COMUNITAT ATURADA

Ni la marxa de l'equip de futbol, ni l'oratge, ni el canvi del mercat al centre, ni l'aeroport sense avions, ni la biblioteca sense llibres, ni el quatripartit local, ni l'arribada de l'AVE o l'inici del corredor mediterrani, ni l'anunci d'ETA d'abandonament de les armes, ni les promeses electorals, ni la boda de la duquessa d'Alba, ni cap notícia que us puga vindre a la ment, ara mateix, preocupa més que les dades de l'atur que mes a mes van a més, a més aturats, a més famílies sense un sol membre treballant i cotitzant a Hisenda, a més problemes bàsics, a pitjors condicions de vida... I no solament a Vila-real, on portem molt de temps amb taxes superiors al 25%, perquè la província de Castelló ha passat en quatre anys de comptar amb un atur insignificant, d'entre el 4 i el 5%, a ser de les províncies capdavanteres en nombre d'aturats amb una taxa del 26,34% (i això que ha baixat al darrer trimestre) molt superior a l'autonòmica i, per suposat, a l'estatal.

5.966 aturats a Vila-real en setembre de 2011, és a dir, la darrera dada del tercer trimestre reflexa una pujada de l'atur d'un 2,84% respecte al mes d'agost, i això que, en altres temps, diríem que al setembre comença certa campanya de la taronja primerenca però... avui la taronja també comença a donar símptomes d'esgotament. L'anomenat "mercat comú" de la Unió Europea és cada vegada menys comú dels europeus i més global, amb el que això significa d'atac contra els xicotets propietaris i empresaris i de "xollo" per a les grans companyies i empresaris europeus, espanyols i valencians que també tenen taronges al Marroc o taulells a la Xina... ni més, ni menys! La xicoteta i mitjana empresa que ha mantingut l'economia de l'Estat durant els darrers cinquanta anys està, cada vegada més, a les portes del tanatori a l'espera del soterrar definitiu.

I mentre l'economia productiva agonitza pel càncer de la deslocalització (globalitzar significa deslocalitzar la producció cap als països subdesenvolupats on la legislació és més favorable a l'especulador i més contrària al treballador), els economistes continuen al divan del psiquiatre preguntat-se perquè no van predir tot el que ens està passant, els especuladors segueixen fent negocis als bancs de sang i la majoria dels nostres representants polítics cobrant nòmines escandaloses -i pensions d'infart- per assistir al funeral...

De tota manera, això passa, sobre tot, a l'Estat Espanyol, ja que segons un estudi de la OCDE (Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic que consta de 34 països, des d’Austràlia fins els EUA, passant per Canadà, Dinamarca, Estònia Nova, Zelanda i països de la UE com ara Portugal, França, Alemanya o Espanya) l'atur es manté estable a quasi tots els estats membres que venen a ser, pam dalt, pam baix, els països anomenats desenvolupats o industrialitzats.

Si comparem les dades de l'EPA del tercer trimestre a Espanya, on quasi s'arriba als 5 milions d'aturats, amb les dades de la resta de la OCDE, podem afirmar que la taxa s’ha mantingut estable des del mes de gener de 2011. Espanya, continua presentat la taxa d’atur més elevada, amb un 21,52% (mentre la Comunitat Valenciana presenta un 24,17% la tercera taxa més elevada, després d'Andalusia i Canàries), la segueixen Irlanda amb un 14,6%, Eslovàquia amb un 13,4% i Portugal amb el 12,3%.

El nombre de persones a l’atur entre tots els països membres de l'OCDE arriba a 44,3 milions, 2,3 milions menys que al mateix mes del 2010, però amb un total de 10,4 milions més que el 2008 quan van començar els efectes laborals de la crisi mundial.

GOTA FREDA

Al final, no va ser una pluja de gols. Només un xàfec de trenta minuts, per la zona de Chamartín, 3-0 i cap a casa en posicions de descens... La tardor ha arribat tard i mal, amb l'amenaça de la tradicional gota freda que, des de fa més de 10.000 anys, inunda cada tardor més d'un indret mediterrani. Segons conta el diari, la Rambla d'Alcalà, la Marjaleria de Castelló, el barranc Torrent de Nules o la Ratlla entre Castelló i Almassora segueixen en alerta roja perquè, dos anys després de les darreres inundacions, només Borriana (que va ser notícia estatal) i Vila-real (on hem aprés que una Fira de la Tapa al Barranquet, no mai més) han fet obres al respecte.

De tota manera, encara que a la comarca de La Plana ens sobra l'aigua per tots els costats i no solament perquè s'ha implantat el reg per degoteig, sinó, sobre tot, per l'abandonament de finques de tarongers que és, ja, un moviment irreversible i uniformement accelerat malgrat la crisi (no se pot mantenir un hort amb despeses de més de mil euros la fanecà i guanys zero), hem de continuar reclamant moltes més coses com ara, per exemple, un canvi de xip en l'edificació i la construcció d'edificis públics i privats molts més ecològics, no solament des del punt de vista de l'energia (prou de guardioles com la nova biblioteca on s'haura d'invertir en calefacció durant sis mesos i en aire condicionat durant sis més!), sinó també de l'aprofitament de l'aigua de pluja (per a quan un pla de la Generalitat que obligue a instal·lar cisternes o aljubs -a la part inferior dels blocs de pisos- per recollir l'aigua que es perd a la mar?).

Per cert, l'altre dia vaig escoltar la roda de premsa del senyor alcalde de Vila-real, José Benlloch, i a banda de si té o no té ganes d'ocupar la presidència de la Mancomunitat de municipis de La Plana que gestiona les aigües, pense que té tota la raó del món: o juguem net o se trenca la baralla. Si la presidència sempre ha estat ocupada per l'alcalde de la ciutat que cedeix aigua a la resta, ja que tenim a Vila-real -per sort- uns quants pous que ja no utilitzem i que, tal vegada per desgràcia, cada dia en seran més, al ritme que va l'abandonament dels ruïnosos horts de cítrics, el més lògic és que ens deixem de partidismes i protagonismes i tots els municipis de la comarca remen en el mateix sentit... ja que és l'única manera de denunciar el tracte discriminatori que ens dispensa la Generalitat Valenciana (que més prompte sembla una institució de la província de València) a l'hora del finançament (quina desconfiança dona el Pla Confiança del que mai arriben els diners), així com el Govern Central de l'Estat, encara que, darrerament, ens envia un ministre cada  setmana perquè es veu que fan números i no els donarà temps a tots a visitar-nos...

CATERINÀRIA A GARRIDO

El gran Marc Tul·li Ciceró va viure al segle I a.C., és a dir, una època on l'art de la paraula conservava un cert prestigi, pot ser perquè era un do d'una minoria privilegiada. Els seus discursos i tractats retòrics han marcat la prosa llatina i les llengües romàniques que van sorgir de la llengua mare del Laci: O tempora o mores!

A banda dels discursos i dels tractats de retòrica, Ciceró també va escriure poesia i va traduir autors clàssics (més encara que ell) grecs de renom (com ara Homer, Èsquil, Sòfocles o Eurípides, per exemple), però les seues aspiracions literàries no es van complir fins la publicació dels seus famosos discursos contra el conspirador Luci Sergi Catilina, que ell mateix va escriure (revisat) més endavant, una vegada aconseguits els objectius del moment, és a dir, fer fracassar la conspiració del senador romà i barrar-li el pas cap al consolat.

L'entrenador del Vila-real, Juan Carlos Garrido no és Catilina, ni tampoc cap conspirador romà, però la majoria dels aficionats -per no dir el 100%- ja estan dient la famosa frase de la primera catilinària -en la versió local de caterinària- de Ciceró: Quousque tandem abutere, Garrido, patientia nostra? (fins quan, Garrido, abusaràs de la nostra paciència?).

... I és que veient com van eixir els jugadors del Vila-real al camp del Madrigal (a fer-li el llit des del primer minut, de segur, almenys així ens ho va semblar a la majoria d'aficionats), per disputar anit el partit contra el Llevant (ara mateix, el líder: enhorabona a Venta, Ballesteros, Farinós i Aranda! -tots exgrocs), se va desmuntar de seguida la consigna de vendre la derrota contra el Manchester City com una gran millora de la què s'havia d'estar orgullós (com els andalusos del Sevilla, que ací no van fer res i dissabte van traure un meritori empat del Nou Camp)... perquè, com a molt, perdre a Manchester com se va perdre (desmuntant el centre del camp i aguantar a la barraca amb cinc centrals, encara que els de veres juguen de laterals) va ser guatemala i ahir guatepitjor...


Ara ens espera el Real Madrid de totes les gal·làxies, dimecres a la nit (22h.) i l'enfrontament contra el Rayo Vallecano dins de casa, el proper dissabte a les 18 h., on l'afició del Vila-real espera cantar-li la Caterinària (de Caterina, de Fira) a l'encara actual entrenador:

- Garrido, no te menjaràs els torrons!!! (de Fira Santa Caterina, evidentment).

ALLAU INFORMATIU

Hi ha dies, setmanes i temporades senceres on les notícies brillen per la seua absència. Aleshores els mitjans de comunicació es dediquen a mirar-se el melic (quan són empreses privades independents), fer apologies interessades dels seus patrocinadors (públics i privats) o fer política barata directament, és a dir, partidisme, la qual cosa significa que no ens conten els processos (socials, econòmics, polítics, etc.) d'interés general sinó allò que interessa al partit en el poder (central i/o autonòmic) i narrat de la manera que millor li convé al que paga (la qual cosa és una immoralitat, i una manca total d'ètica, perquè paga amb diners públics). Aleshores tenim que al món només existeixen dos continents (Europa i Amèrica) i dos potències internacionals (Estats Units i la Unió Europea), a Europa només existeixen dos estats (Alemanya i França) i dos líders carismàtics (Merkel i Sarkozy) i a Espanya, per què repetir-ho, dos partits que de vegades semblen el mateix (PPSOE) i, ara que venen eleccions, només dos candidats (Rajoy i Rubalcaba)... i per assabentar-nos de la resta, ens ho haurem de treballar.

Després de la primera legislatura de Zapatero, quan va començar la crisi que el govern socialista no reconeixia i l'oposició popular encara menys (perquè sempre parlaven d'ETA), va vindre el reconeixement de la crisi global i la no assumpció de les culpes bipartidistes de la crisi espanyola, per les barbaritats i les bombolles urbanístiques iniciades quan España iba bien  i la banca millor, fins que tothom va restar hipotecat de per vida: famílies, empresa privada i institucions públiques (mentre els nostres "representants públics", és a dir, els polítics, continuen amb els salaris anteriors a 2004 i amb l'acumulació de càrrecs, és a dir, de nòmines com ara els "insignes" Aznar, González, Zaplana, Camps o el mateix Carlos Fabra que arrodonirà la jugada col·locant la seua filla candidata, i resident a Madrid, en el Congrés de Diputats).

En això estàvem, repassant la infinitud de mesures de tot tipus que s'han pres a tots els països d'Europa, tal vegada per enfonsar-nos més en la crisi, així com recordant les velles misèries de les llistes al Congrés (i a l'inútil Senat) on Compromís-Equo podria donar la campanada... quan arriba un allau informatiu, tipus avalanxa de neu o, millor encara, de gota freda, perquè en tres dies passen coses transcendents, com a mínim, per a les properes dècades.

De moment, dimecres passat a l'hora de dinar la Unió Europea assenyalava la prioritat del Corredor Mediterrani (sobre tot de mercaderies), una infraestructura que s'aprova amb 20 anys de retard però indispensable per borrar el centralisme dels mapes, de l'Espanya radial decimonònica del carro, l'haca i el camió particular com a vehicle de transport més usat, mentre que per la vesprada naixia Giullia segons la crònica rosa del natalici anunciat de la filla de Carla Bruni i Sarkozy. El dia següent, dijous, els diferents informatius de les excessives cadenes de televisió (per a un estat en crisi) ens oferien a taula el cap de Gadafi, com el d'una fera ferotge acabada de capturar al coto bèl·lic de Líbia però, com tots sabeu, allò no era res al costat de la traca final protagonitzada per l'anunci de la banda terrorista ETA d'abandonament de les armes. En resum, una setmana de notícies importants que cal digerir a poc a poc, perquè la història, de vegades, sembla que s'accelera i canvia el pas: a millor? Sí. No caldria oblidar que si els nostres avantpassats van practicar el canibalisme ritual (per cert, la setmana passada també hi va haver una notícia al respecte, d'un turista alemany que se l'havien enxampat uns caníbals de la Polinèsia francesa), sempre anem a millor, el món sempre avança malgrat tot...

L'EIX O CORREDOR MEDITERRANI

Quan la funció no fa l'órgan, com deia Lamarck, és l'órgan (l'Eix o Corredor Mediterrani) el que farà la funció. Avui se pot posar la primera pedra del futur econòmic de la zona més dinàmica i més marginada de l'Estat Espanyol des del traçat radial del ferrocarril a l'època d'Isabel II, és a dir, a mitjans del segle XIX.

Aquell ferrocarril -que encara perdura en la seua major part- es va traçar d'ample ibèric per a què els francesos no ens pogueren invadir per les vies de ferro que a Europa, des de sempre, han estat de via estreta, amb el que ha suposat de pèrdues econòmiques per a l'Espanya perifèrica exportadora: un exemple el tenim amb la distribució de la població, on Barcelona sempre ha anat pel davant de Madrid (a qui quasi duplicava el 1900) fins passada la dècada dels cinquanta del segle XX quan la política centralista i nacionalista espanyola de Franco (que sempre confonia Espanya amb Castella) va començar a marginar l'economia productiva de l'Est Mediterrani amb la creació dels anomenats Planes de Desarrollo que, en principi, es van crear sobre tot per implantar indústries a l'Espanya interior. Mentrestant, es van carregar La Panderola, el tramvia de vapor dels pobles de La Plana que a dia d'avui ens hagués resultat molt útil i ecològic.

Després va venir la democràcia i la dèria de l'AVE per al transport de passatgers que, fins el dia d'avui, com tots sabem, encara no ha arribat a Castelló ni arribarà en els propers anys si no es donen més pressa, però pel que respecta al transport de mercaderies per ferrocarril l'Estat Espanyol continua en el segle XIX a dia d'avui i, per això mateix, som l'Estat del Camió amb el que suposa de contaminació i pèrdua de competitivitat en tots els aspectes. Però, com hem dit al principi, avui es pot revertir la situació si des de Brussel·les ens donen la notícia que mai havia recolzat el PSOE i que, en principi, va rebutjar el PP al 2003: l'aprovació del projecte de l'Eix o Corredor Mediterrani que enllaçarà ports marítims, ferrocarril, aeroports, etc. com un tot, perquè la zona més castigada de l'Estat per l'atur (perquè també havia estat la de major acollida d'emigrants per ser la més dinàmica i la que aporta més del 50% del PIB estatal) comence a remuntar el vol.

Visca l'economia productiva, prou de polítiques i economies especulatives... Benvingut Eix Mediterrani! 

P.D (afegit a les 13h,).- Ja és oficial. El Corredor Mediterrani ja és una prioritat de la Comissió Europea pel 2030. Brussel·les subvencionarà l'eix ferroviari de mercaderies que connecta la frontera francesa amb Barcelona, Tarragona, València, Cartagena i Almeria. Des d'Almeria, el traçat continuarà per l'interior fins a Granada, per arribar després a Algesires. L'eurocomissari de Transports, Siim Kallas, descarta la travessia central dels Pirineus, però preveu connectar Saragossa i Madrid amb Algesires i els corredors mediterrani i atlàntic.

I LA COPA DEL REI... EN DIMARTS I 13

Els números del Vila-real no són bons, ni en Lliga, ni en Champions League, això és evident... Quan encara no ens acabàvem de creure que el Vila-real C.F. de la passada temporada havia acabat quart, en la mal anomenada "Lliga de les Estrelles" (perquè estrelles planetàries i gal·làctiques només en queden als dos clubs que ho monopolitzen tot), potser més per demèrits de la resta de clubs (que tampoc van demostrar res de l'altre món: ahí tenim la pèsima trajectòria dels atlètics, dels sevilles, etc. malgrat la gran inversió realitzada, si la comparem amb la d'un Vila-real que va haver de tirar de cantera: Mussachio i Marco Ruben, sobre tot, perquè d'altres jugadors de la pedrera han jugat perquè no n'hi havia ningú més, no per promocionar-los) que pel "gran futbol realitzat", donat que durant tota la segona volta l'equip va començar a generar dubtes en defensa a partir de la lesió d'Àngel i, sobre tot, de l'evident lentitud dels centrals que ha anat a més.

Els problemes del Vila-real C.F. s'han d'arreglar parlant al camp (els jugadors i el polèmic entrenador) i als despatxos (traçant un equip compensat i realitzant algun fixatge que demostre, realment, que el Vila-real continua sent millor que la temporada anterior: cosa que es va frenar, en sec, l'any passat, encara que ho haja tapat la brillant classificació per a Champions), ja que els aficionats tenim clar que on hi ha amo i patró, no manen els abonats, perquè només representem -com a molt- un 10% dels ingressos del club (ja que tampoc es compta que el camp és municipal i que, per tant, els ciutadans de Vila-real que no són abonats també aporten una part en espècie... i en efectiu quan s'ha hagut de pagar les obres). Està bé que se presenten iniciatives, que se demane el recolzament de l'afició, però els problemes esportius (de joc!) del club no s'arreglen a la premsa, ni als restaurants...

Avui, contra el Getafe (a partir de les 18 h.), el conjunt de Garrido té una altra ocasió per demostrar si continua la deriva, iniciada a principis de 2011, o si realment han servit d'alguna cosa les crítiques dels milers d'aficionats que estem molt cremats (no davant la venda de Cazorla, que ho comprenem sinó) davant l'èxode de jugadors que, pensem, encara podrien estar aportant coses al club, començant pel granota Javi Venta (que ara portaria un any de titular indiscutible), seguint per Capdevila (perquè no cola allò de que ens estalviem un "jornal" quan s'ha de jugar tres competicions al màxim nivell) i continuant per d'altres que no van tenir oportunitats (estic pensant en el bètic Matilla) o continuen sense tenir-les a pesar de ser especialistes en llocs on no tenim ningú més (el lateral esquerre Oriol, que avui tampoc no va, ni convocat), mentre l'equip continua mancat en defensa (sense laterals i amb Mussachio lesionat) i en la davantera, on només queda Rossi que tampoc va jugar amb Itàlia per unes molèsties...

El Vila-real Club de Futbol, malgrat tot, és a dia d'avui -o, almenys, així ho seguim pensant molts aficionats- un dels set o vuit millors equips de la Primera Divisió i ho continuarà sent perquè també és dels quatre o cinc més sanejats econòmicament, amb una ciutat esportiva del milloret d'Europa i una pedrera només comparable amb la de Barça, Madrid, Espanyol o València... però, futbolísticament, porta avorrint el personal des de fa massa temps, ja que se vol jugar com el Barça però sense velocitat i, això, quasi tots ho sabem, és impossible. Per si faltava alguna cosa, el sorteig d'ahir dels setzens de final de la Copa del Rei (una competició on el Vila-real ens té acostumats a desaparéixer a la primera de canvi ...i això que és, sempre, una gran oportunitat per aconseguir algun títol que encara no tenim, perquè la Intertoto no deixa de ser un "trofeu amistós") ens emparella amb el castís Mirandés (de Burgos) un dimarts i tretze: toquem fusta que estem gafats!

EL RETORN DELS NI-NIS

Segons el prestigiós Anuario Económico de España 2011 que publica cada any La Caixa i està a disposició de tothom mitjançant Internet, Vila-real ocupa el 17é lloc d’Espanya entre les ciutats (majors de 50.000 habitants) amb un percentatge d’atur més elevat (17,4% al 2010), així com el número 24 per la cua entre les que tenen menys connexions de banda ampla i la que fa 21 en quant a les que compten amb menys connexions de telefonia fixa (dada molt relacionada amb l’anterior). És a dir, que només 20 ciutats d’Espanya són, ara mateix, pel davall de Vila-real en quant a noves tecnologies, mentre que només 16 compten amb uns nivells superiors d’atur.

Des de 2008, portem més de tres anys amb males notícies econòmiques i amb poques iniciatives a nivell local per revertir la situació. Naturalment, és molt més fàcil predicar que repartir blat quan el gra escasseja, però encara que la crisi està afectant tota Europa, per no dir tot el món, a cap lloc està incidint amb la intensitat que ho fa a les nostres comarques i, en concret, a la nostra ciutat.

Aquests dies s’ha produït el retorn a la quotidianeïtat però, a moltes cases on els pares encara tenen la sort de treballar, hi ha un ambient estrany, ja que hi ha ni-nis que no estudien perquè han acabat la carrera o el màster i, en compte de treballar (encara que ja són diplomats, llicenciats o doctorats), dormen un malson de joventut amb l’esperança que els desperte el mòbil, ubicat estratègicament a la tauleta de nit, tot anunciant-los el paradís de la vida laboral a un lloc nefast, des del punt de vista estètic, i amb un contracte escombreria que, de segur, els realitzarà com a persones i els omplirà de felicitat.

.............................................................................................

Aquest article ha estat publicat a la Revista Poble, octubre de 2011, nº 177, a la columna pròpia d'opinió Roure i llorer sota el títol "El retorn"

Font: Foro-ciudad

9-OCT: A LA RECERCA DE LA IDENTITAT SEGRESTADA

Com sol ser habitual als pobles amb mala consciència, quan no hi ha una política quotidiana de recuperació de la identitat, se solen fer actes, proclames o se prenen acords puntuals per aparentar certa estima per allò que s'oblida durant la resta de l'any. Així, el Consell Valencià que tants diners ha destinat als darrers anys en subvencionar, per exemple, la secessionista Real Academia de la Llengua Valenciana (que no reconeix la unitat lingüística que sempre s'ha explicat a totes les universitats del món) i ha fet tants esforços en carregar-se el Servei de Promoció del Valencià a les escoles i instituts (no cal, ara, recordar l'ampla nòmina de castellanoparlants i periodistes forasters que venen a Canal 9 a emportar-se els escassos euros que queden a l'escarransida caixa pública valenciana), ara contraataca amb la implantació de l'Onomàstica Foral en els càrrecs i institucions de l'àmbit municipal per recuperar "identitat".

En principi, sembla una iniciativa lloable que, a més, és debades i no ens costarà diners, llevat de la substitució de certs documents burocràtics que, des de l'aniquilació practicada per Felip V i consolidada al segle XIX amb el naixement de l'Estat Espanyol arran de les Corts de Cadis, venien presentats en castellà per l'aplicació de la legislació castellana por el justo derecho de conquista que no solament va portar a traduir els noms dels pobles i ciutats al castellà (Alacant per Alicante, Elx per Elche, València per Valencia, Castelló per Castellón, Vila-real per Villarreal, etc.), sinó que va eliminar càrrecs i institucions públiques, com ara la mateixa Generalitat.

Per tant, segons aquesta iniciativa del Consell Valencià que hem llegit avui al Levante, l'alcalde del poble tornarà a dir-se batlle, la junta de govern local canviarà a Consell de Govern de la Vila, el nom "paramilitar" i castellà de tinent d'alcalde canviarà a Conseller en Cap local, i fins i tot el cap de la policia local podrà recobrar el nom medieval de Cap de Guaita. Són alguns dels canvis que estudia la Generalitat en un ambiciós projecte per recuperar, en l'àmbit municipal, l'entramat institucional de l'històric Regne de València i la seua pròpia onomàstica. Ara només faltaria canviar l'anònim "Comunitat" (¿?) i la bandera local de la ciutat de València (en blau) per tornar als orígens del llegat de Jaume I, rei de l'històric Regne de València que ens deixà el Penó de la Conquesta que, aquest, sí que representa a tots els valencians.

De tota manera, com hem comentat al principi, els símbols només són unes senyes d'identitat que requereixen un treball quotidià i una estima per la llengua, la cultura, la terra i la història d'un poble que, en el cas del valencià, són ningunejats, quan no despreciats o desconeguts pels nostres representants públics (de dretes i d'esquerres) durant la resta de l'any. Per tant, és una iniciativa lloable si no pretén, només (com tots podem sospitar), captar el vot conservador dels valencians indecisos que s'estimen allò més seu, és a dir, com una mesura que no va més enllà de cert electoralisme puntual que venim observant les darreres setmanes.

Segons ha avançat el conseller del ram,  Serafín Castellano, la reforma es centrarà en l'àmbit municipal per recuperar el nom foral d'òrgans, càrrecs i oficis dels municipis que es van modificar en el segle XIX d'acord amb la tradició castellana. El suport legal és inequívoc a l'article 7.1 del nou Estatut de 2006: : "la Generalitat procurarà la recuperació dels continguts corresponents dels Furs de l'històric Regne de València (...) ", a més del recolzament d'un ample ventall d'experts en dret foral de molt diversa ideologia (com ara Vicent Franch, Enric Solà, Vicent Domínguez, Simó Santonja o Vicent Garcia Edo) disposats a caminar sense presses, i de manera molt consensuada i molt acceptada perquè no genere polèmica, ja que no seria d'estranyar, com passa per desgràcia quasi sempre, que aparega el friki blaver de torn per dir-nos que aquests càrrecs se'ls estan copiant dels catalans... aleshores hauríem de canviar el nom de Generalitat, inventar-nos un altre nom per al pa i per al vi i, en definitiva, parlar tots els valencians només castellà que, per alguns "bons valencians", sembla l'objectiu final.

Recuperar els noms llegats per aquell Regne de València independent entre 1238 i 1707 i considerat, només, una entitat administrativa (de Governació a Província de València) fins la divisió provincial actual de 1833, és un objectiu lloable si va acompanyat d'alguna cosa més... en principi, es pensa aprovar-ho mitjançant una modificació consensuada (com han de ser totes les mesures amb voluntad de continuïtat) de la Llei de Bases del Règim Local o, per què no, amb un decret de desenvolupament d'aquesta. Els noms no fan la cosa, però ajuden al seu desenvolupament: qui perd els orígens, perd la identitat. Visca l'antic Regne de València, se diga com se diga oficialment! Visquen les comunitats de regants, de frares, de veïns i de ciutadans, visquen tots els valencians que celebren el nou d'octubre com l'onomàstica comuna de tots!

ADELA: UNA VIDA ALEGRE O CALCULADA?

L'historiador de Borriana, Norberto Mesado Oliver, va presentar ahir dimecres, al saló de sessions de l'Ajuntament de Borriana, el seu llibre Adela Lucía. L'última amant d'un rei romàntic. Entre la història i la llegenda, que tracta de rescatar de l'oblit l'apassionant vida d'una conciutadana vila-realenca del segle XIX, és a dir, d'Adela Lucía Almerich Cardet (Granada 1858, Castelló 1920), que continua en el record de la gent més gran de Vila-real, Les Alqueries, Borriana i tota la comarca de La Plana Baixa: quin vila-realenc, o ciutadà de La Plana, no ha sentit mai l'expressió, tan sexista i políticament incorrecta, de Mecaguenlaputadela?

L'obra ha estat publicada per la Diputació de Castelló i d'ací la presentació de la mateixa per part del flamant diputat provincial de Cultura i també vila-realenc, Héctor Folgado. Mesado explica al seu el llibre que la protagonista es va casar als 15 anys amb Matías Cantavella qui, transcorreguts 19 mesos de matrimoni, va vendre totes les seues propietats i va embarcar cap a Cuba, on va morir. Adela Lucía, que era una guapíssima guardagulles (com La Gallega del pont o el seu marit El Gallego) passaria a ser amant del general R. Blanc (governador de Cuba cap a 1878), però també -i d'ací la seua importància- del rei Alfons XII que va morir al cap de 10 anys de regnat, després d'una dissortada vida amorosa, deixant embarassada la seua segona dona, la vídua regent Maria Cristina d'Habsburg-Lorena que, al tenir una tercera infanta, va ser permutada -segons l'autor- pel fill de la seua amant Adela que, finalment, passaria a ser el nou rei d'Espanya Alfons XIII a l'aconseguir la majoria d'edat en 1902.

L'època d'esplendor de les relacions entre Alfons XII i la seua amant de Les Alqueries, llogaret del municipi de Vila-real (fins el 1985), acabaria sobtadament amb la mort del rei en 1885, però el denominat Pacte del Pardo, acordat entre els polítics líders de la Restauració als temps del turnismo, és a dir, entre Cánovas i Sagasta, va propiciar aquest probable intercanvi de nadons entre Adela i Maria Cristina per assegurar la continuïtat de la monarquia amb un hereu mascle.

El llibre recull els secrets de la vida d'Adela, una dona molt avançada per al seu temps. Una dona de vida alegre o calculada? En un temps on l'analfabetisme era una qüestió estructural i la manipulació política i el caciquisme una pràctica evident, mentre l'Església tenia un paper rellevant en les relacions socials entre el poder i les classes més humils, Adela va saber captivar el monarca amb la seua bellesa de fama global en un temps on, pràcticament, era impossible abstreure's de l'ambient local.

Norberto Mesado Oliver (Borriana 1938) va ser director del  Museu Arqueològic de la Plana Baixa (Borriana) fins la seua jubilació al 2003 i és autor d'importants i interessants estudis històrics. Els amants de la història en general i, més encara, de la local i comarcal estem d'enhorabona.

A PEU PER L'ESPADÀ

Diumenge passat retornàrem a la Serra d'Espadà, però fent una ruta diferent a la del propassat 17 de juliol. Aquesta vegada l'objectiu fou el cim de La Ràpita, a més de 1000 metres d'alçada, després de caminar durant més d'hora i mitja (des de la vora de la carretera on deixàrem el cotxe) per una paret vertical que, de tant en tant, vol fer-se horitzontal perquè l'excursionista puga gaudir de les excel·lències naturals del paisatge o contemplar la deshumanització soferta, durant el llarg estiu del 1938, quan el front de la guerra civil traçà una línia perpendicular a la Mar Mediterrània que, des de Nules, es va endinsar per les muntanyes d'Espadà cap a l'Alt Millars.

La bellesa de les sureres, les alzines, dels roures valencians de fulla estreta i dels pins, així com la humanització d'un paisatge on pots trobar tot tipus de construcció, des d'un molí fins un poble abandonat com ara el Jinker són potenciades pel valor afegit que aporta tota la càrrega històrica de les fortificacions, com ara el mateix castell del Jinker o el de Castro, a més de tota la infraestructura bèl·lica construïda pels republicans durant la guerra civil (trinxeres, per exemple) o les sendes i els viaranys franquistes, tot aprofitant la mà d'obra dels soldats de lleva, que es construïren per pentinar tota la zona de bombes sense explossionar, bales, projectils, pistoles i fusells de tots els calibres en acabar el conflicte civil que, a la comarca de La Plana, es va centrar, sobre tot, en els bombardejos "nacionals" constants dels avions italians que venien des de Mallorca, pràcticament, cada dia i en el front sanguinari (anomenat "liberación" pels guanyadors) del mes de juny del 38.  Els episodis anteriors de la guerra, com ara els assassinats de religiosos i gent de dreta, no poden considerar-se accions bèl·liques, sinó ajustament de comptes entre veïns, com també ocorregueren als pobles d'Andalusia on, totalment a la inversa del que passava a territori valencià, els franquistes assassinaven sense més argument a tots els sospitosos de ser d'esquerres o que havien militat, durant la República, en algun partit relacionat amb el Front Popular.

De tota manera, encara que les restes bèl·liques deuen de ser escasses, encara queda molt de "pirata" solt, és a dir, de gent pertretxada amb detectors de metalls que no busquen altra cosa que trobar alguna peça interessant per comercialitzar-la al mercat negre... Una cosa és la inquietud per saber més coses del passat, l'amor a la Natura i/o a la Història i una altra el negoci clandestí, on no se paguen impostos i, a més, es malbarata el patrimoni històric que, vist tot el que hem vist fins ara, sembla que als poders públics igual els té, el té com el cafè... i quanta menys memòria històrica millor i si, damunt, ara hi ha l'excusa de la crisi... que inventen els altres, que investiguen des de l'estranger, la història que reste tancada als museus... i així ens va, treient els fantasmes de la guerra civil a cada moment, és a dir, en campanya electoral que és cada dia, com si tots foren menors d'edat i, independentment de la ideologia i/o militància dels nostres avis, no sabérem que a totes les guerres sempre hi ha criminals a tots dos bàndols, i més a les guerres civils entre germans que solen ser les més cruels.

Anant a peu per la Serra d'Espadà vaig poder pensar en totes aquestes coses, però també amb Josep Maria Espinàs, sí, l'autor de la lletra de l'Himne del Barça que, després del A peu pel Maestrat encara ens en deu una: A peu per l'Espadà... que escriguen els altres que una obra així només es pot fer en castellà a casa nostra perquè, naturalment, requereix una bona subvenció que Si la Generalitat Valenciana no dona, Bànkia no presta...