Vila-real és notícia

Loading...

dissabte 27 de febrer de 2010

RÈQUIEM PEL TRADICIONAL CITRICULTOR



Dimecres passat, a Banda Ampla, un programa molt seriós i interessant de la TV3, es va debatre sobre la pagesia, l'agricultura de proximitat, l'agricultura ecològica, sobre els injustos preus de la taronja al camp, és a dir, els que rep el citricultor... reptes de l'actual crisi agrícola que afecta el camp català, el camp valencià i tot el camp espanyol en general... i no per recordar la novel·la de Ramon J. Sender Requiem por un campesino español, sinó per trobar vies de solució davant l'actual dinàmica globalitzadora que està acabant amb el xicotet productor, el xicotet comerciant, les xicotetes caixes d'estalvi i tota l'economia de la petita i mitjana empresa que ha caracteritzat, fins ara mateix, tot el teixit productiu de la nostra debilitada economia.

Quants llauradors vila-realencs viuen, ara mateix, de la taronja que produeixen, en queda algú? Quantes cooperatives citrícoles fortes hi ha a Vila-real, en queda alguna? Per què els fons de la P.A.C. (Política Agrària Comuna de la Unió Europea) sempre arriben per als grans propietaris i no per al foment de l'agricultura entre els més joves? Són qüestions que queden per resoldre i de les que, lamentablement, ningú parla a Vila-real, ni al País Valencià en general: de què parlen a Canal 9, per exemple, de la conveniència del manteniment en el poder de Francisco Camps alias El Paupèrrim i de la necessitat de donar-li el vot a Mariano Rajoy a les properes Eleccions Generals? No queden més assumptes d'interès on aportar la veus dels valencians, de tots els valencians en general, i no solament dels periodistes madrilenys i dels que s'arrimen a l'ombra del poder popular?


Fer una Agrofira, o qualsevol altra cosa que recorde que la nostra riquesa prové del camp, està molt bé, però mentre les autoritats locals usen l'Agrofira per parlar del "picudo rojo" (les palmeres i la jardineria?), fer cates de sucs i de vins, passejar-se amb carro i haca, practicar als tallers amb espart o amb la fusta i, per suposat, apuntar-se a la degustació d'arrossos, els llauradors vila-realencs i valencians continuaran deixant de regar les parcel·les dedicades a la taronja perquè els temps de la citricultura tradicional, minifundista i familiar, fa molts anys que s'han acabat. Més que una fira, lamentablement, és un funeral: Rèquiem pel tradicional citricultor? Potser, comença a fer-se tard per afrontar aquesta crisi estructural de fa molts, massa, anys...

De quants fons disposa el Govern de l'Estat, la Generalitat Valenciana, la Diputació de Castelló i l'Ajuntament de Vila-real per evitar l'incipient abandonament de les terres de conreu als nostres pobles, ara que la reconversió de tot el terme en PAIs (industrials o urbans) s'ha fet inviable? L'agricultura a Vila-real pot tornar a ser rendible, però al pas que anem ho serà d'ací a molts anys...
============================================================

dimecres 24 de febrer de 2010

EL PATRIMONI DELS POLÍTICS VALENCIANS



Vaig tenir la mateixa sensació quan el govern Zapatero va decidir fer públic el patrimoni dels membres del govern de l'Estat: pobra gent, alguns tindran molt complicat arribar a final de mes!

Avui que la premsa valenciana ha publicat el patrimoni dels nostres polítics valencians he tornat a pensar el mateix: pobra gent! Però tampoc és això, perquè no val a generalitzar i hem de reconéixer que molts diputats no tenen res més que la política per anar fregint i menjant, d'altres són funcionaris en excedència i, pocs, molt pocs -segons les declaracions oficials- són el que podríem dir rics, amb iot i xalet a la costa, piscina i cotxe de luxe...

Uns diuen que van en un Micra del 98, un Ibiza /Eivissa del 96 i, fins i tot, la modesta alcaldessa de València, Rita Barberà, reconeix tenir un Lancia de fa més de vint anys. Aquestes declaracions ens porten a pensar que, una de dues, o n'hi ha molt de cotxe oficial (i mòbil, i dietes, i hotels...) o s'haurà de renovar el parc automobilístic dels nostres diputats, urgentment, per treure de la crisi el sector de l'automòbil...


El saldo dels comptes bancaris també és preocupant. S'hauria d'obrir una llibreta d'estalvi per ajudar, almenys, Francesc Camps i tots els diputats i consellers que declaren tenir menys de 3.000 euros en efectiu (2.294 euros per ser exactes, en el cas del president de la Generalitat), ara mateix.

El que no comprenem la gent del poble -fonamentalment perquè som curts i, per tant, incapaços de portar el tren de vida d'alguns dels nostres polítics amb tant poc de líquid- és el per què aquestos mals administradors del seu patrimoni han de tenir la responsabilitat de gestionar el de tots, és a dir, el patrimoni públic... Això o que, realment, també ens haurien de dir quants bitllets de 500 euros tenen amagats alguns en saquetes d'adob, per exemple, o quin és el patrimoni dels cònjuges, dels fills, dels pares, dels germans, dels sogres o dels cunyats... La resta fa olor a trampa i presa de pèl a la ciutadania.
=====================================================

dilluns 22 de febrer de 2010

Real Madrid - Vila-real, una distància abismal?



Després del repassó, del 6-2, i si lliges la premsa mesetària, sembla que la distància entre aquest Real Madrid i el Vila-real és abismal, però no. M'explique...

El Madrid ha fitxat molt, el Vila-real quasi no res. El Madrid és mediàtic i la premsa exerceix molta pressió, el Vila-real tot el contrari. El Madrid és un equip amb molt de poder físic, el Vila-real no... A Madrid s'han inventat això del Villarato i cada partit els piten penaltis a favor que no són (ahir, sense anar més lluny, dos), a Vila-real en canvi no podem inventar-nos res perquè, jugant bé o jugant malament (enguany molt malament, amb Valverde i amb Garrido), els àrbitres sempre ens assenyalen els penaltis en contra, mai a favor.

Precisament, en això dels penaltis sí que hi ha una semblança entre Real Madrid i Vila-real: els penaltis poden deixar-nos, a tots dos equips, fora d'Europa, perquè al Real Madrid no li'ls pitaran (tant rigorosos com els d'ahir? que va!) i, en canvi, al Vila-real ens seguiran pitant penaltis tan rigorosos o més. Potser, la propera ronda europea queden molt pocs equips espanyols perquè la Lliga de les Estrelles comença a ser la dels estrellats... mireu, si no, els resultats en Champions i en l'Europa League de la darrera jornada.

El Real Madrid és un equip descompensat que mai ha jugat com vol el seu entrenador (Pellegrini), el Vila-real també: al Vila-real li sobren creadors, al Madrid destructors, potser els madrilenys necessiten algun Silva, Mata o Cazorla (Xavi i Iniesta no estan en venda), però el Vila-real necessita -des de l'eixida de Josico- un Touré Yayà, un Keita, un Lass Diarrà i un Xavi Alonso... mentrestant ja poden pujar gent del B i canviar d'entrenador que no n'hi ha res a fer. El Real Madrid no pot guanyar cap títol perquè li falta creació al centre del camp, el Vila-real només pot aspirar a mantenir-se perquè al centre del camp falten jugadors ràpids de contenció que sàpien recuperar el baló quan el perdem: què fàcil ho va tenir ahir Higuaín, per exemple!

Bon partit del Real Madrid? No, més bé un desastre de Vila-real... diguen el que diguen els propagandistes blancs del Reino.
============================================

divendres 19 de febrer de 2010

CANTARS POPULARS


Ahir dijous, al Teatre Principal de Castelló, els escriptors castellonencs dels inicis del segle XX foren homenatjats per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua amb la presentació d'una publicació a cura de Lluís Messeguer, Antologia d'escriptors castellonencs (les lletres de Castelló de la Plana i les comarques valencianes del nord en les primeres dècades del segle XX) que recorda els pioners oblidats de la nostra llengua, tot un corpus d'autors que amb la seua dedicació i treball acabarien convergint en la conveniència d'arribar a un pacte de mínims per prestigiar el valencià, es a dir, les Normes de Castelló de 1932.

Fullejant aquesta voluminosa obra, de 658 pàgines, m'he retrobat amb alguns autors vila-realencs que, en el cas dels conreadors de la poesia, també integren el petit corpus de Poetes de la Terra:

Carles Sarthou, Peníscola (text erudit publicat a la revista Lo Rat Penat, nº 6, 1911): pàgs. 198 - 205

Benet Traver, Vila-real en la guerra dels moros de la Serra d'Espadà (treball històric publicat a Vila-real en 1926): pàgs.210 - 217

Josep Nebot, Les orfenetes (poema publicat als Apuntes para una Gramática Valenciana popular, València 1894): pàgs. 322 - 323

Diego Perona, Clar de Lluna (narració breu extreta de La Veu de la Plana, nº 31, 25 de novembre de 1916): 449 - 451

Bernardí Rubert Candau, El roseret de Sant Antoni (poema extret del poemari guanyador dels Jocs Florals de Torrent al 1934): 405 - 407

Però també podem trobar, entre un llarg llistat, prohoms com ara Lluís Lucia, Gaetà Huguet (pare i fill), Almela i Vives, Honori Garcia, Sánchez Gozalbo, Soler i Godes, Anna Rebeca Mezquita, Alfred Giner, Bernat Artola, Carles Salvador, Salvador Guinot, Vicent Tomàs i Martí o el vila-realenc d'adopció Joan Manuel Borràs Jarque.


CANTARS POPULARS, Francesc Ribés
(fragment extret de les pàgines 112-121)

A la vora del riu, mare,
m'ha deixat les espardenyes;
mare, no li hu diga al pare
que io tornaré per elles.

Aunque somos novensanos
y queremos dormir mollos
no tenemos matalapos
ni coixinos ni llansolos.

Borrajos son en Catí
borrajos son en les Coves
borrajos en San Mateu
borrajos en tots els pobles.

En el cielo manda Dios,
en Madrid els del negoci
i en Castelló de la Plana
sempre manen els del cosi.

En Villarreal borrajos;
en Burriana, les taronjes;
garrofes en Torreblanca,
i en Almaçora, carjofes.

En Sorita són els perros,
en Villores els catxaps
i en Ortells són buenos mosos
i en Forcall els socarrats (*).

En Llucena són raboses,
en Costur tots són tarugos,
en Villafamés cul rojos
i en Alcora ofega burros.


.....................................................................................................
(*) El 1835, durant la Primera Guerra Carlina, Forcall haguè de suportar l'incendi de l'esglèsia i, encara després d'acabada la guerra, sofrí tota classe de penalitats per no ressignar-se a la desfeta de la causa carlina. Per tant, res a veure els socarrats de Forcall del segle XIX amb els de Vila-real o Xàtiva, per exemple, que són del XVIII, és a dir, de la Guerra de Successió.
===================================================

dimecres 17 de febrer de 2010

EL FUTBOL NOSTRE, DE CADA DIA



El futbol nostre, que està en El Madrigal i en la Ciutat Esportiva, siga televisat el nostre joc, vinga a nosaltres la vostra tele, així en obert com en pay per view. El nostre futbol de cada dia doneu-nos avui, i que perdonen les targetes als nostres jugadors, així com nosaltres perdonem les errades arbitrals, i no permeteu que caiguem a la Segona Divisió, ans deslliureu-nos de qualsevol mal... Amén!

Des de divendres passat, amb partits de Segona i, sense solució de continuïtat, el futbol de cada dia s'ha imposat, com una pregària monòtona. Dissabte i diumenge jugaren totes les categories, dilluns hi hagué partit de Lliga de Primera Divisió, dimarts i dimecres hi ha Champions League, dijous Europa League (Vila-real - Wolfsburg a les set de la vesprada)

Donada la crisi que també afecta el futbol, la patronal de clubs, en consens amb la Federació Espanyola (FEF), i l'operador propietari dels drets televisius, recuperen una fòrmula que no és nova perquè ja s'experimentà fa més de una década en Primera (1996-97 i 1997-98), en obert, per intentar incrementar els ingressos. Mentrestant, molts aficcionats poden distreure's tots els dies de l'any: Panem et Futbolenses, i no cal que pensen en manifestar-se, eixir al carrer, protestar contra la crisi econòmica, contra la deslocalització industrial o contra l'ús i abús de la banca que ofega autònoms i empresaris o contra els acomiadaments injustificats...

Els majors perjudicats, però, seran els seguidors, socis o abonats, als que ens plantegen, a estes altures, és a dir, a meitat de temporada, un partit dels nostres equips per a les nits de dilluns o de divendres. La taquilla dels clubs implicats també es veurà afectada, encara que Real Madrid, Barça i Sevilla no jugaran mai el primer dia de la setmana, mentre continuen en Champions, i, per tant, tampoc ho faran Atlético de Madrid, Athletic, València i Vila-real mentre disputen l'Europa League.

A més, cada dia, la premsa/caverna mesetària continuarà amb la tabarra de la crisi blaugrana, que la Lliga ja té color blanc, que la resta d'equips no existeixen, que Guti El Paleto és mereix un premi Nobel per pegar una taconà, que Cristiano hauria d'estar, ja, beatificat, etc., etc., etc.

Tot pot passar i res serà fàcil, però tant de bo el Vila-real consolide el bon joc apuntat dissabte, no solament golejant dijous el Wolfsburg sinó, i sobretot, donant la sorpresa al Bernabéu, al Florentino i al Pellegrini... Amén!


Per cert, ens veiem aquesta vesprada al lliurament de Premis del Certament Literari Ciutat de Vila-real i, en acabant, al Sopar Medieval. Bon profit!
================================================

dissabte 13 de febrer de 2010

L'HIMNE DEL VILA-REAL I LA S.G.A.E.


Anit, a l'Auditori de Vila-real, es va celebrar brillantment la desena edició dels Premis POBLE. Pujaren a l'escenari els tres premiats d'enguany, és a dir i per ordre cronològic, Valentí Nostrort com a president de l'Agrupació Coral ELS XIII, el catedràtic de la Politècnica (U.P.V.) Enrique Cabrera Marcet i, finalment, un emocionat Joan Soler Usó que -com no podia ser d'altra manera- va acabar dedicant-li el trofeu a la seua filla Anna Soler Vilar, també en el cor i en el record de tots els presents.

L'acte havia començat, però, amb una altra sorprenent i espectacular actuació de Yunque, un jove mag de La Vilavella que no solament s'ha guanyat un merescut prestigi entre els assistents a les diferents gales de Poble, sinó que, cada vegada, és més conegut tant a nivell estatal (amb aparicions a Gran Hermano, per exemple) com internacional.

I, finalment, es tancà amb una gran actuació musical conjunta entre la Banda Musical La Lira i la Coral Sant Jaume que interpretaren una peça de Rafael Beltrán, l'Himne del Vila-real Club de Futbol (que mai s'havia interpretat en directe conjuntament) i l'Himne de Vila-real de Francesc Moreno. En acabar l'excel·lent interpretació de la segona peça, dirigida magistralment per Alfredo Sanz, és a dir, l'autor de la música, els amics asseguts al meu costat em preguntaren -naturalment, de broma- si em semblava tot correcte, si ho havien interpretat bé o si em semblava que s'havien deixat alguna frase i/o paraula... La meua resposta, va ser la primera, tot correcte, molt bé, excel·lent, però que em sabia greu la clavada que la S.G.A.E. anava a pegar-li al director de l'espectacle...

L'Himne del Villarreal C.F., des de l'estiu de 1998, només està registrat a la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana, on consta qui som els autors de la creatura. Fins ara, mai hem pensat de registrar-lo a la S.G.A.E. perquè, en realitat, tot s'ha fet amb la més bona voluntad de col·laborar amb Vila-real i amb el club de la nostra ciutat... a canvi, fins ara, de no res. De tota manera, després de la polèmica sorgida amb l'Himne del centenari del Badalona i les pràctiques crematístiques de baixades als mòbils (al camp d'El Madrigal, fa temps que algú es trau algun euret amb les baixades de l'himne... i que conste, no és el que subscriu), potser ha arribat l'hora de signar un document entre els autors i el Vila-real Club de Futbol per evitar-nos problemes amb la S.G.A.E., amb Ramoncín o amb els venedors de pollastres a l'ast.

Visca el poble fundat pel rei en Jaume... ho deixe fins ací, perquè qualsevol dia igual entra tota aquesta gent dels drets d'autor a territori blocaire.


========================================================================

divendres 12 de febrer de 2010

CEVISAMA


Avui acaba a València -concretament al modern recinte de la Fira de Mostres-, CEVISAMA, la Fira de la ceràmica, el taulell, el vidre i tota clase de materials de decoració d'interiors i d'exteriors, banys, cuines, etc. El balanç oficial, malgrat tot, sembla més positiu del que es respira als carrers del clúster de la ceràmica (Vila-real, Onda, Alcora...) on s'ha viscut un 2009 horribilis, des del punt de vista de l'increment de l'atur.

El mercat del taulell tancà 2009 amb una caiguda del 40 % en el mercat interior i un 26 de les exportacions. La nostra ceràmica, en canvi, guanya presència als mercats exteriors, com ara el nord d'Àfrica i l'Orient Pròxim. Segons ASCER, patronal del sector, el més fort ha passat i creuen que 2010 serà l'any de l'estabilització.

Les males llengües, en canvi, afirmen que encara podria haver alguna desagradable "sorpresa" en passar la Fira, és a dir, algun regalet enverinat en forma d'E.R.O.(Expedient de Regulació de l'Ocupació). De tota manera, hem de desitjar, perquè no pot ser d'altra manera, que siga l'oficial la versió correcta i que el principal del tsunami econòmic haja arribat fins ací que no es poc.

Eros, Tanatos... en l'amor -més que ahir?, menys que demà?- com en la guerra (econòmica), des res no val invocar Sant Valentí, ni vendre cessaments temporals de la convivència perquè el temps és com la mula, no recula.
===================================================================

dilluns 8 de febrer de 2010

LA REPÚBLICA DE LES FESTES



Potser, és de veres, que quan venen mal dades és, precisament, quan el personal tenim més ganes de festa. De tota manera, tots els procesos democratitzadors han vingut, quasi sempre, acompanyats de la corresponent crisi econòmica. Va passar amb la proclamació de la Segona República Espanyola (després dels feliços anys vint, el crash de la Borsa de Nova York començava a fer estralls), amb la mort de Franco i l'adveniment de la democràcia (la llarga crisi del petroli del 73) i passa, ara mateix, amb l'actual crisi coetània de la democratització de les festes a Vila-real.

Comenten els veïns, per Vila i Ravals, que hi ha preocupació -i molta!- entre la Corporació Municipal per l'absència de candidates a ser Reina de les Festes de Sant Pasqual de 2010 i, no cal dir-ho, entre els membres de l'Equip del Govern Municipal monocolor (PP) pel foment del republicanisme entre el jovent: primer per tenir amagat el monument a Jaume I durant dos anys llargs, molt llargs, ara per exil·liar-lo a un barri perifèric deshabitat on, davant la manca d'arbres, no falten gossos que s'acosten a saludar-lo, a boqueta nit, tot alçant la poteta, alhora que miccionant al pedestal, en el seu honor.

No ens n'haurem passat de dosi de republicanisme funcional? I si passem a la història del municipi, no solament per marginar l'estàtua del fundador de la Vila, sinó per acabar amb la tradicional i conservadora representació de la dona vila-realenca en la festa? -es pregunten, els dos o tres que pensen dins de l'equip de govern.

La cosa no va de broma. S'acosta la setmana d'actes fundacionals (al voltant del 20 de febrer), quan sol anunciar-se qui serà la propera primera dama, i la corona no assoma enlloc. Seria la primera vegada, després de més de 50 anys de reines i dames, que la cosa desapareix, curiosament, per l'escassa perícia dels polítics conservadors per conservar les essències d'allò que prediquen... Viure per veure (per beure?)! Naturalment, el portaveu del govern municipal sempre podrà afirmar que això és competència de la independent, democràtica i representativa Junta o Comissió de Festes i ...bla, bla, bla.
***********************************************

divendres 5 de febrer de 2010

LES PENSIONS DE LA CRISI


Aquesta setmana que acaba, l'economia espanyola ha tocat fons i és la darrera de l'Eurozona. La classe treballadora, els economistes assenyats, l'oposició política, la Unió Europa, el Fons Monetari Internacional, l'O.N.U.... tothom ha perdut la fe en la ministra d'economia, Elena Salgado, i, fins i tot, amb el president Zapatero que -de perduts al riu- fa romeries als Estats Units per pregar en veu alta i llegir versicles del Deuteronomi.

Després de més de vint-i-cinc mesos seguits amb una caiguda en picat dels nivells de producció, Espanya serà l'únic estat de la Unió Europea amb creixement econòmic negatiu segons totes les previsions per al 2010.

Les coses estan així i s'han d'afrontar com venen. Ja no val aquella famosa frase de Laporta, l'encara president del Barça, que diu Al loro que no estamos tan mal, per aplicar-la a l'economia: d'acord?

Per tant, tots convindrem en que s'ha de prendre mesures, per doloroses que siguen i quan més consensuades millor per eixir d'aquesta crisi global i, sobre tot, de la malaltia econòmica local. És per això que cal debatre sobre els pros i els contres d'endarrerir la jubilació, dels pros i contres dels càlculs de les pensions, dels pros que trobem en la necessària diversificació econòmica, dels contres que trobem davant el lamentable espectacle del malbaratament dels fons públics... Però els nostres polítics, encara que està molt lleig generalitzar, sembla que viuen a un món apart dels ciutadans, que parlen un llenguatge diferent i que, en definitiva, només pensen en les eleccions i en les enquestes.

Els ciutadans amb sentit comú tenen clar que, guanye qui guanye les eleccions, no serà fàcil eixir de la crisi. Per una altra banda, l'allargament de l'edat de jubilació pot perjudicar, encara més, la incorporació dels joves al mercat laboral. Però una cosa que no acabe d'entendre són les crítiques davant la proposta del canvi en el càlcul de les pensions...

Per exemple, quants vila-realencs entre els 45 i els 55 anys han perdut el treball a la ceràmica als dos darrers anys? Molts, moltíssims. Quants d'ells voldran -en arribar als 65- que els calculen la pensió comptabilitzant no solament els últims 25 anys treballats, sinó tota la vida laboral? Segurament, tots. Per què? Perquè calcular només els darrers quinze anys treballats perjudicarà, majoritàriament, tots aquells que ingressen a l'atur durant els darrers anys de vida laboral.

Als únics que beneficia calcular, només, els darrers 15 anys de vida laboral, evidentment, és a tota l'anomenada classe política, de dretes i d'esquerres, és a dir, la que ens ha submergit en la major crisi econòmica de la història i que no ha tingut cap inconvenient en aprovar, per consens, unes pensions de multimilionaris per a qualsevol diputat -estatal o autonòmic- amb l'únic mèrit d'haver estat elegit en unes llistes tancades i ser poc incòmode al líder del partit.
===================================================================

dimecres 3 de febrer de 2010

15 ANYS DE SOCARRATS (Programació Cultural)


Com cada any, l'Associacio Cultural Socarrats de Vila-real prepara un programa d'actes culturals que culmina amb el sopar de proclamació del Premi Socarrat Major, d'aquest proper dissabte, que enguany vindrà a recollir la cantant mallorquina Maria del Mar Bonet; però el dia abans, és a dir, divendres que ve, us esperem a la UNED per escoltar l'incansable Vicent Pitarch que, a més, s'ho mereix tot perquè, com sempre, continua sent l'ànima mater de moltíssimes coses, entre les quals la inauguració d'una excel·lent exposició el propassat divendres 22 de gener (sí, la d'Antoni Miró). No cal dir que tots els actes, dels quals hi teniu a baix la relació, estan oberts a tot el món.

EXPOSICIÓ: "MIRADES CREUADES" d’ANTONI MIRÓ
Sala d’exposició de l’Edifici Caixa Rural, plaça de la Vila, 3, 4ta planta. Horari: de dilluns a dissabte, de 18 a 20 hores (oberta fins al diumenge 21 de febrer)


SOPAR DE PROCLAMACIÓ DEL SOCARRAT MAJOR 2010
MARIA DEL MAR BONET
Dissabte, 6 de febrer, 21hores
RESTAURANT EL MOLÍ
Ermitori de la Mare de Déu de Gràcia




CICLE DE CONFERÈNCIES (totes tindran lloc a la Sala d’Actes de la UNED, Raval del Carme, 82, de Vila-real):


COMMEMORACIÓ DE L’ANY HUGUET
Divendres, 5 de febrer, 19 hores.
"El valencianisme a la Plana i el lideratge dels Gaetà Huguet" a càrrec de VICENT PITARCH, filòleg, membre de l’IEC i Socarrat Major 1994

L’ECLOSIÓ DEL LLIBRE ELECTRÒNIC
Divendres, 12 de febrer, 19 hores
"La fi del món (del llibre). De com els e-books ho canviaran tot (o no)" a càrrec de JOAN CARLES GIRBÉS, editor de Bromera.

50 ANYS DE LA NOVA CANÇÓ
Divendres, 19 de febrer, 19 hores
"Cançoníssima, 50 anys de Cançó vistos des del País Valencià" a càrrec de JESÚS PRATS, cronista musical i col·leccionista de discos.


COMMEMORACIÓ DELS 15 ANYS DE SOCARRATS
Dimarts, 4 de maig de 2010, 19 hores
Conferència a càrrec del professor EUDALD CARBONELL, codirector del PROJECTE ATAPUERCA.

Sí, heu llegit bé, un espectacular programa d'actes culturals que contribuiran a realçar aquest febrer fundacional vila-realenc -i més- que també comença aquest cap de setmana amb la Fira Medieval: visc a Vila-real, visca Vila-real!
===================================================================

dilluns 1 de febrer de 2010

EL CABANYAL DE MANUEL VICENT


Ahir diumenge, pel matí, és a dir, abans de la desfeta futbolística contra l'Osasuna i la destitució d'Ernesto Valverde, vaig experimentar el plaer de llegir un excel·lent article de Manuel Vicent, el vila-vellenc més universal (La Vilavella, Plana Baixa; 1936), columnista d'El País, autor d'èxits literaris i cinematogràfics com ara Tramvia a la Malvarrosa i Son de Mar -on, per cert, també participava com actor el nostre Sergio Caballero-, així com Balada de Caín (una novel·la que em va impressionar i us recomane), i un llarg etcètera... que, per no haver d'explicar-vos-el, l'enganxe a continuació. Hi ha frases per subratllar que no tenen pèrdua: tot siga perquè la pèrdua del Cabanyal no arribe a perpetrar-se. De moment, demà hi ha una altra gran manifestació a València.
=============================================================================

REPORTAJE: HISTORIA
El Cabanyal, naufragio de cemento
MANUEL VICENT 31/01/2010 (El País Semanal)

La memoria literaria de Blasco Ibáñez, el ambiente de artistas y pescadores, las casas solariegas. Todo será destruido si la avenida planeada por el Ayuntamiento de Valencia arrasa el barrio



En la franja del litoral entre el Grao de Valencia y la Malvarrosa tienen asiento varios poblados marineros divididos desde el siglo XIX por las acequias del Turia, que vertían las aguas en el mar. La acequia del Riuet marcaba la frontera del Grao con el Canyamelar; la acequia de En Gasch separaba el Canyamelar del Cabanyal; la acequia de Los Ángeles o de Pixavaques limitaba el Cabanyal de la Malvarrosa, que entonces se llamaba Cap de França, la cual a su vez tenía en la acequia de La Cadena la última marca de las playas de la ciudad de Valencia. De estos poblados, el del Cabanyal era el que poseía el alma más fuerte, más marinera, puesto que constituía el centro de todo el ajetreo de la pesca. En su playa varaban en aquel tiempo, junto a Flor de Mayo, la barca que dio nombre a la primera novela de Blasco Ibáñez, otras cincuenta embarcaciones de cubierta, de entre 15 y 25 toneladas, que faenaban día y noche en aguas del golfo. La idílica escena de los bueyes rubios tirando de ellas en medio de las olas para arrastrarla hacia la arena o botarlas en el agua ha servido de motivo para muchos cuadros de Sorolla y de José Navarro, si bien por debajo de esa luz cegadora y aparente felicidad preternatural alentaban las pasiones y la miseria de los hombres de mar y de aquellas mujeres que esperaban en la orilla con un cesto en la cadera la llegada del pescado.



La novela Flor de Mayo, publicada por Blasco Ibáñez en 1895, es un drama borrascoso que narra la vida maldita de aquellos pescadores, pero ese relato de celos, venganzas y naufragios, leído hoy, no es nada si se compara con la nueva borrasca de cemento, ladrillo y especulación que están ahora soportando los habitantes del Cabanyal y que les llega directamente por decreto desde el Ayuntamiento de Valencia mediante una avenida abierta con la piqueta, que paradójicamente lleva el nombre del autor de la famosa novela y que pretende partir en dos el alma marinera del barrio y su recuerdo histórico imborrable.



A finales del siglo XIX, este poblado marinero estaba unido a las colonias veraniegas que los burgueses de Valencia habían establecido en la playa, y en ellas los personajes de Arroz y tartana, menestrales felices del entorno del mercado central y los de Flor de Mayo, pescadores llenos de pasiones elementales, convivían durante unos meses al año en un conglomerado donde se mezclaban casas de estilo colonial y modernista con miserables barracones. Aquel entramado de pescadores, marineros y burgueses de la capital proporcionó mucha materia a Escalante para sus sainetes valencianos y a Blasco Ibáñez para su drama naturalista, al estilo de su maestro Zola.



Hay que imaginar cómo sería la vida del Cabanyal en aquel tiempo. Al atardecer, antes de que se encendieran los faroles de gas, sonaban las fichas de dominó en los cafés; tal vez había una representación en el teatro de la Marina o se oía la pianola de un baile que se celebraba en alguna villa mesocrática con fachada de azulejos y mirador historiado; los veraneantes hacían tertulias en las puertas de casa tomando el fresco y por la calle de la Reina, la principal de la barriada, se paseaba con chaqueta de pijama a rayas Blasco Ibáñez, que entonces aún vivía en la alquería de San Juan, antes de construirse la mansión en la Malvarrosa, con cariátides en la terraza. El escritor conocía a fondo aquel mundo, pero además de extraer de él personajes de ficción, también era un agitador político y se movía por el casino republicano del Cabanyal levantando pasiones populistas contra la monarquía, el clero y el militarismo.



Casas de pescadores, balnearios de Las Arenas, termas Victoria, donde se establecieron después los salones de baile Casablanca; los establos de la casa de los bueyes de tiro de las barcas; barriadas de veraneantes burgueses, con casas art déco; el sanatorio de San Juan de Dios, que recogía a los niños lisiados pintados por Sorolla; merenderos de la explanada de Neptuno, y casetas de baños se alternaban en la playa desde el Grao hasta la Malvarrosa, que debía el nombre a la fábrica de esencias para perfumistas extraídas de las malvas rosáceas, propiedad del francés Robillard.



Estamos en lo de siempre, si el Ayuntamiento de Valencia, en lugar de ser una empresa constructora al servicio de la codicia de los tiburones, hubiera sido una empresa realmente ciudadana estos poblados marineros habrían sido cuidados, respetados, restaurados y asumidos desde el principio como un verdadero tesoro urbano; si la ciudad se hubiera extendido de forma orgánica, como lo ha hecho, por ejemplo, Londres, habría asimilado los pueblos huertanos de alrededor respetando su alma, sin destruirlos ni aniquilarlos con autovías, avenidas impersonales y edificios vulgares como pretende hacerlo ahora con el Cabanyal. Pero este barrio tiene una personalidad muy fuerte, un alma muy definida, hecha a una lucha antigua contra los embates y las zozobras del mar. Aunque parezca una batalla perdida, sus vecinos están dispuestos también ahora a batirse hasta el final contra la otra amenaza de naufragio, que le viene esta vez desde el centro de la ciudad.



No se trata de literatura ni de nostalgias. El aura más intensa de una ciudad, que envuelve sus calles, plazoletas, tiendas, cafés, teatros y pequeños jardines, la crean los artistas y los literatos que por allí han pasado, no los políticos y menos aún las inmobiliarias. En este sentido, el Cabanyal ha dado lo mejor a Valencia. Allí alienta el espíritu de Blasco Ibáñez, de Sorolla, de Benlliure, de José Navarro, de Mongrell, de Agustí Centelles, de Cecilio Pla. Su memoria es la que va a ser destruida para siempre cuando esta avenida llegue al mar. La historia se habrá acabado y una vez más se habrá repetido la vieja maldición, aplicable al resto de España. Éste es un pueblo conservador y retrógrado en ideas políticas y religiosas, pero absolutamente pródigo a la hora de destruir el patrimonio que merece ser conservado. Se sigue rezando novenas a san Cucufate y se tiran a la basura los azulejos de una cocina del siglo XVII para sustituirlos por un zócalo de plástico; un cura tridentino entrega a un chamarilero una talla románica a cambio de que le arregle una gotera en la abadía; un ayuntamiento de derechas destroza pueblos llenos de casas solariegas, casinos de labradores y jardincillos con templetes de música, que son símbolos de su ideología, para convertirlos en ciudades dormitorios de ladrillo visto; se cambian a pelo artesonados con vigas de madera noble del siglo XV por cubiertas imitando a mármol.



El Cabanyal ha sido declarado conjunto histórico protegido, patrimonio de interés cultural. Para destruirlo, el Ayuntamiento ha tramado un plan muy estudiado. Primero lo dejó abandonado a su aire; luego propició que lo ocuparan tribus marginales; compró viviendas a medida que las hacía inhabitables; las llenó de ratas y, finalmente, ha tentado con el señuelo de la revalorización a sus habitantes más débiles o desmoralizados mientras las palas y las hormigoneras avanzaban hacia el mar como si las guiara una fuerza lógica, moderna e imparable, cuando sólo se trata de codicia unida al mal gusto que es la gracia urbanística, herencia del franquismo. Un hotel de lujo hortera devoró el espíritu del balneario de Las Arenas; los chalés en ruinas de la calle de Eugenia Vives pronto serán sustituidos por una fachada impersonal de muchas alturas y así sucesivamente va a caer bajo la piqueta un barrio que pudo haber sido un modelo de amor a la historia por parte de ediles cultos y conscientes de que la ciudad es una empresa de los ciudadanos y no de los especuladores. La plataforma creada para salvar el Cabanyal tiene todavía años de lucha legal por delante. Se trata de que esta vez no vuelva a naufragar la barca Flor de Mayo.

.....................................................................................

El topònim Vila-real a la Península Ibèrica

Himne del Vila-real C.F. (Subcampió de Lliga 2007-08)

Els més visitats

Visualitzacions de pàgina l'últim mes

Anuario NUEVO AZULEJO

Anuario TÉCNICA CERÁMICA

Calendari de Lliga 2011-12

Futbol gratis

TV3 EN DIRECTE

Vila-real (Plana Baixa)

L'oratge

El parlar de Vila-real