NIT DE XULLA

Des de finals dels 70 i, sobre tot, arran de la implantació dels primers ajuntaments democràtics al 1979 (quasi 30 anys ens contemplen!), la festa de Vila-real va anar obrint-se al poble, a la gent, i evolucionant cap a la tradició i el costumari més ancestral.

La nit de xulla, en principi, és una herència de les festes de carrer (o de barri), ja que era tradicional que els clavaris de la festa soparen a l'aire lliure, és a dir, al carrer, el dilluns de la setmana de festa. També la recepta o el menú: en principi el mot "xulla" (vegeu a la part final d'aquest comentari les definicions i accepcions de la paraula segons el Diccionari, Català, Valencià, Balear) només significa tall i, per tant, el tall podia ser de carn de qualsevol animalet (segons les disponibilitats de cada casa en aquells temps d'autoabastiment i economia agràra): porc (sobre tot), pollastre, conill, corder, vedella...

Més endavant, però, la burgesia i les classes benestants imposarien, amb la bonança econòmica, la tradicional cassoleta de carn al forn amb quereguilles (us recomane, si no voleu guisar, la de Montiel), pinyonets, etc. És, quasi exactament, com ara mateix, quan uns segueixen la tradició de la cassoleta de carn al forn, altres torren de tot al carrer i, potser els més joves, es mengen un bocata, tranquil·lament, perquè encara no tenen l'edat de lligar festa i gastronomia.

Siga com siga, la tradicional Xulla de Vila-real ha esdevingut, 30 anys després, l'esdeveniment més multitudinari i seguit per les ciutadanes i els ciutadans de Vila-real. Bon profit!

.............................................................................................................................................................


1. XULLA (i ant. sulla, dial. xuia). f.
|| 1. Cansalada (Mall., Men., Eiv.); cast. tocino. Posen... cinc o sis taiadons de xuia, Alcover Cont. 221. Xulla fresca: la cansalada de porc mort de fa poc (Men.); cast. saladillo, maharrana. Xulla vella: la cansalada que es guarda amb sal per a ser menjada durant molt de temps (Men.); cast. tocino salado. Panna o Tauló de xulla: tros gros de cansalada; cast. témpano de tocino.
|| 2. Carn de porc, no sols cansalada sinó també carn magra (té aquest sentit en alguns pobles de Mallorca, com Felanitx, Porreres, Santanyí, S'Alqueria Blanca, Els Llombards). Xulla blanca: la cansalada (es diu en els pobles citats, per distingir-la de l'altra carn del porc). Xulla vermella: la carn que no és cansalada, i que, pastada, resulta de color vermell i serveix per a fer sobrassades. Xuya blanca y mellas, doc. a. 1772 (arx. de Felanitx).
|| 3. Llenca de cansalada fregida (Empordà); cast. torrezno. Sulla, o tallada de carn salada: Segmentum carnis suillae, Nebrija Dict. Chulla o carbonada: Offella, offula, Pou Thes. Puer. 132. Una truita d'ous amb xuies o un plat de carn amb arròs, Víct. Cat., Ombr. 67. Menjar xulles: menjada de carn de porc, acompanyada de vi, que es fa el dia que maten el porc (Osor).
|| 4. Carn magra de porc (Plana de Vic, Pallars, Urgell, Ll.); cast. magro. Se dóna a esmorzar un plat de talls de xulla o carn magra, Serra Calend. folkl. 324.
|| 5. Carn del coll i bescoll del porc, que té cansalada i magre (Llucena, L'Alcalatén)).
|| 6. Costella de porc, de corder, de cabra o de boví, amb una porció de carn adherida, que es menja fregida o torrada (val.); cast. chuleta.
Loc.
—Ser com sa xuia de verro: ser una persona de mal gènit i cada vegada més mal de sofrir (Sineu).
Refr.
—«Aleluia, aleluia: qui no mata porc, no menja xuia».
Fon.: ʃúјə (or., mall., eiv.); ʧúʎa, ʧúʎɛ (occ., val.); ʃúə (Sóller, Sa Pobla, Porreres, Ciutadella); ʃúɛ (Maó, Alaior).
Intens.: xullassa, xulleta, xullota.
Etim.: probablement, segons explica Corominas DECast, ii, 90-91, del llatí axungia, ‘greix d'animal’, que donà normalment en català ensunya o ensuia o *enxunya, que es convertí per dissimilació de palatals en *enxulla, i després, per separació de l'element en- interpretat falsament com a prefix, quedà reduït a xulla.

2. XULLA f.
Tall fondo fet a alguna part del cos, especialment a una mà (Empordà); cast. corte.
Fon.: ʃúјə (or.).

3. XULLA f.
|| 1. Xolla (Labèrnia-S. Eicc.).
|| 2. Trena petita dels cabells d'una dona, o de les crins d'un cavall (Camp de Tarr.); cast. crizneja, soguilla.
|| 3. Caixa d'espiga, sobretot la que té arestes o punxa (Empordà); cast. cascabillo.
|| 4. Seny, senderi (pir-or., Cast.); cast. seso, caletre. De la poca xulla i formalitat del ditxós sastre, Pascual Tirado (BSCC, i, 151). Era un rat camperol de xuya limitada, Caseponce Faules 164.
Loc.
—Tocar la xulla a algú: donar un cop amb la mà plana al cap d'algú a qui acaben de tallar els cabells (Vall-de-roures).
Fon.: ʃúјə (Empordà, Rosselló); ʧúʎə (Camp de Tarr.); ʧúʎa (val.).
Etim.: la mateixa de xolla?