ÈXODE URBÀ

Si la indústria va comportar l'èxode rural, és a dir, l'abandonament massiu del camp per migrar cap a la ciutat, la terciarització de l'economia d'aquesta societat post-industrial que ens ha tocat viure ha consolidat, conjunturalment, l'èxode urbà.

Ahir van començar les processons de Setmana Santa a Vila-real amb una desfilada infantil, és a dir, per als més menuts, i avui continuaran -amb el parèntesi de Dijous Sant i Dissabte de Glòria- fins la tradicional processó de l'Encontre del Diumenge de Pasqua. La Junta Central de Setmana Santa ha preparat un interessant programa d'actes, amb la col·laboració de Ca la Vila, per dignificar aquesta Setmana declarada d'interés turístic. Potser els japonesos dubten entre Vila-real i Sevilla, a l'hora d'elegir, de la mateixa manera que ho faran els nordamericans, a partir de l'any que ve, a l'hora d'elegir entre la Madalena de Castelló (festa declarada d'interès turístic internacional) i el Sant Fermí de Pamplona...

Bromes a banda, el turisme (fester, religiós, cultural i/o de sol-i-platja) és la darrera oportunitat que ens queda als ciutadans de La Plana per encarar el futur amb més optimisme ara que la citricultura ha quedat a mans de quatre megaempresaris agrícoles, la ceràmica continua retallant llocs d'ocupació (avui la premsa torna a informar sobre l'E.R.O. d'Azuvi, l'empresa pionera de la revolució industrial dels seixanta a la Vila) i els serveis es redueixen a quatre grans superfícies comercials que també estan arruïnant el comerç tradicional de les botigues minifundistes.

Però les vertaderes processons començaren el cap de setmana, amb l'èxode urbà de madrilenys i catalans que tanquen per Setmana Santa. Els penitents no porten el cap tapat, ans al contrari, tots van a descobert amb cotxes de gasolina o dièsel i, fins i tot, amb descapotables. Les processons a les carreteres de l'Estat -a les que ens unirem els valencians a partir d'aquesta vesprada fins dilluns de Sant Vicent- són la paradoxa de la crisi ja que, per uns dies, deixarem de parlar de les hipoteques, de l'atur i, fins i tot, del canvi climàtic, ja que hui per hui a vore qui és el valent capaç de trobar un bon cotxe elèctric, bonic i barat. El dèficit energètic espanyol és una altra fal·làcia quan comprovem que durant l'exercici anterior es va exportar un terç de la producció elèctrica de l'Estat (a França i Portugal, sobre tot) i això que les centrals nuclears -que estan, totes, per tancar la paradeta per antigues- han parat de produir energia durant moltes jornades laborals.



Tots tenim dret a descansar i desconectar, però l'actual model de consumisme, malgrat la crisi, és el paradigma de les contradiccions vitals perquè, amb canvi climàtic o no, els recursos del planeta es regeneren a un ritme més lent del que acostumem, darrerament, a consumir-los. Els productes alimentaris de proximitat, els béns de consum menys passejats, les processons comarcals en definitiva són, objectivament, pràctiques molt més ecològiques que no els colapsos globals i quotidians de trànsit (aeri, marítim o terrestre) d'aquesta aldea mundial de principis del tercer milenni.

Si us quedeu, o veniu, a Vila-real, potser les processons de Setmana Santa no guanyen per 3-0 les de Sevilla, ni molt menys, però la qualitat dels passos d'Ortells (el nostre gran escultor) i d'altres imatginers de renom són un valor afegit als sentiments populars i religiosos.


==========================================================================

TURISME I FUTBOL

Doncs, sí, enllaçant amb el final del post anterior, sembla que el cap de setmana, al capdavall, ha estat im-pressionant, perquè el temps primaveral s'ha fet hegemònic a la taula dels oratges, la Festa per la Llengua ha estat un gran èxit de participació i, durant la vesprada de diumenge, els senyorets de groc van oblidar la seua condició social de "senyorets", van córrer, van ficar el peu, van jugar amb el cap i van golejar el Sevilla (3-0).

Després d'una setmana de turisme, en la modalitat de sol-i-platja, aprofitant les eixides a Màlaga, Costa del Sol (per aconseguir una derrota lamentable), i a Tenerife, assegurança de sol (però no de més gol que el contrari com resa el trist empat), el Vila-real Club de Futbol ha retornat al camí de l'excel·lència quan, bona part de l'afició, ens esperàvem un diumenge de resurrecció... però del Sevilla.

El futbol té aquestes coses perquè, de vegades, val més un xic de ràbia que una mica de confiança. Potser, des de l'empat al Camp Nou a Barcelona (primer partit de 2010), no havíem vist un Vila-real tan ben plantat al camp, tan concentrat, tan ràpid de reflexos i amb tanta intensitat. Per què aquesta motivació especial no es veu quan davant tenen equips del final de la taula classificatòria? Per què el Vila-real B també va fer turisme a Castàlia, almenys durant la primera part? És que els més joves han arribat a la conclusió de què s'ha de jugar lent i desmotivat per pujar al primer equip?

Ahir, al Madrigal, tot va ser diferent a l'habitual, perquè tots van aportar alguna cosa: Diego López va salvar dues vegades un mà-a-mà a Luis Fabiano (O Fabuloso està considerat un dels millors davantercentres del món!), Àngel va tornar a recordar el jugador internacional que una vegada va ser, Gonzalo continua de retorn cap a la normalitat, Mussachio es va graduar com a central de recanvi, Capdevila va tornar a ser ell mateix, Cani continua sent el migcentre més ràpid del planter i el que més desborda, Ibagaza no va córrer perquè un organitzador s'ho pot permetre, però ni un més, Bruno va córrer més que mai recolzant davantera i defensa, Nilmar no va vore porta però va fabricar els dos primers gols, Llorente va ser el de sempre, lliutador i golejador i Rossi ens va sorprendre a tots, gratament, pel desgast físic i el joc combinatiu. Monsieur Pirés va eixir al final per col·locar-li la cirereta a la tortà de la victòria i propiciar l'entrada triomfal de Santi Cazorla quan l'àrbitre xiulava el final (Fuster va passar desapercebut).

Algú podrà dir que el Sevilla travessa una ratxa negativa i que tampoc és normal que Fabiano perdone dos gols, però és que Sant Palop, el Gat de l'Alcúdia, també va evitar una victòria més abultada dels grocs. El turisme va per barris, ja que llevat dels dos primers classificats d'aquesta Lliga -que no descansen-, la resta d'equips sembla que no tinguen massa interès ni per classificar-se per a Europa, ni per evitar el descens i això és el que, ara mateix, un equip com el Vila-real pot aprofitar.

L'assignatura pendent és guanyar lluny del Madrigal i, sobre tot, no reemprendre els viatges turístics (per part dels futbolistes -em referics-, ja que els aficionats que vullgueu passar el dia de Pasqua a Valladolid, us assegure que no és un mal pla, ja que la ciutat us sorprendrà gratament, sobre tot els barris propers al famós Pisuerga, i no cal dir els caldos de la zona) ara que s'ha demostrat que amb esforç, velocitat i joventut, Europa continua per ací, a un tir de pedra.
==================================================================

30 ANYS DE LA UNED I MÉS...

El dimecres de la setmana passada, acompanyant com a professor-tutor als futurs universitaris betxinencs a la Jornada de Portes Obertes, vaig trobar a la U.J.I. (Universitat Jaume I de Castelló) una de les millors alumnes que he tingut en la meua -ja dilatada- vida docent. Es tracta d'una jove molt intel·ligent, guapa, simpàtica, molt treballadora, educada i atenta (que mal repartit està el món!) que enguany cursa primer de Magisteri:

- Quantes vegades tan renyit per voler ser mestra?
- Moltes, Toni. I tu com ho saps, això?
- Dona, perquè un, abans de llicenciar-se en Geografia i Història per la U.N.E.D., també va fer Magisteri, com tu, i això que les meues notes no eren ni la meitat de bones que les teues!
- Va, no dissimules, ara, que de segur que has estat un bon estudiant.
- No te diré que no, no vull caure en falses modèsties, però un també ha sigut jove i, en aquell temps, tot tampoc era estudiar...
- I per què te renyien, com a mi, perquè pensaven que podies estudiar alguna carrera més "digna" que Magisteri?
- Efectivament, però encara que resulte innocent i, fins i tot, estrany reconéixer que sempre he tingut vocació docent, la veritat és que vaig estudiar el que vaig voler i ací estic. Per tant, ni cas al que te diguen. I si quan acabes Magisteri, el cos et demana seguir estudiant alguna cosa, endavant, i si pogueres treballar de mestra i compartir-ho amb els estudis d'un altre grau superior, millor encara...

És una alumna del curs passat i, per tant, podia parlar-li amb confiança i amb la complicitat del que ha estat cuiner abans que frare. El cert és que quan es va inaugurar la U.N.E.D. ara fa 30 anys, un ja treballava de mestre, perquè el mateix dia que vaig venir de la mili, em vaig posar a donar classes a la Fundació Flors, l'any següent vaig aprovar les oposicions de mestre i, a rengló seguit, vaig matricular-me a la U.N.E.D.

Però, perdoneu si entre en detalls autobiogràfics, perquè potser anava massa de pressa i aquell any, una vegada matriculat, no vaig arribar ni a examinar-me. La núvia, el pis que estàvem mirant i d'altres urgències vitals em varen fer aplaçar el projecte d'estudiar Geografia i Història: recorde que la primera seu de la U.N.E.D. estava ubicada a la -encara actual- Biblioteca Pública Municipal i que va ser, precisament, el seu primer secretari, l'amic Pasqual Tirado -també mestre i ara també Llicenciat en Geografia i Història- el que m'animà a matricular-me. Uns anys després, ja amb plaça en propietat al col·legi Cervantes de Borriana, és a dir, l'actual CEIP Penyagolosa, em vaig decidir a matricular-me, ara seriosament i a les instal·lacions provisionals del vell col·legi de la Consolació -ja desaparegut, al costat de l'Auditori- i gràcies, sobretot, al suport de la meua companya i d'una xiqueta -després en serien dos- que, entre d'altres virtuts, tenia la de guardar silenci a les nits i deixar estudiar al company de sa mare, és a dir, a son pare -si voleu que ho conte així.

Aquesta setmana s'estan celebrant els 30 anys de la seu de la U.N.E.D. a Vila-real, una de les efemèrides més brillants de la història recent de Vila-real, perquè la formació és el present i, sobretot, el futur de la nostra societat. Potser Castelló -les comarques en general- i Vila-real no serien el mateix sense la U.J.I. i sense la U.N.E.D., ja que tots aquells que no optàrem al seu moment per cursar una Llicenciatura (títol en perill d'extinció gràcies al Pla Bolonya que implantarà els graus el curs que ve) hem tingut una segona oportunitat per fer-ho i, el que és millor, sense eixir de casa...


I parlant/escrivint d'efemèrides, no vull acabar sense felicitar els companys i companyes, amigues, amics i tota la família del col·legi Botànic Calduch que, ara mateix, celebren els 25 anys d'existència amb una magnífica exposició als salons de la Caixa Rural, entre d'altres actes didàctics, festius i commemoratius, així com als incansables activistes d'Escola Valenciana que, a hores d'ara, ultimen els darrers detalls de la propera Festa per la Llengua que, aquest diumenge al matí, es celebra a Vila-real amb els actes previs del lliurament dels Premis Sambori (divendres, 19 hores, a l'Auditori Municipal) i tota una sèrie d'actes culturals patrocinats per la Regidoria de Promoció Lingüística de l'Il·lustríssim Ajuntament de Vila-real.

Si uns senyorets que sempre van vestits de groc són capaços d'arrodonir la festa, diumenge al camp de futbol d'El Madrigal (a partit de les set de la vesprada contra el sempre complicat Sevilla), oblidant la seua condició social de "senyorets" i córren, fiquen el peu, juguen amb el cap i fan el que -aquesta temporada- sembla que, hui per hui, se'ls ha oblidat (1 punt de sis possibles contra dos rivals dels considerats "fàcils")... potser serà un cap de setmana que podríem qualificar, amb dues paraules -com diria el torero-, DIM - PRESSIONANT (açò darrer mai ho he escoltat a la UNED, ni a la UJI, ni a la Festa per la Llengua, que conste!).
===========================================================

L'ENCARNACIÓ DE VILA-REAL

Envers el 25 de març comença la Primavera i, antigament, als temps de la fundació de Vila-real, per exemple (segle XIII), aquesta era la data en què començava l'any nou, és a dir, el dia de la festa de l'Encarnació.

Per tant, quan el 2o de febrer de 1274, segons la cronologia actual, Jaume I atorga la Carta Pobla de Vila-real, a fur d'Aragó, incloent la concessió de mercat setmanal i fira anual, resulta que encara no havia acabat l'any anterior (segons la cronologia de l'època):

...per nos et nostros successores, damus et concedimus vobis universis et singulis populatoribus populacionibus Ville Regalis, quam in termino Burriane statuimus facienda, terminos certos, scilicet a cequia majori Burriane, sursum versus dictam populacionem, et exinde, sicut afrontat cum termino de Nuules, et exinde usque a.l antiguor vocatum Misquitiella, quod est versus Bechin, et exinde usque ad mollonem cohopertum cabecii, in quo scinditur petra, et usque ad rivum de Millars... Datum Valencie Xº kalendas marcii anno Domini Mº. CC. LXXº. tercio.. Sig+num Jacobi, Dei gratia regis Aragonum, Maioricarum, Valencie, comitis Barchinone et Urgelli et domini Montispesulani...

Fragment (inicial i final de la Carta Pobla en llatí, llengua pròpia de la diplomàcia medieval) que traduït a la llengua dels vila-realencs (per Arcadi Garcia Sanz i Vicent Garcia Edo) significa exactament:

...per Nos i pels nostres successors, vos donem i vos concedim a vosaltres, tots i cadascun dels pobladors de la població de la Vila-real, que hem manat fer en terme de Borriana termes certs, és a dir, de la séquia de Borriana amunt, cap a la dita població, i d’allí tal com ratlla amb el terme de Nules, i d’allí fins a la construcció antiga denominada Misquitiella, que està cap a Betxí, i d’allí fins al corral cobert del turó on s’extrau la pedra i fins al riu de Millars... Donat en València el dia deu de les calendes de març de l’any del Senyor mil dos-cents setanta-tres. Signe de Jaime, per la gràcia de Déu rei d’Aragó, de Mallorca i de València, comte de Barcelona i d’Urgell i senyor de Montpeller.

En conclusió, el dia deu de les calendes de març de l’any 1273 és el 20 de febrer de 1274 traduït a la cronologia o, si voleu, al sistema de comptabilització del temps en l'actualitat...

És aquesta una qüestió reconeguda i difosa per molts vila-realencs introduïts en la matèria i que expose en aquest blog el dia 3 de les calendes de març de 2010, és a dir, quan falten tres jornades per al dia de l'Encarnació (1 de març al 1274, és a dir, el que avui en dia representa l'1 de gener i que, en canvi, ara celebrem cada 25 de març), en ple Equinocci, quan el dia i la nit fan taules, i el Sol -sabedor d'aquesta conjuntura ancestral-, guaita el cap amb timidesa entre un sostre de núvols tractant de soltar-se els cabells daurats, i lluminosos, sobre l'espill d'una terra humida i cansada de plorar l'enyor de primavera...

A mal temps, bona cara, perquè el 25 de març, segons el Santoral (com diria Almodóvar, sempre convé consultar-lo per si us donen la paraula, en públic ...no cal recórrer a la trampa de parlar com els que estan al candelabro y hacen replicar los tabales) és la solemnitat de l'Anunciació del Senyor (per l'arcàngel Gabriel a Maria de Natzaret), coneguda com la diada de l'Encarnació, és a dir, quan va ser engendrat Jesucrist, malgrat que també n'hi ha d'altres i curioses advocacions com ara una a santa Dula que no té res a veure amb el tema tractat i que, en canvi, m'ha fet molta il·lusió que es creuara davant meu, encara que me'n vaja a la dula, perquè és un nom que em recorda una de tantes expressions tradicionals que anem perdent a poc a poc... des de l'any de l'Encarnació de Vila-real, allà pel segle XIII.

=================================================================


EPÍLEG.-Anar a la dula és una activitat que ens agradava molt als xiquets, en aquells temps en què la ciutat era poble. Una frase feta molt valenciana i molt usada a les nostres comarques que ve del mot dula, ramat segons el Diccionari Català-Valencià-Balear:

1. Ramat de bestiar gros—eguí, mular, boví, porquí—compost de caps pertanyents a diferents propietaris, que va a pasturar tot plegat a la muntanya o devesa comunal, sota la vigilància d'un home llogat que s'anomena duler (or., occ., val.); cast. dula, vecería. Lo mul o mula | trets de la dula, Spill 6734.
|| 2. fig. Colla de jovenalla o d'altra gent avalotadora. «Ara passa la dula»: es dia quan passa pel carrer una multitud o colla que mou avalot.
Loc.—a) Anar a la dula o criar-se a la dula: anar a lloure, criar-se amb tota llibertat, sense vigilància superior de ningú (Tortosa, València).—b) Tirar-se a la dula: donar-se a la vida de malfaener i llibertina (Val.).—c) Córrer la dula: córrer la gandaina, anar per fora de casa sense fer res de profit (Tortosa).
Refr.
—«La dona i la mula, de la teva dula» (Guissona).
Fon.: dúlə (Plana de Vic, Puigcerdà, Camp de Tarr.); dúlɛ (Sort, Tremp, Ll., Pla d'Urgell, Gandesa, Sueca); dúla (Tortosa, Maestr., Cast., Val.).
Etim.: de l'àrab daula, mat. sign. (cf. Eguílaz Glos. 65 i 387).
.........................................................................................

FALLES A LA VILA

Vila-real no és, avui en dia, una ciutat fallera, però els vila-realencs, majoritàriament, solem visitar -com a mínim- la ciutat germana de Borriana, mentre d'altres viatgen també a la Vall d'Uixó i, potser, més pocs tenen la gosadia d'arribar a Benicarló (degut a les tercermundistes comunicacions per ferrocarril que hi ha des de Castelló de la Plana en direcció al nord).

De tota manera, València també està competint darrerament amb Borriana, per un primer lloc entre les preferències falleres locals, degut a la fluïdesa dels trens de rodalies en direcció sud i, sobre tot, per la proximitat de la degradada estació d'A.D.I.F. (Administrador d'Infrastructures Ferroviàries) que, malgrat tot i les intencions del S.D.L.C.V. (Sindicat de la Criminologia Viària), continua i continuarà ubicada molt pròxima al centre de la ciutat (esperem que pels segles dels segles... i a ser possible soterrada).

Personalment, sempre he considerat la setmana fallera com una oportunitat única de trepitjar la comarca i no perdre el contacte amb velles (per l'edat) o antigues (per la durada) amistats, sobretot de Borriana... on vaig viure intensament la festa durant 6 anys, més per la conjuntura laboral -ho reconec- que per l'esperit faller propi... però també constitueix una bona excusa per fer l'escapada a València, una ciutat on sempre queden meravellosos racons i nombroses històries per descobrir: la capital de l'antic Regne sempre sorprén, mai ens deixa indiferents. Jo l'assimile com la tònica -que, per cert, em semblava una cosa molt amarga de menut-, és a dir, quan més la conec, més m'agrada, més m'enganxa, i no solament per Falles. Potser València és una ciutat amb addictius visibles i invisibles i, de segur, si no t'agrada, potser, és que l'has tastada poc: reintenta-ho!



A Vila-real, però, també hi va haver falles, de veres... i que conste que no vaig a fer referència a la Crema de Vila-real del 1706, al dia més trist de la nostra història (quan va ocórrer un petit incident, com diuen alguns), sinó a la crema de ninots de cartó, fusta i d'altres materials.

Les primeres notícies al respecte es remunten fins el 1920, però és a la dècada dels trenta del propassat segle XX, concretament al pati de l'Escola del Cedre (l'encara, actual, de Cervantes que ni fa servei -perquè no té alumnes-, ni es rehabilita -perquè només té posada la primera pedra: per a quant la segona? Heus ací una temàtica, actual, ben fallera!), on els alumnes cremaren una petita falleta infantil, segons Carceller, per celebrar, al 1932, la inauguració d'un col·legi que -ves per on- acolliria, més tad, un bon grapat de generacions d'alumnes que va des de la de l'actual conseller, Alejandro Font de Mora, passant per la del que subscriu aquest blog, fins els actuals que -pobrets!- ni saben on és el Camí Cedre, ni que és, exactament, això d'una escola d'obra, feta amb fonaments, formigó, bigues de ferro, amples finestres... i no solament barracons i mestres.

La falla més famosa, però, fou la que alçà Quiquet de Torà al Carrer del Moreral (molt a prop de l'Escola dels Cagons, és a dir, pels voltants de l'encreuament del Barranquet amb el carrer Betxí) tot just uns mesos abans de l'inici de la tragèdia civil del 1936. Es tractava, però, d'una modesta falleta de reduïdes proporcions que, no obstant això, ens ha deixat el testimoni, segons Doñate, d'un llibret de falla amb lletres típiques de l'època, suposadament del mateix autor, on més que fixar-nos en l'acràcia ortogràfica regnant, hauríem de valorar la llengua que emprava la generació dels nostres avis, és a dir, el valencià (el català de tots, com diria Enric Valor), la nostra, la que ha anat passant de pares a fills al llarg dels darrers set llargs segles i que, ara mateix -veges tu!- està posant en perill la continuïtat del castellà... segons alguns ninots de falla. (Per cert, per a quan s'exigirà el requisit lingüístic per treballar en l'Administració Valenciana? Ara, pots demanar-ho clicant ací! ).

Les falles, malgrat tots els entrebancs haguts i per haver, també estan contribuint -molt a poc a poc, si voleu-, a la normalització del valencià... o a la promoció -també si voleu-, però que conste que no és el mateix! La diferència és la mateixa que hi ha entre una Falla i una falleta infantil que, pam dalt, pam baix, és el que feren els vila-realencs dels anys vint i trenta i que, per sort o per desgràcia, no tingué continuïtat a la postguerra perquè, tal vegada, els vila-realencs sempre hem sigut del puny tancat... i no per raons ideològiques, ni molt menys. Ara, en canvi, potser hem obert massa la mà als darrers anys i alguns s'han quedat sense arguments per carregar contra els fallers o contra els que gaudim cremant, metafòricament o no, el que no ens agrada...

FALLA DEDICÁ AL FRACÁS DE LES TERONCHES

(1936)

Es nostre Villarreal
poble ric y treballaor
que en tota la provinsia
no en ya un altre millor.

Si les teronches se valien
per ser bon añ
els bons duros en les cases
se anaben palechan.

Ara estem tots perduts
y no alsarem ya el cap
els pobres jornalers
ni la rica propietat.

Tots poc a poc mon anirem
y en una corda mos pencharem.

Asó es una calamitat
pues per tan rabuig de yoyo
peseta no en tocarem cap.

Quiquet de Torà (1936).-

....:o0O0o:....

LA LLIGA ÉS COSA DE DOS

Ahir, per fi, després de molts diumenges de mútua desconfiança, vaig acudir al camp d'El Madrigal confiat en la victòria. Una imprudència per la meua part, sobretot després del que li va passar al Real Madrid dimecres passat, del que li pot passar al Barça dimecres que ve i, per suposat, per la implacable i sorpresiva lògica del futbol: qui la fa -qui es confia- la paga... I el Vila-real l'ha pagada aquest any de Mundial on, a banda d'un bon grapat d'internacionals, de segur que seria l'equip més ben representat a un hipotètic Mundial de Veterans, sense oblidar els representants d'altres equips: Raül i Guti pel Real Madrid, Henry pel Barça, Albelda, Baraja i César pel València, etc.

Ahir, després d'una excel·lent primera part on es va perdonar el bon porter del Xerez (mai comprendré l'etimologia d'aquest topònim angloandalús!), es va tornar a regalar la pilota al contrari -en aquest cas el cuer- durant la segona part i, el que és pitjor, a jugar al passet, caminant, donant a entendre que pesa l'artrosi de molts jugadors o l'escassa capacitat física per rendir durant 90 minuts... però com la qualitat, de vegades, és suficient per determinar el resultat d'un partit, el gol de la tranquil·litat davant un innocent Xerez va arribar, tot just, al minut noranta mitjançant un golàs d'Escudero des de fora de l'àrea. El més positiu de tot, els tres punts i un partit més amb la porteria pròpia a zero.

En arribar a casa, com que hi havia mono de bon futbol, vam seguir, sense parpellejar, el partit de la jornada: Barça - València... Com sempre, després d'observar les evolucions del Vila-real, de segur que no vaig ser l'únic aficionat groc que vaig comparar l'exasperant lentitud de l'equip groc amb la velocitat de vertígen que es gasten la resta d'equips de la Primera Divisió i, sobre tot, si estem parlant de tot un campió del món, com ara el Barça que és Mes-si que un club, i del València, el rei del contraatac... Un duel impressionant, jugat de poder a poder fins la justa expulsió de Maduro, per doble amonestació, i una segona part d'un joc blaugrana combinatiu però electritzant: a menys tocs per jugador, més velocitat, heus ací una lliçó de futbol per a la resta. Al final hattrick de Messi (3-0) i hattrick d'Higuaín (1-4) que no volia ser menys davant el Valladolid de César Arzo, Marquitos i Héctor Font...

Total que la Lliga és, cada vegada més, cosa de dos. El Vila-real torna a tenir opcions europees si continua millorant, encara que siga tant a poc a poc. Ara mateix, 7 punts ens separen de la UEFA i 9 de la Champions, quan queden 36 punts en joc: tot està per fer, però tot no és possible!. I si la Lliga és cosa de dos (Barça i Madrid), esperem que dijous la Champions continue sent cosa de tres (Barça, Manchester i Chelsea).
================================================

LA CULPA SERÀ DE L'ORATGE...

La culpa serà de l'oratge, de segur... Aquest llarg hivern, de catàstrofes naturals a l'Haití, de terratrèmols a Xile, d'inundacions a les riques costes d'Europa i a les pobres costes espanyoles i de neu, pertot arreu, l'oratge continua en el punt de mira...

Els nostres avantpassats miraven al cel cada dia, més per qüestions agràries que religioses. Ara, en canvi, a banda d'haver-nos fet descreguts amb el canvi climàtic i d'estar cansats amb la tabarra de l'avortament -i d'altres debats que al nord dels Pirineus es feren fa més de 50 anys-, només mirem al cel per programar-nos la participació en la festa: de tard o de primer, Carnestoltes pel febrer; Madalena, festa plena... I la setmana que ve, senyor pirotècnic, continuarem amb la mascletà...

La festa continua... i sobretot ara que Ricardo Costa, pel que sembla, ha estat perdonat pels seus propis botxins... De tota manera, el personal hauria de distingir entre els debats bipartidisets quotidians i les tertúlies decimonòniques que emeten, a tothora, les televisions generalitstes i comarcals...Voleu dir que si haguera nevat a València, amb la mateixa intensitat que a Barcelona, no hauríem arribat, tots, a la conclusió de que la culpa és de Zapatero i del govern central que margina la Comunitat Valenciana?

A Catalunya, en canvi, com els que manen són amics del govern central, segons la caverna mesetària potser siga tot per culpa dels catalans, per la seua tacanyeria mil·lenària i, sobre tot, per culpa de les seues ancestrals reivindicacions identitàries... Mentrestant, com és lògic, l'independentisme continua creixent...

Jo sempre pensaré, en canvi, que la culpa serà de l'oratge, perquè tenim uns polítics tan extraordinaris que, segons les ràdios i les televisions que controlen, no tenen capacitat per fer res malament... Madalena: omple la taula ben plena!
================================================

L'ESPILL I LES PEL·LÍCULES DE DONES

Avui tothom es mira en l'espill de Hollywood perquè, glamour i luxes a banda, hi ha hagut una dona triomfadora als Òscars: Kathryn Bigelow, sí, l'ex de James Cameron, el director d'Avatar, per a més morbo...

De tota manera, des d'aquell missògin Espill o Llibre de les Dones de Jaume Roig, encara ens queda molt de camí per fer, a les dones i als hòmens, per evitar mortes a la llar, morts al camp de batalla, maltractes domèstics, discriminacions públiques i privades...

Mentre hi haja discriminació positiva, pel·lícules de dones (no és el cas), i Dies de... això significa que Alícia encara no ha arribat a cap País de les Meravelles, malgrat Tim Burton, malgrat els apologistes i pessebristes del poder.

Potser els humans hem abandonat el canibalisme ritual, però encara queda molt de carnívor potencial disposat a qualsevol tipus de violència: de gènere, bèl·lica (com denuncia Kathryn Bigelow en A terra hostil), política, corporal, verbal:

“Mes, aquell any,
un cas estrany
en lo món nou,
jorn de Ninou
s’hi esdevenc.
Jo tinguí el reng
fiu convidar
tots, a sopar
e rigolatge,
los de paratge
qui junt havíem,
allí teniem
de tots potatges;
de carns salvatges;
volateria; pastisseria
molt preciosa,
la pus famosa
de tot París.
En un pastís,
capolat, trit,
d’hom cap de dit
hi fon trobat.
Fon molt torbat
qui el conegué;
reconegué
que hi trobaria:
més, hi havia
un cap d’orella.
Carn de vedella
créiem menjàssem
ans que hi trobàssem
l’ungla i el dit
tros mig partit.
Tots lo miram,
e arbitram
carn d’hom cert era.
La pastissera,
ab dos aidants
filles ja grans,
era fornera
e tavernera;
dels que hi venien
allí bevien,
alguns mataven;
carn capolaven,
feien pastells,
e, dels budells,
feien salsisses
o llonganisses,
del món pus fines.
Mare i fadrines,
quants ne tenien
tants ne venien,
e no hi bastaven;
elles mataven
alguns vedells:
ab la carn d’ells
tot ho cobrien,
assaborien
ab fines salses.
Les dones falses,
en un clot tou,
fondo com pou,
descarnats ossos,
cames e tossos,
allí els metien;
e ja l’omplien
les fembres braves,
cruels e praves,
infels, malvades,
e escelerades,
abominables!
Cert, los diables,
com los mataven,
crec les aidaven
e lo dimoni.
Faç testimoni
que en mengí prou:
mai carn ni brou,
perdius, gallines
ni francolines
de tal sabor,
tendror, dolçor,
mai no sentí.
Per lo matí,
de totes tres
feren quarters;
e llur posada
fon derrocada,
e l’aplanaren,
sal hi sembraren;
e tots los cossos
tallats a trossos,
(cent n’hi comptaren)
i els soterraren
en lloc sagrat.”

Jaume Roig (L'Espill o Llibre de les dones).-

===================================================

LA DURA OBJECTIVITAT DEL FINANCIAL TIMES

Segons la traducció del Vilaweb, el Financial Times posa el País Valencià com a exemple del col·lapse de l'economia espanyola. Diu que conserva el model de la vella economia, basat en les taronges, Ford i sobretot en la consrucció. Però a nivell de les comarques de Castelló, el problema és que les taronges fa anys que estan patint una sobreproducció per manca d'una ordenació territorial racional -tant a nivell estatal, com autonòmic- que no ha posat límits a les noves explotacions, provinents de rendes especulatives i/o industrials però, en qualsevol cas, alienes a la pròpia agricultura i al llaurador tradicional, tot reconvertint boscos, bancalitzant muntanyes, etc.

Si a tot això li afegim la descapitalització del petit citricultor per l'increment dels costos de producció, la marginació de la P.A.C. (Política Agrària Comunitària) i de les grans empreses comercials que han mantingut els preus per als productors a nivells de trenta anys abans... no és estrany trobar un paisatge minifundista amb tendència a la deserció (quants citricultors castellonencs han deixat de regar els seus camps als darrers anys i no per manca d'aigua, precisament?) o, com a molt, de citricultors a temps parcial disposats a mantenir el patrimoni rural heretat i els llocs de treball indirectes que, encara, genera la taronja (collidors, magatzems, transport, comerç, etc.) malgrat el dèficit que aquesta practica aporta a la majoria dels productors, fins i tot als principals propietaris que són, també, els més tecnificats.

Als inicis de la dècada dels 90, almenys a les comarques industrials de Castelló, la taronja encara va ajudar, mínimament, a fer menys perceptible la crisi passatgera del sector del taulell. Ara, però, les coses han canviat, i a pitjor, perquè la sobreproducció, a més de la davallada de la construcció, també ha afectat el sector de la ceràmica, ja que allà on hi havia tres fàbriques als anys 60, esdevingueren 30 als 70, 300 als 80 i 3.000 als 90, és a dir, l'increment en progressió geomètrica de la producció no tenia cap perspectiva de sostenibilitat de cara al futur.

De tota manera, hi ha empreses importants, en tamany i en innovació, dins del sector ceràmic que, malgrat tot, estan plantant cara a la crisi i, de segur, podran tirar endavant, però el fenomen de la deslocalització continuarà retallant llocs de treball tant al sector ceràmic com a la resta de la indústria a Castelló on, per cert, tampoc es pot pressumir de diversificació econòmica en aquest aspecte. Els jaciments d'ocupació fa molts anys que ha deixat de generar-los l'agricultura o la indústria: a Vila-real, potser, els ha generat la UNED o el primer institut de Secundària (IES Francesc Tárrega) i per totes les comarques de Castelló, comença a generar-los la UJI. Els polítics també han de redoblar esforços (amb inversió, no només amb bones paraules) en el terreny de l'ensenyament, la formació tècnica i l'excel·lència investigadora...

Afegim, però, la debilitat del sector serveis, juntament a unes infrastructures tercermundistes que no s'ha pogut millorar, o no s'ha volgut (ni per l'Estat Central, ni per la Generalitat Valenciana) als temps de bonança econòmica quan Castelló ha estat, als darrers 30 anys, una de les zones amb menys atur de l'Estat i aquesta situació, potser, ha trobat molts emprenedors amb el peu canviat (autovia a no cap lloc, AP-7 de pagament, absència d'un tramvia comarcal -s'està fent un TRAM o autobús de via reservada que, diguen el que diguen, no és el mateix-, l'AVE només està projectat de València a Castelló i, en general, absència de transport públic per tot arreu) i comprendre'm perquè l'agricultura, la indústria, però també el turisme incipient ho tindrà molt difícil per remuntar la situació, malgrat les inversions dels darrers anys, l'ús i abús de la construcció i, això sí, l'excel·lència del clima (mediterrani, com fa 2.000 anys!) i del paisatge (Costa de Azahar o Dels Tarongers i la segona província amb major altitud mitjana d'Espanya després de Santander).

Per acabar, unes dades que poden convidar a l'optimisme a mitjà i llarg termini: si cada ciutadà de l'Estat va defraudar de mitjana uns 5.209 euros a Hisenda durant 2009 -són dades oficials- que, en el cas de Castelló, pot ser una xifra molt més elevada durant la darrera dècada, això vol dir que l'economia submergida seguirà creixent i, per tant, fent més suportable la crisi per alguns. El problema és que, malgrat les intencions del govern d'augmentar la pressió sobre l'evasió fiscal, les nòmines blanques de les rendes del treball seran les que seguiran suportant l'elevada pressió fiscal (sobretot si agumenta l'IVA), ja que s'ha generat una borsa immobiliària de gran tamany (una espècie de mans mortes, com es deia a l'Antic Règim, entre vivendes i solars) que, a dia d'avui, no pot generar capital líquid, en efectiu, per revitalitzar l'economia donada l'escassa demanda, pública i privada, provocada per la retallada en sec dels préstecs bancaris. Però com tots els pous tenen fons, arribarà un moment en què tornarà a ser rendible invertir, comprar, consumir, encara que els brots verds brollen en passar la primavera, tal vegada després de l'estiu, a l'hivern, al 2011...



Les veritats, quan ens afecten directament, sempre dolen, però ens poden fer reaccionar en positiu si deixem de buscar culpables, deixem els partidismes i anem per feina.

Per això, rellegim la dura objectivitat del Financial Times, segons, Vilaweb:





El diari anglès Financial Times, referència mundial en la informació econòmica, critica amb duresa en aquest article publicat avui en l'edició en paper el model econòmic valencià, del qual diu que és 'la quinta essència de la vella economia espanyola i està sofrint de forma desproporcionada la crisi econòmica mundial i el col·lapse de la bombolla immobiliària de l'estat espanyol'.

'València continua addicta al negoci de la construcció, passat de moda', diu l'article, que recull declaracions de Juan Eloy Durà Català, president de la Federació Valenciana d'Empresaris de la Construcció (FEVEC), el qual lamenta la situació actual de l'economia valenciana però admet que 'és molt dificil canviar un model ràpidament'.

En l'article, el Financial Tiomes diu que mentre l'economia espanyola creixia ràpidament els últims anys, al País Valencià encara ho feia més de pressa, 'però el tancament de centenars d'empreses i la pèrdua de quasi 200.000 llocs de treball en un any han fet créixer els recels a la zona, especialment a la capital, València'.



Model basat en la construcció i amb mà d'obra immigrada

El periòdic anglès analitza també la creixent immigració al País Valencià, que en bona part acaba dedicada a la construcció o va a parar a la bossa de desocupació. En l'artcle, el Financial Times fa notar que les taxes d'atur han crescut més al País Valencià que no pas a la resta de l'estat espanyol i explica que l'economia valenciana es basa en 'la taronja, indústria (Ford) i, sobretot, la construcció', sectors que viuen la crisi amb molta intensitat i que han rebut molta mà d'obra immigrada en els darrers anys.
€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€

GLOCALITZACIÓ POÈTICA

Lleixant a part l'estil dels trobadors
qui, per escalf, trespassen veritat
e sostraent mon voler afectat
perquè no em torb, diré el que trop en vós.
Tot mon parlar als qui no us hauran vista
res no valrà, car fe no hi donaran,
e los veents que dins vós no veuran
en creure a mi llur arma serà trista.
L'ull de l'hom pec no ha tan fosca vista
que vostre cos no jutge per gentil;
no el coneix tal com lo qui és subtil:
hoc, la color, mas no sap de la llista.
Quant és del cos menys de participar
ab l'esperit, coneix bé lo grosser:
vostra color i el tall pot bé saber,
mas ja del gest no porà bé parlar.
Tots som grossers en poder explicar
ço que mereix un bell cos e honest:
jóvens gentils, bons sabents, l'han request
e, famejants, los cové endurar.
Lo vostre seny fa ço que altre no basta,
que sap regir la molta subtilea.
En fer tot bé s'adorm vostra perea.
Verge no sou perquè Déu ne volc casta.
Sol per a vós basta la bona pasta
que Déu retenc per fer singulars dones.
Fetes n'ha assats molt sàvies e bones,
mas compliment dona Teresa el tasta,
havent en si tan gran coneiximent
que res no el fall que tota no es conega:
a l'hom devot sa bellesa encega,
past d'entenents és son enteniment.
Venecians no han lo regiment
tan pacific com vostre seny regeix
subtilitats que l'entendre us nodreix
e del cos bell sens colpa el moviment.
Tan gran delit tot hom entenent ha
e ocupat se troba en vós entendre
que lo desig del cos no es pot estendre
a lleig voler, ans com a mort està.
Llir entre cards, lo meu poder no fa
tant que pogués fer corona invisible.
Meriu-la vós. Car la qui és visible
no es deu posar lla on miracle està.

Després del fracàs de la Internacional Comunista, amb la caiguda del Mur de Berlín a la darrera dècada del segle XX, i de la primera davallada de la Globalització Capitalista, amb la crisi econòmica mundial de la primera dècada del segle XXI, hem d'apostar, decidídament, per la Glocalització Poètica, és a dir, per revaloritzar el producte autòcton (local) a nivell mundial (global) tot apostant per la creativitat i els creadors (clàssics i avantguardistes), l'economia productiva no especulativa i, en definitiva, per la democratització de la societat del coneixement.

Ausiàs March va nàixer a Gandia (La Safor) al 1400, és a dir, amb el temps just per vore nàixer el Segle d'Or Valencià i va morir, precisament, a València, Cap-i-Casal, un 3 de març de 1459, és a dir, ara fa tot just 551 anys. Aquest cavaller medieval, originari d'una família de la petita noblesa, va guanyar-se un lloc a la Història com un dels poetes més importants de la Literatura en català i antecedent d'una Literatura Renaixentista, del Quattrocento. La il·lustració de la capçalera és la Taula de Sant Sebastià (segle XV), atribuïda a Jacomart, de la Col·legiata de Xàtiva que, fins temps ben recents, sempre s'havia venut com un retrat del poeta.

Per recordar aquest Príncep de les Lletres Valencianes, l'Octubre Centre de Cultura Contemporània de València presenta aquesta vesprada, a boqueta nit (20 h.) el I Festival Internacional de Poesia, dirigit per Àlex Susanna.

El festival està concebut com un gran concert polifònic en què figures de la poesia europea contemporània recitaran en les llengües més diverses: Rosa Alice Branco (portuguès), Marc Granell (català), Saskia de Jong (neerlandès), Felipe Juaristi (basc), Nikola Madzirov (macedoni), Carlos Marzal (castellà), Jean Portante (francès), Ponç Pons (català) i Lasse Söderberg (suec).

És a dir, com sempre ha passat al llarg de la història, la decadència econòmica aguditza l'enginy: ha començat la Glocalització Poètica. Passa-ho!

&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&

CRÍTICA DE LA DESMESURA PURA I DURA...

No, no, n'esteu molt equivocats a l'obrir el post si penseu que la cosa va de Natxo Vidal, Rocco Sigfredi, i d'altres persones dedicades a l'exhibició d'órgans, perquè hi ha desmesures pitjors...

La gent del carrer tendeix a exagerar: Tinc una núvia més guapa que Sara Carbonero! -de que vas?, impossible, de segur que exageres... Fins ací tot entra, diguem, dintre dels cànnons que els antics, o els clàssics -ves-te'n tu a saber!-, anomenaven normalitat. El problema ve quan la desmesura i l'exageració sense límits va pujant des dels mitjans de comunicació fins l'alta classe política, és a dir, la que fins ara havia sabut estar o, almenys, ho aparentava...

El ditet de Bush fill, el ditet d'Aznar, la coreografia del John Cobra -el valencià més famós del moment-, els insults de l'Espe, del Cotino o de Don Carlos, la manipulació sobre la grip A, el canvi climàtic, la gestió de la crisi (quants salvapàtries, d'aquells que ho arreglarien tot en dos dies, haurem d'aguantar al televisor i a la barra del bar?), del terrorisme (quantes vegades s'ha detés la cúpula d'ETA?), la confussió entre política i partidisme, entre futbol i bipartidisme Barça-Madrid... i, per acabar, una local: ara resultarà que les AMPES (Associacions de Pares i Mares d'Alumnes) de Vila-real estan encantades, meravellades i molt il·lusionades amb el present de barracons i el futur d'aules prefabricades que els espera a tota una generació d'escolars vila-realencs.

El friquisme es una moda transversal, perquè sembla que no té edat. El món a l'inrevés: els adults tot ho justifiquen i els polítics no fan res...
=====================================================