EL NEGOCI CITRÍCOLA

Segons El Mundo / Castellón al Día, en la pàgina 8 de l'edició de dimecres passat, la citricultura valenciana -de tot el país- ven a l'exterior per valor de 935,82 milions d'euros en 5 mesos, mentre que el sector ceràmic valencià -fonamentalment, de La Plana- només arriba al 930 milions...
Des de la Unió de Llauradors s'apunta que aquesta dada ve a confirmar que la crisi només afecta, en realitat, al productor citrícola, és a dir, al llaurador propietari de la mercaderia. I jo tinc la temptació d'afegir que això també suposa que el sector del taulell (majoritari a la nostra comarca) no va tant bé com anava uns anys enrera.
Per analitzar les dades citrícoles -que us adjunte al final d'aquesta petita reflexió- s'han de tenir en compte, però, altres factors i conceptes.
Per exemple:
-En els darrers 30 anys la producció de cítrics s'ha triplicat, i no solament la valenciana, ja que avui en dia es cullen més taronges a Andalusia, per exemple, que no entre les tres províncies valencianes malgrat l'augment (degut a la reconversió agrària de moltes zones de muntanya i bosc que mai han tingut cap tipus de protecció o d'ordenació territorial per part de l'autoritat competent).
-En els darrers 30 anys els costos de producció també s'han triplicat: salaris, plaguicides, adobs, aigua, etc.
-En els darrers 30 anys els preus als productors s'han mantingut, més o menys estables (no així els que cobren les grans distribuidores comercials), mentre augmentava l'edat mitjana dels agricultors i els joves començaven l'èxode cap a la indústria i el sector serveis.
-En els darrers 30 anys el pes de l'agricultura en el PIB autonòmic i estatal ha disminuït molt degut, sobre tot, al desenvolupament industrial, però també al del sector serveis -com vinc explicant als meus alumnes des de fa molts anys-...
De tota manera, això no significa que al 2007 els ingressos totals per la taronja -o per l'agricultura en general- no s'hagen multiplicat per 3, 4 ó 5 respecte al 1977 (fa 30 anys). Avui en dia, els ingressos totals o PIB agrari és quatre o cinc vegades superior al de fa 30 anys (l'industrial o el de serveis s'ha multiplicat per molt més, naturalment), però aquestos rendiments agraris mai han arribat al productor tradicional que, en canvi, s'ha proletaritzat.
La taronja ha passat de ser la divisa del franquisme a ser la moneda de canvi de l'urbanisme "democràtic". Una fanecada val molts diners, però mentre se cultiva encara se paguen contribucions irracionals (industrials o urbanes) a molts llocs del país. Els llauradors tradicionals estan sent atracats per molts ajuntaments que requalifiquen el sòl rústic en industrial o, fins i tot, en urbà (ja que comencen a pagar més contribució des del moment de la requalificació i no quan procedeixen a la venda de la seua parce·la), per no dir que la pròpia Conselleria d'Agricultura també els ha castigat a finançar la reforma del sistema de producció (mitjançant el reg per degoteig, un sistema menys ecològic que el reg a manta segons els experts) amb l'objectiu d'estalviar aigua per al sector serveis: turisme (camps de golf), urbanitzacions (construcció d'apartaments i vivenda nova en zones àrides), etc. on estan guanyant molts mils de milions els nous llauradors-empresaris que són els únics que poden invertir en l'agricultura (grans concentracions parcel·làries i aposta per la mecanització i tecnificació) els guanys provinents del sector industrial o de l'immobiliari.
Del camp valencià també va desapareixent el llaurador romàntic a temps parcial (fill del llaurador tradicional) que, si no ho havia fet encara, davant les dades que acompanyen aquestes reflexions ha decidit, finalment, "Fotre al camp!" -com diuen els catalans.
El llaurador valencià tradicional ha mort professionalment amb la complicitat dels partits majoritaris que han format els governs democràtics dels darrers 30 anys i als que, sempre, fidelment i disciplinada, ha anat votant elecció rere elecció. Requiescat in pace!