La Monarquia Constitucional espanyola és un sistema polític refrendat a les urnes el 6 de desembre de 1978, amb una Constitució modificada unilateralment, de la nit al matí, durant el propassat 2011 de la crisi de les urgències polítiques pel bipartidisme regnant de PP i PSOE.
De tota manera, i no és la primera vegada que ho comentem en aquest blog, el sistema polític espanyol derivat del Referèndum del 1978, no serà una democràcia autèntica mentre no hi haja una vertadera separació de poders, és a dir, que el poder executiu siga exercit, realment, pel govern de l'Estat i no pels "mercats", que el poder legislatiu siga exercit, realment, per les dues cambres legislatives (Congrés de Diputats i "inútil" Senat, només pràctic per ajudar a arribar a final de mes als que cobren meganòmines d'aquesta institució) i, per últim, l'anomenat "tercer poder" o Judicial que hauria d'estar exercit per jutges i tribunals independents i no per majories (tant al Consell General del Poder Judicial com al Tribunal Constitucional) conformades pel partit en el poder... La composició d'aquestes institucions de "poder" judicial, hauria de ser designada, democràticament, pel Congrés de Diputats però totalment a l'inrevés del que se fa ara, és a dir, que el partit més votat de l'oposició democràtica hauria de designar la majoria de membres amb la participació de la resta dels partits més menuts i, per últim, deixar per al partit en el govern una designació inversament proporcional als escons obtinguts, de manera que sempre hauria de resultar impossible que un partit amb majoria absoluta -com ara mateix el PP, o el PSOE dels temps de Felipe González- pogués arribar a acumular temporalment els tres poders (com els monarques absoluts del segle XVIII) com passa ara mateix...
Tot açò ve a col·lació no solament per la injusta absolució de l'ex-president Camps i de Costa, l'ex-secretari general del PP a València (en democràcia les sentències s'acaten, naturalment, però a l'igual que els resultats electorals que també s'acaten i "van a missa", ens queda el dret a la discrepància i la llibertat d'expressió -faltaria més-, així com el respecte democràtic a les minories), sinó per la iniciativa, anunciada ahir al matí, del flamant ministre de Justícia Alberto Ruiz Gallardón que és conscient del problema i és molt digne d'alabar que vullga agafar l'assumpte "per les banyes", però no de la manera que va anunciar, donat que sembla respondre a un interés d'amarrar, encara més, el "poder" (judicial) cap a l'entorn de l'executiu...
En aquest aspecte, i en molts altres, tenim pendents per aprendre moltes lliçons de democràcia que ens vénen dels Estats Units on el Cap de l'Estat (recordeu Nixon) no té la impunitat del Rei d'Espanya (extensible a la "família real"?, per què s'ha renunciat, de moment, a investigar a la Infanta Cristina?) i els candidats dels principals partits, s'han de guanyar el lloc democràticament venent la seua biografia i, fins i tot, explicant els "draps bruts" de la resta de candidats que aspiren a liderar el propi partit... I la primera pregunta que ens ve a la ment, sobre açò, és la següent:
- Hauria pogut Francisco Camps enganyar l'electorat valencià i tornar a presentar-se, estant imputat per a dimitir als quatre dies, amb el sistema nordamericà?
- (Resposta) De segur que no!
Per cert, la Justícia lenta no és justa, i això que quasi estem convençuts que, algun dia, fins i tot li arribarà l'hora a Carlos Fabra Carreras (de ser jutjat o de ser absolt directament?) alias "El Megalónam" pel culte fals a la pròpia personalitat, pagat amb diners públics, que tampoc se porta ja als estats vertaderament democràtics...
