O.T. - G.H. - Z.U.D.

Diuen que en temps de crisi el personal consumeix molta més televisió. De tota manera, com no només d'audiències viu la tele, també es parla -i molt- de fusions, absorcions, associacions i, fins i tot, coalicions entre empreses de comunicació... que si la Sexta i Tele5 i la Cuatro busquen socis, que si estan pensant en associar-se entre elles etc., és a dir, el pastís publicitari és, cada vegada, més escarransit.

Però anit va començar Oté (Operación Triunfo) i les cafeteries nocturnes -que no tenien sintonitzada la cadena corresponent o no havien comprat el partit Manchester-Arsenal- van haver de tancar, l'audiència era una estàtua de sal i tots els col·legis universitaris, de tota la pell de brau, tornaven a semblar parvularis com cada temporada d'Oté, Ge Hac (Gran Hermano), Z.U.D., etc,, sí, se tornen a portar les sigles (TV3, C9, TVE1, TVE2, A3, CUATRO, T5, La6, TDT. etc.).

Fins ací, res d'estrany. La televisió també respon al model de globalització neoliberal que ens han venut: programes d'importació amb l'objectiu de fer creure a l'audiència més jove -ací rau el perill!- que se pot viure sense treballar, simplement eixint a la tele, aconseguint una fama secular (pels segles dels segles) i guanyant-se la sopa boba als programes del cor, i de sang i fetge... Però, ara mateix, quants triomfets recordeu de memòria que s'hagen pogut guanyar la vida cantant, el Bisbal? Sí, i qui més? Molts pocs, per no dir que cap més... I de Grans Hermanos, germans, quants es guanyen la vida fent tele o exhibint la incultura pròpia als canals televisius estatals o locals? Ben repoquets.

I si faltava alguna cosa, un 40 per 100 dels alumnes d'ESO vol ser famós televisiu, i el 90 per 100 dels xiquets volen ser Iker Casillas... per jugar al futbol? No, per acabar anunciant cervesa per televisió (manda güevos, Trill!).

L'edició d'enguany d'O.T. té -o voleu una infusió?- l'alicient de la participació d'un concursant de la Vall d'Uixó i, a més, una membre del Jurat és d'Argelita, és a dir, ja tenim dos castellonencs que no estan a l'atur i, per tant, no cal que s'inscriguen al nou programa Z.U.D. (Zona d'Urgent Diversificació... econòmica, perquè allò del Z.U.R. o zona d'urgent reindustrialització ja no ens val, amb els temps que corren, de molta producció, molta tecnificació i no gens de mà d'obra).
.......................................................................................................................

28 d'abril: VAGA A L'ENSENYAMENT

Demà dimarts, 28 d'abril, la majoria del professorat anirem a la vaga convocats per la Plataforma per l'Ensenyament Públic, constituïda per una sèrie de sindicats d'ensenyants -entre d'altres l' STEPV- i de partits polítics com ara el Bloc Nacionalista Valencià.

Abans de començar la vaga, des del poder ja s'esta jugant a fer oposició a la contra i a dir que aquesta vaga és política... Per suposat! Demà la gran majoria del professorat farà vaga contra la política educativa del govern valencià però, no cal oblidar-ho, també hi haurà professorat que faran política acudint a classe per qualsevol raó democràticament respectable: perquè estan totalment d'acord amb els nostres governants, perquè són pesimistes davant el cas que ens faran des del poder o, simplement, per raons economicistes (demà la vaga ens constarà, naturalment, un dia de sou més la part proporcional de complements i pagues extres).



Però, què és allò que demanem? Entre d'altres raons, aquestes són les fonamentals:

 La constitució immediata d’una xarxa pública per a xiquets i xiquetes de zero a tres anys capaç d'atendre tot l'alumnat en el curs 2009-2010.

 Creació de 300 places de llengua estrangera que garantesca l'ensenyament eficaç a l'inici del curs vinent en totes les unitats de quatre i cinc anys.

 Començament i finalització en 2009 d’una negociació amb la Comunitat Educativa d’un noumapa escolar que responga a les noves necessitats d’escolarització.

 L'adequació de les plantilles reals i necessàries de tots els centres públics d'infantil, primària i secundària a les necessitats educatives actuals, en haver quedat desfassada l’existent, que s’arrossega des de 1997. La catalogació lingüística dels llocs de treball de secundària, prèvia negociació, l'establiment d'un pla de formació del professorat per adquirir la competència lingüística i la garantia de continuïtat de les línies en valencià.

 Lamodificació del Decret que regula el procés de matriculació i la creació de les comissions estables de matriculació de districte o localitat per garantir una distribució equilibrada de l’alumnat amb necessitats educatives especials, de compensació educativa i nouvingut entre tots els centres sostinguts amb fons públics.
 L'adopció de lesmesures necessàries perquè l’alumnat acabe l’ensenyament obligatori amb les competències bàsiques per a expressar-se correctament en les dues llengües oficials i per a comunicar-se en una llengua estrangera.

 El disseny, l'execució i l'avaluació de l’eficàcia dels programes necessaris per a compensar les deficiències de l’alumnat amb la finalitat que no abandone el sistema educatiu durant les etapes obligatòries i obtinga el títol de Graduat.

 L'adopció demesuresmotivadores perquè l’alumnat amb titulació de Graduat en Educació Secundària continue realitzant estudis postobligatoris, sobretot, aquells de Formació Professional de Grau Mitjà i Superior necessaris per al desenvolupament econòmic i social sostenible del nostre país.

 El cessament de totes les persones que desenvolupen funcions d'inspecció amb caràcter temporal per designació directa dels responsables polítics de la Conselleria d’Educació i la convocatòria d'un procés selectiu que respecte escrupulosament els principis de publicitat, igualtat,mèrit i capacitat per accedir al Cos d'Inspecció Educativa.

 La neutralitat màxima de l'administració i el fi d'actuacions partidistes encaminades a controlar les juntes directives dels centres escolars.

 La retirada immediata de l’Ordre d’Educació per a la Ciutadania i la paralització dels processos administratius iniciats contra el professorat o juntes directives.

 La concessió de beques de transport imenjador escolar per a l'alumnat d’ed.infantil, de batxillerat i de F. Professional i la seua gratuïtat en tot el procés escolar.
................................................................................................................

CRISI LOCAL, INJUSTÍCIES GLOBALS

Els Estats Units d'Amèrica són admirables per moltes coses, encara que la qualitat de vida, potser, és inferior a la de molts països europeus. Els elevadíssims rendiments de l'agricultura nord-americana, deguts en part a la seua racionalització, ha obligat a controlar la producció i, fins i tot, a finançar-ne els excedents. La principal zona agrícola nord-americana és l'anomenat Corn Belt, àmplia zona a l'Oest Mitjà de sòls i clima particularment aptes per a un gran nombre de conreus, originàriament cereals però posteriorment diversificats. Les tres grans especialitats agrícoles dels Estats Units són els cereals, els conreus industrials i els conreus hortofructícoles amb citricultura mecanitzada, especialment a Califòrnia. La ramaderia és integrada amb l'agricultura i crea una part important del producte final agrari.

Al nostre País Valencià -també admirable per tantes coses- i a l'Estat Espanyol -paradigma de la diversitat paisatgísca, econòmica i cultural-, en canvi, mai s'ha racionalitzat l'agricultura, ni molt menys la citricultura. Als darrers 30 anys de democràcia, cap govern s'ha atrevit a delimitar zones de conreu de cítris i la producció s'ha multiplicat fins l'infinit, amb la connivència de cert canvi climàtic que ha possibilitat la plantació de tarongers a zones impensables uns anys enrera (comarques de l'Alt Millars, per exemple, o a tocar de Barcelona cap al nord, per no parlar de la gran expansió de la citricultura andalusa). El resultat, ja el sabeu, la ruïna total del citricultor tradicional i el repartiment de beneficis entre els propietaris especulatius dels grans latifundis, recentment arribats al "negoci", i les grans multinacionals del comerç a mans estrangeres. El mateix passa amb el modest ramader de tota la vida: quantes granges s'han tancat a les comarques de Castelló als darrers anys?

De la mateixa manera que s'ha rebentat el mercat citrícola, amb la passivitat absoluta dels diferents governs autonòmics valencians, de diferent signe polític però, darrerament, conservador, ha passat amb la gran rendibilitat de la indústria ceràmica als darrers anys. A base d'agumentar el volum de la producció, s'ha arribat a un colapse quasi total.

I si a tot això li afegim la querència cap a la construcció dels diferents governs estatals i autonòmics dels darrers anys, tenim que ni la costa és infinita, ni és eterna la superfície urbanitzable... s'ha tractat de vendre a la ciutadania el creixement com a progrés, en canvi, aquest no ha vindut acompanyat d'una millora de la qualitat de vida, ni d'un desenvolupament sostenible que, a llarg termini, sí que beneficiaria a tots. Aleshores, allà on s'ha apostat pels monoconreus (clemengres: citricultura i ceràmica) i, a més, han vingut més immigrants a treballar a l'obra, resulta que és on més hem contribuït per arribar al rècord dels 4 milions de parats a nivell de tota Espanya.

Per una altra banda, si el País Valencià té un finançament autonòmic deficitari (perquè no tenim concert fiscal com Navarra i el País Basc, ni som autonomia de tractament fiscal preferent, com Madrid, ni som autonomia "històrica" com Andalusia, per exemple) i l'escàs finançament es dedica al pa i al circ: esdeveniments balafiadors dels impostos públics com ara la Copadelamèrica, la Fòrmulaú, la Ciutatdelesmalediciènciesielspalausversallencs, etc. Tenim que no n'hi ha un duro per fer res...

Les capitals provincials, degut a l'estructura centralista decimonònica, encara poden alçar el cap degut a certa jerarquia urbana i fiscal (Madrid-València-Castelló...) que els atorga majoritàriament, i de facto, els principals serveis i llocs de treball públic consolidats a la sanitat, l'ensenyament o l'administració pública en general... Per això seria tant important que ciutats com la nostra, Vila-real, poguera acollir una facultat del que siga, de Ciències de la Salut per exemple, o la seu provincial de l'Escola Oficial d'Idiomes.

De tota manera, encara que la crisi financera global no és l'única causant del desastre econòmic valencià, també és veritat que la globalització, fins ara, només ha arribat a l'economia i, per tant, és una globalització injusta... fins que no arribe a la política (Economia global, democràcia global!), la fiscalitat (Prou de paradisos fiscals!), a la Justícia (Economia global, justícia global) o/i, sobretot, als Drets Humans...

Prou de Neocolonialisme global i d'explotació dels països del tercer món! en nom d'un fals progrés que només aspira a l'increment dels edificis, dels beneficis, del PIB... per uns pocs. Si el món s'acaba, almenys que s'acabe bé... -globalment parlant.
............................................................................................................

Bibliovila-grafia

La gent passa de donar consells gastronòmics a suggerir i recomanar lectures sense solució de continuïtat. La setmana passada, que si empanades a l'estil local (amb tonyina, bledes, pinyonets i ous bullits per Setmana Santa i de llonganissa per a la Pasqua), mones de confitura i dolços i xocolata, llonguets, etc. Ara toca recomanar llibres...

En principi, cadascú és lliure de menjar i llegir allò que té al seu abast o li vinga més de gust... faltaria més! Però a tots ens agrada suggerir, subjectivament, coses que ens impacten, ens fan sentir bé o sentim més nostres.



Una vegada acabe amb El professor d'història de Quico Mira que, des de fa un temps, és lectura de capçalera juntament amb La fi del Regne de València de Carme Pérez Aparicio, pense dedicar-me, durant un temps, a la Bibliovila-grafia, és a dir, a llegir les lectures pendents dels amics/amigues escriptors/es.



I que conste que no ho faig menat, únicament, per l'amistad o per una dèria de col·leccionista de la Bibliografia d'autor vila-realenc, que també... Ho faig, en primer lloc, per la solvència manifesta dels autors que, seguidament, esmentaré i, en segon lloc, naturalment, perquè en tinc ganes i em ve de gust.



Vaig assistir a la presentació del XXVIII Premi de Poseia "Vila de Benissa" a la ciutat natal de la poetessa, Vila-eral, i vaig recórrer, ràpidament, les trenta-tres lluminoses, de vegades ombrívoles Cel·les de Susanna Lliberós i Cubero, però vull tornar a rellegir els seus poemes durs, romàntics, sensuals, reals...


I, sense solució de continuïtat, aniré a escoltar el músic -El músic del bulevard Rossini- del que tant m'ha parlat Anna, la presidenta del club de fans de Vicent Usó i Mezquita, reincident finalista del prestigiós Premi Sant Jordi de novel·la, guanyador moral d'aquesta edició. Llegir l'amic Vicent és apostar sobre segur, un escriptor vila-realenc de Champions Script. Per cert, el podeu seguir pel Canal 33 aquesta nit, a partir de les 21.45h al programa Ànima.


I, per últim, un descobriment recent. Conec l'autor des de fa molts anys, però ha estat aquest darrer mes quan certs amics de la penya Cèltic Submarí m'han explicat la història de El trébol de cuatro hojas de Vicente Andreu Navarro que construeix una història emmarcada en l'àmbit futbolístic real, creat, als darrers anys, entre Glasgow i la nostra ciutat, Vila-real (un jove jugador de futbol, d'ací, debuta al Celtic de Glasgow; al mateix temps, la seva núvia i el seu millor amic han aconseguit una beca d'investigació per estudiar a Escòcia, amb un futur extraordinàriament prometedor per tots ells) que ha estat mereixedora de l'accèsit al Premi MARCA 2007, a la millor novel·la juvenil amb temàtica d'ambientació esportiva i, per tant, de ser editada (octubre, 2008).

En definitiva, l'oferta dels escriptors vila-realencs és enguany molt suggeridora per fomentar la demanda lectora i animar un mercat que, potser, és el que porta més anys en crisi: Vila-real, poble de l'alegria, 40.000 tavernes i no cap llibreria? Potser, les coses estan canviant a millor, però molt a poc a poc. Llegiu, llegiu, que el paper no s'acaba... A més els llibres sempre obrin moltes portes (també les poden falcar, materialment), sobretot les de la imaginació... Bon Sant Jordi a tothom!
.............................................................................................................

NOVA EXECUTIVA DEL BLOC A VILA-REAL

He estat fundador de la UPV de Vila-real (1983), me vaig donar de baixa després del primer pacte amb Esquerra Unida per a les Eleccions Autonòmiques (1987). Vaig tornar, per incorporar-me al BLOC, abans de les primeres Eleccions Municipals del segle XXI (2003) quan passàrem de dos a tres regidors (jo volia anar de número 11 però, finalment, vaig ocupar el lloc nº 6 del llistat a les Municipals). Des d'aleshores, he estat Secretari Local del Col·lectiu de Vila-real, fins i tot durant l'interval de mig any (Novembre 2006-Maig 2007) en què vaig haver de substituir Maties Marín com a Regidor Delegat de Museus (Miquel Notari i Mònica Àlvaro, que ocupaven el quart i cinqué lloc, van renunciar voluntàriament o, almenys, així m'ho van comunicar personalment).

Al Maig del 2007, la candidatura del BLOC de Vila-real, encapçalada per Maria Gràcia Molés (Pasqual Batalla anava de dos i un servidor de tres), va baixar de tres a dos regidors... calia fer autocrítica i vaig decidir renunciar al càrrec de Secretari Local (setembre de 2007), cosa que no se va considerar convenient per allò de què en democràcia mai s'ha de dimitir i altres boutades que practica el PP o el PSOE però que no van amb el BLOC o, almenys, amb la meua formar de pensar i veure les coses.

Ara, per fi, després de l'evolució política del partit durant els dos darrers anys, on no s'ha avançat -a nivell intern- tot el que volem i desitgem la majoria dels militants, vaig decidir no presentar-me a la reelecció en el darrer Congrés Local celebrat el propassat 1 d'abril (la nova Executiva sabrà perquè han tardat tant a comunicar-ho a la premsa) i agafar-me un període de vacances polítiques / reflexió personal (podeu optar per l'eufemisme més adient).

Després del Congrés Nacional del BLOC, celebrat a València el darrer cap de setmana de febrer (on per cert, vaig ser l'únic candidat de Vila-real elegit com a Conseller Nacional del BLOC, amb quasi 100 vots dels delegats) i del Congrés Comarcal, on elegírem Ruben Trenzano (d'Onda) com a nou Secretari de la Plana Baixa, era preceptiu renovar l'Executiva Local.

Com van anar les coses? Ja ho sabeu per la premsa. Vaig decidir, perquè també em pesava la responsabilitat, que si no n'hi havia cap candidatura per rellevar-me del càrrec se podia sotmetre a votació la continuïtat, o no, de l'anterior Executiva de consens (on per cert, hi havia quasi tots els membres de la que ha exit elegida, finalment). Sorpresivament, Maties Marín (ex-regidor recentment incorporat a les reunions del Col·lectiu) va demanar la paraula per explicar que desitjava presentar-se a l'elecció. Per una altra banda, un grup de militants em demanaren que, malgrat les meues intencions inicials de deixar-ho, també em presentara. Jo no havia fet cap tipus de campanya, Maties no ho sé. De tota manera, el resultat ajustat de la votació dels presents (només n'érem 24 al Congrés Local) evidencia una realitat, que no és altra que el BLOC de Vila-real està viu, al BLOC de Vila-real hi ha, i cada vegada n'hi haurà més, democràcia interna i, per tant, benvinguts siguen els diferents punts de vista per encarar els propers dos anys.

Al capdavall, però, l'únic que compta no és el que diga Maria Gràcia Molés o Toni Pitarch o Pasqual Batalla... el que compta és, realment, l'opinió majoritària de la gent del col·lectiu. I si aquesta opinió, finalment, s'imposa, està clar que el BLOC de Vila-real arribarà a les properes Eleccions Municipals més unit que mai, més fort que mai i, per suposat, més renovat que mai. La nova Executiva, encapçalada per Maties Marín, i els militants que acudisquen a l'hora de votar en les properes assemblees locals, tenen la paraula.

Personalment, pense que em vindrà molt bé descansar durant uns mesos i, per suposat, seguir dedicant-me als nombrosos fronts que tinc oberts: docència, família, amistats, BLOC/blogs, etc. Totes les persones són polièdriques, però a la gent del BLOC no poden donar-nos lliçons de democràcia interna, precisament, els polítics d'altres partits que, a cada hora en punt, han de demanar permís a Madrid per tot. Està clar, Ignasi? Per cert, que se millore ton pare!
.......................................................................................................................

P.D.- Després de tres dies a Londres, on no han parat de cridar-me per telèfon des de totes bandes, he decidit seguir amb la meua campanya anti-mòbil. Per això he penjat aquest escrit que tampoc tenia previst fer-lo i també us recomane, a tots, usar el correu electrònic si voleu contactar amb aquest ex-secretari local que està un poquet fartet del tema. I si els de la premsa voleu agafar-me alguna frase (molt bona la foto d'El Mundo-Castellón al Dia, però el BLOC no és una Monarquia... ni autoritària, ni absoluta, ni molt menys hereditària), ací teniu una visió personal -i sincera- del que ha passat: ja voldrien altres partits i col·lectius aconseguir la dinàmica democràtica que sempre ha caracteritzat el BLOC!
============================================

FLAIXOS LONDINENCS

Després de tornar a la nostra Ítaca natal, Vila-real, només resta agrair públicament l'esforç de la Penya Cèltic Submarí, d'Ernesto Boixader i cia., perquè quasi eixira tot, finalment, a la perfecció. Ens ho hem passat d'allò més bé, ens han eliminat de la Champions, però no tenim temps per a plors: tan de bo l'any que ve puguem repetir l'experiència. Ja sabeu allò de que sempre és preferible riure i d'altres frases fetes sobre la cara que li s'ha de posar al mal temps futbolístic (l'oratge londinenc, pseudotropical).

L'Arsenal, l'equip de futbol d'un barri situat a la ciutat més gran d'Europa, Londres, ha pogut amb l'equip de la nostra vila reial, una gran ciutat de, només, 52.000 habitants. Tenim una gran aficció, i un planter de jugadors escàs que, ara per ara, només dóna per fer una alineació: Una aliniació, una competició... aquest és el gran repte del Vila-real Club de Futbol per al que resta de temporada, és a dir, aconseguir un bon lloc en la Lliga de les Estrelles...

Gràcies a tots els companys de viatge per haver contribuït a passar tres dies tan agradables i, en especial, a Benjamí, David, Domingo, Héctor i Javier.

Entrevista a ENRIC MORERA (El País)

(A continuació us reproduïm l'entrevista que avui publica El País-C.V. al Secretari General del BLoc Nacionalista Valencià, Enric Morera i Català).

ENTREVISTA: ENRIC MORERA Secretario general del Bloc
"El Partido Popular nos ha hecho un traje infame. Y lo pagará"
MIGUEL OLIVARES - EL PAÍS, Valencia 13/04/2009 -

Enric Morera (Oliva, 1964) aspira a ser el Barack Obama de un valencianismo que se declara progresista y que ya no subraya su vertiente nacionalista. Pretende aglutinar un espacio "abierto a todos" los que no militan en los grandes partidos nacionales y está convencido de que lo logrará con buen humor, ironía y pocas exigencias ideológicas. Acaba de revalidar la secretaria general del Bloc con un respaldo del 75% de los votos.

Pregunta. ¿Qué ha cambiado en el Bloc en el congreso?

Repuesta. Hemos renovado la dirección y la propuesta política. Y hemos definido la táctica a seguir hasta 2011.

P. Que será...

R. La vertebración del espacio valenciano de progreso. Fortalecer el Bloc, sumar dentro del Bloc, integrar en el Bloc. Y luego compartir con aquellos que creyeron en el Compromís y con aquellos que quieren una política en términos propios.

P. ¿Ha sido importante el debate en torno a los símbolos, la aceptación de la senyera?

R. Con la división identitaria los valencianos hemos perdido mucho. Dentro del Bloc cabe todo valenciano o valenciana que quiera hacer un trabajo político en términos propios. La cuestión de los símbolos la tenemos superada.

P. El Bloc se sacudió el nacionalismo y se presenta ahora como la única opción de "estricta obediencia valenciana", una frase de Héctor Villalba, que era de Unión Valenciana.

R. Cuando constituimos el Bloc unimos a los nacionalistas con unos resultados muy meritorios en 1999 y 2003. Ahora hemos constituido un espacio de suma, pero no a cualquier precio. Queremos un país de alta calidad social, ambiental y económica.

P. ¿Cuál es su propuesta económica?

R. Frente a la especulación, el despilfarro, el autobombo y la manipulación informativa que caracteriza la gestión del PP nosotros levantamos una alternativa de progreso sobre los valores valencianos de la austeridad, el rigor, el esfuerzo, del trabajo bien hecho, de la innovación...

P. ¿Ha copado el PP el espacio del valencianismo?

R. Ha manipulado un elemento de orgullo de ser valencianos a través de los grandes eventos y ha aprovechado una coyuntura, entre comillas, de bonanza económica. Pero ahora todo eso ha cambiado. Hay una crisis gravísima que aquí es exponencialmente más grave porque las políticas del PP la han favorecido.

P. Los grandes eventos son rentables para los políticos.

R. Situar a los valencianos en el centro del mundo ha resultado una política provinciana. Negar lo propio para buscar lo mejor fuera es una cultura de auto odio. El PP nos ha hecho un traje infame a todos los valencianos y ahora lo pagará en las urnas, porque es un traje de mentiras, de división y de presunta corrupción. Y no cambian el chip. Siguen malbaratando nuestros recursos en la juerga permanente y eso les pasará factura.

P. ¿Cómo se arregla ese traje?

R. Diciendo la verdad. Para actuar ante una situación gravísima lo primero que hay que hacer es un buen diagnóstico y el PP está instalado en la autocomplacencia. No hay otra posibilidad que competir en innovación.

P. ¿Cree que el PP pagará la factura en las próximas elecciones autonómicas?

R. El pueblo valenciano adjudica la crisis de forma mayoritaria al Gobierno central pero tanto el PP como el PSOE se ponían las medallas cuando las cosas iban bien. Hay tiempo y margen suficiente para situar el nivel de responsabilidad de cada uno. Cara a 2011 tenemos grandes posibilidades si proyectamos una postura sensata. El Bloc es la única alternativa al bipartidismo. Y tenemos una base de 350 listas municipales.

P. ¿Cómo explica al electorado las alianzas con el PP?

R. El Bloc tiene un proyecto claro para este país y es de corte progresista. Tenemos alianzas en más de 40 municipios con fuerzas de izquierda. Pero cada municipio tiene su propia dinámica y se producen situaciones diversas fruto de la coyuntura.

P. Como en Calp.

R. En Calp constatamos, en una coyuntura difícil, que nuestro proyecto progresista en urbanismo se está aplicando. Es la primera vez en 30 años de democracia que Calp ha recuperado su nombre. Es un símbolo.

P. ¿Usted se paga sus trajes?

R. No solo pago mis trajes sino que la política me cuesta mucho dinero y sacrificio.
...........................................................................................................
P.D.- El proper post serà fotogràfic, turístic i, fins i tot, futbolístic: esperem portar-vos bones notícies i, tal vegada, bones imatges des de Londres.

PIGS I PORCS

Setmana Santa de passió, angúnia i mort als Abruços d'Itàlia. Setmana Santa de passió, angúnia i mort a molts països del tercer món on la natalitat segueix sent molt eleveda, mentre la mortalitat va retrocedint a poc a poc: com a resultat, cada dia que passa s'incrementa el nombre d'humans que pateixen fam al món...

Des de fa uns mesos, vivim temps de crisi, de restriccions pressupostàries en la macroeconomia, però també en l'economia domèstica de moltes llars espanyoles, valencianes i, per suposat, vila-realenques.

Per sort, alguns encara podrem viatjar aquests dies i, com féiem als temps de bonança, fer comparacions (sempre odioses) entre el que veiem per Europa (seriositat, ordre, neteja, qualitat de vida...) i el que trobem a l'Estat Espanyol en general; entre el que veiem per l'Estat Espanyol en general (autovies gratuïtes allà on el trànsit brilla per la seua absència, patrimoni cultural subvencionat per l'estat al cent per cent, infrastructures vàries...) i el que trobem al País Valencià en general (grans esdeveniments esportius i culturals finançats, quasi, íntegrament pels valencians, grans construccions faraòniques a València capital finançades, quasi, íntegrament pels valencians i deficiències de tot tipus en quant a ensenyament, sanitat, foment de l'economia productiva, etc.).

Els que no tingueu la sort de poder viatjar aquests dies, sempre esteu a temps de sintonitzar el Canal de PPropaganda 24 hores (9X24) que, a més de ser gratis i robar-li l'espai analògic que ocupava Punt2 (l'únic canal valencià de televisió, quasi, al cent per cent en valencià), us farà oblidar les penes amb les seus reiterades soflames: som la Comunitat líder en tot, en falta de trellat, de seny, en malbaratar els diners públics, en atur, en destrucció d'ocupació, del medi ambient... un moment, me pense que ells ho diuen a l'inrevés, a banda de silenciar que som al rovell de l'ou de la zona P.I.G.S. (zona porca d'Europa, segons els anglosaxons europeus, formada per Portugal, Itàlia, Grècia i Spain).

No sé si serà una Pasqua infeliç, però a la resta d'Europa ni tenen el nostre clima, ni bisbes catòlics que organitzen manifestacions, ni tants polítics corruptes amb les mans brutes de tant de ciment, ni tant bon humor com -segons Fuster a la primera edició- nosotros, los valencianos...

=========================================

Vila-real, 1 - Arsenal, 1

El Vila-real no ha pogut sentenciar l'Arsenal a El Madrigal i va empatar a un gol (1-1) que deixa l'anhelada revenja per la tornada a l’Emirates de Londres on, d’ací a set dies, viatjarem amb la penya Cèltic Submarí a la recerca del bitllet per a les semifinals.



Encara que l'equip groc va començar molt fort amb una ocasió de Llorente i va obrir aviat el marcador gràcies a una canonada des de fora de l'àrea de Marcos Senna (el millor de la nit junt al golejador dels anglesos, Adebayor ), l'Arsenal va saber sobreposar-se a la segona part, i no només al marcador advers sinó a les lesions d’Almunia i Gallas, que van abandonar el camp lesionats abans del descans.



La bona col•locació del Vila-real (bon partit de Godín i de Gonzalo) va inutilitzar els intents d'un Arsenal que tampoc va passar grans dificultats fins a l'entrada de Pirés. A partir d'aleshores el Submarí va mantenir l'ordre i el criteri encara que la creixent empenta dels visitants es va acabar traduint en un golàs gràcies a la connexió Cesc-Adebayor que el davanter togolés va transformar en gol a la mitja volta. Era el minut 65 i encara quedava partit.



Però al Vila-real li faltava velocitat i presència al centre del camp. No volem fer d’entrenadors, però, tal vegada, va pagar l’absència de Cani als primers minuts de la segona part on Mati Fernández havia desaparegut -com quasi sempre-, mentre Ibagaza donava mostres de cansament pel gran treball realitzat als primers quaranta-cinc minuts. Però, va entrar Pirés i va aportar serenitat a l'equip i, fins i tot, un altre intent de Marcos Senna que va llançar un altre obús des de fora de l'àrea que se'n va eixir per poc. L'Arsenal, esperonat pel gol va buscar la sentència en accions de Nasri o Walcott i del propi Adebayor que no va arribar en uns últims minuts on Fabianski va estar sòlid. L'Emirates decidirà si hi ha revenja groga o no.



En principi, anirem a Londres a passar-ho bé, però les espases segueixen en l’aire perquè hi ha molta qualitat i molta igualtat a la Champions League (l’empat del Manchester United contra el Porto, 2-2, ho demostra), queden 90 minuts... futbol és futbol i encara pot passar de tot.



Endavant Vila-real!
.........................................................................................................

P.D.-
La il·lusió de tot un poble,
industrial i llaurador,
és recuperar Cazorla
que segueix sent el millor...

Molt d'ànim, Santi Crackzorla, t'esperem a la Champions de 2009-2010... però abans passarem a la Semifinal de la present.
=========================================

PEL LLIT DEL PALÀNCIA...

Dissabte passat, l'amic Vicent Ginés, assessor del CEFIRE de Castelló, ens va fer matinar: pujàrem a l'autobús abans de dos quarts de vuit, esmorzarem a Sogorb i, més o menys a les deu ben tocades, començàrem a caminar per vora riu. Un passeig llarg, fins ben tocades les tres de la vesprada, però que ens va semblar un tres i no res donada la bellesa dels paratges riberencs.

El riu Palància té una longitud de 85 Km, des del seu naixement a les estribacions de la serra de Toro a 1.618 metres d'altitud fins a la seua desembocadura, a prop de la població de Sagunt. En el seu naixement l'orografia és molt agresta, amb forts pendents per on discorre molt encaixonat. És alimentat per nombroses fonts i barrancs que li aporten un cabal continu.



Degut al seu alt valor ecològic, la capçalera del Riu Palància va ser recollida en l’"Inventari de riberes, marges i altres espais hídrics d'interés de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (1988)", com a "espai natural a protegir". Més endavant, un cop superat l’Embassament del Regajo, hi ha un tram en què es produeixen importants surgències com són les de Navajas i Sogorb. A partir d'aquesta darrera població, hi ha una connexió entre el riu i els aqüífers d’Estivella, Sogorb-Soneja, Algar-València i Salt del Cavall que són alimentats pel riu. A les rodalies de Sogorb es localitza una àrea de karst en la qual destaca un poljé d'aproximadament 2 Km de llarg i 1,5 km d'ample, conegut com Prado de les llacunes amb disposició paral•lela al riu. També en aquest tram es produeixen fenòmens erosius, per la qual cosa es fa necessari dur a terme actuacions de correcció i reforestació a les conques que drenen la Serra d'Espadà i la depressió de Sogorb - Soneja.

Al terme de Sogorb, passejant pel llit del riu Palància, resulta "obligatòria" la parada en la Fuente de los Cincuenta Caños, també coneguda com de les Províncies, per on emana una aigua sempre fresca. Per als amants de la naturalesa, el parc natural de la serra Calderona compta amb llocs com les llacunes del Portillo o la ruta de las Masías.

Ja en terme de Navajas poguérem refrescar-nos en les nombroses fonts de la ribera del riu, d’entre les quals destaca la de Los Trece Caños, així com descansar una estona perquè ens contaren la La Llegenda Salt de la Núvia.



Fa d'això molts anys, quan dos nuvis anaven a contraure matrimoni havien de sotmetre's a una curiosa cerimònia per demostrar davant de tots que es volien de veritat. Cert temps abans d'efectuar el matrimoni havien d'anar tots dos allà on s'estreny el riu i, davant de tots, la núvia havia de creuar d'un salt a la riba oposada, si ho aconseguia era símbol de felicitat per al futur matrimoni i demostrava amb això que volia fidelment al seu nuvi, més si no ho aconseguia es considerava irrealitzable el matrimoni per creure que aquest seria desgraciat i convençuts d'això els nuvis trencaven el seu compromís. Durant molts anys aquest costum degué causar terror entre moltes núvies veritablement enamorades, davant el temor d'errar el salt o no tenir el suficient valor per intentar-ho, però un dia la cosa va acabar en tragèdia. Havien baixat dos nuvis radiants d'alegria a demostrar davant tots el seu amor. La núvia, com ja era tradició, es va disposar a saltar, va prendre impuls i va caure al riu amb tan mala fortuna que es va veure engolida per un potent remolí; en veure això, el nuvi es va llançar immediatament al riu per intentar salvar la seua estimada, però també va ser engolit per les aigües del Palància. La gent es va amuntegar a la riba, espectant perquè tot no acabés en tragèdia però, hores després, aparegueren flotant els cadàvers units d'aquells dos nuvis. I, encara avui en dia, a les nits de lluna plena, el murmuri del riu sembla entonar un cant dolç i trist en el qual es lamenta d'haver donat mort a aquells dos éssers que tant es van voler.

Des de Navajas, per l’antiga Via Minera, ara Via Verde, tot abandonant la Vall del Palància i divisant la Serra d’Espadà i la Calderona, tornarem cap a Sogorb després de fer més de 8 quilòmetres a peu i, amb l’autobús, cap a la veïna població d’Altura. Una vegada dinats, molt ben dinats seria una expressió més exacta, aprofitàrem la vesprada per visitar la Cartoixa de Vall de Crist, construïda per voluntat de l’infant Martí (futur Martí I l’Humà) sobre unes masies, terres i rendes que foren comprades amb aquesta finalitat, juntament amb la seua esposa Na Maria de Luna (Sogorb,1357 – Vila-real, 1406), en un acte solemne que tingué lloc a la acceptades Catedral de Sogorb el dia 18 de març de 1385. Al segle XIX, la desamortització -que fou un virus per al patrimoni artístic de tota l’antiga Corona d’Aragó (on s’acabà subhastant, fins i tot, el Monestir de Poblet, és a dir, el nostre particular “escorial”)-, i al segle XX la desídia institucional l’han deixada amb l’aspecte que presenta en l’actualitat.

A dos quart de set, cap a casa. N'hi havia futbol a Almeria, això deien, encara que una mosca a l'orella en indicava que a Vila-real això serà, de veres, el proper dimarts a partir de les 20.45 h.









.....................................................................................................................

ARA FA 30 ANYS...

Ara fa 30 anys, hi va haver les primeres eleccions municipals democràtiques de la Història a la majoria de pobles i ciutats de l'Estat Espanyol.

Efectivament, per als que heu mitificat la Segona República, sense haver-la estudiada, simplement dir-vos que les dones van votar, també per primera vegada en la Història, a les Eleccions Generals de 1933 i a les del febrer del 1936, però molt poques van tenir l'oportunitat d'elegir l'alcalde de la seua ciutat ja que, després del democràtic triomf del Front Popular, es va procedir al nomenament de gestores municipals (per part dels governadors provincials) a tots els Ajuntaments on no governaven les esquerres. Així a Vila-real fou destituït l'alcalde republicà del Partit Radical, Usó Jarque, sent nomenat el socialista Cabrera Quemades: una mesura molt "legal", molt "revolucionària", però que seria inadmissible avui en dia...

És per això que, tal dia com ahir, es va commemorar el 30é aniversari del nomenament de Batiste Carceller Ferrer com a primer alcalde democràtic (votat per autèntic sufragi universal, és a dir, d'homes i dones) de Vila-real. Batiste no militava en cap partit, però es va presentar per la desapareguda U.C.D. de Suárez. Eren altres temps. Sempre he pensat que ha estat l'alcalde més valencianista que ha tingut Vila-real. Va cometre errors, o li'ls van fer cometre els poders fàctics (la famosa gorra de la Torre Motxa), però jo recorde quan -sent president dels Lluïsos- ens va explicar als més joves que l'autèntica senyera valenciana, la històrica, la de Jaume I -no la que enlairaven ni la Derecha Valenciana, ni el Partit d'Esquerra Valencianista als temps de la República-, la de Vila-real (avui emblema oficial municipal) havia de ser sense blau... Abans d'acabar la legislatura, naturalment, va haver de penjar la senyera oficial al balcó de l'Ajuntament com a conseqüència de l'aprovació de l'Estatutet del 82.

Eren altres temps. D'aquella corporació, l'únic que va començar a tenir certa carència cap al silló municipal, és a dir, a usar el Polictite o Supergrup (digueu-li com vullgueu al pegament de llarga durada), curiosament, va ser un regidor "independent", el senyor Godo. De tota manera, l'únic fet de la jornada electoral del 3 d'abril de 1979 que em va impactar, veritablement, fou l'emotiva abraçada entre el senyor Barraca (regidor electe pel P.C.E.) i el senyor Carceller: va ser cap a les 9 de la nit al bar d'Els XIII i, si no m'equivoque, Pasqual Broch (El tord engabiat) també en va ser testimoni. Eren altres temps, però ens van deixar lliçons de democràcia i de saber estar a molts que comencen ara i d'altres que no acaben mai...
..................................................................................................................