ARXIU FESTER (IV): ELS SETANTA, LA DÈCADA DECISIVA

El 2004, El Periòdic Mediterráneo publicava "Cuéntame, Castellón", una obra col·lectiva coordinada pel periodista (ex-director del periòdic castellonenc) Javier Andrés que tractava de plasmar en negre sobre blanc, però també amb fotografies, il·lustracions i vinyetes gràfiques -com aquesta de l'amic QuiQue, és a dir, Enric Arenós, que acompanya el present article- com van ser els anys de la transició de la dictadura a la democràcia a les comarques de Castelló. Un servidor va col·laborar amb el granet d'arena d'aquesta petita aportació.

..................................................................................................

ELS ANYS SETANTA,LA DÈCADA DECISIVA

Cada generació té una dècada decisiva, aquella que suposa el pas de la infantesa a l’adolescència i que, al capdavall, sempre es mitifica quan es recorda perquè les anècdotes agradables sempre es classifiquen, per ordre alfabètic, molt per davant de les vergonyoses o rebutjables. En aquell temps els xiquets no n’enteníem de dècades, èpoques o segles. Més endavant, ja ens explicarien que la dècada de la crisi començà l’1 de gener de 1971. Però a Vila-real, i sobretot per als xiquets de la carretera per amunt, criats vora el Camp del Madrigal repelant-se els genolls a l’antiga Plaça del Calvari, la dècada havia començat la Nit de Sant Fermí de 1970: Alapont, Debón, Alcañiz, Marçal, Eusebio, Linares, Martínes, Luiche, Palau, Causanilles i Serrano, l’equip que aconseguí l’ascens, per primera vegada, a la Segona Divisió, ja no s’oblidaria mai i marcaria l’inici d’una nova època per quedar enregistrada amb la veu de l’entranyable Juan Bautista Catalán Mínguez.

El final de la dècada decisiva, però, no podia acabar el 31 de desembre de 1980, sinó que aquesta s’allargaria fins la llarga nit del 23 de febrer de 1981 quan, per moments, semblava que la història tornaria a recular vàries dècades cap arrere, encara que a Vila-real els carrers sempre han continuat desèrtics a partir de les nou de la nit. Els adolescents dels 70 fórem uns privilegiats. Quants joves poden presumir, ara mateix, d’haver estrenat un Institut o una Biblioteca Municipal? Nosaltres tinguérem aquest privilegi i això marcà els nostre futur cultural, socio-econòmic i, fins i tot, professional. Els nostres fills, nascuts a la dècada dels vuitanta, continuen usant les mateixes instal•lacions encara que, els que manen, ens diuen que açò canviarà aviat.

Els quatre passeigs diaris, des de casa a l’institut, tenien diferents itineraris. Les setmanes d’exàmens, els més responsables no tenien temps de res més: de casa a l’institut, de l’institut a casa. Les setmanes més relaxades, que eren la majoria, les xiquetes solien deixar-se caure, al migdia, per la Cafeteria Sedre on sempre hi havia algun futbolista fent-se l’aperitiu. Però els xicots anàvem a un altre rotllo. Sempre que podíem, féiem l’escapada fins el solar del Camí Cedre usat en festes per muntar els cadafals o la plaça de bous portàtil, després anomenat la Frontera Azul, on teníem el nostre camp de futbol particular. Un altre itinerari consistia en passar pels Lluïsos i fer la cincaeta al futbolí, la partida de billar o, simplement, fumar una cigarreta.

Aquell Pla d’Estudis, amb els dos batxillerats més el PREU que acabaria anomenant-se COU, suposava assistir durant set anys al mateix centre d’ensenyament, és a dir, entrar amb 10 anys i amb els mocs penjant, com qui diu, i eixir fet un home amb 17 o 18 anys... De tota manera, després de set anys seguits al Tàrrega, el que més recorda tothom és el gos que va haver de sacrificar Mossén Guillermo al jardí, perquè els guàrdies municipals no van tenir el valor suficient. Els del meu curs recorden el COU del 74, el viatge a Andalusia i Ceuta (del que van eixir algunes parelles consolidades) o les Festes de Sant Pasqual en què decidirem fer una colla formada per les companyes i els companys de classe amb solleta pròpia (a la part baixa del cadafal) a la plaça de bous del costat de la Biblioteca, assistència als espectacles del Parador, etc.


Els caps de setmana solien tenir un itinerari més o menys fix. Quan els clubs anaven de capa caiguda, les discoteques prengueren força. Aquests itineraris de la dansa moderna estaven organitzats per nivells: l’Elemental o d’iniciació correspondria al Tiffanis (després Flamingos), el Mitjà o de consolidació correspondria a Doña Tula i el Superior o de graduació a la desapareguda i mai oblidada Discoteca Eros, tot fent les corresponents visites al bar de Ramón d’Oliva on la relació preu/qualitat dels cubates era més a l’abast de les escanyolides butxaques del jovent. Altra opció era el Saló Alaska que, a l’estiu oferia al Jardí Alaska les berbenes amb l'actuació d’artistes de renom o dels incombustibles Montesol de Vicent Colonques i Harmònics del senyor Casalta.

Després vindrien els anys universitaris, els Aplecs de la Plana, la Nova Cançó, la mort del general i la transició democràtica. Els setanta acabarien amb l’elecció del primer Ajuntament democràtic al 1979 i amb l’esclat de les festes populars i les colles després de més d’una dècada de reivindicacions. Els fundadors de les penyes, a poc a poc, s’anaren fent grans, formaren una família,... però aquesta seria ja la història dels vuitanta que, com hem dit, començà un 23 de febrer amb l’assalt al Congrés de Diputats: quieto todo el mundo! Però la història continua.