FOGUERES

Després de la catarsi festera de les fogueres de Sant Joan (Per Sant Joan, bacores), les festes de Sant Pere del Grau de Castelló repleguen el protagonisme fester de mans dels alacantins que han transformat les rudimentàries fogueres iniciàtiques en autèntics monuments fallers.

A les comarques de Castelló, a Vila-real o, com a mínim, al meu entorn familiar no hi ha memòria històrica i/o personal de celebrar res per Sant Joan (tota aquesta parafernàlia del Solstici d'Estiu, les fogueres a vora mar, els desitjos de futur i la catifa de brutícia que cobreix tota l'arena de totes les platges mediterrànies quan guaita el sol del 24 de juny). En canvi, els meus primers records estiuencs -a banda dels estius a l'alquerieta dels iaios de vora Séquia, just enfront de l'actual Carrefour, del que només queda la memòria fotogràfica- es traslladen a la vora del Millars, al maset familiar del paratge de Santa Quitèria (en terme d'Almassora però amb veïnat majoritàriament vila-realenc), on l'avi Domingo construïa, a base de deixalles, brossegam i d'altres objectes de rebuig, una monumental foguera per celebrar Sant Pere i l'inici de l'estiu, és a dir, de les vacances dels néts, ja que els pares, els majors, no coneixien aquesta terminologia per la seua condició de llauradors/citricultors.

Més endavant, supose que per la Marededéu d'Agost, ens buidava un melonet d'Alger, és a dir, una síndria de les rogetes, per fer la festa del farolet (amb un ciret a l'interior del meló i una decoració externa, sobre la pell del fruit magribí, que a l'encendre'l li donava certa aparença de vitrall redó il·luminat) que, normalment, es tancava amb una altra gran foguera -supose que, sobre tot, per netejar el maset- com a cloenda d'un bon sopar amb productes tradicionals de la terra.

Eren uns temps d'austeritat que, amb el pas del temps, es recorden amb l'enyor del que veu la infantesa cada vegada més allunyada per la voracitat cronològica del present, de tecnologia i progrés, de carpe diem i presses, però també de tancar els ulls al futur i al passat, d'escassa reflexió sobre els objectius d'aquesta societat consumista, d'usar per a poder tirar: anem tirant? Certament, costa d'oblidar aquells trasllats amb el carro i l'haca, des del poble fins la caseta de camp (el maset, com encara anomenem els actuals vila-realencs als palaus rurals amb piscina on solen passar l'estiu un bon percentatge de conciutadans), amb els matalassos, les cadires, les paneres plenes o no tan plenes de queviures (un pollastre viu i un parell de conills per començar) i la nevera de gel... I la basseta del reguer, i la canterilla (botija), i la irregularitat de l'enllumenat del gresol que es difuminava a les nits de lluna plena amb l'unic soroll de les granotes en zel...

La foguera era un recurs fester, d'inici de la festa, però també un instrument ecològic (per produir escalfor a les nits, cremant la biomassa) i, sobre tot, higiènic. Quin temps, quin poble... quin país?
=====================================================================

LUIS, 4 - VICENTE, 1

L'espectacle de Sudàfrica, tot esperant el bon futbol per part d'alguna selecció (Argentina?, Brasil?, Espanya?), ha situat els efectes col·laterals del Mundial de Futbol al primer plànol de l'actualitat: l'errada de Casillas (Carbonero?, per favor!) contra Suïssa, la revolució francesa contra Doménech (cognom català reconvertit en agut pels gavatxos) encapçalada des de l'exterior per Zidane (Robespierre?), la guerra fratricida entre germans al Ghana - Alemanya d'anit (guanya Alemanya, però es classifiquen tots dos), les vuvuzel·les que sempre xiuxiuejaven els jugadors, el gol de Palermo (Argentina), els gols de Forlán i la titularitat de Godín (Uruguai), la suplència de Nilmar (Brasil), les passades de gol i la gran actuació de Jozy Altidore (dels mateixos Estats Units que van guanyar Espanya a la patxanga sudafricana de l'any passat), l'absència de Matias Fernández (Xile) contra Espanya al decisiu partit de demà, les crítiques de Luis Aragonés (ex-seleccionador i guanyador de l'Eurocopa) a Vicente Del Bosque (ex-entrenador del Real Madrid i actual seleccionador), però, sobre tot a Vila-real, les absències -en plural- de Diego López, Marcos Senna i Santi Cazorla: LUIS, 4 - VICENTE, 1 (Capdevila).



Al capdavall, encara que sempre són d'agrair les victòries acompanyades del bon joc, el futbol continua sent un esport/negoci (també se compren partits als mundials, segons va insinuar un alt càrrec polític italià, ahir, sense anar més lluny) on també juga la sort a l'hora de col·locar la piloteta (millor, meló d'Alger / baló platger) entre els tres pals contraris.

El millor centre del camp del món continua sent el format per Xavi (Hernández), Andrés (Iniesta) i Francesc (Fàbregas) acompanyats de Busquets (a falta de Senna)... Però un equip de futbol és molt més que un centre del camp: s'ha de parlar d'intensitat, de velocitat, d'imprimir-li un ritme propi al partit, d'obrir les bandes o tancar-les, de defensar (de no destapar-te els peus si et cobreixes el cap i a l'inrevés, és a dir, la teoria del llençol), de contemporitzar o eixir ràpid al contraatac, de no perdonar davant... tot això són coses molt fàcils en teoria, però després la història demostra que Itàlia i Alemanya també guanyen mundials, és a dir, no solament els que tracten de jugar a futbol com ara Brasil o Argentina -quan comptaven amb seleccionadors seriosos-... Independentment dels resultats, hi ha evidències més o menys objectives, com ara la qualitat de Messi, el baix estat de forma de Kakà, el tiró mediàtic (i poc més!) de Cristiano Ronaldo, la seriositat d'Alemanya, el potencial futbolístic dels Estat Units i Ghana i, finalment, la qualitat tècnica dels futbolistes espanyols i els brasilers: la sabran aprofitar Dunga i/o Del Bosque? Dels resultats dependrà l'anàlisi posterior dels mitjans de comunicació, no el de Luis Aragonés o de la gent que n'entén de futbol... la premsa, com sempre, filtrarà l'anàlisi final segons els gustos dels consumidors de cada racó i llogaret d'aquesta aldea mundial, unida pel futbol i separada pels drets humans, la manipulació del dret a la informació objectiva, el dèficit, el deute extern, el P.I.B. i la qualitat de vida... Moltes coses per a un planeta que sempre ha tingut forma de baló.

=====================================================

LES ALQUERIES

El terme històric de Borriana abraçava els actuals de la pròpia ciutat costanera (Borriana, la teua mar) a més del de Vila-real i l'actual de Les Alqueries que es segregà del de Vila-real el dia 25 de juny de 1985. Als antic nuclis de població de Bellreguard, Bonastre i Bonretorn -que, a partir de 1274, formaren part del terme de Vila-real per manament del rei Jaume I- es va anar conformant un sentiment de poble que, passats els anys, s'accelerà a finals del segle XIX i, sobre tot, durant les primers dècades del XX, quan certa prosperitat econòmica també va vindre acompanyada de la incomprensió per part de l'Ajuntament de Vila-real.

Durant la Segona República es va construir una escola pública que, ara mateix, és un centre cultural per al gaudi dels més joves, així com certes infrastructures que acabaren de consolidar el vell sentiment. Després del parèntesi de la guerra civil i el franquisme (1936-75), on tota reivindicació de qualsevol tipus quedava prohibida per decret, les reivindicacions independentistes retornaren amb la mort del dictador: pregunteu-li a Baptista Carceller (primer alcalde democràtic, 1979-83) que ho va viure/patir en primera persona. Les Alqueries continuava dintre del municipi de Vila-real però ja havia assolit els 2.500 habitants, és a dir, molt més que la major part dels pobles i llogarets de l'interior de les comarques de Castelló, compartia estació de ferrocarril i línia telefònica amb Borriana, però la idea dels seus habitants era reafirmar la seua voluntat de constituir-se en municipi independent: així, la població oficial de Vila-real, directament, va baixar dels 40.000 habitants als 37.500 d'una tacà...

Potser alguns vila-realencs, la majoria, va entendre la segregació de Les Alqueries com un gran desastre econòmic per a les dues parts però, 25 anys després, les aigües de l'harmonia i el veïnatge han tornat a transcórrer per on solien i, fins i tot, s'ha pogut observar als darrers anys com hi ha hagut cert transvasament de població des de l'antiga metròpoli (¿?), Vila-real (que ha patit en les seues carns d'asfalt i serveis públics, un creixement salvatge durant la darrera dècada, al ritme d'un increment demogràfic de mil habitants per any) fins la petita, però ben dissenyada, nova ciutat de Les Alqueries amb amples voreres i nous vials que discorren, tranquil·lament, pel bellmig d'adossats, xalets i luxosos habitatges que han aparegut com els bolets durant els darrers anys.

Si no coneixeu la jove ciutat, l'antic llogaret de Vila-real, ara teniu l'ocasió que us brinda el Programa de Festes commemoratives del 25 aniversari de la constitució de Les Alqueries com a municipi independent. Enhorabona als alqueriencs!
=======================================================

LA IL·LUSIÓ DE TOT UN POBLE...

Quan vaig escriure la lletra de l'Himne del Vila-real (presentat oficialment el 5 d'agost de 1998 -i no, com posa a la nova i flamant i de-pressa-i-corrents-nova Història de Vila-real, al 2006), uns mesos abans de l'ascens a primera (aquell històric 25 de maig de 1998), el primer que se'm va ocórrer és, precisament, la paraula il·lusió... la il·lusió de tot un poble que es palpava al carrer, i al corral, i a la llimera i la parra.

Per a una ciutat d'uns 40.000 habitants, com a molt, estar en la primera categoria del futbol era un somni i, a més, d'aquells que et feien pessigar-te per confirmar que tot era real -no reial!-... Almenys, aquest que subscriu -com molts dels que sempre hem anat, i anirem, al Madrigal, independentment de la categoria en què milite el nostre club de futbol- va passar-se tot l'estiu del 98 pegant-se pessics. Després va arribar allò de la Intertoto i la UEFA i la Champions i el caviar i l'ascens i consolidació del Vila-real Club de Futbol als primers llocs de la classificació cada temporada, cada any, i, de moment, així seguim i seguirem...

Ahir, venint de la feina, escoltava Javi Mata -al seu programa de Ràdio Vila-real/Punto Ràdio- parlar de certa desil·lusió al carrer, entre l'afició, que, en principi, és una cosa evident si estudiem el ritme de la renovació dels abonaments i, sobre tot, el dels fixatges: s'han venut (Joseba Llorente a la Real Societat), traspassat (el proper Escudero a Boca Juniors), cedit (Marcano al Getafe) i no renovat (Venta, Pirés, Ibagaza) molts jugadors, però de fixatges, res de res... Venen temps difícils, també al futbol, però si se vol omplir, novament El Madrigal, pense que no és suficient amb la promoció de quasi tot el planter del Vila-real B a la Primera Divisió del futbol espanyol (la cantera ha d'anar pujant, a poc a poc, és a dir, no al ritme del mercat, sinó de la formació i compenetració de l'equip de futbol) per il·lusionar els més de 15.000 que se'n van pujar al carro del futbol allà pel 1998... De tota manera, per a una ciutat de 50.000 habitants com Vila-real, seguir en Primera continua sent un somni, però aconseguir 10.000 abonats de la mateixa ciutat, és a dir, el 20% de la població total és un miracle que, fins ara, s'ha repetit durant una dècada i això el club també ho hauria de reconéixer...

Als de tota la vida, com als de Sistemblok, ens tindran sempre, fins i tot quan fitxen, només, quatre graneres... Però la cosa està molt mala, l'atur continua creixent i les perspectives de futur no estan gens clares, ni a nivell polític, ni econòmic, ni laboral, ni esportiu: només cal observar el Mundial de Futbol més estrany de la Història. Europa està en crisi, la final Mèxic - Corea del Nord!


=======================================================

IANQUINITZACIÓ COL·LECTIVA

Cerqueu al diccionari el mot ianqui i trobareu açò(de l'angl. americà, yankee, potser del neerlandès Jantje, dimin. de Jan Joan, o bé de English -anglés-, alterat per una llengua ameríndia mitjançant una forma estabilitzada yeengeese): 1)(adj i m i f) 1) Terme aplicat pels anglesos als colons revoltats de Nova Anglaterra i, més tard, durant la guerra de Secessió, pels sudistes als nordistes. 2) Dit dels nord-americans d'origen anglosaxó. 3) (desp) Nord-americà.

Aquests dies de Selectivitat, P.A.U. (Prova d'Accés a la Universitat), festes de Graduació i/o acomiadament de l'institut i, per tant, dels estudis de Batxillerat per part dels futurs universitaris, podem comprovar com aquesta societat occidental de l'ex-opulència ¿?) s'ha anat americanitzant, és a dir, ianquinitzant a base d'orles, festes de graduació i d'altres rituals que, en un passat ben recent, eren propis de les pel·lícules americanes i, com a molt, dels col·legis i instituts privats.

Ara ja no, perquè la moda comença a fer-se costum i, si la crisi no fa recular la cosa, cada vegada comença a baixar-se l'edat i el nivell dels estudis superats a celebrar a l'americana: quants estudiants que mai han acabat una carrera tenen una orla a casa? Però aquest no és el problema. Ara es fa orla per a tot, és a dir, en acabar el Batxillerat, en acabar l'E.S.O. i, fins i tot, en acabar la Primària o el Parvulari... i els xiquets acaben amb la síndrome del show de Truman, és a dir, amb una vida televisada, vídeotitzada i foto-digitalitzada a l'instant, mentre trobem pares que rebutgen -per exemple- tota la parafernàlia dels rituals religiosos (la tradicional BBC de bodes, batejos i comunions) adduint respectables arguments laics i, en canvi, no tenen cap tipus d'inconvenient en deixar-se abraçar pels rituals de l'ós americà...

De tota manera, sempre ens quedaran els vells amics que desconectaren el rellotge al maig del 68 i continuen, a hores d'ara, negant-se a demanar una Coca-Cola encara que no es traguen els seus texans, o la caçadora vaquera, ni a l'hora de dormir. Els extrems de vegades es toquen, que anem a fer-li? Res, vaig a demanar-me un vodka amb Fanta de llimona, mentre la pluja ens torna a regalar aigua per a tots els valencians i el dòlar continua amb la guerra freda contra l'euro...

Però, pensant-ho millor, quasi que me'n torne cap a l'institut, no siga que els alumnes de Segon de Batxillerat s'hagen recuperat de la festa de dissabte i ja tinguen impreses les fotografies col·lectives amb els professors i l'Orla Oficial del curs 2009-10...
===============================================

ELS MERCATS, EL MERCAT

Avui acaba el mercat de la Selectivitat, és a dir, el càsting d'entrada a la Universitat per harmonitzar l'oferta (de places vacants) i la demanda (els estudiants de Segon de Batxillerat que, prèviament, ja han demostrat als seus respectius instituts d'ensenyament secundari que valen per a la causa) i comença el mercat del futbol a Sudàfrica. Un gran espectacle mediàtic, televisiu, global que no solament encarirà o rebaixarà el preu de les mercaderies (els jugadors) sinó que, al capdavall, definirà, després d'una gran lluita bipartidista, si guanya Nike o Adidas... Per cert, Nike (amb Messi, Xavi i tot el Barça) va guanyar la Lliga de les Estrelles a l'Adidas (Cristiano Ronaldo, Casillas i tot el Real Madrid) i, en canvi, ara l'Adidas (amb l'Argentina de Messi o l'Espanya de Xavi) vol venjar-se guanyant el Nike (del Portugal de Cristiano Ronaldo o l'Holanda del Van der Vaart).

Mentrestant el mercat dels diners continua movent-se: si ahir tothom, a Vila-real, comentava la reestructuració de la nova Junta Directiva de Caixa Rural, amb Enric Portalés al capdavant defensant polítiques econòmiques de proximitat (sense allò més local, mai hauria existit allò més global), avui el tema de conversa serà, indubtablement, la fusió freda (que freds ens hem quedat els valencians al saber-ho!) entre Caja Madrid i Bancaixa... Sense oblidar un nou lliurament de l'ara anomenat Espacio Vila-real, un gran solar amb mil-i-una denominacions on, en principi, hi anava una estació intermodal, després Ikea i últimament aspira, com a molt, a ser una segona ciutat del transport. Déu proveirà i el mercat ens fotrà!
=====================================================

L'HORA DECISIVA DE L'EIX MEDITERRANI

Aquesta entrevista demostra la marginació del govern central (l'anterior de José Maria Aznar i la ministra Isabel Tocino i/o l'actual si no demostren el contrari a la reunió que celebraran a Saragossa els ministres de transports de la Unió Europea) sobre els territoris de l'Eix Mediterrani, és a dir, Múrcia, València i Catalunya, sobre tot, ja que Andalusia participarà tant d'un Eix Central com d'un Corredor Mediterrani perquè Algesires, objectivament, és la porta del nord d'Àfrica i, per tant, l'entrada marina del sud a Europa.

Decidir fer passar les mercaderies que van a Europa per l'Eix Central (Algesires - Sevilla - Madrid - Tolosa), és pura ideologia ja que, segons l'entrevistat Germà Bel (catedràtic d'economia de la Universitat de Barcelona), no té cap fonament econòmic.

Si voleu més informació, cliqueu el vídeo de la TV3 ja que aquestes emissions a la carta no poden prohibir-les ni als camps, ni a les ciutats, ni a les pantalles del vostre ordinador... per què Camps segueix volent posar portes als camps?



De res!
===============================================

ESPAIS URBANS

L'urbanisme, des de fa massa anys, està en el punt de mira de tothom i molt més en tot l'Arc Mediterrani on, als darrers anys, s'ha trafegat amb un volum important de negocis perquè, precisament, aquesta zona que condueix directament a França, a Europa, malgrat les mancances viàries de tot tipus (per terra, mar i aire), és la més dinàmica de l'Estat en quant a economia productiva és refereix i, per tant, també en quant a la producció constructiva dels darrers anys... Fins ací, tot d'allò més normal, a més que cal tenir clar que comptem amb una corrupció d'intensitat mitjana/baixa si la comparem amb d'altres zones del món segons va afirmar l'escriptor balear Melcior Comes dijous a la nit, al Mil·lennium del Canal 33 (que aquesta setmana centrava el seu punt de mira en l'exposició Barcelona, València, Palma: La Mediterrània) en una tertúlia molt interessant amb l'artista Ignasi Aballi, el periodista valencià Vicent Sanchis i la lingüista Mònica Barrieras, moderats pel conductor del programa Ramon Colom.

Segons aquests contertulians, Barcelona i València i Palma -així com tot el territori que giravolta sobre aquests centres metropolitans- es pareixen i coincideixen molt en les polítiques de destrucció del patrimoni arquitectònic i urbanístic dels anys 60, en les polítiques d'atracció del turisme que transforma les ciutats en autèntics parcs temàtiques i, malauradament, formen un triangle quasi equilàter amb els tres focus principals de la corrupció actual: Pretòria-Palau a Barcelona, Gürtel a València i Matas a Palma...

Evidentment, una cosa hauria de ser la corrupció i una altra l'urbanisme, malgrat que tothom reconeix que la manipulació, rectificació, adequació i, en definitiva, qualsevol modificació dels Plans Generals d'Ordenació Urbana venen a ser, en la majoria dels casos, la mare dels ous de la corrupció a nivell municipal, perquè la legislació sembla posar-se, cada vegada més, del costat dels invasors del territori, és a dir, d'empresaris i negociants anònims -i no tant- que aterren a qualsevol terme municipal amb la predisposició de fer negocis a qualsevol preu... i ací comença el vell acudit en castellà que diu Ay Untamiento!

La crisi, evidentment, ha vingut a posar ordre al bellmig del caos i l'orgia de PAIs urbanístics que decoren tots els termes municipals de tota la costa mediterrània. I, sobre tot a Vila-real, la nostra ciutat, ha arribat per donar temps als cappensants que manen -per això amb 2 PP, per dos i per PP- a aturar la posada en marxa del Nou PGOU Caducat...

El Pla General d'Ordenació Urbana de Vila-real que s'està confeccionant des del temps de l'optimisme constructor, demogràfic i financer s'ha d'aturar en sec perquè, senzillament, d'ací a 25 anys Vila-real pot comptar, fins i tot, amb menys habitants dels actuals si l'actual conjuntura de paràlisi política i laboral es perllonga durant la propera dècada que, ara per ara, seria el més lògic...

Per cert, una bona notícia -entre la tragèdia personal i humana que ha suposat la mort d'un xiquet i de la seua rebesàvia- per a Vila-real ha estat la recuperació de dos espais públics urbans, és a dir, el Jardí del Pilar (després de molts anys d'embolics judicials) i l'hort de les Monges Dominiques (després del conveni signat amb l'Ajuntament) que, en principi, són dos coses que s'han d'aplaudir d'entrada pel que suposen per a tota la ciutadania... ara, si els partits de l'oposició han votat en contra, ens haurien d'explicar els detalls negatius o si, simplement, es tracta d'una manera antiga de fer oposició, és a dir, No a tot i ja no cal treballar més...
===============================================

VENT DE PONENT

De ponent, ni dona ni vent. Aquest cap de setmana les platges han registrat la primera bona entrada de la temporada. El municipis costaners s'han afanyat a instal·lar les arenes, salar les aigües i deixar la costa amanida, potser sense tanta guarnició com als darrers anys, perquè la ponentà amenaça d'emportar-se els ja tradicionals xiringuitos...

Aquesta primavera ha estat ben estranya. De primer fou la ponentà laboral i econòmica que arribava des de la Meseta castellana, després la ponentà de l'Horta -que no solament amenaça el paisatge rural tradicional, sinó els barris urbans més emblemàtics- que ha estat contestada, entre d'altres, per una publicació anomenada, precisament, Vent de Ponent. Després han vingut els enderrocs en el sistema educatiu vigent amb la pretesa paralització del P.I.P. (Programa d'Incorporació Progressiva del valencià) i de l'elecció, més o menys democràtica, dels directors dels centres... per cert, és casualitat que els presidents dels tribunals d'oposicions docents -tant a Primària com a Secundària-, tots triats a dit, tinguen molts un perfil, per no dir militància, popular? Però si Camps s'havia revestit amb la senyera per demostrar el seu valencianisme, ara vol demostrar tot el contrari? Sembla que, de vegades, les decisions polítiques venen acompanyades d'una sobredosi de productes farmacèutics...

I, per acabar-ho d'arreglar, el vent de ponent que s'ha emportat pel davant uns set mil treballadors de la ceràmica, només a Vila-real, també s'ha carregat amb un euro-decret -es veu que l'anticicló domina tot el continent- les aspiracions europees del Vila-real Club de Futbol...... La temporada 2009-10 passarà a la història com el punt d'inflexió de la trajectòria ascendent de l'Eurovila-real? De moment, a banda de la decepció de la no convocatòria mundialista de tres jugadors (Diego López, Senna i Cazorla), restarem a l'espectativa de la ja tradicional presentació del mes de juny (dijous que ve a l'Auditori), una presentació que sempre ha vingut marcada -no vull dir gafada- per les anècdotes (recordeu Ayala, Mavuba, etc.): toque'm fusta que pinten bastos!

Potser, si ho mire'm en positiu, tampoc està tan malament comprovar que el paisatge, a poc a poc, comença a decorar-se amb tota la gent que, de moment, està superant l'Operació Bikini... Més val superar aquesta operació, que no la del rentat del cervell.

VENT DE PONENT (Lluís Cebrian)

¡Vent de Ponent!...

¡Vent de Ponent!...

Llauradors, nostra terra perilla.

Agermanats, l'amor sant defensem.

Vil estrany maganxos nos humilla...

¡Valencians, per la Patria breguem!

¡Defensem la nostra casa,

geni i llengua, sang i raça!

¡Per honor i dignitat!

¡Per la santa dignitat!

Vent de ponent marcix la collita.

Vent de Ponent lo cor debilita

i el nafra i el crema, gelat o ruent...

¡Vent de Ponent!...

¡Vent de Ponent!...

¡Poble meu, poble meu, qui t'ha vist,

fort, gojós...i ara dèbil i trist!...

Dones flors i et tornen espines.

Treballant, treballant, t'arruïnes.

Fores l'alba llevantina;

teua fou la mar llatina;

escampà ta glòria el vent...

¡I ara esclau d'un fort ponent!...

Vent de ponent marcix la collita.

Vent de Ponent lo cor debilita

i el nafra i el crema, gelat o ruent...

¡Vent de Ponent!...

¡Vent de Ponent!...

Rompa fort nostre clam, colliters.

Del cultiu detinguem els quefers:

El Ponent maleït tot ho arrasa,

els verds camps i la sang nos abrasa.

¡Alcem murs, alcem racers

protectors de nostra casa...

i refresque nostra llar

l'alenada de la mar!...

Vent de ponent marcix la collita.

Vent de Ponent lo cor debilita

i el nafra i el crema, gelat o ruent...

¡Vent de Ponent!...

¡Vent de Ponent!...

(Pàtria Nova, 1915)

=================================================