LA BOCA DEL MASCLE...

Manel Fontdevila no és un cosí llunyà, ni tan sols és de Vila-real encara que ho podria ser, sobre tot, per aquest cognom tan familiar... Potser per això, potser pels seus acudits gràfics plens d'ironia, acidesa i bon/mal humor tracte de seguir-lo sempre que el temps m'ho permet... el cronològic, vull dir, no meteorològic de l'oratge, s'entén.

Aquesta setmana, si avui divendres no assistim a noves defecacions orals, ha estat plena de frases lapidàries i, veges tu, protagonitzades per "mascles" escriptors (Pérez Reverte, Sánchez Dragó) i, el que sol ser més habitual per desgràcia, pels polítics més "mascles" de l'arc reaccionari (o encara es mereix que diguem "parlamentari"?) com l'encara alcalde de Valladolid (el nom del qual no mereix ser recordat per la seua genital eloqüència) i encara militant del PP (els dirigents del qual sí que haurien de recordar-lo, sobretot a l'hora de fer-lo fora, juntament amb els corruptes, els presumptes i tots els que emmerden el trist panorama polític d'aquesta trista Espanya de la crisi moral, ètica i econòmica)... De tota manera, els acudits parlen per sí sols.

LA FIRA MEDIEVAL DE VILA-REAL

La Fira de Santa Caterina sempre ha tingut pels vila-realencs un sabor especial que no poden tenir altres fires. Malgrat les polèmiques i el canvi de dates al llarg de la història, poc pobles poden presumir de gaudir d'una fira a l'any des del mateix moment de la seua fundació perquè així ho reflexa la Carta Pobla: Vos concedim també perpètuament a vosaltres i als vostres un mercat, que es celebrarà a la dita vila cada dissabte, i a més una fira una vegada a l’any pel temps que vullgau, mentre no sia al mateix temps que es fa la fira a Castelló o als altres llocs dels volts de Borriana...

Almenys, aquesta vegada sí, la Història ha portat el consens a Ca la Vila i tots els grups polítics municipals es posaran a treballar perquè la fira medieval de Vila-real (per què han de ser iguals totes les fires medievals, perquè les organitza la mateixa empresa?) recupere el seu antic esplendor a base de desfer-se de certes paradetes que no aporten cap plus de tradició, cultura ni història i que, a més, oferten certs productes que es poden trobar en qualsevol moment i a qualsevol lloc... Per tant, el proper 28 de novembre (si es respeta la tradició de la data, publicada fa més de 100 anys per Mossén Benet Traver) ens retrobarem pel centre de la Vila amb una Fira que -ja era hora!- aspira a ser un referent de les fires medievals.

Per contra, allò que ha unit la història ho segueix separant l'agenda política: és pràctic i/o útil celebrar els plenaris municipals a la una del migdia?, és útil i/o pràctic fer només un plenari al mes de tant llarga durada?, és de veres que els actuals regidors es neguen a fer més d'un plenari perquè son tots uns "eurers" (és a dir, "pesseteros" segons la terminologia antiga) ja que no cobren per assistències i, per tant, ja no tenen el recel de l'anterior legislatura de fer-ne més d'un al llarg del mes? Quan hi ha majories absolutes, fer plenaris de set o vuit hores és, com a mínim, demencial...

SEXES

Anit, a l'Auditori de Vila-real començà la campanya de teatre amb Sexos. Una comèdia àcida sobre les relacions de parella, plena de tòpics típics, frases enginyoses, d'altres que no tant però, no obstant les obvietats, tots els assistents vam tenir l'oportunitat de riure amb la boca de bat a bat.

Naturalment, els actors eren una garantia i no solament perquè no eren uns desconeguts: Pepón Nieto, Adriana Ozores, Anabel Alonso, Neus Sanz i Federico Celada (aquests darrers de segur que us sonaran de Los hombres de Paco, una sèrie televisiva on també treballaven els dos primers) passaren revista als eterns dilemes sobre l'amistat, l'amor, el sexe, la fertilitat, la natalitat, els homes, les dones, les persones...

...I és que tant dones com homes hem arribat a un punt on tots tenim els mateixos drets, faltaria més, però una dona continua sent una dona, ves per on!, mentre un home continua mostrant-se, biològicament i mental, totalment diferent.

VILA-REAL C.F.: LÍDERS A EUROPA

A falta de pa, sempre va bé una mica de circ... Anit el Vila-real, després d'un partit prou avorrit perquè la superioritat grogra no acabava de transformar-se en gols, es va col·locar com a líder del seu grup a l'Europa League, és a dir, al lloc que també volíem en Lliga-BBVA i que per uns (quins àrbitres més blancs!) o per d'altres (l'entrenador no va estar gens àgil contra l'Hèrcules i els davanters tampoc van saber avançar-se al marcador) mai hem aconseguit fins ara.

El partit era calcat del Barça-Copenhaguen, però amb moltes menys ocasions de gol. Sort de la combinació de Borja Valero (que anit va fer de Senna a la perfecció), amb Rossi (que s'està especialitzant en donar assistències, a més de fer algun gol) i Marco Ruben que no perdona la més clara, i primera, ocasió de gol al final de la primera part. Gran partit de Cani (a qui Garrido, incomprensiblement, va "maltractar" a Alacant) al centre del camp, discret del crack Cazorla (de qui sempre esperem més, però anit va ser víctima del joronya-que-joronya grec, perquè els defenses li'n van donar pel sac) i bona actuació de Bruno que, a poc a poc (de vegades massa lent), va tranquilitzant-se i fent-se l'amo d'El Madrigal.

De tota manera, ahir Garrido es va comportar: tots els mitjans de comunicació pronosticaven una remodelació de l'onze titular a l'estil Zapatero, però no, ja que el Vila-real té un fons d'armari revolucionari, jove, però poc experimentat en el màxim nivell del futbol europeu. Gonzalo per Marchena (lesionat), Cani (que fins ara, al meu entendre, ha estat un jugador de molta qualitat i molt incomprés per tots els entrenadors que ha tingut el Vila-real) per Senna (lesionat com Marchena: l'edat no perdona?) i Marco Ruben per Nilmar (que va descansar fins al final del partit quan va aparéixer amb unes botes color "president"), però res d'experiments...

...I com els grocs no van poder, o no van saber, matar el partit, resulta que entre tots els van deixar anar i el partit, tot sol, es va morir als noranta minuts... Tres punts que en sumen sis i el Vila-real líder del Grup D de l'Europa League en l'equador de la fase de grups. I diumenge, a les nou de la nit, entra l'aigua a Les Solades, que reguen arreu en fila: l'Atlètic de Madrid, dels amics Forlan i Godín que no vindran, precisament, a fer amistats. Un partit que, realment, pot marcar les possibilitats d'aquest Vila-real (tant moll com sempre i amb tanta qualitat, com a mínim, a l'onze titular), en la present Lliga 2010-11.

ANUARI ESTADÍSTIC DE "LA CAIXA" 2010

Si cliqueu al damunt de la imatge per engrandir-la podreu analitzar les dades estadístiques dels pobles majors de 1.000 habitants de la província de Castelló, corresponents al 2009 i publicades recentment per La Caixa de Pensions al seu famós anuari.

Naturalment, les dades corresponents a Vila-real (i a tots els pobles on regna el monocultiu ceràmic) són molt negatives, però tot tenint en compte que estan recollides al 2009, podem concloure, tot seguint la llei de Murphy, que les de l'any que ve corresponents al 2010 encara seran pitjor...

No és temps de lamentar-se, ni de buscar culpables, ni de fer demagògia, però si de reflexionar i passar a l'acció des de tots els estaments directament relacionats amb les activitats econòmiques. Una acció que, per ser justa i necessària, també haurà de ser conjunta, de consens i sumativa, és a dir, en la direcció totalment contrària a la que ens han acostumat, darrerament, els representants polítics que, en teoria, haurien de ser més responsables per la senzilla raó d'ostentar més responsabilitats en quant a càrrecs i nòmines que graven l'herari públic.

Potser és de veres que, des de la Revolució Francesa, només s'ha canviat en política allò de la sobirania de la sang (l'únic sobirà que ostentava el poder d'origen diví era el Monarca Absolut) per la sobirania del capital (els poders fàctics, sobre tot econòmics, continuen tenint més poder de decisió que els propis ciutadans de les comunitats democràtiques) i així seguim, amb la ficció d'uns representats polítics a les ordres dels grans gurús de l'economia globalitzadora que, com el Gran Hermano del nou Mil·lenni, tot i a tots controlen, siguen socialdemòcrates (Zapatero), liberals (Sarkozy), demòcrates (Obama)...

Sí, és necessària una revitalització ètica i democràtica, però sobretot cal treballar molt més i molt millor, i molt més junts a nivell local per tornar-se a fer un lloc a nivell global.

Després de l'agricultura de subsistència, va ser la citricultura, després la ceràmica... ara cal aspirar a l'economia sostenible i total, als serveis de qualitat, a la formació, la innovació, l'I+D+i... però sense oblidar la reindustrialització pendent i, sobretot, la potenciació de l'agricultura ecològica i el turisme tant d'interior (d'aquestes comarques castellonenques que són les segones més muntanyoses de tot l'Estat Espanyol) com litoral (per aprofitar les extraordinàries platges de la Costa dels Tarongers), mentre seguim recordant que ací hi ha les millors clementines de l'aldea global i, no cal oblidar-ho, uns taulells de reconeguda qualitat internacional.

Potser s'ha de treballar més i millor, s'ha d'incrementar la productivitat i l'eficàcia, però que tampoc no ens enganyen amb els retalls dels salaris i les pensions...

ENDEVINA QUI VE AQUESTA NIT

Stanley Kramer, Spencer Tracy, Sidney Poitier, Katharine Hepburn, Katharine Houghton? No, no, el que no pot ser, no pot ser i, a més, és impossible. De tota manera, podeu esperar a finals d'octubre si és que teniu ganes de visualitzar fantasmes, perquè les acadèmies d'anglés i les discoteques ja fa anys que van importar la festa del Halloween...

No, aquesta nit Mercedes Milà serà la Katharine Hepburn del Gran Hermano 12 a Tele5 (el programa més seguit pels universitaris de tota Europa... ¿?), mentre a Vent del Pla aquest paper protagonista el farà per última vegada Emma Vilarasau ja que s'acomiada la sèrie estrella de TV3 que, per sort, encara podem seguir a la majoria dels pobles de La Plana malgrat les intencions telecides i catalanófobes dels manaires valencians de la Generalitat...



De tota manera, els vila-realencs esperem que la nit del dilluns entre a les cases/pantalles de televisió el nostre particular Sidney Poitier, és a dir, Marcos Senna per triomfar al Rico Pérez davant l'Hèrcules i ascendir a la primera plaça de la Lliga BBVA malgrat l'oposició de l'Spencer Tracy alacantí que no és altre que l'excel·lent entrenador Esteban Vigo.

El que queda per demostrar-se és si també vindrà a sopar, a la casa de Guadalix de la Sierra del Gran Hermano 12, algun dels dos personatges de la foto que encapçala aquest post, és a dir, l'autor d'aquest bloc/blog (a qui, potser, li hagués agradat més el paper de director de la pel·lícula Endevina qui ve aquesta nit a sopar que va desenvolupar Stanley Kramer) o la Chica Karamelo que, evidentment, pot convertir-se aquesta nit en la Katharine Houghton de Vila-real...

LA CAIGUDA DE LA CORNUCÒPIA

La cornucòpia o corn de l'abundància era la banya d'Amaltea, que Zeus va trencar sense voler. Tenia el poder d'oferir desitjos, d'aquí el seu nom llatí, que significa això, banya de l'abundància. Posteriorment la banya es va desvincular d'Amaltea per esdevenir símbol de riquesa. Usualment se la representa plena de fruites i flors que vessen, com a signe d'abundància de la natura. També pot contenir riqueses minerals, monedes, etc.

A Vila-real l'abundància va arribar al primer terç del segle XX amb l'apogeu del conreu de la taronja i la proliferació de magatzems i comerços modernistes (la cornucòpia és una figura ornamental de les façanes d'aquesta època) vora l'estació del Nord (com el de Cabrera), però també vora l'estació d'enllaç de La Panderola (ubicada al parc actual del mateix nom) en un temps de bonança on hi havia transport públic comarcal, però, en això, uns militars es varen sublevar contra la República i Vila-real va passar uns llargs anys de fregir i menjar, de guerra i de postguerra, fins que la irrupció de la ceràmica -a finals dels cinquanta i durant la dècada dels seixanta i setanta- instal·là un binomi econòmic local molt important que es va perllongar fins la darreria del segle XX, quan la citricultura va començar a fer fallida per la crisi del minifundisme i la superproducció.

Ara, des de fa un parell d'anys, el monoconreu ceràmic ha enviat a l'atur quasi 7.000 vila-realencs, mentre la paràlisi política i social no fan albirar canvis en la conjuntura a curt termini. La caiguda de la cornucòpia, potser, és el símptoma de que alguna cosa pot començar a canviar... o penseu els pessimistes -com a optimistes ben informats- que arriba tard com a metàfora de la crisi que tot ho arrossega? Vila-real està paralitzada, el desparalitzador que la desparalitze, potser, tardarà en arribar...

P.D.- Gràcies, Pepe, per les fotos.

DIA "10"

Blake Edwards (autor entre d'altres de Desdejuni amb diamants o La Pantera Rosa) va dirigir la pel·lícula 10, la dona perfecta que va llançar a la fama una sensual Bo Derek tot despertant les passions de molts espectadors que tractaven de buscar-li substituta (a les pantalles) a la Marilyn, l'Úrsula, la Raquel o la Brigitte (que molts confonen amb la mare de Patricia Conde).

Dudley Moore feia de l'infeliç disposat a seguir la dona '10', és a dir, la Derek, fins la fi del món si feia falta, per tal d'aconseguir el paradís, la xicota dels seus somnis...

La peli -la veritat, la meua- no ha resistit molt el pas dels anys, com tampoc la protagonista que, al cap i a la fi, no va poder esborrar el record d'altres actrius que físicament tampoc tenien res que envejar-li quan estaven de moda i, si filem més prim, fins i tot tenien millors aptituds per a l'escenificació. De tota manera, alguns van descobrir el Bolero de Ravel gràcies a la pel·liculeta de marres i van eixir del cinema disposats a adquirir-lo -car no hi havia el youtube- per tal de dramatitzar en el futur alguna escena memorable...



En realitat, el paper del Moore no deixava d'ésser el d'un Pepito Piscinas a l'americana, que en terres ibèriques solia estar representat, en aquells temps, per l'Alfredo Landa, el Pajares o l'Esteso... El Dia 10? Bé, gràcies..., anècdotes cronològiques!

Els que vivim en parella no solem anar buscant dies "10", és més, ens venen a sobre i, damunt, plujosos, amb el sol carasser, intermitent... i, tal vegada per això, potser, recordem aquelles platges cinematogràfiques, no virtuals, per on desfilaven les dones "10" dels temps d'infantesa i de joventut, és a dir, quan les imatges encara no eren virtuals, ni digitals i les actrius i els actors eren de carn i os, amb la seua bellesa natural i, potser, els seus defectes no corregits, és a dir, sense trampa ni cartró, ni fotoshop, ni corporació dermostètica reconeguda...

Potser ja no existeixen els dies 10, ni els homes, ni les dones, malgrat Internet, els blogs, el facebook, el twitter, la fotografia digital, el vídeo, la televisió en directe... perquè, realment, que queda al darrera si només ens quedem amb la imatge?

De tota manera, el 10-10-2010 hauria estat un dia de "10" si les autoritats competents, tot seguint les recomanacions del F.E.I. (Fons Excursionista Internacional), hagueren assenyalat com a festiu el dilluns -dia 11- per fer un pont de quatre ulls que hauria abraçat del 9 al 12 d'octubre, és a dir, de la valenciania a la hispanitat... per a ofrenar, noves festes a Espanya? Potser ja no queda res més... vuits i nous i cartes que no lliguen. De "10" poca cosa.

9 D'OCTUBRE

A Vila-real el 9 d'octubre mai s'ha acabat de celebrar com cal. I això que el nostre fundador, Jaume I, potser igual s'oblida de Vila-real de no haver estat per l'èxit en la conquesta de Borriana (16 de juliol de 1233) o de l'extraordinària victòria al Puig de Santa Maria, uns dies abans que els seus notaris entraren a València (un 9 d'octubre de 1238).

I enguany, a banda d'oblidar-nos, com sempre, del 9 d'octubre, també tenim oblidat el pobre Jaume I a un rocam dels afores al costat d'unes escarransides palmeres a tall de vegetació per eixir del pas (fins el 22 de maig quan brollaran les flors per tot arreu, el cel serà més blau que mai i les gavines deixaran de soltar excrements a sobre la corona del nostre rei fundador). I encara gràcies que, malgrat la crisi que ens ha caigut al damunt amb més força que a cap lloc del planeta, som en ple any electoral, perquè ja se sap que a Zapatero no li queda un duro per res, i sobre el Pla Confiança de Camps regna una total desconfiança al llarg de l'antic Regne de València (que va malbaratar el botxí de Felip V)... De fet, el mateix president autonòmic vol fer-se perdonar tots els pecats polítics a base de lluir polseres (res de cinturons!) i simbologia religiosa com ara el cordonet de Sant Pasqual, cosa que demostra que només se'n recorda de Vila-real quan vol (per finançar els projectes i promeses pendents es veu que encara no ha tingut temps o, també pot ser, s'ho guarda tot per al miraculós mes de maig de 2011).



Funda pobles i t'exposaran als afores! -diu una veu d'ultratomba enregistrada, recentment, en la modalitat psicofonia als arxius multimèdia del Monestir de Poblet.

TE'N VENS A ATAPUERCA ?

L'associació cultural Socarrats organitza un viatge al jaciment d'Atapuerca per al cap de setmana del 30 d'octubre a l'1 de novembre. Com ja sabeu, el passat mes de maig vam tindre entre nosaltres un dels directors del projecte Atapuerca, el professor Eudald Carbonell, i, tal vegada, perquè molts ens quedàrem amb ganes de conèixer allò de primera mà, ara es fa aquesta visita a un dels principals jaciments prehistòrics on s'han trobat, entre d'altres, restes de l'Homo Antecessor (un dels primers homínids pobladors d'Europa).

L'excursió, segons la directiva de Socarrats, està oberta a tot el món. Per tant, si us interessa, us haureu de posar en contacte abans del 7 d'octubre, ja que s'han de reservar les places i, a més, aquestes són limitades. El preu és de 160€ i inclou el viatge, l'allotjament (2 nits) i els 7 àpats. Els socis de Socarrats tenim un descompte de 10€ (per alguna cosa paguem una quota anual!). L'únic que caldrà pagar a banda són les entrades tant a Atapuerca com als llocs de Burgos que es vulguen visitar segons el programa següent:

Dia 30 d'octubre (dissabte).- Eixida a les 6,30h del matí. Arribada a Burgos al migdia. Visita a la ciutat (Dinar i sopar inclosos).

Dia 31 d'octubre (diumenge).- Visita al Museu, el jaciment i el parc arqueològic d'Atapuerca (l'entrada de 8€ no va inclosa, però sí el desdejuni, dinar i sopar).

Dia 1 de novembre (dilluns).- Matí de visites lliure. Desdejuni i dinar inclosos. Viatge de retorn.

... Te'n vens a Atapuerca? Alguns ja ens hem apuntat, afanya't que s'acaben les places...

TERRASSES REALS

Recorde que fa, aproximadament, una dècada -els anys passen volant- vaig denunciar a la revista "Poble" la manca de terrasses a la ciutat de Vila-real: Una ciutat sense terrasses, fou el titular de la columna d'opinió mensual que escrivia aleshores. Les terrasses, però, han anat guanyant-se, mandrosament, els carrers de la Vila, potser a contracor, sense el permís o la convicció dels "professionals" del sector, potser degut a la primera i polèmica llei anti-tabac que, almenys, ha servit per treure taules i cadires al carrer.

No fa massa anys, el primer divendres de festes de setembre que és quan Vila-real presenta, realment, cert aspecte urbà de ciutat habitada, hi ha havia set o vuit taules a l'orxateria de La Murà, potser alguna més al carrer de vianants d'Els XIII i para de comptar. La gent giravoltava pels carrers cèntrics en busca d'una tauleta inexistent i, en vista de l'escàs èxit en la missió, es retirava a les respectives llars fins el mes de maig quan, amb la calor i el retorn de les festes patronals, la ciutat deixava d'hivernar com els rèptils i tornava a presentar certa vida exterior.

Ara les coses han canviat perquè hi ha major oferta de pubs, bars i restaurants, però encara podem anar a millor si alguns hostalers no comencen a flagel·lar-se amb les "baixes" temperatures i la humitat de la tardor... La funció fa l'òrgan -com va dir Lamarck-, si no hi ha taules i cadires tampoc hi ha clients i els vila-realencs, quan no trobem el que volem dins del poble, sempre tenim el cotxe particular a mà (a falta d'un transport públic que se'ns nega, a tots els ciutadans de les comarques de Castelló, legislatura rera legislatura) perquè Castelló de la Plana o Borriana són a cinc minuts, Benicàssim a un quart d'hora, València a vint i Peníscola a mitja hora escassa... llàstima que l'AP-7 és de pagament (quin detall "sense importància"!), la carretera Nacional-340 -la més transitada d'Europa- és de les poques que queden per desdoblar a tot l'Estat i l'estació de Renfe de Vila-real presenta el mateix aspecte desolador de fa més de trenta anys (des que cap govern central ha invertit un euro, vull dir!)... Aquest aïllament viari -no hi ha mal que per bé no vinga!-, en canvi, pot ser molt beneficiós per al xicotet comerç local...

De moment, a la placeta del Mercat s'ha instal·lat Món Orxata, una botiga on a banda d'atendre't en valencià amb una carta de productes de tot tipus i temperatures (des de l'or blanc i fresc d'Alboraia fins el té del país més calent i exòtic d'Orient), també ofereixen, per exemple, cervesa Rosita (d'una cooperativa de Tarragona i que, personalment, vaig descobrir ara fa un parell d'estius a Cambrils) i d'altres productes artesans de qualitat (propis o aliens) que, juntament, amb l'encertada restauració d'aquesta casa llauradora cèntrica (amb el seu estable, la pallissa, el corral... tal qual la casa dels meus avis paterns!) adossada a la muralla medieval de tapial que s'acabà de reconstruir al segle XVI (segons Viciana) li dóna un doble aspecte històric-modern combinant terrassa i pati interior.

El xicotet comerç no es crea ni es destrueix, únicament es transforma? Potser, però hi ha gent que comença a espavilar-se: el xicotet comerç unit, potser seguirà ferit, però tardarà més anys en desaparéixer a mans del monstre globalitzador que tot ho uniformitza.

Si en ple mes de gener se pot sopar al carrer de qualsevol ciutat amb autoestima, és a dir, que s'aprecie (recordes, Amparo, el de Sevilla d'aquell tres o quatre de gener?), per què no ho podem fer al bellmig del nostre poble? El Misso, La Vila i Ximo (el gestor del Casino de Caixa Rural), entre d'altres, tenen la paraula.