ELS VALORS DEL BARÇA

Del 15-M al 29 d'avui han passat moltes coses positives, però també moltes de negatives: en futbol han triomfat els valors del Barcelona (l'esforç, el treball col·lectiu sense renunciar a la qualitat individual, la selecció dels millors, la humilitat per no caure en prepotències innecessàries, l'aposta per l'estil propi i la pròpia identitat dins i fora del camp i, per suposat, el lideratge de Pep Guardiola, un català universal, un home que ha demostrat al món que la modernitat no s'escriu, ni se comenta, amb llenguatges monolingües a l'estil dels antics imperis -britànics i/o espanyols-, sinó que un pot parlar perfectament en castellà o anglès sense renunciar a la llengua pròpia perquè, ara més que mai, han demostrat que el Barça és més que un club), en política -malgrat l'excepcional irrupció dels joves indignats- continua triomfant la corrupció, les llistes tancades que cobreixen les ambicions dels vividors de la despesa pública, el partidisme cainita que sempre s'ha negat a l'autocrítica i la violència policial, a Plaça Catalunya (No és això, Felip Puig, no és això...), front a la indignació pacífica de la joventut més aturada i maltractada de tota la història contemporània...

Anit els amants del futbol vam tornar a gaudir d'un meravellós espectacle on el protagonista no va estar ni l'àrbitre (malgrat la dubtosa posició de Ryan Giggs en la passada a Rooney que va suposar l'empat a un), ni la violència dintre i/o fora del camp, ni el mal comportament dels aficionats, etc. sinó tot el contrari, el fair play dels dos tècnis i els jugadors de tots dos equips que se van centrar en allò per al que se'ls havia convocat: realitzar un encontre futbolístic entre el millor equip del món, el Barça (així ho ha reconegut sir Àlex Fergusson, tot un històric del futbol mundial i europeu), que compta amb el millor jugador del món, Lionel Messi (nomenat millor jugador del partit i autor del segon gol, que suposava el 2-1 després del marcat per Pedro i precedia al de la victòria final de David Villa) i el Manchester United que, junt al Barcelona, és l'equip europeu que a la darrera dècada més finals europees ha disputat.

A dia d'avui el Barça és la Selecció espanyola campiona del món reforçada en la part tècnica per Guardiola (amb menys experiència que Del Bosque però, potser, amb molta major capacitat psicològica per controlar un grup humà amb tendència al divisme, la prepotència i la desídia quan s'ha guanyat quasi tot), en la part defensiva pel recuperat Abidal (que ahir va substituir el capità Puyol), al centre del camp pel jefecito Mascherano i al capdavant -i amb total llibertat de moviments perquè els genis no necessiten disciplines a l'hora de la creació- per Messi que, malgrat la seua joventut, ja ha entrat a la història dels cracks del futbol al costat dels Di Stéfano, Pelé, Cruyff, Maradona, etc. La resta, tots de la millor selecció de tots els temps: Valdés, Piqué, Busquets, Xavi, Iniesta, Pedro, Villa... (només falten Capdevila, del nostre Vila-real, Casillas o trenca-copes Ramos, perquè no és res personal, però a Xabi Alonso, la veritat, mai l'he vist de titular a la selecció, com tampoc a l'Arbeloa... potser per l'excessiva publicitat que els fan els mitjans de Madrid, que són quasi tots).

El Barça és, ara mateix, el club que compta amb més seguidors entre el públic infantil, perquè els xiquets quasi sempre s'apunten al cavall guanyador, però és una molt bona notícia saber que l'èxit és només un estadi d'excitació més que de satisfacció, al bellmig d'un camí de treball ben planificat on tothom està gaudint a cada moment, perquè no hi ha major felicitat que fer les coses ben fetes i això només s'aconsegueix amb un treball associatiu en un projecte comú on tothom que participa està convençut d'allò que fa perquè també s'adiu amb la seua filosofia de treball: teoria i praxis en perfecta comunió, sense hipocresies... tota una lliçó d'ètica i d'organització per al món de l'economia i la política. Potser una derrota, anit, hauria tapat tot això una mica (també pels interessos mediàtics i econòmics de la caverna canallesca), però hauria continuat latent que és, al capdavall, el que importa...