VILA-REALENCS I NORMES DE CASTELLÓ

Cada poble té la seua llengua, encara que els bilingües en sabem parlar i escriure, com a mínim, un parell. Ja sabeu que els valencians sempre hem estat maltractats per aquests assumptes, però ja van sent l’hora de posar bona voluntat i seny per totes parts. Sabem que no n’hi ha cap llengua al món amb una fonètica unitària (mireu els anglesos i els nordamericans o els espanyols i els argentins, per no dir els madrilenys i els sevillans...), però tots tenen clar la unitat de la llengua anglesa, de la francesa o de la castellana (si és l’única “espanyola” no ens haurem d’estranyar quan hi ha gallecs, bascos o catalans demanant la independència).

La comarca de La Plana, com Vila-real, va ser repoblada, majoritàriament, per lleidatans, cosa que encara es pot comprovar en la parla i en els cognoms dels llinatges més tradicionals. Tots sabem que els de Lleida mai han tingut la fonètica dels de Barcelona, com tampoc el valencians de l’Horta tenen la de Castelló, per no parlar de Balears... Jaume I va repartir la Corona d’Aragó entre els seus fills i, tal vegada, ací començaren els conflictes, però tots els estudiosos tenen clar que catalans, valencians i balears compartim una història i una llengua comuna, com també la tenen les nacions hispanoamericanes sorgides de la segregació d’Espanya al segle XIX. El problema de la llengua dels valencians és que, fins les Normes del 32, mai havíem tingut una normativa per a la paraula escrita i cadascú campava per on podia.

És per això que, amb aquestes paraules (espere no fer-ho llarg), vull convidar els valencians de tota condició a saber valorar, en el seu punt just, totes aquelles persones que, encertadament o equivocada, van dedicar tota una vida a la difusió del valencià perquè, al cap i a la fi, és la llengua materna, o no, amb la que encara ens sentim identificats una bona part dels valencians... I, a la vegada, fer un senzill homenatge a tots els lletraferits, vila-realencs o no (ara em ve a la memòria el malaguanyat Manel Garcia Grau) que han conreat la llengua però, sobretot, als docents d’aquest país (alguns també escriptors, amb els que he tingut l’honor de compartir claustre, des de Joan Jesús Pla a Vicent Pallarés) que, malgrat tot (tancaments de repetidors de TV3 inclosos), han sabut fer camí entre tanta manipulació.

Després de la desfeta d’Almansa i l’entronització de Felip V, els habitants de l’antic Regne de València i de la Corona d’Aragó en general seguiren fent un ús oral de la seua llengua materna, malgrat les prohibicions a nivell oficial. El moviment de la Renaixença valenciana al segle XIX havia aconseguit una certa recuperació de l'ús literari del nostre idioma. Però mentre els escriptors populars l'escrivien amb una ortografia emprada del castellà, els pròpiament renaixentistes usaven diversos models d'ortografia arcaïtzant.

Així trobem els intents de Constantí Llombart i, més aprop, els del vila-realenc Josep Nebot (oncle de mossén Benet Traver) que, al capdavall, intentaven escriure tal com parlaven sense cap tipus de formació filològica (malgrat la demonització posterior per part d’alguns pioners del catalanisme que, en certa manera ho hem de reconéixer, també van fer més mal que una pedregà). En canvi, arran la creació de l’Institut d’Estudis Catalans al 1907, les coses avançaren una mica més ràpides al Principat amb la publicació de la normativa de Pompeu Fabra al 1913, mentre Mossén Alcover, des de les Illes, iniciava la creació del Diccionari de la Llengua Catalana (publicat com a Diccionari Català-Valencià-Balear per Francesc de Borja Moll després de la guerra civil del 36) amb la col·laboració d’alguns vila-realencs il·lustres, fruit de la seua estada a la ciutat, com ara Benet Traver o el mestre vinarossenc, afincat a Vila-real, José Manuel Borràs Jarque.

Cap als anys vint, l’artanenc Vicent Tomàs i Martí (fins el cop d’estat de Primo de Rivera al 1923) també organitzà els Aplecs de la Muntanyeta de Betxí per reivindicar la unitat de la llengua i la identitat pròpia dels valencians amb nombrosa participació de vila-realencs relacionats amb sectors eclesiàstics i valencianistes (Enric Asensio, Miquel Cantavella, Manuel Usó, Vicent Marco, Manuel Rius, Pasqual Nácher, Josep Ayet, Joan Baptista Vicent, Francesc Moreno, Lluís Rius, Serafí Ferrer, Josep Martín, Serafí Lloret, Baptista Ayet, etc.).

El gran fruit del moviment de la Renaixença, per recuperar la nostra cultura i la nostra llengua, arribà el 21 de desembre de 1932, durant la Segona República, quan els principals escriptors i entitats culturals valencianes del moment aplegaren a un acord transaccional que seria històric per a l’esdevenir posterior de la nostra llengua. Entre els escriptors signants de les Normes de Castelló destacava el gramàtic valencià de més anomenada del moment: el pare Lluís Fullana i Mira, el secretari del qual fou el vila-realenc Bernardí Rubert Candau.

Entre les institucions, a més de la Societat Castellonenca de Cultura promotora de l'acord, hi va haver entitats tan prestigioses com ara Lo Rat Penat o el Centre de Cultura Valenciana. Aquell acord de normes ortogràfiques valencianes va ser divulgat i perfeccionat, primerament, gràcies a l’obra de gramàtics com Carles Salvador i Josep Giner, escriptors com Lluís Revest, Joan Fuster o el mateix Miquel Adlert (al 1979 ideòleg del blaverisme i de les anomenades Normes del Puig) i el seu amic Xavier Casp (a qui Matilde Salvador va musicar part de la seua obra en valencià/català/balear normatiu abans d’enfrontar-se amb Fuster i fundar la secessionista Real Academia de la Lengua Valenciana de la que, als anys vuitanta, també formà part el frare dominic de Vila-real Miguel Llop Català) així com els lingüistes Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor i, als darrers anys, Vicent Pitarch i Almela, autor d’obres tan importants com ara “Defensa de l’idioma” (1972), “Curs de Llengua Catalana” (1977), “Control Lingüístic o caos” (1996) o “Converses amb J.Simon, E.Valor i R.Súria. Homenatge a les Normes de Castelló (1932-2002)”...

L’obra del filòleg vila-realenc Vicent Pitarch i Almela o del novel·lista Vicent Usó i Mezquita (autor “Les ales enceses”, finalista del Premi Sant Jordi de 2005), per esmentar els casos més notables del present, entre una llarga nòmina de bons escriptors en valencià amb que compta Vila-real des d’uns anys ençà no hauria estat possible sense l’acord de consens que se signà, ara fa 75 anys, a la Casa Matutano, és a dir, a la seu de la Societat Castellonenca de Cultura.

A Vila-real, per commemorar l’efemèride hi haurà, avui mateix, una conferència de Josep Palomero (membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua) a la UNED (a les 19,30 h.) i, durant aquests dies, es repartirà per tots els centres educatius l’Auca de les Normes de Castelló amb il·lustracions d’Enric Arenós i text de Manel Pitarch.

El mateix dia 21, aniversari de les Normes, eixirà una desfilada cívica des de l'estàtua de Jaume I de Castelló per adreçar-se a la Casa Matutano amb corones de llorer i, al seu davant, es pronunciaran parlaments commemoratius llegint-se un manifest unitari de la Comissió Cívica. A més, i com és costum des de fa anys, en acabar aquest acte (sobre les 20,30 hores) els col·lectius comarcals del BLOC duran a terme la tradicional concentració amb parlaments d’Enric Nomdedéu, Maria Gràcia Molés i Josep Maria Pañella, per tancar amb una ofrena als signants.