SEGONA VOLTA FUTBOLÍSTICA

Després d'una irregular primera volta, el Vila-real Club de Futbol afronta aquesta vesprada l'inici de la segona davant un rocós Osasuna, és a dir, un equip en inferioritat tècnica però amb molta superioritat física, com ve sent habitual darrerament, perquè sembla que tots els equips de Primera corren més, entrenen més i vigilen la part física molt més que el nostre malabarista Vila-real.

El futbol modern, l'actual, el que allà on va triomfa -si la pilota vol entrar- és un futbol integral, és a dir tàctic, físic, ràpid, tècnic, de possessió del baló, de pressió al contrari quan se perd, etc. i, sobre tot, d'escola, de conjunt, de col·lectivitat sobre la individualitat... aquesta és, precisament, la distància que separa el Barça de la resta d'equips. El Vila-real, evidentment, no pot competir, ara per ara, ni amb el Barça, ni amb el Real Madrid, però els aficcionts ens conformaríem -al llarg d'aquesta Segona Volta que comença- en observar damunt la gespa una mica més d'intensitat, de lluita, de velocitat i de coordinació en el joc que, per moments, s'ha perdut per moltes causes i molt complexes d'analitzar.

Ahir, sense anar més lluny, després de la immerescuda derrota del Vila-real B (que va dominar el Llevant tot el partit, jugant amb inferioritat numèrica: quin equipàs el Vila-real B!!!) digueren a Punt 2 que Eguren tornava cap a la Vila, després d'haver estat rebutjat per la Lazio de Roma, cosa que avui s'ha desmentit per part de Fernando Roig... però la marxa de Fuentes, de Jonatan Pereira, l'intent de col·locar Marco Ruben al Wigan anglés (una altra operació frustrada), indiquen que dins del vestidor i del club estan canviant moltes coses. També diuen les males llengües que al Vila-real li se deuen molts diners per part d'entitats públiques i privades (algun club que fitxa molt i paga poc!) i, finalment, que, tal vegada, s'ha passat del Despotisme Il·lustrat de Don Manuel Pellegrini i Ripamonti (no confondre amb dictadura pura i dura) al Parlamentarisme nòrdic de Valverde, més difícil d'entendre per part d'uns jugadors que mai han rebut classes d'Educació per a la Ciutadania.

Al capdavall, la manca d'un planter compensat, la baixa forma d'alguns jugadors, la lenta adaptació -com és normal- dels nous fixatges i, per suposat, la difícil papereta d'un entrenador nou (Valverde) que ha de bregar amb un equip confeccionat a imatge i semblança del míster anterior, han provocat una situació que, como dije resién se ha de revertir en la cancha, partit a partit poniendo toda la carne en el asador i -com diria Godín- con el aposho de l'afisión...
===================================================

RUTES TURÍSTIQUES

Ara, que ja ha passat una altra edició de FITUR, la fira internacional de turisme, molts vila-realencs ens preguntem què feia l'Ajuntament de Vila-real a Madrid venent processons de Setmana Santa, postres imaginaris i fum de canyes de tota mena, mentre les fàbriques de taulells segueixen enviant els treballadors de "vacances", els fons de la Generalitat continuen de camí, les taronges tardanes penjant com sempre i el govern central anunciant retallades en els pressupostos generals.


Vila-real no és una ciutat turística, és molt poc industrial i quasi gens llauradora a hores d'ara... Mentrestant, un amic meu -col·laborador d'aquest blog- m'envia les fotos d'uns cartells corresponents a una suposada ruta ciclo-cultural de la Panderola en el tram Vila-real - les Alqueries, quan hauria estat molt millor marcar-la pel tram original de La Panderola, que no és altre que el proposat al seu temps pel BLOC (en una moció rebutjada pel PP, és a dir, el partit que ara l'ha aprovada com a cosa original) i del que deixàrem constància (fotogràfica i epistolar) en una eixida dominical.


Però, el més fort de tot, segons van publicar diversos diaris -entre ells, Las Provincias- és que la Generalitat Valenciana ha donat 6.000 € de subvenció... per posar 10 o 15 cartells? -ens preguntem nosaltres.

Conclusió: a Vila-real no hi ha turisme, ni diners... bé, de diners, pel que veiem, encara en queden per als capricis dels que manen.
================================================

EL BARTOLO, UN REPETIDOR AMB VISTES

Si en un post anterior us informàvem de la Pujada al Bartolo, organitzada per ACPV (Acció Cultural del País Valencià) per reivindicar la TV3, avui toca regalar-vos unes vistes que vam presenciar, in situ, unes 200 persones, és a dir, poques però bones, pero no 20 o 30... 200 més Pep Gimeno Botifarra i el seu excel·lent grup.

A les 10 del matí, aproximadament, eixíem de Vila-real per retrobar-nos amb d'altres vila-realencs -que arribaren fins el Convent carmelità amb cotxes particulars- i, per suposat, amb la resta d'amics castellonencs, per iniciar la pujada a peu a l'hora assenyalada: les 11 del matí. No plovia i, fins i tot, feia un solet intermitent.

El Convent del Desert de Les Palmes s’hi troba a 429 metres d’altitud sobre el nivell del mar en un escarpat relleu rocós de pedra de rodeno, de matisos rogencs que contrasten amb tots els ventalls del verd del paratge que va des del margalló (chamaerops humillis o palmitos, única palmera endèmica europea) -d'on li prové el malnom de Desert- a l’alzina surera, la carrasca i tots els arbusts i matolls que cobreixen els sòls com ara l’arboç, el marfull, el matapoll, l’aladern o les canyes que tant de joc donen, als veïns de Castelló, en arribar la Magdalena.

La muntanya del Bartolo (nom d’un dels primer eremites que habitaren el desert) o de Sant Miquel, situada a 720 m., està coronada per una gran creu (erigida al 1982, en record d’una anterior, desapareguda als convulsos anys de la guerra civil) i per un formiguer d’antenes i repetidors de tota classe de tecnologies, que van des de la telefonia fins la televisió, encara que l’amic Miquel no va aconseguir, de cap manera, conectar-se a internet amb el seu portàtil avantguardista, precisament davant mateix de l’Ermita de Sant Miquel (1752) des d’on varem poder divisar, mirant la mar Mediterrània, la cara oculta del turó de Montornés i la part de ponent de les Agulles de Santa Àgueda.

És a dir que, al capdavall, ascendirem a peu uns 300 metres només, cara amunt, però caminant quasi en vertical durant una hora llarga... alguns amb la llengua fora -sobre tot els que pensàvem, en aquells instants, per què ens constarà tan deixar-nos de fumar?- per un interessant recorregut de més de tres quilòmetres fins arribar al cim: hem fet el Bartolo, volem TV3!!!






















































·3·3·3·3·3·3·3·3·3·3·3·3·3·3·3·3·3·3·3·3·3·3·3·3·3·3·3·