difícil dissimular l'espoli documental (Volem tots els papers!) i l'espoli fiscal (volem un finançament digne pels valencians i per les comarques de Castelló, és a dir, les germanes pobres en inversions estatals).

PUBLICITAT CIBERNÈTICA, ELS RIVALS DEL FACEBOOK?

Resulta que molta gent heu rebut un missatge -com aquest de la il·lustració-, suposadament meu, que se genera -també suposadament- automàticament.

Ahir dilluns, per la nit, vaig rebre el mateix correu d'una persona coneguda i, naturalment, el vaig obrir. Una vegada obert, me demanava si volia ser el seu amic i com, de fet, ja ho som a la vida real, doncs vaig respondre que sí. Total que després d'un llarg -o a mi m'ho va semblar- procés de reconéixer cares i persones conegudes i desconegudes, vaig arribar fins l'àlbum fotogràfic esperat on no n'hi havia cap fotografia... i vaig tancar el correu i l'ordinador.

Avui dimarts, porte tot el dia rebent trucades de gent que afirma haver rebut un correu meu preguntant-los si volen que siguem amics... Tranquils, no estic baix de moral, ni d'autoestima, estic de salut millor que mai i els que sou amics preferiu/preferim parlar-nos cara a cara quan això és possible.

Naturalment, jo no he enviat cap correu, però deu ser una piràmide on els correus es generen automàticament: els rivals del famós Facebook? Això suposem... Els que en tingueu més notícies a vore si poseu una mica de llum en aquest assumpte i als que heu rebut un correu meu, malgrat haver-se generat automàticament, us demane disculpes cibernètiques.

Per cert, jo també vull ser el vostre friend i el vostre amic, però no en la vida virtual...

VISCA EL 1274, MORI EL 1706 !!!

Vila-real va nàixer amb Jaume I i va quedar ferida de mort durant la Guerra de Successió (concretament el 12 de gener de 1706), com tots el pobles valencians que van perdre l'obra legislativa (el Furs) i política (el Regne) del nostre fundador a mans de Felip V de Borbó (autor dels anomenats Decrets de Nova Planta que imposaren el castellà com a única llengua oficial i la legislació de la Corona de Castella a tota l'antiga Corona d'Aragó).



Ara fa 303 anys. Com molts sabeu, al 2006, en el Tercer Centenari de la diada més luctuosa de la Història de Vila-real (253 vila-realencs morts en una nefasta vesprada), vàrem organitzar una Exposició commemorativa al Museu de la Ciutat, Casa de Polo, que avui us convide a visitar -si no la vàreu poder veure- o a revisitar-la si ja ho féreu in situ.



Als partidaris de Felip V els anomenaren botiflers però, molt de compte!, botiflers també són tots aquells que diuen que aquesta és una història massa antiga i sense cap repercussió en el present... Els botiflers del segle XVIII cremaren Vila-real, aboliren els furs i ens prohibiren l'ús de la nostra llengua en llocs públics o oficials... Els actuals botiflers continuen usant les mateixes armes, és a dir, posant tota classe d'impediments perquè els valencians puguem usar la nostra llengua en tots els àmbits: a casa, a l'escola, al jutjat, a la comissaria de policia... tancant els repetidors de l'única televisió pública del món que fa el cent per cent de la programació en la nostra llengua, la TV3...

De tota manera, cal exigir que s'acomplesca la legalitat vigent: el valencià és llengua oficial en territori autonòmic, vint sentències del Tribunal Suprem avalen la unitat de la llengua, la Unió Europea recolza els drets de les llengües minoritzades... Què volen aquesta gent, què volen els botiflers, amagar totes les estàtues de tots els Jaumeprimers?

====================================================

València, 3 - Vila-real, 3: virtuosisme estèril?

Partit impressionant anit a Mestalla, empat que sap a victòria per al Vila-real, una altra lliçó de futbol total... però, una vegada més, ineficàcia defensiva, gols rebuts a baló parat (en remats de cap a plaer o amb escassa oposició de la defensa groga) i, en definitiva, de 12 punts possibles contra "els grans" (Sevilla, Barça, Madrid i València) només un...

I això què significa, que és per estar-ne disgustats? No, ni molt menys!

Simplement, que s'està imposant la lògica: el mateix equip virtuós de l'any passat que va aconseguir ser Subcampió de Lliga jugant, només, una competició, és molt difícil que puga repetir una campanya semblant després de l'Eurocopa (on Capdevila, Senna i Cazorla van aportar moltíssim), de fracassar o abandonar (¿?) la Copa del Rei a la primera de canvi, és a dir, com sempre i, naturalment, de jugar una Champions on interessa arribar el més lluny possible però, això sí, amb un equip un any més vell, reforçat escassament a l'estiu (Llorente, Ibagaza...) i de cap manera a l'hivern...



Per una altra banda, hi ha jugadors fonamentals que no tenen recanvi, com és el cas de Diego López, Capdevila, Eguren o Marcos Senna... també està allò de la crisi econòmica que, segons el president, Fernando Roig també arribarà al futbol (l'evidència és l'immobilisme del mercat futbolístic d'hivern), però en el cas del Vila-real sempre quedarà la cantera i la ciutat esportiva...

Anit, molt bon partit a Mestalla per a tots els bons aficionats al futbol, seguidors del Barça, del Madrid, de l'Atlètic, del Sevilla... però no pels seguidors del València (supose) i tampoc pels del Vila-real. L'empat va tenir sabor a victòria, però només suma un punt..


..............................................................................................................................

Pares, mares, professors, fills, alumnes...

M'han recomanat visionar aquests vídeos, més com a professor -supose- que com a pare... per qüestions cronològiques. I, ara mateix, sóc jo el que recomane visionar i reflexionar al respecte. Tenen massa drets els nostres fills/alumnes menors d'edat? Tenen poques obligacions? No podem fer res més, els pares? No podem fer res més, els professors? No poden fer res més els polítics, juristes, ciutadans...?

Gràcies, Vicent!






=================================================

I aquestes fotos de Merxe, de regal ("De la plaça, no parles massa": mira, compara i de segur que trobes coses millor pertot arreu...).

PlaçA Vila Real

View SlideShare presentation or Upload your own.

.....................................................................................................................

CASQUES I AVELLANES TOT PER A MI...

Quan érem menuts i els nostres iaios ens ensenyaven a cantar el Tirorí, la lletra contenia algunes paraules misteriores com ara casca -casca?-, de la mateixa manera que els Reis -ens explicaven- van portar-li tres coses al Nen Jesús: or, encens i ... què? Mirra? Què és això de la mirra? El Diccionari Català-Valencià-Balear ens diu el següent:
MIRRA f.
Goma-resina aromàtica, de color gris fosc i groguenc, de gust amargant i pungent, segregada per la planta Balsamodendron Rataf, i de la qual s'obté un perfum molt fi; cast. mirra. Los tres reys... offeriren al Fill de Déu encens e aur e mirra, a significar que ell era Déu e home e que murria per salvar l'umanal linatge, Llull Doctr. Puer. 47, 3. Mirra aytal la conexença que sia ben clara e ben vermella e guarda que no y sia mesclada goma aràbicha, e si u uols prouar posa-te'n al cap de la lengua: si és mirra amargarà, e si és goma afarrar-s'a, Conex. spic. 25. Portant mixtura feta de mirrha e àloes, Gerson Passió, c. 13. Lo ull macat y calculós se guareix ab coliri de encens, mirra, farina de amidó y mel fina, Agustí Secr. 180. Volen perfum de flors y mirra, Costa Poes. 68. a) fig., com a símbol de penitència o sacrifici. Mirra portam de nostra vida amarga, Passi cobles 151.
Fon.: mírə (Barc., Mall.); míra (Val.).
Etim.: pres del llatí myrrha (gr. μύῤῥα), mat. sign.


Ara fa un parell d'anys, per desfer l'enigma casquer als nostres conciutadans, els tres regidors del BLOC d'aleshores ens documentàrem per fer, amb la casca i la il·lustració de Pasqual Arnal, una postal tradicional per felicitar els nadals, tot recorrent al Diccionari Català-Valencià-Balear:

CASCA
Espècie de coca circular foradada en el centre, feta de pasta ensucrada i untada d'ou (Morella, Cast., Vila-real, Val., Llíria, Gandia, Mall., Men.); cast. casca. Fer casques, crespells, bescuyt blanch, Mostassaf 16. Publicaren lo pragó privant los bascuiters que no poguesan fer corbasas, cascas, cocas, buñolls, doc. a. 1759 (BSAL, xxi, 357). Fon.: káska (val.); káskə (Inca, Ciutadella).



Més endavant, també vaig trobar més informació a Vilapèdia, però, en definitiva, la casca no és un tortell de reis sinó, sobretot, és un dolç semblant a un tortell, és a dir, la casca seria la manera tradicional de fer el tortell de Reis a Vila-real, com a moltes d'altres ciutats i comarques valencianes on, a poc a poc, s'ha anat perdent la tradició per la comoditat que suposa comprar-lo a la sucreria del cantó. El dolç o casca tradicional de Vila-real era fet de massapà o pasta d'ametlla i, malgrat les variades formes que podia assolir, quasi sempre es feia en forma de serp enroscada, com el peix que es mossega la cua, i decorada amb dolços variats de carbassat, xocolata, etc.

Aquesta nit, com quan érem xiquets, tornarem a demanar casques i avellanes als tres Reis d'Orient:

Tirorí, tirorí,
senyor rei, jo estic ací,
palla i garrofes tot per al seu rossí,
casques i avellanes tot per a mi.
.....................................................................................................................................

CRISI I ESTALVI ENERGÈTIC

La crisi no afecta, ni afectarà, a tots per igual. Amb diners, hi ha que compra torrons, llibres o totes dues coses. Cadascú és lliure de fer amb el seus diners allò que li vinga de gust, però quan venen maldades sempre és més fàcil assumir responsabilitats individuals que col·lectives.

L'estalvi energètic, per exemple, és una responsabilitat col·lectiva i no val, ara, a malbaratar el petroli perquè ha baixat el preu de la benzina a les gasolineres. Per quant de temps? Però no es tracta, únicament, de l'estalvi econòmic, que també, sinó d'anar assumint i practicant hàbits quotidians de sostenibilitat. Tots sabem que les energies no renovables contaminen i s'esgoten amb l'ús, però a tots ens venen exemples a la memòria que, potser, vindrien a demostrar que la situació és totalment la contrària.

Qui no ha eixit suat d'alguna botiga o comerç, aquest dies nadalencs de festa continguda (?) i consum moderat (?), perquè tenen la calefacció al màxim? De fet, els dependents i dependentes de moltes tendes van en mànega curta per dins l'establiment...

Qui no ha eixit, a l'estiu, gelat de fred i amb la carn de gallina de l'hipermercat, del vagó del tren o de qualsevol oficina perquè tenen l'aire condicionat a temperatures polars?

Per què els nostres arquitectes, tan preparats des del punt de vista teòric, fan rèpliques constructives d'edificis inspirats en urnes de vidre que fan l'efecte hivernacle a l'estiu (calor) i l'efecte iglú a l'hivern (fred), de manera que és impossible habitar aquestos edificis o treballar al seu interior sense tenir calefacció o aire condicionat, segons l'estació de l'any?

Per què els edificis públics no són els primers ens instal·lar energies renovables i en construir edificis adaptats a l'entorn climàtic? Per què és més barat fer rèpliques d'escoles, instituts i/o hospitals, amb el mateix plànol, independentment de la seua destinació? Un edifici públic a Morella o al Racó d'Ademús no pot tenir una distribució o estructura constructiva, ni es pot fer amb els mateixos materials, que si va destinat a Xàtiva, a Oriola o a Vila-real.

I encara ens hauríem de preguntar més: ha baixat la qualitat dels edificis públics als darrers anys? Potser hi haurà de tot, però si observem les escoles de Primària de Vila-real -per triar com a exemple la ciutat natal del Conseller del ram- la cosa està clara. Pregunteu a qualsevol mare o pare d'alumne, si pogueren triar (aquesta és una altra!), i us diran que no n'hi ha color entre les construïdes als temps de la transició democràtica (finals dels setanta, principis dels vuitanta), és a dir, Escultor Ortells, Shartou, Pasqual Nàcher i les més actuals, poques, fetes amb l'estètica del tot a cent (murs adossats a les voreres, patis minúsculs, sostres baixíssims, materials prefabricats, etc.), és a dir, Angelina Abad, Pius XII, el novet (per xicotet, llàstima de solar!) Gimeno Baron etc. Només coincideixen en l'ús d'energies tradicionals però, de segur, les més antigues són més càlides a l'hivern i corre molt més l'aire a l'estiu...