Avui, dia D, a l'hora H, i en un conegut Restaurant R de la localitat de Vila-real, es celebrarà la reunió de constitució de la societat secreta local Vila-kiLeaks a la que, una persona anònima (és diu el pecat, però no el pecador), m'han convidat a assistir.
En principi, m'ha estranyat bastant la invitació ja que sóc persona més del camp cultural/espiritual que del camp económico-polític/material, és a dir, que ni tinc res que amagar, ni tampoc -supose- que contar... De tota manera, si el WikiLeaks ha sigut un bon toc en favor de la transparència a nivell global, pense que tampoc estarà gens malament que els vila-realencs sapiem tot allò que, en democràcia, tenim el dret a saber: en què se gasten els diners dels nostres impostos, què fan els bancs i les empreses privades amb els diners públics, com se financen els partits polítics a nivell local, com funciona la democràcia a nivell intern de cada col·lectiu, és a dir, com es conformen les majories i les minories que asseguren la continuïtat d'un candidat bé siga al primer lloc o en el segon o en el tercer, etc.
I si, finalment, m'he decidit a assistir és perquè, en principi, estan convidats -m'han dit- tots els ex-secretaris locals dels partits polítics de Vila-real... Per tant, no seria estrany retrobar-me en aquest dinar (secret, que conste!) el Vicent Cerdà, el Josep Vicent Chiva i, fins i tot, el Joan Damià Bautista i, per què no, igual ve per allí l'Eduardo Pérez Arribas, Alejandro Amposta i, fins i tot, l'amic Manolo Blasco que, a partir de despús-demà, deixarà de ser alcalde de Betxí...
De tota manera, amb Vila-kiLeaks o no, alguns seguim preguntant-nos: és bo que la gent sàpiga perquè alguns perdem la il·lusió per la política partidista, mentre d'altres sembla que cada dia tinguen més interès en seguir? Per cert, si us diuen avui que algun polític ha dimitit, no feu ni cas, és la innocentada del dia: els polítics mai dimiteixen. Els que pensem que això de dimitir està molt bé som, simplement, ciutadans d'apeu...
Des del segle XIII, els cristians de la Plana aprofitaren les fires medievals, atorgades per privilegi de Jaume I, com ara la de Tots Sants a Castelló, la de Santa Caterina a Vila-real o la de l’Ecce Homo a Borriana, per fer-se provisió d’objectes i vitualles de tota mena: dolços, embotits, joguets, articles ornamentals i, entre aquests darrers, de figueretes de fang, a ser possible, per a muntar el Betlem o pessebre.
Naturalment, les coses són com són i ja no són com eren: avui en dia tenim de tot i a totes hores, i així aquesta tradició, com moltes d'altres, va perdent força per cedir los el pas a unes altres, potser més modernes, més operatives, més còmodes, més internacionals, però, de segur, menys tradicionals i, per suposat, instal•lades dins de casa nostra a base de dependències televisives i comercials, més que culturals.
La idea originària del betlem, de representar el naixement amb figuretes, és tan vella com el nostre poble (i encara molt més vella que la nostra ciutat: l'avi de l'actual rei ens va concedir aquest títol el 25 de maig de 1904). Per iniciativa de Francesc, el sant d'Asís, es feren al segle XIII uns grups de figures representant la Sagrada Família. Però aquell naixement inicial va anar evolucionant i creixent a mesura que també es feia gran el nostre poble: a la segona meitat del segle XVII, a mesura que anava consolidant-se l'art barroc des de Roma, Nàpols va resoldre la temàtica del naixement com un gran conjunt narratiu plàstic. La base de les figures era un esquelet de ferro que sostenia un element artístic essencial: el cap. D'aquesta manera, articulant a plaer caps i extremitats, s'obtenien unes figures mòbils. Figures sacres, pastorets i artesans, constituïen un bigarrat i pintoresc conjunt humà ple de barroquisme. El tamany mitjà de les figures en principi de fusta solia ésser d'uns 35 centímetres. Més endavant es canviaria de materials: la fusta fou substituïda per la terracota o terra cuita, a l'hora de cisellar els caps, ja que, a banda d'abaratir la producció, s'obtenien millors resultats en les expressions facials i fesomies humanes.
Al segle XVIII, la pujada al tron del Regne de les Dues Sicílies (Nàpols) de Carles VII de Borbó (futur Carles III d'Espanya) va afavorir la divulgació i popularització del Betlem. Amb aquesta variant artística d'una temàtica tan popular, la Corona volia complir amb l'objectiu d'alçar el llistó de l'educació religiosa del poble pla, però, de seguida, l'invent evolucionaria envers costums més elegants com a prova de l'entesa de l'aristocràcia amb el poble, encara que exercida paternalment, per suposat, i per a més glòria de la monarquia il•lustrada.
L'Evangeli s'interpretava lliurement. De fet, el tema principal va ser el de l'anunciació als pastors, mentre tota la resta quedava a mans del caprici popular que es lliurava als temes artesans amb una finalitat lúdica i festera: aquest és l'origen de l'aparició de figures tan estrambòtiques, però mai considerades irreverents a nivell popular, com ara la del caganer que és comuna no solament a Vila-real i els pobles de la Plana, sinó a la majoria de pobles valencians, catalans i mallorquins.
Espècies animals de tota mena, paratges rocosos amb el corresponent guarniment de farina (neu) i/o molsa, exòtics equipaments per als reis d'Orient i, sobretot, un sentit més discret en els ropatges i repartiment de papers per a l'humil món palestí, amb venedors ambulants, dansaires, ceguets, rentadores, pontets sobre rius de vidre i de paper de plata, etc. i, el més important, una coveta situada sota les runes d'un temple pagà amb els seus personatges i el seu bestiar característic el bou i la mula constituïen els pilars bàsics d'un barroquisme napolità sorgit de la col·laboració d'un bon planter d'escultors, pintors, sastres i escenògrafs, gent de l’atrezzo que avui els anomenaríem dissenyadors o decoradors.
Naturalment aquests presepi, o pessebres napolitans, foren objecte d'exportació conjunta per allò dels pactes de família de la monarquia borbònica, entre França i Espanya, però també a d'altres països cristians. Durant la segona meitat del XVIII, un temps de prosperitat per a les nostres ciutats segons els il·lustrats (Cavanilles, per exemple), el costum de muntar el Betlem va arrelar pels nostres paratges d'una manera definitiva.
Segons F. Cantó (BSCC, 1920, vol. I, pàg. 253), “Las fiestas mayores del viejo Castellón eran las de las Pascuas de Navidad: comenzando por el tronch de Nadal, que se consumía en todos los hogares...” un costum que, probablement, ve a enllaçar amb la tradició catalana del tió o tronc al que li solen cantar els xiquets uns dies abans de Nadal, és a dir, abans de llançar-lo al foc de la llar tot esperant que brollen regals del seu interior. Aquest costum es va perdre, com també el dels Betlems vivents, ja que segons J. Pascual Tirado (BSCC, vol. VI, pàg. 333), “A Castelló de la Plana el betlem és d’una altra naturalesa: consisteix en la representació viva del naixement de Jesucrist, adoració dels pastors i dels Reis, feta per infants, amb enraonament de cadascun segons el paper que li toca fer. Ara ja s’ha perdut aquest costum”... una clara referència als predecessors del ja tradicional i costumista Betlem de la Pigà.
De tota manera, els temps canvien per donar pas, per Nadal, a la gent de bona voluntat: la mala consciència d’anar perdent tradicions centenàries ha estat substituïda, darrerament, per una cultura ecològica de recuperació d’aquells signes d’identitat que es trobaven, certament, en perill d’extinció davant una societat alineada, cada vegada més, en el consumisme mil·lenarista de l’esoterisme i la superstició. L’aportació al Nadal castellonenc de les colles pessebristes és, per tant, una prova més del trellat, del respecte a la tradició, però també de la vitalitat cultural de la gent de la nostra terra per preservar els costums dels nostres avantpassats en una societat que volem cada vegada més solidària, més justa i, per tant, més pròspera.
............................................................................................. NOTES.- Aquest article va ser publicat, entre d'altres, al nº3 del Boletín de la Asociación Belenista de Castellón al Nadal de 1999 BSCC = Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura
Posa-li cara al Nadal, amb aquest lema l'Ajuntament de Gandia ha iniciat aquesta original i divertida campanya oberta a tothom perquè gaudiu conformant la vostra pròpia postal on podeu afegir la imatge d'amics, familiars i/o famosos en general, a més del missatge nadalenc que us vinga de gust: Que passeu un Nadal de 10 i un Bon Any dos mil 11...
PD.-Estat d'alarma (segons el Dret Constitucional): Situació d'excepció decretada pel govern d'un estat, el qual suspèn determinades garanties i llibertats personals als seus ciutadans. És intenció governamental perllongar l'estat d'alarma fins al dia 15 de gener per "garantir que tot siga igual que abans del dia 3 desembre", quan els controladors aeris van abandonar el seu lloc de feina. Per la seua banda, Luis Eduardo Aute ha afirmat que les alarmes a l'alba són més alarmants amb arma...
Retallar, quan toca, és tot un art. Una cosa és retallar despesa pública a base de fer recaure la crisi en els ciutadans, contribuents i funcionaris... i una altra molt diferent és predicar amb l'exemple.
Els polítics valencians i, sobre tot, els del nostre entorn més pròxim de la Plana de Castelló no prediquen, precisament, amb l'exemple sinó tot el contrari, exercint el culte a la personalitat de Carlos Fabra Carreras dedicant-li el nom de places majors (veieu Villahermosa del Río), en els murals del vestíbul de la Diputació, en el retaule de la ermita de Sant Cristòfol (Vall d'Alba) i, el que faltava per al duro!, una monumental escultura en el futur aeroport...
Respecte a la retallada de llocs de treball a l'Ajuntament de Vila-real, hem de ser realistes: Un Ajuntament que ha de destinar la meitat del pressupost a pagar els seus funcionaris no és viable... i això passa a Vila-real des de fa més de 20 anys. Una altra cosa és que, ara mateix, potser no és el moment de despatxar personal -encara que siga interí-, amb la que està caient a les butxaques dels treballadors, dels funcionaris i dels ciutadans en general.
Però el que ja supera tots els límits de la hipocresia política és que els mateixos demagogs que t'expliquen la necessitat de retallar despesa pública, fan mà callà a l'hora de despatxar la legió d'assessors dels equips de govern tant als ajuntaments (al de Vila-real, també), com a les diputacions (Carlos Fabra compta amb més de 50 assessors digitals, conctractats a dit i PPel carnet que si no es mengen la sopa boba, sí que han aconseguit -durant el mandat del gran mecenes de l'art o fabrART- que la província de Castelló continue a la cua de l'Estat espanyol en infraestructures de tot tipus... per aixó no em sembla tan malament que tinguem aeroport si s'aconsegueix un finançament autonòmic-i/o-estatal), també als governs autonòmics o a l'estatal, sense oblidar-nos dels assessors que envolten els diputats europeus.
Tal vegada, algun dia m'hauré de mullar i escriure un post sobre Art amb majúscules. Però, canviant de tema, sobre Ripollés què voleu que us diga, personalment no m'inspira res...
Les manifestacions als carrers i les pancartes estan passades de moda, s'ha de passar a l'acció si volem aconseguir alguna cosa. El sistema ha de ser destruït mitjançant els bancs. Si totes les persones que ixen al carrer a manifestar-se amb pancartes -contra la globalització i el saqueig econòmic a què estem sotmesos els mortals- retiraren els seus diners dels bancs, aleshores es produiria un colapse que, això sí, seria una autèntica revolució... Paraula d'Eric Cantona!
Eric Cantona és un ex-jugador de futbol que va destacar a la dècada dels noranta al Manchester United, moltes vegades més per les seues excentricitats que per una qualitat extraordinària però que, a banda de fotre-li una puntada a la cara a un expectador durant un partit de la Premier League, a França, d'on és natural, sempre ha tingut molt de ressò tot el que fa perquè té la consideració de crack mediàtic.
Els bancs han provocat la crisi. Tots els estats han retallat nòmines i prestacions socials als ciutadans per rescatar-los. Els principals dirigents bancaris, a canvi, han cobrat primes multimilionàries com a comissió pels ingressos rebuts de l'estat corresponent. I els bancs, ara mateix, en comptes de contribuir a recuperar l'economia i els llocs de treball concedint crèdits a la petita i mitjana empresa, s'estàn dedicant a refinançar-se l'endeutament propi i a oferir pisos, apartaments i solars a tots els que passen per caixa... La direcció "apolítica" de les caixes i les fusions/transfusions (Cajamadrid se menja Bancaixa d'un mos!) produïdes darrerament és un plat per menjar a part: els rics aprofiten la crisi per fer-se més rics, els centralistes per fotre les economies autonòmiques, els madrilenys per consolidar allò de Madrid i províncias...
Avui era el dia elegit per l'Eric Cantona, una jornada amagada, a l'Estat espanyol, entre un pont de cinc ullals on els únics que s'han manifestat contra la crisi han estat, precisament, els pobres controladors aeris que tan buides tenen les seues butxaques (¿?). De tota manera, fent-li cas o no a l'ex-futbolista francés, vivim a una societat oligàrquica insostenible, on una minoria té la paella pel mànec des de fa massa anys, encara que darrerament se'ls haja anat la ma i ja no puguen vendre'ns aquesta Plutocràcia global com una societat democràtica. La Unió Europea, però, encara té moltes coses a fer i a dir si no vol soterrar l'euro i morir d'una paràlisi econòmica total... La bola de la crisi va fent-se gran perquè és estructural i de dos dimensions: material (econòmica) i espiritual (ètica).
El Vila-real Club de Futbol ha aconseguit, aquesta nit, superar brillantment la fase de grups de l'Europa League, a falta d'un partit, després de guanyar 3 - 0 el Dínamo de Zagreb (Croàcia) i de l'empat entre el PAOK de Salònica i el Bruges. Contra l'equip d'aquesta darrera ciutat belga, precisament, s'haurà de disputar la darrera jornada amb l'objectiu de consolidar el liderat del grup.
Tres gols, com tres sols en la fredor de la nit fosca, però tres només, sols, quan els seguidors ja ens imaginàvem una maneta, potser influïts encara per l'espectacle futbolístic de dilluns passat, el d'un Barça que juga com el Vila-real però, potser, una mica més ràpid... perquè després dels dos gols de Rossi i el magnífic de Marco Ruben, Senna va marrar un penal, a més d'infinitud d'ocasions, sobre tot a la segona part, davant de l'excel·lent porter croat, Kelava, que ens va refredar la nit amb el seu cognom però, sobre tot, quan ho va aturar tot amb l'exepció dels tres gols, com tres sols.
El Vila-real ens està acostumant al tres: 0-3 a Saragossa en Lliga, 3-0 aquesta nit a l'Europa League... Diumenge ens visita un Sevilla vingut a menys, darrerament, però que, malgrat tot, continua sent un dels millors equips de Primera, és a dir, una altra bona pedra de toc per seguir confirmant el potencial d'aquest Vila-real que, de moment, continua convidant-nos a somniar una temporada més...
Ací hi teniu els resultats de l'enquesta que us vaig plantejar el propassat 11 de novembre que, en principi, malgrat no ser tan professional ni científica com les enquestes de les propassades eleccions catalanes on s'ha clavat la intenció de vot, ha servit per encetar cert debat al voltant de possibles pactes preelectorals a Vila-real, davant les properes Eleccions Municipals de maig de 2011.
Ha guanyat l'opció dels que "mai votarien una coalició" però, com l'opció al vot està oberta a tot el món perquè internet és global, mai podrem saber si aquesta és l'opció d'un grup de xinesos seguidors del blog, d'un grup de militants del Bloc o d'un funcionari que des d'una màquina ha aconseguit votar reiteradament aquesta opció quan la resta de mortals només podíem votar una vegada des del nostre ordinador... Per tant, les conclusions que podem extreure sempre seran del tot subjectives, ja que aquesta decissió, al capdavall, depén d'allò que decidesquen les Assemblees Extraordinàries dels dos col·lectius (Bloc i Iniciativa), encara que, pel que sembla, cap de les dues parts està per la feina...
De tota manera, finalment, el que ara importa és saber si el Col·lectiu del BLOC serà suficientment madur i responsable per pactar i/o votar un candidat de consens i una llista electoral dels millors -com diria anit Artur Mas- pensant més en clau municipal que en posicions ideològiques i/o personals... perquè, pel contrari, amb un llistat continuïsta ple de cosins, filles, germans, marits i consogres no s'anirà enlloc... I que conste que açò ho signe i ho afirme a Vila-real com a militant de fet i de dret del BNV que pertany, encara, al col·lectiu d'aquesta ciutat.
