HALLOWEEN MADE IN SPAIN

Ja m'ho deia el meu avi: passar del Totsants al Kalovín només ens portarà la desgràcia més roïn... Això d'importar americanades, papesnoels, santvalentins i halloweens sempre m'ha paregut una cosa pròpia de gent sense personalitat, de pobles sense identitat, sense autoestima, sense el respecte degut als nostres avantpassats, a les nostres tradicions, la nostra llengua, la nostra història, la nostra cultura, mil·lenària, sí, la que ve del nord, la que del sud, de terra endins, de mar enllà.

Precisament, quan més se desconeix la llengua pròpia i més ens tanquem a obrir-nos a l'ètica i les llibertats pròpies dels països més democràtics, més ens abandonem abraçant espectacles importats per grans multinacionals del consum (l'home gros de la Coca-cola substituïnt els Mags d'Orient, la carabassa anglosaxona com a substitut del fanalet de meló d'Alger de l'estiu, les disfresses gòtiques del Halloween reemplaçant el Carnestoltes... la setmana blanca de vacances escolars substituïnt Setmana Santa i Pasqua? No passaran!!!).

I així ens va: Spain is diferent, però ara encara més. La Festa de Difunts que seguirà al diumenge de Tot Sants serà (a més d'un recordatori pels més pròxims i més estimats que ja ens han deixat), sobre tot, la festa de la substitució de la transparència per l'ocultisme, del pluralisme per l'opacitat de les majories, de l'ètica per la plutocràcia, de la dignitat pel patetisme... Sí, sí, ja sabem que tots els polítics no són iguals, però la merda va escampant-se a nivell global i a nivell local...

Què significa Ja li contestarem per escrit quan un regidor de l'oposició pregunta a un plenari municipal? Què vol dir començar les sessions dels plenaris municipals de Vila-real a la una del migdia i acabar-los passades les sis de la vesprada? Què vol ocultar l'equip de govern municipal amb aquesta falta de transparència davant tot el poble de Vila-real i, sobre tot, davant els representants electes dels partits de l'oposició? És veritat que alguns regidors locals estan rebent classes d'oratòria per si de cas tenen que apretar-se el cinturó (gürtel) i tractar d'explicar-ho sense perdre la respiració?

Si mai heu sigut regidors de l'oposició, ho haurieu de provar una miqueta, encara que només foren sis mesos -com jo mateix- i vorieu com, també, potser, us entrarien ganes... d'apretar a córrer o de comprar-vos una careta per al Halloween. Enguany n'hi ha molt per a triar: Ric Costa, Camps, Rajoy, El Bigotes, Correa, Garzón, Zapatero, Millet, Macià Alavedra, Lluís Prenafeta, Bartomeu Muñoz...



Per cert, el dia que esclatà el cas Pretoria a Catalunya, la TV3 -eixe canal televisiu que tant li agrada... tancar a Camps- va dedicar-li al cas exactament 35 minuts, és a dir, molt més del que, fins ara, li ha dedicat Canal9 (televisió PPalenciana) al cas Gürtel-costa-costamolt-hihaquevoreelquecosta-ferdimitir-a-Costa...

Difunts polítics:
- Dona'ls, Garzón, el descans etern (res de temporal!)...
- I brille per ells la llum perpètua.
.....................................................................................

DARRER DIUMENGE D'OCTUBRE

Amb el bon regust de la victòria dels aldeans (B) sobre els capitalins (A), dos vila-realencs matinaren ahir diumenge, després d'aprofitar l'hora que, legalment, ens regalaren els amos dels rellotges oficials.

El darrer diumenge d'octubre ha estat un diumenge redó, solejat, de viatges amb tren (Vila-real/València, El Puig/Vila-real), a peu (de l'estació del Nord a les Torres de Serrans i d'ací, amb el cotxe de Sant Ferran -una estona a peu i l'altra caminant-, fins els Monestir del Puig de Santa Maria), de reivindicacions nacionals (País Valencià demà sobirà, In-indi-indiferència institucional i mediàtica, evidentment, etc.). Bon dinar, millor companyia, molt de sol, nivea a puntapala, parlaments, salutacions i l'actuació del gran -gran desconegut per Canal 9, res de nou fins ací- Pep Gimeno Botifarra i el seu grup.

Entre d'altres amics i coneguts, vaig compartir conversa amb Carles Arnal (ex-diputat d'Esquerra Verda, vila-realenc i company d'aventures acadèmiques a l'institut Francesc Tàrrega) que, després de Capdevila (autor del gol de la victòria contra el Màlaga) -si voleu-, va ser el vila-realenc protagonista del dia.

Resulta que, en arribar a casa i assabentar-nos de la bona notícia de la primera victòria en Lliga de l'equip d'Ernesto Valverde (de moment, ha salvat el coll -cosa que ens alegra) i sopar i d'altres temes domèstics, vaig engegar la caixa tonta on, a més de visualitzar el primer gol de Nilmar i la genialitat de Joan, l'internacional de Tàrrega, vaig retrobar-me amb Carles Arnal que ara xarrava amb el Follonero, Jordi Évole, al programa Salvados...



Entre d'altres coses, va explicar-li la seua renúncia personal, com a diputat autonòmic en la passada legislatura, a un televisor de plasma, una PDA i un finiquito de 23.000 euros al maig de 2007 que, evidentment, paguem tots els contribuents valencians. Tot un exemple, per als que trinquen i, fins i tot, per als simpatitzants de La Trinca... Au, vinga, vinga, vinga, que torna la trinca, trinca, trinca, per salvar la humanita-a-at... La festa continua però, a partir d'ara, res serà igual si al poble li sap mal...
===========================================================================

ACÍ NO PAGA NI DÉU...

Aquest títol tant teatral de Dario Fo, constata i retrata la realitat d'un estat espanyol submergit, des de sempre, en la picaresca. Segons dades oficials de la darrera campanya de la Renda, Espanya ha estat l'únic estat de la Unió Europea on els empresaris guanyaren menys diners que els seus empleats durant el 2007 (13.000 euros bruts anuals de mitjana els de la patronal per 18.000 dels currantes honrats que, som, evidentment, els que no podem amgar ni un euro de la nòmina).

Després de tant de rifi-rafe al Congrés dels Diputats, per aprovar uns Pressupostos que no se creu ningú, l'economía submergida continua sent el vertader cavall de batalla a nivell local, autonòmic (per què els pobles valencians presenten un estat tant lamentable i, en canvi, quan viatges per tota Espanya, resulta que la majoria de llogarets, pobles i ciutats fan el doble o el triple de goig que els nostres) i, sobre tot, estatal. L'activitat submergida representa, segons alguns estudis (submergits, invisibles?), entre el 19 i el 25% del PIB (240.000 milions d'euros) i- segons diverses fonts- entre 55.000 i 90.000 milions d'euros en impostos no cobrats per IVA, IRPF i societats, és a dir, entre 9 i 5 vegades el que se pretén aconseguir amb l'actual pujada d'impostos que pagarem (A pagar-ho, pebrereta!) els pebreretes de sempre i, a més, entre un 46 % i un 66% més del que la Hisenda espanyola recapta anualment.

A tot això, els especialistes tenen clar que l'augment impositiu de 2010 portarà, evidentment, a l'increment de l'activitat submergida... És el que conta, més o menys, Josep Martí Font (no, no és el germà d'un prestigiós pintor vila-realenc, ni tampoc és cosí meu) a la seua secció de La Vanguardia, El capitalismo en evolución.
..............................................................................................

QUINA LLÀSTIMA, PERÒ ADÉU VALVERDE...

Fa quinze dies, després del lamentable empat contra l'Espanyol en El Madrigal, va comentar-me un amic vila-realenc que l'única solució per canviar la dinàmica futbolística, segons ell, era tirar al carrer a Valverde, l'entrenador del Vila-real. Jo li vaig preguntar el perquè. I la seua resposta va ser que, encara, no havia sabut imposar el seu estil de joc... Vaig replicar-li que, naturalment, els resultats manen, però que l'estil de joc tampoc no l'havia imposat Pellegrini al Real Madrid, perquè un procés d'aquesta magnitud costa -si no ets un fenomen tipus Guardiola- quasi una temporada sencera.

Després de la derrota humiliant d'aquesta vesprada a Jerez (ho escric amb la llengua oficial d'aquella ciutat, el castellà), s'ha de buscar un revulsiu i no és qüestió d'enviar a tots els jugadors que, fins ara, encara no han aparegut: Diego López (el de les mans mortes), Àngel (l'amic dels davanters cristians), Marcano (un jove defensa amb cognom difícil), Gonzalo (un aspirant a central de primera), Godín (el desconegut), Bruno (un creador aliniat en tasques defensives), Senna (un internacional que encara no s'ha centrat en l'equip que li paga), Rossi (un tilular per reial-decret) i Nilmar (el jugador més car de la història del Vila-real en quant a la relació preu-eficàcia golejadora).



Els aficionats estem dolguts per veure el Vila-real com l'últim de la fila però en comptes de dedicar-li a Valverde una cançó amb la veu de Manolo García i música de Quimi Portet -que igual són de l'Espanyol- preferim aquesta més "moderna" de Julieta Benegas.

La pilota està al teulat de la S.A.D., però una cosa és la política empresarial del club, els interessos econòmics dels que manen, i una altra la solució quirúrgica que necessita un planter de jugadors massa acostunmats, als darrers anys, a jugar tots juntets, a poc a poc, lents, previsibles, i al toca-toca, amb una tàctica pellegrinista que, des de l'any passat, ja no sorprén ningú. Valverde ha volgut imprimir-los velocitat (que fa molta falta), que pressionen als contraris durant 90 minuts (no ho han fet mai), que òbriguen el camp (ja tocava jugar per les bandes)... però no ha aconseguit res d'això.

Si s'aposta per canviar d'entrenador, que s'obliden de Paquito (amb tots els respectes per un senyor que és història del club), de Luis Aragonés i del gol de Marcelino contra Rússia... Vila-real és una ciutat jove, el Vila-real no és club per a veterans, la Lliga no és una competició per a jugadors lents acomodats en la desídia. Tal vegaga, el president, Fernando Roig, ja ha arribat a hores d'ara a la conclusió que no és suficient amb pegar un cop damunt la taula, perquè les decisions -si no estaven preses prèviament al partit- s'han de prendre, sempre, serenament.

El perfil de "jugador del Vila-real" -que, fins ara, ens ha anat bé, però també convindria revisar-lo, per allò de renovar-se o...- als darrers anys sempre ha estat el d'un jugador "moll" (1), com una mena d'homenatge a l'escàs caràcter de l'aficionat vila-realenc i a la tradicional forma de ser dels valencians en general. Aquest pitjor Vila-real de la història en Primera -resultats canten-, necessita un cop de timó. Només canviant d'entrenador, tal vegada, tampoc serà suficient, perquè els problemes psicològics i tàctics són, en principi, molt més difícils de solucionar que la baixa forma del 99 per 100 dels jugadors.



Sr. Valverde, que la vida li porte la sort que es mereix i que no ha pogut trobar a Vila-real!
..........................................................................................
(1) El 1582, Ximénez de Reinoso, Inquisidor de València, afirma que “la gente desta tierra es blanda de lo suyo”. Més endavant, el 1626, el Comte-duc d'Olivares es va atrevir a vulnerar uns principis clàssics de la legislació foral valenciana degut a què, segons ell, “tenemos a los valencianos por más muelles” en comparació amb la gent del Principat de Catalunya i la del Regne d’Aragó. Aquestes observacions tant coincidents, segons l'inoblidable Joan Fuster, es fan més des de l’exactitud objectiva que des del menyspreu (els jugadors són molt bons i molt artistes, però els falta pegada, intensitat, força física i, ara mateix, mental).
================================================================================

PREMIS, CÀSTINGS I CÀSTIGS

Dijous passat, la Comissió de Penyes distingia l'amic Leandre Adsuara amb el premi "Fester de l'Any" per tot un itinerari vital arrimant el muscle perquè les festes de Vila-real siguen, cada vegada, més obertes i participatives.

El dimecres, el mateix Leandre, així com Pasqual Batalla (president d'APAVAL) i tota una legió de paranyers, d'arreu de les comarques del País Valencià, rebien de les Corts Valencianes tot un premi, per ells, al reformar-se la Llei de Caça que obre les portes a la legalització del parany.

Ahir, dijous, però, la cosa se multiplicava, ja que si, pel matí, el regidor de Cultura, Héctor Folgado, explicava en roda de premsa el fallo del jurat del Certamen Literari Ciutat de Vila-real -on, diuen, que el Premi d'Assaig li va recaure conjuntament a Domingo J. Font i a un cosí seu- , per la vesprada es celebrava -al Teatre Principal- la Gala anual de Onda Cero amb el lliurament de premis als protagonistes de l'actualitat de Castelló de la Plana... per tancar-se la nit, brillantment, a Barcelona, on Angeles Caso rebia el prestigiós Premi Planeta de novel·la.

Els premis, diguen el que diguen, sempre agraden més als premiats que a la resta dels que han participat, però és impossible que agraden a tothom perquè, a banda de l'afectivitat cap als premiats, sempre poden desvetllar-se les misèries humanes, aparéixer les diferències de criteri i, per suposat, que els polítics adopten mesures legals populistes o que el fallo d'un jurat acabe sent, precisament, això, un fallo, una errada.

Darrerament, però, s'ha posat molt de moda anar a la recerca de premis. Potser, els èxits de Santiago Segura, sumats a la lacra de l'atur, han predisposat els joves a participar en tota mena de càstings televisius amb l'objectiu d'aconseguir allò que se'n diu, d'entrada, unes perretes fàcils de guanyar i que, a la llarga, acaba sent un calvari on abunden el frikis, els crims culturals i, fins i tot, els càstigs físics... O és que no heu vist, encara, Curso del 63?, el programa d'Antena-3 on s'emula l'escola franquista amb uns malcriats ignorants de més de 18 anys (molt maleducats) de la generació Ni-ni (ni estudien, ni treballen) fent d'alumnes, mentre els seus permissius pares (de la generació Si-si?, és a dir, mai els han nit NO a res) tracten de jusficar l'injustificable (mentre els fills se semblen criatures del parvulari).

De tota manera, deixant de banda els buscapremis i els buscavides, la sort sempre t'ha de sorprendre treballant o comprant paperetes de loteria (abans o després del sorteig!, -vull dir), perquè descobrir un escriptor que visca, només, dels llibres que publica és més difícil que trobar un citricultor valencià que puga subsistir, únicament, d'allò que li paguen per la collita.

Els funcionaris -la classe social més envejada en aquests temps de crisi, però mai abans- que, de tant en tant, guanyem algun premi que suposa un plus damunt la nòmina habitual, ja sabem que després del premi, literari, sempre sol arribar el càstig, fiscal: a un país on mai s'ha incentivat l'agricultura autòctona és comprensible que encara s'incentive menys la literatura o la investigació històrica de les coses de casa... Malgrat tot, enhorabona Peretona!
===========================================================================

* Aquest article d'opinió el podeu escoltar, amb la veu de l'autor, aquest DIVENDRES, 16 D'OCTUBRE A LES 12.45 H. al programa "VILA-REAL EN LA ONDA" de Onda Cero Vila-real (99.2 FM) en la secció LA FIRMA.
...........................................................................................

CINTURÓ (GÜRTEL) D'EMERGÈNCIA

Campistes, zaplanistes, fabristes, aguirreristes, gallardonistes... i els rajoyistes, què diuen? Els polítics del PP s'han posat el cinturó d'emergència a tota costa: el cas Gürtel promet, a més de traure molta merda -segons alguns actors populars, això equival a sort a les urnes com al teatre- a la llum, escenificar les diferents corrents que, des de sempre, hi ha hagut dins del principal partit de l'oposició -no caldria oblidar-ho- a nivell estatatal, així com qüestionar el lideratge de Mariano Rajoy, si més no...

De tota manera, com ha dit Carlos Fabra i amb raó (¿?), sempre són el governs (municipals, provincials, autonòmics o estatals) els que contracten i, per tant, de res val tallar colls dins de l'organització interna del partit si la trama ve de l'executiu o, fins i tot, si és de la magnitud que, presssumptament, diu la premsa.

Aquesta situació, a banda de provocar el deteriorament de la imatge dels principals líders conservadors, pot venir bé, políticament, a tothom: en primer lloc, als mateixos polítics populars honrats que, tot aplicant la pressumpció d'innocència, també en deuen d'haver, a banda que generalitzar és molt lleig; en segon lloc, a la democràcia en general, ja que -cada vegada hi ha molta més gent que ho té clar- l'estructura piramidal dels partits polítics i les llistes tancades són una rèmora per a l'escassa qualitat democràtica d'aquesta segona restauració partidista de la Història d'Espanya (la primera, la del cop d'estat de Martínez Campos a Sagunt, tot imposant Alfons XII al 1874, va ser la del caciquisme pur i dur) i, en tercer lloc i per acabar, pot venir bé a la sempre subvencionada premsa privada espanyola en general -ja que la pública continua sent manipulada, malgrat tot-, perquè si alguna cosa li falta a la -encara- jove democràcia espanyola és un poc de transparència per part de tothom.

A Vila-real, per exemple, durant les passades Eleccions Municipals de 2007, el BLOC va demanar tres préstecs personals de 6.000 euros cadascun -no sé si ho ha contat, públicament, Maria Gràcia Molés- per portar endavant una austera, quan no miserable -econòmicament parlant- campanya electoral on, com sempre, va haver-hi una macrodiferència pressupostària entre allò que invertiren, gastaren o malbarataren els dos partits grans (P.P. i P.S.O.E.) i el que féren els partits menuts i/o els deixaren fer.

A Maria Gràcia Molés se l'ha pot acusar de moltes coses, potser amb raó, però entre moltes altres virtuts sempre ha conreat la de l'honestedat i l'honradesa, cosa que puc afirmar -sense por a equivocar-me- perquè ens coneixem de fa molts anys... És per això, que no estaria gens malament que, alguna dia, els senyors José Benlloch (PSOE) i Juan José Rubert (PP) -als que també conec, personalment, però menys- ens contaren amb quants diners comptaven en la passada campanya electoral, d'on els van treure i com els van invertir. Mentrestant, la festa -la infinity party?- continua, però la vida (política), en democràcia, sempre és efímera malgrat els cinturons d'emergència...
=================================================================

ÀGORA

No, no vaig a escriure-vos sobre la plaça major -des de fa uns mesos amb minúscula- de la ciutat de Vila-real, òrfena de l'estàtua del seu fundador, Jaume I -retirada pel fonamentalisme iconoclasta, com una runa de pedres, a un racó invisible del pati de l'Ajuntament, sinó sobre l'Àgora d'Alejandro Amenábar, una pel·lícula històrica que, en definitiva, ve a demostrar-nos com el món canvia però, això sí, no tant de pressa com voldríem alguns...

La pel·lícula, naturalment, m'ha agradat, i molt!, encara que, en principi, acudia amb el vell prejudici de quedar decebut davant les amples espectatives del gran llançament comercial que l'ha acompanyada però, fins i tot això, potser, també és bo. Per una altra banda, em reconec amenabarià i hooligan del cinema històric, fins i tot del dolent, és per això que, d'entrada, açò vindria a ser un avís als navegants -que, tal vegada, espereu una espècie de crítica cinematogràfica- perquè sapieu que no és el meu propòsit contar-vos la peli, ni molt menys atorgar-li cap tipus de qualificació subjectiva. De tota manera, quan Josico -que és un entés en la matèria- me confirme que també li ha agradat, us la recomanaré encaridament...

L'argument és atractiu perquè tracta una època, tal vegada, poc cinematografiada ja que sempre s'ha fixat més l'atenció en la Roma imperial dels primers anys d'August i del cristianisme clandestí (el lleons i el pa i el circ) o, pel contrari, la part final de la decadència quan els pobles germànics ho arrosseguen tot. Al segle IV, Egipte era una província de l'Imperi Romà. La seua ciutat més emblemàtica, Alexandria, s'havia convertit en l'últim baluard d'un món en crisi, confús i violent. L'any 391, les revoltes de carrer van assolir la seua institució més llegendària: la mítica Biblioteca. Atrapada, portes endins dels seus murs, la brillant astrònoma Hypatia (Rachel Weisz), filòsofa i atea, lluita per salvar la saviesa del món antic, sense percebre que el seu jove esclau, Davo, es debat entre l'amor que li professa en secret i la llibertat que podria aconseguir unint-se a l'imparable ascens dels cristians...

Veient l'Àgora -d'Amenàbar-, no solament vaig recordar aquelles primeres vesprades de cinema, amb sessió contínua, al vell teatre d'ELS XIII -al Real Cinema, exacte Jotapé- on, per quinze pessetes de l'època -si anaves a butaca de senyoret, perquè també hi havia l'amfiteatre a 11 peles i la cassola que només en costava 8 i, per tant, podia deixar-te un superàvit setmanal de 7 per comprar-te bissontes al quiosc, pesseta a pesseta, i fumar ros, com un ric / rec / Rik, durant tota la setmana-, vaig fer un màster de cinema històric, millor dit, de cinema bèl·lic nordamericà (La batalla del Alamein, Objetivo Birmania, Los cañones de Navarone), mentre descobria, entre d'altres, una tal Raquel Welch que va presentar-se, davant meu, amb un mini-sort de pell i envoltada de dinosaures...

Enhorabona cinèfils de la història! Aleluia alexandrins! ...Felicitats, Alex, per un nou èxit i, sobre tot, enrecorda-te'n de disculpar-me davant la teua actriu protagonista per portar, encara, al cervell, aquella vella imatge d'una jove Raquel Welch dels seixanta-setanta, la qual m'ha fet buscar Rachel Weisz a la vikipèdia.
============================================================================

NOU D'OCTUBRE DE BIGOTS...

Els actes del 9 d'octubre d'aquest Annus Horribilis Populusquorum -perdona, Merxe, però éstà en llatí gürtelià- que, precisament, comencen aquesta vesprada de dijous a València Cap-i-Casal venen marcats per una qüestió de bigots (o de bigotis, com diuen més al nord ...on tampoc lliguen els gossos amb llonganisses però, almenys, entre millet-i-bitllet poden gaudir d'un ample ventall partidista -si més no, ideològic- que propicia l'ètica que sol acompanyar el pluralisme democràtic): sí, l'anomenada trama valenciana del cas Gürtel de la que han opinat i escrit tots els mitjans de comunicació durant les últimes setmanes i que s'ha intensificat, darrerament, per alçar-se el secret del sumari dels informes policials.

De moment, malgrat la pressumpció d'innocència de tothom, ja ningú podrà evitar que tot el País Valencià, la comunitat autònoma valenciana i tot el territori de l'antic Regne de València s'òmpliga de comentaris de bigots fins la mateixa senyera...



La cúpula dirigent del PP està sent víctima del seu lent sistema judicial, propiciat, als darrers anys democràtics (en dictadura, per definició, mai hi ha hagut separació de poders!), juntament amb el Partit Socialista. La primera víctima de la lentitud judicial és, sens dubte, Don Carlos Fabra Carreras -president de la Diputació de Castelló-, ja que, d'haver estat jutjat de tot allò que se l'imputa, a hores d'ara ja tindria clar el seu futur personal, com a polític i com ciutadà... perquè els vots, en principi, només són útils per seguir en el poder executiu, influir amb més o menys força en el legislatiu, però mai per controlar el judicial o absoldre d'imputacions penals... La segona víctima, indubtablement, és el Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana, Don Francisco Camps Ortiz ja que, en democràcia, no se pot entendre com hi ha un "jutge amic" en territori valencià i, en canvi, s'espera un "jutge enemic" en territori castellà o espanyol...

De tota manera, una cosa és regalar, una altra rebre regals i, per últim, una tercera i més mal vista pel poble pla -el populatxo que dubta de l'aplicació de la separació de poders de Monstesquieu a molts règims democràtics occidentals- és auto-regalar-se amb diners públics, és a dir, contractar, per exemple, una obra de cost 5 pel doble, és a dir, 10 i després repartir-se 2,5 amb l'empresari encarregat, públicament i amb diners públics, de fer la malifeta... De polítics que fan aquestes coses, evidentment, no només n'hi ha al Partit Popular, sinó també a tots els partits importants i menys importants que toquen poder i diners... però com tots els polítics no són iguals (la majoria són honrats, evidentment), s'han d'aclararir les coses políticament i judicial quan més prompte millor.

Per tant, seria molt bo per a la salut democràtica dels valencians -i dels espanyols en general- establir per llei que tots els polítics imputats, per causes derivades del càrrec que ocupen o no, estiguen obligats a dimitir fins l'execució d'una sentència esculpatòria... El més paregut, en democràcia, al caciquisme, no és solament la "compra" de vots mitjançant "entrepans", grans "events" o grans "obres"... és, sobretot, l'obcecació malaltissa de molts polítics repetidors per romandre, patèticament, al silló dels flaixos, les lloances interessades i les crítiques gratuïtes.



Tirar balons fora és una acció que també practiquen els pallasos i els malabaristes de tots els circs del món on, precisament, mai s'ha vist créixer els enans perquè són persones que xafen terra (amb tots els respectes pels baixets de cos, però amb altitud de mires).
============================================================================

FESTA DEL ROSER

Anit les rosarieres de Vila-real van celebrar la Serenata al Roser amb lectura de poemes a càrrec de Susanna Lliberós, Glòria Castellote, Merxe Gracià i Vicent Gimeno, tot acompanyat de les magistrals veus de Rosanna i Gisela Morales amb un quartet musical que comptà, per acabar la vetllada, amb el recolzament coral de les més joves de l'associació.

Ací teniu un fragment de la meua modesta col·laboració (*):

Flaires de roserar i flors octubreres,
aigua del Millars i gesmils benaurats,
ruscs esperant portar la mel als forats
de la nafra llépola per les voreres...

Per la ciutat, totes les fruites primeres
són alliberades del foc dels pecats
i totes les coses dels hàbits nostrats,
persuadides d'abraç, van per les dreceres...

Tots recercant a Maria per cantar-li:
nau de la vida, sentor, tarongerar
farcit de fruita, cimbells volem portar-li

per a que escolte aquest humil cantar
i replegue les crides a l'ofrenar-li
el sopluig terrenal que li volem dar.

.............................................................................................................................
* Fragment de Canturel·la (Flor Natural 1983 del Certamen Literari del Roser de Vila-real). Felicitats a totes les Rosarios, Rosaritos i Rosarins i, naturalment, a les rosarieres de Vila-real en general.

===============================================

PASSEJANT A MIS DAISY (LA PILOTA)?

La cosa nostra futbolística no està per a buscar l'acudit fàcil: el Vila-real Club de Futbol no va ni cara a l'aire (ahir jugant quasi tot el partit amb superioritat numèrica, dins de casa i amb el recolzament de tota l'afició)... I si en alguna cosa coincidim la major part dels vilaficionats, vilabonats, vila-desilusionats és en que tots els equips del món juguen a una major velocitat que el nostre Vila-real... El problema ve de lluny, però són molts partits (de l'actual temporada i de les passades) que acaben amb la sensació que els jugadors saben molt més, però no ho donen tot -almenys físicament- sobre el terreny de joc.

Com se pot solucionar el tema? Els amos i senyors del club ho sabran, però, de moment, s'haurien de prendre mesures:

1) La més urgent: auditar la condició física dels jugadors, ja que donen la sensació de trobar-se carregats de partits i al final d'una llarga temporada.

2) La més lògica: Donar-los tota la confiança necessària -perquè tots sabem que algun dia jugaran com saben i la piloteta entrarà a la porteria contrària- i esperar que passe el temporal, durant aquests quinze dies de "descans" (més encara?) lliguer.

3) La més dràstica i fàcil: Practicar-li un E.R.O. (Expedient de Regulació de l'Ocupació) a l'entrenador, Ernesto Valverde...

Sense donar-li temps a conéixer un planter on l'agresivitat mai ha existit, fins i tot quan se feien coses importants, que sempre ha primat la qualitat o els jocs malabars sobre la intensitat i l'esforç físic, que també pot posar a Xavi Oliva (si Diego López perd els nervis a la porterir), que Javi Venta sempre ha de ser titular, que Gonzalo Rodríguez ha de provar el sabor de la banqueta, que Rossi i Nilmar són incompatibles perquè són més del mateix (un dels dos ha d'anar acompanyat de Joseba Llorente o Jonatan Pereira), que Marcos Senna no és -encara- el d'abans de la lesió, que Pirés i Ibagaza tenen -evidentment- un any més, que Cani ha de ser titular indiscutible, que Santi Cazorla és l'únic que, de moment, ha demostrat alguna cosa... i, per suposat, que aquest ni és el millor Vila-real de la Història, ni tenim planter per competir amb garanties en tres competicions a la vegada -quan no hi ha, com ara mateix, partits de la Selecció espanyola que ens estan perjudicant a nivell de club- malgrat tenir un filial que, a dia d'avui, podria fer-li la cara roja als jugadors del primer equip si pogueren enfrontar-se a la Copa del Rei, per exemple.

Pense que Valverde és mereix una altra oportunitat... i si, al capdavall, sap eixir-se'n d'aquest atzucac o carreró sense eixida futbolística, l'haurien -ens haurien- de premiar al mercat d'hivern, amb algun nou fitxatge il·lusionant que, enguany, encara no l'hem vist per enlloc (sobretot els que no vam poder assaborir la victòria estiuenca sobre la Juventus que tant de mal ens està fent, encara).
.............................................................................................

QUEDEM A "LAEROS"?

-Quedem a Laeros? Sí, demà divendres, de deu i mitja a onze... a dos quarts d'onze, efectivament...

-No me digues que Jaume Verdeguer te passa una comissió per fer-li publicitat?

-Això mateix! Per a que després critiqueu als polítics que volen fer-se rics a tota costa...

-O siga, o sea..

La discoteca Eros, el temple pagà per antonomàsia del Vila-real dels anys bàrbars, és a dir, dels setantes i vuitantes -sobre tot!-, torna a obrir les portes.

No sabem si, aquesta vegada, les segones parts seran millors o pitjors que les primeres, però és una iniciativa -més romàntica que empresarial- del polifacètic Jaume Verdeguer, aquesta vegada en la seua reconeguda faceta de discjey: Moody Blues (Noches de blanco satén), Richard Cocciante (Bella sin alma), Roberto Carlos (Detalles), Jane Birkin (Je t'aime moi non plus)... cançons lentes, millor dit (k)lentes, música-disc (Boney M i d'altres, fins i tot Dire Straits amb Marc Knopfler a la guitarra, etc.)...

Així que ja ho sabeu: mà de perruca, dents postisses, bastó... i tots els que esteu, cronològicament, al voltant de l'estreta línia roja dels 50 anys, ens veiem divendres a la nit.. sí, on hi havia el Pub Cotton. El vells rockers mai no moren, però tampoc no volen envellir...
========================================================================