El Vila-real Club de Futbol va obtenir, anit al Camp del Madrigal, una victòria cum laude davant el València (3-0, però n'haurien pogut ser 4, 5, 6, 7... si tenim en compte pals i ocasions) que només va posar a prova Diego López amb un potent xut des de lluny de Baraja, aquell que quan arriba la nit saca la navaja, com Marchena... quina màquina de protestar i pegar patades... Tots els aficcionats de l'estat ho varen poder comprovar mitjançant La Sexta, una tele que, potser, dedica quasi tants minuts al Vila-real com al València (a Canal 9, però, encara no han aprés que la tele serveix per guanyar eleccions, no partits de futbol... però tot arribarà).
Mai sabrem si el València va jugar malament, o no va jugar, degut als problemes que arrossega des de l'inici de temporada, perquè els seus grans jugadors no varen estar encertats o perquè -totes les opinions són subjectives-, realment, el Vila-real és molt millor equip, té molta més qualitat, va posar tota l'actitud que s'ha de posar sobre el terreny de joc i, finalment, Pellegrini (que ahir també va abandonar el perfil passota de Polo de Bernabé i va tornar a encertar amb l'alineació i els canvis) li va guanyar la partida a Koeman.
I la victòria va ser cum laude, entre altres raons, perquè anit se va doctorar, definitivament, el jove Bruno, el crack d'Artana que va ser omnipresent en totes les accions. Tots els de groc van ratllar a gran altura però, una vegada més, Cani ha confirmat el seu estat de gràcia i que, hui per hui, és imprescindible al centre del camp per crear joc ràpid al costat de Senna (Mavuba va començar nerviós, però va entonar-se ràpidament) i combinar amb el geni de La France (Robert Pirés sempre apareix contra els grans), sense oblidar Cazorla que és un dels millors de l'equip. Davant, com sempre, la fam de gol de Nihat i la classe de Rossi que, justament, haurien pogut aconseguir una golejada d'escàndol de materialitzar tots els pals i les nombroses ocasions de gol.
També ajuda a superar la xicoteta crisi de joc (que Pelegrini s'havia encabotat en negar) la confiança defensiva que dóna un gran porter com Diego López que es mereix la titularitat (sense desmeréixer a Viera), la reaparició de Javi Venta que sempre ho dona tot (es rumoreja que Sergio Ramos no va voler fitxar pels grocs per la por d'anar-se'n a la banqueta), la tranquilitat de Cygan, la classse de Capdevila (amb gol inclòs) i la rapidesa de Godin (quina defensa podem tenir la temporada que ve amb Gonzalo, Martín Cáceres i Fuentes!!!).
Ara, la qualitat al ralentí no és qualitat. El Vila-real ha de jugar, sempre, ràpid (com anit), pressionant el contrari quan perdem el baló (com anit), combinant al primer toc (com anit) i llançant a porta sempre que es presente l'ocasió (com anit), no volent entrar dins de la porteria amb la pilota jugada com s'ha fet a d'altres partits que, en principi, semblaven més fàcils...
El partit d'anit, potser, ha estat un dels més complets que se recorden i se recordaran al Camp del Madrigal... És per això que us deixe, a continuació, un Dossier en Groc 3.0 que es una manera d'anomenar aquest recull de premsa, per ordre alfabètic i en format jpg perquè pugueu arxivar-lo, sobre el futbol cum laude d'anit al Madrigal de Vila-real:
5 comentaris:
Avui m'has de perdonar però he de dir que em fa molta ràbia com és de veleta la gent.
Fa uns dies, a este mateix espai de lliure pensament, s'atacava durament al mateix equip a qui ara lloem com a semidéus grecs.
I vull deixar constància que en aquells dies de dubtes i mals resultats, quan posaveu que eixa plantilla ja no feia somiar, jo vaig seguir defensant el bon nom d'un equip que ha sabut créixer de baix cap a dalt (com la bona política); i que em fa somiar cada setmana (i em provoca orgasmes amb resultats com el del València), tot i que pel camp em voran poc.
Estic orgullós del Vila-real!! De poques coses més puc dir-ho a esta ciutat nostra atrapada dins d'una mentalitat de poble. El Vila-real ens dóna la dimensió nacional i europea que ens neguen en d'altres Camps (o terrenys).
Diguem SÍ!! La il·lusió de tot un poble!!!! :-)
La gent no és veleta: és el futbol mateix. Perquè aquell entrenador apàtic (Polo de Bernabé, li diu la gent quan fa l'estàtua), aquells jugadors lents i desmotivats contra l'Almeria o altres equips considerats "inferiors", resulta que (amb la mateixa qualitat, sempre l'han tinguda) se transformen en jugadors ràpids, que pressionen al contrari, motivats, etc. quan tenen un gran al davant: el Vila-real d'enguany té qualitat, fins i tot, per guanyar la Lliga si davant els més modestos posen les mateixes ganes que contra els grans... És així de senzill i, per tant, els aficcionats els critiquem quan no treballen i els lloem quan, com ahir, transformen el futbol en art i espectacle de molts quirats.
Hola, Toni : Admire la teua productivitat bloggera. Referent al futbol local, només comente
que devem gaudir el moment. Personalment crec que al president del consell d'administració li hagués donat el mateix si el nom és Vila-real o altre. Si tenim la sort de creure'ns representats ( i per descomptat millor amb la denominació oficial del poble ) , endavant !!! … ara el Barça … recordes que l'any 71 van suspendre les classes de l'Institut per a anar al futbol ? .. Que l'afició done suport a l'equip i que Víctor Valdés o Pinto “cante” més que Reina a les hores amb les seues “colometes” (podríem dir ?) .. Salutacions
En primer lloc, felicitats pel blog. En segon...lloc, que ningú ens baixe del núvol. Aquest any és el que guanyem al Madrid.Al Barça ja veurem,si és així a la fi serem una Vila-reial. Perdó per l'acudit.
No sé si sóc prolífic o, com tu dius, també necessite estalviar-me les despeses del psiquaitra. Gràcies, Paco, per recordar-me això de la festa a l'institut. Jo tinc la imatge (des de darrere de la porteria del gol nord a peu de camp) de Reina tirat a terra cap a la seua dreta i Esteve (no n'estic massa segur) rematant de cap al pal contrari... I, com una exhalació, enlairar-se com un gat cordovés i donar-li temps per aturar el baló a l'escaire contrari... És la genètica que va heretar el seu fill Pepe, ara al Liverpool de Benítez.
I tu, Xispa, ja era hora de què digueres alguna cosa: començava a estar-ne gelós de l'altra amiga, d'Amapola Garrido.
Publica un comentari a l'entrada