Des de Vila-real

EL "PODER" JUDICIAL

2012-01-26T07:16:00.006+01:00

La Monarquia Constitucional espanyola és un sistema polític refrendat a les urnes el 6 de desembre de 1978, amb una Constitució modificada unilateralment, de la nit al matí, durant el propassat 2011 de la crisi de les urgències polítiques pel bipartidisme regnant de PP i PSOE.

De tota manera, i no és la primera vegada que ho comentem en aquest blog, el sistema polític espanyol derivat del Referèndum del 1978, no serà una democràcia autèntica mentre no hi haja una vertadera separació de poders, és a dir, que el poder executiu siga exercit, realment, pel govern de l'Estat i no pels "mercats", que el poder legislatiu siga exercit, realment, per les dues cambres legislatives (Congrés de Diputats i "inútil" Senat, només pràctic per ajudar a arribar a final de mes als que cobren meganòmines d'aquesta institució) i, per últim, l'anomenat "tercer poder" o Judicial que hauria d'estar exercit per jutges i tribunals independents i no per majories (tant al Consell General del Poder Judicial com al Tribunal Constitucional) conformades pel partit en el poder... La composició d'aquestes institucions de "poder" judicial, hauria de ser designada, democràticament, pel Congrés de Diputats però totalment a l'inrevés del que se fa ara, és a dir, que el partit més votat de l'oposició democràtica hauria de designar la majoria de membres amb la participació de la resta dels partits més menuts i, per últim, deixar per al partit en el govern una designació inversament proporcional als escons obtinguts, de manera que sempre hauria de resultar impossible que un partit amb majoria absoluta -com ara mateix el PP, o el PSOE dels temps de Felipe González- pogués arribar a acumular temporalment els tres poders (com els monarques absoluts del segle XVIII) com passa ara mateix...

Tot açò ve a col·lació no solament per la injusta absolució de l'ex-president Camps i de Costa, l'ex-secretari general del PP a València (en democràcia les sentències s'acaten, naturalment, però a l'igual que els resultats electorals que també s'acaten i "van a missa", ens queda el dret a la discrepància i la llibertat d'expressió -faltaria més-, així com el respecte democràtic a les minories), sinó per la iniciativa, anunciada ahir al matí, del flamant ministre de Justícia Alberto Ruiz Gallardón que és conscient del problema i és molt digne d'alabar que vullga agafar l'assumpte "per les banyes", però no de la manera que va anunciar, donat que sembla respondre a un interés d'amarrar, encara més, el "poder" (judicial) cap a l'entorn de l'executiu...

En aquest aspecte, i en molts altres, tenim pendents per aprendre moltes lliçons de democràcia que ens vénen dels Estats Units on el Cap de l'Estat (recordeu Nixon) no té la impunitat del Rei d'Espanya (extensible a la "família real"?, per què s'ha renunciat, de moment, a investigar a la Infanta Cristina?) i els candidats dels principals partits, s'han de guanyar el lloc democràticament venent la seua biografia i, fins i tot, explicant els "draps bruts" de la resta de candidats que aspiren a liderar el propi partit... I la primera pregunta que ens ve a la ment, sobre açò, és la següent:

- Hauria pogut Francisco Camps enganyar l'electorat valencià i tornar a presentar-se, estant imputat per a dimitir als quatre dies, amb el sistema nordamericà?

- (Resposta) De segur que no!

Per cert, la Justícia lenta no és justa, i això que quasi estem convençuts que, algun dia, fins i tot li arribarà l'hora a Carlos Fabra Carreras (de ser jutjat o de ser absolt directament?) alias "El Megalónam" pel culte fals a la pròpia personalitat, pagat amb diners públics, que tampoc se porta ja als estats vertaderament democràtics...

L'OBLIDAT SABOR DE LA VICTÒRIA (3-0)

2012-01-24T07:18:00.005+01:00

Feia temps, potser massa temps, que el Vila-real no guanyava amb solvència, ni fora de casa (missió impossible ara per ara), ni davant de la sofrida afició groga que enguany sap que venen mal dades des del primer moment... Ara, per si faltava gent, se'n va Nilmar, un gran jugador que ha estat moneda de canvi des de l'estiu i, potser per això mateix, no ha tingut mai la ment en groc, sinó dispersa pel món: molta sort!

Però sense Nilmar i sense el lesionat Rossi, el Vila-real va fer ahir un gran partit davant un fluix Sporting que, llevat dels primers minuts de la segona part, coses del futbol, és va dedicar a suportar les ratxes de bon futbol dels nostres... I això que la pilota no va voler entrar durant tota la irregular primera part, encara que l'actitud tornava a ser la del dia del València. Però, com hem comentat, passats els deu primers minuts de la segona part, on l'Sporting semblava que volia alguna cosa més que l'empat, van vindre dos gols seguits (minuts 10 i 12 aproximadament), un com a premi a la constància de Marco Ruben (que enguany s'està consagrant com un gran davanter de primera) i el segon a la qualitat de l'estrella del Vila-real actural que no és altre que Borja Valero... El centre del camp del Vila-real, amb un Marcos Senna retornat a la primera joventut i un Bruno Soriano que ahir es permetia el luxe de fer un gol per l'escaire des de fora de l'àrea, a l'estil d'Artagnan (d'Artana!), torna a ser un dels millors d'Europa (si Marcos pogués tornar a complir els 25 anys!), donant llibertat a Borja Valero i reforçats per la velocitat de Cani que anit (i això que un sempre he estat superfan seu i crític quan el canvien), potser, no va brillar pel gran nivell que van demostrar els altres tres companys de la zona tècnica-tàctica del centre del camp que és on, realment, es guanyen els partits...

En la davantera, Joselu va jugar el seu primer partit com a titular, al costat d'un gran Marco Ruben, i en la defensa Àngel i Joan Oriol van demostrar la professionalitat habitual (potser la que cert entrenador mai ha volgut reconéixer-li al segon) que encara esperem tant de Gonzalo (que va millorant molt a poc a poc davant les poques coses demostrades per Zapata que ahir no va anar ni convocat) i Musacchio que, malgrat ser el primer central actualment, ha de consolidar-se amb la tranquil·litat que poden donar els punts que, també a poc a poc, aniran treient del pou un Vila-real que, com sempre hem pensat, continua sent dels millors equips de la Lliga, malgrat tot. El nou entrenador Molina, amb els canvis, també va demostrar que aposta per recuperar a tots: Camuñas, Castellani (que apunta bones qualitats tècniques) i el veterà Marchena que encara ens ha de fer guanyar moltes batalles.

...I dissabte, ja ho sabeu, a les deu de la nit ve l'últim classificat de l'altra Lliga, el Barça, perquè a la resta d'equips amb l'actitud i les aptituds demostrades anit, aquest Vila-real encara té capacitat per guanyar a qualsevol: al Barça? Això serien paraules majors, però de segur que s'intentarà... Anit vam tornar a casa tot recordant l'oblidat sabor de la victòria. Endavant!!!

EL PAÍS VALENCIÀ PER L'ESCOLA PÚBLICA (algunes imatges)

2012-01-22T12:27:00.009+01:00

Unes 70.000 persones, segons l'organització (la policia NS/NC) es van manifestar ahir per la vesprada als carrers de València en defensa de l'educació pública i contra les retallades pressupostàries en aquest sector, sota el lema "Més inversió, més qualitat, més valencià, més dignitat". Paral·lelament, a Alacant hi va haver una altra marxa amb les mateixes reivindicacions, a la qual han assistit 40.000 persones, segons dades dels organitzadors que coincideixen amb les que dóna la policia.

La manifestació de València, convocada per la Plataforma en Defensa de l'Ensenyament Públic, va eixir a les sis de la vesprada de la plaça de Sant Agustí, precedida per música de tabalet i dolçaina, amb una pancarta amb el lema de la protesta i en favor de l'escola pública. Els manifestants portàvem pancartes del centre educatiu corresponent (en el nostre cas de l'IES BETXÍ contra les retallades, amb la participació de més d'una vintena de professors del Clautre, com no havia passat mai anteriorment), adhesius amb la frase "No deixes que et retallen" i també s'han corejat lemes com ara "En educació, no a les retallades", "Torneu els diners, lladres del govern", "Menys corrupció i més educació ", "No és una crisi, és una estafa"... i en el cas dels participants de les comarques del Nord, com nosaltres, allò de "Volem un avió per tornar a Castelló", donat que la massificació de la protesta no solament va dificultar l'anada en ferrocarril sinó, sobre tot, la tornada perquè només hi havia trens fins les 22,30h. (la mani d'ahir va acabar vora les 10 de la nit). En definitiva, la ciutadania valenciana va donant mostres, altra vegada, què alguna cosa se mou davant de tant d'abús de poder i tanta corrupció política, institucional i empresarial que ha buidat les arques de l'Estat, de les Autonomies, de les caixes valencianes i, sobre tot, de les butxaques dels valencians que s'estan quedant sense treball i sense uns serveis públics de qualitat... En total, una manifestació històrica que pot fer reflexionar als que saben que Una majoria absoluta no és un diamant, és a dir, no és per sempre...

LLUITEM PELS SERVEIS PÚBLICS DE QUALITAT

2012-01-18T07:22:00.011+01:00

Els funcionaris del sector educatiu estem calentets, i això que el gasoil que alimenta la calefacció dels centres públics comença a acabar-se a quasi tots els llocs, donat que la Conselleria d'Educació (i altres assumptes més principals, pels que manen, que ensenyar el que no sap) de la Ríquíssima Comunitat de la Fòrmula 1, la Copa Amèrica, la Terra Mítica, la Ciutat de les Arts i les Ciències i les Malediciències que ara s'està demostrant que eren certes -les malediciències- i dels Aeroports caríssims amb estàtues stalinistes, etc., etc, etc. fa varios mesos que no paga les despeses de funcionament quotidià, en alguns casos des d'abril de 2011 (justament, abans de tornar a guanyar les eleccions, ara amb un candidat imputat que aquestos dies té que escoltar-se, davant els jutges, quant el volien i quant l'insultaven en privat els seus amadíssims amics de l'ànima, dels trajes i del desviament dels fons públics que ara ja no tenim per al que importa)...

No cal dir com estan els funcionaris del sector sanitari: el mateix, és a dir, molt calentets! I això que ja fa anys que els metges i les metgesses més joves i, per tant, les generacions més preparades de la història, estan començant a emigrar perquè a d'altres estats de la Unió Europea (com ara el Regne Unit, per exemple), on també pateixen la irracionalitat especulativa dels mercats però no tant els robatoris a mà armada dels que manen (dels poders fàctics en general!), els acullen amb els braços oberts i, a més, els ofereixen sous molt més dignes dels que hi ha a l'Estat Espanyol.

Als darrers anys (malgrat el fracàs escolar, provocat en part per la bombolla immobiliària i especulativa que donava feina als 16 anys als alumnes amb menys ganes d'estudiar perquè ací s'ha guanyat més diners anant a l'obra que fent guàrdies a la Seguretat Social o donant classes a la UJI, per exemple, després de fer un màster caríssim a qualsevol universitat interna o externa), el Sistema Educatiu Públic ha funcionat d'allò més bé, amb els únics entrebancs del desviament dels fons públics als col·legis privats que s'han reconvertit quasi al 100 % en centres concertats (és a dir, subvencionats com si ens sobraren els diners!), de la politització dels Inspectors d'Educació que, a poc a poc, han sigut cada vegada més propers al partit en el poder fins el punt de ser enviats per la Direcció Territorial a pressionar directors de centres públics perquè desenganxen cartells reivindicatius i, sobre tot, de la manca d'un Pacte d'Estat per l'Ensenyament Públic que ha portat al canvi de la Llei Educativa cada vegada que hi ha hagut un canvi de govern a Madrid.... i això no és gens seriós!

Pel que fa als retalls en les nòmines dels professionals, és com si als generals de l'exèrcit els rebaixaren, de moment, a capitans o sergents, perquè els complements que s'han guanyat a cada ascens (que significa anys de treball, sis cada sexenni, i moltes hores de cursos de formació, 100 hores com a mínim a cada període de 6 anys) s'ha rebaixat a la meitat, mentre el sou base sempre ha estat una misèria que no arriba als 1.000 euros en brut i, tal vegada per això, s'han dedicat els diferents governs a reforçar els complements -quan Espanya anava bé i també ens congelaren el salari, concretament, en època Aznar- i no el sou que és, al cap i a la fi, el que importa a l'hora de cotitzar i procurar-se una pensió per a un futur que, gràcies als governants (els que tenen pensions per viure com la Noblesa anterior a la Revolució Francesa) i els banquers, és cada dia més negre...

Els pares, segons la formació i l'experiència escolar que han tingut, pensen cadascú d'una manera... alguns, fins i tot, creuen que tots els funcionaris som uns privilegiats i ens tracten com si fórem assessors d'aquells que cobren de l'erari públic sense assistir a cap lloc de treball i sense assessorar res (perquè tampoc solen tenir cap formació acadèmica que avale el càrrec, llevat del carnet del partit en el poder) o funcionaris d'aquells que hi ha al darrera d'una finestreta que no obri quasi mai perquè el responsable està esmorzant...

No, senyores i senyors, per suposat que hi ha mestres bons, roïns i dolents, igual que metges o metgesses, però quan entra l'alumne a classe -a les vuit del matí a la majoria d'instituts o a les 9 a les escoles- o el pacient a la consulta, els funcionaris hi som al peu del canó i no ens podem relaxar ni un moment perquè estem treballant amb persones, amb el seu present i, sobre tot, amb el seu futur...

Dissabte a València, a partir de les 18 h., ens han convocat els sindicats de treballadors (un altre col·lectiu qüestionat pels manipuladors de torn, com si el món pogués funcionar només amb centres privats i empresaris que han viscut, majoritàriament i als darrers anys, de la sopa boba de la subvenció pública) a una manifestació que, s'espera, serà multitudinària i molt concorreguda perquè no hi ha dret que la crisi recaiga sempre en els mateixos: els funcionaris, les classes mitjanes i les classes treballadores en general: NO ÉS UNA CRISI A L'ÚS, ÉS UNA ESTAFA DE DALT CAP A BAIX...

PIRÀMIDE DE POBLACIÓ DE VILA-REAL

2012-01-14T11:11:00.008+01:00

Sota el títol de Vila-real (1274-2000): Evolució demogràfica, al setembre de 2000, és a dir, abans que s'acabara el segle, vaig publicar al nº 2 de FONT (Publicació d'investigació i estudis vila-realencs de la Regidoria de Normalització Lingüística de l'Ajuntament de Vila-real) un estudi diacrònic sobre la població de Vila-real i vaig tenir la gosadia de traçar, amb uns mitjans molt primaris, la seua corresponent piràmide de població. Més endavant, vaig entropessar-me amb l'XTEC o Xarxa Telemàtica Educativa de Catalunya, una web institucional dels nostres germans del Nord (sí, els que tenen l'única tele del món que, ara mateix, encara no podem visualitzar els valencians, malgrat els cognoms catalaníssims dels nostres dirigents: Barberà, Camps, Fabra, Part...) on hi havia un programari gratuït, molt interessant, d'entre el qual vaig decidir baixar-me un programeta per traçar piràmides de població (encara que també es pot fer amb Excel) i el resultat va ser aquesta piràmide de Vila-real de 2001 amb les dades del darrer Cens Oficial de Població:

Comparant les dues piràmides podem extreure moltes conclusions. En primer lloc que a Vila-real, com a totes les ciutats pròsperes i immigratòries amb certa riquesa, encara tenim major nombre d'homes (25.612) que de dones (25.556) a diferència del que ja passa a nivell general, ja que tant a la província de Castelló, com a l'autonomia valenciana o a l'Estat Espanyol, dominen les dones malgrat l'allau d'immigrants que hem patit -tal com sona- durant tota una dècada...

L'explicació del major nombre de dones és senzilla, per la gran esperança de vida que gaudeixen a diferència del sexe dèbil que, en aquest cas, és el masculí, donat que malgrat nàixer 106 xiquets per cada 100 xiquetes, a la piràmide més actual de Vila-real (traçada aquest mateix matí amb les dades publicades ahir per l'I.N.I.) podem observar com l'últim tram on hi ha més quantitat d'homes és el comprés entre els 50 i els 54 anys d'edat... i no precisament per factors de salut, sinó degut a que la immigració sempre és masculina i jove, és a dir, en edat de treballar i a Vila-real hem tingut, durant la darrera dècada (2000-2010), uns creixements aproximats als 1.000 immigrants a l'any que, al final d'aquesta cursa boja, ha suposat un increment aproximat al 20% de creixement de la població i això no hi ha economia, ni serveis, ni Estat del Benestar que ho suporte... i, més encara, després d'explotar la bombolla immobiliària que ha atacat directament la indústria estrella de Vila-real, és a dir, el taulell que ha anat a caure sobre la moribunda citricultura.

I és que Vila-real (que ara mateix compta amb uns 6.000 aturats, és a dir, amb una taxa d'atur pròxima al 25% de la població activa) va passar dels 41.995 habitants de finals del segle XX i dels 42.442 del darrer Cens Oficial (2001) als 51.168 actuals... encara que, per l'horitzó que es divisa, amb tendència a la baixa.

No obstant això, als darrers anys s'ha produït cert repunt de la natalitat per l'arribada massiva d'immigrants d'altres cultures (on encara s'està començant a implantar cert control de la natalitat i resulta d'allò més normal tenir tres o quatre fills, com a l'Espanya dels seixanta del segle passat) i per la iniciativa de les dones quarantenes del baby boom (les nascudes a la dècada prodigiosa i que ara ja veuen pròxima la cinquantena) que, com es diu vulgarment, se'ls passava l'arròs de la maternitat...

Totes aquestes dades venen a demostrar, una vegada més, que la Demografia és una ciència, és a dir, amb una dinàmica molt lògica; que el mercat laboral (malgrat la crisi, o per això mateix) continua sent masculí; que la mortalitat masculina comença, precisament, amb l'edat laboral (a partir dels 16 anys) i si és veritat que el nombre de dones no supera als d'homes fins passats els 50 anys és degut, solament, al fenomen immigratori que hem patit els vila-realencs, especialment, per l'escassa visió de futur d'uns polítics (de dretes i d'esquerres) estatals i autonòmics que van fer un salt endavant amb la història de l'atovó i van recaptar immigrants, potser, per donar-los treball a la construcció (quines ànimes més caritatives!), però sobretot per fer-los compradors d'uns pisos i clients d'uns bancs per ser titulars d'unes hipoteques que, ara, ja no pot pagar ningú: ni antics immigrants, ni vells residents...

L'única eixida de Vila-real i de moltes ciutats mediterrànies (perquè els immigrants només han vingut ací, és a dir, a les zones més densament poblades de la costa i a Madrid, és a dir, on més feina hi havia, no ens enganyem!) és la innovació: la que va suposar la introducció dels cítrics durant el segle XIX, la implantació de la indústria ceràmica a finals dels cinquanta i... ací ens hem quedat!

Abans que els nostres fills hagen d'emigrar a Alemanya (també com als seixanta!) hem de seguir pegant-li voltes al nano i tornar a apostar per l'economia productiva no especulativa: més formació professional per als treballadors, però sobre tot per als empresaris; més formació per al "populatxo", però sobre tot per a la classe política; més honradesa per als petits defraudadors d'Hisenda (autònoms i treballadors que cobren de l'atur i de l'economia submergida), però sobre tot per als alts càrrecs polítics i institucionals que han convertit al Lazarillo de Tormes i al Buscón de Quevedo en dues innocents creatures...la picaresca castellana -com la immigració- també s'ha fet mediterrània.

12 DE GENER: 1706-2012

2012-01-11T07:09:00.006+01:00

El dia 12 de gener farà 306 anys què les tropes de Felip de Borbó, comandades pel Comte de Las Torres, van assaltar, saquejar i incendiar Vila-real, perquè els seus habitants es van negar a abandonar la causa del rei Carles III d'Austria, en el context de la Guerra de Successió. Des de fa anys, aquest fet és recordat per l'associació cultural Socarrats i per Acció Cultural del País Valencià, amb una processó cívica en la qual enguany, per primera vegada, participarà oficialment el govern municipal. Encara que, també és veritat, al 2006 l'Ajuntament de Vila-real va organitzar una magna exposició al Museu Municipal o Casa de Polo sobre els tercer centenari de la data més trista de la Història de Vila-real, de la qual vaig tenir l'honor de ser el comissari, així com l'autor del llibre-catàleg 1706: la Guerra de Successió a Vila-real i de l'Auca dels Socarrats amb il·lustracions de Laura Pitarch.

Demà dijous 12, en la data exacta de l'aniversari, Pablo Valle i Cristian Pardo, presentats per Antoni Royo, parlaran sobre "La crema de Vila-real", en un acte que que tindrà lloc a l'Espai Jove, a les 19 hores, organitzat per la regidoria de Joventut amb la col.laboració d'Acció Cultural. I a les 20:30, al Teatre de Els XIII, concert de Feliu Ventura amb entrada gratuïta.

Divendres 13 de gener, a partir de les 19 hores, la comitiva eixirà del Casal Jaume I (Solades, 10) per realitzar la ja tradicional processó cívica, fent un recorregut per la plaça Ortells, carrer de la Sang, carrer Major Sant Jaume, plaça de la Vila, Major Sant Domènec i Lluís Vives, fins arribar a la Torre Motxa on, després d'una salutació oficial del tinent d'alcalde Pasqual Batalla, l’historiador Vicent Gil explicarà noves dades històriques sobre els fets de 1706 i sobre la posterior repressió de la població (cal recordar que van morir 253 vila-realencs durant la fatídica vesprada del 12 de gener). Seguidament, Vicent Goterris, en nom de les entitats convocants, parlarà sobre l'actualitat de la commemoració i de les reivindicacions nacionals que avui, com fa més de 300 anys, continua mantenint Vila-real.

Per finalitzar, es dipositarà una corona de llorer vora el monument i s'interpretarà La Moixeranga acompanyats de la presència dels Miquelets del Regne de València que, com ve sent habitual als darrers anys, també participaran en la cercavila.

Vila-real, 2 - València, 2

2012-01-08T23:41:00.006+01:00

La prèvia d'aquest derbi autonòmic, Vila-real-València, venia precedida de molts tòpics com ara allò de si a entrenador nou, igual guanyes, que perds, que empates (victòria segura, des de quan?), que si el derbi més desigual de la història (quan es tracta de dos equips que acaben de jugar la Champions, o no...), etc. Però l'única veritat sempre es veu al terreny de joc, encara que hi ha moltes maneres de veure-ho i de mirar-s'ho...

Els resultadistes podran dir que un empat serveix de poc i que, a la primera de canvi, el Vila-real ja som els tercers per la cua... encara que la nit de dissabte -abans del debut del míster- ja dormíem en llocs de descens (després de la victòria del Racing) i, per tant, Molina, el nou entrenador, de no ser un senyor hauria pogut parlar d'un altre tòpic, és a dir, d'allò de l'herència rebuda de Garrido, etc.

Però del que n'estem certs, almenys els aficionats vila-realencs que vam presenciar el partit in situ i vam poder observar alguns seients buits, és que s'ha respirat un ambient diferent perquè els jugadors ho han donat tot, ha tornat la velocitat, l'actitud, el joc combinatiu i, fins i tot, moments de preciosisme futbolístic -que no vol dir filigranes inútils sense motiu- quasi oblidats... El Vila-real, des d'un plantejament maniqueïsta, va ser el millor dels dos equips i, per tant, el que va aportar tot el futbol i va meréixer la victòria.

De tota manera, tampoc podem tirar les campanes enlaire i dir que hem passat del zero a l'infinit, tampoc és això, ja que, per exemple, continuen les errades puntuals en defensa, la manca d'enteniment amb el porter, Diego López, a l'hora d'eixir a pels balons dividits (com en el primer gol del València on Miguel va centrar a plaer sobre el cap de Feghouli) i, sobre tot, s'ha de tindre clar que l'actitud demostrada avui durant els noranta minuts s'ha de seguir demostrant durant els 90 minuts de tots els partits que resten fins acabar la Lliga.

En la davantera també s'espera molt més de Nilmar, l'estrella de l'equip que, darrerament, sembla un poc apagada; en canvi, al centre del camp s'ha recuperat el toc amb Bruno al seu lloc i un treball descomunal de Marcos Senna (que tampoc podrem exigir-li tots els partits) que dona més llibertat al joc de creació de Borja Valero i la velocitat de Cani, mentre Camuñas i De Guzman continuen a la sala d'espera per demostrar alguna cosa... En defensa, ha tornat l'internacional Àngel, mentre Oriol ens va fer recordar que és l'únic especialista que hi ha a la banda esquerra, Zapata ha tingut l'oportunitat de tornar al lloc per al qual se'l va fitxar i Gonzalo, malgrat el primer gol del València, ha fet el millor partit d'aquesta temporada, aportant el segon gol groc després del magistral de Marco Ruben que s'ha trobat avui un poc sol al davant...

Per tant, un vot total de confiança per al nou entrenador Molina que, si sap mantenir la tensió -en el bon sentit de la paraula-, així com la intensitat, actitud i una mica més d'agressivitat en els seus jugadors a l'hora de disputar la pilota, continua apostant per alineacions lògiques i de sentit comú i, sobre tot, encerta a l'hora de fer els canvis (avui, tal vegada, no tocava canviar Cani que havia estat un dels millors, a no ser que tingués molèsties), pot conduir aquest Vila-real, en un parell de mesos, si no als ports europeus del passat, sí, almenys, als ports de la tranquilitat per oblidar els llocs de descens i pensar en metes més altres... Al seu favor, tindrà una afició que avui sí, ha eixit satisfeta del Madrigal (no pel resultat, perquè el Vila-real mereixia més) perquè açò pinta d'un altre color i les sensacions viscudes són millors... Això, sí, d'ara endavant no queda temps per relaxar-se perquè el calendari de partits que s'apropa, després del potent València, és d'infart: At.Madrid, Sporting, Barça, Sevilla, etc.

Encara que podem tornar a pensar que, llevat de Barça, Real Madrid i València, queden molts equips que puguen considerar-se superiors al nostre Vila-real? Si mirem, ara mateix, la classificació, quasi tots, però açò ha de canviar prompte, de segur que sí... S'han acabat les paraules. El futbol ha tornat al terreny de joc. Endavant Vila-real !!!

CARTA OBERTA ALS REIS DE 2012

2012-01-05T10:36:00.011+01:00

Esperats i desitjats Melcior, Gaspar i Baltasar: ja sabeu que pels Reis, el dia creix, i qui no es consola és perquè no vol, tot no han de ser retallades... El dia creix i això que seguim comptant una hora més que al Meridià 0º de Greenwich, és a dir, que en ple Hivern ens posem a treballar de nit en fosca (perquè a les 8 encara són les 7) i quan ve la Primavera i l'Estiu (després de fer-nos creure que ens alcem a les 7 del matí quan, en realitat, ho fem a les 5: vaja barbaritat!) ens obliguen a sopar amb el Sol fora, amb la calor que fa... Però vaig a fer punt i apart i a centrar-me en el què realment us vull demanar...

Ja sabeu, també, que amb l'edat m'he anat fent escèptic i ja no crec en la vostra monarquia, ni en la vostra màgia, com quan era menut, i això que sempre m'acabàveu enganyant i repetint joguines de l'any anterior. De tota manera, he estat educat i he crescut entre fermes conviccions tradicionals i, per tant, no us penseu tampoc que vaig a ser un trànsfuga, com un vulgar polític qualsevol, i vaig a passar-me'n al bàndol del Papa Noel, sí, sí, del Papa Noel de Lehman Brothers i de De Guindos, i abans de la Coca-cola, és a dir, aquell que mai venia per ací -mentre jo era menut i ell es disfressava de verd-, sí, sí, el proveïdor dels especuladors... això, mai de la vida!

Bé, però tornem al què anàvem. Darrerament les coses comencen a anar malament per a tots, també per a vosaltres i, com deia abans, m'estic fent escèptic respecte a la institució que representeu i això que, de moment (toquem fusta!), sembla que vaig a tenir sort amb els futurs gendres, però molt de compte perquè -amb els gendres- alguns ja heu tingut problemes i d'altres, si no controlen el tema, els podrien tenir... Tot ve perquè vivim a una societat on només compta el que tens i ningú es preocupa d'esbrinar perquè una minoria es fan rics en quatre dies, mentre la resta de mortals hem quedat hipotecats de per vida i, ara mateix, ja comencem a pagar els deutes públics que han fet personatges privats...

És per això que només vull demanar-vos una democràcia real, ja, no açò que ens volen vendre... Una transparència real a totes les institucions, començant per la monarquia... Una democràcia interna a tots els partits polítics i unes llistes obertes que eviten la vergonyosa situació actual on els presidents que més manen van ser designats, tots, a dit (he dit tots!: Mariano, Alberto, Javier...) i, fins i tot, alguns van arribar al càrrec sense presentar-se com a candidats (i també tenim exemples d'alcaldesses capitalines, encara que tots els alcaldes dels pobles de Castelló de determinat partit han de passar, abans, per un càsting/càstic unipersonal). La gent d'apeu estem convençuts, tots (he dit tots i el que ho nega menteix), que l'origen de la corrupció i del finançament il·legal dels partits polítics ve, precisament, d'això: de la manca de transparència en la gestió dels diners públics i de democràcia interna als partits i, per tant, del manteniment real de l'estatus de súbdits als que volem exercir com a ciutadans.

No estaria gens malament, tampoc, una mica d'objectivitat en la premsa (en paper i digital) i què deixaren de treballar per al partit i/o el banc en el poder: només la veritat ens farà lliures, perquè darrerament ens estan esclavitzant per l'acceleració de les mentides oficials i institucionals... Un país amb les jornades laborals més llargues d'Europa i els salaris més baixos de la UE-15 (no cal fer demagògia i per això excloem, ara mateix, els 12 països de l'Est que van entrar a partir de 2004), no ha de culpar, oficialment i constantment, els treballadors de l'estafa o crisi en la que polítics, banquers i especuladors ens han submergit en quatre anys... Una mica de solidaritat, per tant, també ha de ser necessària, sobretot per part vostra i dels que més tenen.

I això és quasi tot el que demane, que sembla poc però és molt amb els temps que corren... Però, a banda de portar eines des d'allà (d'Orient?, d'on venen totes les coses quotidianes, cada dia de l'any... també sou part de la causa de la crisi els d'Orient, per la deslocalització de la producció, que hi conste!), també caldria que, tal com passeu per La Plana, us emportàreu una sèrie de coses que ja molesten, com ara l'atur insuportable, la hipocresia pública i privada, els cacics, els lladres, els imputats (que ens diguen d'una vegada quina vorera trepitgen!), els deshonrats, els corruptes, els intoxicadors , les males persones, els malfeiners, els prepotents, els que sempre van d'amos i tenen menys educació que els "criats"... en una paraula, volem un altre món que és possible, sí, és molt possible si la gent deixa de caure en l'egoisme i la desídia del conformisme, del tots són iguals... que, vullguem o no, també ens ha portat on ara som, és a dir, a terra de ningú...

De ningú? No siguem innocents! Al pas que anem, els especuladors ens compraran els sentiments a preu de saldo i s'escrituraran a nom seu les nostres cases, les nostres terres, el nostre patrimoni cada vegada més escàs...

És per això, Reis Màgics, que volem que poseu la vostra vareta esperançadora a treballar: us esperem aquesta vesprada, a boqueta nit, quan al Meridià 0º de Greenwich, a tocar de Londres, seran les 7 de la vesprada solars, és a dir, les 19 hores, la mateixa hora solar que a La Plana de Castelló... I perdoneu pel rotllo (i la canya!)...

BON ANY 2012 !!!

2011-12-31T11:53:00.001+01:00

Desconectem del passat per un instant, vivim el present a cada moment, rebem el futur amb poesia i alegria per tothom... Bon any dos mil dotze!!!

EL MEU POBLE I JO

Bevíem a glops

aspres vins de burla

el meu poble i jo.

Escoltàvem forts

arguments del sabre

el meu poble i jo.

Una tal lliçó

hem hagut d'entendre

el meu poble i jo.

La mateixa sort

ens uní per sempre:

el meu poble i jo.

Senyor, servidor?

Som indestriables

el meu poble i jo.

Tenim la raó

contra bords i lladres

el meu poble i jo.

Salvàvem els mots

de la nostra llengua

el meu poble i jo.

A baixar graons

de dol apreníem

el meu poble i jo.

Davallats al pou,

esguardem enlaire

el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos

en encesa espera,

el meu poble i jo.

SALVADOR ESPRIU.-

(A la memòria de Pompeu Fabra,

Mestre de tots.)

28 DE DESEMBRE: HOMENATGE ALS INNOCENTS

2011-12-28T14:47:00.000+01:00

Feliç dia, innocents tots! Tranquils que, a partir de demà, ja podrem tornar a dubtar de totes les veritats oficials, públiques i privades... perquè només avui podem estar ben segurs que, tal vegada, algú intentarà enganyar-nos.

EL DISCURS DEL REI JOAN CARLES I

2011-12-26T09:53:00.010+01:00

El discurs del rei no solament és el títol d'una bona pel·lícula, sinó el discurs del rei Joan Carles I durant les hores prèvies al sopar familiar de la nit de Nadal, és a dir, una tradició heretada del temps del franquisme i que, com tantes altres, s'ha mantingut impertorbable en temps teòricament democràtics... El discurs d'aquest Nadal ha estat rècord d'audiència perquè el morbo, com l'amor, sempre ha mogut muntanyes.

La monarquia espanyola, com tots sabeu, no passa pel millor moment, sobre tot per la mala sort del Cap de la Casa Reial amb els seus gendres: un, el Marichalar, separat sota l'eufemisme del cessament temporal de la convivència conjugal; l'altre, l'Urdangarín, en l'ull de l'huracà per les presumptes activitats delictives consistents -com les de tants polítics, empresaris i banquers espanyols- en usurpar els diners públics i buidar les arques de les institucions estatals, autonòmiques (sobre tot la Generalitat Valenciana que, en temps de Camps, ha estat sempre la més: generosa?, corrupta?, endeutada?) i locals amb diverses i velles tècniques com ara la dels breus informes inexistents i/o baixats d'Internet, com el mateix que el vincla amb el Villarreal C.F.

Darrerament, la societat està demanant a crits una major transparència a les institucions públiques i, per tant, també a la Casa Reial, donat que en temps de crisi o no, mai ha resultat ètic que els membres de la Monarquia Espanyola es facen un fart de fer negocis privats i, a més, cobren una assignació bastant sucosa dels fons públics que paguem entre tots els ciutadans honrats (mentre n'hi ha molt de polític i empresari que això, ara mateix, només ho ha fet presumptament, perquè encara ho haurà de demostrar davant la Lenta justícia), com els mateixos polítics retirats que, a més de cobrar escandaloses pensions vitalícies, complementen el salari amb assignacions pecuniàries des dels sillons dels consells d'administració de grans companyies privades (donant a entendre que durant els seus mandats van afavorir aquestes empreses i per això s'han guanyat el silló?)... Com a exemples, diversos botons, com ara els dos ex-presidents González i Aznar (als consells d'adminstració de Gas Natural i Endesa, respectivament, vergonyosament!) o els càrrecs en Telefónica d'Eduardo Zaplana o del mateix Iñaki Urdangarín...

Joan Carles va créixer al costat del dictador, però també és cert que la Constitució de 1978 va ser aprovada en referèndum (no com la darrera modificació bipartidista de 2011) i, per tant, això significava el vist-i-plau democràtic de la ciutadania envers la Monarquia Constitucional, però la democràcia, com la credibilitat, s'ha de guanyar dia a dia amb més transparència, més pluralisme i, sobre tot, una Justícia igualitària per a tots com va dir Joan Carles mentre llegia El discurs del rei...

Però tot això, que no és poc, també depèn del nou president del govern Mariano Rajoy Brey que, ara mateix, té a les seues mans la possibilitat d'exercir una dictadura temporal de quatre anys, si segueix el model de les primeres legislatures de González o la segona d'Aznar, i no administra amb generositat les competències que li atorga la majoria absoluta aconseguida a les urnes i que l'habiliten per controlar els tres poders, és a dir, executiu (Govern), legislatiu (Parlament) i judicial (Tribunal Constitucional i Consell General del Poder Judicial)...

Però com el vots no poden cobrir el fem, ni la corrupció política i econòmica que estem vivint des dels darrers anys de "falsa bonança" productiva, haurem de seguir cridant (en el desert?)... Prou de corrupció!!! Tots els corruptes, vinguen de la política o del món de l'empresa, a la presó!!!

SE'N VA GARRIDO, TORNARÀ EL FUTBOL?

2011-12-22T07:07:00.004+01:00

Al final, les coses cauen pel seu pes i, en el cas del futbol, per la part individual de l'entrenador que és la més lògica...

El Vila-real portava quasi un any practicant un futbol desconegut, quasi un any sense guanyar fora de casa, lent, previsible i avorrint al Madrigal. Molts aficionats perdíem la paciència, potser avançant-nos al que se veia vindre de lluny i ja pel mes d'octubre demanàvem una destitució, és a dir, una decissió que no estava disposat a prendre el que té la competència per fer-ho...

Però com la llei de la gravetat està inventada des de fa més de 200 anys, com la poma de Newton ha caigut Garrido que, per cert, es va menjar els torrons primerencs de Santa Caterina però, finalment, no podrà digerir els autèntics, és a dir, els de Nadal a Vila-real...

També serà difícil pel que entre, li diguen Molina, Míchel o Benítez, perquè és més difícil construir un equip que deconstruir-lo i Garrido, com un Ferran Adrià del futbol havia apostat per desaprendre i deconstruir que són dos paraules molt de moda però no, precisament, al món del futbol.

Bon Nadal a tota l'afició i ara a esperar que 2012 siga el del retorn del bon futbol que havíem gaudit durant quasi una llarga dècada a menys d'un quart d'hora de casa anant a peu...

QUE TINGUEM SORT...

2011-12-19T07:12:00.001+01:00

Quan 2011 es predisposa a dir-nos adéu, a l’igual que Zapatero, tots volem -com Llach- que el Sol faça el dia molt més llarg però queden uns dies per al solstici d’hivern, per arribar al dia més curt de l’any i és que les retallades estan a l’ordre del dia, mentre s’allarga la nit de l’economia i la gent se’n va a dormir amb la por al cos, i als mercats.

És per això que, tal vegada, quan el fotut 2011 se’n va, tothom està pendent del desitjat dia 22 per a què ens porte La Grossa de la loteria a una Vila que l’ha vista passar de lluny des del 1934, quan va deixar 7.500 pessetes per pesseta del temps de la República: poca broma!

Que tinguem sort és el lema dels vila-realencs durant les darreres setmanes. I no solament pel que fa a la grossa de Nadal, que alleujaria moltes economies domèstiques, sinó pel que fa a la qüestió laboral que continua sent, ara mateix, la que més preocupa tothom.

Però també les expectatives que provoca la formació d’un govern central nou de trinca, amb un president debutant i nous ministres que, juntament amb la gestió de la Generalitat Valenciana, haurien d’aportar a la nostra ciutat tota una tirallonga d’infraestructures com ara la dotació de la Biblioteca, del Centre de tecnificació, l’acabament del Palau de Justícia, la millora dels accessos a la ciutat -mentre s’espera el desitjat Corredor Mediterrani-, la ronda sudoest, el desdoblament de la carretera a Borriana, la posada en marxa del CEAM del Pilar, de l’Escola Oficial d’Idiomes, del quart institut públic i un llarg etcètera que obviem per qüestions d’espai, sense oblidar la construcció del centre de malalts d’Alzheimer que, d’anar tot al pas que va, haurà d’albergar més d’un polític desmemoriat: que tinguem sort!

...........................................................................

Aquest article ha estat publicat a la Revista Poble, desembre de 2011, nº 179, a la columna pròpia d'opinió Roure i llorer sota el mateix títol.

SOPARS DE NADAL(s)

2011-12-16T18:34:00.002+01:00

Ara ve Nadal, matarem el gall i a la tia Quica li'n darem un tall (però només un)... Als temps de postguerra, d'estretors generalitzades poc comparables a les actuals, el Sopar de Nadal, en singular, era el sopar familiar per excel·lència on hi apareixia sempre el plat estrella, per escàs i poc habitual, és a dir, el plat de carn que, a les nostres terres, de secà mediterrani i pluges escasses i irregulars des dels inicis dels temps, solia ser de corder... deixant els conills i els pollastres per a la paella dominical, mentre durant la setmana la carn desapareixia per complet i donava pas a tot un conjunt de sopes de verdures, bullits de patata, hortalisses de temporada i algun ou ferrat si les gallines ponedores complien. També a les festes de carrer, el dilluns de xulla era un dia tan especial que, finalment, ha triomfat en temps de bonança amb el seu trasllat al dilluns de festes patronals, almenys a la ciutat de Vila-real...

Després, amb la tardana industrialització dels bojos seixanta i setanta i el progrés aconseguit entre tanta crisi intermitent (la del petroli al 1973, la de la reconversió industrial dels 80, la mini-crisi dels 90, l'efecte 2000 i l'atemptat contra les Torres Bessones de Nova York, etc.), els sopars de Nadal (nadals?, en plural) han proliferat pertot arreu: sopars d'empresa, sopars d'amics, sopars de colles i penyes festeres, sopars dels partits, sopars d'escola i institut amb les seus variants d'alumnes, pares i professors, sopars de grups culturals i/o redaccions de revistes, publicacions impreses, etc. I, com l'abundància mata la fam, aquestos dies l'Omeoprazol va que vola i més ara que, amb tanta crisi global i tant de lladre pertot arreu (des de les més altes instàncies financeres i polítiques, fins el contribuent d'apeu que cobra de l'atur mentre va a collir taronja, per exemple, l'autònom que sempre havia treballat en negre fins el màxim que li permetia enganyar hisenda i ara es queixa com el que més o el ciutadà i elector que gaudeix votant polítics corruptes i quant més causes obertes tenen, millor, i que, ara mateix, és l'únic al que no podem acusar d'enfonsar el patrimoni públic de tots els mencionats) tots tenim ganes de desconnectar, no siga cosa que no puguem sopar l'any que ve, el que encara sopem avui... Bon profit!

DIMARTS, 13: Abecedari d'esglais

2011-12-13T15:36:00.004+01:00

Al segle XVIII els il·lustrats ja lluitaven contra la ignorància, els prejudicis i l'esoterisme, però hem arribat al segle XXI i la gent encara parla de mala sort, dels dimarts i 13 o de José Mota, és a dir, més que creure o no creure en supersticions, s'ha de riure i apostar pel bon humor perquè els jutjats i els telediaris fa temps que venen ben carregats de racions per a l'escepticisme i, fins i tot, per a la indignació radical.

Ací teniu un Abecedari d'esglais -i persones esglaiades o què ens esglaien- per tirar-los al fem (els esglais, vull dir!) o, si voleu, trobar-los alguna utilitat pràctica:

Alvaro Pérez "El Bigotes"

Bosch, Alfonso

Carlos Fabra

Dimissió (de Camps, Costa, etc.)

Easy Concept

Francisco Camps

Gürtel (Francisco Correa)

Home, go (corrupció go home!)

Iñaki Urdangarín

Juan Carlos Garrido

KK (corrupció = kk)

Luis Bárcenas

Milano

Nulitat? per què?

Orange Market

Pablo Crespo

Quijano, Carmen Rodríguez

Ricardo Costa

Special Events

Trajes (vestits no comença per "t")...

Ulibarri, José Luis

Víctor Campos

Wanted only alive (camiseta de Mònica Oltra, diputada de Compromís)

X, caja X

Young, Forever

Zz (davant la corrupció, molta ciutadania dorm: zzzzzzz....).................................

50 ANYS DE LA REVISTA PARLADA "CAMINO"

2011-12-10T10:41:00.005+01:00

A l'Auditori de Vila-real, es va presentar anit un número especial de la Revista Parlada "Camino", l'única manifestació cultural d'aquesta modalitat que s'ha mantingut al llarg dels anys a les comarques de Castelló (la pionera fou "Clima" perquè a la primavera de 1961 va inspirar Baptista Carceller a fundar-la en desembre del mateix any), per celebrar el 50 aniversari del seu naixement dins de la Congregació de Lluïsos, és a dir, al si de l'entitat que més ha marcat la trajectòria cívica, ciutadana i cultural de la ciutat de Vila-real des de la seua procedència religiosa o eclesiàstica. Els temps canvien, Vila-real ha crescut en tamany i oferta cultural i d'oci per als joves, però els Lluïsos continuen endavant amb la il·lusió i l'esforç d'un bon grapat de joves que, de sempre, tenen i tindran el suport de tots els que hem passat per l'entitat.

Les pàgines de la revista parlada de les Bodes d'Or (amb programeta de mà i cartell de les joves dissenyadores Laura Broch i Laura Pitarch) van ser introduïdes, una a una, per diferents parelles de presentadors, des dels més veterans i veteranes com ara Encarna Nebot i Enrique Font o els meus dels anys vuitanta (de la meua època de Director de la revista parlada) que eren Encarnita Cortés i Jordi Hidalgo, fins els joves actuals. Per començar, es va projectar un documental amb imatges de quasi totes les èpoques i es va fer un xicotet homenatge als 22 directors de la revista parlada: Baptista Carceller, Juan Díaz, José Escuder, Josep Pasqual Gil, Enrique Bernat, Jacinto Heredia, Enrique Font, Manuel Villarreal, Francisco Martínez, Miquel García, Esther Peset, Pasqual Cubedo, Antoni Pitarch, Juanjo Clemente, Maribel Marçà, Enric Pesudo, Jordi Seriols, Josep Parra, Xus Sempere, Lidia Serrano, David Garcia i, l'actual, Manu Bonet. Les pàgines van estar les següents:

1.- Editorial (conjunta entre l'actual director, Manu Bonet Rubio, però amb el vist-i-plau del primer director Baptista Carceller Ferrer que va excusar la seua presència).

2.- Taula rodona amb els ex-directors de la Revista Parlada "Camino" (on es va explicar, a banda de moltes anècdotes curioses, que el nom no té res a veure amb el títol de l'obra d'un tal Escrivà de Balaguer, sinó que es va pensar als inicis quan, evidentment, la revista parlada encara es feia en castellà i no en valencià com es fa ara i des de finals dels setanta). S'ha de dir que aquesta taula rodona, moderada pel periodista Xavier Manzanet Moner, es va trencar amb la interrupció per sorpresa de Carles Amiguet que va llegir un text humorístic -que us adjuntem al final per gentilesa de l'actual redacció- sobre l'evolució dels Lluïsos, de la revista parlada i de la ciutat de Vila-real al llarg dels darrers 50 anys.

3.- Poesia: homenatge a Manuel Villarreal Casalta (per l'ex-directora Maribel Marçà, que va recordar l'amic, la persona, el poeta i gran escriptor que tantes hores va dedicar a la revista parlada i als Lluïsos).

4.- Música: remembrança dels Happy Lovers (encara que només queda el gran Pasqualet de Vila-real, aquest grup musical té el rècord de ser el que més vegades ha actuat a la nostra revista al llarg de la història amb uns paràmetres de qualitat que, fins i tot, han anat in crescendo fins el dia d'avui).

5.- Sorteig de regals i sorpreses (es van rifar un parell d'animalets vius: un conill que li va correspondre a Pepe Usó, de Caixa Rural, i una gallina adjudicada a Manuel Ramos, de Porcelanosa) que van complir amb l'objectiu inicial causant somriures entre els assistents.

6.- Especial "Coses del meu poble" (la pàgina estrella de la revista, creada als inicis pel genial Pasqual Arnal, fou presentada anit de la mà dels còmics més joves i més artistes del panorama vila-realenc actual com són Luismi, Reyes i Roman).

Per concloure, una vetllada entranyable que serà recordada pel nombrós públic existent, sense oblidar l'homenatge espontani al sempre benvolgut Mossén Serafí Sorribes Carceller, ànima de la revista parlada durant tant anys... Aquesta nit, però, ens queda el retrobament amb el sopar d'un gran nombre d'actius, redactors i directors de la revista parlada a un conegut restaurant de la ciutat.

Enhorabona joves Lluïsos, endavant Vila-real!

.............................................................................................

Ave Maria, Puríssima… perdonen la interrupció, no era la meua intenció, però vaig a queixar-me… Doncs, sí, vaig a queixar-me dels retalls, dels recortes de la crisi, perquè mira que ho retallen tot, no sé on arribarem… De tota manera, no n’hi ha mal que per bé no vinga… m’explique….

Ara mateix resulta que vinc de les QUARANTA HORES però com també ho han retallat, i només n’han fet TRENTA CINC, encara he tingut temps d’arribar a CAMINO… val més tard que mai… Però, anem a vore (mirant als de la taula redona), açò són hores de començar la revista parlada, si encara està mig poble sopant… o és que també aneu a retallar la durada d’aquest CAMINO EXTRAORDINARI DELS 50 ANYS ???? ...50 anys de Camino, 50 anys de Vila-real… quasi res!!!

Més de mitja vida per a alguns… i per a d’altres ni això, perquè, pobres, mai van arribar a cumplir-los… Que en pau descansen i que en glòria estiguen, Amén… Però avui no toca estar tristos, perquè de segur que allà on estiguen, me pense que s’alegraran de vore’ns junts a tantes quintes de jóvens, vull dir, de jóvens d’ara, de jóvens d’ahir i de dinosaurios de sempre…

Cinquanta anys de coses al nostre poble, cinquanta anys d’acudits i bromes -per escrit- de Pasqual Arnal, de Toni Pitarch i de tants altres… Per cert, ara les males llengües diran que açò m’ho han escrit a mitges entre Pasqual i Toni… i la veritat és que açò, com quasi totes les coses de Camino, sempre ha sigut anònim, de Fuenteovejuna-tots-a-una o, com açò que estic llegint, que m’ho he trobat al correu de l’ordinador gràcies al carter virtual.

50 anys, heu dit, que celebrem? Doncs, no passen coses ni res, en 50 anys... algunes han passat tant de llarg que no les tornarem a vore: la taverna del Llúcio, l’Era de Patxuga, l’agermanament amb Beas del Segura… encara que no se va arribar a fer perquè se’n van vindre tots a viure ací…

Per cert, aprofite per donar-vos una exclusiva de la prensa del cor: LA MEUA XONI ÉS DE BEAS, veges tu, jo que sóc més vila-realenc que els porxes de la plaça o el postre de Sant Pasqual, jo que senc tanta emoció quan acompanye la Marededéu de Gràcia o quan vaig a la processó, jo que votava sempre al Bloc o abans a la UPV i que encara tinc somnis eròtics amb la Maria Gràcia Molés, jo que sóc soci del Vila i no trague ni en pintura a Garrido l’entrenador, jo que sóc més dels Lluïsos que Pepe el Roget, i més del Rosari que Mossén Gil, i quasi tant de la Puríssima com Rosarito Cantavella… m’he enamorat d’una xoni de Beas del Segura, sí, de Vanessa Catarres i dels seus llavis de maduixa amb sabor a confitura i… ja n’hi haurà prou, no? Que Paco Canales vol que li ho conte a TEVEQUATRE… Les coses que passen i canvien en 50 anys, i en menys també!

A Vila-real, encara fa quatre dies, quan naixia una xiqueta l’apuntaven a la Puríssima o al Rosari, i si era xiquet, l’apuntaven als Lluïsos. Hui en dia els apunten a tots al paro...

Hi ha que vore com ha canviat açò: de poder arribar a ser director/a de Camino/a, com estes/os senyores/ors, o de ser de Junta… a ser de la cua de l’atur, de la cola del paro: doncs no canvia la cosa, ni res.

Fa uns 10 anys, o més, el Villarreal C.F. pujava a Primera Divisió, i només quatre o cinc després ja jugàvem la Champinyons Lick amb Riquelme, Forlan, Sorín, Arruabarrena i un fum de bons jugadors… En canvi, dimecres passat contra el Nàpols, vam vore calentant a mitja Junta dels Lluïsos, a Manu Bonet el director, a Xus Sempere el concejal, a Llaneza i a Fernando Roig… i és que al Vila-real Club de Futbol, també han retallat i molt…

Durant estos 50 anys podem recordar carrers emblemàtics del nostre poble, com ara el Carrer de Mitja Cara, Carrer Nou, Carrer del Fum, Palafanga, La Comuneta i la meua Placeta de l’Orat (on vaig créixer en tots els sentits…)… I, ara, no és que ja no existisquen estos carrers, però els coneixem tots només pel seu nom oficial, que si carrer de Sant Josep, del Tremedal, de Sant Cristòfol o la placeta del 2 de Maig… però aquells noms tan etnogràfics, tan típics i tan familiars, han anat caent en l’oblit.

… I el mateix que va passar amb els carrers, ha passat amb els malnoms... a que els més joves no sabeu qui era la Catxola, la Ganyussa, la Mitjera... o el Mim, el Xoto, Bufaga, Furtacollerons o Rebaixa-orsos?

Doncs, fa només una vintena d’anys, tot el poble sabia de qui parlaves. De fet, als alcaldes de Vila-real sempre els hem anomenat, així a les pàgines d’humor de Camino, que si el fill de Cardona, que si El Colaor, el fill de la Pallalles, el Flaret... fins arribar als temps actuals, dominats pel comerç oriental, la pressió dels mercats, el wok, el “Tot a Cent?”, no, el tot a euro, i la gent parla del Xino... que si voleu que vos diga la veritat, jo tampoc sé qui és...

Perquè ara ja no els gastem, els malnoms, ara parlem de Quatripartit, de la Folgada Oposició, d’Alejandro Moreno, d’Alberto Ibáñes, de Pasqual Batalla o de José Benlloch i tots sabem de qui estem parlant... o no!

Una altra cosa que ha desaparegut és el Fundador, i no me referisc al conyac, no, que la fama de borratxets encara perdura... Vull dir l’estàtua del fundador Jaume I que, ara mateix, per trobar-la, has de creuar la Plaça Major de la Crisi... sí, eixa que està plena de peces de ceràmica negres i trencades, però això sí, de primera qualitat, eh?... això, una vegada has creuat la Plaça, si no has caigut i no t’ha passat res, no t’ha atropellat un cotxe que entrava al pàrking o un xiquet amb el patinet i, per mala sort, no s’han posat en funcionament les fonts subterrànies i t’has dutxat de cap a peus... pots seguir pel raval del Carme i girar a mà esquerra pel Barranquet fins divisar, a tocar de Les Alqueries, el monument de Llorens Poy dedicat al Rei de la Soledat... Jaume I, Rei de la Soledat, abans d’Aragó i Mallorca, senyor de Montpeller i ara veí de l’ambulatori de Carinyena, senyor de Carrefur i de la Tanda de Borriana... Vaig a canviar de tema, perquè m’entren sofocos monàrquics, em ve Urdangarín al pensament... i vos faré plorar a tots...

També són 50 anys de mercat... De parades de fils i puntilles, de pantalons i cinturons (ara hem aprés que també se diuen “gürtels”), de roba de saldo i de marca, de tomaques i cebes... xiquetes, a la bona seba! –cridaven els venedors ambulants quan érem xicotets-... 50 anys de mercat a la Plaça Colom, al carrer Sant Roc, a la plaça Baiarri i un tros del carrer Santa Anna, i la verdura de la Plaça del Calvari, és a dir, del Llaurador en perill d’extinció... i últimament al pàrking dels cines Sucre... Però sembla que això, també s’ha acabat perquè ara comença una nova Batalla –mai millor dit- per l’emplaçament del mercat... Diuen al feisbuc de la Perruqueria on va ma tia, que sempre estan al corrent de tot, que per no renyir amb ningú, el mercat no anirà ni a la dreta, com vol Folgado, ni a l’esquerra, com volen els que manen, sinó que el posaran, directament, al CENTRE, com en l’època de Carceller i Adolfo Suàres...

De tota manera, d’opinions i de gent n’hi ha per a tot, perquè també s’ha sabut que volen plantar arbres a la Plaça Major perquè se veu que també volen portar el PARANY AL CENTRE... La batalla, naturalment, la decidirà Pasqual que, segons diuen al twitter local, és el que més mana...

Ara fa 50 anys, el Camino es feia també al centre, al carrer Major, a la casa dels Lluïsos... i es feia tots els mesos, llevat de l’estiu que també estilaven fer vacacions... Ara s’ha pujat de categoria i es fa ací, a l’Auditori Municipal que queda millor i s’ha guanyat en qualitat, però s’ha de reconèixer que s’ha perdut en quantitat: enguany, per celebrar el 50 aniversari, s’han fet, ni més ni menys, que 3 Revistes Parlades CAMINO, és a dir, menys números que gols ha fet el Vila-real en el darrer trimestre.

Estos dies darrers, del que més se parla per la ciutat és del mapa blau de les darreres eleccions: España entera s’ha fet purissimera de Rajoy, en València ja fa temps, també en la Diputació... i a Vila-real mana l’oposició... que Sant Pasqual ens pille confessats!

També se comenta molt de caixes, la gent major va amunt i avall amb la caixa... però no sigueu malpensats, home, que aquestos 50 anys també ha augmentat, i molt!, l’esperança de vida i la gent viu una mitjana de més de 80 anys, sobre tot elles, lluïseres, purissimeres i rosarieres... De la caixa que se parla és del aguinaldo de Nadal de la Caixa, me compreneu? És a dir, aquests Nadals hi ha gent major que va a la Caixa a arreplegar la Caixa i, després, a consumir-la amb moderació per no caure en la última caixa... Uiii, quin humor més negre, m’està eixint per acabar...

I el tema estrella, naturalment, és Garrido, l’entrenador que està en boca de tots.

Anem a acabar, per tant, amb una oració... jo dic una frase i vostés repetiran amb mi:

Fernando Roig que estàs en la presidència (tots: Fernando Roig...)

Alabada siga la teua gestió

Vinga a nosaltres el bon futbol

Que es faça la teua voluntat així en el club com en la gespa...

El nostre futbol de Primera doneu-nos avui

I perdoneu les nostres crítiques així com nosaltres perdonem els vostres errors

No permeteu que caiguem en la Segona Divisió

i deslliureu-nos de Garrido i de qualsevol mal...

Amén!!!

CELEDONIO GRAU & ARNAU DE PINELLA

(text escrit a quatre mans el mateix dia de la Puríssima, un dia abans de la seua lectura, és a dir, en el mateix instant en què s'acomplien 50 anys del naixement de la Revista Parlada CAMINO).-

CHAMPIONS LEAGUE: QUI T'HA VIST, TE VEU I TE VEURÀ...

2011-12-07T07:08:00.006+01:00

Va estar bonic mentre va durar o, almenys, durant les participacions anteriors quan hi havia la possibilitat i la il·lusió de guanyar algun partit i, fins i tot, la de la classificació per a la ronda següent. El Vila-real Club de Futbol ha fet història en la màxima competició europea, però enguany està batent tots els rècords negatius.

Captiu i desarmat el llaurador vila-realenc, després de l'èpica transformació del secà en regadiu i de transportar taronges a tota Europa, la globalització i la Unió Europea han acabat liquidant el vell citricultor tradicional que ha desaparegut sota les cendres del lliurecanvisme i l'agricultura estrangera subvencionada. Captiu i desarmat l'industrial vila-realenc, després de més de tres dècades continuades d'innundar el món amb productes ceràmics, la globalització, la Unió Europea i la deslocalització industrial han liquidat el vell treballador de la ceràmica que ha desaparegut sota les cendres de l'atur i l'èxit sobtat d'un empresariat incipient que va haver d'inventar-se a sí mateix quan només existia l'exitosa citricultura perquè es pensava que, com la taronja, no hi havia èxit amb una durada inferior al segle...

Avui mateix, dimecres de Champions League, la il·lusió de tot un poble, aturat i desertor, es redueix a esperar el cap de Garrido, l'entrenador del club groguet, en qui tota la afició, a excepció de l'amo del club i president , ha concentrat totes les frustracions econòmiques, esportives i socials dels darrers anys: avui es tancarà una vergonyosa participació en la més alta competició futbolística mundial, la Champions League, amb una altra derrota del Vila-real Club de Futbol que certificarà la seua condició de Ventafocs, així com la inexistent planificació a nivell esportiu (per part de la Directiva) i tècnic (per part d'un prepotent i inexpert entrenador) després d'un brillant quart lloc a la Lliga passada (una Lliga de dos clubs, Barça i Madrid, on el nivell de la resta s'ha confirmat amb la crònica de la també anunciada eliminació del València, malgrat l'excel·lent planificació i fixatges del passat estiu) i una meritòria classificació per a la Champions League.

Il·lusió per l'equip més exemplar: mode off... Adeú Champions League, adéu bon futbol, adéu revulsiu 2011... hi haurà algun revulsiu de cara al 2012, com ara un canvi d'entrenador ja que no es pot canviar el planter complet o es deixarà que l'equip continue caient en picat cap a l'abisme de la Segona Divisió? La previsible derrota d'aquesta nit, junt a la previsible de diumenge que ve al Madrigal contra la Real Societat poden ser com allò de què no hi ha mal que per bé, no vinga... Fora Garrido, endavant Vila-real!!!

L'ORATGE

2011-12-02T09:18:00.003+01:00

L'oratge sol ser un tema recurrent -llenguatge fàtic en diuen els tècnics- per trencar el gel i encetar la conversa. Sobre tot a les estacions de transició entre la calor i el fred, com ara la tardor, o entre el fred i la calor quan arriba la primavera. La veritat és que vivim uns dies de caloreta al migdia, però que ja refresquen de matinada i a boqueta-nit.

L'oratge o temps és la situació meteorològica, de l'atmosfera, en un moment determinat i, per això mateix, és molt canviat i al llarg d'un mateix dia podem trobar diferents oratges: fred, calor, núvols, solet, pluja, granís i fins i tot neu... Quan parlem de clima, en canvi, hem de ser més prudents: tothom porta un meteoròleg al seu interior, com porta un entrenador de futbol o un polític amb solució per a tot. El problema, en canvi, no és que la gent del poble opine sobre açò o allò, encara que no se'n tinga punyetera idea, que per això estem en democràcia... El problema és quan els nostres polítics confonen la democràcia representativa amb la sapiència i comencen a fer de lingüístes (açò és català o valencià o és millor l'ensenyament trilingüe!), de meteoròlegs (que si canvi climàtic o no) o d'entrenadors/promotors futbolístics (hem d'ajudar el Real Madrid!)...

Sobre l'oratge, o amb l'excusa del canvi climàtic, s'ha fet i dit autèntiques barbaritats: des de proposar el transvassament de l'Ebre a acusar de socialistes els científics que proposen la construcció de desaladores perquè l'aigua de la mar la tenim a la vora... Però les dades científiques són objectives i aclaridores: ni plou menys, ni més que abans, ni s'ha produït cap canvi climàtic al nostre territori als darrers 10.000 anys....

Una altra cosa és parlar del perill del possible canvi climàtic si a nivell mundial continua l'increment d'emissions de CO2 i de gasos d'efecte hivernacle. Però, a més que plou el mateix que sempre, resulta que els nostres llauradors estan abandonant els camps de tarongers (Castelló és la novena província d'Espanya en quant a la producció de taronges, pel darrere de València, Sevilla, Alacant, Còrdova i un munt de províncies andaluses que s'han col·locat al capdavant del rànking espanyol en la citricultura) i els que queden usen cada vegada més el reg per degoteig, i si afegim a tot això que s'ha aturat la immigració per la crisi i que tenim molts apartament i blocs de pisos buits, arribarem a la conclusió que si no anem sobrats d'aigua (fa 10.000 anys que és un bé escàs), almenys no ens en fa cap falta més de la que tenim. A Vila-real comptem amb una pàgina web sobre meteorologia local, confeccionada per un jove expert, que convé ataüllar de tant en tant: VilMeteo...

Com a conclusió, podríem afirmar que tant els conciutadans com la premsa en general, hauríem de fer menys cas als polítics quan confonen èxit electoral amb ciència infusa i, sobre tot, quan s'enreden en falses polèmiques manipuladores i partidistes: plou el que ha plogut sempre, continuem tenint clima mediterrani (hiverns suaus, estius calorosos, fenòmens de gota freda a la tardor, etc.) i el català i el valencià sempre han estat la mateixa llengua, la nostra...

...I GARRIDO ES MENJÀ ELS TORRONS

2011-11-29T00:15:00.002+01:00

En aquella ciutat era típic menjar-se els torrons un mes abans d'arribar el Nadal. Concretament, a partir del 25 de novembre quan el santoral assenyalava la diada de Santa Caterina d'Alexandria. Els veïns havien acudit, enguany, puntuals com sempre, a la Fira del diumenge 27:

-Quant val açò?
-Para usted, se lo dejaré en 30...
-Val, m'ho quede, cobres!
-Oh, billete grande, como esta Villa real: mucha pasta, eh señor?, aquí en esta ciudad...
-No crega, això era abans, quan funcionava la taronja i se facturava taulell a quasi tot el món. Ara hi ha molt d'atur, molta crisi i la gent està molt amoïnada...
-Y encima el equipo de futbol que va a bajar a Segunda...
-No, això si que no -el comprador, va tallar-lo en sec-. Està vosté molt equivocat!

La conversa entre comprador i firaire es va allargar, mentre queia la nit de diumenge i tancava la Fira. No és gens sorprenent com gent de diferents cultures, d'altres continents i, fins i tot, de coloracions de pell més intenses que la dels primers ciutadans honrats de la Vila reial, estiguen tant al corrent del que es viu, dia a dia, a la nostra ciutat, fins l'extrem d'opinar sobre la trajectoria d'un club de futbol de transcendència global perquè el Vila-real continua sent un club gran, amb una gran masa social al darrere i un dels millors planters de Primera Divisió malgrat els resultats.

Alguns aficionats esperàvem algun tipus de revulsiu, per a que l'equip rectificara els inicis tan erràtics que ha tingut enguany, sobre tot en Champions, però en comptes de tallar-li el cap a l'entrenador, Juan Carlos Garrido (com a culpable de la desestructuració del vestuari), que hagués estat la solució més ràpida i fàcil, els responsables del club van optar per la continuïtat mentre la fatalitat -en forma de lesions- ratificava la Llei de Murphy i, ves per on, il·luminava novament un entrenador que recuperava els únics laterals que tenia i que sempre havia tingut, encara que no ho semblava (Mario i Oriol) i començava a usar els centrals que li quedaven per fer el més difícil encara, és a dir, fer jugar al contraatac i, sobre tot, a la barraca, un equip que està dissenyat per a missions més "artístiques".

Garrido, per tant, s'ha menjat els torrons de Santa Caterina, però anit a Màlaga més del mateix: una errada defensiva de pàrvuls als cinc minuts i gol en contra... a partir d'ací les urgències per a empatar, s'empata, se torna a encaixar i, quan més se demana la rapidesa i el joc directe, se contemporitza fins la sacietat perquè el contrari ens deixa la pilota i, a poc a poc, cada vegada més a poc a poc, mentre passen els minuts, i el Vila-real que dóna la imatge de tractar bé la pilota, perquè és el que saben fer millor (tenim un dels millors centres del camp d'Europa, amb Bruno, Borja, De Guzmán, Senna, etc.), ja que defensen fatal i els costa molt, moltíssim fer un gol perquè no saben resoldre els partits sense Rossi i sense Nilmar... El malalt va millorant? Si no espavilen prompte, serà la milloria de la mort... i que conste que ni Sevilla, ni els atlètics, ni tampoc el Màlaga -objectivament- són millors planters que el del Vila-real.

STA. CATERINA, FIRA D'INTERÉS TURÍSTIC

2011-11-24T07:14:00.003+01:00

Des del propassat 25 de març, la Fira de Santa Caterina és oficialment una fira d'interés turístic provincial (segons ressolució de 8 de març de 2011 de la Generalitat Valenciana), qualificació que, fins i tot, ens pot semblar modesta donada la llarga tradició, continuada durant més de 100 anys de fires medievals (si no volem caure en l'error de qualificar de mentider al gran cronista local Mossén Benet Traver i Garcia).

És ben cert que aquesta Fira, concedida per Jaume I a la Carta Pobla de 1274, va canviar d'ubicació, de cronologia i, fins i tot, de dies de durada al llarg de la història, com moltes altres coses, i que també va arribar a celebrar-se durant el mes de maig (coincidint amb les festes de Sant Pasqual) durant molt de temps. Però tot això, no té res a veure amb el que consta a la Historia de Villarreal de l'admirat (i tan denostat per d'altres) cronista oficial de la ciutat Mossén Benet Traver i Garcia , és a dir, que des de finals del segle XIX (després de tanta barrabassada conservadora, carlina o liberal), tot aprofitant la pau aportada pel règim turnista i corrupte de la Restauració (és a dir, als temps d'Alfons XII i de la bella Adela), els vila-realencs venen celebrant les dues fires, és a dir, la patronal de Sant Pasqual (al maig) i la medieval de Santa Caterina (al novembre) amb total normalitat.

Ara, després del recolzament oficial com a fira d'interés turístic, només cal aprofitar aquesta tradició centenària per impulsar tot un seguit d'actes al voltant del diumenge posterior al dia 25 de novembre (si no cau en festa) que puguen revertir, ràpidament, en el foment del xicotet comerç a la ciutat, en la difusió de la història i la cultura de la ciutat de Vila-real i de l'antic Regne de València en general (perquè no tornen a repetir-se atemptats orals amb víctimes com el comés recentment per la consellera Lola Johson, que va matar en públic Joanot Martorell... ara només faltava que a la rectificació hagués dit perdonen, però no sabia que encara és viu!) i d'altres activitats paral·leles que fomenten el treball i l'oci al voltant d'aquesta diada centenària que portem al cor quasi tots els vila-realencs.

RESULTATS ELECTORALS A VILA-REAL

2011-11-21T07:13:00.002+01:00

Si comparem les dades amb les de l'anterior convocatòria electoral, podem observar en primer lloc el creixement de l'abstenció en quasi 4 punts, és a dir, els vila-realencs han anat menys a votar (per l'oratge, perquè el resultat a Castelló estava cantadíssim amb el clàssic 3-2 i el general també amb el triomf absolut del PP). En segon lloc, que el PP creix molt poc (uns 200 vots) perquè a la nostra ciutat està tocant sostre electoral, en canvi el PSOE perd uns 4.500 vots respecte a les passades generals, Esquerra Unida puja espectacularment amb 1000 vots que replega dels socialistes, Compromís puja de 498 (Bloc, Iniciativa, Verds) a 1405, mentre UPyD es presenta en societat amb uns mil vots. La resta de formacions queden amb 400 o menys vots...

Per tant, podríem dir que més que un espectacular triomf popular som, a l'igual que ha passat a nivell estatal, davant el fracàs de les candidatures socialistes que han pagat tot el pes de la profunda crisi econòmica que arrossega el mercat laboral a tot l'Estat.

Potser resulta preocupant que Vila-real, com la societat valenciana en general, continua votant en clau espanyola, és a dir, en clau bipartidista, però ja no tant... Potser s'ha iniciat un procés emergent per part de les formacions polítiques més menudes que, a curt termini, podria acabar transformant el mapa bipartidista tradicional en un mapa polític més plural que, en definitiva, reflexaria més fidelment la societat plural que representa i que les lleis electorals (com ara la Llei d'Hondt que afavoreix els partits majoritaris) difuminen. Així tenim l'important ascens d'Esquerra Unida, així com el de Compromís que poden jugar un paper molt més protagonista en aquest futur immediat on tots serem necessaris i ningú imprescindible per eixir de la crisi amb els representants que ha triat el poble. Mercats: el poble ha decidit, deixeu-vos de tecnocràcies!

UN GRAN VILLARREAL C.F.

2011-11-17T07:16:00.001+01:00

Recorde, com si fos ahir, el Nadal de 1970 i concretament un diumenge de futbol, potser el primer de l'any 1971, quan el Vila-real de Segona Divisió (quin miracle aconseguir la categoria de plata i quina emoció escoltar el mític Catalan Mínguez narrant la victòria davant el Bibao Athlètic) va perdre dins de casa al Camp del Madrigal per 2-3 davant el Real Betis Balompié (un gran de la Lliga, líder aleshores de l'única Segona Divisió existent perquè no n'hi havia A, ni B): després del partit, jugat a partir de les tres de la vesprada, vàrem tornar a casa dels iaios, al carrer Infantes, per seguir amb la sobretaula familiar de Nadal. El Betis ha jugado mucho más mejor... va dir un oncle meu, contestant-me unes preguntes dramatitzades en castellà per imitar el Matias Prats "pare" que era el Catalán Mínguez estatal d'aleshores...

A l'abonat número 145 del Vila-real Club de Futbol actual, és a dir, al que signa i subscriu aquest post, no cal que li conte ningú d'on venim... És més, aquest aficionat de tota la vida està fins més amunt de la gorra d'escoltar que som modestos, que tenim només 50.000 habitants i que encara anem amb la boina, el garrot (com diu Javi Mata), l'haca i el carro... Per favor, no siguem paletos (aquesta és del iaio Guti)!

Per endevinar que el Vila-real és un gran des de fa més d'una dècada només cal observar la gran afluència de públic al Madrigal (pagant o amb entrades regalades), els plantejaments que fan els equips que ens visiten, o com ens esperem, respectuosos en defensa, quan anem a visitar-los fora. Ara ja no és possible arribar a una Semifinal de Champions afavorits per l'efecte sorpresa, ni quedar en Lliga dels set o vuit primers només perquè tenim bon equip i ho aprofitem perquè la resta no ho saben.

Equips com el mateix Màlaga (amb Cazorla i "quatre hueles" -amb tots els respectes-), l'Atlètic de Madrid (amb Adrián, Falcao i una gran descompensació tàctica entre línees), o el Sevilla (amb alguns jugadors que també s'ha fet vells com els nostres) pense que, ara mateix, no tenen millor equip que el Vila-real... una altra cosa és el gran nombre de lesionats amb què comptem, l'alt nombre de jugadors que ja no són els que eren (Gonzalo, Marchena o Marcos Senna, amb tots els respectes també, semblen els pares dels jugadors que vam conéixer fa tres o quatre anys), els experiments de l'entrenador Garrido, al que li agrada posar als centrals de laterals (i això que no anem sobrats de centrals, ni molt menys) o l'adaptació dels nous jugadors que encara no han donat la talla (Zapata, Camuñas o De Guzmán).

L'excusa que som una ciutat petita, que no som capital de res, etc. ja no val per justificar una mala planificació de l'actual temporada on tots els aficionats ens havíem il·lusionat amb la classificació per a la Champions League on pensàvem que l'equip es reforçaria, en comptes de debilitar-se, i donaria la cara... Fa 40 anys era un honor jugar en Segona Divisió i perdre contra un "gran" com el Betis, ara mateix, seria un nou fracàs (el proper dissabte a partir de les 18h.)... És per això que tornen a sentir-se campanades de fixatges, tot aprofitant el mercat d'hivern. Esperem que encerten molt més que al d'estiu: Endavant Vila-real!!!!

PORRA ELECTORAL

2011-11-14T16:29:00.003+01:00

Avui, els companys de dilluns de la tertúlia de Es la tarde de Castellón lliurarem al company, i coordinador del programa, Ximo Tirado, la nostra particular porra electoral, a partir de les set de la vesprada.

La meua, la teniu a continuació. No s'accepten apostes però, pam dalt, pam baix, malgrat que les enquestes, com les estadístiques, sempre poden ser revertides i, fins i tot, trencades, ara mateix tothom parla i especula sobre la distància que pot treure-li Rajoy a Rubalcaba o, el que és el mateix, el PP al PSOE, que són els dos partits majoritaris per als que s'ha fet aquest sistema tan imperfecte i tan generós, sempre, amb els majoritaris...

De tota manera, no s'ha de confondre indignació amb els nostres polítics actuals amb els antisistema que se situen fora de la democràcia representativa...

Sí a la Política amb Majúscules, si als partits polítics, però no d'aquesta manera...

Sí a la transparència, si a la racionalització de la despesa, però no a les retallades salvatges i a l'eliminació de l'Estat del Bennestar...

Sí a la democràcia representativa, però no a les majories absolutes que només aporten el maniqueïsme de la política en contra de... la crispació entre vencedors i vençuts... la confussió entre política i partidisme, entre terreny públic i privat, entre funcionaris de carrera i assessors (o treballadors col·locats a dit i/o amb les modalitats dels trages a mida -res a vore amb Camps!-, etc.).

Al meu parer, a banda del cantat PP 3 - PSOE 2 (a Castelló), si l'electorat no ho remèdia, aquesta serà (aproximadament!) la composició o distribució d'escons al Congrés dels Diputats que hi haurà a partir del 20-N (entre parèntesi els escons de la darrera legislatura):

PP: 184 (154)

PSOE: 120 (169)

CIU: 14 (10)

IU: 10 (2)

PNB: 5 (6)

Amaiur: 4 (-)

EQUO-Compromís: 3 (-)

UPyD: 3 (1)

ERC: 2 (3)

BNG: 2 (2)

CC: 2 (2)

NB: 1 (1)

Que la crisi ens pille confessats!

JAUME CABRÉ, UNA CLASSE MAGISTRAL

2011-11-11T09:14:00.005+01:00

Ahir a l'Octubre, Centre de Cultura Contemporània de València, l'esriptor Jaume Cabré va donar una lliçó magistral de Literatura oral, d'Intraliteratura, és a dir, va fer Literatura de la construcció literària, tot obrint en canal les entranyes de la seua darrera novel·la "Jo confesso" per fer una una dissecció diacrònica de la gestació d'aquesta i, en general, de tota la seua magna obra.

Va ser una vesprada agradable, l'oratge acompanyava. Vam arribar amb temps suficient per fer un cafenet abans d'endinsar-nos pel carrer Sant Ferran on hi és el centre de maniobres d'Eliseu Climent -que ahir no va poder ser present- i de la seua/nostra Acció Cultural. L'autor va ser presentat per la periodista Núria Cadenes i pel crític Francesc Calafat.

Per als no iniciats en el cabrisme, un corrent lector i literari de molt de prestigi a Europa (sobre tot a Alemanya on va vendre més de mig milió d'exemplars de "Les veus del Pamano", l'obra anterior) Jaume Cabré i Fabré (1947) ha saltat amb força en el panorama literari internacional d’avui amb la novel·la Les veus del Pamano (2004) i també amb les seves novel·les Fra Junoy o l'agonia dels sons (1984), Senyoria (1991) i L'ombra de l'eunuc (1996) ; també cal destacar el seu recull de contes Viatge d'hivern (2000), l'obra de teatre Pluja seca (2001), i els dos llibres d’assaig El sentit de la ficció (1999) i La matèria de l'esperit (2005). Ha escrit guions televisius i cinematogràfics. És membre de l'Institut d'Estudis Catalans i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Per molts vila-realencs, Jaume Cabré també és el jove professor de l'IES Francesc Tàrrega que, durant els anys iniciàtics, va obrir els ulls de molts joves estudiants envers la literatura i, sobre tot, els va obrir de bat a bat la petita finestreta de la nostra llengua que, oficialment, seguia marginada a finals de la dècada dels setanta. Potser ahir no va tenir temps de recordar els anteriors encontres sobtats amb els dos vila-realencs que hi érem presents (un al 2005 durant la Diada de Sant Jordi a Barcelona quan va compartir llibreria amb l'amic Vicent Usó i el darrer, a Vila-real al 2009, en un sopar al Bodegón de Carlos després d'una magnífica sessió del club de lectura de Socarrats que també coordina l'amic Vicent), però el somriure al seu rostre en descobrir-nos a la sala d'actes i la dedicatòria del llibre són un magnífic testimoni de la seua complicitat amb Vila-real, on va escriure "Carn d'Olla" i va iniciar-se com un dels millors narradors de l'actual panorama literari europeu.

Potser, l'èxit d'anit a València (hi havia gent dreta i asseguda a terra en una sala de gom a gom) d'un escriptor català que també escriu els originals en llengua catalana, encara que siga traduït a una vintena d'idiomes, contrasta amb l'escàs ressò que hem detectat a la premsa digital: poses al Google "Jaume Cabré omple l'Octubre a València" i només t'apareixen referències de la convocatòria de la presentació del "Jo confesso"... A poc a poc, amb forrellat nou o amb tarja electrònica, les portes de València van obrint-se a la modernitat, però com deia el Tio Canya a València hem de tornar, paga la pena.

MÍTING

2011-11-08T12:06:00.000+01:00

Senyores i senyors, públic atent i despistats,

gent d'apeu i col·locats, bojos, malfeiners, iupis,

ties maries, amics del veïnat...

Ja sé que no sóc el més indicat per ostentar aquesta tribuna,

ni per demanar-vos, tot d'una, que obriu les orelles,

que alceu el cap...

Perquè si jo tingués a mà la ferramenta de l'eloqüència,

l'elixir de la demagògia, el verí de l'honestedat...

us faria creure que tot és mentida, que no existeix la veritat,

que tots som víctimes del dubte, vianants desorientats,

herois del dogma, sords triomfants, cecs que caminem a empentes

i avancem temptejant...

I us arribaria a convéncer de la meua hipòtesi, de les meues conclusions,

de la meua tesi, dels paradigmes del món...

de les vertaderes fal·làcies que també vostres són...

I posaríem l'èmfasi en les nombroses coincidències que separen tothom,

en les complicitats assumides pels instints traïdors,

en les contradiccions consensuades per construir esperances

en uns altres móns...

...I podríem seure a una taula de germanor,

construïda amb paraules i desfer-la entre tots.

Senyores i senyors, gràcies per escoltar-me,

però abans d'acomiadar-me, vull comprometre'ls llurs vots

per governar, recompensant-los, amb els diners de tots.

(Poema propi, de 1995, publicat a Poetes de la terra, 2004).-

CANDIDATS I RESIDENTS A SABERON

2011-11-05T07:09:00.000+01:00

Com a l’Un-dos-tres, el concurs televisiu de l’Ibáñez Serrador, els polítics que aspiren a ser diputats/senadors al Parlament Espanyol, el proper 20-N per la circumscripció electoral de Castelló, es presenten en societat: són candidats i residents a Saberon.

En realitat, Saberon rima amb Castellón però no existeix, és un producte de la malèvola imaginació dels electors indecisos, és a dir, d’aquells que sempre s’agafen les eleccions a la tremenda, potser massa seriosament i, per això mateix, tracten d’esbrinar qui són les candidates i els candidats, quin és el seu estat civil i laboral, de qui són filles o fills, a què dediquen el temps lliure i, per suposat, on tenen la seua residència actual: són candidats i residents a Saberon.

Per sort o per desgràcia, Saberon, a més de rimar, poques vegades coincideix amb Castellón, perquè els candidats solen ser gent llunyana ("cuners", bressolers?) designada des de la capital del Regne d’Espanya perquè, al capdavall, del que es tracta és de fer llistes amb gent de glamour que no molesten massa als autèntics dirigents de l’Estat que, per suposat, també viuen a 500 km. de Castelló, és a dir, a la capital on les nostres més importants empreses paguen l’impost de societats: el que és bo per Espanya és bo per Castelló?

És així com, en comicis anteriors, han resultat elegits polítics com ara Jordi Sevilla o Gabriel Elorriaga, amb uns cognoms i una residència tan pròxims que igual s’haurien pogut presentar per Tenerife com per A Corunya. Per tant, deixem de fer-nos el tiquis-miquis i reconeguem als candidats el dret a triar la seua ciutat de residència, perquè si després de votar-los no tornen per ací, no és problema d’ells:

- 3-2, oi que guanya el Rajoy?

.........................................................................................

Aquest article ha estat publicat a la Revista Poble, novembre de 2011, nº 178, a la columna pròpia d'opinió Roure i llorer sota el mateix títol.

EL MERCAT AMBULANT, AL CAMÍ REAL

2011-11-02T07:17:00.001+01:00

El Camí Real, un vial més antic que la pròpia Vila-real, té un passat històric més notable com a itinerari d'entrada que no d'eixida. D'aquesta manera, l'escassa memòria col·lectiva -sempre manipulada pels vencedors- recorda l'entrada de les tropes del Comte de Las Torres, a sang i foc, el dia més trist de la història de Vila-real (12 de gener de 1706) o l'entrada dels franquistes amb el general Aranda, el 13 de juny de 1938, al final de la guerra civil.

Actualment, des d'aquell polèmic, experimental i consolidat canvi en les direccions dels carrers durant la segona legislatura del PP, amb Manuel Vilanova al capdavant, el Camí Real és una via morta, sense trànsit, a penes usada pels propis veïns per eixir cap a l'antic traçat de la N-340 (carrer Joan Baptista Llorens) per anar cap a la famosa rodona de "La Mort" (o d'Álvarez Cascos) que és, encara, l'única eixida oficial cap a Castelló.

Donada la polèmica que està causant, als darrers dies, el retorn del mercat al centre de la ciutat, pense que seria un greu error partir-los a trossos en petits mercats temàtics (de les verdures, la roba i els complements, etc.), així com portar el mercat de la verdura al Barranquet (carrer Josep RamonBatalla) un dels vials més transitats de Vila-real per ser l'únic que travessa la ciutat d'Est a Oest i a l'inrevés d'Oest (venint d'Onda o Betxí) cap a l'Est (Borriana) i que durant la setmana de festes ocasiona nombrosos problemes al trànsit rodat per dins de la ciutat, ja que les barreres del bou barren el pas durant, pràcticament, les 24 hores dels 15 dies festius entre muntatges i activitats prèvies a la festa.

Si el Mercat ambulant comença a la Plaça Major i continua pel carrer Major Sant Jaume, pot continuar pel Raval de Sant Pasqual fins tot el Camí Real (pronunciat "Rèl" pels indígenes del lloc!), així com per la plaça Baiarri, carrer Verge de Gràcia i Jardí de Sant Pasqual... és el traçat més lògic i, de complir-se tota la novedosa normativa prevista, també serà el més acceptat, fins i tot, pels sofridors veïns que el suportaran, cada dissabte, davant els seus nassos... però també s'ha de reconéixer que l'actual mercat a l'entrada sud de la ciutat, juntament amb l'excessiva durada de les obres de l'innecessari pàrking (a la necessària plaça major d'un look innecessari), va causar el tancament de nombroses tendes i negocis a la zona central de vianants.

El traçat del mercat més cabal, des del centre i per tot el Camí Real...

COMUNITAT ATURADA

2011-10-30T10:43:00.003+01:00

Ni la marxa de l'equip de futbol, ni l'oratge, ni el canvi del mercat al centre, ni l'aeroport sense avions, ni la biblioteca sense llibres, ni el quatripartit local, ni l'arribada de l'AVE o l'inici del corredor mediterrani, ni l'anunci d'ETA d'abandonament de les armes, ni les promeses electorals, ni la boda de la duquessa d'Alba, ni cap notícia que us puga vindre a la ment, ara mateix, preocupa més que les dades de l'atur que mes a mes van a més, a més aturats, a més famílies sense un sol membre treballant i cotitzant a Hisenda, a més problemes bàsics, a pitjors condicions de vida... I no solament a Vila-real, on portem molt de temps amb taxes superiors al 25%, perquè la província de Castelló ha passat en quatre anys de comptar amb un atur insignificant, d'entre el 4 i el 5%, a ser de les províncies capdavanteres en nombre d'aturats amb una taxa del 26,34% (i això que ha baixat al darrer trimestre) molt superior a l'autonòmica i, per suposat, a l'estatal.

5.966 aturats a Vila-real en setembre de 2011, és a dir, la darrera dada del tercer trimestre reflexa una pujada de l'atur d'un 2,84% respecte al mes d'agost, i això que, en altres temps, diríem que al setembre comença certa campanya de la taronja primerenca però... avui la taronja també comença a donar símptomes d'esgotament. L'anomenat "mercat comú" de la Unió Europea és cada vegada menys comú dels europeus i més global, amb el que això significa d'atac contra els xicotets propietaris i empresaris i de "xollo" per a les grans companyies i empresaris europeus, espanyols i valencians que també tenen taronges al Marroc o taulells a la Xina... ni més, ni menys! La xicoteta i mitjana empresa que ha mantingut l'economia de l'Estat durant els darrers cinquanta anys està, cada vegada més, a les portes del tanatori a l'espera del soterrar definitiu.

I mentre l'economia productiva agonitza pel càncer de la deslocalització (globalitzar significa deslocalitzar la producció cap als països subdesenvolupats on la legislació és més favorable a l'especulador i més contrària al treballador), els economistes continuen al divan del psiquiatre preguntat-se perquè no van predir tot el que ens està passant, els especuladors segueixen fent negocis als bancs de sang i la majoria dels nostres representants polítics cobrant nòmines escandaloses -i pensions d'infart- per assistir al funeral...

De tota manera, això passa, sobre tot, a l'Estat Espanyol, ja que segons un estudi de la OCDE (Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic que consta de 34 països, des d’Austràlia fins els EUA, passant per Canadà, Dinamarca, Estònia Nova, Zelanda i països de la UE com ara Portugal, França, Alemanya o Espanya) l'atur es manté estable a quasi tots els estats membres que venen a ser, pam dalt, pam baix, els països anomenats desenvolupats o industrialitzats.

Si comparem les dades de l'EPA del tercer trimestre a Espanya, on quasi s'arriba als 5 milions d'aturats, amb les dades de la resta de la OCDE, podem afirmar que la taxa s’ha mantingut estable des del mes de gener de 2011. Espanya, continua presentat la taxa d’atur més elevada, amb un 21,52% (mentre la Comunitat Valenciana presenta un 24,17% la tercera taxa més elevada, després d'Andalusia i Canàries), la segueixen Irlanda amb un 14,6%, Eslovàquia amb un 13,4% i Portugal amb el 12,3%.

El nombre de persones a l’atur entre tots els països membres de l'OCDE arriba a 44,3 milions, 2,3 milions menys que al mateix mes del 2010, però amb un total de 10,4 milions més que el 2008 quan van començar els efectes laborals de la crisi mundial.

GOTA FREDA

2011-10-27T07:10:00.002+02:00

Al final, no va ser una pluja de gols. Només un xàfec de trenta minuts, per la zona de Chamartín, 3-0 i cap a casa en posicions de descens... La tardor ha arribat tard i mal, amb l'amenaça de la tradicional gota freda que, des de fa més de 10.000 anys, inunda cada tardor més d'un indret mediterrani. Segons conta el diari, la Rambla d'Alcalà, la Marjaleria de Castelló, el barranc Torrent de Nules o la Ratlla entre Castelló i Almassora segueixen en alerta roja perquè, dos anys després de les darreres inundacions, només Borriana (que va ser notícia estatal) i Vila-real (on hem aprés que una Fira de la Tapa al Barranquet, no mai més) han fet obres al respecte.

De tota manera, encara que a la comarca de La Plana ens sobra l'aigua per tots els costats i no solament perquè s'ha implantat el reg per degoteig, sinó, sobre tot, per l'abandonament de finques de tarongers que és, ja, un moviment irreversible i uniformement accelerat malgrat la crisi (no se pot mantenir un hort amb despeses de més de mil euros la fanecà i guanys zero), hem de continuar reclamant moltes més coses com ara, per exemple, un canvi de xip en l'edificació i la construcció d'edificis públics i privats molts més ecològics, no solament des del punt de vista de l'energia (prou de guardioles com la nova biblioteca on s'haura d'invertir en calefacció durant sis mesos i en aire condicionat durant sis més!), sinó també de l'aprofitament de l'aigua de pluja (per a quan un pla de la Generalitat que obligue a instal·lar cisternes o aljubs -a la part inferior dels blocs de pisos- per recollir l'aigua que es perd a la mar?).

Per cert, l'altre dia vaig escoltar la roda de premsa del senyor alcalde de Vila-real, José Benlloch, i a banda de si té o no té ganes d'ocupar la presidència de la Mancomunitat de municipis de La Plana que gestiona les aigües, pense que té tota la raó del món: o juguem net o se trenca la baralla. Si la presidència sempre ha estat ocupada per l'alcalde de la ciutat que cedeix aigua a la resta, ja que tenim a Vila-real -per sort- uns quants pous que ja no utilitzem i que, tal vegada per desgràcia, cada dia en seran més, al ritme que va l'abandonament dels ruïnosos horts de cítrics, el més lògic és que ens deixem de partidismes i protagonismes i tots els municipis de la comarca remen en el mateix sentit... ja que és l'única manera de denunciar el tracte discriminatori que ens dispensa la Generalitat Valenciana (que més prompte sembla una institució de la província de València) a l'hora del finançament (quina desconfiança dona el Pla Confiança del que mai arriben els diners), així com el Govern Central de l'Estat, encara que, darrerament, ens envia un ministre cada setmana perquè es veu que fan números i no els donarà temps a tots a visitar-nos...

CATERINÀRIA A GARRIDO

2011-10-24T14:37:00.002+02:00

El gran Marc Tul·li Ciceró va viure al segle I a.C., és a dir, una època on l'art de la paraula conservava un cert prestigi, pot ser perquè era un do d'una minoria privilegiada. Els seus discursos i tractats retòrics han marcat la prosa llatina i les llengües romàniques que van sorgir de la llengua mare del Laci: O tempora o mores!

A banda dels discursos i dels tractats de retòrica, Ciceró també va escriure poesia i va traduir autors clàssics (més encara que ell) grecs de renom (com ara Homer, Èsquil, Sòfocles o Eurípides, per exemple), però les seues aspiracions literàries no es van complir fins la publicació dels seus famosos discursos contra el conspirador Luci Sergi Catilina, que ell mateix va escriure (revisat) més endavant, una vegada aconseguits els objectius del moment, és a dir, fer fracassar la conspiració del senador romà i barrar-li el pas cap al consolat.

L'entrenador del Vila-real, Juan Carlos Garrido no és Catilina, ni tampoc cap conspirador romà, però la majoria dels aficionats -per no dir el 100%- ja estan dient la famosa frase de la primera catilinària -en la versió local de caterinària- de Ciceró: Quousque tandem abutere, Garrido, patientia nostra? (fins quan, Garrido, abusaràs de la nostra paciència?).

... I és que veient com van eixir els jugadors del Vila-real al camp del Madrigal (a fer-li el llit des del primer minut, de segur, almenys així ens ho va semblar a la majoria d'aficionats), per disputar anit el partit contra el Llevant (ara mateix, el líder: enhorabona a Venta, Ballesteros, Farinós i Aranda! -tots exgrocs), se va desmuntar de seguida la consigna de vendre la derrota contra el Manchester City com una gran millora de la què s'havia d'estar orgullós (com els andalusos del Sevilla, que ací no van fer res i dissabte van traure un meritori empat del Nou Camp)... perquè, com a molt, perdre a Manchester com se va perdre (desmuntant el centre del camp i aguantar a la barraca amb cinc centrals, encara que els de veres juguen de laterals) va ser guatemala i ahir guatepitjor...

Ara ens espera el Real Madrid de totes les gal·làxies, dimecres a la nit (22h.) i l'enfrontament contra el Rayo Vallecano dins de casa, el proper dissabte a les 18 h., on l'afició del Vila-real espera cantar-li la Caterinària (de Caterina, de Fira) a l'encara actual entrenador:

- Garrido, no te menjaràs els torrons!!! (de Fira Santa Caterina, evidentment).

ALLAU INFORMATIU

2011-10-23T11:03:00.002+02:00

Hi ha dies, setmanes i temporades senceres on les notícies brillen per la seua absència. Aleshores els mitjans de comunicació es dediquen a mirar-se el melic (quan són empreses privades independents), fer apologies interessades dels seus patrocinadors (públics i privats) o fer política barata directament, és a dir, partidisme, la qual cosa significa que no ens conten els processos (socials, econòmics, polítics, etc.) d'interés general sinó allò que interessa al partit en el poder (central i/o autonòmic) i narrat de la manera que millor li convé al que paga (la qual cosa és una immoralitat, i una manca total d'ètica, perquè paga amb diners públics). Aleshores tenim que al món només existeixen dos continents (Europa i Amèrica) i dos potències internacionals (Estats Units i la Unió Europea), a Europa només existeixen dos estats (Alemanya i França) i dos líders carismàtics (Merkel i Sarkozy) i a Espanya, per què repetir-ho, dos partits que de vegades semblen el mateix (PPSOE) i, ara que venen eleccions, només dos candidats (Rajoy i Rubalcaba)... i per assabentar-nos de la resta, ens ho haurem de treballar.

Després de la primera legislatura de Zapatero, quan va començar la crisi que el govern socialista no reconeixia i l'oposició popular encara menys (perquè sempre parlaven d'ETA), va vindre el reconeixement de la crisi global i la no assumpció de les culpes bipartidistes de la crisi espanyola, per les barbaritats i les bombolles urbanístiques iniciades quan España iba bien i la banca millor, fins que tothom va restar hipotecat de per vida: famílies, empresa privada i institucions públiques (mentre els nostres "representants públics", és a dir, els polítics, continuen amb els salaris anteriors a 2004 i amb l'acumulació de càrrecs, és a dir, de nòmines com ara els "insignes" Aznar, González, Zaplana, Camps o el mateix Carlos Fabra que arrodonirà la jugada col·locant la seua filla candidata, i resident a Madrid, en el Congrés de Diputats).

En això estàvem, repassant la infinitud de mesures de tot tipus que s'han pres a tots els països d'Europa, tal vegada per enfonsar-nos més en la crisi, així com recordant les velles misèries de les llistes al Congrés (i a l'inútil Senat) on Compromís-Equo podria donar la campanada... quan arriba un allau informatiu, tipus avalanxa de neu o, millor encara, de gota freda, perquè en tres dies passen coses transcendents, com a mínim, per a les properes dècades.

De moment, dimecres passat a l'hora de dinar la Unió Europea assenyalava la prioritat del Corredor Mediterrani (sobre tot de mercaderies), una infraestructura que s'aprova amb 20 anys de retard però indispensable per borrar el centralisme dels mapes, de l'Espanya radial decimonònica del carro, l'haca i el camió particular com a vehicle de transport més usat, mentre que per la vesprada naixia Giullia segons la crònica rosa del natalici anunciat de la filla de Carla Bruni i Sarkozy. El dia següent, dijous, els diferents informatius de les excessives cadenes de televisió (per a un estat en crisi) ens oferien a taula el cap de Gadafi, com el d'una fera ferotge acabada de capturar al coto bèl·lic de Líbia però, com tots sabeu, allò no era res al costat de la traca final protagonitzada per l'anunci de la banda terrorista ETA d'abandonament de les armes. En resum, una setmana de notícies importants que cal digerir a poc a poc, perquè la història, de vegades, sembla que s'accelera i canvia el pas: a millor? Sí. No caldria oblidar que si els nostres avantpassats van practicar el canibalisme ritual (per cert, la setmana passada també hi va haver una notícia al respecte, d'un turista alemany que se l'havien enxampat uns caníbals de la Polinèsia francesa), sempre anem a millor, el món sempre avança malgrat tot...

L'EIX O CORREDOR MEDITERRANI

2011-10-19T07:16:00.006+02:00

Quan la funció no fa l'órgan, com deia Lamarck, és l'órgan (l'Eix o Corredor Mediterrani) el que farà la funció. Avui se pot posar la primera pedra del futur econòmic de la zona més dinàmica i més marginada de l'Estat Espanyol des del traçat radial del ferrocarril a l'època d'Isabel II, és a dir, a mitjans del segle XIX.

Aquell ferrocarril -que encara perdura en la seua major part- es va traçar d'ample ibèric per a què els francesos no ens pogueren invadir per les vies de ferro que a Europa, des de sempre, han estat de via estreta, amb el que ha suposat de pèrdues econòmiques per a l'Espanya perifèrica exportadora: un exemple el tenim amb la distribució de la població, on Barcelona sempre ha anat pel davant de Madrid (a qui quasi duplicava el 1900) fins passada la dècada dels cinquanta del segle XX quan la política centralista i nacionalista espanyola de Franco (que sempre confonia Espanya amb Castella) va començar a marginar l'economia productiva de l'Est Mediterrani amb la creació dels anomenats Planes de Desarrollo que, en principi, es van crear sobre tot per implantar indústries a l'Espanya interior. Mentrestant, es van carregar La Panderola, el tramvia de vapor dels pobles de La Plana que a dia d'avui ens hagués resultat molt útil i ecològic.

Després va venir la democràcia i la dèria de l'AVE per al transport de passatgers que, fins el dia d'avui, com tots sabem, encara no ha arribat a Castelló ni arribarà en els propers anys si no es donen més pressa, però pel que respecta al transport de mercaderies per ferrocarril l'Estat Espanyol continua en el segle XIX a dia d'avui i, per això mateix, som l'Estat del Camió amb el que suposa de contaminació i pèrdua de competitivitat en tots els aspectes. Però, com hem dit al principi, avui es pot revertir la situació si des de Brussel·les ens donen la notícia que mai havia recolzat el PSOE i que, en principi, va rebutjar el PP al 2003: l'aprovació del projecte de l'Eix o Corredor Mediterrani que enllaçarà ports marítims, ferrocarril, aeroports, etc. com un tot, perquè la zona més castigada de l'Estat per l'atur (perquè també havia estat la de major acollida d'emigrants per ser la més dinàmica i la que aporta més del 50% del PIB estatal) comence a remuntar el vol.

Visca l'economia productiva, prou de polítiques i economies especulatives... Benvingut Eix Mediterrani!

P.D (afegit a les 13h,).- Ja és oficial. El Corredor Mediterrani ja és una prioritat de la Comissió Europea pel 2030. Brussel·les subvencionarà l'eix ferroviari de mercaderies que connecta la frontera francesa amb Barcelona, Tarragona, València, Cartagena i Almeria. Des d'Almeria, el traçat continuarà per l'interior fins a Granada, per arribar després a Algesires. L'eurocomissari de Transports, Siim Kallas, descarta la travessia central dels Pirineus, però preveu connectar Saragossa i Madrid amb Algesires i els corredors mediterrani i atlàntic.

I LA COPA DEL REI... EN DIMARTS I 13

2011-10-15T10:24:00.002+02:00

Els números del Vila-real no són bons, ni en Lliga, ni en Champions League, això és evident... Quan encara no ens acabàvem de creure que el Vila-real C.F. de la passada temporada havia acabat quart, en la mal anomenada "Lliga de les Estrelles" (perquè estrelles planetàries i gal·làctiques només en queden als dos clubs que ho monopolitzen tot), potser més per demèrits de la resta de clubs (que tampoc van demostrar res de l'altre món: ahí tenim la pèsima trajectòria dels atlètics, dels sevilles, etc. malgrat la gran inversió realitzada, si la comparem amb la d'un Vila-real que va haver de tirar de cantera: Mussachio i Marco Ruben, sobre tot, perquè d'altres jugadors de la pedrera han jugat perquè no n'hi havia ningú més, no per promocionar-los) que pel "gran futbol realitzat", donat que durant tota la segona volta l'equip va començar a generar dubtes en defensa a partir de la lesió d'Àngel i, sobre tot, de l'evident lentitud dels centrals que ha anat a més.

Els problemes del Vila-real C.F. s'han d'arreglar parlant al camp (els jugadors i el polèmic entrenador) i als despatxos (traçant un equip compensat i realitzant algun fixatge que demostre, realment, que el Vila-real continua sent millor que la temporada anterior: cosa que es va frenar, en sec, l'any passat, encara que ho haja tapat la brillant classificació per a Champions), ja que els aficionats tenim clar que on hi ha amo i patró, no manen els abonats, perquè només representem -com a molt- un 10% dels ingressos del club (ja que tampoc es compta que el camp és municipal i que, per tant, els ciutadans de Vila-real que no són abonats també aporten una part en espècie... i en efectiu quan s'ha hagut de pagar les obres). Està bé que se presenten iniciatives, que se demane el recolzament de l'afició, però els problemes esportius (de joc!) del club no s'arreglen a la premsa, ni als restaurants...

Avui, contra el Getafe (a partir de les 18 h.), el conjunt de Garrido té una altra ocasió per demostrar si continua la deriva, iniciada a principis de 2011, o si realment han servit d'alguna cosa les crítiques dels milers d'aficionats que estem molt cremats (no davant la venda de Cazorla, que ho comprenem sinó) davant l'èxode de jugadors que, pensem, encara podrien estar aportant coses al club, començant pel granota Javi Venta (que ara portaria un any de titular indiscutible), seguint per Capdevila (perquè no cola allò de que ens estalviem un "jornal" quan s'ha de jugar tres competicions al màxim nivell) i continuant per d'altres que no van tenir oportunitats (estic pensant en el bètic Matilla) o continuen sense tenir-les a pesar de ser especialistes en llocs on no tenim ningú més (el lateral esquerre Oriol, que avui tampoc no va, ni convocat), mentre l'equip continua mancat en defensa (sense laterals i amb Mussachio lesionat) i en la davantera, on només queda Rossi que tampoc va jugar amb Itàlia per unes molèsties...

El Vila-real Club de Futbol, malgrat tot, és a dia d'avui -o, almenys, així ho seguim pensant molts aficionats- un dels set o vuit millors equips de la Primera Divisió i ho continuarà sent perquè també és dels quatre o cinc més sanejats econòmicament, amb una ciutat esportiva del milloret d'Europa i una pedrera només comparable amb la de Barça, Madrid, Espanyol o València... però, futbolísticament, porta avorrint el personal des de fa massa temps, ja que se vol jugar com el Barça però sense velocitat i, això, quasi tots ho sabem, és impossible. Per si faltava alguna cosa, el sorteig d'ahir dels setzens de final de la Copa del Rei (una competició on el Vila-real ens té acostumats a desaparéixer a la primera de canvi ...i això que és, sempre, una gran oportunitat per aconseguir algun títol que encara no tenim, perquè la Intertoto no deixa de ser un "trofeu amistós") ens emparella amb el castís Mirandés (de Burgos) un dimarts i tretze: toquem fusta que estem gafats!

EL RETORN DELS NI-NIS

2011-10-12T10:08:00.001+02:00

Segons el prestigiós Anuario Económico de España 2011 que publica cada any La Caixa i està a disposició de tothom mitjançant Internet, Vila-real ocupa el 17é lloc d’Espanya entre les ciutats (majors de 50.000 habitants) amb un percentatge d’atur més elevat (17,4% al 2010), així com el número 24 per la cua entre les que tenen menys connexions de banda ampla i la que fa 21 en quant a les que compten amb menys connexions de telefonia fixa (dada molt relacionada amb l’anterior). És a dir, que només 20 ciutats d’Espanya són, ara mateix, pel davall de Vila-real en quant a noves tecnologies, mentre que només 16 compten amb uns nivells superiors d’atur.

Des de 2008, portem més de tres anys amb males notícies econòmiques i amb poques iniciatives a nivell local per revertir la situació. Naturalment, és molt més fàcil predicar que repartir blat quan el gra escasseja, però encara que la crisi està afectant tota Europa, per no dir tot el món, a cap lloc està incidint amb la intensitat que ho fa a les nostres comarques i, en concret, a la nostra ciutat.

Aquests dies s’ha produït el retorn a la quotidianeïtat però, a moltes cases on els pares encara tenen la sort de treballar, hi ha un ambient estrany, ja que hi ha ni-nis que no estudien perquè han acabat la carrera o el màster i, en compte de treballar (encara que ja són diplomats, llicenciats o doctorats), dormen un malson de joventut amb l’esperança que els desperte el mòbil, ubicat estratègicament a la tauleta de nit, tot anunciant-los el paradís de la vida laboral a un lloc nefast, des del punt de vista estètic, i amb un contracte escombreria que, de segur, els realitzarà com a persones i els omplirà de felicitat.

.............................................................................................

Aquest article ha estat publicat a la Revista Poble, octubre de 2011, nº 177, a la columna pròpia d'opinió Roure i llorer sota el títol "El retorn"

Font: Foro-ciudad

9-OCT: A LA RECERCA DE LA IDENTITAT SEGRESTADA

2011-10-09T10:36:00.012+02:00

Com sol ser habitual als pobles amb mala consciència, quan no hi ha una política quotidiana de recuperació de la identitat, se solen fer actes, proclames o se prenen acords puntuals per aparentar certa estima per allò que s'oblida durant la resta de l'any. Així, el Consell Valencià que tants diners ha destinat als darrers anys en subvencionar, per exemple, la secessionista Real Academia de la Llengua Valenciana (que no reconeix la unitat lingüística que sempre s'ha explicat a totes les universitats del món) i ha fet tants esforços en carregar-se el Servei de Promoció del Valencià a les escoles i instituts (no cal, ara, recordar l'ampla nòmina de castellanoparlants i periodistes forasters que venen a Canal 9 a emportar-se els escassos euros que queden a l'escarransida caixa pública valenciana), ara contraataca amb la implantació de l'Onomàstica Foral en els càrrecs i institucions de l'àmbit municipal per recuperar "identitat".

En principi, sembla una iniciativa lloable que, a més, és debades i no ens costarà diners, llevat de la substitució de certs documents burocràtics que, des de l'aniquilació practicada per Felip V i consolidada al segle XIX amb el naixement de l'Estat Espanyol arran de les Corts de Cadis, venien presentats en castellà per l'aplicació de la legislació castellana por el justo derecho de conquista que no solament va portar a traduir els noms dels pobles i ciutats al castellà (Alacant per Alicante, Elx per Elche, València per Valencia, Castelló per Castellón, Vila-real per Villarreal, etc.), sinó que va eliminar càrrecs i institucions públiques, com ara la mateixa Generalitat.

Per tant, segons aquesta iniciativa del Consell Valencià que hem llegit avui al Levante, l'alcalde del poble tornarà a dir-se batlle, la junta de govern local canviarà a Consell de Govern de la Vila, el nom "paramilitar" i castellà de tinent d'alcalde canviarà a Conseller en Cap local, i fins i tot el cap de la policia local podrà recobrar el nom medieval de Cap de Guaita. Són alguns dels canvis que estudia la Generalitat en un ambiciós projecte per recuperar, en l'àmbit municipal, l'entramat institucional de l'històric Regne de València i la seua pròpia onomàstica. Ara només faltaria canviar l'anònim "Comunitat" (¿?) i la bandera local de la ciutat de València (en blau) per tornar als orígens del llegat de Jaume I, rei de l'històric Regne de València que ens deixà el Penó de la Conquesta que, aquest, sí que representa a tots els valencians.

De tota manera, com hem comentat al principi, els símbols només són unes senyes d'identitat que requereixen un treball quotidià i una estima per la llengua, la cultura, la terra i la història d'un poble que, en el cas del valencià, són ningunejats, quan no despreciats o desconeguts pels nostres representants públics (de dretes i d'esquerres) durant la resta de l'any. Per tant, és una iniciativa lloable si no pretén, només (com tots podem sospitar), captar el vot conservador dels valencians indecisos que s'estimen allò més seu, és a dir, com una mesura que no va més enllà de cert electoralisme puntual que venim observant les darreres setmanes.

Segons ha avançat el conseller del ram, Serafín Castellano, la reforma es centrarà en l'àmbit municipal per recuperar el nom foral d'òrgans, càrrecs i oficis dels municipis que es van modificar en el segle XIX d'acord amb la tradició castellana. El suport legal és inequívoc a l'article 7.1 del nou Estatut de 2006: : "la Generalitat procurarà la recuperació dels continguts corresponents dels Furs de l'històric Regne de València (...) ", a més del recolzament d'un ample ventall d'experts en dret foral de molt diversa ideologia (com ara Vicent Franch, Enric Solà, Vicent Domínguez, Simó Santonja o Vicent Garcia Edo) disposats a caminar sense presses, i de manera molt consensuada i molt acceptada perquè no genere polèmica, ja que no seria d'estranyar, com passa per desgràcia quasi sempre, que aparega el friki blaver de torn per dir-nos que aquests càrrecs se'ls estan copiant dels catalans... aleshores hauríem de canviar el nom de Generalitat, inventar-nos un altre nom per al pa i per al vi i, en definitiva, parlar tots els valencians només castellà que, per alguns "bons valencians", sembla l'objectiu final.

Recuperar els noms llegats per aquell Regne de València independent entre 1238 i 1707 i considerat, només, una entitat administrativa (de Governació a Província de València) fins la divisió provincial actual de 1833, és un objectiu lloable si va acompanyat d'alguna cosa més... en principi, es pensa aprovar-ho mitjançant una modificació consensuada (com han de ser totes les mesures amb voluntad de continuïtat) de la Llei de Bases del Règim Local o, per què no, amb un decret de desenvolupament d'aquesta. Els noms no fan la cosa, però ajuden al seu desenvolupament: qui perd els orígens, perd la identitat. Visca l'antic Regne de València, se diga com se diga oficialment! Visquen les comunitats de regants, de frares, de veïns i de ciutadans, visquen tots els valencians que celebren el nou d'octubre com l'onomàstica comuna de tots!

ADELA: UNA VIDA ALEGRE O CALCULADA?

2011-10-06T07:22:00.002+02:00

L'historiador de Borriana, Norberto Mesado Oliver, va presentar ahir dimecres, al saló de sessions de l'Ajuntament de Borriana, el seu llibre Adela Lucía. L'última amant d'un rei romàntic. Entre la història i la llegenda, que tracta de rescatar de l'oblit l'apassionant vida d'una conciutadana vila-realenca del segle XIX, és a dir, d'Adela Lucía Almerich Cardet (Granada 1858, Castelló 1920), que continua en el record de la gent més gran de Vila-real, Les Alqueries, Borriana i tota la comarca de La Plana Baixa: quin vila-realenc, o ciutadà de La Plana, no ha sentit mai l'expressió, tan sexista i políticament incorrecta, de Mecaguenlaputadela?

L'obra ha estat publicada per la Diputació de Castelló i d'ací la presentació de la mateixa per part del flamant diputat provincial de Cultura i també vila-realenc, Héctor Folgado. Mesado explica al seu el llibre que la protagonista es va casar als 15 anys amb Matías Cantavella qui, transcorreguts 19 mesos de matrimoni, va vendre totes les seues propietats i va embarcar cap a Cuba, on va morir. Adela Lucía, que era una guapíssima guardagulles (com La Gallega del pont o el seu marit El Gallego) passaria a ser amant del general R. Blanc (governador de Cuba cap a 1878), però també -i d'ací la seua importància- del rei Alfons XII que va morir al cap de 10 anys de regnat, després d'una dissortada vida amorosa, deixant embarassada la seua segona dona, la vídua regent Maria Cristina d'Habsburg-Lorena que, al tenir una tercera infanta, va ser permutada -segons l'autor- pel fill de la seua amant Adela que, finalment, passaria a ser el nou rei d'Espanya Alfons XIII a l'aconseguir la majoria d'edat en 1902.

L'època d'esplendor de les relacions entre Alfons XII i la seua amant de Les Alqueries, llogaret del municipi de Vila-real (fins el 1985), acabaria sobtadament amb la mort del rei en 1885, però el denominat Pacte del Pardo, acordat entre els polítics líders de la Restauració als temps del turnismo, és a dir, entre Cánovas i Sagasta, va propiciar aquest probable intercanvi de nadons entre Adela i Maria Cristina per assegurar la continuïtat de la monarquia amb un hereu mascle.

El llibre recull els secrets de la vida d'Adela, una dona molt avançada per al seu temps. Una dona de vida alegre o calculada? En un temps on l'analfabetisme era una qüestió estructural i la manipulació política i el caciquisme una pràctica evident, mentre l'Església tenia un paper rellevant en les relacions socials entre el poder i les classes més humils, Adela va saber captivar el monarca amb la seua bellesa de fama global en un temps on, pràcticament, era impossible abstreure's de l'ambient local.

Norberto Mesado Oliver (Borriana 1938) va ser director del Museu Arqueològic de la Plana Baixa (Borriana) fins la seua jubilació al 2003 i és autor d'importants i interessants estudis històrics. Els amants de la història en general i, més encara, de la local i comarcal estem d'enhorabona.

A PEU PER L'ESPADÀ

2011-10-02T12:52:00.002+02:00

Diumenge passat retornàrem a la Serra d'Espadà, però fent una ruta diferent a la del propassat 17 de juliol. Aquesta vegada l'objectiu fou el cim de La Ràpita, a més de 1000 metres d'alçada, després de caminar durant més d'hora i mitja (des de la vora de la carretera on deixàrem el cotxe) per una paret vertical que, de tant en tant, vol fer-se horitzontal perquè l'excursionista puga gaudir de les excel·lències naturals del paisatge o contemplar la deshumanització soferta, durant el llarg estiu del 1938, quan el front de la guerra civil traçà una línia perpendicular a la Mar Mediterrània que, des de Nules, es va endinsar per les muntanyes d'Espadà cap a l'Alt Millars.

La bellesa de les sureres, les alzines, dels roures valencians de fulla estreta i dels pins, així com la humanització d'un paisatge on pots trobar tot tipus de construcció, des d'un molí fins un poble abandonat com ara el Jinker són potenciades pel valor afegit que aporta tota la càrrega històrica de les fortificacions, com ara el mateix castell del Jinker o el de Castro, a més de tota la infraestructura bèl·lica construïda pels republicans durant la guerra civil (trinxeres, per exemple) o les sendes i els viaranys franquistes, tot aprofitant la mà d'obra dels soldats de lleva, que es construïren per pentinar tota la zona de bombes sense explossionar, bales, projectils, pistoles i fusells de tots els calibres en acabar el conflicte civil que, a la comarca de La Plana, es va centrar, sobre tot, en els bombardejos "nacionals" constants dels avions italians que venien des de Mallorca, pràcticament, cada dia i en el front sanguinari (anomenat "liberación" pels guanyadors) del mes de juny del 38. Els episodis anteriors de la guerra, com ara els assassinats de religiosos i gent de dreta, no poden considerar-se accions bèl·liques, sinó ajustament de comptes entre veïns, com també ocorregueren als pobles d'Andalusia on, totalment a la inversa del que passava a territori valencià, els franquistes assassinaven sense més argument a tots els sospitosos de ser d'esquerres o que havien militat, durant la República, en algun partit relacionat amb el Front Popular.

De tota manera, encara que les restes bèl·liques deuen de ser escasses, encara queda molt de "pirata" solt, és a dir, de gent pertretxada amb detectors de metalls que no busquen altra cosa que trobar alguna peça interessant per comercialitzar-la al mercat negre... Una cosa és la inquietud per saber més coses del passat, l'amor a la Natura i/o a la Història i una altra el negoci clandestí, on no se paguen impostos i, a més, es malbarata el patrimoni històric que, vist tot el que hem vist fins ara, sembla que als poders públics igual els té, el té com el cafè... i quanta menys memòria històrica millor i si, damunt, ara hi ha l'excusa de la crisi... que inventen els altres, que investiguen des de l'estranger, la història que reste tancada als museus... i així ens va, treient els fantasmes de la guerra civil a cada moment, és a dir, en campanya electoral que és cada dia, com si tots foren menors d'edat i, independentment de la ideologia i/o militància dels nostres avis, no sabérem que a totes les guerres sempre hi ha criminals a tots dos bàndols, i més a les guerres civils entre germans que solen ser les més cruels.

Anant a peu per la Serra d'Espadà vaig poder pensar en totes aquestes coses, però també amb Josep Maria Espinàs, sí, l'autor de la lletra de l'Himne del Barça que, després del A peu pel Maestrat encara ens en deu una: A peu per l'Espadà... que escriguen els altres que una obra així només es pot fer en castellà a casa nostra perquè, naturalment, requereix una bona subvenció que Si la Generalitat Valenciana no dona, Bànkia no presta...

RUMORS

2011-09-26T23:54:00.004+02:00

Mortes les festes, s'acabaren els rumors. A Vila-rumors, un poble perdut en la geografia comarcal on tots els veïns eren fans de Rafaela Carrà, s'havien escampat molts rumors, darrerament. La gent sempre havia estat xafardera per aquells indrets, però les darreres setmanes la cosa havia pujat de to, d'un to sempre tendent a l'exageració en un mateix sentit.

Resulta que Vila-rumors era un poble on tothom sabia qui se gitava amb qui i, per tant, de qui eren les banyes que portaven algun(e)s. Els preferits del personal eren els personatges públics i, sobretot, els regidors i regidores, ex-regidors i ex-regidores, així com qualsevol conciutadà relacionat amb Ca la Vila, de manera que el mateix dia que ens vam assabentar la meua dona i jo què ens havíem separat, també se va dir que un ex-alcalde havia fet el mateix, un altre se n'havia anat amb una persona del mateix sexe, un segon amb una ex-reina de festes i un tercer tenia previst celebrar un matrimoni gay a València ciutat.

Però, com als contes i als encanteris, en passar festes tot va tornar a la realitat. El que subscriu va tornar al seu cau i els ex-alcades a la seua situació civil anterior a la setmana festera del rumors. Ara se comenta que, tal vegada, també s'haurien de suprimir les festes, la Junta de Festes i, per tant, ens estalviaríem un bon grapat de rumors sense fonament i, sobre tot, de diners públics municipals que van molt escassos en aquestos temps de Xafardocràcia.

De tota manera, encara en circula un que diu que a partir del 20-N, s'acabarà la crisi, tornarà a lluir el sol pertot arreu i els gossos tornaran a ser lligats amb llonganisses: quina creu!

VILA-REAL AMB "V" DE VICTÒRIA (2-0)

2011-09-21T02:07:00.004+02:00

Anit va tornar la V de Vila-real, la V de victòria al Madrigal en forma de tres punts fantàstics que allunyen, momentàniament, la sensació d'abisme futbolístic de la setmana anterior. De tota manera, el Mallorca va donar guerra fins el final, potser amb pocs arguments futbolístics, potser aprofitant els nervis d'un Vila-real indecís amb un escàs fons d'armari físic, idees mínimes i escassa memòria futbolística d'uns temps recents en què la pilota se combinava amb facilitat, rapidesa i eficàcia.

Anit, però, només va retornar, això, la victòria, els tres punts, que ja és molt. Ara, a poc a poc, esperarem el Godot del futbol ja que, com la trama repetitiva de l'obra dramàtica de Samuel Beckett (Tot esperant Godot), el partit d'anit també va ser això, el tedi, l'avorriment, per no dir el fàstic, la carència de significat del futbol practicat pels equips de dos entrenadors necessitats de carinyo i dos equips necessitats de punts.

El Vila-real, però, va eixir amb l'aliniació de gala, si coincidim en què el futbol és cosa de gent jove i ràpida. I això va tenir efectes immediats, ja que, després d'una primera ocasió d'un Nilmar negat cara a porta, als vuit minuts escassos arribava el primer gol, obra de Rossi a passada en profunditat de Català (un central reconvertit en lateral esquerre per l'entrenador que, cas de recaure de la lesió, no tenia Oriol a la banqueta perquè el català de Cambrils no estava ni convocat). Més endavant arribaria una altra ocasió de Nilmar i ben poca cosa més perquè, pel que es va vore anit, els jugadors del Vila-real tenen por de xutar a porta.

De tota manera, els excel·lents 24 graus de temperatura contrastaven amb les boires mentals i els núvols de nervis que s'acumulaven al centre del camp en començar la segona part... i això que Nilmar va aconseguir el 2-0 a la tercera, la vençuda, en una deixada excepcional de Borja Valero que, com De Guzman, encara no tenen el to físic desitjable en un professional d'èlit. Però, com a la història interminable dels homes, els ases i les pedres, l'entrenador va tornar a estropessar en la mateixa acció de sempre (encara que no siga res original perquè també la practicava Don Manuel Pellegrini i Ripamonti), és a dir, substituir Cani, és a dir, l`únic centrecampista del Vila-real ràpid i capaç de desbordar el contrari independentment de si se troba bé, regular, malament o cansat (aquesta possibilitat és remota perquè poques vegades la té un jugador com Cani, sempre el primer a l'hora de ser substituït). Els xiulits del Madrigal no van anar a adreçats a Senna (que s'incorporava) sinó a l'ideòleg i executor del canvi que, immediatament, va provocar la cessió de la pilota al Mallorca i l'arribada del perill a la porta del Vila-real.

Un gol anulat al Mallorca, una eixida del nostre porter que recordava els cantants d'Eurovisió i, al final, els desitjats tres punts que, a poc a poc, poden anar escampant els dubtes, l'ansietat i la decepció d'una afició que fidel i impassible assisteix a la deconstrucció d'un equip que, fins ara mateix, havia estat jove, ràpid i dinàmic, però també seriós en defensa, imaginatiu i contemporitzador quan feia falta. El dissabte, a Bilbao, una nova final per revalidar la confiança en un Vila-real que ha d'anar a més per anar pujant posicions en una Lliga Estrellada (pels deutes i els pressupostos minvants dels equips) i consolidant-se en la Champions Rics (aquestos si que tenen pasta, sobre tot els italians, però d'espaguettis i para de comptar)...

Esperant Godot, és a dir, després de la V de victòria, que esperem repetir a San Mamés, haurà de retornar la C del joc combinatiu (sense velocitat no se pot combinar res!) i la F de futbol: Vila-real C.F., endavant!

ELS COGNOMS CATALANS DELS VALENCIANS

2011-09-18T09:42:00.003+02:00

Adell, Bosch, Cardona, Ferrer, Grau, Gual, Mas, Nàcher, Nadal, Pitarch, Pons, Raga, Rubert, Roig, Ros, Sabater, Sala, Serra, Soler, Vidal, Vives... i així fins un total de 50 cognoms catalans i els seus orígens, seran investigats per l'I.E.C. (Institut d'Estudis Catalans).

Quan Jaume I va arribar a València al segle XIII, els cognoms feia molts segles que existien i així tots els pobles valencians costaners foren repoblats per catalans procedents, en gran majoria, de les comarques lleidatanes i de la Vall d'Aran, mentre que els pobles de l'interior, molt més a poc a poc, foren repoblats per aragonesos. Aquestos cognoms catalans han estat majoritaris, i encara ho són en molts casos, entre la població nascuda a Vila-real i a la major part dels pobles valenciano-parlants: ara mateix, l'actual president de la Generalitat té els dos cognoms catalans (Fabra i Part) i així molts valencians coneguts, siguen polítics o no (Camps, Barberà, etc.). Els cognoms dels valencians, per tant, a banda dels originaris d'altres estats d'Europa i del món, són catalans, aragonesos, castellans, bascos o gallecs, però no existeixen cognoms valencians, com tampoc existeixen els murcians o els andalusos.

De tota manera, a partir de finals de la dècada dels 50, és a dir, quan a Vila-real només parlaven castellà els mestres d'escola i el secretari de l'Ajuntament (allò sí que era immersió lingüística!), començaren a arribar en massa els immigrants castellano-parlants (sobre tot de Jaén o d'Albacete, almenys a Vila-real i molts pobles de La Plana) i començà la importació dels cognoms castellans que són, ara mateix, els majoritaris. Els 10 cognoms més comuns d’Espanya, i també a terres valencianes i catalanes són Garcia, González, Rodríguez, Fernàndez, López, Martínez, Sánchez, Pérez, Gómez i Martin. Clar que s'hauria de tenir en compte que tots els Martínez, per exemple, es comptabilitzen com un mateix cognom i, en canvi, els catalans depén de com s'hagen transcrit: així tenim Pujol-Puyol-Puchol, Piquer-Piqué, Ferrer-Ferré-Farré, etc. que compten com a cognoms diferents quan, en realitat, tots sabem que es tracta del mateix.

Els cognoms tenen una gran càrrega semàntica i n'hi ha de ben curiosos Lladre, Deulofeu, Guanyavents, Nomdedéu... Els co-noms o «segons noms» són una manera antiquíssima d'atribuir un tret diferencial als altres i als seus descendents, però també de localitzar i organitzar l´entorn. Quan arribava algú que no tenia nom, però se sabia el del seu pare, li s'atorgava un patronímic: així tenim Peris (fill de Pere) o Ferrandis (fill de Ferran), Sanxis o Sanchis (fill de Sanç), etc. En canvi, quan no se sabia el nom del pare, però sí la procedència, se l'anomenava amb un topònim: Tàrrega, Balaguer, Miravet, etc., és a dir, noms de pobles catalans. Els cognoms també especificaven qui era qui a través d'una informació concreta, per exemple, l'origen, l'ofici, un tret físic o, com hem dit abans, l'ascendència directa: els jueus solien usar noms d'oficis (Ferrer, encara que no tots els "ferrers" foren jueus) i també noms de persona com a cognoms (Ramon) i a molts llocs, com ara a Mallorca, se'ls anomenva "xuetes" (els llinatges considerats xuetes són Aguiló, Bonín, Cortès, Fortesa, Fuster, Martí, Miró, Picó, Pinya, Pomar, Segura, Tarongí, Valentí, Valleriola, Valls, etc.), però també molts cognoms espanyols sefardites són d'origen local com ara Almansa, Castro, Carvajal, León, Navarro, Robles o Sevilla...

Els cognoms, en definitiva, són una eina molt útil per aclarir-nos d'on venim, ja que saber on anem és, ara mateix, molt més que una utopia.

AMB MAL PEU: Vila-real, 0 - Bayern Munich, 2

2011-09-15T07:15:00.005+02:00

Nit de gala en El Madrigal amb molt d'ambient en les grades, sobretot a l'angle nordest on s'ubica el Col·lectiu "Aldeano" i a la pallissa del gol nord on s'ubicaven els alemanys i d'altres aficcionats del Bayern pertrexats de banderes del seu equip, però també espanyoles i autonòmiques valencianes (¿?)...

Aquest Vila-real que ha començat la Lliga amb mal peu, ha fet el mateix a la Champions on, emulant la mala imatge donada al Camp Nou contra el Barça, anit es va mostrar totalment inferior a un poderós Bayern de Múnich (sense la seua estrella Arjen Robben) que va superar el Vila-real en tots els terrenys (tàctic, tècnic i físic) ja que no va poder comptar amb la seua estrella (Borja Valero), expulsat justament per una infantil acció en la prèvia contra l'Odense. El Vila-real, lluny de ser fidel al seu estil de tractar d'aconseguir la possessió de la pilota, va eixir al camp amb quatre centrals (Senna i Marchena reforçaven la tasca de Zapata i Mussachio) i un centrecampista defensiu (Bruno) per tractar de frenar els Ribery, Mario Gómez, Kross -autor del primer gol-, Rafinha i cia., cosa que, a la vista d'un resultat enganyós per la gran actuació de Diego López (que anit va posar moltes mans màgiques), no va aconseguir en cap moment. Al centre del camp, com a organitzador, un De Guzman recentment arribat (només ha jugat un partit incomplet contra el Sevilla) que va demostrar que encara li queda molt de marge de millora per aconseguir el nivell d'acoblament a la resta de l'equip que sí tenen, per exemple, Cani o Camuñas (que van començar el partit a la banqueta) i, pel davant, un apagat Nilmar (al que ningú era capaç de fer-li arribar balons en condicions) i un combatiu Rossi que tampoc va tenir la seua millor nit.

Potser molts aficcionats començarem a dubtar, ara mateix, si el Vila-real té suficient planter per fer un bon paper en tres competicions (Champions League, Lliga i Copa del Rei), després de l'eixida de Cazorla (Màlaga), Capdevila (Benfica), la llarga lesió d'Àngel o l'edat mitjana de l'equip de l'any passat (enguany tots tenen un any més, sobre tot Senna i Marchena)... El Vila-real, econòmicament, és un club sanejat, però no caldria oblidar que futbolísticament continua sent del sis o set millors de la Lliga de les Estrelles (¿?). A més al futbol, sobre tot en la Champions League, sempre se complirà aquella sentència del pòquer: m'agrada jugar i perdre, guanyar deu ser demassié...

Curs nou, vells propòsits

2011-09-11T11:37:00.002+02:00

El final de les festes de la Mare de Déu de Gràcia marcarà, aquesta nit, l'inici d'un nou curs que per la majoria de vila-realencs significa el començament de moltes coses, potser molt més que l'1 de gener o el retorn a la normalitat després de les festes de Nadal. És veritat que amb el canvi d'any també ens solem fer nous propòsits o complir els vells, però, cada vegada més, aquestes pràctiques es traslladen al setembre, a l'inici de curs.

Tal dia com avui, per exemple, recorde que vaig començar a deixar de fumar (una pràctica que no s'acaba de deixar mai, però que aquesta vegada puc dir que l'he portada endavant amb voluntat, decisió i amb l'únic ajut del convenciment propi i, per tant, amb èxit... perquè sóc molt cabut, m'ha retret un amic, potser perquè es veu incapaç d'emular-me... no ho sé), ara hauré de començar a deixar de beure (alcohol, vull dir, encara que siga una pràctica més pròpia de festes i, amb moderació, tant el vi com la cervesa potser tenen infinitud de propietats que tampoc cal desaprofitar), deixar de menjar (greixos i aliments abundosos en calories), de fer vida sedentària (davant l'ordinador o la tele, encara que el primer és sinònim de feina) i reprendre els bons costums, com ara anar a caminar tots els dies, reprendre les lectures inacabades de l'estiu (sempre se sol preparar un llistat infinit que només dona temps a començar-lo), fer horaris homogenis cada dia sobre tot per anar a dormir o despertar-nos (encara que això ho deixarem per al darrer diumenge d'octubre quan ens tocarà retardar els rellotges una hora perquè, ara mateix, anem dues hores davant l'horari solar) i, per acabar, plantejar-nos els vells propòsits aparcats, com ara apuntar-nos a un gimnàs, matricular-nos a una escola d'idiomes exòtics o, per què no, fer un curset de cuina ràpida...

A Ca la Vila, els nostres 25 representants municipals s'hauran de lligar les espardenyes i demostrar que un Ajuntament, a banda de ser un Saturn que devora els seus fills perquè amb la crisi se continuen recaptant massa diners en imposts i autofinançant elevades despeses de funcionament (i no solament per pagar l'excessiu percentatge de funcionaris -del nostre i de qualsevol- comparat amb les necessitats de la sanitat o de l'ensenyament) que s'incrementen en festes, malgrat tot, pagant un excessiu nombre de bous, per exemple... també és una institució útil a l'hora de lluitar per la igualtat d'oportunitats (l'endollisme públic i privat també se mira amb lupa en temps de crisi) i d'invertir l'escàs capital disponible en pal·liar les urgències dels més necessitats, potenciar allò que beneficia la majoria dels habitants i no determinats sectors econòmics, socials i /o ideològics.

Per una altra banda, el partit de l'oposició que havia governat durant els darrers 16 anys i podria tornar a governar al 2015, s'hauria de centrar en controlar l'equip de govern d'una manera seriosa, amable i sense recaure en còmiques repeticions i peticions d'assenyalar allò que separa els quatre partits de la coalició que conforma l'executiu municipal... un quatripartit que, de moment, potser no ha tingut temps encara d'adoptar una mesura impactant, com ara canviar el sentit de la circulació als carrers principals, encara que només siga per demostrar que alguna cosa està canviant a Ca la Vila.

De moment, mentre tothom està encara aterrant al camp de batalla, han canviat els gossos, però continuen amb uns collars massa semblants, malgrat haver-se acabat les llonganisses...

CURS DEL 2011

2011-09-08T09:46:00.003+02:00

Han acabat les escoles d'estiu i avui els xiquets i les xiquetes de Preescolar i Primària comencen les classes als col·legis de Vila-real, en plenes Festes de la Mare de Déu de Gràcia. També comencen les P.A.U. o Proves d'Accés a la Universitat (el també anomenat Selectiu) a la UJI. I la setmana que ve començaran les classes lectives als instituts de Secundària i F.P.

Des de la premsa fidel al règim (segons pobles, ciutats i/o autonomies) se'ns parlarà, una vegada més de normalitat, quan tots sabem que des de 1990 mai n'hi ha hagut, de normalitat, per l'aprovació d'aquella extraordinària Llei Educativa (sí, la LOGSE) que va consolidar tant l'escolaritat obligatòria fins els 16 anys, com la precarietat econòmica i d'infraestructures docents, així com el bipartidisme pedagògic i legislatiu fins el dia d'avui.

Al País Valencià, la crisi ens està atacant de ple, no solament per la debilitat de l'estructura econòmica, sinó pel balafiament dels diners públics practicat per les darreres administracions, de Zaplana (Terra Mítica, forat infinit!), Olivas (Bancaixa?, i la CAM?) i Camps (Canal 9 i CIEGSA haurien quebrat si foren empreses privades, per no parlar de la política de "grandes eventos" ruïnosos)... i això afecta, en primer lloc, els serveis públics imprescindibles com ara l'ensenyament... És veritat que Font de Mora, l'anterior conseller aconseguirà, com El Cid, guanyar una batalla després de mort (políticament, encara que continue a la Mesa de les Corts), que és eliminar els barracons de Vila-real (1991-2011) en vint anys... ha costat, però... però també s'ha carregat l'Assessoria Didàctica d'Ensenyament en Valencià perquè a partir del curs que ve desapareixerà -si Alberto Fabra no diu el contrari- el PEV (Pla d'Ensenyament en Valencià), el PIV (Pla d'Incorporació Progresiva del Valencià) i la immersió en valencià (que no en castellà o en anglés, per exemple), per introduir un enganyós ensenyament trilingüe o quatrilingüe on, de les tres llengúes que es pretén consolidar a més del castellà, no tenim experts suficients ni en anglés, ni en xinés per poder usar aquests idiomes com a llengua vehicular, és a dir, els que saben anglés no saben Història i els que saben Història no saben xinés, per exemple...

Però el problema principal no és aquest, sinó la caiguda de la qualitat en l'ensenyament degut a una retallada brutal de professorat, que va començar el curs anteriors i ha continuat ara amb una espècie d'E.R.O. o Expedient de Regulació de l'Ocupació encobert, quan la matrícula de l'alumnat ha continuat pujant, sobre tot en Formació Professional degut a l'atur, i en tots els altres nivells d'ensenyament obligatori degut al repunt de la natalitat en els darrers anys: alumnat creixent, professorat minvant...

Una societat que no aposta per potenciar la cultura i l'educació de la seua ciutadania està condemnada al més gran dels fracassos: veníem d'un silenci antic i molt llarg i, ara mateix, caminem sense rumb, sense nord, mentre la democràcia continua sacsejada i saquejada pels mercats. La darrera modificació de la Constitució de consens del 1978 pel PPSOE ha estat la prova definitiva...

LES IMATGES de la Mare de Déu de Gràcia

2011-09-02T09:35:00.001+02:00

El poble de Vila-real, des de la votació de la festa solemnial que acordà el Consell de la Vila en 1757, s’ha aplegat puntual (el divendres anterior al primer diumenge de setembre) i fervorós per mostrar el seu agraïment a la Verge que, segons la tradició, ens lliurà de malalties en aquells temps i continua vetllant per nosaltres des del tron privilegiat de l’Ermitori durant tot l’any.

En arribar el setembre, són molts els pobles valencians que s’engalanen, vestint-se de festa, per honorar la Mare de Déu: de Gràcia, de la Salut, de la Vallivana, de la Balma, de l’Olivar, del Do, de l’Adjutori, de la Llet, de Sales, d’Oreto, de Rebollet, dels Afligits... Setembre és temps de fervor popular.

Aquestes festes, dedicades a les imatges trobades, enfonsen les seues arrels documentades als temps de conquesta (“reconquesta” pels no iniciats als estudis històrics), en el cas de Vila-real també de fundació, quan Jaume I i els seus dominaren els musulmans que s’havien instal·lat, des del segle VIII, en aquest territori. Les explicacions científiques ens parlen d’imatges amagades en cavitats subterrànies, coves o simplement colgades a certa profunditat en èpoques de persecució religiosa (tant als primers anys de l’Imperi Romà com als darrers, durant les invasions germàniques, com als temps de l’entrada dels musulmans a la Península a partir del 711) i que retroben a la superfície, a partir del domini dels cristians a la Baixa Edat Mitjana (segle XIII), mitjançant certes troballes casuals de pastorets, llauradors, etc., és a dir, gent senzilla en general.

En el cas del Vila-real, la llegenda de la troballa del pastoret es difon a partir del segle XVIII mitjançant els escrits del Pare Insa que troben ressò en d’altres religiosos com ara el prevere Geroni Vives, Joan Baptista Candau (La Gracia en Villarreal) i el mateix cronista Traver que recull la tradició a la seua imprescindible obra Historia de Villarreal: También apoyamos nosotros la aparición de Nuestra Señora de Gracia en la tradición, como el P.Inza, que fue el primero que escribió de esta santa imagen (opus cit., pàgina 420). És a dir, Benet Traver –com a capellà i cronista-, sap doblement on acaben els límits dels estudis històrics, com el de totes les Ciències Socials, i on comença el terreny més emotiu i per tant subjectiu de la tradició, els sentiments i la religiositat popular...

I Vila-real és, històricament, una ciutat cristiana, fundada per un rei que, fins i tot, havia convocat una croada contra els musulmans, i això fa més comprensible, actualment, que certes tradicions històriques són les que són i no poden ser-ne unes altres perquè, aleshores, hauríem d’esborrar la mitja lluna de l’escut de Benicàssim o la creu de Sant Jordi de l’escut de Barcelona. Un altre tema, en canvi, seria parlar de democràcia, estat aconfessional, llibertat de cultes, multiculturalitat i respecte per tothom començant, naturalment, pels indígenes o naturals del lloc.

La primitiva imatge de fusta de la Mare de Déu de Gràcia, tan antiga com la nostra ciutat, és també de l’època de la fundació, és a dir, de transició al gòtic, un estil artístic predominant als inicis de la Baixa Edat Mitjana, presentava el nen assegut sobre el genoll esquerre i tenia les mateixes mides que la realitzada per Llorens Poy a la dècada dels vuitanta, és a dir, 74 centímetres.

La desaparició de la imatge medieval original a l’estiu del 1936, víctima del foc anticlerical, va portar l’escultor Pasqual Amorós, El Santero, a construir-ne una de nova en acabar la guerra a la ciutat (a partir de juny de 1938) que seria reforçada per unes andes (el 1944 i restaurades el 1988 per l’empresa de Gabriel M. Cantalapiedra), fruit del treball del seu deixeble Julio Pascual Fuster que també reformaria la imatge més tard (1964), i és la que, cada setembre, baixa a la ciutat seguint la tradició del vot permanent del Consell de la Vila des del 1757.

Aquesta imatge també fou vestida, amb mantell, perruca i joies, tot imitant la moda barroca del segle XVII que va portar els vila-realencs a fer el mateix amb l’original de la trobada en la coveta, segons la tradició.

És temps de festa, és temps de tradició, és temps de respecte, és temps d’il·lusió... És per això que tots els vila-realencs, creients o no, aplaudim les iniciatives municipals encaminades al manteniment del patrimoni artístic municipal, com ara la restauració de les pintures al fresc de la Coveta de la Mare de Déu de Gràcia, així com de les andes processonals, donat que la seua ubicació en un paratge tan humit, com ho és la vora del Millars, comporta un manteniment especial i constant per conservar les obres en bon estat.

Podem concloure, per tant, que a banda de les reproduccions que hi ha a diverses parròquies de la ciutat, actualment comptem amb dos imatges principals de la Mare de Déu de Gràcia a Vila-real, és a dir, amb la reproducció de l’original (obra de Llorens Poy, custodiada a la Coveta) i amb la que presideix la capella (d’Amorós i Fuster) de l’Ermita i que es baixada pels vila-realencs a la ciutat per mandat municipal, cada divendres anterior al primer diumenge de setembre, des de fa més de 250 anys... Visca la Marededéu de Gràcia!

...............................................................................

Aquest article ha estat publicat a la Revista Poble, setembre 2011, nº 176

PROGRAMA DE FESTES DE LA MARE DE DÉU DE GRÀCIA (Vila-real, 2011)

2011-08-30T14:55:00.008+02:00

DIMARTS 30 d'agost

12:00 h A la sala d’actes de Bankia, presentació del Programa Oficial de Festes. Patrocina la Fundació Caixa Castelló-Bancaixa i l’Il·lm. Ajuntament de Vila-real.

DIMECRES 31 d'agost

16:00 h Muntatge de cadafals.

19:30 h A la plaça de la Vila, acte oficial d’inauguració del XXIV Festival Internacional de Danses. Ballet Folklòric de l’Amazònia, Brasil; Anavumbo Dance Company, Zimbàbue; Perú Místico, Perú; grup de danses El Raval. Organitza el grup de danses El Raval, patrocina l’Il·lm. Ajuntament de Vila-real.

DIJOUS 1 de setembre

18:30 h A la plaça Major, animació del grup de danses de Zimbàbue, participant en el XXIV Festival Internacional de Danses.

21:00 h Al carrer de l’Exèrcit, núm. 3, inauguració de la nova penya Fem Festa, obertura del casal i bateig del cadafal. Amenitzarà l’acte la xaranga show Va-ka-len-ta de Vila-real. Organitza la Comissió de Penyes.

22:30 h XXIV Festival Internacional de Danses. A l’Auditori Municipal actuació del grup Anavumbo Dance Company, Zimbàbue i grup de danses El Raval. Organitza el grup de danses El Raval, patrocina l’Il·lm. Ajuntament de Vila-real.

DIVENDRES 2 setembre

10:00 h Al carrer de la Mare Maria Rosa Molas, carrer de la nova Biblioteca Municipal, I Mercat Agroecològic. Organitza Xarxa d’Agroecologia de Castelló. Col·labora la Regidoria de Foment Econòmic. Patrocina l’Il•lm. Ajuntament de Vila-real.

13:00 h Obertura de la festa al parc de la Panderola, amb volteig de campanes i descàrrega de coets.

13:15 h Inauguració del Casal del Vi, a la plaça del Llaurador.

13:45 h Inauguració de la 22a Fira de la Tapa, al carrer de l’Hospital, organitzada per la Comissió de Penyes amb la col•laboració de la Junta de Festes de Vila-real.

18:00 h Eixida de la imatge de la Mare de Déu de Gràcia des de l’ermita.

18:00 h Al Ludocan Parc Caní (c/Riu, 76), II Concurs de gossos sense raça, a continuació, “Ensenya’ns que fa el teu gos”. Inscripcions fins al mateix dia a les 17 h al Ludocan Parc Caní. Organitza Ludocan Parc Caní.

19:00 h Recepció de la Mare de Déu de Gràcia davant del col•legi dels pares carmelites pel poble, penyes, reina i dames, autoritats i clero. Tradicional traca i solta de coloms. Seguidament, processó pel següent itinerari: carrer de l’Ermita i l’església Arxiprestal on s’entonarà el Tota Pulcra.

19:00 h Al carrer d’Artana, electro-rastre post mesó. Organitza la penya Sense Rastre.

20:15 h Als balcons de l’Ajuntament, lliurament de la Clau de la Festa i a continuació Crida de la Festa a càrrec de Sergio Caballero Ibáñez.

21:00 h A la Fira de la Tapa, actuació del grup ALMA FLAMENCA. Patrocina Espectáculos June. Organitza la Comissió de Penyes.

22:00 h Al carrer de l’Escultor Amorós, X Refugi Rock. Organitza el pub Refugi i col·labora la Junta de Festes de Vila-real.

22:00 h Al Raval del Carme, núm. 22, inauguració del nou casal amb degustació de begudes espirituoses. Organitza la penya Xafarnat.

23:00 h A la plaça Major, XXIV Festival Internacional de Danses. Actuació dels grups de danses: Anavumbo Dance Company, Zimbàbue; Ballet Folklòric de l’Amazònia, Brasil; Grup de Danses Ciutat de València i Grup de Danses El Raval. Organitza el grup de danses El Raval, patrocina l’Il·lm. Ajuntament de Vila-real.

23:00 h A l’avinguda d’Europa s/n, festa remember. Organitza REVOLUTION SKATEBAR.

23:00 h Al carrer del Bisbe Rocamora, V Aniversari amb l’actuació musical del duo Angela i Pasky. Organitza la penya El Garbonet.

23:30 h Al carrer Major de Sant Doménec, núm. 24, actuació del Duo Color. Organitza la penya El Cordonet.

00:00 h A la plaça del Llaurador, actuació de LA MUSICALITÉ, organitza la Junta de Festes.

00:00 h Al carrer del Mestre Goterris, disco mòbil a càrrec del DJ J.F.Castillo. Organitza la penya L’Esvalot.

00:00 h Al carrer del Molí, núm. 4, disco mòbil amb DJ Bustos. Organitza la penya Mustafà.

00:00 h A l’encreuament del carrer de Benedito amb el carrer de la Mare de Déu dels Desemparats, música d’ahir, hui i sempre amb DJ Martin. Organitza la penya Penyae.

00:00 h Al carrer de la Puríssima, núm. 5, festa de DJ’S. Organitza la penya El Bequelló.

00:00 h Al carrer de Buenos Aires, núm. 1, I Festa elegant house amb el DJ Fran Giménez (Área Electrónica Tribekaclub). Organitza la penya …Del rollo.

00:00 h Al carrer de Zumalacárregui, núm. 18, orquestra. Organitza la penya El Balconet.

01:00 h Al carrer del Rei En Jaume, núm. 15, inauguració del nou casal amb la festa petarda a càrrec de DJ Palmito. Organitza la penya Postiguet.

DISSABTE 3 setembre

08:00 h Encierro pel recinte de la vila, amb bestiar de la ramaderia de GERMÁN VIDAL. Patrocina la Junta de Festes de Vila-real.

09:30 h Al carrer de Josep Ramon Batalla, núm. 8, 9é Esmorzar paranyer. Organitza la penya El Minaor i la penya El Sifó, amb la col·laboració d’Apaval.

10:00 h A la pista de patinatge de la Mayorazga, jocs infantils amb patins (mocadoret, circuits, etc.). Organitza el Club Patí Ciutat de Vila-real, associació d’hoquei In Line Vila-real, patrocinat per l’Il·lm. Ajuntament de Vila-real.

10:30 h Als carrers de la Sang i Colom, mercat de productes artesans dels països participants en el XXIV Festival Internacional de Danses. Organitza el grup de danses El Raval, patrocina l’Il·lm. Ajuntament de Vila-real. Horari: 10.30-20.00 h.

11:00 h A la pista de patinatge La Mayorazga, exhibició d’hoquei categoria sènior. Organitza el Club Patí Ciutat de Vila-real, associació d’hoquei In Line Vila-real, patrocinat per l’ Il·lim. Ajuntament de Vila-real.

11:00 h Al carrer de la Indústria, taller de defensa personal per a dones. Organitza el Club de Kung-Fu Tradicional de Vila-real, patrocinat per l’Il·lim. Ajuntament de Vila-real i l’Associació esportiva cultural i arts marcials de Vila-real.

11:00 h A la plaça de la Vila i el carrer Major de Sant Jaume, tallers de jocs populars, dels països participants en el Festival de Danses.

11:30 h En la pista de patinatge de la Mayorazga, partits populars d’hoquei 3x3. Organitza el Club Patí Ciutat de Vila-real, associació d’hoquei In Line Vila-real, patrocinat per l’ Il•lim. Ajuntament de Vila-real.

12:00 h A la pista de patinatge de la Mayorazga, exhibició Freestyle-Slalom, Street i Roller Dance. Organitza el Club Patí Ciutat de Vila-real, associació d’hoquei In Line Vila-real, patrocinat per l’Il·lim. Ajuntament de Vila-real.

12:00 h Al pati del Casal de Festes (camí de Betxí), 65é Concurs de paelles per a penyes, organitza la Comissió de Penyes, patrocina la Fundació Caixa Rural Vila-real i Mercat Central. Col·labora la Junta de Festes.

12:00 h Al carrer del Salvador, núm. 62, revetlla popular. Organitza la penya Beu i Fuig.

14:00 h Al Casal de Festes, 22é Dinar de penyes, organitzat per la Comissió de Penyes i patrocinat per la Fundació Caixa Rural Vila-real i Mercat Central. Amb la col·laboració de la Junta de Festes.

17:00 h Al CEAM, ball inaugural de festes, orquestra patrocinada per la Junta Festes.

17:00 h Al circuit del camí de les Voltes, camí de Carinyena i l’avinguda de Bèlgica, reunió d’escoles provincials de ciclisme Trofeu Mare de Déu de Gràcia. Organitza Club Ciclista Campió Llorens de Vila-real. Patrocinat per l’Il·lm. Ajuntament de Vila-real.

17:30 h Cercavila d’animació de la penya Fem Festa pels carrers de la vila, acompanyats per la xaranga shou Va-ka-len-ta de Vila-real. Organitza la Comissió de Penyes.

18:00 h A la plaça Major, vesprada d'escacs al carrer. Organitza el Club d'Escacs Vila-real. Patrocinat per l’Il•lm. Ajuntament de Vila-real.

18:00 h Al carrer de la Indústria, videojocs (Xbox Game) Dear Or Alive combats per parelles. Organitza el Club de Kung-Fu Tradicional de Vila-real, patrocinat per l’ Il•lim. Ajuntament de Vila-real i l’Associació esportiva cultural i arts marcials de Vila-real (places limitades, inscripció en el Club de Kung Fu Tradicional de Vila-real).

18:00 h A la sala d’actes de la Caixa Rural, concert Nuestros Autores. Organitza la Societat de Música Acadèmica.

18:30 h Bou per la vila, amb el núm. 65 de nom Coleta de la ramaderia El Ventorrillo, patrocina la Junta de Festes, el bou núm. 24 de nom Mexicano de la ramaderia Partido de Resina i el bou núm. 100 de nom Bailador de la ramaderia Jandilla, tots dos patrocinats per la Comissió de Penyes.

18:30 h Comença el I Trofeu penya Fem Festa, al millor retallador de bous braus de les festes, i al millor retall de bou brau. Finalitzarà l’últim dia de bou. Organitza la Comissió de Penyes.

19:00 h Obertura d’exposicions:

Museu de la Ciutat Casa de Polo, fins al 30 d’octubre: Paco Puig “L’expressió artística a través de la música i la pintura.” Organitzada per la Regidoria de Museus. Casa de l’Oli, fins a l’11 de setembre:

18a Mostra concurs de fotografies “El món del parany”, organitza la penya L’Embolic i l’associació de paranyers APAVAL. Patrocina l’ Il·lim. Ajuntament de Vila-real (Normalització Lingüística i Tradicions) i la col•laboració de la Regidoria de Museus.

Comunitat de Regants, av. La Murà, núm. 9 (sala d’actes)
Enric Serra Vilar, “Paisatges de L’Espadà”………….Olis

A les sales d’exposicions de la Caixa Rural:
Enrique Barberá ………………………………. Escultures en talla de fusta
Noemí Barberá ………………………………… Olis
Zilda Barbosa …………………………………. Olis
Exposició “Ciutat d’ombres”……….…………… Fotografia
Exposició col•lectiva …………………….………Olis

19:00 h A la plaça del Llaurador, Vila-real Sona. I Festival de Grups Locals, amb la participació dels grups IMPASS, BLACK SHUK, ALMORRANES GARRAPINYAES i MALNOM. Organitza la Regidoria de Joventut. Col·labora la Junta de Festes.

19:00 h A la plaça Major, moda al carrer, desfilada de models. Patrocina B.R. Asociados SL. Col·labora la Regidoria de Promoció Econòmica de l’Il·lm. Ajuntament de Vila-real.

21:00 h A la Fira de la Tapa, actuació del grup LOS DALTON. Patrocina Espectáculos June. Organitza la Comissió de Penyes.

22:00 h A la plaça de Sant Pasqual, al costat de la sidreria La Tasca, amb motiu del 7é Aniversari de l’associació cultural BOMBO GROC, sopar per a socis i convidats. A continuació, disco mòbil amb l’actuació de DJ Frank Ibánez i DJ Roca. Organitza associació cultural Bombo Groc amb la col·laboració de Construcciones Pinares-Proyecvila i Sidreria La Tasca.

22:00 h Al carrer del Crist de la Penitència/Betxí, sopar de germanor, amb cara a cara de DJ’s (DJ Miró, Emi DJ, i altres). Organitzen les penyes Trabubus i La Despertà.

23:00 h A l’Auditori Municipal, XXIV Festival Internacional de Danses, actuació del grup Ballet Folklòric de l’Amazònia, Brasil, i Perú Místico, Perú. Organitza el grup de danses El Raval, patrocina l’Il·lm. Ajuntament de Vila-real.

23:00 h Al carrer de Torrehermosa, núm. 35, disco mòbil patrocinada per bar Tribuna. Organitza la penya Borratxo L´Últim.

23:30 h Bou embolat, amb els bous de la vesprada núm. 65 de la ramaderia El Ventorrillo, i el núm. 24 de de la ramaderia Partido de Resina. Embolades al carrer de Josep Ramon Batalla, a l’encreuament amb el Raval del Carme.

23:30 h Al carrer de Buenos Aires, núm. 1, III Festa patxanga. Organitza la penya …Del rollo.

23:30 h Al carrer de Peníscola, núm. 16, disco mòbil. Organitza la penya Punt i Avant.

00:00 h A la plaça del Llaurador, Rock per la Llengua. Continuació del I Festival de Grups Locals i actuació de La GOSSA SORDA, que ens portarà el seu rock i ska des de Pego. Organitza la Regidoria de Normalització Lingüística. Col•labora la Junta de Festes.

00:00 h Al carrer del Molí, núm. 4, festa restrospective amb DJ Ivan vs DJ Roberto Bustos. Organitza la penya Mustafà.

00:00 h Al carrer de l’Ecce Homo, núm. 45, X Carajillada popular. Organitza la penya El Sifó.

00:00 h Al carrer d’Alfred Nobel, festa 10é Aniversari. Organitza la penya Txutximorry.

00:00 h Al carrer de Buenos Aires, núm. 10, disco mòbil V Aniversari. Organitza la penya Samfaina.

00:30 h Al carrer del Cronista Traver, núm. 34, 10é Festival electrohouse amb Fran Giménez de Futura FM i Dani Rodríguez. Organitza la penya Vaser Keno.

00:30 h Al carrer de la Puríssima, núm. 5, Bequelló party, 10 anys junts, disco mòbil amb Nebher DJ. Organitza la penya El Bequelló.

00:30 h En la discoteca LAEROS 54, a l’avinguda de França, núm. 54, especial DEEP PURPLE, conmemoració del 15é Aniversari del concert històric de Vila-real, amb sessió i videoprojeccions a càrrec de Dionís DJ.

DIUMENGE 4

08:00 h Diana a càrrec de la colla de dolçainers i tabaleters El Trull de Vila-real pels carrers de la ciutat.

10:00 h Al recinte de la Mayorazga, tir i arrossegament. Organitza associació cultural esportiva Tir i Arrossegament Hípica. Patrocina la Junta de Festes de Vila-real i Il·lm. Ajuntament de Vila-real.

11:00 h A la plaça Major, exhibició de gossos raters. Organitza l’Associació Gos Rater de Vila-real.

11:00 h Al carrer de la Indústria, taller de tai-txi. Organitza el Club de Kung-Fu Tradicional de Vila-real, patrocinat per l’Il•lm. Ajuntament de Vila-real i l’associació esportiva cultural i arts marcials de Vila-real.

14:00 h Mascletà a la plaça de la Panderola, a càrrec de la pirotècnia Martí.

14:30 h Al carrer de Cervantes, núm. 26, dinar de pa i porta en homenatge a Vicent Andrés Estellés, amb concert del cantautor Josep Lluís Notari, degustació de productes autòctons i de la cervesa artesanal Montmirà. Organitza la penya Tio Canya.

16:00 h Al recinte de la Mayorazga, tir i arrossegament. Organitza l’associació cultural esportiva Tir i Arrossegament Hípica. Patrocina la Junta de Festes de Vila-real i Il·lm. Ajuntament de Vila-real.

16:00 h Al carrer de la Consolació, campionat de guinyot. Organitzen les penyes L’Esclafit i Extraviats.

17:00 h Al carrer de la Indústria, documental/pel·lícula educatiu-cultural de kung fu. Organitza el Club de Kung-Fu Tradicional de Vila-real, patrocinat per l’Il•lm. Ajuntament de Vila-real i l’Associació esportiva cultural i arts marcials de Vila-real.

17:15 h A l’encreuament del carrer Major de Sant Doménec i carrer de Cervantes, concentració de penyes, entitats, veïns i veïnes per a participar en l’ofrena.

17:30 h Ofrena de flors per les entitats ciutadanes, penyes, veïns i veïnes, per la plaça Major, plaça de la Vila i carrers Major Sant Jaume, carrer Bayarri i Sant Roc fins a l’església Arxiprestal. Organitza la Comissió de Penyes. Col·labora la Junta de Festes.

18:00 h Al carrer de Cervantes, núm. 26, festa infantil: sons i cançons, actuació del grup Trobadorets, amb berenar i tallers per passar de les consoles de joc. Organitza la penya Tio Canya.

19:00 h A l’església Arxiprestal, missa solemne en honor a la patrona de la ciutat, la Mare de Déu de Gràcia, amb l’assistència de la reina i dames de la ciutat i autoritats. A continuació, processó pels carrers: Sant Roc, Bayarri, Major Sant Jaume, plaça de la Vila, plaça Major, Major Sant Doménec, Vives, Mare de Déu dels Desemparats, plaça Major, plaça de la Vila i Comte Albay fins a l’església Arxiprestal.

21:00 h Al Casal de Festes, jornada multiaventura per a penyes, amb paintball, futbolí humà, ring de sumo, rampa de zorbing, circuit Segway, circuits tricicles, surf mecànic, disco mòbil, etc. Amb sopar de pa i porta. Organitza la Comissió de Penyes. Col·labora la Junta de Festes.

22:30 h Cloenda del XXIV Festival Internacional de Danses a la plaça Major, amb la participació dels grups: Ballet Folklòric de l’Amazònia, Brasil; Anavumbo Dance Company, Zimbàbue; Perú Místico, Perú. Organitza el grup de danses El Raval, patrocina l’I·lm. Ajuntament de Vila-real.

DILLUNS 5

11:00 h Campanya de sensibilització i mentalització al medi urbà, IX Gimcana especial “Passejant pels carrers del centre de la nostra ciutat”. Amb l’objectiu de conscienciar la ciutadania de la importància d’una ciutat accessible. Organitzada per l’associació ACUDIM.

13:30 h Vaques a la zona de cadafals, a càrrec de la ramaderia La Espuela, patrocinades per la Junta de Festes de Vila-real.

16:00 h Al carrer de l’Hospital (davant de la capella del Sant Crist), JUGANT, JUGANT..., activitats per als menuts amb una festa infantil. Organitza la Comissió de Penyes.

17:00 h A la sala de teatre Els XIII, conferència a càrrec de l’associació La Convivència sobre la integració. Amenitzada amb música i dolços marroquins. Organitza l’associació La Convivència de Vila-real.

18:00 h Al carrer Major de Sant Doménec, núm. 24, I Tast de vi, amb degustació d’embotits i formatges, patrocina la xarcuteria Santiago Manrique. Organitza la penya El Cordonet.

18:00 h A la sala d’actes de la Caixa Rural, concert. Organitza la Societat de Música Acadèmica.

18:30 h Vaques a la zona de cadafals, a càrrec de la ramaderia de Germán Vidal. Patrocinades per la Junta de Festes de Vila-real.

18:30 h En la casa social de la congregació de Filles de Maria Immaculada, inauguració de l’exposició de vestits de bateig “La Bolcada”. Romandrà oberta del 5 a l’11 setembre de 18.30 a 20.00 hores. Organitza congregació de Filles de Maria Immaculada.

19:00 h Al casal de la penya L’Embolic, IV Tast de vins de les terres de Castelló, a càrrec del celler VIÑA NATURA, SL de les Useres. Organitza la penya L’Embolic. Patrocina la Junta de Festes. Col·labora l’ Il•lim. Ajuntament de Vila-real.

20:00 h A l’avinguda d’Europa, s/n, xulla de pa i porta. Organitza Revolution Skatebar.

21:00 h A la seu de l’associació de pensionistes i jubilats La Murà, sopar de pa i porta amb la típica xulla per als socis, tot seguit ball amb orquestra per als socis.

21:00 h A la seu de l’associació de pensionistes i jubilats Del Prado, sopar, tot seguit ball amb orquestra, patrocinat per la Junta de Festes de Vila-real.

22:00 h Tradicional Xulla pels carrers de la ciutat.

22:00 h Al CEAM, ball patrocinat pel Consell d’Usuaris de CEAM.

23:30 h Al carrer de la Puríssima, núm. 5, II Monòleg a càrrec de Salveta Show amb desgustació de begudes exòtiques. Organitza la penya El Bequelló.

23:30 h A la plaça Major, nit de la xulla. Actuació del grup Los Inhumanos, i disco mòbil amb Alex Andrew des d’Espiral FM. Organitza la Comissió de Penyes i patrocina la Junta de Festes.

DIMARTS 6

14:30 h Al Casal de Festes, festa de la 3a edat, amb paella monumental i, tot seguit, ball amb orquestra. Patrocina la Fundació Caixa Rural Vila-real i la Junta de Festes.

15:30 h Al carrer del Cardenal Tarancón, núm. 9, IV Torneig de pòquer modalitat “Texas holden”. Inscripcions fins el dilluns dia 5 a les 23 hores. Organitza la penya Café´n´sal.

18:30 h Bou per la vila, amb el bou núm. 61 de nom Mandango de la ramaderia d’Antonio Bañuelos, patrocinat per l’associació 1 Bou + i el bou núm. 19 de nom Barbiano de la ramaderia Laurentino Carrascosa, patrocinat per la Junta de Festes. Continua el I Trofeu penya Fem Festa.

19:00 h Al carrer del Bisbe Rocamora, núm. 62, III Bingo acompanyat amb porrat popular amb motiu del 5é aniversari de la penya El Garbonet.

23:30 h Bou embolat amb els bous de la vesprada i amb embolada al carrer de Josep Ramon Batalla, a l’encreuament amb el Raval del Carme.

00:30 h Al carrer del Bisbe Rocamora, núm. 62, cercavila amb la xaranga Reality Show des del casal fins al Concurs d’empedraos. Organitza la penya El Garbonet.

01:30 h Al Casal de Festes, repartiment dels lots de menjar per al Concurs d’empedraos. Organitza la Comissió de Penyes. Patrocina la Fundació Caixa Rural Vila-real i Mercat Central, amb la col·laboració de la Junta de Festes.

02:00 h Al Casal de Festes, 16é Concurs d’empedraos. Tot seguit l’orquestra ALABAMA. Organitza la Comissió de Penyes. Patrocina la Fundació Caixa Rural Vila-real i Mercat Central, amb la col•laboració de la Junta de Festes.

DIMECRES 7

09:30 h A la placeta de l’Arbre del Desmai (encreuament entre el carrer de València i l’avinguda d’Itàlia), XIII Campionat de petanca. Organitza l’AAVV Barri de l’Hospital, patrocinat per l’Il·lm. Ajuntament de Vila-real.

09:30 h A la plaça de la Vila, al costat dels arcs, demostració pràctica de com es treballa el fang, per part del mòdul de ceràmica del Taller d’Ocupació de Vila-real. Organitza el Taller d’Ocupació de Vila-real.

10:30 h A la plaça Major, EL MÓN DEL JOC, activitats per als menuts amb parc infantil. Organitza el Taller d’Ocupació per al Reciclatge Professional, patrocina el FEAG, el SERVEF i l’ Il·lim. Ajuntament de Vila-real.

14:30 h Al restaurant Jardin Alaska, dinar de germanor, seguidament ball patrocinat pel Consell d’Usuaris de CEAM.

15:00 h A la Fira de la Tapa, VI Dinar de dones amb festa dels vuitanta amenitzada per la DJ Palmito. Organitza la penya Bandolers.

17:00 h A l’avinguda d’Europa, festa infantil, amb unflables i la presència de BOB ESPONJA I PATRICIO. Organitza REVOLUTION SKATEBAR i EVENTGRUP.

17:00 h Al pàrquing de la plaça del Llaurador, handbol. Organitza el Club Handbol Vila-real.

17:00 h A la sala de teatre Els XIII, conferència de l’associació La Convivència. Organitza l’associació la Convivència de Vila-real.

18:30 h Bou per la vila, amb el bou núm. 56 de nom Ganadero de la ramaderia de SANTIAGO DOMECQ, i amb el bou núm. 45 de nom Charol de la ramaderia El Pizarral, patrocinats per la penya taurina Guarismo 9. Continua el I Trofeu penya Fem Festa.

20:30 h A la Casa dels Mundina, c/ Major de Sant Jaume, lliurament de trofeus dels Jocs Esportius Locals d’Hivern 2010-2011 i Estiu 2011. Organitza Servei Municipal d’Esports, patrocinat per l’Il·lm. Ajuntament de Vila-real.

21:00 h A la Fira de la Tapa, actuació del TRIO DIAMANTE. Patrocina Espectáculos June. Organitza la Comissió de Penyes.

21:30 h A l’Associació Tertulia Flamenca de la Plana, sopar d’empedrao, per a amics. Organitza l’Associació Tertulia Flamenca de la Plana.

23:30 h Encierro de bous embolats, de la ramaderia El Castell, patrocinat per l’associació Amics del Bou. A continuació embolada dels bous de la vesprada al carrer de Josep Ramon Batalla a l’encreuament amb el Raval del Carme.

DIJOUS 8

13:00 h A la plaça de la Panderola, inauguració del MERCAT MEDIEVAL. Continuarà els dies 9, 10 i 11. Organitza Medievals Segle XIII. Patrocina la Junta de Festes de Vila-real.

13:30 h Vaques a la zona de cadafals, a càrrec de la ramaderia LA ESPUELA. Patrocinades per la Junta de Festes de Vila-real.

14:30 h Al restaurant Menfis, dinar de germanor. Organitza l’associació de pensionistes i jubilats La Murà.

16:00 h A la plaça Major, JUGANT, JUGANT..., activitats per als menuts amb una festa infantil. Organitza la Junta de Festes de Vila-real. Patrocina la Fundació Caixa Castelló Bancaixa.

18:00 h Al carrer del Crist de la Penitència, núm. 51, IV Orxatada popular. Organitza la penya Galifardeu.

18:00 h Al carrer de Buenos Aires, núm. 10, I Campionat de beure vi i llimonà amb porró. Organitza la penya Samfaina.

18:00 h A la seu de l’associació de pensionistes i jubilats La Murà, ball. Patrocinat per la Junta de Festes de Vila-real.

18:30 h Vaques a la zona de cadafals, a càrrec de la ramaderia EL MIJARES. Patrocinades per la Junta de Festes de Vila-real.

20:00 h A la Ciutat Esportiva del Villarreal CF, XI Torneig Mustafà Cup de futbol 7. Organitza la penya Mustafà.

20:00 h A la plaça de la Vila, ARRELS, V Mostra de cultura i tradicions populars, ball de plaça, organitzat pel grup de danses El Raval.

20:30 h A la sala d'actes de la Caixa Rural, presentació del 65 GRAN PREMI DE VILA-REAL - MORELLA - VILA-REAL. Organitza Club Ciclista Vila-real. Patrocina SUELVI- SUGEPSA - FUNDACIÓ CAIXA RURAL i l’Il·lm. Ajuntament de Vila-real.

21:00 h Serenata a la Mare de Déu de Gràcia a càrrec del grup L’Alcalatén de l’Alcora. Organitza la congregació de Filles de Maria Immaculada.

22:00 h Al recinte del Mercat, 20a Nit de penyes amb tombet de bou. Organitza la Comissió de Penyes. Patrocina la Fundació Caixa Rural Vila-real i Frutinter, SL, amb la col·laboració de la Junta de Festes.

22:30 h A l’Auditori Municipal, teatre a càrrec del grup de teatre Tabola amb la representació dels sainets valencians La forastera, de Paco Barchino, i Cels de novensà, de José E. Peris Celda.

00:00 h Al recinte del Mercat, actuació de l’orquestra PLATINO. Organitza la Comissió de Penyes. Patrocina la Junta de Festes.

DIVENDRES 9

11:00 h A la plaça de la Panderola, MERCAT MEDIEVAL. Continuará els dies 10 i 11. Organitza Medievals Segle XIII. Patrocina la Junta de Festes de Vila-real.

13:30 h Vaques a la zona de cadafals, a càrrec de la ramaderia CANTERA Y PONCE. Patrocinades per la Junta de Festes de Vila-real.

17:00 h Al CEAM, c/ de Gamboa, ball del Coso Blanco, amb música en directe. Patrocinat per la Junta de Festes.

18:00 h Al carrer de Lluís Vives, núm. 20, xocolatada popular i disfresses de xiquets. Organitza la penya L’ Esclafit.

18:00 h Al Ludocan Parc Caní (c/Riu, 76), ball de disfresses per a gossos, a continuació, pa i porta i disco mòbil. Organitza Ludocan Parc Caní.

18:00 h Al carrer del Molí, núm. 4, I Carrera popular per a xiquets de 5 a 10 anys. Organitza la penya Mustafà. Col•labora la Caixa, Pirovila, Comissió de Penyes, Junta de Festes i l’Il·lim. Ajuntament de Vila-real. Inscripcions fins al 8 de setembre a AF1sport (carrer del Mestre Goterris, núm. 5).

18:30 h Vaques a la zona de cadafals, a càrrec de la ramaderia CANTERA Y PONCE. Patrocinades per la Junta de Festes de Vila-real.

19:30 h Al carrer del Molí, núm. 4, I Carrera popular festes de Vila-real. Organitza la penya Mustafà. Col•labora la Caixa, Pirovila, Comissió de Penyes, Junta de Festes i l’Il•lim. Ajuntament de Vila-real. Patrocina Frutiver, Infisport i AF1sport. Inscripcions fins al 8 de setembre a AF1sport (carrer del Mestre Goterris, núm. 5). Preu inscripció 1 € destinat a la Joventut Antoniana.

19:45 h Al Camp de Futbol Municipal Flors, primera semifinal del III Trofeu Infantil de Futbol Mare de Déu de Gràcia. Organitza el Club Esportiu Vila-real, patrocinat per l’Il·lm. Ajuntament de Vila-real.

21:00 h Al Camp de Futbol Municipal Flors, segona semifinal del III Trofeu Infantil de Futbol Mare de Déu de Gràcia. Organitza el Club Esportiu Vila-real, patrocinat per l’Il·lm. Ajuntament de Vila-real.

21:00 h A la Fira de la Tapa, actuació del grup PARODI & BEA. Patrocina Espectáculos June. Organitza la Comissió de Penyes.

22:00 h A la plaça Major, 21 Macrosopar i 3r de disfresses per a penyes. Organitza la Comissió de Penyes i col•labora la Junta de Festes.

23:30 h Al carrer Major de Sant Doménec, núm. 24, Festival Vil Blues remember, disco mòbil amb el DJ Pakito Vil i Toni Rubio. Col·labora Pirovila. Organitza la penya El Cordonet.

00:00 h A la plaça Major, actuació de l’orquestra EMPOPADOS. Organitza la Comissió de Penyes i patrocina la Junta de Festes.

00:00 h Al carrer de Lluís Vives, núm. 20, disco mòbil Festa Remember amb animació de dibuixos. Organitza la penya L’ Esclafit. Col·labora la penya La Cova.

00:00 h Al carrer del Salvador, núm. 62, disco mòbil. Organitza la penya Beu i Fuig.

00:00 h Al carrer del Taronger, núm. 18, festival de playbacks “Memorial Juanjo Garcia” amb actuacions dels membres de la penya. Organitza penya L’Esquella.

00:00 h Al carrer del Molí, núm. 4, III Festa de disfresses cine Condal amb l’actuació de Chispa Flamenca. Organitza la penya Mustafà.

00:00 h Al Raval del Carme, núm. 22, actuació del grup Rumbologia. Organitza la penya L’Abaetjo.

00:00 h Al carrer de Carinyena, núm. 7, festa eivissenca. Organitza la penya Lo ke faxe falta.

00:00 h Al carrer de Zumalacárregui, núm. 18, orquestra amb ball de disfresses. Organitza la penya El Balconet.

01:00 h Vaques enfundades a la zona de cadafals, a càrrec de la ramaderia EL MIJARES. Patrocinat per la penya taurina Guarismo 9.

DISSABTE 10

05:30 h Al carrer de l’Exèrcit, núm. 3, desdejuni popular en el casal de la penya Fem Festa. Organitza la Comissió de Penyes.

08:00 h Encierro pel recinte de la vila, amb bestiar de la ramaderia de GERMÁN VIDAL. Patrocina la Junta de Festes de Vila-real.

08:00 h Inauguració de la nova seu al carrer del Trinquet Vell s/n (darrere de la Casa de la Festa) del Slot Club Vila-real i celebració de la VI Resistència de 6h de Slot (scalextric). Organitza Slot Club Vila-real. Patrocinat per l’Il·lm. Ajuntament de Vila-real.

09:00 h A la plaça Major, Dia de la foto, organitzat per l’associació fotogràfica Sarthou Carreres.

10:00 h A la plaça de Mossén Ballester, IV Concentració de màquines de raure. Tot seguit, desfilada pels carrers: plaça de Mossén Ballester, Ramón y Cajal, av. Pius XII, Josep Ramon Batalla, Vicent Sanchiz, Ermita, Almassora, Vicent Amorós, Joan Baptista Llorens, Riu Ebre, Francesc Tàrrega, La Murà, Ramon y Cajal i plaça Major. Organitza la penya Cèltic Submarí.

10:00 h A l’oficina principal de la Caixa Rural, jornada de portes obertes als veïns i veïnes per a visitar les instal•lacions i obres d’art de la Caixa Rural. Romandrà oberta des de les 10.00 fins a les 13.00 h.

10:00 h A la plaça Major, I Patinada Club Patí El Madrigal. Tot seguit, desfilada pels carrers: Major Sant Jaume, Raval de Sant Pasqual, Polo de Bernabé i finalitza en la pista de la Mayorazga on es realitzaran activitats, curses i sorteig de regals. Organitza Club Patí El Madrigal Vila-real, patrocina l’Il·lm. Ajuntament de Vila-real.

10:30 h A la plaça Major, XI Concentració de SEAT 600 i Vehícles Antics. Tot seguit, desfilada pels carrers: plaça Major, Comte Albay, Comunió, V. Sanchiz, J.B. Llorens, av. Riu Ebre, av. Francesc Tàrrega, av. La Murà, av. Pius XII, av. Itàlia, av. Matilde Salvador, av. Itàlia, av. Matilde Salvador, av. Itàlia, av. Portugal, av. Europa, av. França, av. Cedre, av. La Murà, Ramón y Cajal i plaça Major. Organitza Associació Cultural Socarrats.

11:00 h Al Camp de Futbol Municipal Flors, partit per al 3r i 4t classificat del III Trofeu Infantil de Futbol Mare de Déu de Gràcia. Organitza el Club Esportiu Vila-real, patrocinat per l’Il•lm. Ajuntament de Vila-real.

12:30 h Al Camp de Futbol Municipal Flors, final del III Trofeu Infantil de Futbol Mare de Déu de Gràcia. Organitza el Club Esportiu Vila-real, patrocinat per l’Il·lm. Ajuntament de Vila-real.

13:00 h Al carrer de Lluís Vives, núm. 4, I Festa refresca‘Tifó amb el DJ Vicent Añó. Organitza la penya El Tifó.

13:00 h Al carrer de Zumalacárregui encreuament amb carrer de l’Ecce Homo, dinar de germanor Galisifori amb les penyes Galifardeu, El Desori i El Sifó. Tot seguit cercavila amb xaranga pels carrers de la vila. Organitza la penya El Sifó.

14:00 h Al restaurant Els XIII, dinar de germanor. Organitza l’associació de pensionistes i jubilats Del Prado. A continuació, a la seu de l’associació, ball amb orquestra, patrocinat per la Junta de Festes de Vila-real.

16:00 h A la seu del Slot Club, situada al C/ Trinquet Vell s/n (darrere de la Casa de la Festa), jornada de portes obertes per a tots els ciutadans. Organitza l’Slot Club Vila-real. Patrocinat per l’Il·lm. Ajuntament de Vila-real.

16:30 h A l’escenari cobert de la plaça Major, tallers interactius de kung-fu, tai-txi, qui kun i defensa personal femenina. Organitza el Club Deportivo AAMM. Maykun.

17:00 h Al CEAM, ball amb disco mòbil. Patrocinat per la Junta de Festes.

17:00 h A la Av. Europa s/n, presentació de l’escola Skate Revolution Vila-real, s’impartiran classes gratuïtes fins a les 20.00 h. Organitza REVOLUTION SKATEBAR.

18:00 h Berenar cadafalero, Organitza la Comissió de Penyes. Patrocina Salazones Pesudo. Col·labora la Junta de Festes.

18:00 h Al carrer de la Indústria, taller de massatge TUI-NA. Organitza el Club de Kung-Fu Tradicional de Vila-real, patrocinat per l’Il·lm. Ajuntament de Vila-real i l’associació esportiva cultural i arts marcials de Vila-real. Places limitades, inscripció en el Club de Kung Fu Tradicional de Vila-real.

18:30 h Finalitza el I Trofeu penya Fem Festa al millor retallador de bous braus de les festes i al millor retall de bou brau. Organitza la Comissió de Penyes.

18:30 h Bou per la vila, amb el bou núm. 230 de nom Clarín de la ramaderia d’ALCURRUCEN, patrocina la Junta de Festes, i amb el bou núm. 23 de nom Alfombrado de la ramaderia d’Antonio Ordóñez, patrocina la Comissió de Penyes.

21:00 h A la Fira de la Tapa, actuació de ROBERTO Y ANTONHY. Patrocina Espectáculos June. Organitza la Comissió de Penyes.

22:00 h A la plaça de Sant Pasqual, al costat de la sidreria La Tasca, amb motiu del 7é aniversari de l’associació cultural BOMBO GROC, sopar per a socis i convidats. A continuació, festa llatina a càrrec del grup cubà Saoco Mix. Organitza associació cultural Bombo Groc, amb la col·laboració de Construcciones Pinares-Proyecvila i Sidreria La Tasca.

22:00 h A l’avinguda de Grècia, núm. 23, en la sala Gossip, Soul Slain presenta el seu nou disc 9-11-16 juntament amb les bandes convidades Insane i Agnusday. Obertura de portes a les 21.30 h. Organitza la penya Si la trenke m’esparrame. Patrocina: Locales Black Ice i Metal Resistence.

23:00 h A l’avinguda d’Europa, s/n, nit de hip hop. Organitza REVOLUTION SKATEBAR.

23:30 h Al carrer de Cervantes, núm. 26, nit dels grups locals amb els concerts d’Histrión, Ignorancia Crasa i Black Shuck. Entrada lliure. Organitza la penya Tio Canya.

23:30 h Al carrer de Sant Pere, núm. 42, disco mòbil 5é aniversari de la penya Notaskaparies amb DJ Xay. Organitza la Comissió de Penyes.

23:30 h Al carrer de Buenos Aires, núm. 1, IV Festa patxanga. Organitza la penya …Del rollo.

23:30 h Bou embolat amb els mateixos bous de la vesprada i embolades al carrer de Josep Ramon Batalla, a l’encreuament amb el Raval del Carme.

00:00 h A la plaça Major, actuació de GUERRERO GARCÍA i LA FRONTERA. Organitza la Junta de Festes.

00:00 h Al carrer de Carinyena, núm. 71 baix, disco mòbil. Organitza la penya Extraviats.

00:00 h Al carrer del Bisbe Rocamora, núm. 62, disco mòbil amb DJ Rodel, amb motiu del 5é aniversari. Organitza la penya El Garbonet.

00:00 h Al carrer de Buenos Aires, núm. 10, disco mòbil festa samculafainató. Organitza la penya Samfaina.

00:30 h Al carrer del Cronista Traver, núm. 34, disco mòbil. Organitza la penya Vaser Keno.

00:30 h Al carrer de Zumalacárregui, núm. 78, disco mòbil amb DJ Cubedo. Organitza la penya Els Marexats.

00:30 h Al carrer de la Puríssima, núm. 5, disco mòbil a càrrec de Nebber DJ. Organitza la penya El Bequelló.

00:30 h En la discoteca LAEROS 54, a l’avinguda de França, núm. 54, especial THE BEATLES, amb videoprojeccions i so remasteritzat a càrrec de Dionís DJ. A més, concurs de disfresses Fan Beatles.

01:00 h Al carrer del Mestre Goterris, núm. 14, I Festival reggae a càrrec del DJ Terrence Michael Edwards des de Trinitat i Tobago, amb sorpreses. Organitza la penya L’ Estraperlo.

02:00 h Al carrer de Cervantes, núm. 26, xocolatada popular. Organitza la penya Tio Canya

DIUMENGE 11

08:00 h Desmuntatge de cadafals.

09:00 h Al Casal de Festes, presentació de l’associació motera Sombras del Asfalto, amb actuació de Los Dalton, esmorzar, jocs, sorteig d’una moto i ruta pels carrers de la ciutat. Col·labora la penya El Colocó.

10:00 h Al trinquet municipal Salvador Sagols, V Campionat d’escacs Ciutat de Vila-real. Organitza el Club d’Escacs Vila-real. Patrocinat per l’Il·lm. Ajuntament de Vila-real.

11:00 h A la plaça de la Panderola, últim dia del MERCAT MEDIEVAL. Organitza Medievals Segle XIII. Patrocinat per la Junta de Festes de Vila-real.

11:30 h Al Casal de Festes, I Ruta motera del club Sombras del Asfalto, per diferents carrers i avingudes de la ciutat. Col·labora la penya El Colocó.

17:00 h Ofrena de flors a la Mare de Déu de Gràcia a l’església Arxiprestal, realitzada per la reina i dames de la ciutat. A continuació, processó de retorn de la imatge de la patrona fins a la seua ermita.

17:00 h Al CEAM, exhibició de mantons de Manila i ball.

18:00 h Al carrer de la Indústria, relaxació guiada (trance relax). Organitza el Club de Kung-Fu Tradicional de Vila-real, patrocinat per l’Il·lm. Ajuntament de Vila-real i l’associació esportiva cultural i arts marcials de Vila-real. Places limitades, inscripció en el Club de Kung Fu Tradicional de Vila-real.

23:30 h Traca final de festes, des de l’església Arxiprestal fins al temple de Sant Pasqual. Patrocina la Junta de Festes de Vila-real.

00:00 h Al pàrquing de l’avinguda d’Europa, castell final de festes a càrrec de la pirotècnia Martí, patrocinat per la Junta de Festes de Vila-real.

CALENDARI DE CHAMPIONS LEAGUE 2011-12 (fase de grups)

2011-08-26T12:24:00.002+02:00

Múnich, Manchester, Nàpols... i amb l'anunci del final de la vaga de futbolistes, Barcelona. Després dels dubtes que va generar el partit d'anada contra l'Odense on es va perdre per un gol, conseqüència d'una mala coordinació entre Diego López i Zapata, perquè tampoc van ser capaços els nostres de transformar les ocasions de gol generades, el Vila-real C.F. es va classificar brillantment dimarts passat amb una primera part de nervis i una segona de bon futbol i d'eficàcia golejadora de Rossi, amb les assistències de qualitat de Nilmar i de Cani (Cani selecció!)... que van aconseguir el 3-1 final que ens porta a la somniada Champions League per tercera vegada (2005-06, 2008-09 i l'actual 2011-12).

Ara toca reforçar l'equip, perquè no hi ha planter, ni molt menys, per afrontar amb garanties d'èxit les tres competicions (Champions League, Lliga de Primera Divisió i Copa del Rei) en les que està, ara mateix, involucrat el Vila-real C.F., tres de les més exigents competicions futbolístiques a nivell mundial avalades per les experiències, no massa positives, del passat. Com a mínim, un lateral esquerre (per cobrir la marxa de Capdevila), un central (ja que Gonzalo i Marchena, potser, seguiran amb una participació intermitent) i un centrecampista defensiu (perquè Marcos Senna mai perdrà la qualitat que atresora, però és normal que jugue pocs partits sencers).

El Vila-real C.F. pot fer un bon paper en Lliga perquè té un dels quatre millors planters, diguen el que diguen els mitjans de manipulació i propaganda informativa, a més de ser un dels millors equips gestionats, tant a nivell esportiu com financer, per no dir el millor... Qui parla dels més de 600 milions d'euros que té pendents de pagament el Real Madrid? I del deute del Barça, encara que els seus dirigents ja van advertir que no podien fer ni fotocòpies en color? El que no pot ser, és que un equips hagen de vendre (cas de Cazorla en Vila-real) i d'altres es malgasten els ingressos per vendre a la seua estrella i no paguen els deutes pendents (quants diners li queden a l'Atlètic de Madrid del traspàs del Kun? Resposta: No cap perra!).

Els equips de futbol estan en crisi perquè també han viscut per damunt de les seues possibilitats, i no és el cas, ni molt menys, del nostre Vila-real C.F... I els equips que van sobrats és perquè són rics alemanys que mai han malgastat (Bayern de Múnich), tenen un "jeque" àrab que els compra tot el que demana l'afició (Manchester City) o tenen una fama de picaresca contrastada guanyada a pols, com és el cas dels italians (Nàpols) i els equips espanyols en general ja que -vergonya, caballeros, vergüença, burro de València- dels 21 equips que han entrat en concurs de creditors, 20 són espanyols...

Tota l'afició de Vila-real hem viscut una setmana màgica i ara se'ns plantegen reptes, dubtes i problemàtiques que ja volgueren altres més rics, més alts i més guapos que nosaltres. Però aquesta satisfacció general no treu la responsabilitat d'encarar les tres competicions, com s'ha fet quasi sempre llevat de la Copa del Rei (que també s'ha tirat al fem conscientment, algunes vegades), amb les millors garanties de professionalitat, sentit comú i d'inversió assenyada sense hipotecar el futur. Per això confiem en què se facen les coses bé, i tot això sense oblidar-nos del gran paper del B, que demà dissabte obrirà el foc, curiosament, a la mateixa ciutat que l'A, és a dir, a Barcelona on s'enfrontarà al Barça B en el Miniestadi a partir de les 16 h. (el partit serà emés per televisió): un duel al més alt nivell entre dues de les millors pedreres futbolístiques de l'actualitat.

A gaudir del millor futbol del planeta. Endavant vila-realencs, endavant Vila-real!

DE LA PRODUCCIÓ A LA DISTRIBUCIÓ

2011-08-08T10:01:00.003+02:00

No, no ens enganyem, no és un problema de producció, sinó de distribució. No és un problema d'excel·lència productiva, de produir millor, sinó de monopolis, privilegis i dictadura dels mercats financers en connivència amb governs anomenats democràtics (europeus i nordamericans), dictadures comunistes (que li pregunten al Premi Nobel de la Pau pels Drets Humans a la Xina) i populistes de divers pelatge (des de Chaves -por què no te callas?-, a les pseudodemocràcies ex-soviètiques de l'Est).

Des de fa una dècada, la Xina, és a dir, el món, s'ha decantat envers l'economia productiva, de manera que, a dia d'avui, tenim més productes que mai (no sempre de la millor qualitat)... Malthus es va equivocar, ja que totes les seues prediccions del segle XIX s'han complit als inicis del XXI, però a l'inrevés: mentre els aliments i els productes de consum han crescut en progressió geomètrica, la població només ha crescut en progressió aritmètica i gràcies al tercer món (que ens ajuda a fer el relleu generacional i ens aporta mà d'obra baratíssima), perquè al primer la mortalitat ja supera la natalitat (per l'augment de l'esperança de vides que ha creat una gran bossa d'ancians de la tercera edat com mai s'havia vist al món desenvolupat)...

Aleshores, quin és el problema? L'avarícia, ni més ni menys. Rastregeu pobles i ciutats i en totes trobareu algun monument a la crisi actual: un fàbrica occidental que ha acomiadat a tots, o a més de la meitat, dels seus treballadors, però segueix operant a la Xina Comunista (comunista en quant a la política dictatorial de Partit Únic, però egoïstament capitalista en l'apartat econòmic), una plaça cèntrica al bell mig d'una ciutat construïda recentment en país tercermundista deslocalitzat per una empresa d'ací , però amb els pitjors materials d'allà, i que ara mateix presenta un aspecte lamentable -amb tots els cantos de les peces del terra descantellades i les verticals més encara- (la Plaça Major de Vila-real és el paradigma de la deslocalització productiva, de la mala qualitat dels materials importats i del pitjor capitalisme que se practica a l'actualitat: és molt dura aquesta afirmació, però no pot ser més real) i que ha pagat l'erari públic a preu d'or, amb els impostos dels contribuents retallats i amb el consentiment d'uns partits polítics teòricament democràtics (perquè els seus representats han estat escollits pel poble) que porten fent genuflexions a les grans multinacionals des de fa més d'una dècada...

Tant el capitalisme nordamericà, com el comunisme soviètic van acabar transformant-se en Imperialisme pur i dur (i això que volien substituir els vells imperis colonials decimonònics!): el somni rus de domini del món el va continuar els Estats Units i, ara, sense complexes de cap tipus l'ha recollit la Xina, amb el problema que si bé els primers parlaven d'igualtat, d'una societat sense classes i bla, bla, bla... els segons (els nordamericans) de la mà invisible del mercat, de la llei de l'oferta i la demanda, de democràcia, liberalisme ben entés (recolzant dictadures de tant en tant, com la franquista, la pinotxetista, etc.) i bla, bla, bla, els xinesos no parlen de res, només s'han dedicat els darrers anys a guanyar diners, a comprar deute europeu i nordamericà i a comprar el silenci de la Internacional Capitalista (l'única "internacional" que ha triomfat al llarg de la història) acollint al seu territori tota classe d'empreses i negocis, mentre la legislació laboral i mediambiental és, com a mínim, de mitjans del segle XIX quan Watt, Stephenson i d'altres inventors anglosaxons van començar a impulsar la Revolució Industrial...

Les retallades en mà d'obra, en salaris, en pensions, etc. són el peix que se mossega la cua: a més retallades, menys consum; a menys consum menys beneficis; a menys beneficis, menys aportacions en impostos que, a la vegada, provoquen noves retallades i més crisi, més recessió i més atacs dels Senyors dels Mercats.

Els poders mundials s'haurien de dedicar a globalitzar la igualtat d'oportunitats, la democràcia, la cultura i els salaris dignes i no únicament els mercats, l'especulació i totes les pràctiques més brutals del sistema capitalista, un sistema que només se justifica quan s'implanta en benefici de la majoria, és a dir, de l'Estat del Benestar amb polítiques reformistes d'intervenció estatal per compensar les desigualtats socials. La resta, és a dir, tot el que estan fent i proposant des dels governs de la socialdemocràcia descafeïnada i del liberalisme conservador és més del mateix: generació de misèria amb externalització productiva, deslocalització econòmica, proletarització de la mà d'obra i marginació de la joventut europea que és, en definitiva, la primera víctima d'aquesta primera crisi global de la Humanitat.

A L'ESTIU, (QUASI) TOT EL MÓN RIU...

2011-08-01T13:18:00.000+02:00

Val més riure que plorar, el que no plora no mama, mare no hi ha més que una, els pares de l'humor van nàixer al carrer... per tant, val més riure que plorar? A l'estiu, (quasi) tot el món riu... o no!

SANTI CAZORLA, EL DARRER EMIGRAT

2011-07-27T09:38:00.004+02:00

Les migracions futbolístiques són exactament iguals que els moviments de la població en busca d'un millor nivell de vida, un lloc de treball, etc. Si el perfil de l'emigrant és una persona jove i de sexe masculí, el mateix passa amb el perfil dels jugadors que van i venen: per una banda tenim els joves que són els més cotitzats (i si el seu nom artístic és Cesc o Neymar, què vaig a contar-vos) i, per una altra, també els més veterans que migren a la recerca del darrer contracte espectacular de la seua efímera i multimilionària professió quan parlem de futbolistes del primer nivell.

Des de la crisi que començà a l'estiu del 2007, llevat dels equips malcriats per la Banca i el finançament públic (tots sabem de qui parlem, no cal aportar més proves al cas perquè ací no hi ha pressumpció d'innocència... només cal esmentar certs noms com ara Kaká, Ronaldo, Chigrinski o Ibrahimovich), el mercat de traspassos futbolístics s'ha anat refredant, d'un any a un altre, a la recerca de l'efecte dominó (el Real Madrid, li compra a l'Atlètic, l'Atlètic al Getafe i el Getafe al Rayo Vallecano... és un dir!), però el nostre Vila-real havia aguantat bé el tiró, fins ara, tirant mà de cantera i de fixatges-promesa per al B...

Aquest estiu, però, el tira i arronsa per Rossi (Barça, Juventus, Premier League...???)que, de moment, ha quedat en un no-res, ha estat substituït per la marxa incomprensible (per a l'afició) del jugador més internacional del club, és a dir, de Joan Capdevila, tota una assegurança per a la banda esquerra fins que Garrido, l'entrenador, va decidir deixar-lo, de tant en tant, a la banqueta sense cap explicació oficial més. El malestar per la marxa de Capdevila va culminar ahir amb la gran decepció que ha causat en l'entorn dels aficionats vila-realencs el fixatge del jugador més estimat de la història del club, el gran don Santiago Cazorla, pel Màlaga de don Manuel Pellegrini i Ripamonti, l'ex-entrenador groc que ens va portar a les semifinals de la Champions al 2006 i al subcampionat de Lliga al 2008.

Si repassem la nòmina dels emigrats, uns per edat, altres per fer caixa, trobem entre els primers Javi Venta (que continua triomfant al Llevant), Josico (retirat), Arruabarrena (retirat), Robert Pirés (retirat), Anderson el Pistoler (retirat), Craioveannu (retirat) o Víctor Fernández (retirat)... i entre els segons, és a dir, aquells jugadors que van marxar per contribuir amb la seua venda a regenerar les arques del club, trobem l'inoblidable Pepe Reina (Liverpool) i el crack Diego Forlán (que continua a l'Atlètic de Madrid i s'acaba de proclamar campió de la Copa Amèrica amb la selecció d'Uruguai), potser també Godín (al que vam tirar a faltar en alguns partits de l'any passat) que, juntament, amb Santi Cazorla sempre formaran part de la selecció dels jugadors millors i més estimats dels que han passat pel club...

D'altres, en canvi, com ara Juan Román Riquelme o el mateix loco Palermo, van ser apartats amb el vist-i-plau de l'afició, però també hi ha hagut casos polèmics com el del mateix Josico, el gran capità, al que mai li s'ha trobat substitut (i sort de Marcos Senna que, fins ara, sempre s'ha multiplicat en tasques organitzatives i defensives) com a jugador rocós amb el que sempre xoquen els contraris, fins i tot en accions sorpressives de contraatac... les misterioses desaparicions de Sorín o Coloccini o Tacchinardi (encara que aquests darrers jugaren amb la condició de cedits) que no ho van fer gens malament en les seues respectives intervencions com a jugadors grocs i, a més, no havien sofert cap lessió greu com ara Unai Vergara, el meu veí, que va arribar a debutar com a internacional... Enfi, tota una nòmina de grans jugadors que de pillar-los a tots, ara mateix, amb 25 anyets, conformarien una de les millors seleccions del futbol mundial.

Esperem que, a més de Zapata i Camuñas, arribe algun fixatge que recompose l'ànim, un tant alterat, dels aficionats del Vila-real i que ens recomforte per tan irreparable pèrdua: Santi Cazorla, sempre et recordarem a Vila-real, però tant de bo no ens marques mai un gol quan vingues al Madrigal, ni quan t'enfrontes al Vila-real per qualsevol camp de l'aldea futbolística global.

UN PRESIDENT DE CASTELLÓ

2011-07-22T10:45:00.010+02:00

Castelló sempre ha sigut el cul d'Espanya i del món. Ho va ser durant el franquisme, que només va dedicar quatre perres a l'instal·lar-nos la tèrmica d'Almassora i la refineria del Grau per fotre el turisme a llarg termini i poc més, i ho ha sigut durant els més de 30 anys de democràcia on mai ens ha representat ningú, llevat d'aquell president pre-autonòmic de Borriana (el senyor Enrique Monsonís per la UCD), quatre consellers del terreny (entre els que sempre recordarem Alejandro Font de Mora, per tot el que ha fet, però molt més pel que ha desfet a indicació de Camps, evidentment) i la breu estada pel Consell de Ministres de Juan Costa (el més seriós dels germans castellonencs), perquè, com comprendreu, ja no toca remuntar-nos a l'època del mentor d'Adolfo Suàrez, és a dir, d'Herrero Tejedor (ja que el seu fill, Luis Herrero, malgrat els quatre anys d'eurodiputat popular, ha tornat a la disciplina periodística que, darrerament, sembla també una disciplina de partit).

A excepció de les darreres eleccions, on la indignació als carrers ha fet créixer les opcions polítiques minoritàries, l'electorat castellonenc sempre ha estat bipartidista, tant a les Eleccions Generals on els candidats, quasi sempre cuners (Jordi Sevilla pel PSOE, Elorriaga pel PP), no convidaven a votar-los en massa, com a les Eleccions Autonòmiques, on els candidats de Castelló mai han aspirat a ser Presidents de la Generalitat perquè mai han anat de números uns, si exceptuem l'excepcional cas, precisament, d'Alejandro Font de Mora Turón quan va encapçalar la candidatura per València a la Generalitat pel desaparegut CDS (el 1987 o va ser el 1991?)... De tota manera, personalismes a banda, l'organigrama polític de l'Estat Espanyol comporta unes jerarquies de poder que, més o menys, venen a coincidir amb el mapa de l'organització territorial i el pes demogràfic de les grans capitals que, a la curta i a la llarga, sempre acaben imposant el seu centralisme, és a dir, de Madrid sobre la resta de l'Estat, de València sobre el territori autonòmic, de Castelló sobre la resta de la província, etc. i és així com el poder polític de Castelló de la Plana (la capital) sempre ha estat escàs i què anem a dir del de Vila-real ciutat...

Tot això comporta ser cauts, a l'hora de valorar les perspectives de tenir, en breu, un president castellonenc de la Generalitat per primera vegada en la història. I no caldria recordar que, fins que no es demostre tot el contrari, les dinàmiques partidistes quasi sempre venen a confondre's amb les polítiques, i per a mostra el lamentable discurs de l'imputat Camps (ja ex-president) afirmant que se sacrifica no pel poble valencià en general, no pel territori on governava, no pels electors que li han renovat la majoria absoluta, no -segons va dir tan convençut com ho repetirà davant el psicòleg quan passe el judici-, ho va fer per Mariano Rajoy i pel PP: en quatre paraules, Jesulín, la - men - ta - ble!

Respecte al nou candidat a la presidència de la Generalitat (encara que èticament podria considerar-se un frau el no repetir eleccions, tot tenint clar que econòmicament representaria una despesa impossible), Alberto Fabra Part, coincidisc amb Enric Nomdedéu (regidor de Castelló i diputat provincial del BLOC) que, efectivament, té un perfil més adient per al càrrec que el seu predecessor, encara que haurà de fer un gran esforç per practicar més a sovint el valencià (que no sol usar) i també per evitar l'escarni i la mofa que representen certes fotos (com aquesta amb Marta Gallén, en un acte organitzat pel Bigotes, un dels capos de la trama Gürtel), i no ho dic, només, per les seues declaracions en favor del retorn de les emissions de TV3, sinó perquè sembla una persona més allunyada dels barons del clàssic Circ del PP dels darrers anys (Carlos Fabra, Alfonso Rus i José Joaquín Ripoll, els tres anteriors presidents provincials), on els escàndols i les visites als Jutjats han estat d'allò més habitual, sense comptar amb les declaracions de culpabilitat presentades per dos imputats (Víctor Campos i Rafael Betoret) en el mateix cas que Camps que, ara mateix, els ha deixat amb moltes coses a l'aire...

Un President de la Generalitat de Castelló? Si el deixen gestionar, potser aleshores també direm, d'Almenara cap amunt: xé que bo!

ESPADÀ, LA NOSTRA MUNTANYA

2011-07-18T17:14:00.001+02:00

Mar i muntanya, entre la Mediterrània i la Serra d'Espadà, així és la comarca de La Plana Baixa -com totes les de Castelló-, un emplaçament privilegiat entre uns paratges tan impressionants com desapercebuts per la seua quotidianitat.

Hi ha moltes comarques i un bon grapat de províncies amb les que compartim el litoral mediterrani, però cap amb una altitud mitjana tan elevada com la de Castelló, ja que ens deuríem desplaçar fins Santander, a Cantàbria, per trobar una província peninsular amb una altitud superior (que tampoc trobem a Portugal, evidentment)... Són xicotets detalls que, a poc a poc, van calant entre els nostres conciutadans a força de repetir-los. Les comarques de Castelló tenen una gran energia mediambiental i turística potencial, és a dir, sense desenvolupar, perquè fins ara no l'hem valorada ni els propis indígenes o naturals del lloc.

Ahir diumenge vam dedicar el matí a escalar, més que caminar, per les empinades pistes i els tortuosos camins de la Serra d'Espadà. Vam arribar als afores d'Eslida en cotxe particular, venint des de Vila-real per la carretera d'Onda, després de passar Betxí per l'autovia i enfilar cap amunt per Artana. El primer objectiu era fotografiar uns testiomins evidents de la persistent guerra civil (ara que commemorem, precisament, les bodes de diamant d'aquell esdeveniment històric que sempre seran de sang, de sang fratricida, de sang lorquicida) com són unes restes de trinxera excavada al terra i coronada amb pedra a tall de ribàs protector, així com superar els més de 600 metres sobre el nivell del mar de la Nevera de Castro des d'on s'observa, a més del vetust castell, una vegetació de carrasques i sureres espectacular... Més de tres hores de caminata, en forma circular, sota un sol de justícia, que va pagar la pena.

El Parc Natural de la Serra d'Espadà acull -no amaga- neveres, molins, aqüeductes, ponts i d'altres elements arquitectònics i etnològics que incrementen el valor afegit d'aquest paratge a tocar de la costa: a 15 quilòmetres del mar, com a molt.

Pels voltants, sempre es bo tornar als espais emblemàtics com ho són el nucli històric d'Aín o el poble abandonat del Jinquer, en terme d'Alcúdia de Veo, que pensem visitar més endavant. Potser, molts dels nostres conciutadans desconeixen el patrimoni de pobles abandonats a les comarques de Castelló, com són, a més de l'esmentat del Jinquer, el de Bibioj (Vilafermosa) que vaig conéixer gràcies a l'amic Pep Gómez (gerent d'Altretur) en una estada al Mas de Borràs, Les Alberedes (Portell de Morella), La Saranyana (Todolella), El Rotgle (l’Alcora) o el Mas de Costa (Llucena), entre d'altres.

Ens està fallant la citricultura, ha caigut en picat el taulell, els mercats amenacen l'euro, l'economia i la política en general són cada vegada més qüestionades pels ciutadans, però si retornem la vista cap a les nostres coses, perquè només s'estima allò que se coneix, i aconseguim d'una vegada les infraestructures pendents a tot l'Arc Mediterrani... sempre ens quedarà el turisme, i en totes les seues modalitats, és a dir, rural, urbà, paisatgístic, històric, monumental, de platja i de muntanya... perquè n'hi ha per dar i vendre i de la millor qualitat: la Serra d'Espadà n'és un dels millors exemples.

BORRIANA, LA NOSTRA MAR

2011-07-14T10:13:00.004+02:00

El terme de Vila-real limita al nord amb el d’Almassora, a l’Oest amb el d’Onda i el de Betxí, al sud amb el de Les Alqueries i a l’est amb el de Borriana, ciutat agermanada del terme de la qual va nàixer Vila-real al segregar-se per mandat reial un 20 de febrer de 1274... Per tant, vaja, vaja, Vila-real mai ha tingut platja.

Malgrat la publicitat de l’Ajuntament de la veïna i costanera ciutat (Borriana, la teua mar), la nostra, és a dir, Vila-real, mai ha tingut platja, ni un pam de terreny a vora mar... De vegades, en canvi, encara són molts els vila-realencs que, tal vegada portats per un elevat sentiment d’estima cap a la pròpia ciutat, afirmen i argumenten, erròniament, que Vila-real té, o ha tingut en el passat, un tros de terme a vora mar... És com si afirmarem que la lletra de la cançó que s’ha presentat al darrer festival d’Eurovisió, Que me quiten lo bailao va estar escrita per La Pola.

Maria Araceli Polo de Bernabé, és a dir, La Pola (vila-realenca nascuda, circumstancialment, a València, un 24 de juny de 1851), fou l’hereva del gran patrimoni familiar que, en pocs anys, va malbaratar pels avatars de la vida i, sobre tot, per allò de viure-la tan intensament, i d’ací aquell que me quiten lo bailao que se li atribueix, com a frase feta, que solia usar molt a sovint, sobre tot els darrers anys de la seua vida, abans de morir a Burjassot (1934) on està soterrada. Part de les terres de La Pola, entre les quals es trobaven unes possessions a vora mar (en terme de Borriana), van ser venudes a una cosina seua, esposa d’un ric navilier valencià anomenat Vicent Puchol (sí, el del famós hort).

La llegenda de La platja de la Pola i, per tant, de Vila-real, es construeix sobre la base de la Colònia Agrícola del Millars, una finca de més de 700 fanecades situada al delta del Millars que, per tant, arribava a vora mar i que fou creada pel pare de La Pola, és a dir, pel primer empresari agrícola modern, el també polític Josep Polo de Bernabé i Borràs en terme de Borriana (Quartell 1812 – Vila-real 1889), així com El Palaciet una casa d’esbarjo que encara avui en dia podem admirar i on va ser soterrada la filla menor de La Pola, Gisela, que va morir molt jove i, per tant, quan encara els quedava el patrimoni de vora mar.

Josep Polo de Bernabé Fabra i Borràs va nàixer amb els tres dotzes, és a dir, el 12 de desembre de 1812 (12/12/12 del s.XIX), a Quartell, i va morir a Vila-real -on està soterrat- el 4 d’octubre de 1889... era nét del Mayorazgo de Vistabella (D. José Polo de Bernabé de Fabra i Arahute) però la fortuna li venia, sobre tot, de la seua àvia vila-realenca Francesca de Paula Mundina i Marco que tenia extenses propietats per tota La Plana. Fou a l’hora polític, terratinent i agrònom: tinent d’alcalde a l’Ajuntament de València, secretari de la Mesa del Congrés a Madrid (1846-58), vicepresident de les darreres Corts d’Isabel II, senador vitalici, cavaller cobert davant el Rei, propietari de la gran creu de Carles III, ambaixador, cap de la delegació espanyola a la Conferència Monetària de París i un llarg etcètera...

A més, gràcies a ell i sobretot a la seua filla, La Pola, molts vila-realencs han presumit de platja durant molts anys, encara que no fora cert. El seu paper com a agricultor interessat en la Revolució Agrícola que suposaren els cítrics al segle XIX amb l'agricultura comercial, o de mercat, és fonamental ja que va transformar la terra campa de vora riu, al costat del mar, en una pròspera colònia agrícola de cítrics on experimentà amb noves varietats, també per la introducció com adob del guano del Perú (substància formada per l’acumulació d’excrements i d’altres restes orgàniques produïdes per les aus a les costes sud-americanes), de superfosfats i d’altres adobs minerals que van augmentar la productivitat de les seues finques de vora mar. El seu germà Francisco, al que se li suposa la introducció de la mandarina i d’altres varietats citrícoles a terres de La Plana, va publicar un treball (1846) sobre el guano i llur aplicació.

Per cert, Borriana sempre ha tingut mar, Vila-real no mai, però des del segle XIV sempre ha tingut molts més habitants fins el dia d’avui que la ciutat mare... és a dir, Borriana mai ha tingut més habitants que Vila-real llevat dels primers anys d’existència del poble fundat pel Rei en Jaume: no és per res, simplement un altre tòpic que hi ha que desterrar. I ja sabeu, Borriana, la teua mar. A gaudir de l’estiu!

BIBLIOGRAFIA.-

FLORES SACRISTAN, Onofre: Catàleg de l’exposició José Polo de Bernabé i l’exportació de la taronja. Ajuntament de Vila-real, 2009

OBIOL MENERO, Emili: Terra i propietat a la Borriana tarongera del segle XIX. Ajuntament de Borriana, 1988

PITARCH FONT, Antoni i VILANOVA AÑÓ, Santiago: Borriana, la nostra ciutat. Diputació de Castelló, 1995

..........................................................................

(Publicat a la Revista Poble: "Històries vilatanes", juliol/agost 2011)

PACTES

2011-07-09T12:48:00.000+02:00

Tant de bo el 15-M, el moviment d'indignats i la forta crisi econòmica que aparta el jovent de la pràctica de cotitzar a la Seguretat Social, de gaudir d'una nòmina o de contribuir a Hisenda per la manca d'un treball remunerat acabe canviant l'actual manera de fer política (de portes endins i de portes enfora) de tots els partits.

Només cal rellegir la premsa on, entre propaganda bipartidista i descarada publicitat ideològica, sempre es pot trobar algun article objectiu que retrate fidelment la realitat o algun article d'opinió individual que s'aparte del catecisme clàssic de la demagògia oficial, encara que es publique, només, per dissimular l'adscripció partidista i/o mercantilista del diari en qüestió: així, avui mateix, podem llegir una opinió d'un militant socialista de Castelló (salutacions i ànims a Pep Grau) per saber com se les gasten les executives locals a nivell intern (i això val tant per a PSOE, com per a PP, BLOC, Iniciativa o IU o qui vullgueu... i us ho pot confirmar la gent que ho ha "viscut", més que "patit"... patidors són tots aquells que es marquen objectius impossibles, més que utòpics, a curt termini) o un article on s'explica que això dels pactes és una praxis habitual entre PP i PSOE: Los pactos de los dos grandes partidos aíslan a Compromís.

S'ha de respectar tothom, però això no significa compartir idees, boutades i/o manies personals. Hi ha molta ciutadania fosilitzada en ampliar l'estreta línia descolorida entre dreta (PP segons ells) i esquerra (PSOE, també segons ells) quan molts sabem que l'electorat de PP i PSOE comparteix moltes més coses de les que han convingut en reconéixer, començant per l'adscripció geogràfica i sentimental a la ciutadania del món sobre el nacionalisme "paleto" i pròxim (excepte quan parlen d'Espanya, visca Espanya! encara que, segons els menys llegits de tots ells, mai ha existit un nacionalisme espanyol), la valoració de la llengua espanyola o castellà sobre d'altres llengües oficials que només serveixen per llevar temps en el currículum a l'aprenentatge de coses útils com ara les Matemàtiques o les Ciències en general.

I, per acabar encara que n'hi ha molt més, una altra cosa que comparteix aquesta gent és la de retraure als nacionalistes que pacten amb l'esquerra (ara mateix, en el cas de Vila-real, la dreta tractarà d'identificar "quatripartit" amb "desastre") o amb la dreta (en el cas de Vila-real, encara es recorda i es recordarà que BLOC va facilitar l'ascens a l'alcaldia de Manolo Vilanova) i que reivindiquen que ha de governar la llista més votada però això sí, només quan els convé (al parlament del País Basc la llista més votada és el PNV i. en canvi, governa la coalició PP-PSOE, la mateixa que a la diputació foral d'Àlaba) i és per això que discrepen en el cas d'Extremadura on PP i IU han fet la pinza al PSOE...

Què signfica això, que hi ha poca democràcia interna als partits i dins dels col·lectius i que tots els partits pacten amb tots? Evidentment... les dades són fredes, aclaridores, apàtrides i poc partidistes. I si a això li afegim que les llistes sempre s'han confeccionat sobre la base d'unes taxes d'atur que sempre han estat elevades, ara se pot comprovar més que mai: llevat dels aturats i dels joves a la recerca del primer lloc de treball, quants executius i gent preparada ha hagut de renunciar a participar en política perquè, a banda d'estar molt mal remunerada, no els acaben de convéncer els mecanismes interns de funcionament? Potser el C.I.S. us facilite les dades, encara que la incultura porta a afirmar que tots els polítics estan massa ben remunerats, tots són uns frikis i tots són molt fàcils de comprar... Això no s'ha de dir, perquè no és cert.

Pactem una democràcia real? Quan? Ja? Siguem realistes...

CALENDARI DE LA LLIGA DE FUTBOL BBVA 2011-12

2011-07-06T17:58:00.004+02:00

Els aficionats al futbol ja coneixem el Calendari de Lliga BBVA 2011-12 (cliqueu per engrandir-lo!) i ara restem a l'expectativa de saber la data i el rival en la fase prèvia de la Champions League del Vila-real Club de Futbol. Així sabem que començarem a casa, en El Madrigal, contra l'Sporting de Gijón el proper 21 d'agost i, per tant, haurem d'avançar el retorn de les vacances o dels viatges programats -tots aquells que tinguen previst rodar món aquest estiu- o que tancarem la Lliga de Primera Divisió també a Vila-real, en aquest cas contra l'Atlètic de Madrid el segon diumenge de maig de 2012 (el dia 13, donat que l'estiu que ve hi ha Copa d'Europa de Seleccions).

Sense temps d'avaluar l'entrada en la Lliga, la segona jornada (28 d'agost) ja hi ha desplaçament proper, al Camp Nou de Barcelona, contra l'actual campió d'Espanya i d'Europa, mentre la visita a l'altre gran (sí, el Real Madrid) també es farà molt prompte, a la primera volta (el 26 d'octubre), mentre que al València no l'haurem d'esperar fins l'any que ve (8 de gener) que vindran a casa nostra al final de la primera volta, mentre que al Llevant podrem tornar-li la visita per Falles (18 de març).

El desplaçament a Sevilla, per jugar contra el Betis, també es presenta assequible per a tots aquells que tenim el privilegi de treballar i vullguem menjar-nos la mona vora el Guadalquivir, donat que s'hi jugarà, precisament, el 8 d'abril, és a dir, el dia de Pasqua. Tot és qüestió d'agafar l'agenda, anotar els desplaçaments més interessants i pregar-li a Sant Enric (Portalés?), -onomàstica del proper dimecres 13 de juliol- que remesclen una mica millor i a vore si ens toca, d'una vegada per totes, un dels desplaçaments de la rifa de Caixa Rural.

La resta, de moment, tot tranquil, els del Real Madrid beuen Cointreau i el centre de la defensa del Vila-real s'ha posat la Sabata, precisament, quan Marcos Senna ha seguit l'exemple dels regidors locals i ha acceptat rebaixar-se el jornal. Ara falta que els de Londres no se venguen contra Fran (cesc) Fàbregas i el deixen tornar a Barcelona, perquè els únics que no han deixat res ni piatí ni piamí són els del València que fitxen jugadors com si tingueren una bànkia al seu costat. Enfi, ja vindran temps millors, encara que dels futbolístics no puguem queixar-nos...

P.D.- També tenim el de Segona Divisió A, és a dir, la Lliga "Adelante" on participa el Vila-real B:

DE LA VIDA (POLÍTICA) EFÍMERA...

2011-07-05T10:16:00.003+02:00

D'entre els abusos democràtics que hem patit els ciutadans d'apeu, almenys a la jove democràcia espanyola (que tampoc cal oblidar-ho, no té res que envejar a la del "Sexenni" del segle XIX ni a la dels temps republicans del XX que encara van funcionar pitjor), destaca la deficient legislació sobre les atribucions dels càrrecs electes i dels partits polítics durant les legislatures amb majories absolutes...

M'explique. Les societats integrades per ciutadans honrats, respectables i responsables no necessiten una excessiva legislació per regular les relacions humanes, econòmiques i socials, perquè políticament tots arrimen el muscle amb l'objectiu de l'interès general o allò que s'ha convingut en anomenar el bé comú. En canvi, des del moment que la Partitocràcia i el partidisme s'instauren per perpetuar-se fins arribar a confondre la salut del partit amb la salut de la societat a la que haurien de servir, les coses s'intoxiquen, des del punt de vista de la democràcia i de la representativitat, i aleshores se ven l'abús a la ciutadania (mitjançant la submissió dels mitjans de comunicació públics i privats) com un pas endavant en el progrés i les llibertats quan, realment, és tot el contrari.

Per què? Doncs, perquè les legislatures són, normalment, de quatre anys i cap càrrec electe, ni cap partit polític per més majoria absoluta que tinga hauria de poder legislar, ni executar processos que s'allarguen més enllà del període per al qual han estat elegits, ja que moralment això hauria d'implicar el consens amb la resta de forces polítiques perquè, en cas contrari, s'acaba hipotecant el futur polític, moral i econòmic dels pobles, les ciutats, les autonomies o fins i tot de l'Estat, com ha passat darrerament a Vila-real (el deute generat per la majoria absoluta del PP -als darrers anys- l'haurem de pagar els que no vam participar en la decisió de demanar préstecs de més de 200 milions d'euros), a la Generalitat Valenciana (una de les més endeutades, des del punt de vista econòmic, i que ara pretén trencar la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià que sí que se va aprovar per consens) o a l'Estat Espanyol (on les polítiques de construcció salvatge i d'immigració massiva generades pel PP i pel PSOE han estat coronades pels desastres econòmics del govern Zapatero... i això que aquest darrer no és políticament responsable al 100%, malgrat les crítiques de Rajoy, perquè mai ha gaudit d'una legislatura amb majoria absoluta)...

En democràcia tots els ciutadans som "polítics", però s'ha de distingir entre aquells que tenen "responsabilitats polítiques" per exercir un càrrec electe que, moltes vegades, està mal remunerat (i per això els professionals liberals han fugit als temps de bonança d'assumir aquestes responsabilitats), però en altres casos està remunerat a l'alça (sobre tot per aquells que tenen més que en la Política, en el partidisme, una forma d'aconseguir una col·locació o una nòmina per arribar a final de mes), dels que no les tenim... o les tenim d'una altra manera com a ciutadans, ja que no treballem amb diners públics que són, o haurien de ser, sagrats.

Aleshores, com vist el que s'ha vist fins ara, costa tant fer veure als polítics en actiu que amb 8 anys en un càrrec electe n'hi hauria més que suficient (alguns prefereixen carregar-se el propi partit i/o col·lectiu abans que abandonar generosament), o als partits amb majories absolutes que no haurien de legislar o aprovar pressupostos que se n'ixen dels quatre anys per als quals han estat elegits, s'hauria de regular per llei totes aquestes coses, començant, naturalment, per les llistes obertes que portarien més transparència, més higiene i alguna Belén Esteban (perquè el poble és sobirà i, per tant, responsable de tot el què ens està passant) per omplir pàgines de premsa escrita, audiovisual i virtual que, al cap i a la fi, és el que més segueix el personal...

INDIGNATS AMB ESPANYA

2011-07-02T10:30:00.005+02:00

Primer va ser Felipe González (PSOE) qui va inaugurar el partidisme mentre tallava la cinta del flamant AVE Madrid-Sevilla que tant important ha estat per a les dos capitals interiors i tan poc ha incidit en l'economia espanyola en general... Després José María Aznar (PP), que no volia ser menys, amb aquell importantíssim (per a Castella - Lleó) AVE Madrid - Valladolid que també vàrem pagar entre tots: 2-0 a favor de l'Espanya castellana, profunda, interior i escassament perifèrica...

El traçat ferroviari decimonònic, radial, centralista i inútil continuava intacte i l'atur creixent, l'economia espanyola minvant... Però continuaven arribant les subvencions europees en forma de fondos F.E.D.E.R. (per al desenvolupament regional), partides del F.S.E. (Fons Social Europeu), etc. que juntament amb el F.C.I. (Fons de Compensació Interterritorial) que es va crear pel bipartit (PPSOE) amb la finalitat de mantenir el bennestar a les autonomies "pobres" (Andalusia, Extremadura, Castella-La Manxa, Castella-LLeó...) han consolidat les dues Espanyes: la perifèrica o "rica" que paga i no rep infraestructures (fonamentalment Catalunya, València, Balears, etc.) i la interior o "pobra" que rep fons, autovies per on no passa ningú (Extremadura) o AVE's amb una mitjana de 9 passatgers diaris (Castella - La Manxa)...

D'entre l'Espanya perifèrica que paga i no rep infraestructures destaca, fonamentalment, la comunitat autònoma valenciana, la més rica des del punt de vista dels esdeveniments esportius subvencionats amb diners públics (Fòrmula 1, Copa Amèrica, etc.) i la més pobra en quant a endeutament, perspectives de futur i serveis bàsics, especialment a la zona Nord, sí, la provincia de Castelló que aquest 2011, precisament quan Don Carlos Fabra Carreras (el gran polític?) comença a fer mutis foro, presenta unes taxes d'atur, d'endeutament i de mancances viàries i de tot tipus (malgrat els aeroports sense avions, les biblioteques sense llibres i els centres de tecnificació esportiva sense dotar) molt superiors a les de fa ara 16 anys, és a dir, quan Carlos Fabra va entrar com a president de la institució més qüestionada de la democràcia actual, la Diputació.

De l'únic que ens podem alegrar, a nivell local de Vila-real (a banda que un govern quatripartit sempre assegura que la caixa pública estarà vigilada, com a mínim, per 8 ulls plurals i no només per 2 ulls monopartidistes com fins ara), és que per fi va a adecentar-se l'estació del Nord on mai RENFE, ni ara ADIF, havia invertit un duro des que s'inaugurara l'estació al segle XIX, encara que sempre ens quedarà la sospita del partidisme del govern central a l'hora d'agilitzar els tràmits (malgrat que els del PP volien una estació a tocar de Borriana i no n'eren partidaris d'aquesta actuació).

A nivell autonòmic també ens alegra que deixe de funcionar l'AVE Toledo - Cuenca, que mai s'hauria d'haver construït (però, la gent es pregunta, no serà només per fastidiar-li la legislatura a la Cospedal?, estem davant una altra decissió partidista?, tampoc ens estranyaria) o, almenys, no abans que l'Eix Mediterrani que sí que és una infraestuctura necessària i per la qual mai ha apostat el bipartit (PPSOE).

El Ministeri de Foment no ha garantit l'execució del corredor mediterrani (una infraestructura que compta amb el suport de PP i de PSOE, ara mateix, però que als temps de Felipe González o de José Maria Aznar mai va ser prioritària), a la UE abans del 2030. Estem en senyal d'alarma roja, i si el Govern Espanyol no es compromet de veritat perdrem la batalla perquè la UE incorpore tot el projecte del corredor a les seues xarxes transeuropees. Foment ha convocat les autonomies del corredor mediterrani a una reunió que se celebrarà a la primera quinzena de juliol. L'objectiu és informar dels avanços de les gestions davant la UE per defensar el projecte.

El mapa del corredor que inclouria com a prioritària la Comissió Europea el mes de setembre partiria, si es compleixen les males previsions de Ferrmed, des d'Algesires cap a Madrid, i des d'aquí dos ramals connectarien amb Saragossa i amb València, que connectaria finalment amb la frontera francesa passant per Barcelona, amb final de trajecte a Estocolm. Aquest corredor resultant coincideix amb el mapa presentat en un document titulat Prenent la via cap a un transport de mercaderies intel·ligent -que es pot consultar a Internet- elaborat per la consultora internacional PricewaterhouseCoopers (PwC) proposa que els combois de mercaderies vagen des de València a Madrid i des d'aquí a Saragossa, convertida en gran platafroma logística, per redistribuir les mercaderies a Europa per Hendaia o Perpinyà, per Bilbao i Barcelona. El pitjor d'aquest informe és que, a més, deixa sense "corredor" a Alacant, Múrcia i Almeria, atès que es considera com traçat ideal des del Sud d'Espanya per Còrdova i Alcàsser de Sant Joan per arribar a Madrid. El disseny radial d'Espanya té en aquest informe el seu millor suport.

A nivell d'infraestructurs, a l'Estat Espanyol, sempre s'ha imposat, fins ara, la biPartitocràcia a la política i l'economia, per tant podem concloure que tenen tota la raó del món els indignats quan afirmen que no ens representen. S'ha d'aprofundir en la democràcia i en la preeminència del poder polític sobre l'econòmic, però no en la submissió del polítics centralistes a les economies mesetàries que marginen la perifèria espanyola i peninsular... Indignats amb la Democràcia? No, indignats amb Espanya! Com podria haver dit Vicent Flor, ofrena glòries i t'escuraran les butxaques...

QUI NO FA VACANCES, JA HI PENSA

2011-06-29T07:38:00.001+02:00

No Hago Otra Cosa Que Pensar En Ti

No hago otra cosa que pensar en ti

por alagarte y para que se sepa,

tome papel y lápiz y esparcí

las prendas de tu amor sobre la mesa.

Buscaba una canción y me perdí

en un montón de palabras gastadas,

no hago otra cosa que pensar en ti

y no se me ocurre nada.

Enciendo un cigarrillo, y otro más...

un día de estos voy a plantearme

muy seriamente dejar de fumar

por esa tos que me entra al levantarme...

Busque, mirando al cielo, inspiración

y me quedé colgado en las alturas.

por cierto al techo no le iría nada mal

una mano de pintura.

Miré por la ventana y me fugué

con una niña que iba en bicicleta.

Me distrajo un vecino que también,

no hacía más que rascarse la cabeza.

No hago otra cosa que pensar en ti...

Nada me gusta más que hacer canciones,

pero hoy las musas han "pasao" de mi.

Andarán de vacaciones.

J.M.SERRAT

DEL "FRACÀS ESCOLAR" AL "FRACÀS SOCIAL"...

2011-06-23T07:51:00.002+02:00

Als darrers anys, quan l'augment d'estudiants (per l'atur i la immigració massiva) ha estat exponencial és, paradoxalment, quan més es parla de "fracàs escolar"... Potser passa el mateix amb la salut, quan més s'allarga l'esperança de vida (perquè vivim millor i estem millor alimentats) resulta que més es parla de malalties, de noves, d'estranyes, d'incipients, etc.

Un estudi noruec assegura que l'assistència a l'escola augmenta la voluntat per l'estudi, mentre que les vacances produeixen l'efecte contrari, perquè, segons els experts, la capacitat de retenció de l’ensenyança rebuda disminueix generalment durant el llarg període de vacances, problema que s’accentua en cursos vinents. Per experiència pròpia, un recorda aquells llargs estius d'adolescència quan els pares m'enviaven durant tot l'estiu (o, com a mínim durant un mes) al repàs del malaguanyat Manuel Villarreal amb l'objectiu, supose, de fer-me fora de casa o treure'm del mig, perquè un sempre havia sigut d'aprovar en juny (encara que estiga lleig dir-ho!) i, tal vegada, això mateix em feia anar descansa't i fins i tot sobrat durant la resta del curs perquè, precisament, durant l'estiu ja avançàvem matèria per al proper curs.

Eren altres temps quan, diuen, només estudiàvem "els privilegiats", encara que això de repetir regals el dia de Reis (d'un any a un altre), no celebrar mai els aniversaris sinó les onomàstiques o no haver tingut mai vehicle propi fins aprovar les oposicions són símptomes, supose subjectivament, de tot el contrari, perquè d'aquells temps n'hi ha tota una nòmina de "privilegiats" que mai van obrir un llibre... L’estudi també aporta dades sobre investigacions que han demostrat que la intel·ligència és una facultat que varia amb el temps perquè, bàsicament, ve motivada per l’aprenentatge col·lectiu i continuat en el marc de l’escola, i naturalment per la dedicació personal de cada alumne. Un aspecte que no passen per alt és que un bon rendiment escolar depèn en part del nivell cultural dels pares, i que hi ha una incidència negativa en el cas d’alumnes procedents de famílies d’immigrants.

El que ja no diu l'estudi és com de negativament incideixen els plans d'estudi dels governs que mai inverteixen prou en temps de bonança (a l'Estat espanyol els va pillar el bou de la LOGSE amb una gran mancança d'infraestructures i els va descabellar la immigració massiva que va acabar per desestabilitzar el sistema) i, en canvi, s'afanyen a retallar en temps de crisi, mentre es concerta tot tipus d'ensenyament privat quan l'examen final dels estudis no universitaris demostra, cada any que passa, l'èxit dels centres públics en Selectivitat i el fracàs generals dels privats que, cada any que passa, són més concertats, més elitistes i menys eficients...

L’assistència a l’escola augmenta la voluntat per l’estudi, mentre que les vacances produeixen l’efecte contrari que, segons aquest estudi noruec, és una tendència que s’incrementa amb els anys. Què fer? Una cosa és l'horari del professorat i una altra ben diferent és l'horari dels centres escolars infrautilitzats... però, amb l'excusa de la crisi, també en aquest aspecte s'està fent ben poc perquè els organismes públics podrien invertir més en colònies d'estiu, monitors fora de l'horari escolar, etc.

La conclusió d’aquest estudi és que el fracàs escolar redueix la capacitat de poder entrar ben qualificat en el món del treball, creant moltes desigualtats i problemes d’ordre polític i social. No es tracta doncs d’un estudi de pedagogia, com podria semblar, sinó d’una alerta amb contingut social. De tota manera, si repassem les escandaloses xifres d'atur a l'Estat Espanyol, veiem que a dia d'avui una carrera universitària és una bona inversió prospectiva i amb perspectives de futur a llarg termini, però que tampoc és cap garantia de treball en el present.

El moviment del 15-M i els indignats en general, que reclamen "Democràcia Real", potser són molt durs quan afirmem que els polítics no ens representen, però en realitat estan demanant una major "qualitat" democràtica que s'allunye de les pràctiques del nepotisme partidista. Així els polítics en general, amb honroses excepcions, potser tampoc ens representen als docents des que la politització s'ha acostat, perillosament, fins l'estreta línia roja (darrerament blava al País Valencià!) de la Inspecció Educativa, però encara menys als pares aturats, indignats i, ara mateix, amb fills a casa i amb poques ganes d'estudiar...

ENSENYAMENT TRILINGÜE? UNA TRAMPA IGNOMINIOSA (entrevista a Vicent Pitarch)

2011-06-20T07:25:00.006+02:00

Vicent Pitarch és, ara mateix, la veu de la consciència cultural i lingüística de milers i milers de valencians. Il·lustre vila-realenc, mestre de mestres, nacionalista valencià que ha estat pioner en la lluita identitària del nostre poble és, per tots nosaltres, un exemple de lluitador incansable que mai ha posat preu a res perquè, a banda de no tenir preu, és insubornable... L'ensenyament trilingüe (perquè és cosa de trilers?)... Que siga Vicent Pitarch i Almela, directament, el que us ho explique.

.......................................................................

Entrevista de Núria Cadenes a El Temps Nº 1409

Vicent Pitarch (Vila-real, Plana Baixa, 1942) és filòleg i sociolingüista. Parla amb veu pausada i va desgranant, des de la serenor acadèmica, els arguments que el duen a la més alta indignació. És a partir del coneixement, en tot cas, dels anys que fa que treballa en l’àmbit de la llengua, que ara, el qui fou fundador de la primera escoleta en català a Castelló de la Plana, l’any 1975, explica quina és la impressió primera que li ha causat l’esborrany de decret. D’entrada, li nega l’autoproclamada intencionalitat:

—És una autèntica barbaritat. Que diguin el que vulguin: si realment pretengueren millorar el sistema educatiu, si es plantejaren que els xiquets aprengueren català, castellà i anglès, no ho farien així, per decret, d’esquena a la comunitat educativa, sense encomanar-se a ningú, contra els criteris pedagògics, contra l’experiència, contra la ciència, contra tot. No és difícil de deduir que això respon a un fons polític, ideològic. I que, en tot cas, ara han tret a passejar la llengua per a intentar tapar la situació conflictiva que tenen als tribunals.

—No es pot pas dir que eliminar les línies en català fos una demanda social...

—És clar que no! Ans al contrari.

—Per a justificar l’esborrany de decret s’afirma que millorarà la capacitat dels estudiants en totes tres llengües.

—No cal esperar que comence el curs ni que passe un primer trimestre per a constatar que l’afirmació no s’aguanta per cap banda, que, a la pràctica, significarà un problema greu per a la llengua del país, un arraconament intolerable. I, a més, un desgavell general en el sistema educatiu. Que afirmen el que vulguen: és la trampa ignominiosa a la qual estem acostumats. Perquè ja hem constatat i comprovat que, per a ells, la llengua no compta, no interessa. Només cal mirar com funciona el PP, el seu grup parlamentari, els seus representants públics. Només cal mirar què fan amb TV3, amb Canal 9. No tenen cap credibilitat: no hi ha cap possibilitat, ni remotíssima, que això del terç ho puguen mai haver tingut en consideració. Passa, però, que són molt cínics. I capaços de tot. Pense ara en aquest personatge al·lucinant, el senyor metge forense [Alejandro Font de Mora]. Però si fa tres dies deia que volia incorporar també el xinès mandarí!

—Com interpreteu que s’estableixi que les assignatures científico-tècniques s’hagin de fer sempre en castellà?

—Aquesta és l’altra. És la continuació de tots els prejudicis lingüístics que hi ha hagut al segle XIX i al XX. És aquesta pseudo-ideologia lingüística que és patrimoni de la caverna, de la dreta dura, i aquí al País Valencià és a mans del PP. Representen aquell segment per al qual aquí cal espanyolitzar-nos del tot, començant per la llengua. I, per tant, ataquen qualsevol cosa que trenque aquest seu esquema. Una manera de fer-ho és dir que el valencià en tot cas pot funcionar per a sortir d’excursió o per a les humanitats, però que per a la resta, per a les coses serioses, no. Voldria que no es perdera de vista una cosa.

—Endavant.

—Aquest atac frontal a la llengua és també un atac al sistema educatiu. I no hauríem d’oblidar que, al País Valencià, avui dia, el sistema educatiu és un dels segments de la societat més esperançadors, més modernitzadors. Poques coses hem fet tan bé com allò que globalment anomenem escola valenciana. Dins de la misèria de guanys socials que s’han aconseguit, és un èxit formidable que pot exhibir aquesta societat. I precisament per això el PP, com a enemic del poble valencià que és, va contra aquest segment tan profitós i tan positiu de la nostra societat. I ataca la llengua com ataca alhora aquest sistema educatiu que s’ha manifestat tan creatiu, tan obert, participatiu, tan democratitzador. Promou un sistema d’empresa privada, d’empresa marcada, retrògrada, ideologitzada cent per cent, un sistema autoritari i religiós.

—Han declarat repetidament que la línia única farà estalviar diners. S’associa la llengua pròpia a problema, a despesa innecessària.

—Sí. Això va junt amb una altra idea que és més a la base encara: que les autonomies són caríssimes i cal eliminar-les. Però, dissortadament, aquest discurs no és sols del PP: hem de recordar que és un principi compartit amb unes altres forces anomenades d’esquerra. En fi. Que és més car? És evident! Com és evident també que és més cara una ràtio de 20-25 alumnes per aula que una de 40 alumnes, que és la que ells volen.

—Després de la intervenció dels tribunals arran de l’afer de l’assignatura de ciutadania que pretenien que s’ensenyés en anglès, no poden obligar a incorporar l’anglès, sinó que han de ser els centres, que ho demanin. Pot ser, per tant, que no hi hagi terços...

—Sí. I perquè és obvi que no hi haurà mitjans per a impartir classes en anglès.

—Argumenten que si no hi ha terços, l’ensenyament quedarà al 50% en català i en castellà. Des d’una perspectiva de la recuperació lingüística es poden tractar formalment igual dues llengües que no viuen en les mateixes condicions?

—És una altra aberració. Parteixen de pressupòsits absolutament caòtics i falsos. I, òbviament, no tenen cap intenció de complir ni tan sols aquest 50%. Ho han demostrat. Hi ha dades objectives i absolutament il·lustradores en aquest sentit. Començant per la seua mateixa estructura de partit. Ara recorde aquell vídeo que ha circulat prou amb dues autoritats municipals del PP (una, per cert, de Vila-real, el meu poble) que no tenen cap vergonya a demanar perdó perquè en un acte públic se’ls escapa alguna cosa en la seua llengua. Precisament, en una situació com la nostra, amb una llengua inequívocament minoritzada com és el català, un dels elements que la sociolingüística ens ensenya que permeten de començar a emprendre alguna passa positiva és precisament el modelatge: és a dir, l’exemple dels dirigents, la pauta que marquen amb la seua pràctica. 50%, diuen? Per què no ho fan als seus actes? O a Canal 9, on arraconen de manera ignominiosa el català? Compaginen una pràctica contra la llengua amb un discurs insidiós i tendenciós: “Nosotros respetamos el valenciano”, repeteixen, amb tota la barra.

—Des d’una perspectiva científica, quin és el model òptim?

—Estic convençut que, ara per ara i aquí, perquè tot s’ha de pensar per al seu context, és el model educatiu que hi ha (i que, per una altra banda, ni de bon tros no s’ha portat a terme), és a dir, el que es va dissenyar amb l’anomenat Programa d’Incorporació Progressiva i amb el Programa d’Integració Lingüística. Per descomptat, amb la dotació d’uns mínims recursos econòmics, tal com s’havia previst. Perquè des del moment que comencen a retallar professorat i mitjans, ja no pot ser. Aquest model s’havia dissenyat per tal que cada vegada avançara més. És a dir, que el Programa d’Incorporació Progressiva es prenguera amb absolut convenciment i que, per tant, fora real la possibilitat d’accedir a ensenyar en català cada vegada més àrees. I, per descomptat, no tocar cap dels centres o les comarques o les zones on ja s’ha implantat el model d’immersió lingüística. Sabedors, per una altra banda, d’un altre punt important.

—Quin?

—Que per més voluntat que hi pose el sistema educatiu no pot arribar a una productivitat mínimament plausible si no hi ha unes expectatives de promoció de la llengua mitjançant l’accés al món laboral, si no hi ha expectatives de recuperar la comunicació social cada vegada que se sent català. Vull dir que el sistema educatiu, aïlladament, per més voluntat que hi pose, per més bo que siga, si no té el suport inequívoc del modelatge, tot sol no pot reeixir. De tota manera, tot i que evidentment no és un model fàcil, tampoc no és complicat. I l’anem assajant de fa prop de trenta anys.

—Amb resultats.

—Amb resultats. Si en algun lloc les criatures acaben l’ensenyament tal com mana la llei és precisament als sistemes d’immersió lingüística. I això també s’ha ben demostrat. S’ha constatat que l’única garantia que les criatures acaben l’ensenyament mitjà dominant el català i el castellà (també el castellà, sí) és mitjançant la immersió lingüística. Al País Valencià no n’hi ha d’altra. La resta és enganyar-nos. O, més exactament, plantejar-nos trampes.

Núria Cadenes