Una de les grans produccions de TV3 per a aquesta temporada és l'adaptació a televisió de la novel·la Les veus del Pamano de l'escriptor Jaume Cabré que, a més, ha estat un entranyable professor per molts vila-realencs als anys iniciàtics d'adoslescència, consciència nacional i lingüística, transició i democràcia (sí, a la Televisió de Catalunya que, encara, podem veure a les comarques de Castelló... fins el dia que Camps acabe de posar portes als camps audiovisuals en la nostra llengua, malgrat que, ara mateix, qualsevol televisió del món pot visionar-se per internet: TV3 en directe a qualsevol hora del dia).
Es tracta d'una minisèrie ambientada a la vall d'Àssua, de dos capítols de 90 minuts, que explica la història del mestre d'escola Oriol Fontelles quan, després de la Guerra Civil, es trasllada a viure a un petit poble del Pirineu català amb la seua dona, embarassada.
Crònica d'uns anys amargs, la trama es desenvolupa al voltant de la troballa d'un diari que recull una història d'amor, por i engany. Les veus del Pamano, d'ençà de la seua publicació al gener del 2004, ha esdevingut una de les novel·les en català més llegides, recomanades, difoses i traduïdes (de moment a set llengües) dels darrers anys, amb un èxit indiscutible a la Fira de Frankfurt.
Ara tenim la possibilitat, dilluns i dimarts de la setmana següent (16 i 17 de novembre), de visionar-la a l'única televisió del món en la nostra llengua, és a dir, l'única que emet durant les 24 hores del dia, únicament, en la llengua de catalans, valencians i balears, l´única que ha estat perseguida pel PSOE (recordeu Barrionuevo?, és clar, a Catalunya hi havia hegemonia política de CIU) i pel PP (recordeu Camps?, és clar, els catalans hi eren governats per un tripartit... diran les veus del pamano valencià als cronistes que narren aquest present, encara, de censures, dubtes i renúncies), l'única que emet ací, a l'autonomia del costat, però, sembla -o volen que parega- un canal de televisió estrany, per a mestres, professors, nacionalistes i gent rara en general... perquè allò més normal, i bla, bla, bla, el castellano se podria poner en peligro i tot allò encara...
...................................................................................
6 comentaris:
Encara se'm posa la pell de gallina quan recorde aquesta entrada: "Catalunya Ràdio, la Ràdio Nacional de Catalunya presenta: Ovidi Montllor, Josep Torrens, Joan Balilla, Carme Fortuny, Rafel Anglada, Carme Molina, Josep Maria Angelat, Felip Penya i Pepa Palau en... 'La Teranyina', de Jaume Cabré, en adaptació per la ràdio del mateix autor; narració, Jaume Comas; montatge, Manel Bernat; direcció, Jaume Villanueva...
http://www.catradio.cat/reproductor/audio.htm?ID=251870
(JPB)
No dones idees... de moment ningú ha dit res, encara, de Catalunya Ràdio... potser que, com ara el matí és de Manel Fuentes, igual es pensen que només fan programes d'humor. Però la veritat és que parlem d'una emissora que se sent, perfectament, a la nostra comarca i que, fins ara, es veu que no molesta tant com la tele de la mateixa empresa.
Com quedem? Les fronteres audiovisuals s'han de tancar només per a la imatge i no per al so? Per cert, qui és Ovidi Montllor?
Si els més joves han de saber qui és Ovidi, Raimon o Pepe Gimeno "Botifarra" per la informació que emet Canal-camal-trage Nou (CRTV9)... la tenim clara!
20 anys del Mur de Berlín, però encara queda el "Mur Blau" entre Almenara i Sagunt, el "Mur Audiovisual" entre Catalunya i València, el "Mur Mesetari" entre amidrilenyats i provincians, el "Mur de l'Opacitat" entre polítics i votants, el "Mur Econòmic" entre bancs i clients, el "Mur Laboral" entre patronal i aturats, el "Mur de la Justícia"...
Pum, pum, quién es? El Bigotes i el Gürtel, cierra la muralla...
Pum, pum, quién es? Un alcalde i un obrer, requalifica la muralla...
He visto ya el primer capítulo de Les veus de Pamano, miniserie que TV3 estrena el próximo lunes: espléndido, una maravilla. Adapta la novela homónima de Jaume Cabré, y –dirigido por el veterano Lluís M. Güell– pone en pie la cara más tenebrosa de la posguerra a escala local, en un pueblito pirenaico. Sus escenas estremecen por el gélido verismo (¡excelsa fotografía de Raimon Lorda!) con que transmiten la barbarie, desplegada por un colosal Francesc Orella como despótico Targa. Anhelo ver ya el segundo capítulo, y lo comentaré el domingo.
Víctor M. Amela (La Vanguardia).-
Desconec quina audiència deu haver obtingut Les veus del Pamano, la pel·lícula sobre la novel·la homònima de Jaume Cabré que TV3 va emetre en format minisèrie dilluns i dimarts, però espero que hagi estat alta, perquè la cosa s'ho valia. Com també s'ho val, no cal dir-ho, llegir la novel·la i descobrir-hi els motius del seu incontestable èxit, que també és digne de celebració. Des de la seva publicació l'any 2004, la de Les veus del Pamano ha estat una història feliç: la novel·la porta venuts més de cinquanta mil exemplars entre el públic català, i després ha estat traduïda a tretze idiomes més, també amb excel·lent acollida en algun d'ells. Destaca el cas d'Alemanya, on la novel·la de Cabré ha causat furor: no tan sols va ser un dels llibres estrella de la Fira de Frankfurt de l'any 2007 -que tan entretinguts ens va tenir al seu moment- sinó que, a data d'avui, porta més de tres-cents mil exemplars despatxats, ha batut rècords de permanència a les llistes de més venuts i les crítiques encomiàstiques dels crítics alemanys li han plogut a tort i a dret. Deu ser que la cosa de la memòria històrica també els toca la fibra sensible, als alemanys.
I també hi deu tenir a veure el fet que tenen bon gust a l'hora de detectar una novel·la excel·lent, com és el cas, per damunt de tota altra consideració, de Les veus del Pamano. Jaume Cabré no és cap Dan Brown d'anar per casa, i ni aquest ni cap dels seus llibres és una carallotada engiponada de qualsevol manera per conquerir el favor dels adolescents o satisfer els instints més baixos del personal. Ben al contrari, Jaume Cabré és un dels escriptors més solvents i rigorosos amb què compta actualment la literatura catalana, i Les veus del Pamano és una novel·la dura, exigent i sofisticada, als antípodes de tota concessió a la xavacaneria. I això mereix ser remarcat, perquè demostra dues coses importants, a saber: que no és cert que els llibres que es venen molt hagin de ser necessàriament dolents, i, sobretot, que és igualment fals que la bona literatura -l'alta literatura, si se'm permet l'expressió- no pugui pas agradar al gran públic.
Aquestes no són les úniques falsedats que Les veus del Pamano ha posat en evidència. Per exemple, hi ha aquesta cantarella que encara s'arrossega i que pretén caricaturitzar la literatura catalana com una mena de gueto marginal de país petit, suposadament incapaç de produir obres d'èxit. Fa una mica de cosa haver d'insistir-hi, però no ens en cansarem: ja fa molts d'anys que, tant en termes de mercat i d'indústria, com de valor estrictament literari, la literatura catalana és perfectament homologable a qualsevol altra literatura europea. També pel que fa al percentatge i a la qualitat dels llibres importants que arriba a generar (i faig una mica de trampa, perquè un llibre importants no té per què ser un llibre d'èxit, però aquí sí que coincideixen les categories): en resum, diríem que no en tenim més que els altres, però tampoc menys que ningú.
És un plaer, doncs, felicitar Jaume Cabré per haver sabut aixecar una novel·la que funciona com una equació, en què quadren les variables de l'ambició literària i de la capacitat d'incidència. I donar igualment l'enhorabona a TV3, per haver recuperat la idea que el servei públic passa també per la vertebració d'un imaginari que es nodreix tant de la literatura com de l'audiovisual. Aquest camí del Pamano és un camí a seguir.
Sebastià Alzamora (AVUI).-
Trossos (Vicenç Villatoro) a L'AVUI:
Pamano
Felicitats a TV3 per haver jugat fort amb Les veus del Pamano. Jugar-hi fort comporta tres decisions. Primera, assumir un cost de producció alt, abocar-hi recursos. Segona, programar-ho en una bona hora, en un bon dia. Tercer, apostar-hi fort en termes de promoció. TV3 ho ha fet. Les tres coses. Comporta també una altra cosa: triar, que és sempre jugar-se-la. Això es pot fer a partir de Les veus del Pamano, de Jaume Cabré, i no a partir d'altres novel·les. S'ha de triar, i això vol dir un alt grau de discrecionalitat. No hi ha un barem objectiu per a la tria. Hi ha l'instint i el risc.
Publica un comentari a l'entrada