...I GARRIDO ES MENJÀ ELS TORRONS

En aquella ciutat era típic menjar-se els torrons un mes abans d'arribar el Nadal. Concretament, a partir del 25 de novembre quan el santoral assenyalava la diada de Santa Caterina d'Alexandria. Els veïns havien acudit, enguany, puntuals com sempre, a la Fira del diumenge 27:

-Quant val açò?
-Para usted, se lo dejaré en 30...
-Val, m'ho quede, cobres!
-Oh, billete grande, como esta Villa real: mucha pasta, eh señor?, aquí en esta ciudad...
-No crega, això era abans, quan funcionava la taronja i se facturava taulell a quasi tot el món. Ara hi ha molt d'atur, molta crisi i la gent està molt amoïnada...
-Y encima el equipo de futbol que va a bajar a Segunda...
-No, això si que no -el comprador, va tallar-lo en sec-. Està  vosté molt equivocat!

La conversa entre comprador i firaire es va allargar, mentre queia la nit de diumenge i tancava la Fira. No és gens sorprenent com gent de diferents cultures, d'altres continents i, fins i tot, de coloracions de pell més intenses que la dels primers ciutadans honrats de la Vila reial, estiguen tant al corrent del que es viu, dia a dia, a la nostra ciutat, fins l'extrem d'opinar sobre la trajectoria d'un club de futbol de transcendència global perquè el Vila-real continua sent un club gran, amb una gran masa social al darrere i un dels millors planters de Primera Divisió malgrat els resultats.

Alguns aficionats esperàvem algun tipus de revulsiu, per a que l'equip rectificara els inicis tan erràtics que ha tingut enguany, sobre tot en Champions, però en comptes de tallar-li el cap a l'entrenador, Juan Carlos Garrido (com a culpable de la desestructuració del vestuari), que hagués estat la solució més ràpida i fàcil, els responsables del club van optar per la continuïtat mentre la fatalitat -en forma de lesions- ratificava la Llei de Murphy i, ves per on, il·luminava novament un entrenador que recuperava els únics laterals que tenia i que sempre havia tingut, encara que no ho semblava (Mario i Oriol) i començava a usar els centrals que li quedaven per fer el més difícil encara, és a dir, fer jugar al contraatac i, sobre tot, a la barraca, un equip que està dissenyat per a missions més "artístiques".

Garrido, per tant, s'ha menjat els torrons de Santa Caterina, però anit a Màlaga més del mateix: una errada defensiva de pàrvuls als cinc minuts i gol en contra... a partir d'ací les urgències per a empatar, s'empata, se torna a encaixar i, quan més se demana la rapidesa i el joc directe, se contemporitza fins la sacietat perquè el contrari ens deixa la pilota i, a poc a poc, cada vegada més a poc a poc, mentre passen els minuts, i el Vila-real que dóna la imatge de tractar bé la pilota, perquè és el que saben fer millor (tenim un dels millors centres del camp d'Europa, amb Bruno, Borja, De Guzmán, Senna, etc.), ja que defensen fatal i els costa molt, moltíssim fer un gol perquè no saben resoldre els partits sense Rossi i sense Nilmar... El malalt va millorant? Si no espavilen prompte, serà la milloria de la mort... i que conste que ni Sevilla, ni els atlètics, ni tampoc el Màlaga -objectivament- són millors planters que el del Vila-real.

STA. CATERINA, FIRA D'INTERÉS TURÍSTIC

Des del propassat 25 de març, la Fira de Santa Caterina és oficialment una fira d'interés turístic provincial (segons ressolució de 8 de març de 2011 de la Generalitat Valenciana), qualificació que, fins i tot, ens pot semblar modesta donada la llarga tradició, continuada durant més de 100 anys de fires medievals (si no volem caure en l'error de qualificar de mentider al gran cronista local Mossén Benet Traver i Garcia).

És ben cert que aquesta Fira, concedida per Jaume I a la Carta Pobla de 1274,  va canviar d'ubicació, de cronologia i, fins i tot, de dies de durada al llarg de la història, com moltes altres coses, i que també va arribar a celebrar-se durant el mes de maig (coincidint amb les festes de Sant Pasqual) durant molt de temps. Però tot això, no té res a veure amb el que consta a la Historia de Villarreal de l'admirat (i tan denostat per d'altres) cronista oficial de la ciutat Mossén Benet Traver i Garcia , és a dir, que des de finals del segle XIX (després de tanta barrabassada conservadora, carlina o liberal), tot aprofitant la pau aportada pel règim turnista i corrupte de la Restauració (és a dir, als temps d'Alfons XII i de la bella Adela), els vila-realencs venen celebrant les dues fires, és a dir, la patronal de Sant Pasqual (al maig) i la medieval de Santa Caterina (al novembre) amb total normalitat.

Ara, després del recolzament oficial com a fira d'interés turístic, només cal aprofitar aquesta tradició centenària per impulsar tot un seguit d'actes al voltant del diumenge posterior al dia 25 de novembre (si no cau en festa) que puguen revertir, ràpidament, en el foment del xicotet comerç a la ciutat, en la difusió de la història i la cultura de la ciutat de Vila-real i de l'antic Regne de València en general (perquè no tornen a repetir-se atemptats orals amb víctimes com el comés recentment per la consellera Lola Johson, que va matar en públic Joanot Martorell... ara només faltava que a la rectificació hagués dit perdonen, però no sabia que encara és viu!) i d'altres activitats paral·leles que fomenten el treball i l'oci al voltant d'aquesta diada centenària que portem al cor quasi tots els vila-realencs.

RESULTATS ELECTORALS A VILA-REAL

Si comparem les dades amb les de l'anterior convocatòria electoral, podem observar en primer lloc el creixement de l'abstenció en quasi 4 punts, és a dir, els vila-realencs han anat menys a votar (per l'oratge, perquè el resultat a Castelló estava cantadíssim amb el clàssic 3-2 i el general també amb el triomf absolut del PP). En segon lloc, que el PP creix molt poc (uns 200 vots) perquè a la nostra ciutat està tocant sostre electoral, en canvi el PSOE perd uns 4.500 vots respecte a les passades generals, Esquerra Unida puja espectacularment amb 1000 vots que replega dels socialistes, Compromís puja de 498 (Bloc, Iniciativa, Verds) a 1405, mentre UPyD es presenta en societat amb uns mil vots. La resta de formacions queden amb 400 o menys vots...

Per tant, podríem dir que més que un espectacular triomf popular som, a l'igual que ha passat a nivell estatal, davant el fracàs de les candidatures socialistes que han pagat tot el pes de la profunda crisi econòmica que arrossega el mercat laboral a tot l'Estat.

Potser resulta preocupant que Vila-real, com la societat valenciana en general, continua votant en clau espanyola, és a dir, en clau bipartidista, però ja no tant... Potser s'ha iniciat un procés emergent per part de les formacions polítiques més menudes que, a curt termini, podria acabar transformant el mapa bipartidista tradicional en un mapa polític més plural que, en definitiva, reflexaria més fidelment la societat plural que representa i que les lleis electorals (com ara la Llei d'Hondt que afavoreix els partits majoritaris) difuminen. Així tenim l'important ascens d'Esquerra Unida, així com el de Compromís que poden jugar un paper molt més protagonista en aquest futur immediat on tots serem necessaris i ningú imprescindible per eixir de la crisi amb els representants que ha triat el poble. Mercats: el poble ha decidit, deixeu-vos de tecnocràcies!

UN GRAN VILLARREAL C.F.

Recorde, com si fos ahir, el Nadal de 1970 i concretament un diumenge de futbol, potser el primer de l'any 1971, quan el Vila-real de Segona Divisió (quin miracle aconseguir la categoria de plata i quina emoció escoltar el mític Catalan Mínguez narrant la victòria davant el Bibao Athlètic) va perdre dins de casa al Camp del Madrigal per 2-3 davant el Real Betis Balompié (un gran de la Lliga, líder aleshores de l'única Segona Divisió existent perquè no n'hi havia A, ni B): després del partit, jugat a partir de les tres de la vesprada, vàrem tornar a casa dels iaios, al carrer Infantes, per seguir amb la sobretaula familiar de Nadal. El Betis ha jugado mucho más mejor... va dir un oncle meu, contestant-me unes preguntes dramatitzades en castellà per imitar el Matias Prats "pare" que era el Catalán Mínguez estatal d'aleshores...

A l'abonat número 145 del Vila-real Club de Futbol actual, és a dir, al que signa i subscriu aquest post, no cal que li conte ningú d'on venim... És més, aquest aficionat de tota la vida està fins més amunt de la gorra d'escoltar que som modestos, que tenim només 50.000 habitants i que encara anem amb la boina, el garrot (com diu Javi Mata), l'haca i el carro... Per favor, no siguem paletos (aquesta és del iaio Guti)!

Per endevinar que el Vila-real és un gran des de fa més d'una dècada només cal observar la gran afluència de públic al Madrigal (pagant o amb entrades regalades), els plantejaments que fan els equips que ens visiten, o com ens esperem, respectuosos en defensa, quan anem a visitar-los fora. Ara ja no és possible arribar a una Semifinal de Champions afavorits per l'efecte sorpresa, ni quedar en Lliga dels set o vuit primers només perquè tenim bon equip i ho aprofitem perquè la resta no ho saben.

Equips com el mateix Màlaga (amb Cazorla i "quatre hueles" -amb tots els respectes-), l'Atlètic de Madrid (amb Adrián, Falcao i una gran descompensació tàctica entre línees), o el Sevilla (amb alguns jugadors que també s'ha fet vells com els nostres) pense que, ara mateix, no tenen millor equip que el Vila-real... una altra cosa és el gran nombre de lesionats amb què comptem, l'alt nombre de jugadors que ja no són els que eren (Gonzalo, Marchena o Marcos Senna, amb tots els respectes també, semblen els pares dels jugadors que vam conéixer fa tres o quatre anys), els experiments de l'entrenador Garrido, al que li agrada posar als centrals de laterals (i això que no anem sobrats de centrals, ni molt menys) o l'adaptació dels nous jugadors que encara no han donat la talla (Zapata, Camuñas o De Guzmán).

L'excusa que som una ciutat petita, que no som capital de res, etc. ja no val per justificar una mala planificació de l'actual temporada on tots els aficionats ens havíem il·lusionat amb la classificació per a la Champions League on pensàvem que l'equip es reforçaria, en comptes de debilitar-se, i donaria la cara... Fa 40 anys era un honor jugar en Segona Divisió i perdre contra un "gran" com el Betis, ara mateix, seria un nou fracàs (el proper dissabte a partir de les 18h.)... És per això que tornen a sentir-se campanades de fixatges, tot aprofitant el mercat d'hivern. Esperem que encerten molt més que al d'estiu: Endavant Vila-real!!!!

PORRA ELECTORAL

Avui, els companys de dilluns de la tertúlia de Es la tarde de Castellón lliurarem al company, i coordinador del programa, Ximo Tirado, la nostra particular porra electoral, a partir de les set de la vesprada.

La meua, la teniu a continuació. No s'accepten apostes però, pam dalt, pam baix, malgrat que les enquestes, com les estadístiques, sempre poden ser revertides i, fins i tot, trencades, ara mateix tothom parla i especula sobre la distància que pot treure-li Rajoy a Rubalcaba o, el que és el mateix, el PP al PSOE, que són els dos partits majoritaris per als que s'ha fet aquest sistema tan imperfecte i tan generós, sempre, amb els majoritaris...

De tota manera, no s'ha de confondre indignació amb els nostres polítics actuals amb els  antisistema que se situen fora de la democràcia representativa...

Sí a la Política amb Majúscules, si als partits polítics, però no d'aquesta manera... 

Sí a la transparència, si a la racionalització de la despesa, però no a les retallades salvatges i a l'eliminació de l'Estat del Bennestar... 

Sí a la democràcia representativa, però no a les majories absolutes que només aporten el maniqueïsme de la política en contra de... la crispació entre vencedors i vençuts... la confussió entre política i partidisme, entre terreny públic i privat, entre funcionaris de carrera i assessors (o treballadors col·locats a dit i/o amb les modalitats dels trages a mida -res a vore amb Camps!-, etc.).

Al meu parer, a banda del cantat PP 3 - PSOE 2 (a Castelló), si l'electorat no ho remèdia, aquesta serà (aproximadament!) la composició o distribució d'escons al Congrés dels Diputats que hi haurà a partir del 20-N (entre parèntesi els escons de la darrera legislatura):

PP: 184 (154)

PSOE: 120 (169)

CIU: 14 (10)

IU: 10 (2)

PNB: 5 (6)

Amaiur: 4 (-)

EQUO-Compromís: 3 (-)

UPyD: 3 (1)

ERC: 2 (3)

BNG: 2 (2)

CC: 2 (2)

NB: 1 (1)

Que la crisi ens pille confessats!

JAUME CABRÉ, UNA CLASSE MAGISTRAL

Ahir a l'Octubre, Centre de Cultura Contemporània de València, l'esriptor Jaume Cabré va donar una lliçó magistral de Literatura oral, d'Intraliteratura, és a dir, va fer Literatura de la construcció literària, tot obrint en canal les entranyes de la seua darrera novel·la "Jo confesso" per fer una una dissecció diacrònica de la gestació d'aquesta i, en general, de tota la seua magna obra.

Va ser una vesprada agradable, l'oratge acompanyava. Vam arribar amb temps suficient per fer un cafenet abans d'endinsar-nos pel carrer Sant Ferran on hi és el centre de maniobres d'Eliseu Climent -que ahir no va poder ser present- i de la seua/nostra Acció Cultural. L'autor va ser presentat per la periodista Núria Cadenes i pel crític Francesc Calafat. 

Per als no iniciats en el cabrisme, un corrent lector i literari de molt de prestigi a Europa (sobre tot a Alemanya on va vendre més de mig milió d'exemplars de "Les veus del Pamano", l'obra anterior) Jaume Cabré i Fabré (1947) ha saltat amb força en el panorama literari internacional d’avui amb la novel·la Les veus del Pamano (2004) i també amb les seves novel·les Fra Junoy o l'agonia dels sons (1984), Senyoria (1991) i L'ombra de l'eunuc (1996) ; també cal destacar el seu recull de contes Viatge d'hivern (2000), l'obra de teatre Pluja seca (2001), i els dos llibres d’assaig El sentit de la ficció (1999) i La matèria de l'esperit (2005). Ha escrit guions televisius i cinematogràfics. És membre de l'Institut d'Estudis Catalans i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Per molts vila-realencs, Jaume Cabré també és el jove professor de l'IES Francesc Tàrrega que, durant els anys iniciàtics, va obrir els ulls de molts joves estudiants envers la literatura i, sobre tot, els va obrir de bat a bat la petita finestreta de la nostra llengua que, oficialment, seguia marginada a finals de la dècada dels setanta. Potser ahir no va tenir temps de recordar els anteriors encontres sobtats amb els dos vila-realencs que hi érem presents (un al 2005 durant la Diada de Sant Jordi a Barcelona quan va compartir llibreria amb l'amic Vicent Usó i el darrer, a Vila-real al 2009, en un sopar al Bodegón de Carlos després d'una magnífica sessió del club de lectura de Socarrats que també coordina l'amic Vicent), però el somriure al seu rostre en descobrir-nos a la sala d'actes i la dedicatòria del llibre són un magnífic testimoni de la seua complicitat amb Vila-real, on va escriure "Carn d'Olla" i va iniciar-se com un dels millors narradors de l'actual panorama literari europeu.

Potser, l'èxit d'anit a València (hi havia gent dreta i asseguda a terra en una sala de gom a gom) d'un escriptor català que també escriu els originals en llengua catalana, encara que siga traduït a una vintena d'idiomes, contrasta amb l'escàs ressò que hem detectat a la premsa digital: poses al Google "Jaume Cabré omple l'Octubre a València" i només t'apareixen referències de la convocatòria de la presentació del "Jo confesso"... A poc a poc, amb forrellat nou o amb tarja electrònica, les portes de València van obrint-se a la modernitat, però com deia el Tio Canya a València hem de tornar, paga la pena.

MÍTING

Senyores i senyors, públic atent i despistats,

gent d'apeu i col·locats, bojos, malfeiners, iupis,

ties maries, amics del veïnat...

Ja sé que no sóc el més indicat per ostentar aquesta tribuna,

ni per demanar-vos, tot d'una, que obriu les orelles,

que alceu el cap...

Perquè si jo tingués a mà la ferramenta de l'eloqüència,

l'elixir de la demagògia, el verí de l'honestedat...

us faria creure que tot és mentida, que no existeix la veritat,

que tots som víctimes del dubte, vianants desorientats,

herois del dogma, sords triomfants, cecs que caminem a empentes

i avancem temptejant...

I us arribaria a convéncer de la meua hipòtesi, de les meues conclusions,

de la meua tesi, dels paradigmes del món...

de les vertaderes fal·làcies que també vostres són...

I posaríem l'èmfasi en les nombroses coincidències que separen tothom,

en les complicitats assumides pels instints traïdors,

en les contradiccions consensuades per construir esperances

en uns altres móns...

...I podríem seure a una taula de germanor,

construïda amb paraules i desfer-la entre tots.

Senyores i senyors, gràcies per escoltar-me,

però abans d'acomiadar-me, vull comprometre'ls llurs vots

per governar, recompensant-los, amb els diners de tots.

(Poema propi, de 1995, publicat a Poetes de la terra, 2004).- 

CANDIDATS I RESIDENTS A SABERON

Com a l’Un-dos-tres, el concurs televisiu de l’Ibáñez Serrador, els polítics que aspiren a ser diputats/senadors al Parlament Espanyol, el proper 20-N per la circumscripció electoral de Castelló, es presenten en societat: són candidats i residents a Saberon.

En realitat, Saberon rima amb Castellón però no existeix, és un producte de la malèvola imaginació dels electors indecisos, és a dir, d’aquells que sempre s’agafen les eleccions a la tremenda, potser massa seriosament i, per això mateix, tracten d’esbrinar qui són les candidates i els candidats, quin és el seu estat civil i laboral, de qui són filles o fills, a què dediquen el temps lliure i, per suposat, on tenen la seua residència actual: són candidats i residents a Saberon.

Per sort o per desgràcia, Saberon, a més de rimar, poques vegades coincideix amb Castellón, perquè els candidats solen ser gent llunyana ("cuners", bressolers?) designada des de la capital del Regne d’Espanya perquè, al capdavall, del que es tracta és de fer llistes amb gent de glamour que no molesten massa als autèntics dirigents de l’Estat que, per suposat, també viuen a 500 km. de Castelló, és a dir, a la capital on les nostres més importants empreses paguen l’impost de societats: el que és bo per Espanya és bo per Castelló?

És així com, en comicis anteriors, han resultat elegits polítics com ara Jordi Sevilla o Gabriel Elorriaga, amb uns cognoms i una residència tan pròxims que igual s’haurien pogut presentar per Tenerife com per A Corunya. Per tant, deixem de fer-nos el tiquis-miquis i reconeguem als candidats el dret a triar la seua ciutat de residència, perquè si després de votar-los no tornen per ací, no és problema d’ells:

- 3-2, oi que guanya el Rajoy?

......................................................................................... 

Aquest article ha estat publicat a la Revista Poble, novembre de 2011, nº 178, a la columna pròpia d'opinió Roure i llorer sota el mateix títol.

EL MERCAT AMBULANT, AL CAMÍ REAL

El Camí Real, un vial més antic que la pròpia Vila-real, té un passat històric més notable com a itinerari d'entrada que no d'eixida. D'aquesta manera, l'escassa memòria col·lectiva -sempre manipulada pels vencedors- recorda l'entrada de les tropes del Comte de Las Torres, a sang i foc, el dia més trist de la història de Vila-real (12 de gener de 1706) o l'entrada dels franquistes amb el general Aranda, el 13 de juny de 1938, al final de la guerra civil.

Actualment, des d'aquell polèmic, experimental i consolidat canvi en les direccions dels carrers durant la segona legislatura del PP, amb Manuel Vilanova al capdavant, el Camí Real és una via morta, sense trànsit, a penes usada pels propis veïns per eixir cap a l'antic traçat de la N-340 (carrer Joan Baptista Llorens) per anar cap a la famosa rodona de "La Mort" (o d'Álvarez Cascos) que és, encara, l'única eixida oficial cap a Castelló.

Donada la polèmica que està causant, als darrers dies, el retorn del mercat al centre de la ciutat, pense que seria un greu error partir-los a trossos en petits mercats temàtics (de les verdures, la roba i els complements, etc.), així com portar el mercat de la verdura al Barranquet (carrer Josep RamonBatalla) un dels vials més transitats de Vila-real per ser l'únic que travessa la ciutat d'Est a Oest i a l'inrevés d'Oest (venint d'Onda o Betxí) cap a l'Est (Borriana) i que durant la setmana de festes ocasiona nombrosos problemes al trànsit rodat per dins de la ciutat, ja que les  barreres del bou barren el pas durant, pràcticament, les 24 hores dels 15 dies festius entre muntatges i activitats prèvies a la festa.

Si el Mercat ambulant comença a la Plaça Major i continua pel carrer Major Sant Jaume, pot continuar pel Raval de Sant Pasqual fins tot el Camí Real (pronunciat "Rèl" pels indígenes del lloc!), així com per la plaça Baiarri, carrer Verge de Gràcia i Jardí de Sant Pasqual... és el traçat més lògic i, de complir-se tota la novedosa normativa prevista, també serà el més acceptat, fins i tot, pels sofridors veïns que el suportaran, cada dissabte, davant els seus nassos... però també s'ha de reconéixer que l'actual mercat a l'entrada sud de la ciutat, juntament amb l'excessiva durada de les obres de l'innecessari pàrking (a la necessària plaça major d'un look innecessari),  va causar el tancament de nombroses tendes i negocis a la zona central de vianants.

El traçat del mercat més cabal, des del centre i per tot el Camí Real...