TORNA L'EUROPA LEAGUE

Després de la ressaca de la Fira de Santa Caterina, on la llonganissada de dissabte ens va fer oblidar les fabes con almejes i les cares de fava que se'ns quedaren als vila-realencs després de 90 minuts de turisme futbolístic pel Molinón de Xixón, i de l'enèsim partit del segle Barça-Madrid (un autèntic espectacle de futbol total entre davanters caríssims i centrals molt barats si mirem la relació preu-qualitat de, per exemple, Carles Puyol... Valverde: passa'ls el vídeo del partit als nostres defenses!), torna per la porta gran l'Europa League.

Cada competició té la seua història. El Vila-real de la Lliga no acaba de funcionar, però queden molts partits pel davant. En canvi, en les competicions eliminatòries pot fallar qualsevol però, això sí, sense temps per rectificar (després de confirmar-se el Baló d'Or per a Messi aquesta matinada, estarem pendents del Sorteig de vuitens de la Copa del Rei). El Vila-real Club de Futbol s'enfronta al Levski de Sofia (dimecres, 18,55h. Canal+), la ventafocs del grup, és a dir, un equip que encara no ha puntuat, encara no ha marcat cap gol en aquesta competició i que, per tant, ho podria fer aquest dimecres si apareix el mateix Vila-real de dissabte... Valverde no pot seguir esperant Godot, ha de rectificar i posar sobre el camp hòmens disposats a menjar-se l'herba seca o l'herba mullada, si plou...



El Vila-real, un equip modest per fora i per dins en el passat, és ara mateix un equip amb l'aureola de gran que, malgrat no funcionar com voldríem, sempre és esperat amb totes les precaucions pels contraris que, normalment, sempre ens regalen el baló... La diferència és que, ara mateix, els nostres jugadors no saben què fer amb ell: la defensa presenta moltes mancances, davant falta pegada però, tal vegada, el problema principal és el centre del camp. La premsa subratlla, darrerament, el gran paper de Bruno perquè s'ho mereix, però si Bruno -que no és un estoper defensiu, ni un organitzador internacional- destaca és, probablement, perquè Eguren no és el que era i Senna, de moment, tampoc.

El Vila-real ha crescut molt de pressa en la darrera dècada. Cada temporada s'han assolit reptes impensables durant l'anterior: salvar la categoria, classificar-se per jugar UEFA, guanyar la Intertoto, classificar-se tercers per jugar Champions League i arribar a Semifinals amb un Bota d'Or (Diego Forlan) i, fins i tot, arribar a ser Subcampions de Lliga durant la temporada 2007-08. En quant al planter, el nivell dels fixatges també va anar creixent: Moisés, Gica Craioveanu, Víctor, Anderson, Palermo (el davanter que més ha fet pel Vila-real fora del camp!), Reina, Sorín, Riquelme, Forlán, Marcos Senna, Cazorla, Capdevila, Diego López... A partir de l'estiu de 2008, després del segon lloc a la Lliga de les Estrelles, el Vila-real ja no ha superat cap repte assolit amb anterioritat: la darerra participació en Champions, després de ser eliminats altra vegada per l'Arsenal -però ara en quarts de final-, va vindre acompanyada de la mala sort amb les lesions de Cazorla i Senna, després en Lliga se va aconseguir una plaça per l'Europa League que no és poc, però sembla que aquest Vila-real s'ha tornat conformista i comença a iniciar cert descens en la campana de Gauss...

Potser Valverde ha llegit Jostein Gaarder (El món de Sofia) o no, però l'important, ara mateix, és recobrar la sapiència futbolistica amb energia cinètica, és a dir, en moviment. Si no se posa més intensitat i no se lluita cada pilota, l'energia potencial arriba a ser com el valor: només això, una suposició dels altres que ja és hora de demostrar sobre el camp.
===========================================

UNA NACIÓ, UNA CONSTITUCIÓ

Espanya: un estat, una constitució... Catalunya: una autonomia, un estatut... però un estatut amb el text íntegre i, per suposat, sense la reafaitada anunciada, entre d'altres, per Alfonso Guerra (un dels benefactors del primer Estatutet valencià atorgat al poble en honor al meninfotisme secular de la millor terreta del món per escurar) és el que demanava ahir l'editorial unànime dels dotze diaris catalans.

Aleshores, si tots els diaris catalans pensen de la mateixa manera així com totes les forces polítiques catalanes no minoritàries (el PP i Ciutadans, un partit que a València seria extraparlamentari per no superar el cinc per cent)... això vol dir que Catalunya és una nació? Una nació, una selecció... Una nació, una constitució?

Per una altra banda, si els catalans tenen 12 diaris, molts valencians ens preguntem: i quants en tenim ací en aquesta comunitat de veïns de la soca, forasters, ultramarins, centreuropeus i ultramontans? Tenim diaris valencians? I la resposta, naturalment, és no.

Al País Valencià només hi ha diaris provincians: Mediterráneo (de Castelló), Levante (de València), Las Provincias (de Valencia), Información (d'Alacant, perquè La Verdad... de veres que és de Múrcia) i després hi ha les variants del Levante (Levante de Castelló) i de Las Provincias (de Castelló i d'Alacant), així com tots els diaris madrilenys que se venen (als quioscs) i se regalen (a les escoles i instituts amb els diners dels impostos de tots els valencians) com ara ABC o La Razón i d'altres com El País o El Mundo (que també ha posat basa en l'assumpte de l'Estatut, en la gravetat de l'assumpte i, sobre tot, en el perill que s'acosta d'imminent pèrdua de la llengua castellana, única espanyola i, per tant, obligatòria perquè, a més, és l'única que parlen un alt percentatge d'habitants d'autonomies monolingües).


En resum, és Catalunya una nació? En això estan perquè -aproven l'Estatut amb o sense retalls- així ho senten els catalans. És València una nació o, simplement, una colònia d'Espanya? Potser, a dia d'avui, hi ha una gran majoria de valencians que triarien com a resposta la segona part de la pregunta... al cap i a la fi, ens han atorgat dos estatutets (el segon amb la clàsula del no-res o Clàusula Camps), ens han encolomat una Llei Electoral injusta amb una barrera del 5% que obliga els partits menuts a fer pactes amb el diable -encara que porte trages de Prada (mai de Milano)-, un finançament d'expoli fiscal que ens col·loca a la cua amb les autonomies amb menor renda per càpita de l'estat però, això sí, al capdavant en menfotisme, fracàs escolar i, el que és pitjor, en atur...

Una nació, una Constitució. Una Comunitat, una barbaritat...
==============================================================

JEROGLÍFIC REAL (s'accepten comentaris)

S'accepten comentaris... (però tingueu clar que a primeries de maig de 2011 tot estarà "enllestit", el qual no significa "pagat" ... i Jaume I emigrat, a la força de l'absolutisme democràtic, del cor de la ciutat que va fundar un 20 de febrer de 1274).
===============================================================

UNA DOTZENA DE CINECULPABLE

Definitivament, podem afirmar sense dubtes que el Festival de Curmetratges de Vila-real s'ha consolidat i, a més (Cultura + a +) a més, ha esdevingut un referent que trascendeix el territori valencià i peninsular -com va afirmar Carme Juan, actriu, directora de l'edició d'enguany, nascuda a Onda, amiga de Parreta, és a dir, del promotor del primer festival que, per cert, tindrà que justificar la falta d'assistència i, en definitiva, ànima mater del solemne lliurament de premis que vam viure anit, a l'Auditori de Vila-real com sempre de gom a gom però, això sí, amb la presència d'un bon grapat d'actors i actrius de l'Alqueria Blanca... amb els protagonistes principals, especialment els més joves que, realment, són més guapos i guapes encara i, sobretot, molt més joves del que aparenten en pantalla, posats en el paper, com ara la mateixa Carme quan fa de tendera...

La vetllada va acabar al Café de la Comèdia -al 1800 hauria estat lleig, potser- on poguérem saludar els premiats i, fins i tot, saludar Carme Juan tot recordant un sopar amb ella i Parreta als Lluïsos on, per cert, es va presentar vestida de carrer i, per tant, no tant impressionant com aquesta mateixa matinada. N'hi ha festival de curmetratges per dar i vendre. Felicitats!
.......................................................................................

ESCOLARITAT OBLIGATÒRIA FINS ALS 18 ANYS?

Des que el senyor ministre del ram -sí, el germà del Gabilondo de Cuatro- va llançar el globus sonda, tothom es fa la mateixa pregunta: escolaritat obligatòria fins als 18 anys? Però, potser, molt pocs es fan la següent, per a què?

- Per a reduir les escandaloses taxes d'atur (encara que els joves, actualment, són carn d'atur no comptabilitzat per no remunerat, de treball sense contracte i, per tant, de remuneració molt inferior al salari mínim interprofessional: el que no conega cap jove menor de 30 anys en aquesta situació és que no ix mai de casa o que, per sort, no en té cap pul·lulant per casa)?

- Per acabar de col·lapsar el sistema educatiu (des de 1990, quan se decidí allargar l'escolariat obligatòria mitjançant la LOGSE, mai s'ha aconseguit -fins ara- encabir tot l'alumnat en aules tradicionals o de parets de formigó, sinó en -no vull dir camps de concentració perquè sona molt malament- espais urbans perifèrics molt airejats i dotats d'excepcionals aules prefabricades que, després de molts anys, han deixat de ser efímeres per esdevindre barracó o habitacle definitiu per més d'una generació d'escolars, almenys a Vila-real -ciutat natal del conseller valencià del ram-, a la comarca de La Plana, al País Valencià i a bona part de la geografia peninsular i Balear... ja que mai he tingut el plaer de visitar les Canàries)?

- Per acabar amb l'actual ensenyament comprensiu (amb l'educació va acabar la LOGSE! -deien els professors tradicionals a finals de la dècada anterior... i, ara, pensem que, potser, amb tota la raó) i implantar, definitivament, la LLei de Guarderia i Retenció de Joves Que Tan Molesten als Pares al Carrer i al Corral (les sigles de la qual vénen a ser aquestes: LEGIREJOQUETAMOPACACO)?

La majoria de mortals, pares i professors -més professors que pares en exercici-, pensem que no ho saben ni ells. Una cosa és l'excusa europea per harmonitzar els sistemes educatius (Pla Bolonya, per exemple) i una altra la manca d'un pacte per l'Ensenyament (no entre PP i PSOE només!) i la vergonya que comporta certa pressió sobre el professorat i els centres educatius per implantar tal o qual ideari polític (Epc en anglès?), tal o qual mesura populista i, per desgràcia, sempre consistent en augmentar les hores de permanència de l'alumant, però a cost econòmic zero i sense cap augment de la qualitat de la formació de l'alumnat, ni dels mitjans, ni del prestigi professional que es mereix el dòcil -almenys el valencià!- i sofert professorat actual (Pla Èxit o Pla Fracàs?).

La quantitat, la qualitat, els pressupostos educatius, les infrastructures, la col·laboració dels pares, de les institucions públiques, dels mitjans de comunicació, de la societat en general... el que passa dins d'un aula (prefabricada o tradicional) no hauria de ser el reflex del que passa al carrer, sinó del que tots voldríem que passara al carrer(educació, sociabilització, neteja, llibertat, civisme, alegria, seguretat, cultura...). Aquesta frase en negreta, en principi, és meua, però igual és fruit d'una lectura oblidada o d'un plagi subconscient, però -modèstia a part- pense que m'ha quedat bé... (si ho llegira Don Olimpio o la madre Aurora!).
==============================================

SOSTENIBILITAT PER A LA GALERIA

L'Ajuntament de Vila-real, amb l'equip de govern al front, continua sent reincident en fer apostes temporals per la sostenibilitat: aquest mes de novembre arriba, per cinquena vegada consecutiva, la paradoxa del Mes de la Sostenibilitat. En principi, alguns ciutadans poden pensar que val més poc que no res, però, precisament, resulta que, per definició, no hi ha res més insostenible que la temporalitat en les accions.

Un eslogan, una campanya mensual, una frase feta o les paraules en general no són sostenibles perquè se les emporta el vent, és a dir, una força energètica molt sostenible amb la qual podríem enllumenar, per exemple, tots els carrers de la ciutat per al Nadal. Per què l'Ajuntament de Vila-real (i molts d'altres) no s'han plantejat mai la instal·lació de generadors d'energia eòlica, plaques solars i d'altres energies renovables dins del terme municipal? L'actual legislació ho permet i, per tant, això sí que seria apostar per un consum d'energia renovable que, a més, revertiria en les sofertes butxaques dels contribuents vila-realencs.

Si volem exercir la sostenibilitat, evidentment, s'haurà d'emprendre tot un conjunt d'accions integrals que afecten tots els factors i aspectes de la vida urbana, és a dir, les activitats econòmiques, les activitats domèstiques, els desplaçaments, el consum d'energies renovables i, per tant, sostenibles, el nou Pla General d'Ordenació Urbana... Per cert, qui va dir que Vila-real s'havia de planificar per acollir més de 100.000 habitants? És sostenible el creixement demogràfic per sí sol? Pot una ciutat mitjana, sense apenes infrastructures per a res, suportar uns increments de més de mil habitants a l'any?

Vila-real necessita zones verdes on hi ha saturació d'asfalt, carrils bici on hi ha el vici d'anomenar carril bici a qualsevol ratlla pintada de verd... Vila-real necessita un servei de bicing i no quatre bicicletes noves (per fer-se una foto de cara la galeria!) que no se recullen per les nits i, per tant, desapareixen a la primera de canvi. Vila-real necessita la sostenibilitat de la citricultura i el foment de l'agricultura biològica, comptar amb informació actualitzada dels nivells de contaminació de l'aire, una contaminació que, per cert, ha baixat moltíssim el darrer any i no precisament per les campanyes municipals de sostenibilitat... i és que l'incontrolat creixement de la indústria del taulell a la comarca de La Plana tampoc ha estat, precisament, sostenible.

Per acabar, Vila-real necessita una congelació de les elevades contribucions municipals, és a dir, uns impostos més sostenibles i menys campanyes per a la galeria de les contradiccions.
========================================

* Aquest article d'opinió el podeu escoltar, amb la veu de l'autor, aquest DIVENDRES, 13 DE NOVEMBRE A LES 12.45 H. al programa "VILA-REAL EN LA ONDA" de Onda Cero Vila-real (99.2 FM) en la secció LA FIRMA.
.........................................................................................

Pellegrini el Republicà

El Vila-real s'ha classificat per a la següent fase de la Copa del Rei, després de la victòria d'anit contra el Puertollano (de Segona B). Vista la trajectòria dels darrers anys a la Copa, aquesta és una notícia extraordinària i més després de la lògica eliminatòria del Real Madrid gal·làctic davant l'Alcorcón (també de Segona B). Però és que Pellegrini sempre ha estat un entrenador republicà...

Si hem de fer paral·lelismes entre l'actual Vila-real i l'actual Real Madrid, salvant totes les distàncies, hem de dir d'entrada que el Vila-real és un equip ric ja que, a dia d'avui, no té uns números rojos tan abultats com els blancs, tot i reconeixent que la capacitat de generar ingressos o de vendre samarretes siga, evidentment, molt menor. El Vila-real continua jugant malament al futbol, el Real Madrid també.

El Vila-real té un planter descompensat (falta un central de garanties, un estoper o migcentre que talle balons i un distribuidor de joc davant l'absència reiterada de Senna, Cazorla i Ibagaza... encara que no ens haguera vingut malament un Negredo al capdavant de la davantera, al Real Madrid tampoc), el Real Madrid també (problemes en defensa, manca d'un organitzador del joc, etc.).

Pellegrini no ha fitxat cap jugador del planter (li'ls han fixat entre Florentino i Valdano), Valverde tampoc (li'ls han fixat entre Roig i Llaneza). Però Valverde no té cap pressió mediàtica (ans al contrari, ens volen vendre que alguns jugadors han costat no sé quants milions... ¿?..., però ningú s'ho creu), Pellegrini, incomprensiblement, la té tota (els directius -no Pellegrini- volen vendre que jugador car igual a rendiment segur i, fins ara, tothom s'ho havia cregut).

És la grandesa del futbol i, sobre tot, de la Copa del Rei on, encara, els Davids continuen donant disgustos als Goliats perquè els rics també ploren...
===================================================

LES VEUS DEL PAMANO

Una de les grans produccions de TV3 per a aquesta temporada és l'adaptació a televisió de la novel·la Les veus del Pamano de l'escriptor Jaume Cabré que, a més, ha estat un entranyable professor per molts vila-realencs als anys iniciàtics d'adoslescència, consciència nacional i lingüística, transició i democràcia (sí, a la Televisió de Catalunya que, encara, podem veure a les comarques de Castelló... fins el dia que Camps acabe de posar portes als camps audiovisuals en la nostra llengua, malgrat que, ara mateix, qualsevol televisió del món pot visionar-se per internet: TV3 en directe a qualsevol hora del dia).

Es tracta d'una minisèrie ambientada a la vall d'Àssua, de dos capítols de 90 minuts, que explica la història del mestre d'escola Oriol Fontelles quan, després de la Guerra Civil, es trasllada a viure a un petit poble del Pirineu català amb la seua dona, embarassada.

Crònica d'uns anys amargs, la trama es desenvolupa al voltant de la troballa d'un diari que recull una història d'amor, por i engany. Les veus del Pamano, d'ençà de la seua publicació al gener del 2004, ha esdevingut una de les novel·les en català més llegides, recomanades, difoses i traduïdes (de moment a set llengües) dels darrers anys, amb un èxit indiscutible a la Fira de Frankfurt.

Ara tenim la possibilitat, dilluns i dimarts de la setmana següent (16 i 17 de novembre), de visionar-la a l'única televisió del món en la nostra llengua, és a dir, l'única que emet durant les 24 hores del dia, únicament, en la llengua de catalans, valencians i balears, l´única que ha estat perseguida pel PSOE (recordeu Barrionuevo?, és clar, a Catalunya hi havia hegemonia política de CIU) i pel PP (recordeu Camps?, és clar, els catalans hi eren governats per un tripartit... diran les veus del pamano valencià als cronistes que narren aquest present, encara, de censures, dubtes i renúncies), l'única que emet ací, a l'autonomia del costat, però, sembla -o volen que parega- un canal de televisió estrany, per a mestres, professors, nacionalistes i gent rara en general... perquè allò més normal, i bla, bla, bla, el castellano se podria poner en peligro i tot allò encara...
...................................................................................

DE LA PARTITOCRÀCIA A L'ESCEPTICISME

De la dictadura vàrem passar, ràpidament, durant la transició, a una democràcia de partits que, a poc a poc, ha esdevingut una Partitocràcia on -com va dir Alfonso Guerra- el que es mou no ix a la foto... o li tallen el coll (Costa, Cobo: qui serà el següent en parar el coll? Rajoy i Aguirre fan de Robespierre, mentre Camps se fa el suec). Els polítics, ara mateix, estan menys valorats que mai, però s'ho han guanyat a pes: hem passat de la il·lusió democràtica -d'una transició esperançadora i mal tancada- a l'escepticisme actual.

En una democràcia de partits, les persones que es dediquen a la política (regidors, diputats, consellers o ministres) són els portadors de les idees i les problemàtiques que interessen als ciutadans, al poble, perquè s'exerceix una representació política i territorial. En la Partitocràcia sempre se posa, en primer lloc, l'interés electoral d'un partit concret que, al capdavall, es presentarà en llista tancada segons els interessos d'una minoria majoritària que controla el partit i certs mitjans d'informació per explicar allò que els interessa, internament, i no el que interessa als ciutadans en general.

Aleshores es quan se fabriquen falses polèmiques per mantenir entretingut el personal, que van des de la sequera, i la manca de pluges degudes a un canvi climàtic que ens ha portat des d'una conjuntura mediterrània a unes estadístiques pluviomètriques pròpies del desert (cosa que mai s'han cregut ni els propis votants d'aquestes fal·làcies) a la suposada implantació del dret a l'avort (després de 25 anys... i com si l'estat espanyol poguera permetre's tenir una legislació tant diferent a la resta de països de la Unió Europea). Mentrestant, continua creixent l'atur ocasionat per la voracitat constructora dels diferents governs i oposicions que hem tingut en la darrera dècada, així com per les escasses o nules mesures per fomentar la contractació i els llocs de treball.



Com el líquid -no l'aigua!- escasseja a les arques municipals, provincials, autonòmiques i estatals se busquen els euros allà on calga, però sempre s'acaba apostant per pujar uns impostos que, sempre, hem pagat entre les rendes del treball i l'economia productiva, mentre l'economia submergida -mai desapareguda a l'Estat espanyol- continua repuntant i l'economia especulativa es manté a l'aguait, tot esperant una nova conjuntura.

És per això que, ara mateix, quan tothom parla de l'excel·lència d'una nova mesura fiscal -com s'ha presentat la de pujar els impostos als futbolistes estrangers d'elit- la veritat és que, novament, em torna a entrar un atac d'escepticisme... Què voleu que us diga? D'entrada no em sembla malament: que paguen els que, oficialment, més guanyen i paguen també els que guanyen molts diners per baix mà... però també és veritat que l'existència d'un règim fiscal especial influeix en les companyies estrangeres a l'hora d'invertir... i, a més, qui se creu que això perjudicarà els jugadors? Això perjudicarà, únicament, els clubs, a més que seguirà sent un parxe perquè no s'ataca l'arrel del problema del frau fiscal. I els esportistes espanyols d'elit, ho declaren tot? Vinga, home, ... si a les Olimpíades de Barcelona del 1992 quasi tots els espanyols abanderats -sí, els que portaven la bandera- estaven empadronats, fiscalment, a Andorra...

Menys partitocràcia i més treballar per l'interès general de la classe treballadora, de la joventut més preparada i pre-aturada de la història i, sobretot, per fomentar l'economia productiva no especulativa... Però, això només pot fer-se, des de l'honradesa, la capacitat i les llistes obertes...
======================================

* Aquest article d'opinió el podeu escoltar, amb la veu de l'autor, aquest DIVENDRES, 6 DE NOVEMBRE A LES 12.45 H. al programa "VILA-REAL EN LA ONDA" de Onda Cero Vila-real (99.2 FM) en la secció LA FIRMA.
.........................................................................................

5.0: EL DESPERTAR DE LA BÈSTIA GROGA?

Mentre José Luis Oltra, tècnic del Tenerife, comentava hores abans del partit d'avui que el Vila-real C.F. era com un monstre futbolístic que seguia dormit però que podia despertar en qualsevol moment... potser per curar-se en salut; els aficionats acudíem al camp amb la mosca darrere l'orella pel vist, millor dit, pel no vist fins ara...

De tota manera, hi ha gent molt pessimista que parla de lluitar per salvar la categoria, pels precedents d'equips amb millor planter que l'actual del Vila-real (Betis l'any passat, Saragossa fa dos anys, Atlètic de Madrid, Celta, etc.) i altres qüestions que comporta el pessimisme. Evidentment, aquesta victòria no ens ha de fer llançar les campanes al vol, ni molts menys, sinó ser realistes i convéncer els jugadors que hi ha molts equips pitjors que aquest limitat Vila-real... i dic limitat perquè, bàsicament, es tracta del mateix equip de fa quatre i cinc temporades, a més de les baixes fonamentals d'ara mateix (Cazorla, Senna, Ibagaza) que ens han fet perdre el centre del camp i el famós, en el passat, futbol de toc.

Però, per fi, el Vila-real s’ha trobat a sí mateix davant el Tenerife, endosant-li una maneta de cinc en, a penes, sis minuts: tot el que no s’havia marcat des de l’inici de Lliga ha arribat de la mà d’un esplèndid Llorente que, tot sol, s’ha fabricat dos gols (el primer de la vesprada a la primera part i el 4-0 tot guanyant l’espatlla a un defensa i per velocitat al porter), d’un elegant Pirés (gràcies a una passada magistral de Rossi), d’un mà a mà de Rossi tot sol davant el porter que, aquesta vegada, no perdona i celebra amb ràbia i, per últim, un gol de Cani com a premi al seu treball constant al centre del camp.

A l’altra/l'oltra serà! -haurà pensat el tècnic de l’equip de les illes (ex de Castelló i Llevant), avui desafortunades, ja que Tenerife avui ha estat seguro de gol... Molt haurà de treballar, per salvar la categoria, un equip que, pràcticament, presenta el mateix planter que la temporada anterior a Segona. I aquesta, precisament, ha de ser la tranquil•litat d’un nerviós Vila-real fins la segona part d’avui quan ha arribat la Valeriana en forma de 2-0, després de perdonar l’imperdonable a la primera part, i això que el baló ha estat quasi completament del Tenerife durant els primers 45 minuts.



A poc a poc, la falta de treball a la porteria groga ha serenat un nerviós Diego López, Marcano va agafant minuts i assentant-se, davant l’absència d’un desconegut Gonzalo (el millor central d’Europa abans de la darrera lessió) i la seguretat que li dona la companyia d’un magnífic Godín, d’un treballador incansable com és Javi Venta, a més de Crackdevila (l’amo de la banda esquerra). Primera part per oblidar, un centre del camp horrorós i, en canvi, a partir del 2-0 la seguretat d’Eguren i l’atreviment de Bruno (l’estàvem esperant feia mesos!), ben assessorat per Cani i Pirés, portaren els balons endavant perquè un inèdit Llorente començara a sumar de dos i Giusseppe Rossi tornara, per moments, a recordar-nos al bambino de l’àrea de temporades anteriors...



Això era una bèstia groga, un drac alat dormit dins d'uns submarí que anava rovellant-se per moments, que, de sobte, saltà sobre la gespa d'un gelat Madrigal per emergir des de les profunditats de la taula classificatòria cap a aigües més tranquil·les on el comandant, Ernesto Valverde, pot agafar aire i, el que és més important, el timó de la nau: s'ha de reforçar el centre de la defensa i el centre del camp, s'ha de seguir corrent i treballant per afinar la punteria de cara a la porta contrària (sempre no serà Tots Sants!), però hi ha un excel·lent Vila-real B que, de moment, pot reforçar l'equip davant compromisos reials copers i, per què no?, saltar al camp en competicions europees. Més endavant, però, sempre ens quedarà el mercat d'hivern.
................................................................................