EL PARANY

La sentència del 22 de juny del 2005, de la secció cinquena de la Sala del Contenciós Administratiu del Tribunal Suprem va denegar el recurs de cassació interposat per la Federació de Caça, el Club de Caça APAVAL i la Generalitat Valenciana, i manté íntegra, per tant, la prohibició de la caça amb parany, establerta per la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana el 26 de setembre de 2002 que, a més, anul·lava el Decret 135/2000 en el qual s’establien les condicions i requisits per a la caça de tords amb parany. Fins ací l'estat legal de la qüestió.

De tota manera, qui més pel qui menys, tots som sabedors -perquè tenim amics i coneguts- de la gran quantitat de paranyers que, des d'ahir, hi són al peu del canó, és a dir, al parany... per fer què? Alguns per seguir caçant -supose-, altres per fer sopars amb els amics (on solem participar, de tant en tant, els profans en la matèria) i d'altres, majoritàriament, com un acte de militància i rebeldia davant una llei que no comprenen.

Vivim a un món cada vegada més contaminat, on el Protocol de Kioto (una modesta proposta per tal de mantenir els actuals nivells de CO2 en l'atmosfera) se'l passen pel forro més de tres i més de quatre i més de mil empreses i molts estats industrialitzats que encara se neguen a signar-lo, el transport públic brilla per la seua absència a les nostres comarques (fent del Dia Sense Cotxe la riota general), matar bous en plaça o al carrer es considera una festa, marbellitzar Orpesa, Moncofa o Benidorm més que la destrucció a tota costa està considerat una font de llocs de treball i de riquesa... Mentretant, les lleis i els ecologistes segueixen posant el focus del fil-i-prim en una activitat tradicional i mil·lenària que, ben regulada (i al que la faça que la pague perquè les lleis s'han de cumplir) no té perquè causar cap d'any a la natura, ni menys, ni més que la contaminació dels cotxes, de les fàbriques o l'agricultura intensiva que destrueix els aqüífers a base de l'adobament massiu amb nitrats... Tots hem de ser partidaris del desenvolupament sostenible, tots hauríem de voler que si cada any es talen X milions d'arbres que se'n planten X+y per a què d'ací a 25 anys en tinguem els mateixos, per exemple.

L'ensanyament legal contra el parany també prové de l'origen i la debilitat demogràfica dels aficcionats: només es practica en l'àrea mediterrània (sud de França, Itàlia, Catalunya, Aragó, Balears i València).

Jo sempre comente -mig seriosament, mig en broma-, que si Garcia Berlanga hagués exercit d'autèntic ciutadà valencià al cinema, s'hauria pogut inventar una espècie de "Els sants innocents" cinematogràfics on, en compte dels senyorets castellans i andalussos acompanyats de la seua escopeta de caça (vaja cacera selectiva la de l'escopeta!!!, es veu que ací tots són molt llargs de vista -no n'hi ha cap miop!- perquè saben, exactament, contra qui disparen i quina llei i article regula cada pardal, malgrat que l'au hi siga a milers de metres) els protagonistes haurien estat els nostres llauradors tradicionals valencians (els més perseguits als darrers 30 anys pels poders públics democràtics que mai els han ajudat en res!) amb el seu parany.

Actualment, tant la citricultura com l'aficció al parany aporten un plus ecològic de sostenibilitat del nostre territori: el dia que els valencians tampoc tinguem tarongers, ni arbres preparats per a la caça tradicional amb parany, els incendis substituiran les falles com a reclam turístric i ens vorem envoltats d'apartaments i camps de golf per als guiris que reclamaran, dia sí i dia també, tota l'aigua del Nil, del Mississipi-Missouri, del Volga i del planeta Mart (on -diuen- han descobert aigua per a tots!).