CATALANS, 7 - VALENCIANS, 3

Enhorabona al futur president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, felicitats a Convergència i Unió, però, sobre tot, als catalans en general per la sana enveja que ens fa Catalunya a milers de valencians de bona voluntat...

Mentre el territori valencià continua segrestat pel PP i pel PSOE (políticament parlant, encara que escriure-ho siga políticament incorrecte), les Eleccions Catalanes han estat modèliques en molts sentits perquè els catalans, entre d'altres detalls "sense importància", gaudeixen d'unes institucions tan participatives i transparents que, fins i tot, poden permetre's el luxe de fer humor dels defectes propis i dels polítics que els governen, precisament, a la televisió pública (naturalment, m'estic referint al Polònia de TV3, programa d'humor que mai ha discriminat cap partit, ni cap polític minoritari, encara que al Parlament Català s'hi puga accedir amb un escàs 3% dels vots a la circumscripció: això pel BLOC, per exemple, seria bufar i fer ampolles), cosa impensable, ara per ara, en terme de Burjassot.

Aquesta lliçó de democràcia que ens han donat els catalans no és encara possible al sud del Sénia on El Bipartit (PPSOE) encara té domesticats els mitjans de comunicació públics i privats (amb diners públics: estatals i/o autonòmics), la qual cosa, sumada a la injusta barrera electoral del 5% dels vots a tot el territori, provoca que ni comptem amb tants partits amb representació autonòmica com els catalans, ni comptem amb un país (valencià) al darrera, ni amb una economia o una banca (valenciana), ni amb un teixit productiu i uns empresaris que impulsen iniciatives polítiques autòctones, en clau valenciana...



Els valencians tenim un país segrestat des de 1707 i mai l'hem tornat a recuperar, ni el recuperarem mentre seguim "ofrenant" no sé quines glòries (¿?) a Espanya, despreciant la unitat de la llengua, escoltant tertulians i polítics d'importació i d'altres vividors dels nostres impostos que, en definitiva, venen consolidant el bipartidisme dels valencians després de quasi 30 anys d'una autonomia menor que ha anat creixent amb greus dèficits democràtics...

Per tant, enhorabona als catalans perquè no són ni una opció de futur, ni un país virtual com el nostre (el valencià?), sinó que, ara mateix, els catalans poden dir orgullosos que són una nació i que, per tant, van a seguir lluitant per exercir el valor més alt d'una democràcia adulta i de debò, és a dir, el dret a decidir com volen viure, com volen ser governats, com volen organitzar la seua economia malgrat la pressió i el domini global sobre cada realitat nacional i/o local... i, sobre tot, com encarar aquesta crisi econòmica que s'ha importat des de fora i s'ha potenciat des de dins (com també ha passat en terres valencianes: almenys tenim mès d'una coincidència)...

De tota manera, si sou seguidors del fenòmen futbolístic global (Laporta no hauria entrat per l'estret passadís del 5% que dóna a les Corts Valencianes), el Barça sempre ha estat més que un club, entre d'altres coses, perquè és el que compta amb més penyes i seguidors a tota Catalunya i a cadascuna de les seues comarques. En canvi, sabeu quins són els equips amb més penyes i seguidors a cadascuna de les comarques valencianes... Efectivament, el Real Madrid i el Barça (per aquest ordre)... així que el seguiment del darrer partit de la jornada, d'aquesta nit, té l'èxit assegurat a tota una Comunida(t)zzz... que, potser, algun dia despertarà de l'actual letàrgia bipartidista restrictiva.

UNA NINA, UN NINOT I UN CALPISSOT

Després d'haver llegit el post de Vicent Usó sobre la gran estafa que suposa aquesta crisi econòmica que paguem els de sempre, és a dir, pebrereta que es queda sense feina, els joves sense futur i els que som més fàcils de "domesticar" per part d'Hisenda a base de calpissots de molts euros per tenir una nòmina tan escassa com transparent... he arribat a la conclusió que tinc molt clar que vull que me compren a la Fira de Santa Caterina que es celebra aquest diumenge a Vila-real des temps tan immemorial com històric: una nina, un ninot i un calpissot, com deiem al col·legi el dia després en resposta als xafarders (que t'han comprat a la Fira?).

I si, a més de llegir l'article esmentat, vareu visionar anit el vídeo de l'excel·lent programa de TV3 Sense ficció, El saqueig, el delicte del nostre temps, encara ho tindreu més clar...

En aquells temps de postguerra, quan els xiquets érem rics en temps, en hores lliures (perquè no calia aprendre xinés, ni tocar la flauta travessera, ni entrenar tots els dies per ser jugador de futbol...) i també en espais rurals i urbans (perquè no n'hi havia tant de cotxe pertot arreu), a la Fira se comprava poca cosa: el manit pito -al que no li vaig trobar mai la gràcia, perquè jo volia ser com Luisito Suàrez que anava de blaugrana i no un trist àrbitre vestit de dol-, la llonganissa de la nit anterior -a ser possible de Ca la Porena, perquè Burgos només existia en els relats d'algun borrianenc-, alguna figureta per muntar el Betlem (molt més ecològic que l'arbre de Nadal) i, si de cas, algun tros de torró del senyor Casalta i/o dolços d'importació de Benlloch o de Morella... L'any que me van comprar la pilota de plàstic, encara no l'he oblidat.

Aquelles fires i aquells reis d'Orient que repetien regal de tant en tant, també eren una estafa, però feta amb vocació pedagògica per part d'uns pares que feien de la necessitat virtut. Ara s'ha perdut l'ètica i les formes, però entre tots hem de recuperar aquesta societat malalta d'hipocresia i de ganes d'aparentar...

Per cert, demà serà una vespra d'alta intensitat televisiva: futbol a Saragosssa i, per la nit, a votar de Cor a la Coral Sant Jaume... molta sort i, per tots, una nina, un ninot i tant de bo ens estalviem el calpissot...

ELS ANYS, ELS BANYS I ELS BANYADORS DE LA DOCOR

Recorde aquells banys d'infantesa a la Séquia Major i al riu Millars quan encara érem tan menuts que, fins i tot, anàvem acompanyats dels pares per entrar en aquell corrent fluvial que, de vegades, ens semblava més ample que el Nil de les pel·lícules del Real Cinema... i això que un era el nét més major: imaginat els cosi-nets!

Al xalet del costat, de tant en tant, venia a passar uns dies una moderna senyora que, a més de fumar-se algun cigarret ros, solia vestir molt més moderna que les altres dones de l'entorn i de l'època. Més endavant vaig saber que es tractava de la Docor, és a dir, Dolores Cortés, una empresària dels teixits de bany emparentada -com no?- amb un Peretona cosí de Pepe, l'amo de la finca adjacent a la del iaio Domingo.


Van passar els anys i després del riu va arribar la gran piscina de l'Ermita on s'exhibia l'amic Paco Montañés, mentre la resta ens conformàvem amb refrescar una mica els avorrits matins d'estiu mentre esperàvem la moto, o més endavant un cotxe amic, que ens apropara la llunyana platja de Borriana, la nostra mar...


Les marques, però, no formaven part, encara, de l'imaginari col·lectiu d'aquell jovent dels setanta, i molt menys per a la roba de bany, però començaven a imposar-se el texans del terreny (els Lois per exemple, de Sáez Merino) i els d'importació (els Levis etiqueta roja eren el summum), però també d'altres marques que perviuen avui en dia com ara Fred Perry (que ha reaparegut darrerament) o Pierre Cardin, etc., és a dir, poca cosa per al que havia d'arribar a les dècades següents.


Mentrestant, Dolores Cortés i la seua filla, Dolores Font Cortés, anaren consolidant-se en el mercat de la roba de bany a una ciutat industrial amb certs precedents en el ram del tèxtil, com ara la pionera fàbrica de Marcet o la mateixa Mucama. Una interessant exposició, al Museu de la Ciutat de la Casa de Polo, ens recorda aquells temps.

..................................................................................................


El biquini tanga es un producto residual, casi desaparecido

· La diseñadora Dolores Cortés expone un 'balance' de su trayectoria
· Repasa en una exposición la historia del traje de baño desde los años 50
· En 1952 creó el primer traje de baño 'elastizado' y revolución el mercado

Sandra Morales | El Mundo - Castellón al día

La historia del traje de baño y la evolución hasta convertirse en moda y tendencia en España no se explica sin el sello de identidad de una mujer que convirtió su nombre en marca, Dolores Cortés.

Una mujer, madre, abuela y empresaria que, a sus 84 años, se siente privilegiada cuando lleva la vista atrás y reconoce, ahora, los grandes hitos que consiguió desde que abriera su pequeño taller de costura en la localidad castellonense de Vila-real apenas iniciada la década de los 50.

Mucho ha llovido desde entonces, recuerda su hija, la diseñadora Dolores Font Cortés, quien lleva las riendas de la firma desde hace una década y es hoy en día la presidenta de la Asociación de Diseñadores de la Comunidad Valenciana.

"Cuando mi madre creó por primera vez el traje de baño 'elastizado' lo hizo para uso propio, una prenda que le costó dos días de coser y tejer para incrustar un hilo de goma, como la de un calcetín, en la tela convencional, con la intención de darle elasticidad y evitar que, una vez usado, se deformara, arrugara y afeara como así ocurría con los trajes de baño de algodón y punto de los 50".


Fashion Week Swim de Miami 2011
Ese viaje en el tiempo del algodón y el punto al elastano como base de los tejidos actuales de baño, así como su ‘revolución’ y evolución hasta dar el gran salto a las pasarelas de todo el mundo, queda recogido y explicado en una exposición que acaba de abrir sus puertas en el Museo Casa de Polo de Vila-real y que tiene como 'próxima parada' el Museo del Traje de Madrid.

‘Dolores Cortés. Moda de Baño. Arte y Diseño', es un repaso a la historia del traje de baño desde que la modista crease el primer bañador 'elástizado' de España, en 1952, hasta la conquista de las pasarelas, la última de ellas, Mercedes-Benz Fashion Week Swim de Miami 2011, donde destacó como la única firma europea invitada al desfile.

El material exhibido en el museo está dividido en dos etapas. La primera parte, los orígenes, el concepto de bañador sólo como prenda de vestir para el agua y su revolución hacia la comodidad, que encarna la trayectoria de Dolores Cortés. Y el salto a las pasarelas y la concepción del traje de baño como parte del vestuario, como colección y producto de moda, a partir de la dirección de la firma por parte de Dolores Font, es la segunda parte de la muestra.


El bañador del futuro
Visto lo visto, la pregunta es: ¿estará todo inventado ya en este sector? "Desde luego que no", expresa Dolores Font Cortés, quien matiza que "ya no se inventa nada a partir de la lana, porque ya está conseguido. Ahora bien, a partir de una base que tenemos para trabajar, el sector sigue innovando y así debe ser".

P: ¿Cómo será el bañador dentro de 50 años?

(Sonríe). "Pienso que será parte de la evolución actual, que aunque pase desapercibida, es bastante rompedora ya de por sí. En cuanto a prestaciones estamos a niveles de innovación muy altos, por lo que más que hablar de cambio, yo diría evolución”.

P: ¿Y no es posible que quizás ya no necesitemos bañadores porque se habrá extendido la práctica del nudismo? En los tiempos que corren en los que parece que el vestir es un símbolo más de muestra de libertad...

“No lo creo. La gente ya no se viste por pudor sino por estética, por funcionalidad y dependiendo del clima. Con todo ello, desde luego que es un símbolo de libertad pero hoy en día también lo es de coquetería”.

P: ¿Pero de llevar tanga a prácticamente nada también puede ser una evolución?

"Y al contrario. De hecho, el biquini tanga ha desaparecido, es sólo un producto residual que mantienen países como Brasil y alguno en el Caribe pero que, en la actualidad -2011 para la moda-, no funciona. Hemos constatado que en los últimos tres años funcionan más los bañadores que las prendas con poca tela como el tanga. Incluso una mujer a la que le gusta hacer 'top-less', compra el biquini entero, porque generalmente les importa el diseño, la moda.

P: ¿Cuál es el bañador ideal para Dolores Font, no el que sirva para exhibir en pasarelas, sino el que se reserva para sí misma?

"Un traje de baño entero, con bastante diseño, sofisticado sin llegar a ser recargado o excesivamente lujoso, pero tampoco minimalista, con un patronaje perfecto para mi constitución, que marque lo que tenga que marcar y disimule el resto".

Complementos y estética gay
P. ¿Somos los españoles cuidadosos con los complementos de baño?

(Vuelve a reír). "Todavía no. Tenemos cultura del traje de baño pero no concebimos complementarlo como sí ocurre en Francia o Estados Unidos. Aún nos conformamos con ir a la playa o a la piscina con cualquier 'trapillo' sin pensar en si complementa o resulta estridente para nuestro traje de baño. El 'total look' en este aspecto, aún no lo hemos asimilado".

P: ¿Por qué la mayoría de las pasarelas, colecciones y prendas, todavía van dirigidas sólo a mujeres?

"En nuestro sector porque el hombre queda muy lejos aún de la coquetería de la mujer. Se compra un bañador cada tres o cuatro años y siempre muy similares, dependiendo de su estilo".

P: ¿Y la estética gay, no es un mercado por explotar?

"No tanto. La estética gay bandea mucho, quiero decir, que presenta extremos entre aquellos que pretende ser agresivos con sus trajes de baño y aquellos que buscan pasar desapercibidos. La media sigue siendo muy monótona y aburrida, lo cual no quita que quienes pretenden ser trasgresores mantienen una misma tendencia desde una década: el bañador con calaveras o los corazones. Es bastante inmovilista aunque no lo parezca".


Casi un centenar de trabajadoras
Dolores Font Cortes SA se ha convertido en una de las empresas más importantes dedicadas a la confección de ropa baño de España. Cuenta con una plantilla que oscila entre las 50 y las 80 trabajadoras, dependiendo de la época del año, ya que se elabora un producto para la temporada de verano.

La exposición, organizada por el Ayuntamiento de Vila-real, permanecerá abierta en la ciudad natal de la empresaria hasta el 30 de enero y de allí, muy probablemente se traslade al Museo del Traje de Madrid, puesto que esta entidad ha colaborado en la muestra con la aportación de Elvira González Asenjo, conservadora del departamento de colecciones de indumentaria histórica del museo, que dedica un escrito en el catálogo editado para la ocasión.

También ha colaborado Henri Bouché, Vicerrector del profesorado y del alumnado de la Valencian International University, que ofrece una visión antropológica a esta edición; y Mara Calabuig, periodista crítica de moda que habla de la aportación de la firma a la industria de la moda.

EL DERBI VILA-REAL · VALÈNCIA

Demà dissabte, si el temps no posa cap impediment (això és als bous, en canvi al futbol ploga o neve sempre se juga!) i amb permís de l'autoritat (se suposa que el calendari de la competició equival al mateix, però sempre hi ha permís per un partit de la Lliga de les Estrelles, evidentment, és més a Vila-real es paralitza tot, hi ha barra lliure per aparcar als carrers i durant més de 90 minuts no busqueu als indígenes per enlloc) s'hi jugarà un nou derbi futbolístic valencià entre el Vila-real de La Plana i el València de l'Horta...

L'origen de la paraula derbi no és clar, però sembla que prové d'un encontre anual disputat a la localitat anglesa d'Ashbourne, encara que d'altres teories investiguen sobre el seu origen a la cursa de cavalls The Derby organitzada a la ciutat de Derby (Anglaterra) des del 1780: els anglesos, ja se sap, com Joan Colom: jo m'invente el futbol, jo me menge a tothom... Però el que més ha popularitzat la paraula derbi és el seu ús per a definir els partits de gran rivalitat entre equips d'una mateixa ciutat (Sevilla/Betis), país (regne, comunidaz, rechió valenciana: Vila-real/València) o l'únic ús peninsular que li donen els mitjans de comunicació, és a dir, per a designar els partits Barça/Madrid com a jornada on s'acaba el món, com per exemple el proper dilluns 29 de novembre, per si no us havia arribat la notícia...



A priori -després falta vore el que fan els artistes sobre el camp-, el derbi valencià sembla més interessant ara mateix (a escasses 24 hores de les sis de la vesprada de dissabte al camp del Madrigal) que si ens hagueren preguntat als inicis de temporada amb un Vila-real que, pràcticament, només s'ha reforçat amb el B i un València que va fregint i menjant (amb el permís dels polítics posats a banquers Olivas i Rato, és a dir, Bancaja/Caja Madrid) després de vendre part del patrimoni humà amb l'eixida de Villa-maravilla i Silva, el canari genial...

Tant Vila-real, que ocupa la tercera plaça ara mateix, com el València que els segueix a tres punts, estan complint amb les expectatives inicials. Els reforços grocs (Borja Valero i l'ex-valencianista Marchena, així com Mateo Musachio i d'altres joves canterans) s'han adaptat ràpidament a un sistema de joc que ha recuperat el toc del temps de Pellegrini, amb certa dosi de velocitat que ja feia falta. Per la seua banda, el València s'ha reforçat molt bé al davant (amb Aduriz i Soldado) però també ha rejovenit la defensa (mentre Topal és un referent com a migcentre defensiu i el veterà César una assegurança per a la porteria), mentre al centre del camp compta amb bons "artistes" com ara Mata, Pablo Hernández o Banega per competir amb els Santi Cazorla, Cani, Borja Valero, Bruno Soriano (producte autòcton 100%, amb denominació d'origen Artana) o Marcos Senna (que està batent tots els récords de participació en el creixement del Vila-real com a club de Primera Divisió i negociant una merescuda renovació per acabar ací la seua vida esportiva).

Germanor, rivalitat, morbo? Potser serà el derbi de la qualitat futbolística. No us ho podeu perdre... però si us ho perdeu, encara ens quedarà la segona volta a Mestalla i, per suposat, el doble enfrontament en Copa del Rei de dimecres 22 de desembre (el sorteig ha decidit que se jugue el dia del sorteig de la Loteria de Nadal a Mestalla) i la nit de Reis (5 de gener al Madrigal).

HUMOR I ESTRATÈGIES ELECTORALS

La setmana passada em va cridar l'atenció un nou fixatge de l'ex-president del Barça: Laporta ficha la actriz porno Maria Lapiedra para Solidaritat. Pensava que la premsa estava de broma.

Després Rajoy va dir la seua: "El nacionalismo cuesta mucho dinero", com si els de la perifèria no sabérem sumar i no comptàrem tot el que ens deu el nacionalismo español, tot el dèficit fiscal que patim les autonomies paganes... Puigcercós, naturalment, li va replicar, ja no n'hi havia tanta broma: "cada dia uns quants empresaris de Catalunya tenen a casa instal·lat a un inspector d'Hisenda, mentre que a Madrid és una festa fiscal i a Andalusia no paga ni Déu " i malgrat les crítiques que ha rebut per totes bandes, perquè les veritats subjectives sempre fan mal, avui continua insistint encara amb les diferències fiscals entre Catalunya i Andalusia, encara que podria haver ampliat els objectius parlant del concert econòmic d'Euskadi i de Navarra. Montilla, El Supernormal -vaja títol més poc normal!- per la seua banda, bromeja sobre l'essència del seu més directe rival: "CiU és com un préssec que amaga un pinyol independentista". I els que s'han superat, una vegada més, són els candidats a la victòria ja que, en cas de retorn del denostat tripartit, ja han muntat la seua: "La culpa es del señor Joan Pérez".



CiU ha recorregut a un telenotícies fictici en un vídeo electoral a Internet que culpa l'elector, a un, d'haver permès la reedició del tripartit i de José Montilla com a president de la Generalitat. En un imaginari informatiu de TDTres, i datat el 29 de novembre -un dia després dels comicis -, el presentador comença explicant que el tripartit tornarà a governar i que José Montilla serà de nou president de la Generalitat, encara que només amb un vot de diferència. Amb ell pretén combatre l'abstenció, mobilitzar l'electorat i evitar l'excés de confiança en les eleccions catalanes davant les enquestes favorables. Tampoc té pèrdua la boutade de Joan Herrera: "Los poderosos cogen el teléfono y cambian la ley"

I és que en política no cal dramatitzar perquè, al capdavall, les coses cauen pel seu pes ja que l'electorat, com cada polític individualment, pot equivocar-se, però la gent sap molt bé el que vol, sobre tot en els temps que corren...

Humor o estratègia pura i dura? Mentre parlen del tema, de les properes eleccions catalanes, els polítics tal vegada s'autoenganyen tot oblidant-se de la gran abstenció que els ve a sobre...

ENQUESTES

Aquesta nit comença la campanya electoral de les autonòmiques catalanes (tot just 48 hores abans del Barça - Vila-real, en un brindis futbolístic pels dos equips que practiquen, ara mateix, un joc més preciosista) amb l'optimisme de CIU pels darrers sondejos que, en principi, preocupa al candidat Artur Mas ja que, ara mateix, ja no es conforma amb ser el candidat més votat (com a les dues anteriors convocatòries electorals) sinó que aspira, naturalment, a la majoria absoluta en la jornada electoral del proper 28 de novembre (diumenge, 24 hores abans del Barça - Madrid on, segurament, triomfarà el bipartidisme futbolístic de les audiències).

Les enquestes, com les estadístiques, estan per trencar-les -com diu la gent del futbol- però, de vegades i mentre estan vigents, solen ser una font d'informació sobre les tendències de la societat malgrat que, moltes vegades, poden decantar voluntats, manipular-les i, fins i tot, acabar sent un perillós instrument en mans del poder que tot ho corromp...


El sufragi universal que suposa la democràtica sobirania popular esdevé sobirania nacional (estatal, malgrat tot!) a mans dels polítics i, finalment, Partitocràcia a mans dels grans partits d'obediència mundial, quan no Plutocràcia de les grans companyies multinacionals de la globalització/deslocalització industrial, globalització/deslocalització de capitals en paradisos fiscals, etc. Segons la darrera enquesta del C.I.S. els principals problemes per als espanyols són, per aquest ordre, l'atur (segons el 81,1%), l'economia (47,8%) i la classe política (18,15)...

En el cas local, a Vila-real hi ha molta incertesa davant el futur polític dels polítics i la Política amb majúscula. I no solament per la intrahistòria dels tres partits amb representació municipal (el que no tinga problemes interns, que tire la primera pedra... encara que, com és normal, segons "fonts oficials" s'aparenta que no passa res), sinó perquè a les passades eleccions municipals la cosa va anar d'una dotzena de vots amunt i/o avall que, finalment, van donar una majoria pírrica al PP.


Davant aquesta situació, potser, a molts ens resultaria interessant una candidatura local renovada de COMPROMÍS (Bloc, Iniciativa pel País Valencià i Verds) per a les pròximes Eleccions Municipals a Vila-real, de la mateixa manera que es fa a nivell autonòmic, i no solament per tractar de trencar la majoria absoluta del PP sinó, sobre tot, per il·lusionar l'electorat en clau interna i demostrar que tots els partits no són el mateix... A d'altres municipis ja s'ha dit, oficialment, que no, que el BLOC no pactarà amb Iniciativa, i des d'ací només podem que respectar el que fan els amics a casa seua, però la nostra és hora de reconstruir-la entre tots o... de moment us convide a participar en l'enquesta que teniu a la vora (----->>>>).

Per cert, va una porra Barça - Vila-real? Una porra Barça - Madrid? Una porra CIU - Majoria Absoluta? Una porra es pot considerar una enquesta quan hi ha alguna cosa més en joc? Què ens juguem? És la política un joc més, un negoci més com el futbol o, realment, hauria de ser una altra cosa? Qui dóna més? Qui la dirà més grossa?

VILA-RUNES

Marigracieta, treballadora del magatzem de Cabrera, va donar a llum, a la clínica La Luz del Camí Cedre, un preciós Pasqualet, fill de Jaume -cap de colla de la COANA, una cooperativa tarongera local- que va ser batejat al Convent de Dominiques i empadronat al costat, al vell Ajuntament, on tornaria molt a sovint, tot just al primer pis, per afeccionar-se a llegir a l'antiga Biblioteca que regentava un tal Doñate, mentre anava a l'escola del Patronato fins que va prendre la primera comunió al convent de les Josefines (davant de l'antic teatre d'ELS XIII) i va tenir edat d'anar a les escoles -en plural, com si n'hi hagués més d'una- del Campanar (o de Don Federico Sánchez) i després al Cedre o Cervantes -com es diu oficialment- fins que va decidir fer uns cursos de formació al PPO que compaginava, als mesos d'estiu, amb el primer treball a l'empresa La Plana que li obriria les portes, com a oficial, de la taulellera Azulvi (l'Assulvi que deien els naturals del lloc que, en principi, no volien anar perquè la indústria, deien, era cosa de forasters i gent de la volta a França) on va entrar en relacions amb Sarito, la seua primera nóvia, fins que va conéixer Consión (treballadora de la fàbrica de Marcet i antiga alumna de la Consolació, el col·legi que hi havia entre La Figuera i el Real Cinema, actual Auditori) a la discoteca Eros i amb la que va contraure matrimoni, solemnement, a la Capella de la Sang.

Al final, una pulmonia, s'ha endut pel davant Pasqualet i estan les grues tot el dia, fent i desfent, com si li feren l'ullet... només una paret com si fos la seua làpida, a tall d'elegia, encara roman vertical, potser a la espera que l'enderroque algun concejal o qualsevol iconoclasta de la intelligentsia local...

Donat a Vila-runes, una setmana després de Tots Sants i la Diada de Difunts: preguem per l'urbanisme intel·ligent, el servei de rehabilitació d'edificis i vivendes i el patrimoni arquitectònic desaparegut... Descansen en pau, juntament amb Pasqualet i la memòria enderrocada de tantes vila-runenques i vila-runencs.

EXORCISME FUTBOLÍSTIC

El Vila-real es complica tot sol la classificació per a la següent ronda de l'Europa League, després de perdre a Salònica contra el PAOK (1-0). Molt s'havia parlat al llarg de la setmana del cel, dels inferns i d'altres tòpics futbolístics que toca desmuntar, professionalment parlant, dintre del camp a base d'intensitat, rapidesa, treball, joc col·lectiu, pressió al contrari, joc per les bandes, etc. és a dir, tot el que no va fer el superior Vila-real durant la primera part (que va acabar 0-0), a banda de dominar lentament la possessió de la pilota, i que, només amb el marcador en contra per un fallo defensiu, va voler rectificar Garrido amb l'entrada de Rossi, Cazorla i J.Montero, és a dir, tot l'arsenal ofensiu...

El Vila-real està fent una bona campanya en Lliga ja que el tercer lloc, davant els totpoderosos Madrid i Barça, no és cap broma, però fora de casa i sobretot a Europa està perdent massa oportunitats.



És superior el PAOK al Vila-real? De cap manera.

Aleshores, per què ha guanyat l'equip grec? Entre d'altres coses, perquè ha tingut més sort però, sobre tot, perquè ha posat sobre la gespa tot el que tenia (tampoc té molt més) i perquè quan un equip es conforma amb l'empat (el Vila-real) sempre pot acabar perdent...

Al final, futbol grec, infern groc. Tots els inferns, com tots els dimonis, són interiors i el Vila-real té, ara mateix, una caldera interna amb els partits de fora de casa que, fins ara, no ha sabut apagar l'exorcista Garrido. Esperem que, almenys en Lliga i dins de casa, es reprenga la ratxa positiva contra l'Atlètic de Bilbao el proper diumenge a partir de les cinc de la vesprada perquè, d'ara endavant, amb la visita al Camp Nou del dissabte 13 començarem a calibrar les autèntiques possibilitats del Vila-real en les tres competicions que té pel davant (per cert, dimecres 10 s'ha de passar la primera ronda de Copa del Rei contra l'incòmode Poli Ejido que ja va golejar el Vila-real del malagueny Pellegrini en aquesta mateixa competició).

El Vila-real necessita treure's els dimonis interns, és a dir, s'ha de practicar un exorcisme futbolític. Per Bibliografia no serà: gràcies, Pasqual!

D'ON VENIM? D'ATAPUERCA

D'on venim? Venim del nord, venim del sud, de terra endins, de mar enllà... Aquest és el pare, aquesta és la mare, aquest demana pa, en temps de crisi diuen que no n'hi ha...

On anem? Anem cercant treball, pau, amor, cap a l'atur, cap a l'oci, cap al descans, cap al caos, cap al coneixement, cap a la mort, cap al cel, cap a l'infern, cap al paradís... mai ho sabrem.

Les preguntes trascendents són tan antigues com la consciència. Després de la darrera glaciació, el fred i la neu, les glaceres i el gel es bateren en retirada cap als pols i així segueixen, en retirada accelerada amb l'escalfament terrestre produit pels canvis climàtics naturals i, per suposat, per la humanització del planeta amb l'ús de noves fonts d'energia des dels inicis de la revolució industrial (carbó, petroli i d'altres combustibles fòsils). És per això que els homínids (femínids?, persònids?) venim de l'Àfrica, del sapiens, com s'ha consensuat -globalment- que s'anomenen els nostres avantpassats més pròxims després de la descoberta francesa de l'home de Cromagnon. De tota manera, quan més ens allunyem en el temps hi ha més dubtes, però també hi ha més certeses amb el pas dels anys: sabem més coses sobre la guerra civil espanyola ara mateix que l'1 d'abril del 39 (quan Franco va dir, a Burgos, allò de cautivo i desarmado), de la mateixa manera que sabem més coses sobre l'europeu més antic del que tenim notícia -l'homo antecessor- ara mateix que fa un parell de dècades... i és que, malgrat tot, la ciència i el coneixement segueixen i seguiran evolucionant, avançant...


On anem? Potser no ho tenim massa clar. D'on venim? L'associació cultural SOCARRATS de Vila-real venim d'Atapuerca (Burgos), on hem passat un cap de setmana de tres dies (amb el dilluns de Tots Sants) molt interessant perquè la mateixa ciutat de Burgos ja s'ho val amb els seus monuments arquitectònics clàssics (la fabulosa catedral gòtica)...


...i avantguardistes (el Museu de l'Evolució Humana inaugurat aquest mateix estiu de 2010) que conformen un entramat urbà molt ben pensat amb una Plaça Major amb pàrking subterrani (sense entrades ni eixides de vehicles, amb un parell d'ascensors de vidre transparent, un terra amb rajola roja antiga però de qualitat, etc. sense massa pretensions... que deixa en evidència les places majors de ciutats del nostre entorn sense anar més lluny) i una circumval·lació d'amples carrers i amples voreres com mai hem vist, ni vorem, a la trista Vila (almenys des del punt de vista urbanístic, malgrat les "alegries" dels que han fet diners als darrers anys) on alguns vam vore la primera llum.





Sobre els jaciments d'Atapuerca i Ibeas de Juarros, pobles on s'han realitzat les troballes més interessants, tenim sobrada informació a internet, així com de l'exposició Sexo en piedra (que ens va introduir en allò que alguns gamberros anomenaren Peneolític), que completarem amb algunes fotografies realitzades in situ.


Però de tota manera, dir que la gent s'ho ha passat d'allò més bé i per això mateix felicitem públicament l'organització i us emplacem a participar en la propera eixida...



Ah, per cert, de retorn bon dinar a Sòria i un passeig ràpid i interessant per recordar aquell estiu de 2000 (¿?) quan férem la primera estada de camí cap a Santander. I l'hotel de Burgos, al G-3 (un punt per dalt del pati de l'Ajuntament), una passada: molt nou, bon tracte, bones instal·lacions, la gastronomia ajustada al preu/qualitat, encara que el café que serveixen fa fàstic... perdoneu, però algú ho havia de dir!