LLUÏSOS

Els Lluïsos de Vila-real, com cada tecer diumenge de setembre, estan de festa major: dir Lluïsos, fins fa molt pocs anys, era, pràcticament, dir Vila-real.

Els que em llegiu més enllà d'aquesta Vila de la Plana em direu que també hi ha (o n'hi havia) Lluïsos a d'altres pobles i, de fet, un dia vaig tindre el plaer de conversar amb Enric Morera sobre el tema perquè -el que més pel que menys- tots tenim un passat, i a molta honra! ... Però els que coneixen, de primera mà, la trajectòria dels Lluïsos als darrers 40 anys a Vila-real saben que, a nivell social i cultural sobre tot, ha estat una de les més brillants del nostre territori lingüístic (no conec -ho reconec- la dels Lluïsos de Gràcia, a Barcelona).

Nascuda al segle XIX, al si de l'Església i de les congregacions marianes, foren uns joves Lluïsos de Vila-real els que fundaren vàries entitats vitals per al futur de la ciutat, com ara La Caixa, tal com sona (referint-se a la Caixa Rural Catòlico-Agrària), a principis del segle XX (s'apropa el centenari) o l'agrupació Coral "Els XIII".

No caldria recordar que durant la llarga postguerra i el franquisme fou un petit oasi (potser massa petit, vist des d'avui en dia) cultural entre el desert general per, sobretot als anys de la transició, afiançar-se com l'única institució cultural de la ciutat per on han passat diverses generacions de joves, des de Vicent Pitarch (al que alguns malparlats -i els que sempre confonen la cansalada amb la velocitat- anomenaven "Vicent el comunista"), Nel·lo Vilanova (amb la seua programació teatral de la revista "Acorde"... l'antecedent de XARXA TEATRE?) i un llarg llistat de vila-realencs notables on trobaríem gents de diferents ideologies i camps de la cultura o l'esport.

Potser eren coses dels signes del temps, quan els nostres iaios, recent acabat el primer plor -com deia el Raimon- al nàixer, el primer que feien era obrir una llibreta a La Caixa d'estalvis per al nét (mascle, per suposat) i apuntar-lo als Lluïsos (no sé si en aquest ordre o a l'inrevés). Després van venir els Aplecs de la Plana, als 70, amb la gent de la nova cançó, la transició, i quan vam sortir de l'ou dictatorial...

Ara és una altra època, al carrer hi ha més llibertats i més oferta cultural. Potser dins dels Lluïsos hi ha més democràcia, ja que les dones -ara- també en formen part, des de fa molts anys, i es manté la gran tasca amb el campaments d'estiu i els cursos de monitors però, tal vegada, s'ha perdut la pistonada cultural i crítica d'altres temps. Potser perquè aquesta Esglèsia ja no és la del Concili Vaticà II, ni aquella de la Transició amb el Cardenal Tarancón que també va passar pels Lluïsos, com ara Mossén Ballester o Mossén Serafí... gent amb sotana, però arrelada al poble, implicada amb la gent.

Ara... val més callar perquè, al meu modest entendre, hi ha massa política des del sector eclessiàstic dirigent (que si croades contra l'Educació per a la Ciutadania, que si açò o que si allò... política!). No es conformen amb repartir la revista "Alba" (un periòdic on se parla més a favaor de Rajoy, que del Papa de Roma), sinó que, fins i tot, hi ha capellans que, agosaradament, demanen el vot per a Camps en les entrevistes als diaris: -Jo no me pongo en política, però ojalá gane Camps -confessava en una entrevista al periòdic "Mediterráneo" un famós capellà natural de la ciutat, en un castellà d'allò més florit (això, com a mínim -sempre des del meu modest entendre- no solament és poc ètic, sinó que també és poc cristià -si em permeteu l'expressió- si no hi ha un raonament posterior sobre la conveniència d'aquest resultat electoral o d'aquell altre).

Cadascú és lliure d'apuntar-se on vullga o de votar a qui li vinga de gust, però tant l'Església com l'Estat (oficialment separats en democràcia, com no podria ser d'altra manera) haurien de ser plurals i plurinacionals... i no solament de paraula, sinó de fets... perquè al final ens venen la idea què només se fa política quan se parla en valencià o es lluita per a que els nostres bisbes tinguen veu pròpia -com els bascos o els catalans- i no reproduesquen els discursos de la Conferència Episcopal Espnyola al peu de la lletra.

Davant d'aquest estat de coses, la gent de la directiva va nadant i guardant la roba, perquè continuen sense Director i minven els actius al mateix ritme que disminueix el jovent disposat a treballar -i/o assistir- a les parròquies. De tota manera, el gran llegat dels Lluïsos a la ciutat de Vila-real és ben present i s'ha de seguir lluitant per mantenir-lo: bones festes a tots i a seguir treballant pel jovent de Vila-real!