dissabte, 2 de novembre de 2019

RÈQUIEM PEL DARRER CITRICULTOR


Tracteu-me d’exagerat, d’irresponsable, de tot el que vulgueu, però sóc fill de llaurador i sé del que parle/escric. 

La citricultura tradicional va acabar de sobte a la dècada dels 80, quan la taronja (i altres productes, és clar!) va ser la moneda de canvi per l’entrada d’Espanya a la Unió Europea: i què vam fer aleshores els fills dels llauradors? Els que teníem carrera vam fer oposicions per assegurar-nos el fregir i el menjar, mentre la resta van començar a ingressar a les fàbriques de taulells que, fins aleshores, havia estat el destí preeminent dels immigrants vila-realencs, amb resultats desiguals: uns van acabar milionaris venent rajoles pel món amb uns coneixements incipients d’idiomes, mentre d’altres van haver de dedicar-se a fer hores i hores per tirar endavant. 

Els llauradors més ben assessorats o més sortosos, encara van aconseguir vendre la terra a bon preu, fins i tot a 6.000 euros i més la fanecà, quan el comprador resultava ser un empresari ceràmic que necessitava ampliar la fàbrica, la nau o l’obrador. Però els vertaders citricultors, és a dir, els que vivien al cent per cent de la taronja, van haver d’aguantar fins la temporada passada, perquè la terra en zona agrícola ja no se compra, ni té preu... com la taronja, siga de la varietat que siga! 

És per això que no sabria dir-vos si ja han soterrat al darrer citricultor de Vila-real o si encara en queden tres o quatre... I això que de la taronja viu molta gent: les dones dels magatzems, els empleats de les oficines dels magatzems, els collidors, els podadors, els venedors d’insecticides, els enginyers citrícoles, els intermediaris, els dirigents. 

La taronja va arribar a ser la primera font de divises de l’Espanya tercermundista de Franco, la de l’autarquia i la industrialització precària, però mai cap govern de l’Estat, ni en dictadura ni en democràcia, ha estat al costat dels nostres citricultors. 

Ara comptem amb un vila-realenc al front d’Intercitrus i del Comité de Gestió de Cítrics: Manuel Arrufat, un home responsable i preparat que, tal vegada, arriba tard i només podrà certificar, això, la mort del darrer citricultor vila-realenc i de la citricultura valenciana en general. 

Amb una superfície de 165.000 hectàrees, 65.000 explotacions i un handicap històric, el minifundisme. 

La superproducció de l’any passat, les elevades temperatures tardorals o els baixos calibres per absència de fred i les pluges van fer que la fruita perdera qualitat i, per si faltava alguna cosa, els nostres polítics van obrir les portes a l’entrada massiva de taronges de països tercers. 

Aquesta temporada que comença fins i tot podria parèixer més bona, però la data del funeral està pròxima.

............................................................................................

P.D.- Aquest article ha estat publicat a la Revista Poble, Novembre de 2019 nª 266 a la columna pròpia d'Opinió "Roure i Llorer" sota el mateix títol.


Quan Vila-real era un poble (Rafael Beltrán / Antoni Pitarch)

CALENDARI DE LLIGA 19-20 (1a volta)

CALENDARI DE LLIGA 19-20 (2a volta)

Laulauenlaseuatinta

Els més visitats

La meva llista de blogs

El topònim Vila-real a la Península Ibèrica

Vila-real a rajaploma

TV3 EN DIRECTE

Horaris LligaBBVA

Dominio Casilda

Visualitzacions de pàgina l'últim mes