La tardor ja ha arribat i ningú se n’ha adonat... Vivaldi hauria encertat dedicant-los un Rèquiem a les estacions, però tampoc tenia una bola de vidre per endevinar el futur al que la gran revolució industrial ens està abocant des de fa dècades. Però els exòtics mandataris de les principals potències del món són negacionistes de la lògica, del canvi climàtic i de la falsa polarització de la ciutadania provocada per les forces del mal.
La tardor era temps de collir figues, ametlles, avellanes, nous, garrofes, safrà, pomes, caquis, magranes, codonys, de collir bolets o de fer confitures, però sobre tot era el temps de les taronges primerenques, de la clementina del terreny, de la mandarina, de la satsuma, de la nulera, de la clemenvila i, per tant, de l’inici de la Prega quan la Plaça de la Vila s’omplia de gom a gom a boqueta nit, perquè els collidors anaven a cobrar el jornal del dia i a llogar-se per a l’endemà, mentre les rosariers estrenaven abric o portaven el vell des de la tintoreria i els xiquets anàvem a escola a peu, a soles, amb pantaló curt, per adquirir anticossos amb els que afrontar tota classe de refredats, alguns fins i tot creuàvem l’antiga carretera nacional quatre vegades al dia, amb set anys!, perquè vivíem de la carretera per amunt: poca broma!
En aquell temps les escoles tenien els sostres elevats i no comptaven amb cap sistema de calefacció, si de cas algun xucla-mocs que sempre se li solia escapar al mestre per escalfar un poc l’ambient, però els alumnes solíem anar proveïts de tota classe d’enginys per enganyar el fred que sempre aguaitava en retornar la Mare de Déu de Gràcia a l’Ermitori: tapa-boques, bufandes, gorretes, calcetins grossos, els jerseis de llana fets per la iaia, la samarreta interior apelfà, etc.
L’any agrícola anava de tardor en tardor, perquè en realitat el mes de setembre, o millor l’octubre, era el gener dels llauradors, quan realment començava l’any nou per a ells, ja que açò del canvi climàtic era totalment impensable i les platges servien encara per refrescar-se, per això “Quan octubre és arribat, sembra el sègol, l’ordi i el blat” i no n’hi havia cap hort abandonat, perquè tampoc hi havia res més: ara no queden llauradors a Vila-real, ni un ni cap o sabeu d’algú que visca, exclusivament, del que li paguen per la collita de les taronges? Això, no cap. Ara tenim més varietats de taronges primerenques que citricultors: clemenrubí, oronules, loretina, marisol, arrufatina, nero, clemenules, owari, okitsu, clausellina...
El canvi climàtic ha arribat per a quedar-se, com la maledicció de la IA (intel·ligència artificial), però la citricultura i certa forma tradicional de vida estan en greu perill d’extinció, com ara les estacions, només hi ha estiu o hivern, blanc o negre, blau o roig, quin món més polaritzat i maniqueïsta, que trist!
Per la tardor que no us guanye la tristor, vila-realencs, ens hem de reinventar però ja!
Revista Poble, nº 342, octubre 2026
