Després d'assumir que s'han acabat les vacances del juliol i passar dues males nits, he somniat que sóc professor i què encara me queden les d'agost. Potser animat pel somni, m'he despertat matiner i he consultat les tasques pendents de l'agost a l'agenda: una de les més urgents és un encàrrec personal de la directora del col·legi Cervantes, més conegut per l'escola del Cedre -en record d'un arbre espectacular que vorejava aquest camí des de molt abans que els republicans el convertiren en avinguda-, que al novembre celebraran les Bodes de Diamant (75 anys) de la inauguració d'aquesta escola (el primer edifici d'aquesta ampla avinguda construïda amb perspectiva de futur: que en prenguen nota els responsables urbanístics municipals) al novembre de 1932.
Com ex-alumne, supose, més que com a professor o antic company d'estudis, Clara Soler m'ha encomanat un article al respecte, potser històric, a base de records o anècdotes personals i d'altres coses que són les que, al cap i a la fi, són a la base dels vincles personals i humans dels ciutadans de qualsevol poble civilitzat. I en açò, precisament, consisteix la cultura, en no perdre la memòria i les vivències del passat, però no per buscar enfrontaments i falses polèmiques, sinó per sumar, per aportar granets d'arena i de sorra individual que, a la llarga, quallarà en cultura i en història col·lectiva perquè són vivències que, d'una manera o d'una altra, retraten una generació de xiquets i xiquetes (anàvem separats a l'escola) del Vila-real, en el meu cas, dels anys 60.
Hauré de fer memòria dels mestres (Don Olimpio -aleshores tots eren "dons"- D. José Pascual, D. Manuel, D. Enrique, D. Cecílio i Don Antonio Armelles, el director que, malauradament, va ser assassinat uns anys després al col·legi de Castelló que avui porta el seu nom).
Els xiquets d'aquell temps, sobretot els companys de Joaquín Font de Mora -són pare, l'inoblidable Pascual, ja era aleshores president del Villarreal C.F.-, el que més recordem és el debut com a "futbolistes" (amb menys de 10 anys) al Madrigal entre la classe de Don Manuel (vestits amb la indumentària de l'Atletic de Bilbao) i la de Don Olimpio, la meua (vestits de blaugrana oficial del Barça).
A més de Ximo o Joaquinet, pel Bilbao jugaven els amics Santiago (el Poreno), Llorenç Batalla, Juanito Soler, Joan Campos i d'altres que segur em deixe, encara que la majoria havien estat fitxats d'altres col·legis, que conste. En canvi, al Barça, llevat del porter Enrique que venia dels Franciscans per ser cosí de Batistet, tots érem "legals" de la classe.
L'aliniació oficial del debut, perquè així constava als dorsals de les samarretes blaugranes, fou la següent: Pérez Canet (1); Llidó (2), Moner (4), Climent (3); Cantavella (5), Pesudo (6); Arrufat (7), B. Canet (8), Mezquita (9), Pitarch (10) i Marco (11). Naturalment, després vingueren les lessions, les expulsions i haguérem de recórrer al mercat d'hivern amb les incorporacions d'Alberto Arrufat, el Roget (no recorde el nom) o alumnes de la classe de Don Enrique de la talla humana i futbolística de Román... Román Herrero -sí, senyor- el millor centrecampista vila-realenc de tots els temps (amb permís de Manolo Folch que és d'una altra generació). La resta, ja se sap: la llet en pols, les taules de multiplicar -que avui en dia ja no se saben ni les guapes dels concursos televisius-, els dictats, les preguntes en fila índia, la disciplina, la letra con sangre entra i Isabel y Fernando el espíritu impera, moriremos besando la sagrada bandera...
Ací, sense renunciar a la vocació futbolística (la frustrada), va començar a entrar-me el neguit per la història: Quina bandera? El pendón morado de Castilla? La quatribarrada d'Aragó? I és que les consignes de Franco eren molt polítiques, però gens fonamentades en la historia perquè això de la bandera roja y gualda que ens volia vendre com una cosa antiga del segle XV, vaig saber uns anys després que no arribaria fins a l'època de Carles III, a finals del segle XVIII. Però aquesta és una altra història.
Per cert, si teniu fotografies (tots no teníem "màquina de retratar" en aquell temps)d'aquells partits memorables o de l'escola del Cedre, en general, no dubteu a posar-vos en contacte perquè se n'està organitzant una de grossa.
Res a veure amb l'últimobachilleratopuntocom de Canales, Bustos i cia. Aquesta va de veres!
dijous, 2 d’agost del 2007
EL CEDRE
Etiquetes de comentaris:
aniversari educatiu,
CEIP Cervantes,
El Cedre
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Quan Vila-real era un poble (Rafael Beltrán / Antoni Pitarch)
Els més visitats
-
En democràcia els pares i les mares poden triar per a les filles i els fills entre escola pública, concertada o privada. Durant ...
-
La Junta Electoral mitjançant el Boletín Oficial de la Província de Castelló va publicar ahir, oficialment, les candidatures municipals i a...
-
Adell, Bosch, Cardona, Ferrer, Grau, Gual, Mas, Nàcher, Nadal, Pitarch, Pons, Raga, Rubert, Roig, Ros, Sabater, Sala, Serra, Soler, Vidal, ...
-
PROCESOS Y CONTEXTOS EDUCATIVOS: ENTREVISTA A UN/A PROFESOR/A El presente cuestionario tiene como objetivo conocer la realidad ed...
-
Enllaç al programa de festes en pdf: complet i per a mòbil
3 comentaris:
Bon día, Toni.M'he alçat prompte per a ser el primer diumenge d'agost i ha estat un plaer llegir el teu post. Gràcies.
T'anime a fer-ne un altre sobre el Patronat i el creuar la vieta de la Panderola.
Me pense que tampoc venies al Cedre, però si que recorde que també vas jugar de blaugrana i de lateral (abans de consolidar-te com a gran nadador), guanyant-te l'apelatiu carinyós de "Paco el Béstia" per les teues internades per la banda.
Benvolgut Toni, si que anava a les escoles del Cedre. El que cre és que no coinciem en els mestres. Vaig començar amb Don Enrique Viciano i vaig acabar amb Don Cecilio (no recorde el cognom).
El apelatiu de "Béstia" era per lo malapatós que era amb el baló. Almenys em defensava amb l'aigua, però no dels camp de futbol, sino de piscines.
Salutacions.
Publica un comentari a l'entrada