15-M, LA LLUITA CONTINUA...

Potser, després d'aquell maig de 2011, res tornarà a ser igual a un país on tothom s'havia acomodat a viure i tirar en pòlvora de rei: els governants fent i desfent, sobretot desfent, fins els límits més insospitats, els ciutadans en general passant de la política real i esdevenint en la majoria dels casos, únicament, consumidors en un context de pràctica desaparició de la societat civil, del sindicalisme de debò que no solament defensa la qualitat de vida de la classe treballadora sinó la incorporació al mercat laboral del més joves, i d'una joventut rebel que no es veia per enlloc...

Finalment, la joventut més preparada i més aturada de la història va dir prou, amb ella els seus pares, després d'una vida de treball, fregint i menjant, ara es veien abocats a tenir cura dels avis més malcriats de la història i dels petits dictadors dels fills, produint-se l'efecte sandwich entre dos generacions: els adults d'avui en dia ja no gaudirem de l'època daurada de la tercera edat dels nostres pares, ni de l'època decadent del consumisme radical dels nostres fills... el futur que ens espera no és gens prometedor, però entre tots hem de procurar que la crisi no siga finançada, únicament, per la classe ex-treballadora que no l'ha provocada, sinó que s'ha d'implicar governants, empresaris i banquers...

La crisi de superproducció s'ha de superar amb imaginació i noves propostes de distribució de la riquesa: si una multinacional és capaç de produir béns per a tot el món, què fem amb la resta de fàbriques?,  si un banc és capaç de vendre accions tòxiques a tot el món, que fem amb aquest forat financer?, si una empresa privada tanca i prejubila els seus treballadors, qui els ha de pagar la pensió si els governs estan allargant l'edat de jubilació als seus funcionaris fins els 67 anys?, si els empresaris deslocalitzen les factories de l'economia productiva a països no democràtics on la legislació els permet tota classe d'abusos contra la dignitat dels treballadors i el medi ambient, hem de seguir comprant-los com si no passara res?, si a dintre de la Unió Europea no es practica cert proteccionisme econòmic, de què ens serveix tant de lliurecanvisme a nivell mundial?, si els ajuntaments i els governs autonòmics i estatals no aposten per l'economia de proximitat, qui ho ha de fer?, si els sistemes electorals no són equivalents a totes les comunitats autonòmes i no s'implanten les llistes obertes i la democràcia interna als partits, quan aconseguirem una democràcia real i sense privilegis per a la "classe política" que només aspira a viure de l'escó, del càrrec i dels trapitxeos interns del bipartidisme?, si l'elecció dels membres del Tribunal Constitucional i del Consell General del Poder Judicial continua depenent de PP i PSOE per què se segueix parlant de separació de poders?, si no se potencia el corredor mediterrani i les infrastructures econòmiques que, fins ara, han donat de menjar a tots els espanyols, per a què volem tants AVES i autovies desèrtiques de quatre carrils per l'interior mesetari on mai passa ningú?

Totes aquestes preguntes -que abans només ens feiem els franctiradors de la política que mai hem aspirat a menjar d'aquest sistema decadent, si no es revitalitza democràticament parlant- es mantindran en l'aire i en l'opinió pública durant molt de temps... gràcies als vertaders protagonistes del 15-M... i no a Rubalcaba, ni Rajoy, ni als imputats que no s'han immutat a l'hora de presentar-se i guanyar eleccions com si no passara res, ni als mitjans de comunicació bipartidistes (que són quasi tots, quina lacra!) que s'han dedicat, només, a desprestigiar el moviment i treure els frikis que també s'hi han afegit aprofitant la conjuntura de cridar encara que no se tinga el referent de Munch ni de Héssel...

A Vila-real, només esperem que se regeneren les viciades estructures materials i personals de l'Ajuntament on hi ha també molt de funcionariat que s'ha de posar les piles davant la crisi, des del pati municipal a la policia local, passant per la gent d'administració en general: les despeses de personal representen un alt percentatge del pressupost municipal que ha de revertir, sobre tot, en la generació d'un clima més positiu envers la generació de treball al municipi i una aposta clara per l'economia de proximitat on es pose en valor els nostres cítrics i els nostres camps abandonats, la nostra ceràmica i els nostres serveis, perquè no solament tenim empreses preparades al més alt nivell, sinó que comptem amb una joventut amb les millors aptituds de tota la història de la nostra ciutat. Vila-real és mereix un funcionament transparent, digne i auster de les infraestructures municipals... Després del 22-M, ara toca treballar de valent!