dilluns, 28 de juny de 2010

FOGUERES



Després de la catarsi festera de les fogueres de Sant Joan (Per Sant Joan, bacores), les festes de Sant Pere del Grau de Castelló repleguen el protagonisme fester de mans dels alacantins que han transformat les rudimentàries fogueres iniciàtiques en autèntics monuments fallers.

A les comarques de Castelló, a Vila-real o, com a mínim, al meu entorn familiar no hi ha memòria històrica i/o personal de celebrar res per Sant Joan (tota aquesta parafernàlia del Solstici d'Estiu, les fogueres a vora mar, els desitjos de futur i la catifa de brutícia que cobreix tota l'arena de totes les platges mediterrànies quan guaita el sol del 24 de juny). En canvi, els meus primers records estiuencs -a banda dels estius a l'alquerieta dels iaios de vora Séquia, just enfront de l'actual Carrefour, del que només queda la memòria fotogràfica- es traslladen a la vora del Millars, al maset familiar del paratge de Santa Quitèria (en terme d'Almassora però amb veïnat majoritàriament vila-realenc), on l'avi Domingo construïa, a base de deixalles, brossegam i d'altres objectes de rebuig, una monumental foguera per celebrar Sant Pere i l'inici de l'estiu, és a dir, de les vacances dels néts, ja que els pares, els majors, no coneixien aquesta terminologia per la seua condició de llauradors/citricultors.

Més endavant, supose que per la Marededéu d'Agost, ens buidava un melonet d'Alger, és a dir, una síndria de les rogetes, per fer la festa del farolet (amb un ciret a l'interior del meló i una decoració externa, sobre la pell del fruit magribí, que a l'encendre'l li donava certa aparença de vitrall redó il·luminat) que, normalment, es tancava amb una altra gran foguera -supose que, sobre tot, per netejar el maset- com a cloenda d'un bon sopar amb productes tradicionals de la terra.

Eren uns temps d'austeritat que, amb el pas del temps, es recorden amb l'enyor del que veu la infantesa cada vegada més allunyada per la voracitat cronològica del present, de tecnologia i progrés, de carpe diem i presses, però també de tancar els ulls al futur i al passat, d'escassa reflexió sobre els objectius d'aquesta societat consumista, d'usar per a poder tirar: anem tirant? Certament, costa d'oblidar aquells trasllats amb el carro i l'haca, des del poble fins la caseta de camp (el maset, com encara anomenem els actuals vila-realencs als palaus rurals amb piscina on solen passar l'estiu un bon percentatge de conciutadans), amb els matalassos, les cadires, les paneres plenes o no tan plenes de queviures (un pollastre viu i un parell de conills per començar) i la nevera de gel... I la basseta del reguer, i la canterilla (botija), i la irregularitat de l'enllumenat del gresol que es difuminava a les nits de lluna plena amb l'unic soroll de les granotes en zel...

La foguera era un recurs fester, d'inici de la festa, però també un instrument ecològic (per produir escalfor a les nits, cremant la biomassa) i, sobre tot, higiènic. Quin temps, quin poble... quin país?
=====================================================================

3 comentaris:

TONI PITARCH ha dit...

INFRAESTRUCTURAS EN VILA-REAL

Querido lector:

Vila-real es la segunda ciudad de la provincia. En su término se ubica la principal empresa cerámica, el equipo de fútbol de Primera División y el segundo hospital provincial, por poner solo algunos ejemplos.

Sin embargo, Vila-real, es una ciudad que reivindica infraestructuras, especialmente de comunicaciones. En su tiempo tuvo que movilizar a sus ciudadanos para que le desviaran la carretera general N-340 que partía el municipio en dos y que había generado demasiadas víctimas.

Más tarde, la época de bonanza económica, con una sólida base industrial, desembocó en un desarrollo urbano extraordinario pero principalmente gracias a la iniciativa privada, a la aportación de ésta en el ámbito municipal o al esfuerzo solitario del consistorio. Del resto de administraciones públicas, solo lo puesto y gracias. Y de ahí que aún esté pendientes la ronda suroeste; una solución a la tercermundista estación de tren y su entorno viario; la comunicación directa con el mar mediante el desdoblamiento de la carretera que la une con Burriana y un desdoblamiento de la N-340 desde les Alqueries hasta Castellón.

Ahora, en 2010, en plena crisis sigue siendo el Ayuntamiento el principal actor inversor público. La avenida de Francia que dará salida y entrada por el norte y el desdoblamiento del tramo urbano vila-realense de la carretera hacia Onda comienzan ya. Es la apuesta municipal por la obra pública en infraestructuras, una apuesta ambiciosa pero como ha sido habitual en Vila-real, única. Falta la participación del Estado y falta la participación de la Generalitat para que la segunda ciudad de la provincia no sea una isla con salidas y entradas a un solo carril y sin rondas exteriores. Y no será por no haberlas reivindicado históricamente hasta la saciedad.

José Luis Valencia (Mediterráneo).

................................

PD.- Gràcies Valencia José Luis. Açò és un problema de centralisme. València o Barcelona no tenen res a fer davant Madrid. Castelló de la Plana res davant València... i els pobles, en general, que no són capital de res, estan condemnats a la marginació perquè portem molts anys de democràcia (i votant PP o PSOE) on s'ha demostrat que els polítics de Castelló no pinten res a València i encara molt menys a Madrid.

Açò mereix un ABSENTISME FISCAL:
per a què pagar impostos si s'ho gasten tot a València capital amb els famosos "eventos"?

Ah, als que portem molts anys denunciant la situació tercermundista de Vila-real en infraestructures i serveis sanitaris (han tardat 20 anys en fer un ambulatori) i educatius (són la ciutat natal de Font de Mora i Amposta, però seguim amb el rècord guinnes de barracons)... tant els del PSOE de fa 15 anys, com els del PP actual, ens han titllat de victimistes i demagogs...

Anònim ha dit...

La sentència del tribunal constitucional marca la fi de l’autonomia. Com a país podem optar per indignar-nos i acceptar la situació tot intentant d’arribar al mateix lloc per unes altres vies, com sembla que proposa el president Montilla.

Però com a país també podem decidir que el menyspreu institucional amb què ens tracta l’estat ens deslliura de tot pacte, escrit o no, amb Espanya. I ací, a partir d’avui, és on es bifurquen els camins.

Es bifurquen traçant, per un costat, la via dels qui a tot preu voldran mantenir-se dins l’estat espanyol i la via dels qui pensem que avui ja és més sensat i prudent de proclamar la independència. La retallada que la justícia espanyola va fer ahir de l’estatut és un fet d’una gravetat política difícil de superar. Encara no ha estat publicada la sentència, però pel veredicte publicat, ja es pot observar que castiga greument el text estatutari i ataca sense miraments la base central del text. La introducció obsessiva de les referències a la ‘indisoluble unitat d’Espanya és en aquest sentit definitòria de fins a quin punt uns jutges desprestigiats pretenen esmenar la plana no solament al Parlament de Catalunya sinó fins i tot a les corts espanyoles. Sis jutges fan entrar per força en l’ordenament jurídic català un concepte diametralment contrari al que va inspirar l’estatut, ignorant que les majories polítiques votades pels ciutadans no volien incloure-l’hi i no l’hi van incloure.

El menyspreu de la voluntat popular per la màxima institució jurídica espanyola no és de cap manera una anècdota prescindible. Ni es pot reduir a un detall folclòric. El president Montilla va provar ahir d’aïllar l’atac culpant-ne el tribunal i prou, però no és veritat. Si Espanya hagués volgut evitar aquest xoc de trens que es va concretar ahir en la sentència ho hauria pogut fer; això ho sabem tots. Però no ha volgut. El Tribunal Constitucional, si de cas, és la caricatura ridícula d’un estat en franca regressió. Però la caricatura no anul·la el retrat. Les institucions espanyoles no han fet res per evitar aquest esperpent. Ara no poden pretendre que se’n desentenen aprofitant que, la sentència, només l’hem de pagar nosaltres.

Així que ara ens toca de decidir. De nosaltres depèn de restar envescats durant dècades en un estatut inservible que aprofundirà la decadència social, política, econòmica i cultural del país o canviar-lo de soca-rel fent-ne un estat lliure d’Europa. Tothom té dret de triar el futur que considere millor per a Catalunya i d’enganyar-se, si vol; però al final aquesta sentència deixa clar que les opcions són únicament dues: o decidim nosaltres sols o ells ens imposen les seues decisions.

Vicent Partal (Vilaweb)

Anònim ha dit...

LO QUE ROMPE ESPAÑA
Los que temían que el Estatut pusiese en peligro la indisoluble unidad de la patria tenían razón. Hoy España se rompe un poquito más que ayer, pero no porque el 95% del texto haya sido aprobado, sino por ese 5% de merma. Es cierto, podría haber sido peor, pero es un flaco consuelo. Que un estatuto autonómico aprobado por el Parlament, por el Congreso de los Diputados y por los ciudadanos catalanes haya sido podado cuatro años después de entrar en vigor por unos jueces con el mandato caducado es lo que de verdad alimenta el independentismo. A veces se nos olvida, pero por mucho que el Ejército aparezca en la Constitución como garante de la integridad nacional, en democracia un Estado sólo puede subsistir si las personas que lo conforman así lo desean, si están cómodas y tienen espacio para crecer en esa casa común. En la Europa del siglo XXI, de nada vale la violencia para mantener atado lo que dicen que Dios unió, sea una patria o un matrimonio. Por eso este recorte crea grietas en España: porque da argumentos a los que en Catalunya defienden que, si no vale la reforma, sólo queda la ruptura.
Ignacio Escolar (Público).

Laulauenlaseuatinta

Quan Vila-real era un poble (Rafael Beltrán / Antoni Pitarch)

Calendari de Lliga 2021/22 (1ª volta)

Calendari de Lliga 2021/22 (2ª volta)

Els més visitats

El topònim Vila-real a la Península Ibèrica

Vila-real a rajaploma

TV3 EN DIRECTE

Horaris LligaBBVA

Dominio Casilda

Visualitzacions de pàgina l'últim mes