APOLOGIA DEL PLURALISME DEMOCRÀTIC

Els que hem estudiat una mica d'història -local, universal, total- patim el símptoma de l'optimisme radical. Sí, perquè malgrat trobar al llarg de la Història de la Humanitat tot un seguit d'injustícies, totalitarismes i abusos del poder, fins i tot en democràcia, pensem que, malgrat tot, el món continua amb la seua bogeria habitual i millorant a poc a poc.

On abans la gent es moria, directament, ara comencen a partir fam, ja que l'esperança de vida i la població mundial continuen augmentant a ritmes desconeguts fins ara, malgrat la crisi econòmica global. On abans hi havia dictadures, de dretes i d'esquerres (¿?), ara trobem règims parlamentaris, més o menys injustos, però triats pel poble al cap i a la fi...

De tota manera, sempre hi ha poblacions on trobem coalicions polítiques i pactes entre partits que possibiliten l'estabilitat i la governabilitat, comunitats autònomes amb lleis electorals més representatives que possibiliten l'aportació d'un ventall partidista i ideològic molt més ampli que el propi de les Corts Valencianes o, potser, del mateix Congrés de Diputats, malgrat que Zapatero ni els del PSOE tenen majoria absoluta, perquè això, sempre -que no n'hi haja majoria absoluta a un parlament- ha de ser naturalment bo.


El cas alemany ens fa molta enveja. Àngela Merkel ha perdut escons i, per tant, tampoc podrà governar en solitari, però podrà pactar amb els liberals i formar un govern plural, és a dir, no monocolor, mentre els socialdemócrates es queden amb l'encàrrec de ser el principal partit de l'oposició amb d'altres forces polítiques que compten amb una respectable representació al Bundestag.

Per cert, els alemnays -com els britànics i altres estats més rics que la mateixa Espanya- no solament no permeten cap tipus de bipartidisme futbolístic (l'anomenada Lliga de les Estrelles, a banda d'escandalitzar els europeus amb els fixatges més cars de la galàxia, està feta a mida del Barça i del Real Madrid, mentre la resta poden aspirar, només, a disputar-se el tercer lloc en discòrdia), sinó que tenen una mica més controlada l'especulació urbanísitica, el frau fiscal i, per suposat, també disposen d'un sistema judicial molt més ràpid a l'hora de tapar l'olor a corrupció quan esclata -com ara mateix en terres valencianes- per dalt de les clavegueres partidistes, siguen aquestes conservadores, liberals, socialdemócrates, verdes... Enfi, que tothom es veu amb el dret a participar: és a dir, molt a l'inrevés del que passa pel nostre entorn més pròxim...
===================================================================



...................................................................

PARÀLISI

Vila-real, declarada oficialment ciutat per sa Majestat Alfons XIII al 1904, va viure un espectacular creixement com a conseqüència de la comercialització de la taronja durant les tres primeres dècades del segle XX. Bona prova d'això són els edificis emblemàtics construïts, sobre tot, a la dècada dels vint i dels trenta, com ara els magatzems de taronja, algunes cases modernistes del carrer Major, l'antic Teatre d'ELS XIII o actual Auditori Municipal, el Quarter de la Guàrdia Civil (ara desocupat), el Cassino Carlí, l'edifici de la Caixa d'Estalvis de Vila-real -és a dir, l'actual seu central de Bancaixa-, la remodelació de la seu del Sindicat o Caixa Rural i, per suposat, les escoles públiques Cervantes i Guitarrista Tàrrega (actualment Gimeno Barón). Foren un temps de bonança, trencats per la més incivil de les guerres entre el 36 i el 39, que han deixat la seua empremta en el paisatge urbà de la Vila-real.

Des de la dècada dels seixanta fins l'inici del nou mil·lenni, ja ho sabeu, hem viscut l'hegemonia del sector ceràmic a Vila-real i a tots els pobles de la comarca de La Plana en general... I la pregunta és: que quedarà de tota aquesta època esplendorosa? Al paisatge urbà de Vila-real, ben poca cosa. És més, a banda que la iniciativa privada no ha destacat, precisament, en la construcció d'edificis emblemàtics com a la dècada dels vint i dels trenta, la iniciativa pública porta molts anys de paràlisi, potser, perquè Vila-real té molt poc de pes polític a nivell institucional.

Vila-real està immersa en una paràlisi econòmica molt greu que, en principi, no solament l'ha convertida en una de les ciutats amb més atur de tot l'estat, sinó que les empremtes d'aquesta crisi també són ben visibles per la gran quantitat de solars abandonats que han deixat de ser agrícoles, encara no són industrials i, sobre tot, tardaran molts anys a ser requalificats com urbans.

Per una altra banda, obres com ara l'ampliació de la carretera d'Onda -o la finalització del polígon industrial paral·lel- porten més d'una dècada sense acabar, per no parlar del desdoblament del vial Vila-real-Borriana, el Casal Jove que pot acabar sent una llar de pensionistes i jubilats al pas que va, el pàrking de Pius XII, el mai inaugurat -per no dotat- Centre de Salut del Pilar, el nou Palau de la Justícia, etc. però, sobre tot, el compliment d'un mapa escolar que elimine, definitivament, els barracons per als sofrits alumnes -i mares-pares d'alumnes- de la ciutat natal del Conseller d'Educació.
===================================================================

* Aquest article d'opinió el podeu escoltar, amb la veu de l'autor, DIVENDRES, 25 DE SETEMBRE A LES 12.45 H. A "ONDA CERO Vila-real" (99.2 FM) en la secció LA FIRMA.
====================================================================

Benvingut Míster Pellegrini...

De vegades, diuen, s'aprén més de les derrotes que de les victòries, dels fracassos que dels èxits... I a mal temps futbolístic, mireu -o remireu si ja l'heu vist- el vídeo sobre l'enginyer i "ex" (entrenador) dels nostres, Manuel Pellegrini i Ripamonti, que li van dedicar anit els cracks del Toni Soler i cia. al programa Crackòvia de l'única tele amb trellat en la nostra llengua (sí la TV3, la que no volen que mirem els valencians per si de cas entenem tot el que diuen i, fins i tot, arribem a la conclusió que potser igual es tracta de la mateixa llengua, és a dir, trobem similituds com podríem trobar-les, per exemple, entre la llengua xilena que parla Pellegrini i la castellana de Valverde... el que parla Valdano, en canvi, donaria per a una tesi doctoral).


En futbol, sobren les paraules, sobre tot quan les diuen els futbolistes que, al cap i a la fi, només haurien de parlar sobre la gespa -llevat de comptades excepcions- per fer-nos tornar a somniar... Per cert, parlaran els blancs sobre El Madrigal, tímidament, com a deixebles del sintètic Pellegrini o mostraran tota l'eloqüència que predica Valdano? Ho sabrem a partir de les vuit de la vesprada de dimecres...

Evidentment, parlaran tant com els permeten els jugadors del Vila-real que esperem siga, aquesta vegada, ben poca cosa, ja que tenim un entrenador (Ernesto Valverde) molt més eloqüent que l'anterior (Manuel Pellegrini) i uns jugadors amb unes ganes de treballar al màxim -suposem-, perquè venen guardant-se-les per al proper partit des de l'inici de la Lliga de les Estrelles:

El Camp verd del Madrigal

dalt d'un núvol gris s'ha posat,

ple d'estrelletes blanques

i d'aficionats grocs arrebossat...

RAIMUNDO LULIO (*)

---------------------------------------------

(* Traducció madrilenya del nom del poeta mallorquí Raimon Llull, avantpassat del jugador català del Real Madrid Sergi LLull -no "Yul"- que ha estat campió d'Europa de Bàsquet).

==============================================================================

CREDIBILITAT I CONFIANÇA

La credibilitat de moltes institucions polítiques, tècniques i socials en general està sota mínims perquè, darrerament, s'està manipulant l'opinió pública des de tots els punts cardinals. Un règim democràtic ha de tenir com a primer objectiu generar confiança entre la ciutadania amb polítiques de comunicació transparents, plurals i étiques.

Si l'Organización Mèdica Col·legial (OMC) i, fins i tot, la ministra de Sanitat, Trinidad Jiménez, van reconéixer el cap de setmana passat que s'ha fet un gra massa sobre la grip A perquè «la percepció social no se correspon amb el seu nivell real d'impacte, inferior en quant a defuncions al de la grip comuna o estacional i, per suposat, al d'altres malalties...», no estaria de més que també demanaren disculpes, públicament, tots aquells que han vingut exagerant la realitat en qualsevol sentit als darrers anys.

Premsa i mitjans de comunicació que confonen les notícies amb el partidisme, l'esport amb el futbol i el futbol amb el Real Madrid... polítics que confonen la defensa d'uns ideals col·lectius amb l'enriquiment personal... empresaris liberals partidaris de no pagar impostos a l'estat, però sí de rebre subvencions quan venen mal dades... i, sobre tot, governants que hipotequen la llibertat i l'interés general dels ciutadans amb les seues misèries personals i/o de partit...

El president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps "El Elegante" -abans Francesc I, el Valencianíssim-, sense anar més lluny, té guardades a les hemeroteques certes perles que, a banda del cas Gürtel i altres històries obscures (per no aclarides), requereixen si no una disculpa, com a mínim una explicació davant les Corts Valencianes:

- (Després de guanyar les Eleccions Autonòmiques de 2003) Vamos a vivir los mejores años de nuestra historia... Tenemos todas las opciones y todos los instrumentos para hacer posible, no sólo de 2004, sino de los futuros, años excepcionales para la realidad de la Comunidad Valenciana y conseguir que sea referente en España y una región europea también de prosperidad y de proyección evidente.

- (Abans de guanyar les Eleccions autonòmiques de 2007) Si gano las elecciones, conduciré a la Comunitat hacia el pleno empleo y crearé 120.000 nuevos puestos de trabajo para jóvenes en la Comunitat Valenciana.



Per cert, els ciutadans de Vila-real encara esperem que el portaveu municipal popular, Ignasi Clausell, reconega que va ser una exageració personal i/o partidista afirmar que enguany no pujarien els impostos municipals: els vila-realencs no necessitem una llicenciatura en Ciències Exactes per saber que col·locant com a minuend el que hem pagat enguany al 2009 i com a subtrahend el que vam pagar al 2008, es pot comprovar no solament que enguany tots hem pagat molt més pel que ens dóna la resta o diferència, sinó que multiplicant aquesta quantitat per 100 i dividint-la pel subtrahend (el que vam pagar l'any passat) estem fent una regla de tres que ens donarà, en percentatge, l'increment de la contribució municipal que en el meu cas personal arriba al 10,5% i que, en molts altres casos, no solament es superior sino que ultrapassa el 15%...

Però, com rectificar és de savis, s'està perdent la confiança, cada vegada hi ha més imputats amb fiança i tot això genera, com a mínim, frustració i desesperança...

==============================================================================

LA PEDAGOGIA DE L'ORATGE

Des del Neolític, és a dir, des de fa més de 10.000 anys, s'està lluitant per humanitzar el paisatge: ens protegim del fred, de la calor, de les pluges, transformem el paisatge natural en agrari i/o industrial, repoblem boscos, netegem platges i, sobre tot, construïm cases, carrers, ciutats i vials que les comuniquen. L'invent de l'Ecologia, però, ha vingut per la mala consciència dels humans donada l'evident pèrdua de biodiversitat (animal i vegetal) i de paratges verges, naturals.

De tota manera, sempre convé recordar que la Natura mata: inundacions, cops de calor, fred, terratrèmols, corriments de terres, etc. perquè sembla que els governants en general -els nostres i els de més enllà de l'entorn més pròxim- només se'n recorden de Santa Bàrbera quan trona. Cada final d'estiu, cada inici de tardor, trobem pobles inundats, clavegueres urbanes que treuen la brutícia al bellmig dels carrers, barrancs i rieres desbordades per manca de neteja, etc. I aigua, molta aigua que es perd al mar on -segons diuen alguns- ens fa tanta falta com al desert del Sàhara.

L'oratge és pedagògic -A la vora del riu no et faces el niu-, però seguim construïnt a la babalà, ara molt menys que abans, evidentment: els arquitectes més artistes i els regidors més tronats del ram urbanístic han fet darrerament projectes apuntapala per tot el territori valencià amb l'únic objectiu de fer calaix, com tantes vegades ha denunciat la Unió Europea. A banda d'acabar amb l'especulació del sòl i d'adaptar els edificis al clima (un institut de La Marina no té perquè ser igual que un de la comarca d'Els Ports, per exemple), s'ha de propiciar des dels poders públics la construcció d'edificis ecològics que s'integren al medi natural, que tinguen mecanismes per recollir l'aigua de la pluja (les clàssiques cisternes o els ancestrals aljubs), que usen energies alternatives i, més que res, prohibir els edificis "moderns" o urnes globals de vidre sense finestres a l'exterior, on s'ha de tenir l'aire condicionat engegat tot l'any, llevat dels dos mesos de l'hivern quan la calefacció és imprescindible.

L'oratge sempre és pedagògic, però la pràctica política és la típica i pròpia de l'autonomia amb el major íncrement de fracàs escolar. Per cert, a diferència dels habitatges construïts als darrers anys, als bons camps de futbol sí que s'han aplicat els ensenyaments de l'oratge: el drenatge d'El Madrigal -per exemple- va ser perfecte diumenge passat, però aquesta nit de dijous només volem que ploguen gols a la porteria del Levski de Sofia... més que una tana, ens agradaria una D.A.N.A. o depressió aïllada en nivells alts coneguda com a gota freda.
===========================================================================
* Aquest article d'opinió el podeu escoltar, amb la veu de l'autor, DIVENDRES, 18 DE SETEMBRE A LES 12.45 H. A "ONDA CERO Vila-real" (99.2 FM) en la secció LA FIRMA.
===========================================================================

CITRICULTURA I MARGES COMERCIALS

La crònica de la mort anunciada de la citricultura valenciana és encara més antiga que l'escrita per Gabriel Garcia Márquez (1981) i, ara mateix, ja n'estan redactant una altra per a la resta de productes agrícoles valencians (raïm de taula, hortalisses i conreus d'horta en general, fruits, etc.). La crisi de la nostra agricultura no és una cosa recent, relacionada amb la bombolla immobiliària, la crisi de les hipoteques basura o subprime, etc. és, per desgràcia, un càncer econòmic terminal que ve generant-se des de fa més de trenta anys: si les taronges a l'hort no tenen preu, com poden costar a un euro el quilo al supermercat del cantó?

El secretari General de la Unió de Llauradors, Josep Botella, ha reclamat aquesta setmana a Madrid una LLei de marges comercials per a evitar els abusos, tot propiciant que el mercat se clarifique amb molta més transparència.


Avui mateix, segon diumenge de setembre, productors de cítrics i de raïm de taula procedentes de diverses zones productores del País Valencià estan venent els seus productes agrícoles (més de 3.000 quilos de taronges i 1.000 de raïm de taula embossada del Vinalopó) a un "preu just", precisament, tot just davant de la porta del Ministeri de Medi Ambient, Medi Rural i Marí a Madrid, durant la novena protesta sectorial convocada per la "Unión de Uniones", on s'integra la Unió de Llauradors i Ramaders del País Valencià en l'àmbit estatal.

Per a Botella, actualment «no se salva cap sector agrari», i d'ací la necessitat de posar en marxa una Llei de preus (mínims, equilibrats, justos... la nomenclatura tant se val!) per aconseguir que els productors visquen del seu treball perquè és just i necessari... això és el que se reclama aquest dies en la Villa de Madrid, capital del Reyno de las Espanyas i seu de les institucions que ostenten els tres poders (executiu, legislatiu i judicial).
................................................................................

ROJOS BAIXETS

L'estiu del 98 no va ser un estiu qualsevol per als vila-realencs aficcionats al futbol. L'equip del poble acabava de pujar, per primera vegada en la història, a la Primera Divisió i a França s'estava jugant un Mundial de futbol on, com sempre, era previsible que la Selecció espanyola se'n tornara cap a casa a la primera de canvi, com sempre... però, hi havia molts més alicients, com ara observar les evolucions d'un tal Gica Craioveanu, un crack romanés fitxat pel Vila-real que procedia de la Reial Societat.

Abans d'acabar l'estiu, malgrat el nou fracàs dels espanyols al mundial, vaig observar que quasi tots els bars de la comarca de La Costera (on s'ubicava aleshores el meu lloc de treball) tenien penjats per les parets pòsters del València C.F., -cosa que comprenia perfectament- i de la Selecció Espanyola (¿?) -cosa que, en principi, em costava de comprendere-... més endavant, però, la cosa ja no em va semblar tant estranya fent el recompte dels jugadors que aportava a la selecció l'equip més gran del Cap-i-casal (Cañizares, Mendieta, Angulo, Farinós...).

Per acabar d'embolicar la troca, vaig decidir comentar-li-ho a un amic d'aquells que mai han tingut aficció al futbol:

-I tu com pots ser valencianista i seguir els partits de la Selecció Espanyola? No deixes que te manipulen! -va ser la primera resposta, en forma de pregunta, i el primer consell, en format sentència...

-Si no tens aficció al futbol, no pots entendre res... -vaig replicar-li amb una altra sentència.



Dissabte passat, vaig preferir el sopar d'empedrao amb els amics -això que a d'altres comarques valencianes s'anomena engravat- al 5-0 contra Bèlgica, car tenia entés que no jugava Senna i tampoc em perdia res. Avui, però, he fet un parèntesi entre la disbauxa festera i, encara que el partit, tàcticament, ha estat per a oblidar, ha valgut la pena només pels detalls tècnics dels bojos rojos baixets, és a dir, els genis del millor futbol combinatiu de la història:

1-0.- Toc magistral de Silva que fa la paret amb Cesc (Sex, com segueix dient el comentarista de TVE?) i gol del crack català de l'Arsenal.


2-0.- Passada en profunditat de Cesc a Don Santiago Cazorla González i gol del crack asturià del Vila-real.

3-0.- Passada en profunditat de Cazorla al seu paisà Mata i el crack valencianista la remata...

Mentrestant, el control magistral de Xavi -el millor centrecampista del món quan no hi ha Iniesta-, la seguretat de Marcos Senna amb el concurs del qual no s'hauria escapat ni la Copa Confederacions a la Selecció, ni un lloc en zona Champions al Vila-real, les centrades de gol de Capdevila o la versatilitat dels joves Piqué i Albiol.



De tota manera, qui anava a dir-nos als aficcionats vila-realencs, allà pel 1998, que la Selecció espanyola es classificaria per al Mundial de 2010 amb tres jugadors del Vila-real sobre el terreny de joc (Capdevila, Senna i Cazorla) i un en la banqueta (Diego López)... per no parlar de Marcos Gullón, Kiko, Matilla i altres cracks grocs de la Selecció Sub-21. El més important, però, és que el Club de Roig comença a ser una factoria de fabricar rojos baixets... Enhorabona a l'aficció!
=========================================================================

CRISI "A" IGUAL A GRIP ECONÒMICA

Dimarts, dia 8 de setembre -Diada de les marededéus trobades- començarà el curs escolar als centres de Pàrvuls i Primària valencians amb la pandèmia dels barracons (a Vila-real, fins i tot hi haurà alumnes "escolaritzats" a l'antic "Cervantes": un centre del temps de la República que, pressumptament, amenaçava enrunar-se el curs passat i que, ara mateix, com per art de màgia està en perfectes condicions temporals -segons Conselleria d'Educació- perquè a partir de l'any nou els alumnes seran traslladats a uns barracons que, ara per ara, no s'han pogut instal·lar) i la patologia de la grip econòmica contagiada pels atovons, l'aturada de la construcció i l'esclat de la bombolla immobiliària.

Si no passa res, que no passarà -perquè la terra valenciana és la terra de la llum, el color i l'immobilisme-, la tercera setmana de setembre, concretament el dia 15, començaran les classes a Secundària amb la pandèmia dels barracons, el càncer del fracàs escolar en E.S.O. i els efectes col·laterals de la síndrome anglosaxona de l'Educació per a la Ciutadania impartida per professorat d'importació, és a dir, alié a les plantilles clàssiques i als claustres de professors com els havíem entés fins ara.

I què fem amb la grip nova? Què hem de fer? -dic jo-, deixar-la córrer... Tinc un amic metge que ve explicant-me, tot l'estiu, l'elevat índex de mortalitat que causa, normalment, la grip comuna cada hivern entre la població de risc, és a dir, els que tenen problemes greus de salut i els més desfavorits o pitjor alimentats. Per tant, la "grip A" o "nova", ara per ara, només té un increment mediàtic, que no de mortalitat, superior a les anteriors (OBSERVEU EL GRÀFIC QUE IL·LUSTRA AQUEST COMENTARI).



En principi no n'hi ha vacuna i, personalment, som molts els professors que ens negarem a rebre-la quan arribe... encara que Don Alejandro Font de Mora Turón, Conseller d'Educació -que, segons les males llengües, es compra els trages al Corte Inglés de Castelló-, se l'administre per a guanyar vots o, fins i tot, per a donar exemple!

Us deixe, a continuació, un article de PÚBLICO d'ahir dissabte que pot obrir-vos els ulls al repecte.
:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::





GRIPE DE FICCIÓN: ANÁLISIS, Juan Gérvas
Aunque parezca increíble, la política seguida por la Organización Mundial de la Salud, el Gobierno y las consejerías de Sanidad de España sugiere ignorancia, irresponsabilidad, maldad y/o malicia. Así:

1) El nombre, gripe A, que desvía la atención de su origen, los cerdos de EEUU (no México). Es gripe porcina.

2) La confusión continua entre contagiosidad y gravedad. Es una gripe más suave que la gripe estacional. Al relatar “en directo” cada muerte por gripe A se olvida que en España llegan a morir cada día más personas de gripe estacional que en este medio año de gripe A. Además, tenemos la experiencia del invierno austral, que confirma la benignidad de la gripe A.

3) Las continuas insinuaciones de “olas” de contagio, de “posibles mutaciones”, de “creciente agresividad”, en contra de los datos históricos de las pandemias gripales desde 1510 a la actualidad. Organizar los servicios con esas insinuaciones es como preparar mañana la Tierra por si nos invade Marte. Se están empleando ingentes recursos que se detraen de la atención de pacientes sin gripe A. Es una imprudencia, cuando menos.

4) El uso de porcentajes, que ponen la amenaza de muerte por gripe A en la nuca de jóvenes, niños, embarazadas y obesos, cuando en realidad la mortalidad en estos grupos será menor (en cifras absolutas) que en la gripe de todos los años.

5) Se promociona el diagnóstico rápido, el tratamiento antiviral, la vacuna y la mascarilla sin hablar de su escasa eficacia y de sus efectos adversos. La vacunación contra una versión previa de esta gripe A, gripe porcina de EEUU, en 1976, desencadenó tal epidemia de afectación neurológica que hubo que parar la campaña (fue peor el remedio que la enfermedad).

6) El olvido del poder de la atención clínica y de los antibióticos para atender a los pacientes con complicaciones.

7) El desarrollo e implantación de protocolos de aislamiento y separación de enfermos, sin fundamento científico.

8) El olvido de los marginados, hacinados, desnutridos y pobres, cuando ya sabemos que son los verdaderos “grupos de riesgo”.

*MÉDICO DE FAMILIA Y PROFESOR DE SALUD PÚBLICA EN LA U.A.M.
==============================================================

DESPERTANT DEL LETARG...

Encara que l'oratge no acompanye perquè seguim amb el moobing de la xafogor humida que, tantes vegades, ens fa qüestionar la idoneïtat del clima mediterrani (típic, costaner, solejat però, sobre tot, humit, molt humit), Vila-real comença, a poc a poc, a despertar del llarg letarg de l'estiu. Els veïns continuem baixant del maset, retornant de l'apartament o, directament, incorporant-nos al treball si és que, encara, tenim la sort de conservar-lo. De tota manera, la ciutat no serà al complet fins el proper divendres (anterior al primer diumenge de setembre) quan retorne la Moreneta des del seu Ermitori i comencen, oficialment, les festes en honor a la Mare de Déu de Gràcia.

Els símptomes són variats i notables: ja no s'aparca com s'aparcava un dies enrera, se pot trobar, fins i tot, algun establiment obert i, per suposat, te pots creuar amb veïns que, encara que no conegues de res, almenys et sonen de vista... Els que ho tenen pitjor són els mals estudiants que han d'examinar-se aquest dies i que, per això mateix, clamen contra aquells avantpassats que decidiren, calendari en mà, ubicar les festes a primeries de setembre o, per una altra banda, a finals de maig... De tota manera, quan el primer diumenge de setembre és 6 (com enguany), o cau en 7, sempre hi ha més dies per despertar del llarg letarg estiuenc. Bon dia i bones festes!

(CLICA SOBRE LA PORTADA I OBRE EL PROGRAMA DE FESTES en pdf)
===============================================================================================