EL TREBALL I ELS JOVES

 

Vivim una època on els fills romanen massa anys a casa els pares, alguns fins els 30, els 35, els 40 i més. 

Això també comporta que la natalitat recaiga quasi exclusivament en la població immigrant procedent d’altres latituds i cultures, ja que la societat occidental està morint d’èxit després de la generalització de l’Estat del Benestar, una vegada passades les penúries de les postguerres civil i mundial. 

Els joves només s’atreveixen a independitzar-se dels pares amb una ocupació definitiva i ben remunerada, però açò tampoc garanteix que es llancen ràpidament a la recerca d’una paternitat cada vegada menys desitjada. 

La vida sempre ha estat difícil, el món sempre ha tingut un munt de problemes, però no serà que ens estem tornant, tots, pares i fills, massa còmodes? No serà que els pares estan sobreprotegint tant els fills que acaben per endossar-los una por escènica irreal a decidir pel seu compte? 

Una notícia que portava la premsa a mitjans de maig, durant la setmana de festes de Sant Pasqual, és que els joves de les comarques de Castelló ja no volen treballar a la ceràmica perquè se veu que això de fer torns de vuit hores seguides pareix molt dur i, més encara, si els pares tenen la capacitat econòmica d’alimentar-los, allotjar-los a l’hotel familiar i finançar-los els capricis que, ara mateix, semblen bàsics: un mòbil dels bons, unes esportives de marca i 50 eurets a la butxaca per quedar amb els amics... 

De tota manera, mai s’ha de generalitzar perquè ni tots els pares són sobreprotectors, ni tots els fills s’han rendit a la comoditat de la llar familiar, ni tots són antinatalistes... Vivim en una societat cada vegada més competitiva on, en canvi, de vegades se dona la imatge de deixadesa en les responsabilitats individuals i socials: el mal exemple d’alguns polítics, d’alguns sindicalistes, d’alguns pares, d’alguns fills... tampoc ens ha de dur a treure conclusions equivocades. 

Ara mateix hi ha més oferta de treball que mai (un altre tema són els salaris, encara els més baixos d’Europa, i les condicions laborals), més treballadors cotitzant que en cap època de la Història gràcies a la immigració, el nivell de vida és molt superior al de fa 50 anys (quan els vila-realencs érem tots llauradors i només volien anar a la fàbrica els immigrants), etc. 

Però ens falta alguna cosa per poder contar un conte del color de la rosa com ara un Ajuntament menys endeutat, una via del ferrocarril permeable, millor comunicació per carretera amb Castelló i, per suposat, que no ens castiguen portant el Tram que ja ha fet prou de mal a Castelló capital: on hi haja un bon tramvia, no cal Trams, ni Trumps!

Revista Poble nº 328, juny 2025.-