diumenge, 26 de desembre de 2010

LA TRADICIÓ DEL BETLEM


Des del segle XIII, els cristians de la Plana aprofitaren les fires medievals, atorgades per privilegi de Jaume I, com ara la de Tots Sants a Castelló, la de Santa Caterina a Vila-real o la de l’Ecce Homo a Borriana, per fer-se provisió d’objectes i vitualles de tota mena: dolços, embotits, joguets, articles ornamentals i, entre aquests darrers, de figueretes de fang, a ser possible, per a muntar el Betlem o pessebre.

Naturalment, les coses són com són i ja no són com eren: avui en dia tenim de tot i a totes hores, i així aquesta tradició, com moltes d'altres, va perdent força per cedir los el pas a unes altres, potser més modernes, més operatives, més còmodes, més internacionals, però, de segur, menys tradicionals i, per suposat, instal•lades dins de casa nostra a base de dependències televisives i comercials, més que culturals.

La idea originària del betlem, de representar el naixement amb figuretes, és tan vella com el nostre poble (i encara molt més vella que la nostra ciutat: l'avi de l'actual rei ens va concedir aquest títol el 25 de maig de 1904). Per iniciativa de Francesc, el sant d'Asís, es feren al segle XIII uns grups de figures representant la Sagrada Família. Però aquell naixement inicial va anar evolucionant i creixent a mesura que també es feia gran el nostre poble: a la segona meitat del segle XVII, a mesura que anava consolidant-se l'art barroc des de Roma, Nàpols va resoldre la temàtica del naixement com un gran conjunt narratiu plàstic. La base de les figures era un esquelet de ferro que sostenia un element artístic essencial: el cap. D'aquesta manera, articulant a plaer caps i extremitats, s'obtenien unes figures mòbils. Figures sacres, pastorets i artesans, constituïen un bigarrat i pintoresc conjunt humà ple de barroquisme. El tamany mitjà de les figures en principi de fusta solia ésser d'uns 35 centímetres. Més endavant es canviaria de materials: la fusta fou substituïda per la terracota o terra cuita, a l'hora de cisellar els caps, ja que, a banda d'abaratir la producció, s'obtenien millors resultats en les expressions facials i fesomies humanes.


Al segle XVIII, la pujada al tron del Regne de les Dues Sicílies (Nàpols) de Carles VII de Borbó (futur Carles III d'Espanya) va afavorir la divulgació i popularització del Betlem. Amb aquesta variant artística d'una temàtica tan popular, la Corona volia complir amb l'objectiu d'alçar el llistó de l'educació religiosa del poble pla, però, de seguida, l'invent evolucionaria envers costums més elegants com a prova de l'entesa de l'aristocràcia amb el poble, encara que exercida paternalment, per suposat, i per a més glòria de la monarquia il•lustrada.

L'Evangeli s'interpretava lliurement. De fet, el tema principal va ser el de l'anunciació als pastors, mentre tota la resta quedava a mans del caprici popular que es lliurava als temes artesans amb una finalitat lúdica i festera: aquest és l'origen de l'aparició de figures tan estrambòtiques, però mai considerades irreverents a nivell popular, com ara la del caganer que és comuna no solament a Vila-real i els pobles de la Plana, sinó a la majoria de pobles valencians, catalans i mallorquins.

Espècies animals de tota mena, paratges rocosos amb el corresponent guarniment de farina (neu) i/o molsa, exòtics equipaments per als reis d'Orient i, sobretot, un sentit més discret en els ropatges i repartiment de papers per a l'humil món palestí, amb venedors ambulants, dansaires, ceguets, rentadores, pontets sobre rius de vidre i de paper de plata, etc. i, el més important, una coveta situada sota les runes d'un temple pagà amb els seus personatges i el seu bestiar característic el bou i la mula constituïen els pilars bàsics d'un barroquisme napolità sorgit de la col·laboració d'un bon planter d'escultors, pintors, sastres i escenògrafs, gent de l’atrezzo que avui els anomenaríem dissenyadors o decoradors.

Naturalment aquests presepi, o pessebres napolitans, foren objecte d'exportació conjunta per allò dels pactes de família de la monarquia borbònica, entre França i Espanya, però també a d'altres països cristians. Durant la segona meitat del XVIII, un temps de prosperitat per a les nostres ciutats segons els il·lustrats (Cavanilles, per exemple), el costum de muntar el Betlem va arrelar pels nostres paratges d'una manera definitiva.

Segons F. Cantó (BSCC, 1920, vol. I, pàg. 253), “Las fiestas mayores del viejo Castellón eran las de las Pascuas de Navidad: comenzando por el tronch de Nadal, que se consumía en todos los hogares...” un costum que, probablement, ve a enllaçar amb la tradició catalana del tió o tronc al que li solen cantar els xiquets uns dies abans de Nadal, és a dir, abans de llançar-lo al foc de la llar tot esperant que brollen regals del seu interior. Aquest costum es va perdre, com també el dels Betlems vivents, ja que segons J. Pascual Tirado (BSCC, vol. VI, pàg. 333), “A Castelló de la Plana el betlem és d’una altra naturalesa: consisteix en la representació viva del naixement de Jesucrist, adoració dels pastors i dels Reis, feta per infants, amb enraonament de cadascun segons el paper que li toca fer. Ara ja s’ha perdut aquest costum”... una clara referència als predecessors del ja tradicional i costumista Betlem de la Pigà.

De tota manera, els temps canvien per donar pas, per Nadal, a la gent de bona voluntat: la mala consciència d’anar perdent tradicions centenàries ha estat substituïda, darrerament, per una cultura ecològica de recuperació d’aquells signes d’identitat que es trobaven, certament, en perill d’extinció davant una societat alineada, cada vegada més, en el consumisme mil·lenarista de l’esoterisme i la superstició. L’aportació al Nadal castellonenc de les colles pessebristes és, per tant, una prova més del trellat, del respecte a la tradició, però també de la vitalitat cultural de la gent de la nostra terra per preservar els costums dels nostres avantpassats en una societat que volem cada vegada més solidària, més justa i, per tant, més pròspera.

.............................................................................................
NOTES.-
Aquest article va ser publicat, entre d'altres, al nº3 del Boletín de la Asociación Belenista de Castellón al Nadal de 1999
BSCC = Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura

Baobab oci creatiu

Laulauenlaseuatinta

Els més visitats

El topònim Vila-real a la Península Ibèrica

Vila-real a rajaploma

Calendari de Lliga

TV3 EN DIRECTE

Horaris LligaBBVA

Dominio Casilda

Visualitzacions de pàgina l'últim mes