Quan Jaume I va arribar a València al segle XIII, els cognoms feia molts segles que existien i així tots els pobles valencians costaners foren repoblats per catalans procedents, en gran majoria, de les comarques lleidatanes i de la Vall d'Aran, mentre que els pobles de l'interior, molt més a poc a poc, foren repoblats per aragonesos. Aquestos cognoms catalans han estat majoritaris, i encara ho són en molts casos, entre la població nascuda a Vila-real i a la major part dels pobles valenciano-parlants: ara mateix, l'actual president de la Generalitat té els dos cognoms catalans (Fabra i Part) i així molts valencians coneguts, siguen polítics o no (Camps, Barberà, etc.). Els cognoms dels valencians, per tant, a banda dels originaris d'altres estats d'Europa i del món, són catalans, aragonesos, castellans, bascos o gallecs, però no existeixen cognoms valencians, com tampoc existeixen els murcians o els andalusos.
De tota manera, a partir de finals de la dècada dels 50, és a dir, quan a Vila-real només parlaven castellà els mestres d'escola i el secretari de l'Ajuntament (allò sí que era immersió lingüística!), començaren a arribar en massa els immigrants castellano-parlants (sobre tot de Jaén o d'Albacete, almenys a Vila-real i molts pobles de La Plana) i començà la importació dels cognoms castellans que són, ara mateix, els majoritaris. Els 10 cognoms més comuns d’Espanya, i també a terres valencianes i catalanes són Garcia, González, Rodríguez, Fernàndez, López, Martínez, Sánchez, Pérez, Gómez i Martin. Clar que s'hauria de tenir en compte que tots els Martínez, per exemple, es comptabilitzen com un mateix cognom i, en canvi, els catalans depén de com s'hagen transcrit: així tenim Pujol-Puyol-Puchol, Piquer-Piqué, Ferrer-Ferré-Farré, etc. que compten com a cognoms diferents quan, en realitat, tots sabem que es tracta del mateix.
Els cognoms tenen una gran càrrega semàntica i n'hi ha de ben curiosos Lladre, Deulofeu, Guanyavents, Nomdedéu... Els co-noms o «segons noms» són una manera antiquíssima d'atribuir un tret diferencial als altres i als seus descendents, però també de localitzar i organitzar l´entorn. Quan arribava algú que no tenia nom, però se sabia el del seu pare, li s'atorgava un patronímic: així tenim Peris (fill de Pere) o Ferrandis (fill de Ferran), Sanxis o Sanchis (fill de Sanç), etc. En canvi, quan no se sabia el nom del pare, però sí la procedència, se l'anomenava amb un topònim: Tàrrega, Balaguer, Miravet, etc., és a dir, noms de pobles catalans. Els cognoms també especificaven qui era qui a través d'una informació concreta, per exemple, l'origen, l'ofici, un tret físic o, com hem dit abans, l'ascendència directa: els jueus solien usar noms d'oficis (Ferrer, encara que no tots els "ferrers" foren jueus) i també noms de persona com a cognoms (Ramon) i a molts llocs, com ara a Mallorca, se'ls anomenva "xuetes" (els llinatges considerats xuetes són Aguiló, Bonín, Cortès, Fortesa, Fuster, Martí, Miró, Picó, Pinya, Pomar, Segura, Tarongí, Valentí, Valleriola, Valls, etc.), però també molts cognoms espanyols sefardites són d'origen local com ara Almansa, Castro, Carvajal, León, Navarro, Robles o Sevilla...
Els cognoms, en definitiva, són una eina molt útil per aclarir-nos d'on venim, ja que saber on anem és, ara mateix, molt més que una utopia.
2 comentaris:
Unes teories sobre els cognoms molt novedoses i sorprenents, les teues, Toni.
Caldrà documentar-les de manera adient, és clar.
A la "Societat d'Onomàstica" tenim uns plantejaments prou distints sobre l'origen i l'evolució dels antropònims. Però tot pot ser.
Explica't Llamborda, perque jo ho diria a l'inrevés: aquestes exposades al post són les teories cl`assiques i sobre elles s"haur`a d'anar rectificant al ritme dels nous descobriments dels especialistes en la mat`eria.
Publica un comentari