MANUEL VILLARREAL ENS HA DEIXAT

Aquest matí, mentre llegia a la ciberpremsa que l'amic Manuel Villarreal havia recaigut d'una malaltia, m'ha arribat la trista notícia: Manuel Villarreal Casalta ens ha deixat...

Demà dijous, 8 d'abril, l'acomiadarem a les cinc de la vesprada des de l'Església Arxiprestal de Vila-real. Manuel no ha estat, únicament, un escriptor, un poeta a l'ús o, simplement, un amic de llarga durada, Manuel, almenys per mi, ha estat un mestre en el sentit metafòric però també literal de l'expressió... Recorde unes caloroses vesprades d'estiu, abans de començar el curs escolar, quan la meua mare m'enviava al repàs de Manuel i Maria -la seua inseparable germana- per preparar les matèries que m'explicarien a l'institut al llarg del curs i, tal vegada per això (perquè mai m'he considerat un estudiant esforçat i repelent, malgrat acabar el Batxillerat i el COU sense passar pel setembre), solia anar bastant sobrat i tranquil al llarg de l'any (pregunteu-li al meu amic E.P.C., tants anys company d'escola de Maria, quantes berbenes i caps de setmana de discoteca ens perdíem).

Manuel, juntament amb Vicent Fausto i Manzano i d'altres mestres de la seua generació me va obrir, des dels Lluïsos o des d'Els XIII, les portes falses de la cultureta local que, al capdavall, sempre solen conduir -no us enganyeu!- cap a les portes principals de la cultura universal. Gràcies Manuel pels teus ensenyaments de cultura general, poètica, teatral i, en definitiva, humanística...

Com a autor dramàtic, cal recordar tres obres: "Y cada año sigue naciendo", "Un hombre de Asís" i, sobre tot, "Final del Cisma de Occidente" que fou publicada en 1983 per la Diputació de Castelló i representada en diferents escenaris naturals dels fets com ara Sant Mateu i Peníscola, amb actors dels Lluïsos i Els XIII. I d'entre la seua tasca com a director escènic, recorde especialment la representació de No n'eren deu? (de Martí Domínguez) que varem representar moltes vegades durant la Setmana Santa, allà per là dècada dels 80, i fins i tot dels 90, quan la salut de Manuel era excel·lent.

Els darrers treballs de narrativa, "Oronetes d'hivern" (1985) i "El secret de la torre" (1991) van meréixer el Premi de Narrativa del Certamen Literari "Ciutat de Vila-real". La seua obra poètica ve publicada en els dos volums de premis dels Lluïsos, "Flor Natural" (1981 i 1991), en la "Serenata a la Mare de Déu del Lledó, 1981-1984", "El triangle del neguit" (premi Vila de Nules, 1985) o en els reculls col•lectius "1ª Antologia de Poetas castellonenses"(1984) (ALCAP), "Les veus del temps" (Mediterráneo, cinquanta anys de literatura, de 1989) i en una antologia més recent de José Mª Araúzo, "20 años de poesía en Castellón (1972-1992)". La resta de l'obra poètica de Manuel Villarreal (premis, pregons, discursos de mantenidor, etc.) també es pot trobar en lletra impresa a diferents publicacions diàries i revistes culturals de la comarca de La Plana, així com al recull de collita pròpia Poetes de la Terra.



Fins sempre, Manuel, potser algun dia tornarem a representar el Final del Cisma d'Occident davant la nostra gent, davant els turistes guiris o, per què no, davant mateix de Sant Pere... Ara descansa en pau, perquè el teu record perviurà entre tants vila-realencs que t'estimem.
::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::