Potser l'astènia primaveral, la vellea punyetera, que realment vaig de bòlit -com diu un tord des de la gàbia-, l'estrés de final de curs, que cada nit somnie amb Solbes (no m'havia passat mai!), però açò no pot continuar així...
Un sempre està disposat a menjar-se, o conquerir, el món, teclat i ratolí en mà, navegant entre la il·lusió i l'escepticisme, optimista per naturalesa a l'hora d'aferrar-se a l'esperança (en el futur, no a l'Aguirre, perquè, posats a triar entre rosses de potet que canten A València hemos de ir, un sempre havia sentit certa debilitat per la Isabel Tocino... coses de la tradició cristiana antiga), però ja van dos o tres dies que ni escric al blog, ni reaccione davant res... Si Pavlov alçara el cap (i ja sabeu que no parle del porter Palop, el Gat de l'Alcúdia), em fotria de mantinades! Acció-reacció? No sigueu salvatges, sempre és millor anar alternant amb la reflexió: Reflexió-Acció-Reflexió-Reacció-...
De fet, aquesta vesprada m'ha cridat la Patrícia Conde (la B.B. del segle XXI) advertint-me: Toni, a la sexta va la vencida!. És a dir que, si torne a fer-li plantó, deixarà de fer la migdiada amb mi i hauré de renunciar als millors vint minutets d'aquelles vesprades plujoses -que ja comence a enyorar- d'abril, de maig i de juny quan, després de dinar (a casa som de cullera tardana), agafava la son, ulls clucs, mentre ella, que sempre sap el que he fet la darrera setmana, em parlava a cau d'orella.
Aquests dies són de transició, de canvi, com l'oratge. Fa calor d'estiu, però encara som a la primavera; fan rebaixes de roba d'estiu, però encara som a la primavera comercial (a Vila-real, a l'hivern); uns diuen que ve l'Apocalipsi i d'altres, que de crisi, res de res... Mentrestant, l'assessora fiscal i comptable diu que, en total, m'han aplicat una barbaritat, més del 25% de retenció de l'I.R.P.F. a tots els ingressos bruts... i com que un és de les minories, o de les majories, als que ens coincideixen, sempre, els ingressos bruts amb els reals, a pagar toquen.
El dia que, a l'estat espanyol, tots els contribuents aporten més del 25% dels seus ingressos reals (no dels que confessen percebre), podrem parlar de vertadera política social i no d'un sistema de demagògia bipartidista on, en teoria, tots ens fan descomptes fiscals (Zapatero ens donarà 400 euros, Rajoy volia baixar els impostos...), mentre els de sempre (Hisenda mai hem sigut tots) paguem cada vegada més...
Astènia primaveral? Al·lèrgia a l'excés de CO2 mediambiental? No, simplement hemorràgia fiscal.
5 comentaris:
Benaurat tu, que gaudeixes dels problemes comuns als privilegiats. Jo fa setmanes que no descanse: l'hi afegiré fruites ensucrades a la coca de Sant Joan (versió Horta-Guinardó) o solament pinyons de pins japonesos recollits a mà per princeses filles de samurais (versió Pedralbes-Sarrià)???
Millor de Pedralbes-Sarrià que de la cantonada del Nou Camp
Hivern no Toni, a Vila-real ja fa des de festes cap ací estem al cop de l'estiu. En cap de setmana el centre pareix una ciutat fantasma. I en diumenge si ixes a donar un tomb més val que el café te'l faces a casa perquè potser que no encontres res obert.
Si et val de consol a mi Solbes em torna (millor dit, jo li he dit que m'ha de tornar) més del que cobre cada mes. Són les coses d'estar hipotecat fins les orelles... El nostre llit ens l'hem fet gran per a que càpiga també el senyor ING.
L'hivern comercial és una metàfora: el xicotet comerç està "gelat", és a dir, no funciona... cosa que, com molt bé matitzes, es dona sobre tot a l'estiu i en caps de setmana perquè, també s'ha de dir, s'ho han guanyat a pols. Els comerciants de Vila-real tanquen la paradeta a la primera de canvi i el nostre Ajuntament no para d'ofegar-los amb obres inacabables i trenets per als xiquets que serveixen, sobre tot, per molestar els escassos vianants que circulen pel centre amb la intenció de comprar.
Jo convidaria Neró (el piròman de Roma) a participar en el concert previ: botar-li foc a tots els empastres urbanísitcs dels darrers 50 anys seria l'única solució mitjanament racional.
Vila-real se queda xicoteta per a Neró. Mereix que el convidem a aplicar la seua política al món sencer...
I als quatre dies l'hauríem de tornar a cridar perquè ja tot tornaria a estar igual.
Mentre l'objetiu principal dels partits polítics siga guanyar les eleccions no hi ha res a fer. O potser tampoc, perquè ara mateix m'estic imaginant un equip de govern que fera complir les normes urbanístiques i el primer que em ve al cap és una revolta popular que el faria caure en quatre dies. Qui no ha sentit mai allò de... a veure si a ma casa no podré fer el que em done la gana...
Publica un comentari a l'entrada