BOSCH I MORATA, EL PRIMER CONSELLER

Demà dimecres, a partir del migdia, tinc previst acompanyar l'amic Miquel Notari fins Xàtiva, per tornar a la magnífica escola d'aldults Francesc Bosch i Morata que celebra els 30 anys d'existència.

L'acte principal és la presentació de la publicació Moviment entre resistència i compromís; 30 anys d'educació popular a Xàtiva (de la Col·lecció Quaderns d'Educació Popular n. 13; Edició de Pep Aparicio Guadas. L'Ullal Edicions, Xàtiva, 2010. ISBN: 978-84-95715-15-9) on el més interessant, des del punt de vista historiogràfic, és el primer capítol, El llegat de Francesc Bosch Morata, on després d'una breu introducció del professor, amic i alcalde d'Almussafes, Albert Girona i Albuixec (Francesc Bosch i Morata: vida i obra d'un valencianista republicà) ve el gran treball de Miquel -per extensió, qualitat i, per què no dir-ho?, passió que li posa a tot allò referent al valencianisme- sota el títol No recordaràs el nom del teu primer Conseller de Cultura; o com Francesc Bosch i Morata desafia l'oblit.



La publicació, naturalment, es completa amb una sèrie d'articles pedagògics i sobre la història del propi centre educatiu que es fan de bon llegir... però ací va, si us plau, un lleuger tast de les més de 200 pàgines que dedica Miquel Notari al que fou primer Conseller valencià de cultura i fundador de l'Institut d'Estudis Valencians, Francesc Bosch i Morata:



Uns anys enrere, difícilment haguera pogut contar res de Bosch i Morata; simplement no el coneixia; i si fóra el cas que n’havia sentit el nom, no ho recorde gens. S’hi havia de produir algun esdeveniment extraordinari perquè aquell nom vinguera a despertar-me l’interés. I eixe fet va ocórrer. Paradoxalment, les eines que havien de servir per a ocultar-ne la memòria són les que, finalment, han servit perquè entropessara amb el seu nom.

Gràcies a un magnífic treball realitzat per professionals valencians de l’arxivística, vaig saber que a la Caixa 533 de la "Documentació Vària no Militar" de l’Arxiu de Salamanca, hi ha –encara- la "Proposta de creació del Museu de Ciències Naturals pel Conseller de Cultura F. Bosch Morata. València, 16 d’agost de 1937"; açò va avivar el meu afany de saber-ne més. Heus ací la qüestió principal: Per què jo no en sabia res d’aquell Conseller? O el que és el mateix: Per què, com a poble, l’hem quasibé oblidat?


A partir d’aquestes consideracions, vaig iniciar un camí de recerca que m’ha dut a conéixer persones molt valuoses, m’ha fet transitar per geografies variades i distants entre elles... i m’ha fet conéixer una escola: “L’Escola d’Educació de Persones Adultes Francesc Bosch i Morata” de Xàtiva: El veritable epicentre del relat que, tot seguit, us convide a viure.

Anem a pams: El fet que hi haja hui una escola amb el nom de “Francesc Bosch i Morata” i que ara mateix estigueu llegint aquest text són les proves vives de què Bosch i Morata ha vençut l’oblit... En certa mesura, totes i tots som protagonistes del retrobament, llargament eludit, amb aquest personatge, del qual només podria dir-vos (tal i com hi he pogut esbrinar) que es tractava d’un home honest, infatigable, amb una confiança absoluta en l’esdevenidor, quan el treball és ferm i amb una estima insubornable però, tanmateix serena, pel País Valencià i la seua gent...

==============================================

EL LLIBRE I LA ROSA

Els valencians, en general, no som un poble decantat cap a les activitats culturals: tenim problemes seculars amb la llengua autòctona, amb la veïna i amb les de més lluny, amb les programacions del teatre institucional, amb la qualitat i la gestió de la tele autonòmica, ... Potser els nostres germans del Nord -tan odiats i desitjats alhora- venen marcant tendències, malgrat tot, des de temps immemorials: els catalans es regalen llibres i roses per Sant Jordi.

A Vila-real, ja fa uns anys, s’està tractant de potenciar un modesta Fira del Llibre a finals de maig -per tal de no fer-la coincidir amb Sant Jordi, ni amb la de Castelló que sol ser a primeries del mateix mes de maig- en la què esperem presentar-vos Els bombardejos de Vila-real durant la guerra civil (Premi d’Assaig 2009 al Certamen Literari Ciutat de Vila-real).

La tradició del llibre i la rosa va començar a Barcelona un 23 d'abril de 1923, per iniciativa de la Cambra Oficial del Llibre i segons una idea del seu conseller, Vicent Clavell i Andrés, que va intuir que l'única manera de que els catalans compraren llibres era la de crear una tradició gràcies a la qual les dones regalaren un llibre als seus hòmens, justament el dia que ells solien regalar una rosa a les seues dames. Aquest és, doncs, l'origen d'una festa cultural i comercial que els permet als editors i llibreters respirar un poc més tranquils i als floristes tornar a omplir el calaix.

Sant Jordi era a Catalunya com una mena de Sant Valentí a El Corte Inglés, com Sant Donís a València o com la Fira de Santa Caterina a Vila real: la festa del enamorats, la mocadorà i tot allò. Des del segle XVIII, quan acabaven de ser suprimides les institucions valencianes (després del mal d'Almansa, aquell 25 d'abril de 1707) i les catalanes (després d'un 11 de setembre del 1714) pels Decrets de Nova Planta de 1707 i 1716, respectivament, la rosa venia a tindre un sentit -almenys a Catalunya- no solament amorós, sinó de resistència i fins i tot de protesta: les roses es compraven i regalaven en el pati de la Generalitat de Barcelona i els seus voltants.

L'esmentat Vicent Clavell i Andrés va caure en el compte de que el 23 d'abril era, a més, l'aniversari de la mort de Cervantes i va pensar en homenatjar el manc de Lepant i així minvar la càrrega reivindicativa de la rosa i trobar el vist-i-plau, als darrers anys de la dècada dels vint, del dictador Miguel Primo de Rivera (antic Capità General de Barcelona) i dels seus amics catalans.

Més endavant, en temps de la Segona República, s'adonaren de la coincidència de la data amb la de la mort d'un altre clàssic de les lletres universals: William Shakespeare. D'aquesta manera també pogueren eliminar, des de les esquerres revolucionàries, la càrrega primoriverista de les celebracions anteriors. Però els anys passaven i el 23 d'abril de 1938, en plena guerra civil, el govern franquista va fer desaparéixer aquesta data com a diada catalana tot declarant-la, oficialment, com la Fiesta Nacional del Libro Español.

Per últim, el gran narrador català Josep Pla i Casadevall va coincidir amb els genis universals en triar com a darrer dia, per passar d'aquesta vida a l'altra, un 23 d'abril de 1981. De fet, la idea del senyor Clavell va funcionar i les dones començaren a comprar llibres als marits per retindre'ls a casa, llegint, amb la finalitat d'amortitzar la inversió, mentre ells continuaren amb el detall de la rosa perquè això de fer llegir a les dones resultava massa fort per a la societat rural de principis de segle... Avui en dia, a poc a poc, l’intercanvi de llibres i roses comença a ésser una tradició unisex.
======================================================

UN VOLCÀ ISLANDÉS ÉS EL CENTRE DEL MÓN

Amb el volcà islandés -el nom del qual no hi ha qui el recorde-, no estarà passant el mateix que amb la Grip A, amb la campanya antiterrorista quan van posar un guardaespatlles a quasi tots els regidors de quasi totes les ciutats de l'Estat i, en general, amb totes les campanyes preventives com aquella Guerra d'Iraq on està costant més l'espart que l'escurà? Déu proveirà!

Un volcà islandés és el centre del món, i quin és el secret, es pregunta tothom. Els volcans, són bonics quan no fan mal. El control, la previsió, la seguretat, anar sempre a servir la humanitat, buscar sempre un lloc al sol?

Un volcà islandés és el centre del món, i quin és el secret, es pregunta tothom. Els volcans mai fan una feina ben feta, com nosaltres que de seguida oblidem les xapuces pròpies i acusem de la crisi a d'altres veïns. Estimar el teu ofici, obrir camins, el verd del paisatge, la il·lusió de tot un poble, industrial i llaurador, cantar himnes, hi ha res millor?

Tot està per fer, podem aixecar el vol, és possible que els avions s'enlairen -açò no és de Martí Pol [...] Un volcà islandés és el centre del món, i quin és el secret, es pregunta tothom. Si fan les coses com fins ara les han fet, serà impossible eixir de la crisi en un tres i no res... El que fan els altres en aquest món global -siga dolent, siga genial-, afecta tothom, a tots per igual, la política preventiva... un gran negoci?, una gran mentida?, la xapuça col·lectiva és interactiva amb les línies aèries, és suggestiva i s'està exposant amb bones maneres...

Un volcà islandés és el centre del món, i quan deixarà la fumera? -es pregunta tothom... en aquest món tecnològic, en aquesta aldea global, la força de la Natura no té fronteres, ni té rival.

POLÍTICA I FUTBOL

Política i futbol sempre han estat activitats paral·leles que convergeixen en un front separat, com a les guerres, per una estreta línia roja, blanca, blaugrana, blava, groga... o ves-te'n tu a saber de quin color que, darrerament, ha vingut en dissimular-se fins el punt de fer-la desaparéixer. Als aficcionats al futbol, però, mai ens ha agradat que ens manipulen (ni políticament, ni esportiva... i molt menys si no som bipartidistes i, a més, militem en un modest com és el Vila-real Club de Futbol), ja que ni ens agradava que ens titllaren de franquistes, en aquells temps de silenci, ni ens han agradat mai certes pancartes institucionals/partidistes que, de tant en tant, han aparegut pels camps de futbol com ara aquella de Todos con la Constitución, precisament, a l'endemà de l'atemptat terrorista de l'11-M (a favor de qui anava aquella pancarta?, de les víctimes?, dels demócrates?, d'algun partit en concret que havia decidit, pel seu compte i risc, col·locar-la als camps dels equips que subvenciona/va amb diners públics?).

La política, com el futbol, ha esdevingut als darrers anys una espècie de competició bipartidista entre dos potents formacions que, aparentment, es dediquen a marginar la resta de competidors amb l'ocupació sistemàtica de tots els mitjans de comunicació, totes les tertúlies hagudes i per haver, tota la pressió legal -pel civil i pel militar- sobre els que han de prendre les decissions (jutges, tribunals, àrbitres, etc.) i, per suposat, amb tota l'enginyeria financera possible per captar el màxim de fons públics i privats.

Potser això havia estat sempre així, des de fa anys, però aquest 2010 marca una clara diferència amb els anys anteriors donada la igualtat en totes dues activitats: qui guanyarà la Lliga, el Barça o el Real Madrid?, qui guanyarà les Eleccions Municipals (2011), Autonòmiques (2011, si Camps no dissol abans les Corts Valencianes) o Generals (2012 si Zapatero no dissol abans el Parlament Espanyol, és a dir, Congrés de Diputats i Senat)?

De tota manera, com la fi, l'objectiu, mai justifica, ni justificarà -èticament parlant- els mitjans, és l'hora de la transparència per evitar susceptibilitats. Tradicionalment, a la política i al futbol, sempre hi ha hagut maletins, per comprar voluntats i/o partits (polítics o de competició balompèdica), per finançar la institució (partidista o futbolística) i, per suposat, primes a tercers... La diferència és que, almenys en futbol, està ben vist primar un tercer equip per guanyar quan es fa amb diners privats dels clubs, però està molt mal vist -a banda de ser un delicte- unflar les factures de les empreses que contracten amb l'Administració Pública... sobretot quan la finalitat no és estalviar despeses als sofrits contribuents sinó, ans al contrari, finançar el propi partit amb diners públics i/o enriquir els mateixos polítics i, una vegada posats, els empresaris amics del poder corrupte...

En política es va parlar, fa anys, de Filesa (la trama de finançament il·legal del PSOE) i en l'actualitat, naturalment, del cas Gürtel (que ha posat els dirigents del PP al peu dels cavalls de la imputació per presssuptes delictes de corrupció)... En futbol, sempre s'ha parlat del Real Madrid com el equipo del gobierno -en temps de Franco-, la vegüenza del país, segons els barcelonistes més radicals, mentre als darrers mesos s'ha contraatacat des de la capital de l'Estat amb allò del Villarato o pressumpta ajuda arbitral de la Federació de Futbol (presidida per Villar) al Barcelona... Objectivament, els grans sempre han estat ajudats (al Vila-real, enguany, encara no ens han pitat un trist penal a favor) i els equips mesetaris, també (quin robatori l'At.Madrid-València a l'Europa League!).

Potser, anit, amb l'empat entre Espanyol i Barça, es va demostrar que de Villarato res de res, encara que aquesta nit podria tornar la temàtica a la palestra si el valencianista David Villa és capaç de clavar-li'n tres (un hat trick) al nuvi de la periodista esportiva més guapa del món (enveja sana, Casillas, ja se sap!)... això si que seria un Villarato legal!

Al capdavall, però, li hauré de donar la raó a un amic culer i laportista, o no?: Tant de bo guanye la Lliga el Real Madrid i les eleccions el Rajoy, en tant que ens deixen tranquils durant un temps i amaine la tabarra de totes les tertúlies reaccionàries de l'espai digital terrestre... Uff! -va dir ell, per concloure.
====================================================================

EL BROU DEL FEIXISME

L'economia sempre ha fet prospectiva però mai ha estat una ciència de predicció del futur, ni els economistes uns tiradors de cartes que saben, exactament, quan eixirem o tornarem a entrar en crisi. El mateix passa amb la història o estudi del passat conegut (del desconegut i/o desclassificat se'n sap ben poc) i amb d'altres matèries del coneixement... De tota manera, i des que els homínids aprengueren a caminar en vertical, hi ha històries que sempre s'han repetit: crisi econòmica - atur - misèria - incultura - xenofòbia - racisme - feixisme... El brou del feixisme (i de les revolucions sanguinàries -burgeses o bolxevics) sempre ha estat la misèria...

Anit, després dels resultats electorals a Hongria, i veient un documental emés al Canal 33 (La veritat és en un altre lloc) sobre la vigència, encara, dels arguments dels protocols dels savis de Sió (tot i tractar-se d'una falsificació provada i d'un recull d'absurditats, és un dels llibres més difosos de tot el segle XX, i la seua capacitat d'intoxicar i de generar odi s'estén, fins avui mateix, pels cinc continents), vaig pensar que, realment, aquelles històries no solament estaven presents als discursos franquistes (la coneguda i vella retòrica de la conspiració judeomasónica), sinó en l'imaginari col·lectiu que ens arribava als xiquets, amb aquelles absurdes explicacions sobre l'assassinat de Jesucrit a mans de jueus (els dolents)... després, quan t'assabentaves que Jesús també era jueu, ja no comprenies res (però si els jueus eren els dolents, com pot Jesús ser jueu?)... Per cert, en Setmana Santa a Vila-real la gent encara continua -i continuarà sense cap mala intenció, se suposa- anomenant com a "jodios" (jueus) els soldats romans que van martiritzar i crucifixar Jesús.

El feixisme creix a tota Europa, a Espanya també, però de segur que hi ha d'altres causes, a més de les econòmiques, com ara la impunitat davant de la justícia de certa violència d'extrema dreta, la irresponsabilitat dels polítics corruptes que fomenten la Plutocràcia i, sobre tot, portar davant dels tribunals al jutge Garzón, el primer que s'ha atrevit, fins ara, a investigar les pràctiques criminals de la dictadura feixista de Franco.
========================================================

HAT TRICK FUTBOLÍSTIC

Demà dissabte de Sant Vicent, encara que semble una paradoxa, als vila-realencs futbolers se'ns ha amuntonat la feina.

A les sis de la vesprada, en Segona Divisió A, ens espera el Girona (de l'ex-groc Calle o de Gerard, ex-Barça i ex-València) a la Ciutat Esportiva, davant un Vila-real B que va meréixer molt més, dilluns passat davant un Betis plagat de noms i de sort, que un empat a dos.

Amb un quart escàs, per fer el trajecte fins El Madrigal, començarà l'importantíssim encontre de la Lliga de les Estrelles entre un Vila-real enratxat que pot tancar la jornada en llocs d'Europa League (en sisé lloc) si és capaç de véncer un Sporting de Gijon que, fins ara i de la mà de Manuel Preciado, està fent una interessant campanya amb un equip ben armat malgrat l'escàs pressupost inicial. De tota manera, encara que la victòria no serà fàcil, resultaria molt lleig veure desertar els vila-realencs de les grades quan Nilmar marque el 3-0 al minut 70 de partit: fins que no xiula el col·legiat de torn (de vegades, el lladre, com diuen des d'ahir els xotos -això de mig-ouets només funciona a les comarques del Nord- o aficionats del València) els partits els juguem tots. Per tant, de vuit de la vesprada fins les deu de la nit, si és precís, els vila-realencs farem pinya per consolidar, entre tots, una plaça europea que un mes enrera semblava del tot impossible.


I, això sí, a partir de les deu de la nit, asseguts a una tauleta del bar del cantó, del restaurant on heu reservat el seient des de fa uns dies -siga local o global-, a la terrassa del maset, o directament des de l'apartament de Benicàssim i/o Borriana (la nostra mar) i/o Moncofa i/o ...-afegiu el que volgueu!-... començarà, un any més, el partit del segle, del milenni, de la dècada, etc., etc., etc., el ja tradicional Real Madrid - Barcelona, encara que tots sabeu que el Barça ha de passar per Vila-real i que el Real Madrid, encara que guanyara, també la pot palmar en una jornada qualsevol... Que passarà?

Cada partit és una història però, això sí, en futbol tothom té dret a somniar. En principi, la meua porra quinielística és la següent: un 1 al Vila-real B - Girona (malgrat no entrar a la travessa oficial), un altre 1 a la casella número tres i un 2 per tancar un ple al quinze... Si Jefferson Montero i Nilmar els tornen a fer a parells, potser li restarem importància a un hat trick de Cristiano Ronaldo o a un altre pòquer de Messi com el que li va valer al Barça passar a Messifinals...
::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

MANUEL VILLARREAL ENS HA DEIXAT

Aquest matí, mentre llegia a la ciberpremsa que l'amic Manuel Villarreal havia recaigut d'una malaltia, m'ha arribat la trista notícia: Manuel Villarreal Casalta ens ha deixat...

Demà dijous, 8 d'abril, l'acomiadarem a les cinc de la vesprada des de l'Església Arxiprestal de Vila-real. Manuel no ha estat, únicament, un escriptor, un poeta a l'ús o, simplement, un amic de llarga durada, Manuel, almenys per mi, ha estat un mestre en el sentit metafòric però també literal de l'expressió... Recorde unes caloroses vesprades d'estiu, abans de començar el curs escolar, quan la meua mare m'enviava al repàs de Manuel i Maria -la seua inseparable germana- per preparar les matèries que m'explicarien a l'institut al llarg del curs i, tal vegada per això (perquè mai m'he considerat un estudiant esforçat i repelent, malgrat acabar el Batxillerat i el COU sense passar pel setembre), solia anar bastant sobrat i tranquil al llarg de l'any (pregunteu-li al meu amic E.P.C., tants anys company d'escola de Maria, quantes berbenes i caps de setmana de discoteca ens perdíem).

Manuel, juntament amb Vicent Fausto i Manzano i d'altres mestres de la seua generació me va obrir, des dels Lluïsos o des d'Els XIII, les portes falses de la cultureta local que, al capdavall, sempre solen conduir -no us enganyeu!- cap a les portes principals de la cultura universal. Gràcies Manuel pels teus ensenyaments de cultura general, poètica, teatral i, en definitiva, humanística...

Com a autor dramàtic, cal recordar tres obres: "Y cada año sigue naciendo", "Un hombre de Asís" i, sobre tot, "Final del Cisma de Occidente" que fou publicada en 1983 per la Diputació de Castelló i representada en diferents escenaris naturals dels fets com ara Sant Mateu i Peníscola, amb actors dels Lluïsos i Els XIII. I d'entre la seua tasca com a director escènic, recorde especialment la representació de No n'eren deu? (de Martí Domínguez) que varem representar moltes vegades durant la Setmana Santa, allà per là dècada dels 80, i fins i tot dels 90, quan la salut de Manuel era excel·lent.

Els darrers treballs de narrativa, "Oronetes d'hivern" (1985) i "El secret de la torre" (1991) van meréixer el Premi de Narrativa del Certamen Literari "Ciutat de Vila-real". La seua obra poètica ve publicada en els dos volums de premis dels Lluïsos, "Flor Natural" (1981 i 1991), en la "Serenata a la Mare de Déu del Lledó, 1981-1984", "El triangle del neguit" (premi Vila de Nules, 1985) o en els reculls col•lectius "1ª Antologia de Poetas castellonenses"(1984) (ALCAP), "Les veus del temps" (Mediterráneo, cinquanta anys de literatura, de 1989) i en una antologia més recent de José Mª Araúzo, "20 años de poesía en Castellón (1972-1992)". La resta de l'obra poètica de Manuel Villarreal (premis, pregons, discursos de mantenidor, etc.) també es pot trobar en lletra impresa a diferents publicacions diàries i revistes culturals de la comarca de La Plana, així com al recull de collita pròpia Poetes de la Terra.



Fins sempre, Manuel, potser algun dia tornarem a representar el Final del Cisma d'Occident davant la nostra gent, davant els turistes guiris o, per què no, davant mateix de Sant Pere... Ara descansa en pau, perquè el teu record perviurà entre tants vila-realencs que t'estimem.
::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

Enric Morera (Mediterráneo): sempre no és Pasqua

Sempre no és Pasqua... Ho hagués pogut dir Enric Morera, però us ho dic jo mateix. El pluralisme informatiu és una de tantes assignatures pendents de la nostra jove democràcia, sobretot al País Valencià, on el tractament informatiu de Canal 9 a tota classe de notícies mereix un qualificatiu que encara no contempla cap diccionari de cap Llengua (camPPista, per exemple?), per impresentable, els mitjans públics en general deixen molt que desitjar i les empreses de comunicació privades són subsidiàries de la subvenció pública (diners públics aprovats pel/s partit/s que té/nen majoria) que, normalment, es confon amb la subvenció partidista i, finalment, de la publicitat privada que, darrerament, ha minvat degut a la crisi.

És per això que, almenys el dia de Pasqua, ens alegra que el Periòdic Mediterráneo (després de milers i milers d'entrevistes a polítics, assessors i conserges del PP i del PSOE) li dedique una ampla entrevista al Secretari General del Bloc Nacionalista Valencià, l'amic Enric Morera:





El Bloc, Iniciativa i Els Verds han decidit renovar el pacte de Compromís (sense Esquerra Unida) per a anar de la mà a les eleccions autonòmiques del 2011 i intentar formar grup parlamentari. Quins són els nous vímets que proposen a l’electorat?
Som una opció útil per al canvi polític que té els peus en la nostra terra sense dependències ni sucursalismes. Som una alternativa al bipartidisme que ens ha portat a una situació catastròfica. La Coalició Compromís treballa en positiu, amb propostes i solucions per a superar la greu situació econòmica i social a la que ens han portat els nostres governants, els d’ací i els de Madrid.

Què tenen en comú el Bloc, Iniciativa i Els Verds?
Som una coalició amb un denominador comú: treballar des d’ací per la nostra terra amb la voluntat de construir un País Valencià de primera divisió i no una Comunitat de segona.

El que no tenen en comú ja s’ha visualitzat: el parany, on dos dels tres partits que formen Compromís no estan d’acord amb la seua legalització. Com afrontaran este tipus de qüestions internes?
Gestionant la nostra diversitat de forma positiva. El Bloc considera que la caça tradicional amb parany ha de ser regulada i legalitzada. Per això demanem als nostres governants i al PP i el PSOE que busquen solucions i no utilizen el parany com a element de confrontació.

Per què no es trasllada l’acord a les municipals?
La decisió de pactes municipals deurà, si és el cas, aprovar-se pels col•lectius locals. Regenerar la política i la forma de fer política implica que la presa de decisions, en este cas es realitze de baix cap a dalt. Pronostique un gran nombre de llistes municipals i un gran resultat.

Coalició Compromís i Esquerra Unida es disputaran eixe tercer espai cada vegada més reduït pel bipartidisme del PP i PSPV. Explique les diferències entre els uns i els altres i per què vostés han d’aglutinar eixe vot.
Nosaltres mirem el futur i aportem solucions de millora. No estem ancorats en la retòrica passada ni estem tutelats per ningú. Ens hem unit els nacionalistes del País Valencià, més l’ecologisme polític i l’esquerra moderna.

La Coalició pretén arrapar el vot descontent del PSPV-PSOE. Quins errors dels socialistes considera vosté que podrien motivar eixe transvasament de vots cap a vostés?
El millor aliat del president Camps és el president Zapatero, amb les seues decisions dóna munició al Govern valencià. Crec que els socialistes valencians haurien d’alçar la seua veu davant de les decisions de Zapatero que suposen una evident marginació econòmica per a la nostra terra. Casos com el nou model de finançament autonòmic o els Pressupostos Generals de l’Estat atempten al principi d’igualtat consagrat en la Constitució. Posa damunt de la taula 2.000 milions d’euros per a avalar a Grècia i no disposa de 20 per al taulell de Castelló. No tenim ni tren de rodalia Vinaròs-Castelló, ni TAV, ni Corredor Mediterrani. Increïble.

Acaba de ser anomenat portaveu de Compromís a les Corts. Quines són les seues prioritats en esta recta final de legislatura?
Marcar una agenda política alternativa al Govern del PP que done esperança a milers de ciutadans que ho estan passant malament. Alternatives per a crear ocupació i riquesa. Propostes progressistes per a superar la marginació i la dependència política de la nostra terra i caminar cap a una societat ambientalment sostenible.

Substitueix Mònica Oltra, la tasca de la qual ha estat molt marcada pel seu estil provocador de fer oposició i l'acosament ferm a Camps i a d'altres consellers pel cas Gürtel. Seguiran aquesta estratègia o hi haurà canvis?
Seguirem exigint transparència, control democràtic dels diners públics i documentació. És el nostre paper com a oposició. Al mateix temps, presentarem les nostres propostes útils per a millorar la qualitat de vida dels ciutadans de Castelló i de tots els del País Valencià.

No estaran fartant a una ciutadania que veu que se parla molt del Gürtel i molt poc del que realment preocupa, que és l'atur i l'economia? Pot passar factura açò amb una important abstenció a les urnes?
El cas Gürtel és molt greu i existeixen indicis clars de presumpte finançament irregular del Partit Popular. Devem deixar que siguen la justícia i la fiscalia les que actuen. Nosaltres hem reclamat responsabilitats polítques en la seu parlamentària. És evident que aquestos casos provoquen que molta gent s'allunye de la política. En el cas del BLOC no tenim a cap dels nostres càrrecs públics imputat. Crec que davant la imputació d'un càrrec públic i, més si té responsabilitats de govern, se deu procedir a la seua destitució si no presenta la renúncia voluntària.

Vostés sempre han proposat liberalitzar l'AP-7 i així ho han reflexat ara amb una iniciativa a Les Corts. Es va sorprendre de la resposta de Camps, sumant-se a la seua iniciativa?
És necessari i urgent liberar el peatge de l'autopista AP-7. Ens va sorprendre l'anunci de Camps ja que fou el seu partit el que va prorrogar el peatge al 95. Exigim al PP i al PSOE, és a dir, al Govern Central i a l'Autonòmic que se posen d'acord en un procés de rescat que siga factible i que deixen de jugar amb el poble valencià, canviant de posició en funció de la seua presència o la seua absència de l'equip de govern.

"Tenim projecte per al País Valencià, no per a la Comunitat del PP-PSOE". Això ho va dir vosté. Explique el seu projecte de País.
Volem un autogovern de primera. L'Estatut pactat per populars i socialistes ens manté en la Segona Divisió B. Ara, l'autogovern no s'ha traduït en una millora de la nostra qualitat de vida.

I què representa per a vosté Espanya?
És el nostre Estat. És un edifici on vivim totes les comunitats autònomes (les vivendes). No és possible que només cinc vivendes paguen pel les despesses de tots. No és just que se'ns discrimine. Nosaltres apostem per una Espanya plural i diversa. El PP i el PSOE han confòs unitat amb uniformitat.

Sempre se'ls ha acusat de ser ambigus en quant a la seua ideologia. El BLOC és d'esquerres, nacionalista, progressista...?
El BLOC és un partit nacionalista i progressista. Som l'expressió d'un moviment a favor de la nostra identitat, de la nostra llengua i de la nostra cultura. Volem estar en un món global com a valencians. Creiem en l'acció dels poders públics per afavorir l'interès general i el bé comú aplicant el principi d'igualtat. Recolzem els nostres sectors productius, la iniciativa privada i als emprenedors per a que creen riquesa.

Posem per cas, per exemple, que a Vila-real, al dia següent de les Eleccions de 2011, al PP li fan falta els regidors del BLOC per a governar. Seria possible?
Això ho decidirà el nostre col·lectiu en Vila-real en funció del nostre programa i d'acord amb els nostres electors. No som la crossa de ningú, tenim un projecte per al nostre poble que se concreta en cada cas en funció de molts factors. El PSOE i el PP pacten en alguns ajuntaments, en Euskadi, en Navarra... i no passa absolutament res. Nosaltes no ens sentim lligats a ningú i els nostres col·lectius decidiran amb total autonomia.

Si vostés tingueren responsabilitats de govern: com afrontarien la crisi del taulell? Amb ajuts directes? Un pla específic per al sector?
No som partidaris de la subvenció. Som partidaris de crear les condicions per a què l'activitat productiva es desenvolupe de forma possitiva i eficaç. Estem en un mercat obert i hem de donar suport a les nostres empreses per a què creen riquesa i exporten. El BLOC s'ha renunit amb Ascer i amb els sindicats del sector ceràmic, i d'aquestes reunions han sortit propostes que hem presetat a Les Corts, com la gestió directa dels crèdits de l'IVF, i que no han acceptat ni PP, ni PSPV-PSOE.

Segons vostés, el model econòmic de Camps ha fracassat. Què proposen?
És un fracàs total que ens ha portat al desastre. Proposem recollir les propostes del món empresarial, sindical i les Universitats -crec que és deu escoltar molt més a la UJI-, per a sortir de la crisi. Necessitem governs que afronten la crisi amb rigor, amb un bon diagnòstic i amb austeritat. Marcar bé els objectius i què generen confiança entre els empresaris i els consumidors. Hem presentat en Les Corts propostes per a potenciar els sectors productius i per assegurar els llocs de treball afectats pels E.R.O.S. amb la inclusió de clàusules socials.

(Entrevista íntegra, traduïda per l'autor del blog).
::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

CANÇONS DE PASQUA: "El Trololo"

El dia de Pasqua Pasqualet plorava perquè el catxirulo... Després va vindre allò del pick-up, traduït el picú per als amics que érem de francés (a l'institut!), i els discos de vinil i el rock and roll i els balls a la terrassa del maset, a plena llum del dia, i les balades, i les cançons lentes a boqueta nit... Quanta innocència, quins temps!

Ara, en canvi, ja ho veieu, el Berto Romero -no confondre amb el Bertín- i companyia sempre amb dobles intencions, usurpant el lloc dels vertaders cantants i/o del vertaders friquis, inventant xiqui-xiquis, carregant-se en definitiva aquella Eurovisió pasquera de Raphael, Julio, Karina, Miki (el de Los Tonis, ensenya-li a cantar que encara no sap!), el mateix Serrat amb el La-la-là amb accent obert, és a dir -com diria l'Albert Espinosa-, tot el que podríem haver estat tu i jo, si no forem tu i jo...

Cuando era un chiquillo, que alegría, jugando a la guerra, noche y día, saltando una verja, verte a tí, y así, en tus ojos, algo nuevo, descubrir... Las rosas decían que eras mía y un gato me hacía compañia... Quins temps, quin país!


=======================================================================

LES ALBARQUES DEL LLAURADOR

Aquests dies d'esplai, oci i/o reflexió, les televisions públiques i privades segueixen programant pel·lícules clàssiques al voltant del tema religiós. No fa molt, la TV3 i Canal 9 (que solen emetre les mateixes, amb la diferència que els catalans les doblen a la llengua pròpia, mentre els valencians -tant malbaratadors en altres assumptes- opten pel castellà que -diuen- ens ix a millor preu) han emés Les sandàlies del pescador que, potser, ens porta a la memòria certs episodis viscut pel Papa anterior, Joan Pau II que va passar d'aquesta vida a l'altra tal dia com avui, un 2 d'abril, de fa cinc anys (2005).

Molts analistes van qualificar el seu pontificat de conservador, però, almenys, no va haver d'afrontar tantes polèmiques com l'actual Papa (Benet XVI) i, a més, va tenir la valentia de qüestionar la invasió d'Iraq on -com sabeu- a banda de George Bush i totes les multinacionals del petroli que portava al darrere, també varen implicar-se l'anglés Tony Blair i l'espanyol José Mª Aznar.

L'Església, i concretament els Papes, sempre han tingut certa autoritat moral, però darrerament sol estar en el punt de mira de la premsa, sensacionalista o no, per molts fets greus que s'han ocultat al llarg dels anys. L'Església, com la societat, ha estat una institució immobilista al llarg dels segles, conduïda per éssers humans, és a dir, amb els seus "pecats" i/o errades i limitacions, però els darrers tres-cents anys ha viscut les convulsions intrínseques a la història: el Concili de Trento, les revolucions burgeses, l'enfrontament entre feixisme i comunisme, la consolidació del laicisme democràtic, l'hegemonia capitalista actual malgrat la crisi del neoliberalisme, etc.

Potser, com passa a totes les institucions regides per humans, caldria certa renovació i rejovenització de les cúpules eclessiàstiques dirigents: Joan Pau II va viure quasi 27 anys de pontificat perquè va començar relativament jove, però no va poder o no el varen deixar implantar la seua particular perestroika... Potser, la caiguda del comunisme soviètic va estar provocada més per l'envelliment de les classes dirigents (Breixnev, Andropov, Txernenko) que no per la misèria dels russos o per les crítiques de la societat occidental.

El Vaticà, potser, representa tot el contrari del Kremlin, però les biografies i les pràctiques de certs personatges (alguns ja desapareguts, com el mateix fundador dels Legionaris de Crist, Marcial Maciel) necessiten una reacció urgent -digueu-li de política religiosa o/i comunicativa- perquè la transparència, la generositat, la virtut, la bondat i la pobresa continuen sent valors cristians per tots aquells que entenen que la Setmana Santa, en definitiva no representa l'exaltació de la mort sinó, ans al contrari, la celebració de la resurrecció...

Està apostant la societat valenciana per una religió molt més folklòrica i menys reflexiva? La veritat és que les processons són, cada vegada, més llargues i lluïdes, però aquest fet, tal vegada, amaga la deserció generalitzada de les pràctiques religioses, sobretot entre els més joves... Amb sandàlies o amb albarques, pescadors o llauradors, els valencians mereixem confiar en un futur millor i aquest mai s'aconseguirà amb l'hermetisme, la censura, la injustícia i l'ocultació de la corrupció, política i/o religiosa... coses contra les que, de sempre, havien lluitat els cristians vells.
==============================================