DE LA PARTITOCRÀCIA A L'ESCEPTICISME

De la dictadura vàrem passar, ràpidament, durant la transició, a una democràcia de partits que, a poc a poc, ha esdevingut una Partitocràcia on -com va dir Alfonso Guerra- el que es mou no ix a la foto... o li tallen el coll (Costa, Cobo: qui serà el següent en parar el coll? Rajoy i Aguirre fan de Robespierre, mentre Camps se fa el suec). Els polítics, ara mateix, estan menys valorats que mai, però s'ho han guanyat a pes: hem passat de la il·lusió democràtica -d'una transició esperançadora i mal tancada- a l'escepticisme actual.

En una democràcia de partits, les persones que es dediquen a la política (regidors, diputats, consellers o ministres) són els portadors de les idees i les problemàtiques que interessen als ciutadans, al poble, perquè s'exerceix una representació política i territorial. En la Partitocràcia sempre se posa, en primer lloc, l'interés electoral d'un partit concret que, al capdavall, es presentarà en llista tancada segons els interessos d'una minoria majoritària que controla el partit i certs mitjans d'informació per explicar allò que els interessa, internament, i no el que interessa als ciutadans en general.

Aleshores es quan se fabriquen falses polèmiques per mantenir entretingut el personal, que van des de la sequera, i la manca de pluges degudes a un canvi climàtic que ens ha portat des d'una conjuntura mediterrània a unes estadístiques pluviomètriques pròpies del desert (cosa que mai s'han cregut ni els propis votants d'aquestes fal·làcies) a la suposada implantació del dret a l'avort (després de 25 anys... i com si l'estat espanyol poguera permetre's tenir una legislació tant diferent a la resta de països de la Unió Europea). Mentrestant, continua creixent l'atur ocasionat per la voracitat constructora dels diferents governs i oposicions que hem tingut en la darrera dècada, així com per les escasses o nules mesures per fomentar la contractació i els llocs de treball.



Com el líquid -no l'aigua!- escasseja a les arques municipals, provincials, autonòmiques i estatals se busquen els euros allà on calga, però sempre s'acaba apostant per pujar uns impostos que, sempre, hem pagat entre les rendes del treball i l'economia productiva, mentre l'economia submergida -mai desapareguda a l'Estat espanyol- continua repuntant i l'economia especulativa es manté a l'aguait, tot esperant una nova conjuntura.

És per això que, ara mateix, quan tothom parla de l'excel·lència d'una nova mesura fiscal -com s'ha presentat la de pujar els impostos als futbolistes estrangers d'elit- la veritat és que, novament, em torna a entrar un atac d'escepticisme... Què voleu que us diga? D'entrada no em sembla malament: que paguen els que, oficialment, més guanyen i paguen també els que guanyen molts diners per baix mà... però també és veritat que l'existència d'un règim fiscal especial influeix en les companyies estrangeres a l'hora d'invertir... i, a més, qui se creu que això perjudicarà els jugadors? Això perjudicarà, únicament, els clubs, a més que seguirà sent un parxe perquè no s'ataca l'arrel del problema del frau fiscal. I els esportistes espanyols d'elit, ho declaren tot? Vinga, home, ... si a les Olimpíades de Barcelona del 1992 quasi tots els espanyols abanderats -sí, els que portaven la bandera- estaven empadronats, fiscalment, a Andorra...

Menys partitocràcia i més treballar per l'interès general de la classe treballadora, de la joventut més preparada i pre-aturada de la història i, sobretot, per fomentar l'economia productiva no especulativa... Però, això només pot fer-se, des de l'honradesa, la capacitat i les llistes obertes...
======================================

* Aquest article d'opinió el podeu escoltar, amb la veu de l'autor, aquest DIVENDRES, 6 DE NOVEMBRE A LES 12.45 H. al programa "VILA-REAL EN LA ONDA" de Onda Cero Vila-real (99.2 FM) en la secció LA FIRMA.
.........................................................................................