EUROPA: DIRECCIÓ PROHIBIDA?

A una setmana vista de les Eleccions Europees, els mitjans de comunicació estatals segueixen l'estratègia de submissió a les agendes electorals del PP i el PSOE, les dos forces majoritàries "irreconciliables" que no tenen inconvenient en formar govern al País Basc, consolidar el centralisme amb la xarxa radial de carreteres, ferrocarrils i comunicacions viàries en general i, per suposat, obviar/marginar la via més directa cap a Europa que ha estat, és i serà l'Eix Mediterrani. Mentre uns i d'altres parlen de reforçar el govern Zapatero amb el vot europeu o, pel contrari, debilitar-lo amb vots populars, Ramón Tremosa (el candidat de CIU, de la Coalició per Europa on, entre d'altres partits, també hi ha el Bloc Nacionalista Valencià) és l'únic que parla, de moment, de revolució logística al segle XXI.

Sense unes bones infrastructures portuàries, sense unes autopistes gratuïtes cap al Nord, una xarxa ortogonal de ferrocarrils de via estreta (ample europeu) per a passatgers (per a quan l'AVE València-Castelló-Tarragona-Barcelona-...Europa?) i, sobre tot, per a mercaderies (l'Estat Espanyol és la república bananera del camió amb una inútil i centralista xarxa de ferrocarrils del segle XIX), serà molt difícil assolir una economia competitiva, fins i tot, quan eixim de l'actual crisi que tant està afectant els pobles i ciutats de l'Eix Mediterrani, és a dir, els més dinàmics en economia productiva de tot l'Estat i, sobre tot, els pobles i ciutats de La Plana de Castelló.

El Parlament Europeu -com la política europea- és manifestament millorable però, almenys, no estem parlant d'una estructura bipartidista maniqueïsta com la de l'Estat Espanyol (o, especialment, la valenciana, amb unes barreres i unes lleis electorals fetes a mida del PP i del PSOE), sinó d'un parlament plural on, a més de conservadors i socialdemócrates, hi ha liberals, liberals-demócrates, demócrates, verds, sobiranistes, comunistes i, fins i tot, polítics no adscrits. Potser la política no il·lusiona, potser Europa tampoc, però ni la POLÍTICA amb majúscules, ni la UNIÓ EUROPEA, també amb majúscules, tenen la culpa del nivell lamentable de la majoria de polítics actuals que, com a molt, busquen un silló, una nòmina, menjar bé o vestir millor...

Almenys, el Vila-real Club de Futbol tornarà a tenir obertes les portes d'Europa una temporada més: qui no es consola és perquè no vol.

....................................................................................................................

COPA, LLIGA I CHAMPIONS...

Enhorabona al futbol amb majúscules, enhorabona als barcelonistes, enhorabona a l'equip blaugrana, enhorabona al poeta del Camp Nou... També des de Vila-real -concretament, des de la penya Cèltic Submarí- seguirem, anit, la gran final de Roma, molts vila-realencs culers, molts vila-realencs que sempre tindrem el Barça com el nostre segon equip i, sobretot, amants de l'art del futbol i dels plantejaments del geni de Santpedor.

Potser ningú creia, a principis de temporada, amb aquests versos de Martí i Pol:

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Potser, només el Pep Guardiola. Potser fa unes setmanes, ni el mateix Toni Soler confiava en l'èxit -sobre tot, econòmic- de l'Himne del Crackòvia (Copa, Lliga i Champions), perquè se corria el risc de no fer el triplet (mai l'havia aconseguit cap equip de la Lliga de les Estrelles) o, cas d'aconseguir-lo, fer-ho amb un orde diferent. Però, va aparéixer Llorente in extremis, al Camp Nou (3-3), per donar pas a la Copa. I, si no n'hi havia prou amb això, novament in extremis, va aparéixer Cani al Madrigal (3-2) per consolidar la Lliga per al Barça (no cal oblidar que, a hores d'ara, encara no seria Campió de Lliga sense la col·laboració del Vila-real C.F.) i, finalment, Etoo, Messi i la màgia del millor equip d'Europa i del món han fet la resta.

Cal treure's el barret, davant el miracle del Barça, davant el treball ben fet. A Vila-real creiem amb els miracles i, ara, que el nostre admirat Diego Forlán sembla que va a proclamar-se Bota d'Or (amb permís d'Etoo), esperem que perda l'Atlètico de Madrid dissabte que ve per poder disputar, també, Copa, Lliga i Champions...

EUROPA: ESPOTS PER UN youTUBe

En principi eren el mal i el bé, àngels i dimonis, el doberman i l'anyellet, els rojos i el blaus, els carques i els progres, el Ying i el Yang, l'alfa i l'omega, el principi i el fi, la gènesi i l'apocalipsi, el cel i l'infern...

Pel camí trobem sastres, models, organitzadors d'esdeveniments, comissionistes, constructors, contratistes, especuladors de consciències, imputats, diputats, candidats, candidates, euroescèptics, aturats, encantadors de serps, venedors de fum, traficants de Kyoto i poques idees, pocs programes engrescadors, absència de lideratges convincents, fans orelluts, insulars afortunats, electors perduts...

Sí, ja tenim al damunt la bipartidista campanya electoral. El solet, les poques ganes d'anar a votar del personal, l'escassa pedagogia sobre Europa que es fa des del poder, l'escàs finançament regional que ens ha arribat, fins ara, per a les infrastructures de l'Eix Mediterrani, els escarransits -per no dir inexistents- ajuts a la citricultura, al taulell... L'Estat Espanyol ha estat el màxim beneficiari del Fons Europeus per al Desenvolupament Regional (F.E.D.E.R. ) fins 2007, sí, però d'això els valencians -i més concretament els de les comarques de Castelló- no n'hem tingut notícia fins ara. I del Fons de Cohesió? I del Fons de Garantia Social (F.G.S.)? I de la P.A.C. (Política Agrària Comunitària)?

De moment, només sexe (pastilles, avortaments) mentides (promeses d'ajuts a la creació d'ocupació) i cintes (espots) de vídeo per un tub:

1) 1/6 Reportatge '30 minuts' sobre espots electorals


2) 2/6 Reportatge '30 minuts' sobre espots electorals


3) 3/6 Reportatge '30 minuts' sobre espots electorals


4) 4/6 Reportatge '30 minuts' sobre espots electorals


5) 5/6 Reportatge '30 minuts' sobre espots electorals


6) 6/6 Reportatge '30 minuts' sobre espots electorals


7) LES ROSSES I ELS PSICÒPATES TAMBÉ VOTEN...


8) BLOC- COALICIÓ PER EUROPA. Enric Nomdedéu:


P.D.- Molta sort Enric! Només treballant en BLOC i amb bona companyia (Ramon Tremosa és, amb diferència, el més preparat dels candidats) podem evitar que un bou torne a perpetrar el rapte d'Europa.
==========================================

HISENDA SOM ELS DE SEMPRE...

Ja m'agradaria, ja, que Hisenda fórem tots. Que la igualtat d'oportunitats deixara d'ésser una entelèquia dialèctica per esdevenir una praxis quotidiana de la democràcia o que, realment, tots rebérem el mateix tracte davant la Llei... Les Declaracions Universals de Drets, les Constitucions democràtiques, els Estatuts, parlen de totes aquests coses però, a l'hora de la veritat, continua havent-hi classes: la classe política, la classe empresarial, la classe iupi-pija que sol rebre els privilegis dels governants, etc.

A nivell local, el PP s'ha encabotat en demostrar l'impossible, és a dir, que enguany no pujaran els impostos a Vila-real quan, realment, el rebut de la contribució és com el cotó, és a dir, no enganya. El que sí s'ha rebaixat, al nostre poble, a velocitat de vertígen, és la qualitat de vida: en 10 anys hem passat de 42.000 habitants a 52.000 amb les mateixes infrastructures de tot tipus i, a més, 10 anys envellides. L'atur segueix afectant, a més dels sofrits treballadors contaminats de la grip del taulell i la citricultura, la paralització dels projectes anunciats fa més d'una dècada (carretera d'Onda, Centre de Salut del Pilar, pàrking de Pius XII... per no parlar del malbaratament dels diners públics en fum, perfum i places majors on practicar l'Skate, sobre uns alerons desertitzats de gespa o un terra blanquinós ennegrit per la brutícia i la mala qualitat de la pedra artificial).

A nivell més general, he llegit, aquesta setmana, un interessant article a La Vanguardia (com no?) que parla, precisament, de l'escassa diferència entre "dreta" (el PP!) i "esquerra" (PSOE?) a l'hora d'aplicar polítiques fiscals concretes (si us interessa podeu llegir a continuació).
..........................................................................................................
Un llop amb pell de bambi, Xavier Martínez

Qualsevol estudiant de primer curs d'economia sap que un dels instruments amb què compte qualsevol Govern per intentar influir en l'economia és la política fiscal. Així que no és d'estranyar que en època de crisi les autoritats intentin fer servir un dels pocs instruments que tenen per tal d'incidir en els pèssims resultats de les dades macroeconòmiques.

Cabria pensar que un govern d'esquerres fes política d'esquerres i que un de dretes fes una política de dretes. Però en aquest país, en matèria de política econòmica, sembla ser que si bé el govern de dretes fa política de dretes els governs d'esquerres també fan polítiques de dretes.

I, és que quan un veu les modificacions fiscals que s'estan duent a terme últimament, té la impressió d'estar governat per la Margaret Thacher. Anem a pams. Veiem les modificacions en la imposició directa.

IRPF
En primer lloc, aquest any ens han pujat l'IRPF. Al no actualitzar-se les tarifes amb l'IPC, ens trobem que acabem pagant més per aquest impost pel simple fat que ens apugin el salari d'acord amb la inflació.

En segon lloc, es proposa reduir la deducció per adquisició d'habitatge habitual a les rendes superiors a 17.000 euros i suprimir-la per a les superiors a 24.000 euros. La justificació que dóna el President Zapatero és que no es vol que l'estalvi es desplaci cap al sector immobiliari. Francament, crec que es desperta tard. Es que no s'havia donat compte abans que hi havia un boom immobiliari? Per què no va prendre mesures aleshores, quan l'economia anava bé?

Si el que realment el que es vol és evitar l'especulació immobiliària es poden fer moltes altres coses des de la política fiscal. El primer que hauria de fer el senyor Zapatero és eliminar la bonificació del 95% que gaudeixen els patrimonis immobiliaris en els impostos de successions i donacions. És una autèntica vergonya que patrimonis especulatius immobiliaris no paguin pràcticament res d'aquests impostos mentre que qui ha treballat tota la seva vida i pretén deixar un patrimoni als seus descendents es vegi espoliat.

Impost de Patrimoni
Aquest any és el primer en què no s'ha de fer declaració de l'impost sobre el patrimoni. Però, qui feia declaració sobre el patrimoni? Les classes treballadores? Els assalariats? En general no. Únicament les classes més altes. Així que ens trobem que qui més té menys paga. I si algú paga menys impostos us asseguro que algú altre ho acabarà pagant, que no seran els que feien declaració de patrimoni, segur.

Impost sobre successions i donacions
En un post anterior ja em vaig referir a aquest impost com un impost injust. Però, com deia abans, no és injusta la seva existència sinó per com es reparteix la càrrega impositiva que fa que l'acabin pagant "justos per pecadors".

No caiguem en la temptació de demanar la seva supressió, perquè el resultat seria el mateix que amb l'impost sobre el patrimoni. Cal reclamar que s'eliminin els privilegis i es reforcin les reduccions per a familiars.

Impost sobre societats
Aquest és un impost clarament a la baixa. La pressió impositiva que reben les empreses és, en proporció, inferior a la que reben els mateixos treballadors. Per fer aquest impost realment just, s'hauria de passar d'una tarifa fixa a una tarifa progressiva, equivalent a la que s'aplica per l'IRPF.

IVA
Pel que fa a la imposició indirecta, encara no he llegit cap proposta, però m'apostaria alguna cosa en que no trigarem a veure alguna pujada en l'IVA i en algun impost especial més (tabac, alcohol).

El resultat serà que el pes de la imposició directa recaurà sobre les rendes del treball i la disminució dels altres impostos directes es compensarà amb pujades de l'IVA que és un impost regressiu per les rendes més baixes. Recordem que el partit del govern té la sigla "O" de "obrero". La "S" de "socialista" ja sabem fa molt temps que, si més no en política econòmica, l'ha perdut. Ara per ara, només li queda la "E" de "español". I es que no ens hem de refiar mai de qui es disfressa de bambi ja que, quan ens acostem per acariciar-lo, se'ns pot menjar d'una queixalada tot el braç.
=========================================

Economia global, justícia local

Vivim a un món injust. Quatre impresentables banquers han jugat amb els diners d'inversors en borsa de tot el món, se'ls han emportat als paradisos fiscals i, ara, a pagar pebrereta, és a dir, els currantes mortals.

Vivim a una Europa injusta que, des de la Primera Guerra Mundial, ha anat perdent el protagonisme polític i l'hegemonia econòmica. La Unió Europea ha enviat molts ajuts econòmics a l'injust Estat Espanyol que, fins ara, s'ha dedicat a potenciar el centralisme i l'Eix Interior Sevilla-Madrid-Irun, marginant l'Eix Mediterrani Almeria-València-Barcelona-PortBou... amb la connivència de Felipe González, José Maria Aznar, José Luis Rodríguez Zapatero, etc.

Aquestos dies els mitjans tornen a parlar de Justícia, d'injustícies, de Víctor Campos, de Ricardito Costa, del president Camps i d' independència judicial... fins i tot hi ha fòrums, com ara aquest de La Vanguàrdia per a parlar-ne del tema. És recurrent l'anècdota d'Alphonse Gabriel Capone -sí, el mafiós que fou detingut per delicte fiscal- per parlar de problemes judicials: de vegades, un xicotet detall pesa més que una llarga trajectòria de prevaricacions, nepotismes i cleptocràcia... A Vila-real encara ressona el cas Manolo Vilanova, una excel·lent persona que, tal vegada, encara seria alcalde si certa empresa hagués solucionat certs detallets de contaminació acústica. De vegades, un trage-jaqueta pot resultar més car que un Parc Temàtic...

========================================

VILA-REAL ASPIRA A LA CHAMPIONS I...

El Vila-real Club de Futbol aspira a la Champions i, després de guanyar el Real Madrid amb solvència, sentència el campionat de Lliga en favor del Barça: el desengany blaugrana de diumenge passat amb el gol de Llorente, va desfermar l'alegria culé, sis dies després, amb el 3-2 de Capdevila (senyor Artur, a Vila-real som gent de paraula -d'això pot estar-ne segur).

Gran ambient en El Madrigal la vespra de la festa de Sant Pasqual, encara que un Real Madrid que ja no aspirava a res tampoc va ser capaç d'esgotar la totalitat de les entrades. Medina Cantalejo, l'àrbitre que vestia de roig -encara que haguera pogut fer-ho, perfectament, de blanc- va fer dues declaracions explícites d'intencions, només començar el partit, en perdonar sengles targetes grogues a Sergio Ramos (sevillà com ell mateix) i Fabio Cannavaro (el Bota d'Or més lent del futbol mundial).

Davant un Real Madrid apàtic i lent, el Vila-real va ser l'únic equip que va intentar jugar al futbol durant la primera part, amb magistrals combinacions entre els seus centrecampistes fins una passada d'Ibagaza al cap de monsieur Pirés que va obrir les portes de l'esperança -no de l'Aguirre-, i de la Champions...

La segona part, com massa vegades aquesta Lliga, els jugadors grocs van eixir dormint: jo no sé quin tranquilitzant els subministra Pellegrini al vestidor (¿?), però, a la primera de canvi, gol de Van der Vaart. Uns minuts d'indecissió per a tornar al domini vila-realenc sobre la gespa del Madrigal, amb el bon de treball del jove d'Artana, Bruno (un jugador molt madur al centre del camp, substituïnt Ibagaza, que ha de creures més la seua vàl·lua), tancant els madrilenys a la seua àrea, fins l'excel·lent gol de Cani que feia justícia. Un baló al pal de Capdevila hagués pogut ser la sentència definitiva d'un partit que estava guanyat. El Real Madrid dominava, sense crear perill, al centre del camp, i al Vila-real li faltava una punta de velocitat a la contra.

Nihat Kahveci -que havia eixit per Llorente- es plantava davant de Casillas, conseguia batre'l pel baix i quan tothom cantava gol, s'assenyalava fora de joc (després a la tele, a casa, comprovaríem que era més clar que en directe, dins del camp). Però el Vila-real, sense fer un joc tan clar com a la primera part, seguia creant ocasions, mentre Lass, Ramos, Cannavaro, Heinze, Drenthe i companyia es dedicaven a castigar els turmells dels jugadors vila-realencs amb el vist-i-plau del permissiu i blanquinós col·legiat: el Real Madrid jugava amb 14!

I per si algun espectador encara no ho tenia clar, va vindre el 2-2, amb un, dos i tres jugadors blancs en claríssim fora de joc... Era el minut 88 de partit i bona part dels espectadors vam cantar allò de Així, així, així guanya el Madrí... encara que això només suposava un empat pels catalans (que seguien sent campions de Lliga), però significava tallar de socarrel les aspiracions de Champions del Vila-real. El gol de Capdevila, després d'una cantada de Casillas (un dels millors porters del món que, ahir, de segur, estava pensant en Soraya i l'Eurovisió), va tornar a posar les coses al seu lloc.

El Real Madrid continua sent dur de pelar, Raül és tot coratge, lluita i voluntat, els centrecampistes no acaben de donar el nivell, la defensa els segueix fallant, però els arbitratges que l'acompanyen encara són de jutjat de guàrdia, fins i tot quan no els queda res en joc... potser el talonari de Florentino Pérez (a qui els mitjans de comunicació li han donat tractament de cap d'estat durant aquesta setmana) puga esmenar aquesta trajectòria els propers anys, però més que fitxar, haurà de fer neteja... ja s'ho faran.

Enhorabona al Vila-real, enhorabona al Barça... i, ara, a esperar que el València se sume a la festa!
=========================================

PREGÓ DE LES FESTES DE SANT PASQUAL

L'any 1989, sent columnista del periòdic "Mediterráneo", vaig decidir abandonar l'opinió, per un parell de setmanes, fent aquesta modesta aportació a la Festa en forma de Pregó. Més endavant, s'ha publicat a diversos mitjans gràfics locals i, fins i tot, s'ha arrribat a llegir com a Pregó Oficial de les Festes de Sant Pasqual de Vila-real, és a dir, com a pòrtic de l'acte de proclamació de la Reina i Dames de la Ciutat: 20 anys ens contemplen! (cliqueu per engrandir les imatges):

PREGÓ DE LES FESTES DE SANT PASQUAL

Eixiu tots ara al carrer
que la festa ja ha arribat;
d’ordre de l’autoritat
és l’encàrrec primicer
que el Pregó es faça saber
pels ravals de la ciutat.
Açò és el que han manat
que pregone el pregoner:

Que s’apleguen els veïns,
bé per colles o per lliure;
i al temple de Sant Pasqual
que vagen ben enfilades
les flors i les enramades
per honorar-lo com cal.
Festegem amb bon somriure
que la festa és ací dins!

Per la Vila i pels camins,
sabeu beure i sabeu viure;
de Pinella a Madrigal,
els coets i mascletades;
de Carinyena a Solades,
la dolçaina i el tabal.
Així tots podrem conviure
des dels vells fins els fadrins!

Regueu camps arreu en fila,
deixeu feines llauradores;
de l’Horta al carrer Major,
tothom fruirà distret;
del Millars al cimalet
traurem del poble el millor.
Els pastors i balladores,
en rotgle dansant l’Anguila!

Fem rebrotar de l’argila
les aus i veus més cantores,
forjant en aquest indret
de Jaume el Conqueridor
la concòrdia i l’amor
del missatge més ben fet.
Les tradicions redemptores
dels neguits d’aquesta Vila!

Eixiu tots ara al carrer
que la festa ja ha arribat!
Comença a Vila-real
la festa capdavantera,
que enlairen nostra senyera
en llaors de Sant Pasqual!
Això és el que han manat
que pregone el pregoner:

Eixiu tots, ara, al carrer
que la festa ja ha arribat!

A.P.F., maig de 1989.-

REINA I DAMES DE LES FESTES DE VILA-REAL, 2009

PROGRAMA DE FESTES

ITINERARI FESTER
..................................................................................................................

MENTRE HI HA LLIGA, HI HA ESPERANÇA...

El futbol està boig, boig, boig... Anit el Barça feia de Chelsea i el Vila-real de Barça. Llorente va ser Iniesta al temps de descompte. La Font de Canaletes no estava tant a soles com La Cibeles una setmana abans, però no va poder brollar amb soroll de festa... i això que a Vila-real, fins i tot, estàvem preparats per al xorreo, després de les darreres actuacions del Barça i, per suposat, de la lamentable imatge donada pels grocs davant el Sevilla, però... Mentre hi ha Lliga, hi ha esperança.

De tota manera, tot està per fer i tot és possible. Matemàticament, entre el Barça i el Real Madrid encara queda un punt per definir els dos primers llocs... però tots confiem en què, el proper dissabte -a les deu de la nit-, el Vila-real torne a ser el protagonista de la jornada i guanye el Real Madrid a casa per retornar-li al Barça la festa que, anit, li va postposar... i, sobretot, per seguir lluitant per un lloc de Champions.

El futbol està boig i, de vegades, no té cap lògica, però la Lliga és el campionat de la regularitat i ací, precisament, és on els grocs han fallat massa vegades. Un equip tan irregular com el Vila-real és capaç del millor i del pitjor però, si l'objectiu es tornar a Europa la temporada que ve -encara que siga a la UEFA-, és indispensable rematar aquesta Lliga amb tres victòries consecutives per assegurar-se un lloc entre les sis primeres places: això seria tot un èxit!



El Vila-real té el seté pressupost de la Lliga i, per tant, a partir de la vuitena plaça sí que podríem parlar de fracàs i d'aspirar, la temporada que ve, només a guanyar la Lliga de Veterans.

El Barça, cansat o no, quasi sempre li s'ha donat bé al Vila-real, perquè és un equip noble que tracta de jugar al futbol i dóna un plus de valor afegit als seus contrincants que, en el cas dels grocs, es transforma en una motivació especial. En canvi, el rival de dissabte que ve, el dels xorreos sonats, no és un enemic gens fiable precisament per això, encara que mentre hi ha Lliga, hi ha esperança... perquè jugant com al Camp Nou, així, així, es pot guanyar el Madrid!!!
..............................................................................................................

50 ANYS AL VENT

La seua música no era per escoltar a una discoteca, ni a un auditori, ni a una televisió: Raimon és un valencià inexistent per a Camps i per a Canal 9 però, potser, tampoc va existir mai per a Joan Lerma als anys iniciàtics de l'audiovisual valencià... Fa 50 anys que va composar "Al vent", el seu primer tema i el més emblemàtic. El 2003, a Vila-real, li vam otorgar el guardó de Socarrat Major... tal vegada, perquè Raimon sempre ha estat més un símbol que un cantant, que uns acords... potser, encara, és la veu de la consciència, de la mala consciència de l'autoodi i del menfotisme (cultural i polític) dels principals manaires valencians.

Este dijous a la Universitat Politècnica de València s’inaugura l’exposició: ”Raimon a la UPV. 50 anys Al vent”. Divendres a l’edifici Nexus d’esta Universitat, el cantant de Xàtiva oferirà un concert que prepara des de fa dies com podem vore en este vídeo de TV3.

Al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.

I tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant a déu,
al vent del món.

La vida ens dóna penes,
ja el nàixer és un gran plor:
la vida pot ser eixe plor;
però nosaltres

al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.

I tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant a déu,
al vent del món.

(1959)

TIRANT AL BLANC

Sempre he sigut del Villarreal C.F. però, per què amagar-me?, fins el 1998, és a dir, fins el primer ascens a la Lliga de les Estrelles de l'equip del meu poble (Vila-real continua aspirant a ser una ciutat com Déu mana, en el bon sentit de la paraula), el meu equip -a Primera i a la Champions- sempre havia estat el Barça. De fet, la primera samarreta que van comprar-me els meus pares per practicar futbol va ser blaugrana i, a més, portava el 10 de Luisito Suárez...

Des d'aleshores, sempre m'ha agradat el futbol total però, potser, mai havíem gaudit d'un espectacle futbolístic com el que practica l'actual Barça. El Vila-real també ens va fer gaudir, i molt!, durant l'any passat, però enguany les lesions, un planter massa curt per tanta competició i un joc previsible, lent, sense bandes i sense pressió al contrari, ens han portat a un atzucac o carreró sense eixida: potser s'ha acabat Europa per al Vila-real (esperem que no, toquem fusta!), potser s'ha acabat un cicle, gràcies per tot Pellegrini...

El Barça crea a la velocitat de la llum. Iniesta i Xavi són el rovell de l'ou del millor centre del camp del món, però no cal oblidar que el Barça també juga sense pilota. El Barça pressiona el contrari quan no té el baló, el Barça també sap defensar i reaccionar, ràpidament, a la contra. El Barça juga per les bandes a la perfecció. El Barça de Pep Guardiola causa admiració pertot arreu...

Els bons aficionats al futbol (n'hi ha de tot!) s'han decebut quan els italians o els alemanys (l'antifutbol) han guanyat alguna competició important (un mundial per exemple). Enguany seria una gran decepció que el Chelsea guanyara la Champions o que el Real Madrid acabara guanyant la Lliga... però això últim no passarà.

He llegit que el Barça practica un futbol del segle XXI amb una normativa del XIX, és a dir, que un equip que a penes fa faltes (Alves, potser, té fama de dur, però no és Sergio Ramos ni Marchena...), sempre acaba els partits contra els equips "físics" (Madrid, Sevilla, València...) amb el mateix nombre de targetes grogues que el rival (això solia passar-li, també, al Vila-real en aquells temps quan practicava bon futbol sense arribar a l'excel·lència de l'actual Barça).

Per cert, anit Doña Esperança va haver de retirar les tanques de La Cibeles a corre-cuita ja que, encara, no volen celebrar el Subcampionat... la nit de dissabte, en canvi, l'Ajuntament de Madrid patrocinava la disbauxa d'acostar-se a un punt del liderat: ridícul, patètic...

Tirant al blanc: tirant els diners públics!
..........................................................................................................................