BON ANY 2012 !!!

Desconectem del passat per un instant, vivim el present a cada moment, rebem el futur amb poesia i alegria per tothom... Bon any dos mil dotze!!!

EL MEU POBLE I JO

Bevíem a glops

aspres vins de burla

el meu poble i jo.

Escoltàvem forts

arguments del sabre

el meu poble i jo.

Una tal lliçó

hem hagut d'entendre

el meu poble i jo.

La mateixa sort

ens uní per sempre:

el meu poble i jo.

Senyor, servidor?

Som indestriables

el meu poble i jo.

Tenim la raó

contra bords i lladres

el meu poble i jo.

Salvàvem els mots

de la nostra llengua

el meu poble i jo.

A baixar graons

de dol apreníem

el meu poble i jo.

Davallats al pou,

esguardem enlaire

el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos

en encesa espera,

el meu poble i jo.

SALVADOR ESPRIU.-

(A la memòria de Pompeu Fabra,

Mestre de tots.)

28 DE DESEMBRE: HOMENATGE ALS INNOCENTS

Feliç dia, innocents tots! Tranquils que, a partir de demà, ja podrem tornar a dubtar de totes les veritats oficials, públiques i privades... perquè només avui podem estar ben segurs que, tal vegada, algú intentarà enganyar-nos.

EL DISCURS DEL REI JOAN CARLES I

El discurs del rei no solament és el títol d'una bona pel·lícula, sinó el discurs del rei Joan Carles I durant les hores prèvies al sopar familiar de la nit de Nadal, és a dir, una tradició heretada del temps del franquisme i que, com tantes altres, s'ha mantingut impertorbable en temps teòricament democràtics... El discurs d'aquest Nadal ha estat rècord d'audiència perquè el morbo, com l'amor, sempre ha mogut muntanyes.

La monarquia espanyola, com tots sabeu, no passa pel millor moment, sobre tot per la mala sort del Cap de la Casa Reial amb els seus gendres: un, el Marichalar, separat sota l'eufemisme del cessament temporal de la convivència conjugal; l'altre, l'Urdangarín, en l'ull de l'huracà per les presumptes activitats delictives consistents -com les de tants polítics, empresaris i banquers espanyols- en usurpar els diners públics i buidar les arques de les institucions estatals, autonòmiques (sobre tot la Generalitat Valenciana que, en temps de Camps, ha estat sempre la més: generosa?, corrupta?, endeutada?) i locals amb diverses i velles tècniques com ara la dels breus informes inexistents i/o baixats d'Internet, com el mateix que el vincla amb el Villarreal C.F.

Darrerament, la societat està demanant a crits una major transparència a les institucions públiques i, per tant, també a la Casa Reial, donat que en temps de crisi o no, mai ha resultat ètic que els membres de la Monarquia Espanyola es facen un fart de fer negocis privats i, a més, cobren una assignació bastant sucosa dels fons públics que paguem entre tots els ciutadans honrats (mentre n'hi ha molt de polític i empresari que això, ara mateix, només ho ha fet presumptament, perquè encara ho haurà de demostrar davant la Lenta justícia), com els mateixos polítics retirats que, a més de cobrar escandaloses pensions vitalícies, complementen el salari amb assignacions pecuniàries des dels sillons dels consells d'administració de grans companyies privades (donant a entendre que durant els seus mandats van afavorir aquestes empreses i per això s'han guanyat el silló?)... Com a exemples, diversos botons, com ara els dos ex-presidents González i Aznar (als consells d'adminstració de Gas Natural i Endesa, respectivament, vergonyosament!) o els càrrecs en Telefónica d'Eduardo Zaplana o del mateix Iñaki Urdangarín...

Joan Carles va créixer al costat del dictador, però també és cert que la Constitució de 1978 va ser aprovada en referèndum (no com la darrera modificació bipartidista de 2011) i, per tant, això significava el vist-i-plau democràtic de la ciutadania envers la Monarquia Constitucional, però la democràcia, com la credibilitat, s'ha de guanyar dia a dia amb més transparència, més pluralisme i, sobre tot, una Justícia igualitària per a tots com va dir Joan Carles mentre llegia El discurs del rei...

Però tot això, que no és poc, també depèn del nou president del govern Mariano Rajoy Brey que, ara mateix, té a les seues mans la possibilitat d'exercir una dictadura temporal de quatre anys, si segueix el model de les primeres legislatures de González o la segona d'Aznar, i no administra amb generositat les competències que li atorga la majoria absoluta aconseguida a les urnes i que l'habiliten per controlar els tres poders, és a dir, executiu (Govern), legislatiu (Parlament) i judicial (Tribunal Constitucional i Consell General del Poder Judicial)...

Però com el vots no poden cobrir el fem, ni la corrupció política i econòmica que estem vivint des dels darrers anys de "falsa bonança" productiva, haurem de seguir cridant (en el desert?)... Prou de corrupció!!! Tots els corruptes, vinguen de la política o del món de l'empresa, a la presó!!!

SE'N VA GARRIDO, TORNARÀ EL FUTBOL?

Al final, les coses cauen pel seu pes i, en el cas del futbol, per la part individual de l'entrenador que és la més lògica...

El Vila-real portava quasi un any practicant un futbol desconegut, quasi un any sense guanyar fora de casa, lent, previsible i avorrint al Madrigal. Molts aficionats perdíem la paciència, potser avançant-nos al que se veia vindre de lluny i ja pel mes d'octubre demanàvem una destitució, és a dir, una decissió que no estava disposat a prendre el que té la competència per fer-ho...

Però com la llei de la gravetat està inventada des de fa més de 200 anys, com la poma de Newton ha caigut Garrido que, per cert, es va menjar els torrons primerencs de Santa Caterina però, finalment, no podrà digerir els autèntics, és a dir, els de Nadal a Vila-real...

També serà difícil pel que entre, li diguen Molina, Míchel o Benítez, perquè és més difícil construir un equip que deconstruir-lo i Garrido, com un Ferran Adrià del futbol havia apostat per desaprendre i deconstruir que són dos paraules molt de moda però no, precisament, al món del futbol.

Bon Nadal a tota l'afició i ara a esperar que 2012 siga el del retorn del bon futbol que havíem gaudit durant quasi una llarga dècada a menys d'un quart d'hora de casa anant a peu...

QUE TINGUEM SORT...

Quan 2011 es predisposa a dir-nos adéu, a l’igual que Zapatero, tots volem -com Llach- que el Sol faça el dia molt més llarg però queden uns dies per al solstici d’hivern, per arribar al dia més curt de l’any i és que les retallades estan a l’ordre del dia, mentre s’allarga la nit de l’economia i la gent se’n va a dormir amb la por al cos, i als mercats.

És per això que, tal vegada, quan el fotut 2011 se’n va, tothom està pendent del desitjat dia 22 per a què ens porte La Grossa de la loteria a una Vila que l’ha vista passar de lluny des del 1934, quan va deixar 7.500 pessetes per pesseta del temps de la República: poca broma!

Que tinguem sort és el lema dels vila-realencs durant les darreres setmanes. I no solament pel que fa a la grossa de Nadal, que alleujaria moltes economies domèstiques, sinó pel que fa a la qüestió laboral que continua sent, ara mateix, la que més preocupa tothom.

Però també les expectatives que provoca la formació d’un govern central nou de trinca, amb un president debutant i nous ministres que, juntament amb la gestió de la Generalitat Valenciana, haurien d’aportar a la nostra ciutat tota una tirallonga d’infraestructures com ara la dotació de la Biblioteca, del Centre de tecnificació, l’acabament del Palau de Justícia, la millora dels accessos a la ciutat -mentre s’espera el desitjat Corredor Mediterrani-, la ronda sudoest, el desdoblament de la carretera a Borriana, la posada en marxa del CEAM del Pilar, de l’Escola Oficial d’Idiomes, del quart institut públic i un llarg etcètera que obviem per qüestions d’espai, sense oblidar la construcció del centre de malalts d’Alzheimer que, d’anar tot al pas que va, haurà d’albergar més d’un polític desmemoriat: que tinguem sort!

...........................................................................

Aquest article ha estat publicat a la Revista Poble, desembre de 2011, nº 179, a la columna pròpia d'opinió Roure i llorer sota el mateix títol.

SOPARS DE NADAL(s)

Ara ve Nadal, matarem el gall i a la tia Quica li'n darem un tall (però només un)... Als temps de postguerra, d'estretors generalitzades poc comparables a les actuals, el Sopar de Nadal, en singular, era el sopar familiar per excel·lència on hi apareixia sempre el plat estrella, per escàs i poc habitual, és a dir, el plat de carn que, a les nostres terres, de secà mediterrani i pluges escasses i irregulars des dels inicis dels temps, solia ser de corder... deixant els conills i els pollastres per a la paella dominical, mentre durant la setmana la carn desapareixia per complet i donava pas a tot un conjunt de sopes de verdures, bullits de patata, hortalisses de temporada i algun ou ferrat si les gallines ponedores complien. També a les festes de carrer, el dilluns de xulla era un dia tan especial que, finalment, ha triomfat en temps de bonança amb el seu trasllat al dilluns de festes patronals, almenys a la ciutat de Vila-real...

Després, amb la tardana industrialització dels bojos seixanta i setanta i el progrés aconseguit entre tanta crisi intermitent (la del petroli al 1973, la de la reconversió industrial dels 80, la mini-crisi dels 90, l'efecte 2000 i l'atemptat contra les Torres Bessones de Nova York, etc.), els sopars de Nadal (nadals?, en plural) han proliferat pertot arreu: sopars d'empresa, sopars d'amics, sopars de colles i penyes festeres, sopars dels partits, sopars d'escola i institut amb les seus variants d'alumnes, pares i professors, sopars de grups culturals i/o redaccions de revistes, publicacions impreses, etc. I, com l'abundància mata la fam, aquestos dies l'Omeoprazol va que vola i més ara que, amb tanta crisi global i tant de lladre pertot arreu (des de les més altes instàncies financeres i polítiques, fins el contribuent d'apeu que cobra de l'atur mentre va a collir taronja, per exemple, l'autònom que sempre havia treballat en negre fins el màxim que li permetia enganyar hisenda i ara es queixa com el que més o el ciutadà i elector que gaudeix votant polítics corruptes i quant més causes obertes tenen, millor, i que, ara mateix, és l'únic al que no podem acusar d'enfonsar el patrimoni públic de tots els mencionats) tots tenim ganes de desconnectar, no siga cosa que no puguem sopar l'any que ve, el que encara sopem avui... Bon profit!

DIMARTS, 13: Abecedari d'esglais

Al segle XVIII els il·lustrats ja lluitaven contra la ignorància, els prejudicis i l'esoterisme, però hem arribat al segle XXI i la gent encara parla de mala sort, dels dimarts i 13 o de José Mota, és a dir, més que creure o no creure en supersticions, s'ha de riure i apostar pel bon humor perquè els jutjats i els telediaris fa temps que venen ben carregats de racions per a l'escepticisme i, fins i tot, per a la indignació radical.

Ací teniu un Abecedari d'esglais -i persones esglaiades o què ens esglaien- per tirar-los al fem (els esglais, vull dir!) o, si voleu, trobar-los alguna utilitat pràctica:

Alvaro Pérez "El Bigotes"

Bosch, Alfonso

Carlos Fabra

Dimissió (de Camps, Costa, etc.)

Easy Concept

Francisco Camps

Gürtel (Francisco Correa)

Home, go (corrupció go home!)

Iñaki Urdangarín

Juan Carlos Garrido

KK (corrupció = kk)

Luis Bárcenas

Milano

Nulitat? per què?

Orange Market

Pablo Crespo

Quijano, Carmen Rodríguez

Ricardo Costa

Special Events

Trajes (vestits no comença per "t")...

Ulibarri, José Luis

Víctor Campos

Wanted only alive (camiseta de Mònica Oltra, diputada de Compromís)

X, caja X

Young, Forever

Zz (davant la corrupció, molta ciutadania dorm: zzzzzzz....).................................

50 ANYS DE LA REVISTA PARLADA "CAMINO"

A l'Auditori de Vila-real, es va presentar anit un número especial de la Revista Parlada "Camino", l'única manifestació cultural d'aquesta modalitat que s'ha mantingut al llarg dels anys a les comarques de Castelló (la pionera fou "Clima" perquè a la primavera de 1961 va inspirar Baptista Carceller a fundar-la en desembre del mateix any), per celebrar el 50 aniversari del seu naixement dins de la Congregació de Lluïsos, és a dir, al si de l'entitat que més ha marcat la trajectòria cívica, ciutadana i cultural de la ciutat de Vila-real des de la seua procedència religiosa o eclesiàstica. Els temps canvien, Vila-real ha crescut en tamany i oferta cultural i d'oci per als joves, però els Lluïsos continuen endavant amb la il·lusió i l'esforç d'un bon grapat de joves que, de sempre, tenen i tindran el suport de tots els que hem passat per l'entitat.

Les pàgines de la revista parlada de les Bodes d'Or (amb programeta de mà i cartell de les joves dissenyadores Laura Broch i Laura Pitarch) van ser introduïdes, una a una, per diferents parelles de presentadors, des dels més veterans i veteranes com ara Encarna Nebot i Enrique Font o els meus dels anys vuitanta (de la meua època de Director de la revista parlada) que eren Encarnita Cortés i Jordi Hidalgo, fins els joves actuals. Per començar, es va projectar un documental amb imatges de quasi totes les èpoques i es va fer un xicotet homenatge als 22 directors de la revista parlada: Baptista Carceller, Juan Díaz, José Escuder, Josep Pasqual Gil, Enrique Bernat, Jacinto Heredia, Enrique Font, Manuel Villarreal, Francisco Martínez, Miquel García, Esther Peset, Pasqual Cubedo, Antoni Pitarch, Juanjo Clemente, Maribel Marçà, Enric Pesudo, Jordi Seriols, Josep Parra, Xus Sempere, Lidia Serrano, David Garcia i, l'actual, Manu Bonet. Les pàgines van estar les següents:

1.- Editorial (conjunta entre l'actual director, Manu Bonet Rubio, però amb el vist-i-plau del primer director Baptista Carceller Ferrer que va excusar la seua presència).

2.- Taula rodona amb els ex-directors de la Revista Parlada "Camino" (on es va explicar, a banda de moltes anècdotes curioses, que el nom no té res a veure amb el títol de l'obra d'un tal Escrivà de Balaguer, sinó que es va pensar als inicis quan, evidentment, la revista parlada encara es feia en castellà i no en valencià com es fa ara i des de finals dels setanta). S'ha de dir que aquesta taula rodona, moderada pel periodista Xavier Manzanet Moner, es va trencar amb la interrupció per sorpresa de Carles Amiguet que va llegir un text humorístic -que us adjuntem al final per gentilesa de l'actual redacció- sobre l'evolució dels Lluïsos, de la revista parlada i de la ciutat de Vila-real al llarg dels darrers 50 anys.

3.- Poesia: homenatge a Manuel Villarreal Casalta (per l'ex-directora Maribel Marçà, que va recordar l'amic, la persona, el poeta i gran escriptor que tantes hores va dedicar a la revista parlada i als Lluïsos).

4.- Música: remembrança dels Happy Lovers (encara que només queda el gran Pasqualet de Vila-real, aquest grup musical té el rècord de ser el que més vegades ha actuat a la nostra revista al llarg de la història amb uns paràmetres de qualitat que, fins i tot, han anat in crescendo fins el dia d'avui).

5.- Sorteig de regals i sorpreses (es van rifar un parell d'animalets vius: un conill que li va correspondre a Pepe Usó, de Caixa Rural, i una gallina adjudicada a Manuel Ramos, de Porcelanosa) que van complir amb l'objectiu inicial causant somriures entre els assistents.

6.- Especial "Coses del meu poble" (la pàgina estrella de la revista, creada als inicis pel genial Pasqual Arnal, fou presentada anit de la mà dels còmics més joves i més artistes del panorama vila-realenc actual com són Luismi, Reyes i Roman).

Per concloure, una vetllada entranyable que serà recordada pel nombrós públic existent, sense oblidar l'homenatge espontani al sempre benvolgut Mossén Serafí Sorribes Carceller, ànima de la revista parlada durant tant anys... Aquesta nit, però, ens queda el retrobament amb el sopar d'un gran nombre d'actius, redactors i directors de la revista parlada a un conegut restaurant de la ciutat.

Enhorabona joves Lluïsos, endavant Vila-real!

.............................................................................................

Ave Maria, Puríssima… perdonen la interrupció, no era la meua intenció, però vaig a queixar-me… Doncs, sí, vaig a queixar-me dels retalls, dels recortes de la crisi, perquè mira que ho retallen tot, no sé on arribarem… De tota manera, no n’hi ha mal que per bé no vinga… m’explique….

Ara mateix resulta que vinc de les QUARANTA HORES però com també ho han retallat, i només n’han fet TRENTA CINC, encara he tingut temps d’arribar a CAMINO… val més tard que mai… Però, anem a vore (mirant als de la taula redona), açò són hores de començar la revista parlada, si encara està mig poble sopant… o és que també aneu a retallar la durada d’aquest CAMINO EXTRAORDINARI DELS 50 ANYS ????  ...50 anys de Camino, 50 anys de Vila-real… quasi res!!!

Més de mitja vida per a alguns… i per a d’altres ni això, perquè, pobres, mai van arribar a cumplir-los… Que en pau descansen i que en glòria estiguen, Amén… Però avui no toca estar tristos, perquè de segur que allà on estiguen, me pense que s’alegraran de vore’ns junts a tantes quintes de jóvens, vull dir, de jóvens d’ara, de jóvens d’ahir i de dinosaurios de sempre…

Cinquanta anys de coses al nostre poble, cinquanta anys d’acudits i bromes -per escrit- de Pasqual Arnal, de Toni Pitarch i de tants altres… Per cert, ara les males llengües diran que açò m’ho han escrit a mitges entre Pasqual i Toni… i la veritat és que açò, com quasi totes les coses de Camino, sempre ha sigut anònim, de Fuenteovejuna-tots-a-una o, com açò que estic llegint, que m’ho he trobat al correu de l’ordinador gràcies al carter virtual.

50 anys, heu dit, que celebrem? Doncs, no passen coses ni res, en 50 anys... algunes han passat tant de llarg que no les tornarem a vore: la taverna del Llúcio, l’Era de Patxuga, l’agermanament amb Beas del Segura… encara que no se va arribar a fer perquè se’n van vindre tots a viure ací…

Per cert, aprofite per donar-vos una exclusiva de la prensa del cor: LA MEUA XONI ÉS DE BEAS, veges tu, jo que sóc més vila-realenc que els porxes de la plaça o el postre de Sant Pasqual, jo que senc tanta emoció quan acompanye la Marededéu de Gràcia o quan vaig a la processó, jo que votava sempre al Bloc o abans a la UPV i que encara tinc somnis eròtics amb la Maria Gràcia Molés, jo que sóc soci del Vila i no trague ni en pintura a Garrido l’entrenador, jo que sóc més dels Lluïsos que Pepe el Roget, i més del Rosari que Mossén Gil, i quasi tant de la Puríssima com Rosarito Cantavella… m’he enamorat d’una xoni de Beas del Segura, sí, de Vanessa Catarres i dels seus llavis de maduixa amb sabor a confitura i… ja n’hi haurà prou, no? Que Paco Canales vol que li ho conte a TEVEQUATRE… Les coses que passen i canvien en 50 anys, i en menys també!

A Vila-real, encara fa quatre dies, quan naixia una xiqueta l’apuntaven a la Puríssima o al Rosari, i si era xiquet, l’apuntaven als Lluïsos. Hui en dia els apunten a tots al paro...

Hi ha que vore com ha canviat açò: de poder arribar a ser director/a de Camino/a, com estes/os senyores/ors, o de ser de Junta… a ser de la cua de l’atur, de la cola del paro: doncs no canvia la cosa, ni res.

Fa uns 10 anys, o més, el Villarreal C.F. pujava a Primera Divisió, i només quatre o cinc després ja jugàvem la Champinyons Lick amb Riquelme, Forlan, Sorín, Arruabarrena i un fum de bons jugadors… En canvi, dimecres passat contra el Nàpols, vam vore calentant a mitja Junta dels Lluïsos, a Manu Bonet el director, a Xus Sempere el concejal, a Llaneza i a Fernando Roig… i és que al Vila-real Club de Futbol, també han retallat i molt…

Durant estos 50 anys podem recordar carrers emblemàtics del nostre poble, com ara el Carrer de Mitja Cara, Carrer Nou, Carrer del Fum, Palafanga, La Comuneta i la meua Placeta de l’Orat (on vaig créixer en tots els sentits…)… I, ara, no és que ja no existisquen estos carrers, però els coneixem tots només pel seu nom oficial, que si carrer de Sant Josep, del Tremedal, de Sant Cristòfol o la placeta del 2 de Maig… però aquells noms tan etnogràfics, tan típics i tan familiars, han anat caent en l’oblit.

… I el mateix que va passar amb els carrers, ha passat amb els malnoms... a que els més joves no sabeu qui era la Catxola, la Ganyussa, la Mitjera... o el Mim, el Xoto, Bufaga, Furtacollerons o Rebaixa-orsos?

Doncs, fa només una vintena d’anys, tot el poble sabia de qui parlaves. De fet, als alcaldes de Vila-real sempre els hem anomenat, així a les pàgines d’humor de Camino, que si el fill de Cardona, que si El Colaor, el fill de la Pallalles, el Flaret... fins arribar als temps actuals, dominats pel comerç oriental, la pressió dels mercats, el wok, el “Tot a Cent?”, no, el tot a euro, i la gent parla del Xino... que si voleu que vos diga la veritat, jo tampoc sé qui és...

Perquè ara ja no els gastem, els malnoms, ara parlem de Quatripartit, de la Folgada Oposició, d’Alejandro Moreno, d’Alberto Ibáñes, de Pasqual Batalla o de José Benlloch i tots sabem de qui estem parlant... o no!

Una altra cosa que ha desaparegut és el Fundador, i no me referisc al conyac, no, que la fama de borratxets encara perdura... Vull dir l’estàtua del fundador Jaume I que, ara mateix, per trobar-la, has de creuar la Plaça Major de la Crisi... sí, eixa que està plena de peces de ceràmica negres i trencades, però això sí, de primera qualitat, eh?... això, una vegada has creuat la Plaça, si no has caigut i no t’ha passat res, no t’ha atropellat un cotxe que entrava al pàrking o un xiquet amb el patinet i, per mala sort, no s’han posat en funcionament les fonts subterrànies i t’has dutxat de cap a peus... pots seguir pel raval del Carme i girar a mà esquerra pel Barranquet fins divisar, a tocar de Les Alqueries, el monument de Llorens Poy dedicat al Rei de la Soledat... Jaume I, Rei de la Soledat, abans d’Aragó i Mallorca, senyor de Montpeller i ara veí de l’ambulatori de Carinyena, senyor de Carrefur i de la Tanda de Borriana... Vaig a canviar de tema, perquè m’entren sofocos monàrquics, em ve Urdangarín al pensament... i vos faré plorar a tots...

També són 50 anys de mercat... De parades de fils i puntilles, de pantalons i cinturons (ara hem aprés que també se diuen “gürtels”), de roba de saldo i de marca, de tomaques i cebes... xiquetes, a la bona seba! –cridaven els venedors ambulants quan érem xicotets-... 50 anys de mercat a la Plaça Colom, al carrer Sant Roc, a la plaça Baiarri i un tros del carrer Santa Anna, i la verdura de la Plaça del Calvari, és a dir, del Llaurador en perill d’extinció... i últimament al pàrking dels cines Sucre... Però sembla que això, també s’ha acabat perquè ara comença una nova Batalla –mai millor dit- per l’emplaçament del mercat... Diuen al feisbuc de la Perruqueria on va ma tia, que sempre estan al corrent de tot, que per no renyir amb ningú, el mercat no anirà ni a la dreta, com vol Folgado, ni a l’esquerra, com volen els que manen, sinó que el posaran, directament, al CENTRE, com en l’època de Carceller i Adolfo Suàres... 

De tota manera, d’opinions i de gent n’hi ha per a tot, perquè també s’ha sabut que volen plantar arbres a la Plaça Major perquè se veu que també volen portar el PARANY AL CENTRE... La batalla, naturalment, la decidirà Pasqual que, segons diuen al twitter local, és el que més mana...

Ara fa 50 anys, el Camino es feia també al centre, al carrer Major, a la casa dels Lluïsos... i es feia tots els mesos, llevat de l’estiu que també estilaven fer vacacions... Ara s’ha pujat de categoria i es fa ací, a l’Auditori Municipal que queda millor i s’ha guanyat en qualitat, però s’ha de reconèixer que s’ha perdut en quantitat: enguany, per celebrar el 50 aniversari, s’han fet, ni més ni menys, que 3 Revistes Parlades CAMINO, és a dir, menys números que gols ha fet el Vila-real en el darrer trimestre.

Estos dies darrers, del que més se parla per la ciutat és del mapa blau de les darreres eleccions: España entera s’ha fet purissimera de Rajoy, en València ja fa temps, també en la Diputació... i a Vila-real mana l’oposició... que Sant Pasqual ens pille confessats!

També se comenta molt de caixes, la gent major va amunt i avall amb la caixa... però no sigueu malpensats, home, que aquestos 50 anys també ha augmentat, i molt!, l’esperança de vida i la gent viu una mitjana de més de 80 anys, sobre tot elles, lluïseres, purissimeres i rosarieres... De la caixa que se parla és del aguinaldo de Nadal de la Caixa, me compreneu? És a dir, aquests Nadals hi ha gent major que va a la Caixa a arreplegar la Caixa i, després, a consumir-la amb moderació per no caure en la última caixa... Uiii, quin humor més negre, m’està eixint per acabar...

I el tema estrella, naturalment, és Garrido, l’entrenador que està en boca de tots. 

Anem a acabar, per tant, amb una oració... jo dic una frase i vostés repetiran amb mi:

Fernando Roig que estàs en la presidència (tots: Fernando Roig...)

Alabada siga la teua gestió

Vinga a nosaltres el bon futbol

Que es faça la teua voluntat així en el club com en la gespa...

El nostre futbol de Primera doneu-nos avui

I perdoneu les nostres crítiques així com nosaltres perdonem els vostres errors

No permeteu que caiguem en la Segona Divisió

i deslliureu-nos de Garrido i de qualsevol mal...

Amén!!!

CELEDONIO GRAU & ARNAU DE PINELLA 

(text escrit a quatre mans el mateix dia de la Puríssima, un dia abans de la seua lectura, és a dir, en el mateix instant en què s'acomplien 50 anys del naixement de la Revista Parlada CAMINO).-

CHAMPIONS LEAGUE: QUI T'HA VIST, TE VEU I TE VEURÀ...

Va estar bonic mentre va durar o, almenys, durant les participacions anteriors quan hi havia la possibilitat i la il·lusió de guanyar algun partit i, fins i tot, la de la classificació per a la ronda següent. El Vila-real Club de Futbol ha fet història en la màxima competició europea, però enguany està batent tots els rècords negatius.

Captiu i desarmat el llaurador vila-realenc, després de l'èpica transformació del secà en regadiu i de transportar taronges a tota Europa, la globalització i la Unió Europea han acabat liquidant el vell citricultor tradicional que ha desaparegut sota les cendres del lliurecanvisme i l'agricultura estrangera subvencionada. Captiu i desarmat l'industrial vila-realenc, després de més de tres dècades continuades d'innundar el món amb productes ceràmics, la globalització, la Unió Europea i la deslocalització industrial han liquidat el vell treballador de la ceràmica que ha desaparegut sota les cendres de l'atur i l'èxit sobtat d'un empresariat incipient que va haver d'inventar-se a sí mateix quan només existia l'exitosa citricultura perquè es pensava que, com la taronja, no hi havia èxit amb una durada inferior al segle...

Avui mateix, dimecres de Champions League, la il·lusió de tot un poble, aturat i desertor, es redueix a esperar el cap de Garrido, l'entrenador del club groguet, en qui tota la afició, a excepció de l'amo del club i president , ha concentrat totes les frustracions econòmiques, esportives i socials dels darrers anys: avui es tancarà una vergonyosa participació en la més alta competició futbolística mundial, la Champions League, amb una altra derrota del Vila-real Club de Futbol que certificarà la seua condició de Ventafocs, així com la inexistent planificació a nivell esportiu (per part de la Directiva) i tècnic (per part d'un prepotent i inexpert entrenador) després d'un brillant quart lloc a la Lliga passada (una Lliga de dos clubs, Barça i Madrid, on el nivell de la resta s'ha confirmat amb la crònica de la també anunciada eliminació del València, malgrat l'excel·lent planificació i fixatges del passat estiu) i una meritòria classificació per a la Champions League.

Il·lusió per l'equip més exemplar: mode off... Adeú Champions League, adéu bon futbol, adéu revulsiu 2011... hi haurà algun revulsiu de cara al 2012, com ara un canvi d'entrenador ja que no es pot canviar el planter complet o es deixarà que l'equip continue caient en picat cap a l'abisme de la Segona Divisió? La previsible derrota d'aquesta nit, junt a la previsible de diumenge que ve al Madrigal contra la Real Societat poden ser com allò de què no hi ha mal que per bé, no vinga... Fora Garrido, endavant Vila-real!!! 

L'ORATGE

L'oratge sol ser un tema recurrent -llenguatge fàtic en diuen els tècnics- per trencar el gel i encetar la conversa. Sobre tot a les estacions de transició entre la calor i el fred, com ara la tardor, o entre el fred i la calor quan arriba la primavera. La veritat és que vivim uns dies de caloreta al migdia, però que ja refresquen de matinada i a boqueta-nit.

L'oratge o temps és la situació meteorològica, de l'atmosfera, en un moment determinat i, per això mateix, és molt canviat i al llarg d'un mateix dia podem trobar diferents oratges: fred, calor, núvols, solet, pluja, granís i fins i tot neu... Quan parlem de clima, en canvi, hem de ser més prudents: tothom porta un meteoròleg al seu interior, com porta un entrenador de futbol o un polític amb solució per a tot. El problema, en canvi, no és que la gent del poble opine sobre açò o allò, encara que no se'n tinga punyetera idea, que per això estem en democràcia... El problema és quan els nostres polítics confonen la democràcia representativa amb la sapiència i comencen a fer de lingüístes (açò és català o valencià o és millor l'ensenyament trilingüe!), de meteoròlegs (que si canvi climàtic o no) o d'entrenadors/promotors futbolístics (hem d'ajudar el Real Madrid!)...

Sobre l'oratge, o amb l'excusa del canvi climàtic, s'ha fet i dit autèntiques barbaritats: des de proposar el transvassament de l'Ebre a acusar de socialistes els científics que proposen la construcció de desaladores perquè l'aigua de la mar la tenim a la vora... Però les dades científiques són objectives i aclaridores: ni plou menys, ni més que abans, ni s'ha produït cap canvi climàtic al nostre territori als darrers 10.000 anys.... 

Una altra cosa és parlar del perill del possible canvi climàtic si a nivell mundial continua l'increment d'emissions de CO2 i de gasos d'efecte hivernacle. Però, a més que plou el mateix que sempre, resulta que els nostres llauradors estan abandonant els camps de tarongers (Castelló és la novena província d'Espanya en quant a la producció de taronges, pel darrere de València, Sevilla, Alacant, Còrdova i un munt de províncies andaluses que s'han col·locat al capdavant del rànking espanyol en la citricultura) i els que queden usen cada vegada més el reg per degoteig, i si afegim a tot això que s'ha aturat la immigració per la crisi i que tenim molts apartament i blocs de pisos buits, arribarem a la conclusió que si no anem sobrats d'aigua (fa 10.000 anys que és un bé escàs), almenys no ens en fa cap falta més de la que tenim. A Vila-real comptem amb una pàgina web sobre meteorologia local, confeccionada per un jove expert, que convé ataüllar de tant en tant: VilMeteo...

Com a conclusió, podríem afirmar que tant els conciutadans com la premsa en general, hauríem de fer menys cas als polítics quan confonen èxit electoral amb ciència infusa i, sobre tot, quan s'enreden en falses polèmiques manipuladores i partidistes: plou el que ha plogut sempre, continuem tenint clima mediterrani (hiverns suaus, estius calorosos, fenòmens de gota freda a la tardor, etc.) i el català i el valencià sempre han estat la mateixa llengua, la nostra...