SANTI CAZORLA, EL DARRER EMIGRAT

Les migracions futbolístiques són exactament iguals que els moviments de la població en busca d'un millor nivell de vida, un lloc de treball, etc. Si el perfil de l'emigrant és una persona jove i de sexe masculí, el mateix passa amb el perfil dels jugadors que van i venen: per una banda tenim els joves que són els més cotitzats (i si el seu nom artístic és Cesc o Neymar, què vaig a contar-vos) i, per una altra, també els més veterans que migren a la recerca del darrer contracte espectacular de la seua efímera i multimilionària professió quan parlem de futbolistes del primer nivell.

Des de la crisi que començà a l'estiu del 2007, llevat dels equips malcriats per la Banca i el finançament públic (tots sabem de qui parlem, no cal aportar més proves al cas perquè ací no hi ha pressumpció d'innocència... només cal esmentar certs noms com ara Kaká, Ronaldo, Chigrinski o Ibrahimovich), el mercat de traspassos futbolístics s'ha anat refredant, d'un any a un altre, a la recerca de l'efecte dominó (el Real Madrid, li compra a l'Atlètic, l'Atlètic al Getafe i el Getafe al Rayo Vallecano... és un dir!), però el nostre Vila-real havia aguantat bé el tiró, fins ara, tirant mà de cantera i de fixatges-promesa per al B...

Aquest estiu, però, el tira i arronsa per Rossi (Barça, Juventus, Premier League...???)que, de moment, ha quedat en un no-res, ha estat substituït per la marxa incomprensible (per a l'afició) del jugador més internacional del club, és a dir, de Joan Capdevila, tota una assegurança per a la banda esquerra fins que Garrido, l'entrenador, va decidir deixar-lo, de tant en tant, a la banqueta sense cap explicació oficial més. El malestar per la marxa de Capdevila va culminar ahir amb la gran decepció que ha causat en l'entorn dels aficionats vila-realencs el fixatge del jugador més estimat de la història del club, el gran don Santiago Cazorla, pel Màlaga de don Manuel Pellegrini i Ripamonti, l'ex-entrenador groc que ens va portar a les semifinals de la Champions al 2006 i al subcampionat de Lliga al 2008.

Si repassem la nòmina dels emigrats, uns per edat, altres per fer caixa, trobem entre els primers Javi Venta (que continua triomfant al Llevant), Josico (retirat), Arruabarrena (retirat), Robert Pirés (retirat), Anderson el Pistoler (retirat), Craioveannu (retirat) o Víctor Fernández (retirat)... i entre els segons, és a dir, aquells jugadors que van marxar per contribuir amb la seua venda a regenerar les arques del club, trobem l'inoblidable Pepe Reina (Liverpool) i el crack Diego Forlán (que continua a l'Atlètic de Madrid i s'acaba de proclamar campió de la Copa Amèrica amb la selecció d'Uruguai), potser també Godín (al que vam tirar a faltar en alguns partits de l'any passat) que, juntament, amb Santi Cazorla sempre formaran part de la selecció dels jugadors millors i més estimats dels que han passat pel club...

D'altres, en canvi, com ara Juan Román Riquelme o el mateix loco Palermo, van ser apartats amb el vist-i-plau de l'afició, però també hi ha hagut casos polèmics com el del mateix Josico, el gran capità, al que mai li s'ha trobat substitut (i sort de Marcos Senna que, fins ara, sempre s'ha multiplicat en tasques organitzatives i defensives) com a jugador rocós amb el que sempre xoquen els contraris, fins i tot en accions sorpressives de contraatac... les misterioses desaparicions de Sorín o Coloccini o Tacchinardi (encara que aquests darrers jugaren amb la condició de cedits) que no ho van fer gens malament en les seues respectives intervencions com a jugadors grocs i, a més, no havien sofert cap lessió greu com ara Unai Vergara, el meu veí, que va arribar a debutar com a internacional... Enfi, tota una nòmina de grans jugadors que de pillar-los a tots, ara mateix, amb 25 anyets, conformarien una de les millors seleccions del futbol mundial.

Esperem que, a més de Zapata i Camuñas, arribe algun fixatge que recompose l'ànim, un tant alterat, dels aficionats del Vila-real i que ens recomforte per tan irreparable pèrdua: Santi Cazorla, sempre et recordarem a Vila-real, però tant de bo no ens marques mai un gol quan vingues al Madrigal, ni quan t'enfrontes al Vila-real per qualsevol camp de l'aldea futbolística global.

UN PRESIDENT DE CASTELLÓ

Castelló sempre ha sigut el cul d'Espanya i del món. Ho va ser durant el franquisme, que només va dedicar quatre perres a l'instal·lar-nos la tèrmica d'Almassora i la refineria del Grau per fotre el turisme a llarg termini i poc més, i ho ha sigut durant els més de 30 anys de democràcia on mai ens ha representat ningú, llevat d'aquell president pre-autonòmic de Borriana (el senyor Enrique Monsonís per la UCD), quatre consellers del terreny (entre els que sempre recordarem Alejandro Font de Mora, per tot el que ha fet, però molt més pel que ha desfet a indicació de Camps, evidentment) i la breu estada pel Consell de Ministres de Juan Costa (el més seriós dels germans castellonencs), perquè, com comprendreu, ja no toca remuntar-nos a l'època del mentor d'Adolfo Suàrez, és a dir, d'Herrero Tejedor (ja que el seu fill, Luis Herrero, malgrat els quatre anys d'eurodiputat popular, ha tornat a la disciplina periodística que, darrerament, sembla també una disciplina de partit).

A excepció de les darreres eleccions, on la indignació als carrers ha fet créixer les opcions polítiques minoritàries, l'electorat castellonenc sempre ha estat bipartidista, tant a les Eleccions Generals on els candidats, quasi sempre cuners (Jordi Sevilla pel PSOE, Elorriaga pel PP), no convidaven a votar-los en massa, com a les Eleccions Autonòmiques, on els candidats de Castelló mai han aspirat a ser Presidents de la Generalitat perquè mai han anat de números uns, si exceptuem l'excepcional cas, precisament, d'Alejandro Font de Mora Turón quan va encapçalar la candidatura per València a la Generalitat pel desaparegut CDS (el 1987 o va ser el 1991?)... De tota manera, personalismes a banda, l'organigrama polític de l'Estat Espanyol comporta unes jerarquies de poder que, més o menys, venen a coincidir amb el mapa de l'organització territorial i el pes demogràfic de les grans capitals que, a la curta i a la llarga, sempre acaben imposant el seu centralisme, és a dir, de Madrid sobre la resta de l'Estat, de València sobre el territori autonòmic, de Castelló sobre la resta de la província, etc. i és així com el poder polític de Castelló de la Plana (la capital) sempre ha estat escàs i què anem a dir del de Vila-real ciutat...

Tot això comporta ser cauts, a l'hora de valorar les perspectives de tenir, en breu, un president castellonenc de la Generalitat per primera vegada en la història. I no caldria recordar que, fins que no es demostre tot el contrari, les dinàmiques partidistes quasi sempre venen a confondre's amb les polítiques, i per a mostra el lamentable discurs de l'imputat Camps (ja ex-president) afirmant que se sacrifica no pel poble valencià en general, no pel territori on governava, no pels electors que li han renovat la majoria absoluta, no -segons va dir tan convençut com ho repetirà davant el psicòleg quan passe el judici-, ho va fer per Mariano Rajoy i pel PP: en quatre paraules, Jesulín, la - men - ta - ble!

Respecte al nou candidat a la presidència de la Generalitat (encara que èticament podria considerar-se un frau el no repetir eleccions, tot tenint clar que econòmicament representaria una despesa impossible), Alberto Fabra Part, coincidisc amb Enric Nomdedéu (regidor de Castelló i diputat provincial del BLOC) que, efectivament, té un perfil més adient per al càrrec que el seu predecessor, encara que haurà de fer un gran esforç per practicar més a sovint el valencià (que no sol usar) i també per evitar l'escarni i la mofa que representen certes fotos (com aquesta amb Marta Gallén, en un acte organitzat pel Bigotes, un dels capos de la trama Gürtel), i no ho dic, només, per les seues declaracions en favor del retorn de les emissions de TV3, sinó perquè sembla una persona més allunyada dels barons del clàssic Circ del PP dels darrers anys (Carlos Fabra, Alfonso Rus i José Joaquín Ripoll, els tres anteriors presidents provincials), on els escàndols i les visites als Jutjats han estat d'allò més habitual, sense comptar amb les declaracions de culpabilitat presentades per dos imputats (Víctor Campos i Rafael Betoret) en el mateix cas que Camps que, ara mateix, els ha deixat amb moltes coses a l'aire...

Un President de la Generalitat de Castelló? Si el deixen gestionar, potser aleshores també direm, d'Almenara cap amunt: xé que bo!

ESPADÀ, LA NOSTRA MUNTANYA

Mar i muntanya, entre la Mediterrània i la Serra d'Espadà, així és la comarca de La Plana Baixa -com totes les de Castelló-, un emplaçament privilegiat entre uns paratges tan impressionants com desapercebuts per la seua quotidianitat.

Hi ha moltes comarques i un bon grapat de províncies amb les que compartim el litoral mediterrani, però cap amb una altitud mitjana tan elevada com la de Castelló, ja que ens deuríem desplaçar fins Santander, a Cantàbria, per trobar una província peninsular amb una altitud superior (que tampoc trobem a Portugal, evidentment)... Són xicotets detalls que, a poc a poc, van calant entre els nostres conciutadans a força de repetir-los. Les comarques de Castelló tenen una gran energia mediambiental i turística potencial, és a dir, sense desenvolupar, perquè fins ara no l'hem valorada ni els propis indígenes o naturals del lloc.

Ahir diumenge vam dedicar el matí a escalar, més que caminar, per les empinades pistes i els tortuosos camins de la Serra d'Espadà. Vam arribar als afores d'Eslida en cotxe particular, venint des de Vila-real per la carretera d'Onda, després de passar Betxí per l'autovia i enfilar cap amunt per Artana. El primer objectiu era fotografiar uns testiomins evidents de la persistent guerra civil (ara que commemorem, precisament, les bodes de diamant d'aquell esdeveniment històric que sempre seran de sang, de sang fratricida, de sang lorquicida) com són unes restes de trinxera excavada al terra i coronada amb pedra a tall de ribàs protector, així com superar els més de 600 metres sobre el nivell del mar de la Nevera de Castro des d'on s'observa, a més del vetust castell, una vegetació de carrasques i sureres espectacular... Més de tres hores de caminata, en forma circular, sota un sol de justícia, que va pagar la pena.

El Parc Natural de la Serra d'Espadà acull -no amaga- neveres, molins, aqüeductes, ponts i d'altres elements arquitectònics i etnològics que incrementen el valor afegit d'aquest paratge a tocar de la costa: a 15 quilòmetres del mar, com a molt.

Pels voltants, sempre es bo tornar als espais emblemàtics com ho són el nucli històric d'Aín o el poble abandonat del Jinquer, en terme d'Alcúdia de Veo, que pensem visitar més endavant. Potser, molts dels nostres conciutadans desconeixen el patrimoni de pobles abandonats a les comarques de Castelló, com són, a més de l'esmentat del Jinquer, el de Bibioj (Vilafermosa) que vaig conéixer gràcies a l'amic Pep Gómez (gerent d'Altretur) en una estada al Mas de Borràs, Les Alberedes (Portell de Morella), La Saranyana (Todolella), El Rotgle (l’Alcora) o el Mas de Costa (Llucena), entre d'altres.

Ens està fallant la citricultura, ha caigut en picat el taulell, els mercats amenacen l'euro, l'economia i la política en general són cada vegada més qüestionades pels ciutadans, però si retornem la vista cap a les nostres coses, perquè només s'estima allò que se coneix, i aconseguim d'una vegada les infraestructures pendents a tot l'Arc Mediterrani... sempre ens quedarà el turisme, i en totes les seues modalitats, és a dir, rural, urbà, paisatgístic, històric, monumental, de platja i de muntanya... perquè n'hi ha per dar i vendre i de la millor qualitat: la Serra d'Espadà n'és un dels millors exemples.

BORRIANA, LA NOSTRA MAR

El terme de Vila-real limita al nord amb el d’Almassora, a l’Oest amb el d’Onda i el de Betxí, al sud amb el de Les Alqueries i a l’est amb el de Borriana, ciutat agermanada del terme de la qual va nàixer Vila-real al segregar-se per mandat reial un 20 de febrer de 1274... Per tant, vaja, vaja, Vila-real mai ha tingut platja.

Malgrat la publicitat de l’Ajuntament de la veïna i costanera ciutat (Borriana, la teua mar), la nostra, és a dir, Vila-real, mai ha tingut platja, ni un pam de terreny a vora mar... De vegades, en canvi, encara són molts els vila-realencs que, tal vegada portats per un elevat sentiment d’estima cap a la pròpia ciutat, afirmen i argumenten, erròniament, que Vila-real té, o ha tingut en el passat, un tros de terme a vora mar... És com si afirmarem que la lletra de la cançó que s’ha presentat al darrer festival d’Eurovisió, Que me quiten lo bailao va estar escrita per La Pola.

Maria Araceli Polo de Bernabé, és a dir, La Pola (vila-realenca nascuda, circumstancialment, a València, un 24 de juny de 1851),  fou l’hereva del gran patrimoni familiar que, en pocs anys, va malbaratar pels avatars de la vida i, sobre tot, per allò de viure-la tan intensament, i d’ací aquell que me quiten lo bailao que se li atribueix, com a frase feta, que solia usar molt a sovint, sobre tot els darrers anys de la seua vida, abans de morir a Burjassot (1934) on està soterrada. Part de les terres de La Pola, entre les quals es trobaven unes possessions a vora mar (en terme de Borriana), van ser venudes a una cosina seua, esposa d’un ric navilier valencià anomenat Vicent Puchol (sí, el del famós hort).

La llegenda de La platja de la Pola i, per tant, de Vila-real, es construeix sobre la base de la Colònia Agrícola del Millars, una finca de més de 700 fanecades situada al delta del Millars que, per tant, arribava a vora mar i que fou creada pel pare de La Pola, és a dir, pel primer empresari agrícola modern, el també polític Josep Polo de Bernabé i Borràs en terme de Borriana (Quartell 1812 – Vila-real 1889), així com El Palaciet una casa d’esbarjo que encara avui en dia podem admirar i on va ser soterrada la filla menor de La Pola, Gisela, que va morir molt jove i, per tant, quan encara els quedava el patrimoni de vora mar.

Josep Polo de Bernabé Fabra i Borràs va nàixer amb els tres dotzes, és a dir, el 12 de desembre de 1812 (12/12/12 del s.XIX), a Quartell, i va morir a Vila-real -on està soterrat- el 4 d’octubre de 1889... era nét del Mayorazgo de Vistabella (D. José Polo de Bernabé de Fabra i Arahute) però la fortuna li venia, sobre tot, de la seua àvia vila-realenca Francesca de Paula Mundina i Marco que tenia extenses propietats per tota La Plana. Fou a l’hora polític, terratinent i agrònom: tinent d’alcalde a l’Ajuntament de València, secretari de la Mesa del Congrés a Madrid (1846-58), vicepresident de les darreres Corts d’Isabel II, senador vitalici, cavaller cobert davant el Rei, propietari de la gran creu de Carles III, ambaixador, cap de la delegació espanyola a la Conferència Monetària de París i un llarg etcètera...

A més, gràcies a ell i sobretot a la seua filla, La Pola, molts vila-realencs han presumit de platja durant molts anys, encara que no fora cert. El seu paper com a agricultor interessat en la Revolució Agrícola que suposaren els cítrics al segle XIX amb l'agricultura comercial, o de mercat, és fonamental ja que va transformar la terra campa de vora riu, al costat del mar, en una pròspera colònia agrícola de cítrics on experimentà amb noves varietats, també per la introducció com adob del guano del Perú (substància formada per l’acumulació d’excrements i d’altres restes orgàniques produïdes per les aus a les costes sud-americanes), de superfosfats i d’altres adobs minerals que van augmentar la productivitat de les seues finques de vora mar. El seu germà Francisco, al que se li suposa la introducció de la mandarina i d’altres varietats citrícoles a terres de La Plana, va publicar un treball (1846) sobre el guano i llur aplicació.

Per cert, Borriana sempre ha tingut mar, Vila-real no mai, però des del segle XIV sempre ha tingut molts més habitants fins el dia d’avui que la ciutat mare... és a dir, Borriana mai ha tingut més habitants que Vila-real llevat dels primers anys d’existència del poble fundat pel Rei en Jaume: no és per res, simplement un altre tòpic que hi ha que desterrar. I ja sabeu, Borriana, la teua mar. A gaudir de l’estiu!

BIBLIOGRAFIA.-

FLORES SACRISTAN, Onofre: Catàleg de l’exposició José Polo de Bernabé i l’exportació de la taronja. Ajuntament de Vila-real, 2009

OBIOL MENERO, Emili: Terra i propietat a la Borriana tarongera del segle XIX. Ajuntament de Borriana, 1988

PITARCH FONT, Antoni i VILANOVA AÑÓ, Santiago: Borriana, la nostra ciutat. Diputació de Castelló, 1995

..........................................................................

(Publicat a la Revista Poble: "Històries vilatanes", juliol/agost 2011)

PACTES

Tant de bo el 15-M, el moviment d'indignats i la forta crisi econòmica que aparta el jovent de la pràctica de cotitzar a la Seguretat Social, de gaudir d'una nòmina o de contribuir a Hisenda per la manca d'un treball remunerat acabe canviant l'actual manera de fer política (de portes endins i de portes enfora) de tots els partits.

Només cal rellegir la premsa on, entre propaganda bipartidista i descarada publicitat ideològica, sempre es pot trobar algun article objectiu que retrate fidelment la realitat o algun article d'opinió individual que s'aparte del catecisme clàssic de la demagògia oficial, encara que es publique, només, per dissimular l'adscripció partidista i/o mercantilista del diari en qüestió: així, avui mateix, podem llegir una opinió d'un militant socialista de Castelló (salutacions i ànims a Pep Grau) per saber com se les gasten les executives locals a nivell intern (i això val tant per a PSOE, com per a PP, BLOC, Iniciativa o IU o qui vullgueu... i us ho pot confirmar la gent que ho ha "viscut", més que "patit"... patidors són tots aquells que es marquen objectius impossibles, més que utòpics, a curt termini) o un article on s'explica que això dels pactes és una praxis habitual entre PP i PSOE: Los pactos de los dos grandes partidos aíslan a Compromís.

S'ha de respectar tothom, però això no significa compartir idees, boutades i/o manies personals. Hi ha molta ciutadania fosilitzada en ampliar l'estreta línia descolorida entre dreta (PP segons ells) i esquerra (PSOE, també segons ells) quan molts sabem que l'electorat de PP i PSOE comparteix moltes més coses de les que han convingut en reconéixer, començant per l'adscripció geogràfica i sentimental a la ciutadania del món sobre el nacionalisme "paleto" i pròxim (excepte quan parlen d'Espanya, visca Espanya! encara que, segons els menys llegits de tots ells, mai ha existit un nacionalisme espanyol), la valoració de la llengua espanyola o castellà sobre d'altres llengües oficials que només serveixen per llevar temps en el currículum a l'aprenentatge de coses útils com ara les Matemàtiques o les Ciències en general.

I, per acabar encara que n'hi ha molt més, una altra cosa que comparteix aquesta gent és la de retraure als nacionalistes que pacten amb l'esquerra (ara mateix, en el cas de Vila-real, la dreta tractarà d'identificar "quatripartit" amb "desastre") o amb la dreta (en el cas de Vila-real, encara es recorda i es recordarà que BLOC va facilitar l'ascens a l'alcaldia de Manolo Vilanova) i que reivindiquen que ha de governar la llista més votada però això sí, només quan els convé (al parlament del País Basc la llista més votada és el PNV i. en canvi, governa la coalició PP-PSOE, la mateixa que a la diputació foral d'Àlaba) i és per això que discrepen en el cas d'Extremadura on PP i IU  han fet la pinza al PSOE...

Què signfica això, que hi ha poca democràcia interna als partits i dins dels col·lectius i que tots els partits pacten amb tots? Evidentment... les dades són fredes, aclaridores, apàtrides i poc partidistes. I si a això li afegim que les llistes sempre s'han confeccionat sobre la base d'unes taxes d'atur que sempre han estat elevades, ara se pot comprovar més que mai: llevat dels aturats i dels joves a la recerca del primer lloc de treball, quants executius i gent preparada ha hagut de renunciar a participar en política perquè, a banda d'estar molt mal remunerada, no els acaben de convéncer els mecanismes interns de funcionament? Potser el C.I.S. us facilite les dades, encara que la incultura porta a afirmar que tots els polítics estan massa ben remunerats, tots són uns frikis i tots són molt fàcils de comprar... Això no s'ha de dir, perquè no és cert.

Pactem una democràcia real? Quan? Ja? Siguem realistes...

CALENDARI DE LA LLIGA DE FUTBOL BBVA 2011-12

Els aficionats al futbol ja coneixem el Calendari de Lliga BBVA 2011-12 (cliqueu per engrandir-lo!) i ara restem a l'expectativa de saber la data i el rival en la fase prèvia de la Champions League del Vila-real Club de Futbol. Així sabem que començarem a casa, en El Madrigal, contra l'Sporting de Gijón el proper 21 d'agost i, per tant, haurem d'avançar el retorn de les vacances o dels viatges programats -tots aquells que tinguen previst rodar món aquest estiu- o que tancarem la Lliga de Primera Divisió també a Vila-real, en aquest cas contra l'Atlètic de Madrid el segon diumenge de maig de 2012 (el dia 13, donat que l'estiu que ve hi ha Copa d'Europa de Seleccions).

Sense temps d'avaluar l'entrada en la Lliga, la segona jornada (28 d'agost) ja hi ha desplaçament proper, al Camp Nou de Barcelona, contra l'actual campió d'Espanya i d'Europa, mentre la visita a l'altre gran (sí, el Real Madrid) també es farà molt prompte, a la primera volta (el 26 d'octubre), mentre que al València no l'haurem d'esperar fins l'any que ve (8 de gener) que vindran a casa nostra al final de la primera volta, mentre que al Llevant podrem tornar-li la visita per Falles (18 de març).

El desplaçament a Sevilla, per jugar contra el Betis, també es presenta assequible per a tots aquells que tenim el privilegi de treballar i vullguem menjar-nos la mona vora el Guadalquivir, donat que s'hi jugarà, precisament, el 8 d'abril, és a dir, el dia de Pasqua. Tot és qüestió d'agafar l'agenda, anotar els desplaçaments més interessants i pregar-li a Sant Enric (Portalés?), -onomàstica del proper dimecres 13 de juliol- que remesclen una mica millor i a vore si ens toca, d'una vegada per totes, un dels desplaçaments de la rifa de Caixa Rural.

La resta, de moment, tot tranquil, els del Real Madrid beuen Cointreau i el centre de la defensa del Vila-real s'ha posat la Sabata, precisament, quan Marcos Senna ha seguit l'exemple dels regidors locals i ha acceptat rebaixar-se el jornal. Ara falta que els de Londres no se venguen contra Fran (cesc) Fàbregas i el deixen tornar a Barcelona, perquè els únics que no han deixat res ni piatí ni piamí són els del València que fitxen jugadors com si tingueren una bànkia al seu costat. Enfi, ja vindran temps millors, encara que dels futbolístics no puguem queixar-nos...

P.D.- També tenim el de Segona Divisió A, és a dir, la Lliga "Adelante" on participa el Vila-real B:

DE LA VIDA (POLÍTICA) EFÍMERA...

D'entre els abusos democràtics que hem patit els ciutadans d'apeu, almenys a la jove democràcia espanyola (que tampoc cal oblidar-ho, no té res que envejar a la del "Sexenni" del segle XIX ni a la dels temps republicans del XX que encara van funcionar pitjor), destaca la deficient legislació sobre les atribucions dels càrrecs electes i dels partits polítics durant les legislatures amb majories absolutes...

M'explique. Les societats integrades per ciutadans honrats, respectables i responsables no necessiten una excessiva legislació per regular les relacions humanes, econòmiques i socials, perquè políticament tots arrimen el muscle amb l'objectiu de l'interès general o allò que s'ha convingut en anomenar el bé comú. En canvi, des del moment que la Partitocràcia i el partidisme s'instauren per perpetuar-se fins arribar a confondre la salut del partit amb la salut de la societat a la que haurien de servir, les coses s'intoxiquen, des del punt de vista de la democràcia i de la representativitat, i aleshores se ven l'abús a la ciutadania (mitjançant la submissió dels mitjans de comunicació públics i privats) com un pas endavant en el progrés i les llibertats quan, realment, és tot el contrari.

Per què? Doncs, perquè les legislatures són, normalment, de quatre anys i cap càrrec electe, ni cap partit polític per més majoria absoluta que tinga hauria de poder legislar, ni executar processos que s'allarguen més enllà del període per al qual han estat elegits, ja que moralment això hauria d'implicar el consens amb la resta de forces polítiques perquè, en cas contrari, s'acaba hipotecant el futur polític, moral i econòmic dels pobles, les ciutats, les autonomies o fins i tot de l'Estat, com ha passat darrerament a Vila-real (el deute generat per la majoria absoluta del PP -als darrers anys- l'haurem de pagar els que no vam participar en la decisió de demanar préstecs de més de 200 milions d'euros), a la Generalitat Valenciana (una de les més endeutades, des del punt de vista econòmic, i que ara pretén trencar la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià que sí que se va aprovar per consens) o a l'Estat Espanyol (on les polítiques de construcció salvatge i d'immigració massiva generades pel PP i pel PSOE han estat coronades pels desastres econòmics del govern Zapatero... i això que aquest darrer no és políticament responsable al 100%, malgrat les crítiques de Rajoy, perquè mai ha gaudit d'una legislatura amb majoria absoluta)...

En democràcia tots els ciutadans som "polítics", però s'ha de distingir entre aquells que tenen "responsabilitats polítiques" per exercir un càrrec electe que, moltes vegades, està mal remunerat (i per això els professionals liberals han fugit als temps de bonança d'assumir aquestes responsabilitats), però en altres casos està remunerat a l'alça (sobre tot per aquells que tenen més que en la Política, en el partidisme, una forma d'aconseguir una col·locació o una nòmina per arribar a final de mes), dels que no les tenim... o les tenim d'una altra manera com a ciutadans, ja que no treballem amb diners públics que són, o haurien de ser, sagrats.

Aleshores, com vist el que s'ha vist fins ara, costa tant fer veure als polítics en actiu que amb 8 anys en un càrrec electe n'hi hauria més que suficient (alguns prefereixen carregar-se el propi partit i/o col·lectiu abans que abandonar generosament), o als partits amb majories absolutes que no haurien de legislar o aprovar pressupostos que se n'ixen dels quatre anys per als quals han estat elegits, s'hauria de regular per llei totes aquestes coses, començant, naturalment, per les llistes obertes que portarien més transparència, més higiene i alguna Belén Esteban (perquè el poble és sobirà i, per tant, responsable de tot el què ens està passant) per omplir pàgines de premsa escrita, audiovisual i virtual que, al cap i a la fi, és el que més segueix el personal...

INDIGNATS AMB ESPANYA

Primer va ser Felipe González (PSOE) qui va inaugurar el partidisme mentre tallava la cinta del flamant AVE Madrid-Sevilla que tant important ha estat per a les dos capitals interiors i tan poc ha incidit en l'economia espanyola en general... Després José María Aznar (PP), que no volia ser menys, amb aquell importantíssim (per a Castella - Lleó) AVE Madrid - Valladolid que també vàrem pagar entre tots: 2-0 a favor de l'Espanya castellana, profunda, interior i escassament perifèrica...

El traçat ferroviari decimonònic, radial, centralista i inútil continuava intacte i l'atur creixent, l'economia espanyola minvant... Però continuaven arribant les subvencions europees en forma de fondos F.E.D.E.R. (per al desenvolupament regional), partides del F.S.E. (Fons Social Europeu), etc. que juntament amb el F.C.I. (Fons de Compensació Interterritorial) que es va crear pel bipartit (PPSOE) amb la finalitat de mantenir el bennestar a les autonomies "pobres" (Andalusia, Extremadura, Castella-La Manxa, Castella-LLeó...) han consolidat les dues Espanyes: la perifèrica o "rica" que paga i no rep infraestructures (fonamentalment Catalunya, València, Balears, etc.) i la interior o "pobra" que rep fons, autovies per on no passa ningú (Extremadura) o AVE's amb una mitjana de 9 passatgers diaris (Castella - La Manxa)...

D'entre l'Espanya perifèrica que paga i no rep infraestructures destaca, fonamentalment, la comunitat autònoma valenciana, la més rica des del punt de vista dels esdeveniments esportius subvencionats amb diners públics (Fòrmula 1, Copa Amèrica, etc.) i la més pobra en quant a endeutament, perspectives de futur i serveis bàsics, especialment a la zona Nord, sí, la provincia de Castelló que aquest 2011, precisament quan Don Carlos Fabra Carreras (el gran polític?) comença a fer mutis foro, presenta unes taxes d'atur, d'endeutament i de mancances viàries i de tot tipus (malgrat els aeroports sense avions, les biblioteques sense llibres i els centres de tecnificació esportiva sense dotar) molt superiors a les de fa ara 16 anys, és a dir, quan Carlos Fabra va entrar com a president de la institució més qüestionada de la democràcia actual, la Diputació.

De l'únic que ens podem alegrar, a nivell local de Vila-real (a banda que un govern quatripartit sempre assegura que la caixa pública estarà vigilada, com a mínim, per 8 ulls plurals i no només per 2 ulls monopartidistes com fins ara), és que per fi va a adecentar-se l'estació del Nord on mai RENFE, ni ara ADIF, havia invertit un duro des que s'inaugurara l'estació al segle XIX, encara que sempre ens quedarà la sospita del partidisme del govern central a l'hora d'agilitzar els tràmits (malgrat que els del PP volien una estació a tocar de Borriana i no n'eren partidaris d'aquesta actuació).

A nivell autonòmic també ens alegra que deixe de funcionar l'AVE Toledo - Cuenca, que mai s'hauria d'haver construït (però, la gent es pregunta, no serà només per fastidiar-li la legislatura a la Cospedal?, estem davant una altra decissió partidista?, tampoc ens estranyaria) o, almenys, no abans que l'Eix Mediterrani que sí que és una infraestuctura necessària i per la qual mai ha apostat el bipartit (PPSOE).

El Ministeri de Foment no ha garantit l'execució del corredor mediterrani (una infraestructura que compta amb el suport de PP i de PSOE, ara mateix, però que als temps de Felipe González o de José Maria Aznar mai va ser prioritària), a la UE abans del 2030. Estem en senyal d'alarma roja, i si el Govern Espanyol no es compromet de veritat perdrem la batalla perquè la UE incorpore tot el projecte del corredor a les seues xarxes transeuropees. Foment ha convocat les autonomies del corredor mediterrani a una reunió que se celebrarà a la primera quinzena de juliol. L'objectiu és informar dels avanços de les gestions davant la UE per defensar el projecte.

El mapa del corredor que inclouria com a prioritària la Comissió Europea el mes de setembre partiria, si es compleixen les males previsions de Ferrmed, des d'Algesires cap a Madrid, i des d'aquí dos ramals connectarien amb Saragossa i amb València, que connectaria finalment amb la frontera francesa passant per Barcelona, ​​amb final de trajecte a Estocolm. Aquest corredor resultant coincideix amb el mapa presentat en un document titulat Prenent la via cap a un transport de mercaderies intel·ligent -que es pot consultar a Internet- elaborat per la consultora internacional PricewaterhouseCoopers (PwC) proposa que els combois de mercaderies vagen des de València a Madrid i des d'aquí a Saragossa, convertida en gran platafroma logística, per redistribuir les mercaderies a Europa per Hendaia o Perpinyà, per Bilbao i Barcelona. El pitjor d'aquest informe és que, a més, deixa sense "corredor" a Alacant, Múrcia i Almeria, atès que es considera com traçat ideal des del Sud d'Espanya per Còrdova i Alcàsser de Sant Joan per arribar a Madrid. El disseny radial d'Espanya té en aquest informe el seu millor suport.

A nivell d'infraestructurs, a l'Estat Espanyol, sempre s'ha imposat, fins ara, la biPartitocràcia a la política i l'economia, per tant podem concloure que tenen tota la raó del món els indignats quan afirmen que no ens representen. S'ha d'aprofundir en la democràcia i en la preeminència del poder polític sobre l'econòmic, però no en la submissió del polítics centralistes a les economies mesetàries que marginen la perifèria espanyola i peninsular... Indignats amb la Democràcia? No, indignats amb Espanya! Com podria haver dit Vicent Flor, ofrena glòries i t'escuraran les butxaques...